Melòmans: Marcel Pey.

Per Frederic Cervelló.

Maite Blay.jpg
Foto: Maite Blay.

Marcel Pey és un poeta que utilitza diferents llenguatges per expressar-se, des dels llibres d’artista a les instal·lacions, passant pel cinema i l’obra plàstica. Nascut a Cardona, des dels anys 60 viu a Tarragona, on va començar la seva carrera artística, primer escrivint poesia i després interessant-se pels llibres d’artista. Entre el 1973 i el 1998, Pey va publicar una trentena de llibres d’artista, des de Blind Machine (1973) fins a Black Japan (1998). A la dècada dels 80 hi predomina l’obra plàstica, amb treballs sobre suport fotogràfic divers en les que experimenta amb ampliacions de gran format i amb la tècnica Polaroid. Una part important d’aquesta obra plàstica es troba a la col·lecció de fotografia i art conceptual de Rafael Tous. També ha realitzat diverses instal·lacions multimèdia, en les que ha emprat suports fotogràfics, objectes, poemes, rètols lluminosos i projeccions. Des del 2008 es mostra actiu a Internet, amb intervencions en diverses plataformes: blogs, Facebook, YouTube o Vimeo.

S’ha tendit a incloure la seva obra en corrents artístics com el Pop Art i les seves derivacions, pel fet d’emprar imatges de la societat de consum, i en l’Art Conceptual, pel contingut ideològic de la seva obra. Ell, però, es sent més còmode com a artista undergound, des d’on té més llibertat per fer el que li ve de gust.

Gran afeccionat al cinema, Pey té predilecció pel cinema undergound americà, sobretot el de directors com Andy Warhol o David Lynch, i pel cinema de terror italià dels 70, el giallo, de Dario Argento o Mario Bava.

En els darrers anys, ha estat objecte de dues exposicions importants al Camp de Tarragona, totes dues comisariades per Assumpta Rosés, en les quals s’ha reivindicat la vigència de la seva obra: M. Pey Remastered (2016), al Museu de Valls, una extensa exposició antològica que reunia obres que feia temps que estaven en col·leccions privades o en diferents museus, i The Burning Blade (2018), al Tinglado 2 – Centre d’Art Tarragona, una selecció de treballs representatius de la seva carrera artística en diferents formats (fotografia, cinema, vídeo) acompanyats d’obres més recents, moltes d’elles inèdites. En ambdós casos, Rafael Tous va cedir peces que formen part de la seva col·lecció.

La seva darrera producció és Slasher (2019), que es va exposar des del 26 de gener fins al 15 de març a La Grey, espai d’art contemporani situat al carrer de Sant Llorenç, Tarragona. Marcel Pey hi presentava algunes de les seves peces més recents, en les que hi continua tractant els temes habituals però des d’un punt de vista més objectual. L’obra que s’hi mostrava estava basada en l’atrezzo recurrent dels films del gènere cinematogràfic al qual feia referència el títol de l’exposició, les eines necessàries  per a perpretrar un hipotètic crim (màscares, armes, parafernàlia militar) que quedava fora de càmera.

  1. La cançó que fa que trobis a faltar la teva Cardona natal.

“Cuesta Abajo”, del Carlos Gardel.

  1. El disc que et transporta a l’adolescència.

King Creole, d’Elvis Presley, La Bagarre, de Johnny Halliday, i, més endavant, Aftermath, dels Rolling Stones.

6893923-l

  1. El primer grup punk (o post-punk) que vas escoltar.

Suposo que els Sex Pistols, com tothom. Blondie. O els Public Image Limited. O els Clash. El John Foxx..

sex-pistols-dr-martens.jpg

  1. El disc on el rock i la poesia es donen la mà.

Potser Horses, de Patti Smith. O Marquee Moon, de Television.

horses-cover_custom-95bd29494bd12ecab828302378aa305f62fb5ccf-s800-c85.jpeg

  1. La cançó més perillosa de Lou Reed / The Velvet Underground.

“White Light , White Heat”. O “The End”, amb la Nico.

  1. El millor disc de David Bowie.

Outsider.

41cE66HorJL._SY355_.jpg

  1. El videoclip que més t’agrada dels Bauhaus.

“Ziggy Stardust”.

  1. La cançó que més et commou de la Marianne Faithfull.

“Working Class Hero” o “They Come At Night”.

  1. El disc més seductor d’en Bryan Ferry / Roxie Music.

Bête Noire.

R-2423163-1289666548.jpeg.jpg

  1. La cançó que es podria amagar rere un poema d’Allen Ginsberg.

Qualsevol tema de Bob Dylan.

a4-4.jpg

  1. El disc que t’hauria agradat veure enregistrar.

Exile On Main Street, dels Rolling Stones. Slave to the Rythm o Nightclubbing, de Grace Jones.

gram-parsons-keith-richards-mick-jagger-villa-nellcôte-Copyright-Dominique-Tarle.jpg 

  1. La banda sonora d’una exposició de Marcel Pey.

La selecció musical de The Burning Blade, que vaig fer al Tinglado 2, va anar a càrrec de Rafel DJ i Gerard Gil, que també va posar música a peces meves quan vaig exposar Remastered al Museu de Valls. A The Red Circle, presentada a Juan Naranjo galeria & documents, va sonar Depeche Mode. També va haver-hi una intervenció de Jordi Valls un altre dia. A Slasher, ho he deixat en mans d’Antonio Luque i els de La Grey.

 

One thought on “Melòmans: Marcel Pey.”

  1. Molt xulo! gràcies!

    Missatge de WordPress.com del dia dg., 24 de març 2019 a les 13:40:

    > lanovaescena posted: “Per Frederic Cervelló. Marcel Pey és un poeta que > utilitza diferents llenguatges per expressar-se, des dels llibres d’artista > a les instal·lacions, passant pel cinema i l’obra plàstica. Nascut a > Cardona, des dels anys 60 viu a Tarragona, on va començar ” >

    M'agrada

Respon a Marcel Pey Cancel·la la resposta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s