Per Frederic Cervelló (amb la col·laboració de Salva Miranda)
Quan un servidor va tornar a Tarragona a finals dels 90, després d’una idíl·lica infància i adolescència a Flix, es va sentir encuriosit ràpidament per tres grups de la llavors escena musical de la ciutat: April Fool’s Day, Spy Light i Pupille. Dels tres, Pupille eren, sense cap tipus de dubte, els marcians de torn, amb una proposta musical arriscada i estripada: dosis de post-rock i post-hardcore sense contemplacions i, a sobre, instrumental. Curiosament, dos d’aquests grups, Spy Light i Pupille, han reprès la seva activitat musical aquest 2016 (tot i que en el cas dels segons sigui només temporalment), mentre que els April Fool’s Day mai han acabat de marxar del tot.
La gènesi dels Pupille cal buscar-la l’any 1997, quan tres amics de tota la vida, d’aquells que es passen música i van plegats a concerts, l’Iván Díaz, el Chris Moya i el Salva Miranda, decideixen muntar una banda. Influenciats per Sonic Youth, Stereolab, Diabologum, Mogwai i el krautrock, l’Iván (guitarra), el Chris (baix) i el Salva (guitarra) comencen a assajar. Ho fan a Barcelona, però ben aviat consoliden el grup a Tarragona, amb dos músics locals més, el Rubén Martínez (guitarra) i el Gerard Fernández (bateria).
L’any 2000 graven el seu primer disc, Monochrome, als estudis Grabaciones de Mentira (GDM) de Vila-nova i la Geltrú (el mateix estudi on gravaven els Beef), a les ordres d’en Pere Serrano. Per editar-lo, els Pupille van crear el seu propi segell, Slow Coloured Records, amb el què també editarien els seus discs altres bandes tarragonines com Don Simón Y Telefunken, Zul o H de Casa. Poc després, es produeixen canvis en la formació original. Gerard Fernández és substituït a la bateria per David Martínez (Maika Makovski, El Teatre Magnètic).
Al 2002, Pupille grava el seu segon disc, s/t (Slow Coloured Records), de nou als estudis GDM de Vila-nova i la Geltrú, amb en Pere Serrano. En aquest treball es nota una major influència del post-rock. Es produeixen nous canvis en la formació. Rubén Martínez passa a formar part dels Standstill i és suplert a la guitarra per Gerard Gil (Zul, El Teatre Magnètic, H de Casa). El grup comença a transcendir i passen a tocar per tota la península, compartint escenari amb bandes com Lisabö, Standstill o Mermaid.
L’any 2005 fitxen per BCore, el segell d’en Jordi Llansamà, tot un referent del hardcore a Barcelona, que els edita el seu tercer disc, Himnos olímpicos. La seva música es torna cada cop més agressiva, amb influències de grups de post-hardcore com Fugazi, Unwound, The Ex o Blonde Redhead. Augmenten els bolos, giren per Europa i toquen a la festa del 15è aniversari de BCore, compartint escenari amb Aina i la resta de patums del segell.
Tocar per Europa els permet entrar en contacte amb altres bandes, com els francesos Superstatic Revolution, amb qui graven un split que es publica al 2006 pel segell francès Basement Apes Industries.
Al 2008 graven el seu darrer disc, La música de moda (BCore), als estudis Más Allá d’en Jordi Pàmies, a Valls. Ens trobem amb uns Pupille més enrevessats que introdueixen nous matisos a les seves cançons. Poc després de la publicació del disc, l’Iván Díaz, un dels membres fundadors del grup, se’n va a viure al Japó. Tot i que el seu lloc el cobreix Kiko Álvarez (Derviche), la marxa de l’Iván suposa un cop dur per als Pupille. TV3 els convida a gravar un concert per al programa De Prop, però la manca de bolos fa que deixin d’assajar i que, al 2009, decideixin separar-se.
Pupille cessen la seva activitat però alguns dels seus membres segueixen en actiu i contribueixen al floriment de l’actual escena musical tarragonina: Gerard Gil i David Martínez formen El Teatre Magnètic i en Salva Miranda s’incorpora als Islandia Nunca Quema.
Mentre el pas dels anys converteix als Pupille en un grup de culte i es comença a reconèixer i enyorar el seu llegat, l’any 2015 els seus ex-membres s’adonen de l’escassa presència de la banda en les xarxes socials i creen un compte de Facebook i un perfil al Bandcamp on es pot escoltar la seva música de manera gratuïta. Al desembre del 2015, aprofitant una de les dues visites anuals a Tarragona de l’Iván, que continua al Japó, els Pupille queden per assajar i organitzen dos concerts per al setembre del 2016: un a Barcelona i l’altre a la seva ciutat, Tarragona.
Estem a començaments de setembre del 2016. Salva Miranda ens confessa als de La Nova Escena que porten tot l’agost suant la cansalada al local d’assaig per preparar aquests dos concerts. Els vídeos que pengen a la seva pàgina de Facebook en donen fe. Seran els concerts més llargs de la seva història, ens diu. 75 minuts en els què hi tindran cabuda cançons de tots els seus discos, split inclòs. Ho gravaran tot en vídeo. El primer concert serà el 9 de setembre a Barcelona, a la sala Sidecar, en el marc de la festa de presentació de la nova edició, la 20ª ja, del Fusiònica, el festival independent i no comercial de música i art visual, en la què compartiran escenari amb Murnau B i Yahi. Ja hi van actuar en les edicions del 2002 i el 2005. El segon serà a Tarragona, el 10 de setembre, a la Sala Zero, amb els Zien Años de teloners.
Ens asseguren que finalitzats aquests dos concerts tornaran a plegar de manera indefinida. Ens ho hem de creure? Tota la parròquia underground de Tarragona està expectant per tornar a veure als Pupille dalt d’un escenari, set anys després. S’espera un ple absolut. Poc importa si la seva tornada és temporal o no; el retrobament d’aquests músics ha estat la notícia musical a casa nostra del 2016 i el concert que oferiran a la Zero l’esdeveniment cultural més esperat d’aquest final d’estiu.
lanovaescena.cat 