Per Frederic Cervelló.
Tots coneixem Martí Sales (Barcelona, 1979) per la seva faceta de músic, tan al capdavant dels enyorats Els Surfing Sirles, una de les bandes més salvatges i viscerals de l’escena catalana, com compartint el projecte Convergència i Unió amb Maria Rodés i Ramón Rodríguez.
Però Martí Sales és moltes coses més: ha traduït Harold Pinter, Kurt Vonnegut i John Fante, ha sigut codirector del festival Barcelona Poesia, ha coordinat durant quatre anys la secció LGBTI del Time Out Barcelona… però, sobretot, ha estat i és escriptor. I en aquesta decisió hi ha tingut molt a dir el seu entorn familiar. Martí és nebot-net de Joan Sales, autor d’ Incerta glòria i fundador de Club Editor, dirigit actualment per la seva cosina Maria Bohigas; el seu pare també va ser escriptor i la seva mare és traductora i il·lustradora. Per acabar de reblar el clau, Pepe Sales, poeta i músic de la contra-cultura barcelonina dels 70, era tiet seu.
Martí va publicar l’any 2012 Ara és el moment. Breu crònica oral dels indis catalans (Amsterdam), assaig indispensable per conèixer l’escena musical independent de casa nostra. El passat 2016 es va editar La cremallera (Males Herbes), poema narratiu en octosíl·labs l’edició de la qual també inclou la seva primera obra, el llibre de poemes Huckleberry Finn, publicat originalment l’any 2005. Aquesta tardor, LaBreu Edicions li publicarà un conte inèdit a l’obra Cremem cels, que també inclourà contes d’Antònia Vicens i Míriam Cano. El llibre és fruit de l’experiència compartida d’escriure al Mas de Bernis (l’Aldea, el Montsià).
Avui, doncs, descobrirem una de les altres facetes d’en Martí Sales: la de Melòman.
- El disc que va fer que pugessis a un escenari.
La discografia completa de Kortatu i Negu Gorriak.
- La cançó que millor ha descrit Barcelona.
“La Rambla”, Quimi Portet.
- El disc que et porta al centre del món.
Nefertiti, the beautiful one has come, de Cecil Taylor.
- El disc preferit de Francisco Casavella.
Això és dificilíssim de dir: li agradava tanta música… De John Coltrane a Héctor Lavoe, de Prince Buster a Joe Bataan…
- La millor cançó de Pepe Sales.
“L’udol”.
- El disc que transmet una incerta glòria.
Coral romput, de l’Ovidi Montllor.
- La cançó que més cops has ballat a l’Heliogàbal.
Ni idea, però m’acaba de venir al cap una nit que veníem d’un sopar de La Escuela Moderna i tots vam vibrar quan va sonar “Dream All Day”, de The Posies.
- Una cançó actual que hauria pogut sonar als funerals de Durruti.
“La processó”, de l’Agustí Fernández.
- El disc que et transporta a l’adolescència.
Nothing’s shocking, Jane’s Addiction.
- El disc que sonava de fons mentre preparaves el teu darrer poemari.
Llegeixo molts llibres alhora i escolto música tot el dia, no hi ha només un disc que escoltés quan escrivia ‘La cremallera’. En puc dir tres que acabava de descobrir: Voces del extremo, Niño de Elche; 99.9%, Kaytranada; Music from the Big Pink, The Band.
lanovaescena.cat 