Vladimir és un nom comú a Rússia el diminutiu del qual és Vova però ni és rus ni mai ningú l’ha cridat així. En Vladi té el cap ple de melodies, passa les hores pensant en la música, rodejat de cançons i col·leccionant discos. Ara el coneixem per ser membre fundador del Club Vinil Tarragona, l’entitat que presideix i que des de fa 3 anys reuneix a la nostra província malalts de la música com ell. En el passat va exercir durant un període de tres anys de col·laborador de la revista Mondosonoro, a més de ser membre de la formació tarragonina Fred Secret. Actualment segueix tocant la guitarra amb The Clantons i, de tant en tant, també el podem veure passejant vinils de la seva discoteca i punxant sota el nom de Mejor Playa. I el que ningú s’atreviria mai a discutir és que en Vladi és una gran persona.
Una cançó que ens alegri el dia
D’acord que el disc Cry to me de Solomon Burke no és una festa, però és difícil que una interpretació així no et reconciliï amb la humanitat. Pots tornar a néixer cada dia dins d’aquesta cançó. Crec que és bo rodejar-se de gent a qui li agrada la música, i per això vam crear el Club Vinil Tarragona. Descobrir per primer cop o recuperar-la després de molt temps sense escoltar-la pot veritablement arreglar-te el dia.
Una cançó que només m’agrada a mi (o això crec)
Això em passa bastant amb el country. No és que només m’agradi a mi, però hi ha molta gent que no el suporta. Hi ha coses tremendes com per exemple Driftwood on the River d’Ernest Tubb.
Un disc favorit
El 69 Love songs de The Magnetic Fields per exemple és molt favorit. Ho és des del primer dia que el vaig escoltar. La veritat és que amb Absolutely cuckoo, primera cançó del triple cd, ja vaig caure rendit. És colossal però sense atabalar, transparent també, i te’l pots fer teu si vols. Encara no entenc d’on va sortir tanta inspiració i com van poder quadrar tantes cançons en un sol disc sense avorrir. L’any passat el van tornar a reeditar en vinil, en una caixa de sis 10″ que crec que en facilita i millora l’escolta.
Una cançó per cantar amb les teves filles
Les meves filles tenen 3 i 9 anys… vull dir que, tot i que Mozart ja tenia simfonies a l’edat de la gran, encara són petites. Ho han de descobrir tot, imagina’t quina sort! Però ja comencen a reconèixer bones melodies. Per exemple Save it for a rainy day dels Jayhawks, cançons de Los Fresones Rebeldes i sobretot Jimmy had a Polaroid de Math and Physics Club agraden molt a les dues i ens les sabem de-re-que-te-memòria (i a mi em cau la bava, clar).
Un disc que no em canso d’escoltar
Juraria que a casa el Pet sounds dels Beach Boys el punxem a diari. Algú amb un poder extraordinari deu ocupar-se d’això. És un disc que sempre em tomba. Els seixanta van ser una època daurada per la música. Tampoc em canso mai d’escoltar el Forever breathes the lonely word de Felt, que també és bastant inabastable. Un disc que encara té misteri per a mi. Com quan vols mirar algo, però no… saps?
Una cançó favorita
In a sentimental mood de Duke Ellington & John Coltrane. Aquesta cançó m’ha quedat gravada d’una època en què estava obsessionat pel jazz. Tot en ella és immensitat i glòria. Encara ara li tinc respecte. De totes formes, les cançons on més em reconec tenen una quadratura pop, més simple però no per això més fàcils. Estan fetes amb guitarres i tenen una bona tornada, com el que fan Teenage Fanclub o Lloyd Cole, per exemple.
El disc que més hagis escoltat
Possiblement hauria de tornar a l’adolescència a buscar-lo. I trobaria un k7 gravat de Bad Religion, segur. Vaig fondre uns quants walkman amb aquesta cinta, Against the grain la cara A i Generator a la B. També els discos de Belle & Sebastian de l’època Jeepster els he escoltat fins a la sacietat.
El disc que encara no tinc
Crec sincerament que si el que busques és tenir una col·lecció, el vinil és el format. Res et donarà més emoció, ni cd’s ni mp3, per descomptat. Et trobaràs amb discos impossibles, amb els que tens i els que sembla que no tindràs mai, els que sonaran regular i els que ho faran genial, els que t’apareixeran de casualitat, els originals, les reedicions… I llavors està aquesta espècie de deformitat del qui vol fer-se una discoteca, que consisteix en mirar-se la seva col·lecció i veure-hi només el que hi falta, els forats. Així que hi han molts discos que encara no tinc, molts. Per exemple, un que em faria especial il·lusió tenir és el disc perdut d’Islandia Nunca Quema.
https://islandianuncaquema.bandcamp.com/album/behold-the-evil-mind-dotted-lines-7
Un grup actual
Doug Tuttle està fent uns discos sensacionals, per pixar-te a sobre. Nick Waterhouse també és una passada, però també Real Estate o Ultimate Painting. N’hi ha tanta de música… I després estan els segells com Pretty Olivia Records o You are the Cosmos que treuen discos guapíssims, encara que no tot el que publiquin siguin grups actuals. Igual que Madmua Records i les seves precioses reedicions, que són un regal. El que et deia, mai escoltaries tota la música del món per molt temps que tinguessis.
Us aconsello un disc bo i barat
A la segona mà hi ha molta cosa barata en vinil. Els LPs d’Aztec Camera, Roxy Music o Talking Heads. Discos canònics, barats i fàcils de trobar. I alguns clàssics en aquest sentit, això ja amb 7″, com el Limón limonero de Henry Stephen o els EPs de Renato Carosone, que n’hi ha patades i a mi m’agraden. Al Club també surt sovint el What do you think you’re doing de Billy Fury, un disc que es troba fàcil i tirat de preu per internet.
lanovaescena.cat 