Per Frederic Cervelló
El nostre Melòman del mes de febrer és el tarragoní Berna Rios, fill del músic Bernardo Rios, compositor del clàssic “Murallas de Tarragona”, i d’una modista amb bona mà per a la cuina. Dels seus pares, doncs, li venen dues de les seves passions: la música i la cuina.
Pel que fa a la música, és membre dels Mite’ls, grup tarragoní de rock format a finals dels 80 per Albert Grau a la guitarra, Núria Plana al baix, Lluís Colino a la bateria, Ricard Masjoan a la guitarra i ell a la veu. El grup va editar dos discos, tots dos a la dècada dels 90, Ni cap ni peus (DiscMedi, 1991) i 2 minuts (DiscMedi, 1994). Al 2009 es van tornar a unir i recentment han enregistrat un nou disc, que durà el títol de Himne portàtil, que esperem que es publiqui ben aviat.
La seva dèria per la cuina ha fet que s’involucrés en diversos projectes gastronòmics. Al 2007 va muntar al carrer d’en Ventallols, a la Part Alta de la ciutat de Tarragona, el Ginkgo Biloba i al 2014, l’Almosta, també a la Part Alta, un restaurant en el què es servia cuina de proximitat, amb una filosofia basada en la puresa i qualitat del producte, obtingut sense intermediaris, tractant directament amb els productors.
Berna és coordinador de l’associació Santa Teca, una entitat que va néixer amb l’objectiu de promoure els productes i productors locals de la demarcació. Des de l’associació s’impulsa el Mercat de Territori de Santa Teca, que es celebra anualment a Tarragona i Escornalbou i que cal entendre com un espai obert on es mostra la cultura del nostre territori, el sud de Catalunya, a partir de la gastronomia i la viticultura, tot combinant menjar, beure i música. Santa Teca també és la responsable de l’Embutada, una festa anual del vi novell que convida a la ciutadania a recuperar la memòria i la tradició vitivinícola de Tarragona.
El projecte més immediat de Berna Rios és la inauguració, el proper dissabte 10 de febrer, de l’espai Santa Teca, al Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (carrer de Sant Llorenç, 20-22, Tarragona), un espai que servirà de seu de l’associació i en el qual es duran a terme diferents activitats: conferències, concerts, intercanvis culturals, formació… També hi haurà una botiga de productes locals, ecològics, de temporada i proximitat, així com un centre de producció de productes artesans. La inauguració anirà acompanyada d’un concert de Il Gran Teatro Amaro del què ben aviat us en donarem més detalls.
- El disc que et va fer pujar a un escenari.
No sabria dir-ne un; sóc el quart de cinc germans músics, fill de músic. Les meves germanes grans escoltaven Bob Dylan, Moustaki, Vinicius de Moraes, Pau Riba, Màquina, Jaume Sisa, Siouxie and the Banshees, Beatles, etc. El meu pare cantava cada cap de setmana. Suposo que el veure faràndula al voltant fa que ni t’ho plantegis. Si hagués de triar un ara, amb la distància i recordant el que escoltava en aquella època (i que encara escolto), triaria Hunky Dory, de David Bowie.
- La cançó que millor defineix als Mite’ls.
Sense pensar massa et diria “No vull treballar”, pel que va significar en el seu moment, perquè definia un estat anímic i festiu, perquè en el fons feia una anàlisi crítica de la societat dels anys 90 i sobretot perquè te aquell punt d’ironia surrealista que ens defineix perfectament.
- Un disc per acompanyar un bon àpat.
Clar, depèn. Això és com els vins; segons l’àpat tries el vi o els vins, blancs, negres, espumosos, dolços… El maridatge musical és important; a priori no lliga massa una hamburguesa amb Beethoven o un tàrtar de llobarro amb Metallica. Ara mateix, Portico Quartet, Nick Mulvey, Maceo Parker, The Clash, Chet Baker, Nick Cave, The Kinks, Michael kiwanuka, Band of Horses, Eels; crec que es podria fer un àpat perfecte amb aquesta selecció. Jo poso el vi (del territori, evidentment).
- El disc que sonarà de fons quan reprenguis la teva faceta d’escultor.
Precisament acabo de tornar d’un curs intensiu de ceràmica a Llers, a l’escola del Ramon Fort. Fleet Foxes, Mariona Aupí, Father John Misty, Villagers, Elbow, Future Islands, Charles Bradley, Don Simon i Telefunken, Leon Bridges, Dawes, Miquel Gil, Maria Arnal & Marcel Bagés, Tom Odell, Alt-J, London Grammar, Teatre Magnètic, Divine Comedy, Morrisey, Fuzztones, The Headless Horsemen, Chesterfield Kings, King Khan and the Shrins… Tots aquests i molts més sonen, de fons, quan treballo amb les mans.
- El disc que et transporta a l’adolescència.
Burning from the inside, Bauhaus. Qualsevol de David Bowie, Housemartins, Ramones, Joy Division, the Cramps, Adam and the Ants, Psychedelic Furs, Rory Gallagher, The Who, The Jam… i un llarg etcètera.
- La millor cançó que s’ha escrit mai sobre Tarragona.
Ni idea.
- El disc que t’hauria agradat veure enregistrar.
Buff, molts. Per dir algun: Heroes, David Bowie. Qualsevol de James Brown. London Calling, The Clash. El disc blanc dels Beatles. El disc del meu pare, Murallas de Tarragona.
- La cançó perfecta per clausurar una altre edició d’èxit de Santa Teca.
“Addio”, de Il Gran Teatro Amaro. Qualsevol altra d’ells. Són enormes.
- El disc que certifica el bon estat de salut de la escena musical tarragonina.
Islandia Nunca Quema, Harrison Ford Fiesta, Ivori, Crim, Teatre Magnètic, Tico Brae, Krav Maga, Mostassa… hi ha una qualitat espectacular.
10.La cançó que t’agradaria que sonés al teu funeral.
Djavan, Nick Cave, Nick Mulvey, Nick Drake i “Fiesta”, The Pogues. Per aquest ordre.
lanovaescena.cat 