Melòmans: David Castillo.

Per Frederic Cervelló

David-Castillo-©-Ferran-Sendra-4.jpg
Foto: Ferran Sendra.

David Castillo, poeta, escriptor i activista cultural nascut al barri barceloní del Poblenou i criat a Vallcarca, va participar activament, de ben jove, en els moviments àcrates, llibertaris i contraculturals de mitjans dels anys 70, una època carregada de rebel·lia i promeses en la què semblava que tot era possible però que es va acabar marcint ràpidament, tal i com passà a la ciutat de Londres, en les mateixes dates, amb el fenomen del moviment punk. Tota aquesta experiència vital ha nodrit bona part de la seva obra, tant poètica com narrativa.

Castillo va començar a destacar com a poeta als anys 70 en publicacions clandestines i contraculturals. L’any 1989 va passar a dirigir el suplement de llibres i cultura del diari Avui i es va encarregar de publicar l’antologia Ser del segle. Antologia dels nous poetes catalans. Als anys 90 va dirigir la revista Lletra de canvi i va guanyar els premis Carles Riba amb el poemari Game Over i Joan Crexells amb la novel·la El cel de l’infern. L’any 2000 va publicar el poemari Seguint l’huracà, amb un altre il·lustre de l’escena contracultural catalana, Marcel Pey. Al 2001 va guanyar el premi Sant Jordi amb la novel·la No miris enrere i el 2005 el premi Atlàntida al millor articulista de l’any en llengua catalana. També ha organitzat diferents cicles poètics i ha estat el fundador i director de la Setmana de la Poesia de Barcelona.

El 2016 va ser el seu gran any. Se li va concedir el Premi Internacional Ciutat de Cartago de l’Associació d’Hispanistes Tunisians pel diàleg que ha establert entre les llengües castellana, àrab i catalana; es va traduir a l’italià la seva novel·la Barcelona no existeix; es va publicar un recull dels seus poemes d’infantesa i joventut, El túnel del tiempo, i, juntament amb Marc Valls, va editar l’antologia Poesia Contracultura Barcelona, que recull l’obra de divuit poetes de l’escena contracultural barcelonina morts prematurament, des de Zane Speer fins a Roberto Bolaño, passant pels germans Pau i Mònica Maragall o Pepe Sales.

Gran fan de Bob Dylan, Castillo n’ha publicat dues biografies, una l’any 1992 i una altra el 2016.

  1. El primer disc punk que vas escoltar.

Sens dubte, Anarchy in the UK. Prefereixo, però, els Clash.

  1. La cançó que més cops vas ballar al Orfeo Negro.

Jo no ballava, allò era massa estret per ballar, Havia estat una casa de putes en forma de barra americana.

  1. El disc que et transporta a l’adolescència.

No em transporto enlloc, ho sento. De fet, no tinc gaire noció del temps i vaig i vinc entre somnis, percepcions i records.

  1. La cançó de Bob Dylan que no et cansaràs mai d’escoltar.

“Idiot Wind”, entre altres…

  1. El disc que millor defineix l’underground barceloní dels 70.

El del Perucho’s va ser sensacional. El vaig escoltar moltes vegades quan encara vivia a casa dels meus pares. I el conservo…

Perucho-concert-1-680x450

  1. La cançó que s’amaga darrera els poemes de Carlos Iguana.

El Carlitos l’associo més a Com acabar amb el judici de Déu, d’Antonin Artaud, com a l’Albert Subirats.

Artaud_BNF.jpg

  1. La banda sonora ideal per a una exposició de Marcel Pey.

El Marcel escolta molta música, però crec que David Bowie o els Bauhaus, coincidirien.

bowie.jpg

  1. El disc que demostra que, certament, Barcelona no existeix.

Licors, de Pau Riba, per exemple. O Mi calle, de Lone Star

pau-riba-licors.jpg

  1. Una cançó actual que hauria pogut sonar als funerals de Durruti.

Espero que no fos d’aquests horribles grups punks que toquen cada cop que els anarquistes fan unes jornades. Aniria perfecte, però, “The return of de Durutti Column”,  amb els ocellets i tot plegat..

return-of-the-durutti-column-feature-title.jpg

  1. El disc en el qual la música i la poesia es donen la mà.

Pocs realment, però sóc eclèctic, i podríem dir que des de l’inevitable Leonard Cohen al no canonitzat George Michael, que fa també molt bones lletres. Gainsbourg o Léo Ferré també podrien entrar en aquesta loteria. Els discos que va fer Ferré sobre Verlaine, Rimbaud, Baudelaire i els altres són memorables.

leo-ferre_exo_revolte_angelo_deligio_mondadori-portfolio_1024.jpg

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s