Here’s wishing you the bluest sky / And hoping something better comes tomorrow / Hoping all the verses rhyme / And the very best of choruses to / Follow all the doubt and sadness / I know that better things are on the way
Jordi Ximeno
Des de mitjans dels seixanta The Kinks han facturat algunes de les cançons més grans, contundents, fràgils i emocionants del pop rock. Puc assegurar, sense por a equivocar-me, que qualsevol grup passat i present s’ha atrevit en algun moment a reinterpretar les cançons dels germans Davies i companyia.
És relativament fàcil trobar deixebles que en algun moment o altre han mostrat els seus respectes a la banda britànica. La llista no és curta: The Jam, Pretenders, Madness, Bad Religion, Los Flechazos, Yo la tengo, The Cactus Blossoms, Holly Golightly, Malcolm Scarpa, The Fall, Los Hermanos Dalton, Nancy Sinatra & Lee Hazlewood, David Bowie, Los Salvajes, Plimsouls, Fountains of Wayne, Van Halen, Los Imposibles, Josh Rouse, François Hardy, Frank Black, Islandia Nunca Quema, Elvis Costello, Big Star, Elliot Smith, Matthew Sweet & Susana Hoffs o Jonathan Richman per citar-ne alguns.
Tot i que sovint és millor recórrer a l’original, aquí teniu 10 versions de The Kinks que tothom hauria d’escoltar en algun moment de la seva vida.
- FOUNTAINS OF WAYNE “Better things”
L’any 1996 el quartet de Northampton (EEUU) deixà clar amb un disc debut homònim que eren una de les apostes més interessants del power pop nord-americà de finals de segle XX i hereus del llegat de The Kinks. Anys més tard, amb aquest tema obrien un excel·lent disc tribut a les cançons de Ray Davies & The Kinks titulat This is where I belong (2002). L’original de “Better Things” es troba tancant Give the people what they want (1981). És una dolça joia sentimental que la converteix possiblement en la millor cançó d’un disc irregular dels britànics i que els Fountains of Wayne transformen en un gran hit que no ens cansem de tatarejar.
- THE STRANGLERS “All day and all of the night”
Si hi ha dos o tres cançons que tots hem cantat de The Kinks aquestes són “You really got me”, “Victoria” i “All day and all of the night”, no? Bé, a aquesta llista en podríem afegir unes quantes més. Dos minuts i mig de rock cru i visceral amb un dels riffs de guitarra més fàcils de reconèixer de la història del rock però en aquest cas de la mà dels també britànics The Stranglers, i amb secció de vents inclosa. És possible que la versió superi l’original?
- DAVID BOWIE “Where have all the good times gone”
Entre 1970 i 1973 Bowie publicà quatre discos que tothom hauria de tenir i escoltar amb atenció. Encara no sabeu quins són? Preneu nota: The Man who sold the world (1970), Hunky Dory (1971), The rise and fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars (1972) i Aladdin Sane (1973). El mateix 1973 també arribà Pin ups, un disc de versions on perd cert ganxo però on redescobrim temes d’altres apropiats i passats pel filtre del glam rock tan propi del Bowie d’aquells anys. Tancant el disc es troba “Where have all the good times gone”, una peça divertida, amb nervi i amb un potent riff de guitarra que el gran duc blanc reinterpreta amb classe.
- ELVIS COSTELLO “Days”
Difícil, per no dir impossible, és crear una cançó que sigui alegre i trista a la vegada. Però The Kinks ho van aconseguir quan els germans Davies van escriure sobre l’adéu agredolç a un vell amor. Un single que va rebre poc entusiasme entre la crítica musical de l’època. A propòsit de “Days”, Keith Moon de The Who deixà escrit a Melody Maker que li agradaven The Kinks però que mai li havien semblat una banda de veritat. Afegia que “Days” era el tipus de cançó que Pete Townshend guardava a la nevera. Alguna cosa més a dir? Aquesta delicada versió per part d’Elvis Costello es va incloure a la BSO del film de Wim Wenders Until the end of the world (1991)
- YO LA TENGO“Fancy”
Des dels inicis els Yo la tengo van deixar clar que els germans Davies ocupaven un espai important en l’altar musical del trio de Hoboken. Així, “Big Sky” va ser inclosa a Ride the Tiger (1986), àlbum de debut del trio, I “Oklahoma, USA” uns anys més tard al fantàstic Fakebook (1990). Sense oblidar “King Kong” inclosa a Murder in the second degree, és a dir aquell divertimento que els YLT enregistren a l’emissora de ràdio WFMU. A més, en alguna ocasió hem escoltat els YLT versionejant en directe alguna cançó de The Kinks. Però ens hem volgut quedar amb “Fancy”, publicada en el seu moment a l’àlbum tribut This is where I belong (2002). Els YLT respecten els aires de l’original aconseguint donar un aire eteri i nocturn a aquest tema publicat originàriament a Face to face (1966).
També molt recomanable és l’adaptació feta pels californians Redd Kross.
- THE JAM “David Watts”
L’any 1978 Paul Weller donà un petit gir a The Jam publicant All Mod Cons. Un disc més madur que els anteriors i que en el mateix moment de la seva publicació es guanyà el títol de clàssic convertint al músic anglès en veu de tota una generació. Entre la dotzena de cançons trobem aquesta excel·lent mostra de respecte al “David Watts” de Ray Davies.
- FRANÇOISE HARDY “Who’ll be the next in line”
Després de quatre anys de la publicació de Kindsa Kinks (1965), segon disc dels britànics, la francesa Françoise Hardy publicà En Anglais. Un disc on s’atrevia a reinterpretar acompanyada per una orquestra i amb cert èxit clàssics del rock i el folk anglès. Al segon disc de The Kinks destacaven joies com “Tired of waiting for you”, “Set me free” o “A well respected man” però també una petita gran cançó com “Who’ll be the next in line” que en boca de Françoise Hardy sona atractiva i suggerent.
Si el que busqueu és una versió més rockera sempre és recomanable escoltar-la de la mà dels Queens of the Stone Age.
- THE FALL “Victoria”
Aproximadament una dècada després de la creació de The Fall, Mark E. Smith va aconseguir (si és que en alguna ocasió això havia estat un objectiu) incloure una cançó a les llistes britàniques. I fou gràcies a la versió d’aquest “Victoria” de The Kinks inclosa a The Frenz Experiment (1988). Un disc caracteritzat, com la resta de l’obra de Mark E. Smith, per l’energia, la provocació i la ferocitat. De l’original podem dir que obria l’excel·lent Arthur (or the Decline and Fall of the British Empire) (1969). Un disc conceptual on es canta la història d’un londinenc que decideix un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial emigrar a Austràlia per fugir dels horrors de la guerra. Una cançó que és una canonada satírica a la reina britànica i als signes d’identitat d’aquesta illa.
També molt recomanable és la versió que van despatxar Los Hermanos Dalton a Nada suena igual (1993) o les que han realitzat Sonic Youth, Belle & Sebastian o The Kooks.
- MADNESS “Lola”
El soul, el reggae o el pop britànic van ser igual d’importants en el creixement musical dels Madness que en aquesta ocasió ens mostren una “Lola” molt més ballable. Possiblement aquesta sigui una de les 5 cançons més populars mai escrites per Ray Davies. Per cert, l’original està inclosa a Lola versus Powerman and the Moneygoround, part one (1970) un disc on destaquen també grans cançons com “Strangers” (d’obligada escolta és la versió que fan els Golden Smog) i “Apeman”. Au vinga…. a ballar amb la banda que va reviure l’ska tot just acabava la dècada dels setanta!
- JONATHAN RICHMAN “Stop your sobbing”
Inclosa a The Kinks (1964), àlbum de debut dels britànics, aquesta cançó va tenir una segona vida quan l’any 1980 Chrissie Hynde la va incloure al disc debut dels Pretenders. Ha estat difícil decidir-se entre la versió dels Pretenders o la de Jonathan Richman però finalment hem triat la del bostonià membre fundador de The Modern Lovers per la debilitat que tenim per aquest artista. La cançó és bastant “tonta” però té un no sé què que la converteix en una veritable joia a tenir present. En Jonathan n’és conscient de tot això, juga amb ella despreocupadament i amb alegria aconseguint millorar l’original.
I si encara en voleu més…
lanovaescena.cat 