Per Jordi Ximeno
El Salvador Miranda té a les seves esquenes una llarga i interessant trajectòria en el món de la música. És fàcil trobar-lo en gairebé tots els siderals musicals que es gesten a Tarragona, ja sigui en el paper de periodista, fent de promotor cultural, al capdavant dels històrics Pupille o des de fa uns anys formant part dels Islandia Nunca Quema.
Per a la majoria dels nostres melòmans no és gens fàcil fer una llista de preferències musicals. I el Salva no n’és una excepció. Des de ben petit que la música és allò que més li agrada del món, i això es nota quan es parla amb ell de cançons i/o discos favorits. Les males llengües diuen que al bressol, al voltant de l’any 1979, ja feia espasmes amb no recordo quina cançó de la ràdio. Ara, amb gairebé 37 anys no ha parat de sentir música. Encara que molta l’hagi oblidat, opina que continua havent-hi massa possibilitats com per fer una llista de sis discos o sis cançons. Ho ha intentat, en tenim constància. Sabem que al final va aconseguit reduir la llista a només una vintena de discos. Però aquests vint, avui, són irrenunciables (i em moro de curiositat per saber quins són aquests vint irrenunciables). Així que a allò que renuncia el Salva és a fer una llista de preferències i procedeix a enumerar els últims discos que ha apadrinat a casa meva.
- 20/20 – 20/20 (1979)
Banda de power-pop dels Estats Units, establida a Los Angeles. Aquest és el seu primer àlbum. Està prou bé, té algunes cançons moooolt xules. Fa uns anys que estic sentint bastant power-pop i similars, coses com Nick Lowe, The dB’s, The Records, The Only Ones, Let’s Active, Flamin’ Groovies, The Nerves, The Vapors…
2. Esquerita – Vintage Voola (1987)
Rock’n’roll de sèrie B i queer. Diu la llegenda que Little Richard va copiar Esquerita per crear el seu personatge i el seu so. O potser va ser al revés. O potser les dues teories són certes. La qüestió és que Esquerita va quedar en segon terme a la història oficial de la música popular, però es va convertir en una icona de la cultura thrash del rock’n’roll. Aquest LP de Norton recopila set inèdits i dos singles dels 50.
3. The Pantano Boas – Full blood crash (1987)
La Barcelona pre-olímpica i el rock pre-indie comencen a quedar lluny… Els membres d’Orgullo de España van caure en el costat fosc de la força i es van convertir en The Pantano Boas. Aquest va ser el seu primer LP, produït per Jaime Gonzalo (de la revista Ruta 66) i amb versions de The Velvet Underground i MC5. Si a NYC i Detroit hi afegiu rock’n’roll 50’s ens aproparem a la seva fòrmula.
4. Chris Spedding – Road runner / Lone rider (1978)
Cada vegada m’agrada més Chris Spedding. És més conegut com a guitarrista de sessió (Roxy Music, Nilsson, John Cale, Tom Waits, Vibrators…) i productor, però als seus discos d’entre finals dels 70 i principis dels 80 abunden les joies. Aquest single el vaig comprar perRoad runner, la cara A, però finalment m’ha pres el cor Lone rider, la cara B.
5. Terry Riley – A rainbow in curved air / Poppy Nogood & The Phantom Band (CBS, 1969)
No és habitual trobar-te un LP de Terry Riley en un mercadet a Cambrils, però molt de tant en tant passen coses meravelloses. Riley és un dels compositors més interessants de tots els anomenats minimalistes. La seva obra més coneguda és In C, però a mi m’agraden més les dues peces d’aquest disc. Tan de bo tingueu temps per sentir-les amb calma amb uns auriculars.
6. Cancer Moon – Flock, colibri, oil (Munster, 1992)
Els bilbains Cancer Moon, juntament amb els pamplonicas Los Bichos, els barcelonins The Pantano Boas o els també vascos La Secta, van conformar el rock underground peninsular dels minuts abans de l’explosió indie de Los Planetas, El Inquilino Comunista i companyia. Els de Jon Zamarripa i Josetxo Anitnua, i tots ells en general, agafaven coses de The Velvet Underground, Stooges, l’escena CBGB ’77, Sonic Youth i Austràlia per tocar un rock sorollós i de combustió instantània. Sentiu Atom Rhumba, El Inquilino o Sonic Trash i veureu la seva influència.
lanovaescena.cat 