El dissabte 11 de maig Melenas actuaran a La Capsa de Música de Tarragona dins el cicle Girando por Salas.
Les de Iruña presentaran Ahora (Trouble in Mind / Mushroom Pillow, 2023) el tercer i, segons la crítica, el millor disc de la seva carrera. En aquest treball Oihana, Leire, María i Lauri han aparcat les guitarres i han donat major protagonisme a sintetitzadors, seqüenciadors i caixes de ritmes, assolint una sonoritat atmosfèrica, onírica i vintage que remet a bandes com Stereolab, Broadcast, Neu!, i el krautrock en general.
Leire, baixista i corista de la banda, respon el nostre Qüestionari.
1. El primer disc que et vas comprar.
“Bleach”, de Nirvana.
2. El primer grup que vas veure en directe.
REM.
3. El primer grup en el què vas tocar.
Los Ginkas.
4. La cançó o el disc sense el qual no existiria Melenas.
La canción “A place in the sun”, de Marine Girls.
5. El músic o productor amb qui t’agradaria treballar.
Productor: Steve Albini.
Músic: Vivien Goldman.
6. El disc que més sona a la vostra furgoneta quan aneu de gira.
Últimamente suena mucho el álbum “The Dance”, de Airwaves.
Durant el confinament per la pandèmia del 2020, la músic barcelonina Ariadna Rulló va llegir el llibre Folklore de Catalunya, de Joan Amades. La lectura d’aquest llibre, que recull rondalles, cançons i costums catalanes, va ser la llavor del nou projecte de l’Ariadna: Joana Dark. Un projecte que vol portar el folklore i les tradicions catalanes a la contemporaneïtat, actualitzant-ne la instrumentació a partir de bases electròniques, però que també, i aquí ve l’important, vol revisar els textos originals d’aquestes rondalles i cançons i donar-les-hi un biaix feminista, doncs l’Ariadna es va adonar, oh, sorpresa, que la majoria d’aquestes eren tremendament misògines i moralitzants.
El primer fruit d’aquest projecte va ser l’excel·lent La Lireta (AU! Records), EP publicat el 20 de maig del 2022. El disc, gravat i produït per Arnau Vallvé (Manel) a l’estudi Can Sons, de Barcelona, es va gestar amb la companyia de la Júdit Pi Aloy, una altra apassionada de la història i la tradició oral. La Lireta reflexiona, a cop de beat i sintetitzador, sobre les arrels rurals de la nostra societat, i sobre el paper de la dona en les cançons tradicionals catalanes.
Enguany s’ha publicat Lo Secà, el primer llarga durada de Joana Dark. El disc ha estat composat i produït per l’Ariadna, amb la col·laboració de Manuel Segura. A Lo Secà, l’Ariadna segueix experimentant amb les melodies tradicionals, remenant cançoners antics. Musicalment, la percussió i el ritme tenen un protagonisme major que en el treball precedent. El disc és un homenatge a les Terres de Ponent i a l’agricultura de secà: la més primitiva i ancestral, doncs només depèn de l’aigua de la pluja per subsistir. A la cançó “El Mosso”, l’Ariadna adapta una peça original del seu pare, el músic folk Ton Rulló (Coses), que col·labora en el disc.
Li hem demanat a l’Ariadna / Joana Dark que ens respongui aquest Qüestionari.
1. El disc que vas escoltar més cops durant el confinament del 2020.
Manual de Cortejo, de Rodrigo Cuevas.
2. El grup o artista que més t’ha impressionat veure en directe.
Roxette quan tenia 12 anys.
3. El disc que t’hauria agradat veure com es gravava.
PROTO de Holly Herndon.
4. La cançó dins la qual et quedaries a viure.
“Little Plastic Castle” d’AniDiFranco.
5. La teva cançó preferida de Ton Rulló.
“Bona nit”.
6. El teu bateria preferit.
Carter Beauford de Dave Matthews Band.
Carter Beauford
7. Aquella cançó tradicional catalana que necessita ser revisada.
“El Senyor Ramon”.
8. La cançó, disc o llibre sense el qual no existiria el projecte Joana Dark.
Folklore de Catalunya de Joan Amades.
9. El disc que més sona a la vostra furgoneta quan esteu de gira.
Acid Arab: Musique de France.
10. Un músic o grup a reivindicar de les Terres de Ponent.
Amb una proposta musical eclèctica i inclassificable en la que hi conviuen en harmonia el punk, la rumba, el rock, el reggaetón i l’indie, amb influències diverses que van des de Beastie Boys, Los Chichos, Sleaford Mods a Triana, i unes lletres plenes de sarcasme, ironia i crítica social, els madrilenys Parquesvr s’han fet un lloc dins l’escena independent de l’estat espanyol.
Aquest 2024 han publicat dos singles: “Alfredo’s” i “El Faro de Occidente”, ambdós en el segell raso., que ens avancen el que serà el seu tercer disc, que sortirà enguany, i que es presentarà el 15 de novembre a Madrid, a la sala Ochoymedio. Les dos cançons, com la resta del disc, han estat produïdes, gravades i mesclades per Raúl Pérez a La Mina (Sevilla) i masteritzades per Kadifornia Mastering.
Aquest dissabte 16 de març els podrem veure a Tarragona, a la Sala Zero, acompanyats dels murcians The Yellow Melodies, en una festa batejada amb el nom de Tarraco Weekender, i que compta a més amb les sessions d’un bon grapat de djs.
Abans, però, Javi Ferrara, líder carismàtic, lletrista i cantant de Parquesvr ens respon el nostre Qüestionari.
1.La canción o el disco sin el cual no existiría Parquesvr.
Ojala que llueva café de Juan Luis Guerra.
2.El disco que te habría gustado ver cómo se grababa.
A mí personalmente, el Enemigos Íntimos de Fito y Sabina, por ver con los pedazos de ciegos que llegaba Sabina a grabar y los mosqueos del otro.
3.El grupo más juancarlista de Madrid.
Un poco Taburete y toda esa horda de pijos popis que hay en su regazo, Leonor Sonorama 24.
4.La canción que más suena en vuestra furgoneta cuando estáis de gira.
Calvo con barba de Jordi Ganchitos.
5. Un disco para calmar la ansiedad.
Rumba profunda de Paco Moreno.
6. La mejor canción de Fuel Fandango.
La que hizo con Baiuca, Caravel se llama.
7. El disco o la canción dentro de la que os quedaríais a vivir.
El primero de Estopa, Ni más ni menos de Los Chichos, Gipsy Kings de las Grecas..
8. El mejor bar musical de Leganés.
El Derry.
9.Una canción para perrear.
Pa´ que retozen de Tego Calderón.
10. Un/a músico o grupo a reivindicar de tu barrio.
Pues en mi barrio no hay muchos que yo conozca, asiq nosotros.
La Maria és el projecte musical de la cantautora d’Oliva Maria Bertomeu. La Maria es va donar a conèixer el novembre del 2021, quan va penjar al Twitter un vídeo en el què cantava l’havanera tradicional d’Alcàsser “Arrenquen vinyes”. El vídeo es va fer viral i la Maria es va convertir, de cop i volta, en la gran esperança de la música en valencià.
El 24 de febrer del 2023, La Maria va publicar el seu disc de debut: L’Assumpció (Propaganda pel Fet!, 2023), produït per Tono Hurtado a Estudio Malamute. Un disc que, no cal dir-ho, va generar molta expectació. Formalment, L’Assumpció s’articula com un llibre. Està compost per un pròleg i un epíleg protagonitzat per les seves dos iaies, que també es diuen Maria, i 6 romanços o capítols que fan referència a diverses fases de la seva vida. Conceptualment, el disc narra el viatge artístic i vital de la Maria, des de la seva aparició fulgurant en l’escena musical del País Valencià fins a l’actualitat, i la gestió emocional que ha hagut de fer per digerir aquest èxit sobtat i inesperat. Fins aquí, tot sembla ser molt normal. Musicalment, és on L’Assumpció es converteix un disc trencador i valent. La Maria, seguint l’estela de joves músics dels Països Catalans (Marala, Júlia Colom, Sandra Monfort, Joana Gomila i Laia Vallès, Maria Arnal i Marcel Bagés) porta la cançó tradicional al segle XXI, ajudant-se dels instruments i eines que té a l’abast. Substituint guitarres i culleretes per bases electròniques i programacions. Entenent la tradició com una manera d’innovar i convertir la música tradicional en la més moderna de les nostres músiques.
Al setembre del 2023, va publicar el single i videoclip “Gall roig, gall negre” en el què adaptava al seu imaginari musical la cançó “Gallo rojo, gallo negro” del cantautor madrileny Chicho Sánchez Ferlosio.
La Maria va tancar el 2023 de la millor manera possible: rebent el reconeixement de la crítica musical i ascendint místicament al cim de la música valenciana. Va guanyar tres premis Ovidi de la Música en Valencià (millor artista revelació, millor cançó per “Mon Vetlatori”, i millor producció i arranjaments per L’Assumpció) i dos premis Carles Santos de la Música Valenciana (millor artista revelació, i millor disseny per L’Assumpció, obra de Branca Studio).
Després d’oferir un showcase el maig passat a la FIM de Vila-seca, aquest divendres 23 de febrer tornarem a tenir l’oportunitat de veure La Maria en directe a les nostres terres, al Teatre Bartina de Reus, en el que serà la traca final de celebració dels 10 anys del Festival Accents.
Abans, però, La Maria respon el nostre Qüestionari.
1. El primer grup o músic que et va impactar veure en directe.
El primer grup que em va impactar veure en directe fou Orxata Sound System. Era la primera vegada que anava de concert, tenia 16 anys. Donava la casualitat que era un Festival, no un concert solt d’Orxata, i anàvem les meues amigues jo i amb l’autorització de la família. No coneixia Orxata i, evidentment, em van impactar i enamorar des del primer segon.
Orxata Sound System
2. La cançó o disc sense el qual no existiria el teu projecte musical.
Jo crec que, en el meu cas, no és un disc o cançó concret, sinó tota la música que he anat escoltant al llarg de la meua vida. Mon pare i ma mare no han sigut musics però si que s’ha escoltat des de sempre música a ma casa, i música de tot tipus, des de Glória Estefan fins a Amaral. I crec que això també va calant endins teu. Però, realment, sempre m’inspiren coses molt diferents al que faig. No puc escoltar com a inspiració artistes o grups que facen un tipus de música semblant al meu.
3. El disc que més sona al teu vehicle quan estàs de gira.
Gràcies a les noves plataformes podem llistes infinites jaja però si m’he quedar en un disc seria d’Eliseo Parra “Diez”, o “Limón i sal” de Julieta Venegas.
4. La teva botiga de discos preferida.
La meua botiga de discs preferida seria la tauleta de merxan de qualsevol artista que haja anat a veure. O qualsevol botiga de discs de segona mà.
5. El disc dins del qual et quedaries a viure.
Em quedaria a viure dintre del disc “Llar”, de la Neus Ferri, definitivament.
6. La cançó que et flipa i que els teus amics odien.
Qualsevol cançó d’Ortiga!
7. El productor o músic amb qui t’agradaria treballar.
M’encantaria treballar amb Baiuca.
8. El disc que t’hauria agradat veure com es gravava.
Mussol de Carles Dénia, perquè ho ha enregistrat tot ell mateix.
9. La cançó o disc que et fa una mica de vergonya admetre que t’agrada.
Cap!
10. Un grup o músic d’Oliva que cal reivindicar.
A Oliva hi ha molts artistes, a més en distintes disciplines, però vull anomenar a Invers.
Estruç és un trio mig olotí – mig barceloní format el 2015 per Ota Quílez (veu i guitarra), Joel Santaeulària (baix) i Marià Codina (bateria). En Joel i en Marià ja havien tocat plegats en el grup Pingüill. En Marià també toca la bateria a El Pèsol Feréstec.
Il·luminats per Sonic Youth, My Bloody Valentine, Television, Galaxie 500, Slint o Neu!, la seva proposta musical fusiona pop sorollós, post-punk, post-hardcore i krautrock. Tot plegat, els dóna un so molt personal, singular i sorprenent. Estrany i cacofònic, fins i tot. Però molt interessant.
El seu darrer treball du per títol Kitsch Cliché Olé (The Indian Runners, 2022) i va ser gravat, mesclat i masteritzat per Milo Gomberoff al Estudio Hukot. La premissa del disc és la experimentació formal. Estruç ha escollit cinc gèneres musicals que han estripat i reconstruït, portant-lo al seu terreny. El resultat són cinc cançons que testimonien aquest procés. Seríeu capaços de distingir quin era l’estil musical original de cadascuna d’elles?
1. El primer disc que us vareu comprar.
Ota: No ho recordo del cert però juraria que era un CD triple o quàdriple de Pont Aeri, en una època molt dura de l’edat del pavo que per sort només em va durar un curs.
Joel: Amb una setmanada em vaig comprar Hip Hop Solo en Español II, un recopilatori de 3 CDs.
Marià: Que dur tornar a l’adolescència. El primer d’Slipknot i el primer de Gorillaz.
2. La primera vegada que vareu pujar a un escenari.
Ota: Com a grup musical podríem dir que al maig del 2008 amb ISO 646 (Proto Estruç) al Heliogàbal, Barcelona. El Pèsol Feréstec ens va convidar a tocar. Tot i que abans ja havia fet alguna audició de final de curs de quan estudiava cant, recordo que vaig cantar Rape me de Nirvana, amb tota la seva controvèrsia.
Joel: Els primers nervis escènics van ser amb el teatre, quan tenia 8 o 9 anys anava a l’escola municipal d’expressió d’Olot i a final de curs fèiem el passe al teatre principal. No sé dir si les obres eren infumables, però ens ho passàvem molt bé.
Marià: Abril 2006, a l’Empordà Roig davant de bastanta gent i també bastant tard. Record borrós, vaig conèixer un punki molt gros amb la cresta dreta que es deia Dimitri.
3. El primer grup del que vareu formar part.
Ota: ISO 646 (Proto Estruç) era el que després va passar a ser Estruç, llavors érem en Marià, en Guillem Camprodon i més endavant fins i tot l’Oriol Torné. No vam arribar a publicar res seriosament però teníem un MySpace amb un parell o tres de temes que havíem gravat a casa en Guillem.
Joel: El meu germà Dani assajava amb uns amics al garatge de sota casa, i com que no tenien baixista em van fitxar, es deia Renec de Xai i tocàvem música tradicional. Musicalment ho detestava però per mi era “lo más” que el meu germà em deixés anar amb ell i els seus amics.
Marià: Vaig entrar com a teclista a l’última etapa del grup d’ska Alerta Sometent. Fèiem allò de presentar els membres del grup i tot a la cançó final i després encara fèiem un bis o dos, déu ni do!
4. La primera cançó vostra que va sonar a la ràdio.
Ota: amb 6 anys vaig cantar Rossinyol que vas a França en directe a ràdio Tordera.
Joel: A la ràdio comercial segurament va ser “A prop de lluny” a iCat, a Ràdio 90 (ràdio pirata) hi vaig posar un dia Pingüill, però va ser autobombo, potser no conta.
Marià: Alguna del pèsol feréstec, segurament.
5. El músic o productor amb qui us agradaria treballar.
Amb l’Aleix Clavera. Ens agrada molt tot l’exercici ideològic de reinterpretació que hi ha darrere d’Ulldeter, i la sensibilitat que té alhora de posar-ho en pràctica.
6. La cançó o disc sense la qual no existiria Estruç.
Ota: Quan era adolescent al estiu, i estava sola a casa hem flipava posar el disc Loveless de My Bloody Valentine a tot volum amb les finestres completament obertes, i sentir com ressonava per tot el barri. M’encantava aquesta sensació. No se si és això o molts altres grups que m’han fet estimar la manera d’Estruç, tot en són peces.
Joel: Tocar junts ens ha ajuntat més, però ja ens coneixem i tampoc no vam començar a tocar per fer res en concret, així que és complicat. He de dir però que quan encara tocava amb Pingüill hi havia una cançó al MySpace de l’Estruç original (amb Guillem i Oriol) que em tenia completament fascinat i feia que volgués tocar amb ells, es deia “la Capsa”, boníssima.
Marià: Se’m fa difícil de dir, però sí que grups com Beat Happening em van fer descobrir que hi havia altres maneres de fer música.
7. La cançó d’un estil molt diferent al vostre de la què voldríeu fer-ne una versió.
Ota: A mi m’agradaria molt reinterpretar “Soy una Nube” de Elia y Elizabeth o “When love breaks down” de Prefab sprout, i moltes altres!
Joel: Boring Angel — Oneohtrix Point Never.
Marià: Trobo que For My Eyes Only de The Bad Plus seria molt guai de fer, amb la veu de l’Ota fent la melodia del piano. La podríem dur bastant al nostre terreny també, ho penso sovint a la feina.
8. El disc que fa més agradables les hores a la carretera.
Ota: M’encanta viatjar amb el disc Autobahn de Kraftwerk, si el viatge dura més que el disc, el posaría en loop.
Joel: Black Focus — Yussef Kamaal.
Marià: Hi ha el Sea Change d’en Beck al cotxe dels meus pares i trobo que mola bastant per fer kilòmetres, així tranquil·let amb alguns moments de clímax. De més petit m’agradava molt en Beck, i em vaig descarregar el disc cançó per cançó. Ara que hi penso, potser estan desordenades i tot.
9. La darrera descoberta musical.
Ota: Últimament m’ha fascinat el grup Tara Clerkin Trio.
Joel: OVVO.
Marià: La darrera que m’ha sorprès més són els Kukangendai, un disc que es diu Palm ( https://ideologicorgan.bandcamp.com/album/palm) els vaig trobar buscant al grup homònim, Palm, que també va ser una descoberta flipant. A aquests sí que els hi agrada comptar fort.
10. Un grup o solista a reivindicar del vostre poble o ciutat.
En SHAZUNO, que podríem dir que és el pioner del rap a la Garrotxa i és qui porta més anys traient temes sense parar. Als directes l’acompanya en Doux Beats, que també és un productor i dj de la comarca.
I així de grup clàssic, doncs tenim el Xucu-pa, que mai sobra reivindicar-lo .
Reïna és un grup manacorí establert a Barcelona i format per Pere Amer a la guitarra i veu, Carme Vives a la veu principal, teclats i guitarra, Adrià Mayordomo a la bateria i percussions, i Biel Riera al baix i sintetitzadors. Practiquen un pop confessional, d’autor, on destaca la veu dolça i plena de matissos de la Carme, i les lletres tristes i amb mala llet del Biel. Entre els seus referents, trobem Joan Miquel Oliver, Ferran Palau, Da Souza, Renaldo & Clara, Miquel Serra, Maria Jaume, Jorra i Gomorra, i Roig!
Nascuts durant el confinament per la còvid 19, van resultar guanyadors l’any 2020 de la vintena edició del concurs per a bandes novelles Sona9, organitzat per la revista Enderrock.
El 2020 van debutar amb el single “Coneixement del medi”, gravat als Estudis Favela (Palma de Mallorca) per Pep Toni Ferrer (Oliva Trencada, Lost Fills).
El 2021 van publicar el seu primer LP: Arts marcials (U98 Music, 2021), produït per Lluís Cabot (Da Souza) i gravat per Tomàs Robisco a Bucbonera Studios (Caldes de Montbui). El màster i les mescles van anar a càrrec de Panxii Badii i Víctor García als estudis Ultramarinos Costa Brava. L’art és d’Adrià Mayordomo i el disseny gràfic de l’ omnipresent Tomeu Mulet (Polseguera). Arts marcials, que segons les seves paraules, és el «típic disc de pop que versa sobre l’amor», conté una cançó que em flipa, “Tendrum”, produïda per Joana Serrat.
Aquest 2023 han tret el seu segon LP: Retirada a temps (Bankrobber / El Jardí Amagat, 2023), produït per Jorra Santiago (Jorra i Gomorra), gravat i mesclat per Michael Mesquida a Estudis Favela i masteritzat per Víctor García a Ultramarinos Costa Brava. L’art i el disseny del disc han tornat a anar a càrrec d’Adrià Mayordomo i Tomeu Mulet. Per aquest disc, Reïna explica que ha buscat sonar com els grups de pop dels 80 i 90: Teenage Fanclub, Guided by Voices…
El 9 de desembre, els vam poder veure a Tarragona, a la Capsa de Música, dins el cicle Refugi Sonor, organitzat pels companys d’Anima’t.
El primer disc que us vareu comprar.
Biel: Whatever people say I am, that’s what I’m not, dels Arctic Monkeys.
Carme: Come away with me, de Norah Jones.
Pere: Lamparetes, d’Antònia Font.
Adrià: Els millors professors europeus, de Manel.
La primera vegada que vareu pujar a un escenari.
Carme: per a unes audicions d’una escola de música
Pere, Biel, Adrià: a un final de curs de sisè de primària.
El primer grup del que vareu formar part.
Tots vam tocar al principi a grups de versions, tot i que als primers ni teníem nom i no vam arribar a fer concerts.
La primera cançó vostra que va sonar a la ràdio.
Tendrum va ser la primera que va sonar a la ràdio perquè la vam gravar durant el concurs Sona9 i la van estrenar al programa del mateix nom d’iCat.
El músic o productor amb qui us agradaria treballar.
Ens agradaria treballar amb Jorra Santiago, i de fet, ja ho fem, haha. Feia temps que ho pensàvem i és un bon amic nostre i ens hem ajuntat per treballar plegats els últims mesos.
Foto Jorra Santiago: Claudia Gómez
La cançó o disc sense la qual no existiria Reïna.
Dhraa, de Roig. És per a nosaltres un dels millors discos que s’han fet mai a Mallorca i ens ha estat de molta inspiració.
La cançó d’un estil molt diferent al vostre de la què voldríeu fer-ne una versió.
Segurament When you sleep de My Bloody Valentine.
El disc que fa més agradables les hores a la carretera.
Solem escoltar Voltes i voltes de Maria Jaume, o L’amor fa calor, de Renaldo i Clara.
La darrera descoberta musical.
Courtney Barnett o Just Mustard.
Un grup o solista a reivindicar del vostre poble o ciutat.
Lara Fernández és una jove compositora, músic i productora de Los Caños de Meca (Cadis). Va descobrir la música de ben petita, amb els discos que sonaven a casa seva: The Beatles, Camarón, Chet Baker i cançons veneçolanes, país d’origen del seu pare. La seva àvia materna, gran seguidora de Lola Flores, li va ensenyar a cantar flamenco. Als 13 anys, la Lara tocava en un grup punk. Als 14 va iniciar el seu projecte en solitari, escollint Judeline (pronunciïs yudlain) com a nom artístic. El nom és una deformació de “Hey, Jude”, la cançó dels Beatles preferida del seu pare.
El punt d’inflexió en la seva carrera artística el trobem el 2020, quan va ser escollida per participar en l’EP Desclasificados d’Alizzz. La Lara va posar lletra i veu a una de les bases del productor de Castelldefels. Això li va donar la confiança necessària per professionalitzar-se i mudar-se a Madrid amb 17 anys. A la capital espanyola va conèixer a Mayo i Tuiste, que es convertirien en els seus productors habituals. Com les seves companyes de generació, les influències musicals de Judeline són tan eclèctiques com la seva proposta musical: Gal Costa, Laylow, Dellafuente, LadyGaga, Lole y Manuel, bedroom pop, flamenc, trap, reggaetón…
L’any 2022 va publicar el seu primer EP, de la luz, amb el segell madrileny Sonido Muchacho. Enguany ha tret dos singles: “Canijo” i “2+1”, amb el segell Interscope Records, convertint-se en un dels grans noms de l’escena urbana. Es preveu que el 2024 es publiqui el seu primer llarga durada.
1. El primer disco que te compraste.
Pues nunca compraba discos como tal casi siempre teníamos copias bajadas de ares, como con 3 años tenía una copia que solo tenía antes muerta que sencilla de maría Isabel en bucle, ese es el primero que recuerdo en mis manos. Al principio de mi adolescencia le compré algún vinilo de los Beatles a mi padre que también escuchaba yo, y recuerdo comprarme un cd cry baby de Melanie Martínez como con 12 años
2. La primera vez que subiste a un escenario.
Probablemente con mi padre en un evento de prem Rawat allí en jerez, la primera ves que era un concierto mío me acuerdo que canté eye of the tiger en Vejer y era Justo antes de un concierto de Leticia sabater, salió después de mi vestida de Elsa de frozen no se muy buena primera vez
3. El primer grupo en el que tocaste.
Pues tenía un grupo de punk… no voy a decir el nombre por si alguien encuentra algo jajajajja
4. La primera canción tuya que sonó en la radio.
De una manera jiji
5. El músico o productor con el que te gustaría trabajar.
Fran dukes, wood kid, laylow… hay un millón
6. La canción o el disco sin el cual no existiría Judeline.
Nuevo día de lole y Manuel
7. La canción de un estilo muy diferente al tuyo que te gustaríaversionar.
Mi Estrella blanca de fondo flamenco, o vuelvo a la nena de soto asa
8. El disco que hace más agradables las horas a la carretera.
Ahora mismo Lost and found de jorja y busca una mujer de Luis Miguel
9. El último descubrimiento musical.
Sobe de CHAMOS
10. Un grupo o solista a reivindicar de tu pueblo o ciudad.
de Mi Pueblo creo q no existe nadie pero de mi ciudad LA NIÑA PASTORI q es la mejor
Walking Lands és un quartet barceloní format per Paloma Durán (Glitterhouse, Robot Emilio) al baix i veu, Clara Roman ((Shortfin) Mako Shark) a la guitarra i veu, Ernest Gómez (Salina, Wann, Lullavy) a la bateria, i Nina Anyayahan (Heartworms, The Creepy Eepys) a la guitarra principal. Amb The Van Pelt i American Football com a principals influències, la seva proposta musical abraça lo millor del rock alternatiu dels 90.
Escoltar-los em transporta a la meva adolescència. A Ràdio 3, la Tipo i la BID. A compartir mixtapes amb els amics del poble. A anar a correus a recollir els discos que m’havia demanat. A l’eufòria i l’ansietat de descobrir noves bandes. A Violent Brains i els concerts a la plaça de Mercat. Als estius Flix. A pensar que amb quatre acords ens menjaríem el món.
Però tornem a Walking Lands. Per què m’agraden tant? Per la contundència de la secció rítmica. Pels arpejats i arranjaments brillants de guitarra. Pel recitat de les lletres. Pel “I’m fucking alive”. Per la sensació coneguda i reconfortant (Weezer, The Smashing Pumpkins, Nirvana) de navegar entre la calma i la tempesta. Pels dos EPs collonuts que han publicat fins a la data: We Live & Breathe on the Same Planet (Beauty-fool Records, 2019) i Are You Coming? (Beauty-fool Records / Naife / Discos Delejos, 2021).
Si encara no els heu escoltat, ja trigueu a buscar-los per les plataformes. Si encara no els heu vist en directe, apunteu aquestes dates a l’agenda: 30 de setembre al Saltamarges Fest, a Sarrià de Ter; el 7 d’octubre al Beauty Fool Day, el festival que organitza el seu segell, Beauty-fool Records al Pumarejo, amb Island of Love, Phoac i Mai Jamàs; i el 14 d’octubre a l’Heliogàbal amb Pena Máxima.
1. El primer disc que us vau comprar.
Clara: tanto en cassette como en CD, seguro que fue alguno de los Backstreet Boys. En vinilo, tal vez uno de Lucero que se llama The Attic Tapes.
Nina: El primer disco que recuerdo haber comprado fue Reptile de Eric Clapton, lo compré con Let Go de Avril Lavigne.
Ernest: Brothers in Arms de Dire Straits.
Paloma: En CD y con mi propio dinero, The Greatest de Cat Power.
2. La primera vegada que vau pujar a un escenari.
Clara: Hice ballet y sevillanas de pequeña y teatro de adolescente. Con una banda fue en 2009, con The Destroyed Room en Madrid.
Nina: La primera vez fue en 2002 para un concurso de talentos, pero con una banda completa en 2013.
Ernest: Noviembre de 2008 con mi primera banda Fiun Poin tocando con las bandas alemanas Tick Trick und Fuck y Don’t Feed the Monkeys.
Paloma: En 2017, en LaContra en Poble Sec (Barcelona) con Glitterhouse.
3. El primer grup del que vau formar part.
Clara: (Shortfin) Mako Shark, un grupo que tuve entre 2008-2010 en Madrid. Tocábamos un estilo de pop/folk/twee inspirado en bandas de Plan-It-X, No Idea, etc.
Nina: Hillary Chillton (2013-2016), apodado más adelante Hill Chill. Mucha gente pensaba que se llamaba así por la política Hillary Clinton, pero en realidad se llamaba así por mi perra. El grupo era una hermosa y caótica mezcla de muchos géneros, con influencias desde el blues hasta el punk y el emo.
Ernest: Fiun Poin, haciendo locuras instrumentales de Mathrock con guitarra, stick y batería.
Paloma: Glitterhouse al bajo con Dani y Edu -ahora en Heal-. 90s a tope.
4. La primera cançó vostra que va sonar a la ràdio.
Clara: Creo que eso nunca ha pasado…
Nina: De mi primer grupo, Hill Chill, era o “Lola” o “Tunnel Vision” de nuestro EP, Bourbon Breath en 2014.
Ernest: Juraría que el tema “Rubicone” en Radio Ciutat Vella del primer LP de WannRubicone.
Paloma: “Nineteen Nineties”, de Glitter, en Capitán Demo de Radio3.
5. El músic o productor amb qui us agradaria treballar.
Clara: Me gustaría escribir canciones con Arlo Parks.
Nina: Siempre he querido grabar algo con Jack Shirley de Atomic Garden en Oakland, California o, en Headroom Studios en Philadelphia.
Ernest: Grabar con Paco Loco sería un puntazo, pero con Albini también me conformo!
Paloma: Sylvia Massy a los mandos 4ever.
6. La cançó o disc sense el qual no existiria Walking Lands.
Clara: “Trois Murs Pour la Salle de Torture” de Daïtro.
Ernest: The Bed is in the Ocean de Karate y Spiderland de Slint.
Paloma: “Axons and Dendrites” de Shipping News y “Berlitz” de Seam.
7. La cançó d’un estil molt diferent al vostre de la què voldríeu fer-ne una versió.
Clara: “In Your Eyes” de Kylie Minogue.
Nina: “Echolalia” de Yves Tumor.
Ernest: “Samaritans” de Idles.
Paloma: Últimamente pienso mucho en “Say It Ain’t So” de Weezer. Pero me imagino tocando la guitarra.
8. El disc que fa més agradables les hores a la carretera.
Clara: De día, Hugo de Loyle Carner. De noche, Kid A de Radiohead.
Nina: De día, Fambly 42 de Toys That Kill. De noche, Well Soon de Walter Mittyand His Makeshift Orchestra o Self Titled de Winter Break.
Ernest: Ill Communication de los Beastie Boys y Pinkerton de Weezer.
Paloma: Any Day de The Sea and Cake.
9. La darrera descoberta musical.
Clara: Ghost Power. Su disco homónimo de 2022 es una mezcla de electrónica psicodélica cósmica bastante guay. La portada también es muy chula.
Nina: KAIYI, una rapera que rapea en inglés y chino. No puedo parar de escuchar su canción, “Psycho”.
Ernest: Taqbir, banda de hardcore protesta referente a la situación social en Marruecos. Con un par!
Paloma: Tomberlin. Ahora mismo la escucho en bucle.
10. Un grup o solista a reivindicar del vostre poble o ciutat.
Clara: De Madrid, Meeky. De Barcelona, Ultimate Frisbee.
Nina: Del sur de California, Summer Vacation / Winter Break. De Barcelona… Walking Lands.
Ernest: de L’Hospitalet de Llobregat el Indiosingracia, de Barcelona siempre Dcurs.
Paloma: Mis queridas Me and the Bees, de Barcelona.
El bateria, compositor i cantador Arnau Obiols va començar amb Tost (Segell Microscopi, 2019) un projecte íntim i personal que actualitza la música tradicional del Pirineu català. Aquest projecte ha assolit el seu cim amb Mont cau (Segell Microscopi, 2022), la darrera referència del músic urgellenc.
El disc pivota en músiques i lletres pròpies, a excepció de les tradicionals “Cobles dels pagesos”. Com en el disc anterior, Obiols interpreta tots els papers de l’auca: toca tots els instruments i grava totes les veus, ajudant-se de bases electròniques i gravacions de camp. Incorpora textos i reflexions d’autors contemporanis, com l’escriptor i artista Perejaume o el científic ambiental Martí Boada. Posa música al recordatori de la mort de la seva padrina materna, escrit pel seu pare, l’escriptor Joan Obiols.
El disc el va gravar Adrià Serrano a Santa Eugènia del Relat (el Bages), entre gener i febrer de 2022, i el va produir el guitarrista Santi Careta, amb qui Obiols va coincidir en el projecte Folk Souvenir (Bubota Discos, 2016) de la músic mallorquina Joana Gomila.
Mont cau és un disc esplèndid, ancestral com un batec, com la percussió d’un tambor. Per qui escriu aquestes línies, un dels millors treballs del 2022. Mont cau i Arnau Obiols tenen un missatge per difondre. Escolteu-lo: com diu Martí Boada en un tall de veu del disc, el medi és el nostre cos. No tenir cura de la natura és no tenir cura de nosaltres mateixos.
El primer disc que et vas comprar.
En casset, “Contes i llegendes” de Sangtraït i en CD, “Eskizofrenia” d’Eskorbuto.
2. El primer cop que vas pujar a un escenari.
Diria que el diumenge de la Trobada amb els acordionistes del Pirineu a Arsèguel de ara no se quin any. Eren els anys d’institut.
3. El primer grup del que vas formar part.
Escamot Tamarro.
4. La primera cançó teva que va sonar a la ràdio.
No ho recordo, algun tema de l’àlbum “Projecte Pirene” suposo.
5. El músic o productor amb qui t’ agradaria treballar.
Beñat Achiary.
Beñat Achiary
6. La cançó o disc sense la qual no existiria el teu projecte musical.
Tots els meus discs forment part de mi, però “Tost” m’ha marcat especialment. I avui, doncs et diria el disc “Mont cau” que és el que em representa més ara mateix.
Sounds from the supermarket és un grup de Torredembarra format l’any 2019 per Jack Gilbert (guitarra), Guillem Cot (bateria), Martí Juan (baix) i el poeta anglès Ben Crawshaw a la veu. La seva proposta musical és força heterogènia. Hi trobem noise rock, spoken word, indie, garatge i punk. Tot plegat, fa de Sounds from the supermarket una banda salvatgement emocionant i molt personal, amb un so fàcilment identificable.
Al novembre del 2021 van publicar un EP de títol homònim, gravat i produït per ells mateixos, que, degut a les restriccions de la còvid-19, no van poder presentar en directe fins l’abril del 2022. Ho van fer al temple punk de Tarragona, el Mojo Club.
La banda està treballant en el que serà, quan es publiqui, el seu primer llarga durada. Aquesta nit podrem escoltar a la Sala El Cau, el temple indie pop dels 90 a Tarragona, algunes d’aquestes cançons. Unes cançons no tan eclèctiques com les precedents i que marquen un estil més definit, que deriva cap al post punk de bandes britàniques com black midi, Fontaines D.C. i Idles.
1. El primer disc que us vau comprar.
BEN: El single “Anarchy In The UK”, dels Sex Pistols.
JACK: “Spice”, de les Spice Girls.
GUILLEM: “74’ Jailbreak”, d’AC/DC.
MARTÍ: “Nimrod”, de Green Day.
2. La primera vegada que vau pujar a un escenari.
B: El 1993, a la sala Communiqué de Barcelona.
J: Amb quinze anys al casal municipal de Torredembarra.
G: 2011, durant un Sant Jordi a l’Institut Torredembarra.
M: Suposo que durant algun recital de Cant Coral amb cinc o sis anys.
3. El primer grup del que vau formar part.
B: Far From Equilibrium.
J: The Kraits.
G: The Barbars.
M: També The Barbars.
4. La primera cançó vostra que va sonar a la ràdio.
B: “Fear in my veins”, d’Slowflames.
J: “Sixty”, de Nemesis.
G: “Heading South”, de Sounds From The Supermarket.
M: També “Heading South”.
5. El músic o productor amb qui us agradaria treballar.
B: Kate Bush.
J: Brendan o’Brien.
G: Kim Gordon, Josh Homme o James Murphy.
M: Sent realista dins el panorama nacional, Eric Fuentes. Sent utòpic, Steve Albini.
Steve Albini
6. La cançó o disc sense la qual no existiria Sounds From The Supermarket.
B: “Why They Hide Their Bodies Under My Garage”, de Gilla Band.
J: “OK Computer”, de Radiohead.
G: “Schlagenheim”, de black midi.
M: El primer disc de christian fitness.
7. La cançó d’un estil molt diferent al vostre de la què voldríeu fer-ne una versió.
B: “Falling”, de Julee Cruise.
J: “Hanging Around”, de The Stranglers.
G: “Harder, Better, Faster, Stronger”, de Daft Punk.
M: “Run Away With Me”, de Carly Rae Japsen.
8. El disc que fa més agradables les hores a la carretera.
B: “La Planète Sauvage”, d’Alain Goraguer.
J: “GP”, de Gram Parsons.
G: El debut d’LCD Soundsystem.
M: “Fate”, de Dr Dog.
9. La darrera descoberta musical.
B: Opus Kink.
J: Steve Earl.
G: Weatherday.
M: Charlotte Adigéry.
Charlotte Adigéry
10. Un grup o solista a reivindicar del vostre poble o ciutat.
lanovaescena.cat 