Per Frederic Cervelló
La nostra melòmana del mes de març és l’Esther Canals, educadora i comunicadora tarragonina.
Llicenciada en Història de l’Art per la Universitat Rovira i Virgili, l’Esther és educadora en espais expositius, des del 2008, i en espais patrimonials des del 2011.
Al 2010 va començar a escriure al Encuentros, suplement cultural del Diari de Tarragona, sobre projectes artístics, exposicions i els vincles entre l’art i l’educació. Alguns d’aquests articles es recullen a la pàgina Des de les vísceres, escrits sobre art i altres històries (esthercanals.wordpress.com).
Entre el 2010 i el 2013 es va encarregar de la coordinació i comunicació del projecte Display, mostra d’art al carrer de l’Associació Cultural Laboratori Visual. Amb el mateix objectiu d’apropar l’art a la gent, va aparèixer la Capsa Ambulant d’Artistes del Teler de Llum en el qual l’Esther, amb el suport de Jordi Abelló i amb en Joan Rioné de company de viatge, va dur-ne a terme, des del 2014 fins al 2016, la coordinació, comissariat, gestió, comunicació, documentació i muntatge. La Capsa Ambulant era un projecte de mediació que s’articulava entorn al que anomenaven Accions públiques, que pretenien donar a conèixer l’artista a través de la seva pròpia veu, la de la seva obra i d’altres veus que enriquien el contingut del discurs mitjançant accions que tenien lloc en els punts més concorreguts de Tarragona, i Accions paral·leles, en les quals es desenvolupava el pla pedagògic del projecte a partir de tallers que pretenien generar experiències d’ensenyament – aprenentatge amb l’art contemporani com a punt de partida i que es realitzaven en diversos centres educatius de la ciutat.
Actualment l’Esther Canals treballa d’educadora al Caixa Fòrum de Barcelona i a la Sagrada Família. Paral·lelament cursa el Màster d’Arts Visuals i Educació: un enfocament construccionsita, a la Universitat de Barcelona. El seu objecte d’estudi versa sobre cóm es poden fer més interessants els processos d’aprenentatge i en investigar sobre altres formes de vincular l’art i la pedagogia. El seu grup d’edat preferit en aquest estudi són els adolescents, tot i que, com ella remarca, la paraula adolescent prové del mot llatí «adolescere», que té connotacions negatives, fet pel qual creu que és millor anomenar-los senzillament «joves».
- El primer disc que recordes haver escoltat.
La memòria es perd en el passat i barreja coses… A mi m’agradava que m’expliquessin contes sempre, cada nit. Quan a casa es van cansar em van comprar un radiocassette amb contes i també amb música, recordo “Susanita tiene un ratón”, “Un globo dos globos”, “Mambrú se fue a la guerra”…
Si parlem de discs, em venen la Raffaela Carrà (ens el posàvem els dissabtes amb ma mare quan l’ajudava a fer neteja de la casa i ja de pas ens dedicàvem uns bons balls entre plumerassos) i els dels meus germans: Els Pets, Sangtraït, Los Inhumanos, Màquina Total!!
- La cançó que més ràbia et fa que s’hagi convertit en sintonia d’un anunci publicitari.
No miro massa la tele i quan fan anuncis aprofito per fer coses, així que no sé què dir… Però a mi em fan ràbia sintonies com la de la Grossa de TV3 o la del PP, aquestes que s’introdueixen al cervell i no les pots fer marxar. Una cançó que m’agradi i que després serveixi d’ham publicitari és quelcom que no em genera ràbia sinó ganes de ballar (mentre faig les coses que aprofito per fer quan fan anuncis 😉
- El disc que aconsegueix que els viatges entre Barcelona i Tarragona es facin menys llargs.
Durant els viatges en tren llegeixo, durant els viatges en cotxe escolto la ràdio, m’agrada ràdio 3 i els meus programes preferits són El Sótano y Flor de Pasión. Si a la ràdio no m’agrada el que fan, normalment em poso els cds que faig jo amb música molt diversa, cançons que m’encanten, una darrera l’altra.
- La cançó que millor descriu l’adolescència.
L’adolescència té moltes cares i, per tant, moltes cançons… Per un costat, dramatisme, amb Laura Pausini i el seu “Marco se ha marchado para no volver” (si, ho reconeixo) o The Cranberries amb “Zombie”. Per l’altre Dover amb “Serenade”, Offspring amb “Kids aren’t alright” o Green Day amb “Basket Case” amb les que em pensava que em menjaria el món. I després cançons que em recordaven a moments de l’estiu al meu poble, tranquils com Ottis Redding amb “Sittin On the Dock of the Bay” o bailongos com Gala amb “Freed from desire”.
- El disc que sonaria genial a la Sagrada Família.
Cada dia a les 12, per l’Angelus, posen l’”Ave Maria”, de Schubert i sempre m’agrada parar d’explicar i deixar que el grup escolti mentre passeja per allà. La veritat és que sona prou bé.
Seria interessant una sessió d’un dj que es diu Nicola Cruz que fa música electrònica però que te un punt com tribal… Poder anar descobrint cada un dels detalls de l’edifici mentre et deixes emportar pel ritme.
M’imagino alguna cosa així:
- La cançó que més t’ha sorprès que s’escoltés un dels grups de joves que visita el Caixa Fòrum.
El problema és que estic molt poc temps amb ells i mai arribo a conèixer-los tant com per saber certes coses. Ara no tinc grups perquè estan de vacances però al primer que faci els hi pregunto 🙂
- La cançó que, si l’escoltessin els que en tenen competències, de ben segur que milloraria la situació de la cultura i la seva gestió a la ciutat de Tarragona.
Qualsevol cançó de Lyubomira Stoycheva, la magnífica violinista que tocava amb gran sensibilitat al carrer August i que va ser multada per la Guàrdia Urbana.
- La cançó que més cops has ballat al Groove.
“Heroes” de David Bowie. No sé si és la que més he ballat però si una de les que més em recorda a una persona molt especial que ja no hi és.
- Un disc per acompanyar un bon sopar.
Depèn amb qui sigui el sopar… però alguna cosa tranquil·la i fluixeta que no agredeixi la conversa; Marlango, per exemple.
- Una cançó per fer l’amor.
Des de joveneta que crec que “Losing my religion” de Rem és una cançó per fer l’amor. I també “Cry to me” de Solomon Burke (Dirty Dancing)…. Blanco y en botella, hahaha
lanovaescena.cat 