Buffalo Tom “Quite and Peace” (Schoolkids/Scrawny records, 2018)

Buffalo Tom

Seems like I was just a kid not so long ago / So many arrivals / So many lows / Now my time behind is greater than my time ahead

J. Ximeno

Deuen haver passat uns vint-i-cinc anys des del primer cop que vaig sentir a parlar dels bostonians Buffalo Tom, un trio liderat per Bill Janovitz, Chris Colbourn i Tom Maginnis que signaren a la primera meitat dels noranta grans discos com Birdbrain (1990), Let me come over (1992) i Big red letter day (1993). Àlbums que els van permetre fer-se un nom en l’escena del rock alternatiu que arribava des de l’altre costat de l’Atlàntic.

Per alguna raó els hi vaig perdre la pista fins fa pocs mesos amb el naixement de Quiet and Peace. Un disc sòlid i madur on recuperen el so que els va caracteritzar i els va alinear estilísticament amb formacions com Dinosaur Jr. (per cert, J Mascis va produir Birdbrain), Replacements, REM, Bettie Serveert o American Music Club.

Han signat els Buffalo Tom el millor treball de la seva vida? Doncs no sé si ficaria la mà al foc per assegurar que sí però el que està clar és que han facturat un gran disc carregat de melodies on imprimeixen la seva pròpia petjada. Quiet and Peace s’obre amb “All be gone” on les guitarres de Bill són acompanyades immediatament pel baix de Colbourn i les timbales de Maginnis, una estructura base allitada sobre un òrgan per demostrar amb una veu aspra i apassionada que els Buffalo Tom encara saben rockejar. Al llarg de l’àlbum Bill i Chris segueixen compartint veus i hi trobem les guitarres acústiques i elèctriques marca de la casa que sovint comparteixen espai amb teclats com és el cas de “Freckless” o a l’evocadora versió de Paul Simon “The only líving boy in New York” que tanca el disc.  Però el més destacat de l’àlbum són les cançons on el rock s’obre pas com a la ja citada “All be gone” i a “Lonely fast and deep” on la solidesa de la bateria de Maginnis és acompanyada per frenètiques guitarres. Destaca també la faceta powerpop de “Roman cars” i els mitjos temps reflexius on els Buffalo Tom sempre s’han sentit còmodes amb “Overtime” (que podria estar signada perfectament pels Jayhawks) i “In the ice” al capdavant. Un disc que ens permet recordar per quina raó als ’90 ens vam enamorar del seu so i de les seves cançons i per què és important no oblidar-los.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s