SMOG, (SMOG) & BILL CALLAHAN, 10 DISCOS QUE ELS NÉTS HAURIEN DE CONÈIXER

 

Smog

Entre les primeres espurnejants col·leccions de lo-fi experimental facturades a principis dels anys ’90 fins a “Dream River” (Drag City, 2013) hi ha un artista que encara segueix sent un misteri per a molts de nosaltres malgrat haver-lo escoltat amb devoció. Un músic que sota l’alies d’Smog, (Smog) o signant amb el seu propi nom ha facturat 16 discos que encara a dia d’avui ens meravellen. Bill Callahan, home petri de veu profunda, discret i amant del silenci ens ha deixat alguns dels millors àlbums del canvi de segle i s’ha convertit en un dels més poderosos narradors d’històries de la música americana. Inspirat en els seus inicis per l’escena hardcore de Washington DC de principis dels ’80 ben aviat deixà clar que la seva major influència provenia de la novela negra (per exemple de l’obra de l’escriptor James M. Cain) i d’artistes com Lou Reed, Leonard Cohen, John Lee Hooker, Joy Division, Nick Drake, Scott Walker, Kris Kristofferson, Mickey Newbury o Jerry Jeff Walker.

Mentre esperem el proper disc (ja van 5 llargs anys de silenci discogràfic) d’un dels nostres artistes favorits anem a repassar 10 discos que vam escoltar i que encara devorem amb passió. Com sempre, l’ordre en la tria dels discos és indiferent i no significa res de res.

  1. SMOG “Knock Knock” (Drag City, 1999)

El setè disc de la discografia de Bill Callahan és tot un clàssic ple de grans cançons que es gestà amb la col·laboració del fan i coproductor Jim O’Rourke. Un disc amb un grau d’intensitat on destaca el ritme funk de Held, els cors infantils que alliten la duresa de No Dancing, el picar de mans de la velvetiana Cold Blooded Old Times (possiblement la cançó més coneguda de l’artista), o les confessionals Teenage Spaceship i River Guard. Aquesta última és una de les cançons més tristes mai escrites sobre els plaers fugaços on un guarda de presó observa un grup de reclusos nedant a l’aire lliure i reflexiona sobre el fet que ell, igual que els reclusos, només gaudeixi d’una llibertat efímera. Un disc que, en part, es pot veure com la continuació de “Red Apple Falls” (1997) però que s’enriqueix amb guitarres elèctriques, loops de bateria i cors infantils. Anys després de la seva publicació seguim pensant que és un dels millors discos d’Smog.

  1. BILL CALLAHAN “Sometimes I wish we were an eagle” (Drag City, 2009)

Amb facilitat ens omplim la boca dient que aquest o aquell disc és un clàssic però m’heu de creure quan us dic que un cop hàgiu escoltat “Sometimes I wish…”  no podreu viure sense ell. El segon disc signat amb el seu propi nom coincideix amb el trasllat a Austin i amb la ruptura sentimental amb Joanna Newsom. Un disc que no té la sonoritat dels discos d’Smog. Un disc que sona net i polit, amb guitarres càlides i òrgans que acompanyen la veu baríton de Callahan.  Un treball completament accessible que acumula un total de nou cançons fosques i iròniques signades per un dels grans compositors dels darrers vint-i-cinc anys. Si hagués de destacar alguna cançó les destacaria totes en un àlbum on trobem inquietants aforismes i enigmes sobre l’amor, la natura i la tristor. Però ja ficats em quedo amb els violins que acompanyen la tensió rítmica d’uns tom-toms que no deixen de créixer a All thoughts are prey to some beast; amb l’extraordinària Jim Cain que obre el disc amb la suavitat d’una guitarra agermanada amb una caixa, un charles i una secció de cordes; amb la delicadesa de Rococo Zephyr;  amb la culminació de Two many birds amb en Callahan fent créixer la frase “If you could only stop your heartbeat for one heartbeat” en cada nova repetició o amb el dramatisme de les primeres paraules de Eid Ma Clack Shaw (“Working through death’s pain / Last night I swear I felt your touch, gentle and warm / The hair stood on my arms – how, how, how? / Show me the way, show me the way / Show me the way to shake a memory”). Ja ho he dit abans, el clàssic.

  1. SMOG “Red Apple Falls” (Drag City, 1997)

Si la memòria no em falla, Ex-con va ser la primera cançó d’Smog que vaig escoltar. O potser va ser Bathysphere inclosa a “Wild Love” (Drag City, 1995). Bé, tant se val.  En aquest sisè treball trobem per primer cop un raig de llum i esperança en les lletres, però Bill Callahan segueix sent trist i divertit alhora, tot un misteri. Piano, vents, pedal steel, guitarres acústiques, sintetitzadors i bateria acompanyen una veu profunda en un viatge de poc més de 40 minuts on s’apropa al country, al folk i al rock de la mà de Jim O’Rourke a la producció i alguns instruments. Un àlbum on va deixant enrere el lo-fi a favor d’un so més net i acústic. Cal destacar The Morning Paper, cançó que obre el disc, on el narrador prefereix dormir a enfrontar-se als horrors del món actual (“The morning paper is on it’s way / And it’s all bad news on every page / So I roll right over / And go to sleep / The evening sun will be so sweet”). El ritme, la trompeta i el piano d’Ex-con la converteixen en la cançó més pop del disc. També ens deixem enlluernar per la brillantor de I was an estranger cantant “You should have seen what I was in the last town / Or in the last town / I was worse than a estranger / I was well known”. Finalment, ens enganxem a To be of use amb el seu característic to confessional barrejant plaer i dolor cantant “Most of my fantasies are to be of use / like a spindle, like a candle”.

  1. SMOG “A river ain’t too much to Love” (Drag City, 2005)        

Enregistrat als estudis Spicewood de Willie Nelson a Texas amb la col·laboració de Connie Lovatt al baix, Joanna Newsom al piano i Jim White dels Dirty Three a la bateria, ens trobem amb un disc que evoca de nou l’esperit del country i del folk.  És un disc càlid, gairebé conceptual on s’entrellacen imatges d’arbres, aigua, cavalls, infantesa, mort i renaixement. Un disc proper al que seria una pregaria, on la veu baríton i confessional de Bill Callahan t’abraça i no et deixa marxar. Un disc que intuïa (o no) el que quatre anys després facturaria amb “Sometimes I wish we were an eagle”.  De nou sorprèn convertint allò senzill i comú en un gran disc. Menys és més que dirien alguns. El silenci i el control del temps segueixen sent una part important de la seva obra. Un disc que enamora pels aires vals de Rock Bottom Riser  amb una melodia que flota sobre una guitarra hipnòtica acompanyada per les escobilles de Jim White sobre les quals Callahan canta amb gratitud a la memòria d’una amant absent. Un disc que enganxa per la reflexió sobre la brutalitat de l’amor de Say Valley Maker (Because there is no Love / Where there is no obstacle / And there is no Love /Where there is no bramble); per la fantàstica I’m new here (anys més tard recuperada per Gil Scott Heron), per la tradicional In the pine, per Drinking at the dam o amb Let me see the colts que tanca el disc. Què més es pot demanar?

  1. SMOG “Dongs of sevotion” (Drag City, 2000)

Només per incloure Dress sexy at my funeral ja s’ha guanyat un lloc entre els 10 millors discos de Bill Callahan. Els aires velvetians han sobrevolat molts dels discos del nostre protagonista però Lou Reed i companyia no són la única referència musical del nord-americà. En cinc minuts i mig construeix una cançó que es clava al cervell des de la primera escolta. Una cançó d’un humor ferotge, una cançó d’amor on el difunt marit convida a la vídua a seguir vivint. Però hi ha més raons per seguir gaudint d’un l’àlbum on continua abordant temes com el sexe, l’amor o la mort. Ja sigui per la misteriosa Nineteen on canta “My movements were slow / She didn’t even know / What she was taking away”, pels sons més durs de Hard Road, per les textures riques i ballables d’aires africans de Bloodflow amb cors de cheerleades incloses. I tancant un dels discos de major minutatge d’Smog trobem Permanent Smile una cançó de devoció amb presència important dels tambors. I si tot això no és suficient dir-vos que dos membres de Tortoise, en John McEntire a la bateria i percussions i Jeff Parker a la guitarra es troben als crèdits del disc.

  1. SMOG “The doctor came at dawn” (Drag City, 1996)

Fragilitat, molta fragilitat i delicadesa omplen tots els racons d’aquest àlbum. El disc més folk d’Smog és un recull de cançons de com es pot trencar un cor. Un disc per gaudir en solitud i a mitjanit amb deu cançons intimes i intenses que tracten de relacions trencades o en vies d’extinció. Un disc que conté una joia anomenada All your women things, possiblement una de les millors cançons mai escrita per Callahan. Guitarres atmosfèriques, pianos, palmes, percussions mínimes, violoncels i altres cordes es troben en un disc on també brillen You moved in, Somewhere in the night o Lize. Un disc que, com el vaixell de la portada amb les veles recollides, sembla (només sembla) estar quiet. El primer disc d’un artista ja madur que començava a multiplicar el nombre de seguidors.

  1. BILL CALLAHAN “Dream River” (Drag City, 2013)

L’últim disc publicat a dia d’avui per Bill Callahan flota sobre un núvol de percussions, escobilles, flautes i violins. La veu continua en forma: calmada, greu i profunda. Al llarg de vuit cançons fa un viatge a través de paisatges íntims que exploren el silenci i l’alliberament.  Possiblement, el seu disc més meditatiu. “Dream River” és tota una declaració pertorbadora que transita entre els moments més tranquils de Small Plane fins als més tempestuosos de Summer Painter on les guitarres, les percussions i les flautes creixen per donar pas a una estranya calma. Una experiència sensorial que comença amb The Sign, la història d’un home a l’hotel d’un bar buscant consol i que descobreix que “The only words I’ve said today are ‘beer’ and ‘thank you’/ Beer/ Thank you”. Altres moments realment interessants els trobem a Spring gràcies al joc de guitarra, flauta i percussions llatines o també als aires nocturns i jazzístics que semblen créixer sense acabar d’explotar de Ride my arrow. Un disc on tot es desenvolupa gradualment, sense presses, sense un final predeterminat i on els arranjaments són gairebé tan importants com les lletres.

  1. SMOG “Wild Love” (Drag City, 1995)

El primer gran disc de Bill Callahan el signà a meitat dels noranta després de diferents experiments lo-fi que a vegades s’apropaven sense voler al punk (actitudinal). Un disc d’una bellesa pertorbadora que es desenvolupa a través d’històries fosques i còmiques d’infanteses problemàtiques amb lletres claustrofòbiques i vertiginoses. Bathysphere podria ser l’himne de l’introvertit que tots portem dins. En ella, el protagonista de set anys li demana a sa mare que el baixi en un enginy submergible al fons del mar on vol viure i  “… if the water should cut my line, set me free / I don’t mind””, canta amb naturalitat seguit d’una sèrie de “Ah Ah Ah” que simulen l’aire dins l’enginy. També és la història d’un somni fallit. Una història de frustració que es torna a repetir a Goldfish bowl. Un disc on també destaquen les guitarres de It’s rough o el saber fer de The emperor i Prince alone in the Studio que deixen entreveure que a mitjans dels ’90 no hi havia límits per a en Callahan.

  1. (SMOG) “Supper” (Drag City, 2003)

Ben entrat el segle XXI en Callahan tenia les coses clares. Coneixia els seus límits i tenia clars els seus objectius. És un artista segur de si mateix i que controla amb seguretat tots els seus recursos expressius. Segon disc que signa com (Smog) després del lo-fi i urgent “Rain on Lens” (Drag City, 2001). A “Supper” trobem 43 minuts de fantàstiques harmonies alt-country acompanyades per suaus pedal steel, òrgan Hammond, banjos i els cors femenins de Sarabeth Tucek. Un disc que d’alguna manera podem lligar amb “Knock Knock” (1999) i amb “Dongs of sevotion” (2000). Un disc on els punts de vista de Callahan sobre l’amor o altres temes, com passa en tota la seva obra, sovint són més desconcertants que reconfortants. D’aquí, cal destacar Feather by feather, Butterflies drowned in wine, Morality , Our anniversary i, sobretot l’elegant Truth Serum. Callahan tornava a repetir amb èxit la mateixa formula.

  1. BILL CALLAHAN “Apocalypse” (Drag City, 2011)

Amb pocs acords de guitarra acompanyats per la seva veu, flautes, violins i teclats ocasionals construeix set cançons expressionistes que es mantenen tranquil·les malgrat explotar ocasionalment en plena distorsió. Bill Callahan sap jugar les seves cartes fent ús de pinzellades d’on obté el màxim rendiment. Pinzellades que es tradueixen en una percussió obsessiva i repetitiva de la ma de Neal Morgan o en uns arranjaments sobris i efectius.  Un disc que flueix de forma captivadora com ja ho havia fet “A river ain’t too much to Love” (2005) o “Sometimes I wish we were an eagle” (2009) i on es mostra de nou com un veritable trobador de la fragilitat humana. Set cançons de llarg minutatge on brilla amb llum pròpia el vals Riding for the feeling, possiblement la cançó més melangiosa i confessional d’un àlbum on també destaca el ritme country de Drover i America. Aquesta última és la cançó del disc que més crida l’atenció a les primeres escoltes. És un blues hipnòtic, electrificat i repetitiu que examina el passat mític dels EEUU i el seu trist present, on Callahan canta una desafiant celebració d’imperialisme cultural intentant reclutar un imaginari i patriòtic exèrcit de cantautors.

Jordi Ximeno

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s