Per Frederic Cervelló.
Recordo perfectament la primera vegada que vaig veure a en Lluís Gavaldà. Va ser a la tele, a un programa de debat presentat pel Joaquim Maria Puyal. Parlaven sobre el futur de la pagesia (crec) i en Lluís, alçat d’entre el públic, va aportar el seu testimoni. No va deixar escapar l’ocasió, murri com és, per dir que tocava en un grup llavors encara poc conegut, Els Pets. Poc després van començar a sonar per tot arreu i els van convertir, juntament amb Sopa de Cabra, Sau i Sangtraït, amb els abanderats d’una escena (mal) anomenada Rock Català. La darrera vegada que el vaig veure va ser a començaments de juny del 2016, a Tarragona, amb un somriure a la cara i arrambant-se a la Núria durant el concert de The New Raemon, tot celebrant una altra exitosa edició del Minipop, festival del qual n’és el director artístic.
Entremig d’aquestes dues dates me l’he anat trobant per la Rambla, l’he vist a la tele, dalt d’escenaris, he llegit les seves columnes en diferents periòdics i l’he escoltat al Celobert d’ Icat.cat. Fins i tot un cop em vaig morir de vergonya quan me’l vaig creuar pel carrer Fortuny mentre jo, distret, cantussejava la tornada d’una cançó dels Pets.
És per tota aquesta trajectòria vital compartida inconscientment i pel respecte i admiració que li tinc (va ser un dels meus primers herois musicals) que em fa molt feliç que en Lluís Gavaldà hagi accedit a la nostra invitació i sigui el primer melòman del 2017 de La Nova Escena.
- La cançó que et va ajudar a menjar-te el món.
“A hard day’s night”, de The Beatles. Vaig veure la pel·lícula per la televisió als 10 anys, una mica d’amagat perquè era tard i em tocava ser al llit. Quan va acabar tenia claríssim que jo volia ser allò.
- El disc sense el qual els Pets no existirien.
The Ramones, el seu primer disc. Fins aquell moment la idea de muntar un grup era impensable. Tots els discos que escoltava estaven plens de multi-instrumentistes, solos llarguíssims i virtuosisme a dojo. Jo ja tenia clar que mai sabria tocar be cap instrument, no tenia ni el talent ni la paciència. Però van arribar els Ramones i en sec ja no calia tocar be, només calia tenir coses a dir, encara que fossin molt primàries.
- La cançó que et fa més ràbia que s’hagi convertit en la sintonia d’un anunci publicitari.
“Cruel to be kind”, de Nick Lowe, una cançó pop perfecta que jo tenia al cap fa temps per fer-ne una versió. La van fer servir per anunciar una cervesa amb la veu del “triunfito” mes repel·lent de la primera edició i quan la vaig sentir em vaig emprenyar tant que vaig fer la lletra de “Soroll”.
- Un disc dins del qual et quedaries a viure.
Swoon de Prefab Sprout. No se dir-te el perquè. No és el seu millor disc, però em va agafar en el moment just. Bé, una raó si que la se. Paddy McAlloon fa les millors cançons del mon.
- El disc que sona amb insistència pel teu celobert.
Palm of my hand dels Pale Fountains. Quan tries la sintonia d’un programa diari com el que faig a Icat has de ser molt curós, buscar-ne una que t’agradi prou per no cansar-te’n de sentir-la cada dia. Aquesta m’encanta.
- Un hit incontestable d’Elvis Costello.
“Oliver’s Army”, o com fer un hit irresistible amb una lletra plena de ràbia i denúncia cap l’imperialisme mercenari, aquest que s’anuncia com una oportunitat de treball als instituts i universitats sense cap tipus de vergonya.
- La cançó que t’hauria agradat composar.
“God only knows” dels Beach Boys. Ho te tot, és evocadora, melangiosa, innovadora, harmònicament ambiciosa sense que es noti i amb una instrumentació sorprenent. I la veu de Carl Wilson, clar.
- El disc clau per passar del «rock agrícola» al «Pet pop».
Sol. És potser el primer disc on la crítica especialitzada ens va deixar ben parats. Encara no me’n se avenir.
- La teva darrera descoberta musical.
Angel Olsen. Últimament tot el que m’agrada té veu de dona, Courtney Barnett, Brigid Mae Power, Bat for Lashes, Aquesta cantautora és de St Louis i canta com el seu nom indica.
- La cançó perfecta per clausurar una altra edició d’èxit del Minipop.
“Common People” de Pulp, sense cap tipus de dubte!
lanovaescena.cat 