Melòmans: Napoleón Pincha.

Per Frederic Cervelló

Napoleón Pincha.JPG

El tarragoní Napoleón Pincha desprèn il·lusió sempre que parla de música; per tant, no ens hem pogut estar de demanar-li que sigui un dels nostres Melòmans.  Fan dels Kinks, de les jaquetes d’entretemps i dels divendres al vespre, us el trobareu punxant en llocs petits de Tarragona. A la seva col·lecció de discos hi pots trobar des de Northern Soul fins a Italo Disco, fent paradeta a Manchester. Forma part del Club Vinil Tarragona i col·labora estretament amb Madmua Records, un segell tarragoní que reedita joies oblidades de l’underground nacional dels 60 i dels 70 de la mà dels autors i intèrprets originals.

Napoleón Pincha confesa que ja està cansat de clubs i d’anar amb les maletes plenes de discos amunt i avall. S’ha recorregut mig país punxant, així que li permetrem que seleccioni al seu gust les punxades. Sens dubte, un personatge amb mil històries per explicar.

  1. La cançó que va fer que et convertissis en DJ.

Comencem per no considerar-me DJ. M’agrada punxar discos però no em considero DJ. I espero no arribar a ser-ho mai. Sempre m’he vist molt lluny d’aquesta figura. Em sento molt més còmode com a “punxadiscos”. I pel que fa a la pregunta, no seria cap cançó. Vaig començar a punxar per amor a compartir moments i cançons.

  1. Un disc que t’hagis comprat només perquè et molava el disseny de la portada.

N’he comprat dotzenes per la portada, sobre tot durant els meus anys d’adolescència en els què no hi havia Internet. Arriscada pràctica amb resultats dispars. Recordo comprar-me sense dubtar el Ogdens’ Nut Gone Flake dels Small Faces al veure que aquella portada es convertia en un desplegable preciós. I aquest cop la vaig encertar de llarg.

small_faces-ogdens_nut_gone_flake4.jpg

  1. La primera cançó que vas punxar.

Ho recordo com si fos ahir. Tardor del 96 al Cau de Tarragona: Teenage Fanclub – “About you (1995).

  1. El millor disc del Brit Pop.

No hi ha lloc ni pel dubte ni pel debat: el Different Class de Pulp (1995). Deixant palès que la relació entre la banda i el Brit Pop és mera coincidència en el temps. Pulp jugava en una lliga molt superior a la resta d’aquells grups i no els puc catalogar com a tal. No hi ha ni mitja cançó dolenta. Jarvis Cocker és un dels millors lletristes de la història de la música anglesa juntament amb Ray Davies i Scott Walker. Aquest disc els hi va atorgar el reconeixement que injustament se’ls hi havia negat amb anterioritat. La pregunta difícil de contestar seria amb quina cançó del Different Class em quedo. Abans intentaria donar resposta a la conjectura de Hodge.

81BS3JZWOJL._SL1200_-e1446229185775.jpg

  1. Un hit incontestable del Northern Soul.

Avui em ve molt de gust cantar i ballar el “Do I love you”, de Frank Wilson. Encaixa molt bé per avui. Demà probablement escolliré una altra.

  1. La cançó que més cops has ballat al Groove.

El “Limon limonero”, de Henry Stephen. No et pots quedar quiet quan la sents. Hauria de sonar en qualsevol sessió digna del Groove. Una petita recomanació napoleònica: doneu-li la volta al disc i escolteu la cara B. Fa una versió del “Hang on sloopy exorbitant.

  1. El disc que més il·lusió et fa que hagi reeditat Madmua Records.

Això és com escollir entre un dels fills! Mmmmmh… vull pensar que està per arribar, però és més que evident que tots ells són molt i molt especials. Prou Matic per ser els primers i delicatessen de proximitat. Juan Muro perquè ens ha permès conèixer a un músic extraordinari i a una persona encara millor. Los Brujos per no haver-se editat mai i rescatar gravacions perdudes. Los Amis és un doble two-sider magnífic i amb una història increïble al darrera. Amb “Atardecer” vaig veure claríssim des del minut 1 que aquella joia s’havia de reeditar. La sisena, perquè canvia d’estil virant cap a la Bossa nova i sense deixar de banda l’essència del segell. I la que serà la setena referència, que es presentarà en els propers dies, perquè la remasterització ha sortit d’un disc de la meva col·lecció i, a més a més, és un dels meus preferits. Us puc avançar que nos va a contar muchas cosas bonitas.

  1. Una cançó que et flipa però que, quan la punxes, el públic no respon com tu voldries.

Aquesta sí que la tinc molt clara i, si m’ho permeteu, la vull posar en majúscules: “THE HAIR STYLE OF THE DEVIL” de MOMUS. És pop, New Wave, Synth, llum, foscor, pista de ball, habitació, poesia, temor, esperança… és tot. Malauradament, l’únic que la balla sóc jo.

  1. El single que no punxaràs mai més per por de ratllar-lo.

Hi ha poquets discos que no tregui de casa per punxar. Pot ser la primera edició d’Un soplo en el corazón de Family, que li tinc una estima especial. Si un cas, trec les reedicions a passejar.

a4111116863_10.jpg

  1. La millor cançó per tancar una altra sessió memorable del club Old Wave New Wave.

 “God only knows”. Se us acut una altra de millor? Ja contesto jo: no. No n’hi ha.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s