Melòmans: Ferran Baucells

 

Per LNE

Darrera de Ran Ran Ran hi trobem Ferran Baucells i Jordi Farreras. Ran Ran Ran és la nova encarnació amb la que Ferran Baucells importa l’esperit de l’americana i s’empapa de la tradició del folk per acabar coquetejant amb l’electrònica. Sorgit de les cendres de Tired Hippo ha anat creixent poc a poc, estirant sorolls de l’ipad, amb en Jordi donant el contrapunt rítmic i estrenyent llaços amb bandes de l’underground del Poblenou o de l’escena antifolk. El 2015 van recollir les seves enigmàtiques cançons en un cd homònim, “Ran Ran Ran” (Bankrobber, 2015) i aquest 2017 han publicat “L’hereu” (Bankrobber, 2017), un dels discos candidats a estar a les llistes del millor de l’any. 

1.- Un disc de Dylan: “New Morning” (Columbia, 1970)

Comença el disc amb “If not for you” i “Day of the locusts” transmetent una calidesa que fa sentir bé. Segur que no és una de les obres de referència de Dylan però aquest disc té un encant i cançons tan rodones com “The man in me” o “Sign on the window” que fan que no m’hagi cansat mai d’escoltar-lo.

2.- Un disc amb el que vaig aprendre a tocar la guitarra: Izzy Stradlin and the Ju Ju Honds (Universal, 1992)

Quan començava a tocar la guitarra em passava tardes senceres tocant a sobre d’aquest disc (i els dos primers de The Black Crowes i els Use your illusion). així anava desxifrant afinacions, acords, canvis i estructures. Encara no tinc molt clar com és que vaig decidir comprar-me aquest disc. La portada va ser un dels factors clau i llavors vaig descobrir un disc molt stonià que em va atrapar.

3.- Un disc de The velvet Underground: “Loaded” (Warner, 1970)

Va ser el primer disc de la VU que vaig escoltar i en aquesta llista realment podríen entrar els quatre discos d’estudi que van gravar. tot i que en aquest no hi és la Moe Tucker a la bateria, la sensació d’escoltar per primer cop cançons perfectes com “Sweet Jane”, “Rock’n’Roll” o “I found a reason” no s’oblida… a més dels outtakes d’aquest disc on s’hi troben joies que anirà recuperant en Lou Reed durant anys com “Satellite of love” i un darrer argument a favor d’aquest disc: “Oh! Sweet nothing”

4.- Un disc impossible (però possible): “Bubble & Scrape” (SubPop, 1993) de Sebadoh

La màgia de tres persones fent música en un grup: les boniques cançons de Lou barlow, els hits directes de Jason Loewenstein i els temes més bojos d’Eric Gaffney i tot barrejat en un disc que no deixa de sorprendre. Singles perfectes com “Sister” o “Sixteen”, temes com “Soul and fire” o “Think ( let tomorrow bee)” que donen la mesura del compositor que és en Lou Barlow. Potser les cançons d’Eric Gaffney capgiren a les primeres escoltes però si entres en el seu univers et guanya.

5.- Un disc dels Rolling Stones: “Exile on Main Street” (Virgin, 1972)

El meu germà el posava molt sovint i en un primer moment a mi em flipava més la seva portada i les seves fotografies, que en format vinil lluia espectacular i em deixaven ben intrigat. Llavors vaig anar escoltant bé els temes, cara a cara, era un doble vinil i anaves topant amb clàssics a mesura que avançava el disc (“Rip this joint”, “Sweet black angel”, “Lovin’ cup”, “All down the line”, etc.). Descobrir després tot el que va ser el procés de gravació a un castell de França… difícil de superar…

6.- Un disc per viatjar: “Horses in the sky” (Constellation, 2005) de Silver Mt. Zion

Pocs discos han tingut tan impacte en mi com aquest. Cançons “circulars”, la intensitat amb la que canten i toquen i sentir la música com la transmet… els quasi 12 minuts del tema inicial deixen sense respiració i el disc segueix en la mateixa espiral sense aturar-se.

7.- Un disc dels YO LA TENGO: “Electr-o-pura” (Matador, 1995)

Recordo descobrir els YLT amb aquest disc i desmuntar-se el poc que sabia sobre tocar la guitarra, escales, solos, etc. Tot donava igual un cop escoltaves “My heart’s reflection” o “Blue line swinger”… I tots els discos que havien fet ja i els que havien de venir…

8.- Un disc que no falla mai: “Crooked rain, crooked rain” (Matador, 1994) de Pavement

“Elevate me later”, “Gold Soundz”, “Range life”… No, no falla mai aquest disc… L’inici demanegat ja presagia un disc imprevisible i irresistible. Stephen Malkmus i la seva afinació i la seva forma de tocar la guitarra… No crec que estigui prou reconegut el seu talent.

9.- Un disc de Sufjan Stevens: “The Age of Adz” (Ashmatic Kitty, 2010)

Penso que no tornaré a veure un concert com els dos que va fer a l’Auditori del Fòrum al Primavera de fa uns anys… Presentava aquest disc però qualsevol dels seus discos és imprescindible. Però és el final amb “I want to be well” i “Impossible soul” el que em decideix per aquest, sobretot perquè en dues cançons mostra més talent que en la majoria de discos que es publiquen i es publicaran (començant pels de Ran Ran Ran, és clar!)

10.- Un disc de guitarres: “Penthouse” (Elektra, 1995) de Luna

Luna presentava el “Pup tent” a Bikini, jo no els coneixia però l’Enric, el bateria de la banda amb la que estava en aquell moment, em va dir que hi anés, que em molarien i molts anys després és la banda que més cops he vist en directe. Com dos guitarristes s’ajunten per fer crèixer les cançons, sense que un destaqui més que l’altre, tods dos amb el seu espai, és un plaer veure’ls en concert i sentir discos com “Penthouse”. L’entrada de “Chinatown” ja et situa i “Sideshow by the seashore” o la genial “23 minutes in Brussels” et guanyen segur.