Per Núria Calvó i Frederic Cervelló.
El Gat és un personatge crucial (tot i que no conegut) de l’escena underground barcelonina des dels anys 80… i no ha parat mai!
Va ser fundador i/o ànima de projectes musicals com Error Genético, New Buildings, UMBN, RAEO…, ha tocat durant anys amb la Bel Canto Orquestra de Pascal Comelade i ha militat en les discogràfiques radicalment independents Klamm Records, Dduplicadora o G33G (encara en actiu) junt amb en Guillem Castaño i la Glòria Basté, gràcies als quals vam descobrir tot un univers de músiques “diferents” que ens han emocionat sempre: les de Macromassa, Perucho’s, Comelade, Pierre Bastien, Cabo San Roque i… Gran Teatro Amaro. Hi ha un documental que explica els seus primers 25 anys de trajectòria, Poder mirar als ulls (us recomanem que no us el perdeu).
Tècnic de so impecable, Gat ha treballat per tot el món en concerts, dansa, teatre, circ, programes de televisió i documentals imprescindibles, i és el membre català del grup amb base a Amsterdam GRAN TEATRO AMARO, que ens visiten de nou al Camp de Tarragona – quin luxe! – per actuar aquest dissabte dia 10 de febrer en horari de vermut a les Cerveses Clandestines de Montferri i, al vespre, a Tarragona, en la inauguració de l’Espai Santa Teca, a la seu del Col·legi d’Arquitectes (carrer de Sant Llorenç, 20), acompanyats de bon menjar i bona beguda. Tenim moltes ganes de tornar-los a escoltar en directe! Sense filtres.
- El primer disc que et vas comprar.
El Quadrophenia, dels Who. Per regalar-li al meu germà. En aquells temps la censura funcionava “perfectament” i, apart d’eliminar una de les cançons del disc (com van fer amb el Berlin del Lou Reed i tants d’altres), aquell disc contenia un llibret fotogràfic fantàstic, a les pàgines centrals en la foto de l’habitació del “prota”, plena de fotos de noies despullades, els de la censura es van entretenir a llapis, a dibuixar banyadors i tota mena de prendes de roba surrealistes… El segon me’l vaig comprar per mi; The Velvet Underground.
- El primer instrument que vas aprendre a tocar.
Al mateix temps que entrava una guitarra espanyola per al meu germà, per a mi van venir uns “bongos”; aquest va ser el meu primer instrument… als pocs mesos el meu germà es va cansar de la guitarra i va caure a les meves mans. És la mateixa que segueixo tocant en peces dels Amaro o amb el Comelade…
- El primer grup del què vas formar part.
El primer grup… la Taronjada Reunió Lacustre, l’any 76-77.
A l’Ateneu Llibertari de Gràcia ens van demanar de preparar un espectacle infantil organitzat pels veïns del barri de Gràcia, gent com Miky Espuma, Jordi Golmayo, Pantoxa, l’Andromeda… el Grog; això era simultani al primer grup de Punk que hi va haver en aquest país: Basura. Jo em vaig enganxar a Basura després de la Taronjada… Vàrem treure un disc, un single per la Belter aquell any 77.
Després de molts problemes, vàrem dissoldre el grup i vàrem muntar la Truita Perfecta, grup acústic pel què van passar moltíssims músics de l’època… i que vàrem dissoldre per electrificar-nos com a Ultratruita el 79-80.
Al deixar l’Ultratruita, el 82, amb la Jeannette Porter, vàrem muntar els New Buildings i, simultàniament, vaig començar a treballar amb Error Genético, MCW, Umbn Aleatoria, la primera Fura dels Baus… al poc amb el Pascal Comelade, algunes col·laboracions amb el Sisa (la gravació d’un disc) i el Pau Riba (edició de l’Astarot Univers d’Herba, del què vàrem fer alguns bolos por ahi…), amb Espe Folleti a Alma Tadema i, amb la desaparició dels Buildings, amb RAEO, juntament amb Mark Cunningham… també (i seguim) amb el Gran Teatro Amaro.
- El primer cop que vas tocar en directe.
Agost del 1977, plaça de la Virreina amb la Taronjada Reunió Lacustre.
- Si no fossis músic, segurament ara estaries treballant/fent de…
Bé, sóc tan músic (o no músic) com tècnic de so (o no tècnic), ofici que compagino amb la música des de fa 36 anys… Però jo sempre dic, quan em pregunten: “jo sóc Mujic” (pagès en rus), que és el que m’agrada i.. si tornes a néixer…
- Si en agrada Gran Teatro Amaro també ens hauria d’agradar…
Des de la música italiana dels anys 30 i/o la alemanya, com Hans Eisler, Kurt Weil… passant per la música clàssica en general; el Jazz de veritat, Chet Baker, Miles, Charlie Parker, Thelonius Monk… Ah…! Thelonius, Sun Ra…; tota mena de folklore: africà, llatí, europeu… El bon Soul com la bona música disco, de Tamla Motown, molt de contemporània i bastant de rock and roll, de Morrison a la Velvet, Cave i Zappa, i blues; uns quants cantautors: Neil Young i Leonard Cohen, Jackes Brel i la música eslava en general; la Bossa i el Forró i el Tango i la Milonga… la Chanson i la Java… la poesia i la literatura i el bon cine… Si us agraden els Amaro, us agradarà tot això i més…
- Un músic amb qui t’agradaria col·laborar.
La vida m’ha portat a col·laborar amb moltíssims músics, de maneres diferents, fent música, com a tècnic de so o produint un disc, o organitzant una gira o uns concerts…
Em considero un privilegiat per haver conegut i treballat amb tota aquesta gent; molts d’ells han mort i especialment aquests últims anys en estan deixant molts d’ells, dels més propers potser: Joan Saura, Oriol Perucho, Tres...
Doncs, si he de col·laborar amb algú, benvingut que sigui… però ara només puc expressar el meu reconeixement i l’alegria per haver pogut col·laborar amb tots aquests amics…
- El millor moment de la teva carrera musical.
No hi ha res ni millor ni pitjor; tota situació aporta un granet de creixement i de coneixement. No ho considero una carrera… no hi ha cap meta ni cap fi, enlloc on arribar, doncs no hi ha un moment cumbre, només hi ha un camí.
El de músic és un ofici com qualsevol altre: el ferrer, el fuster, el forner… Treballador de la música. Qui vulgui entendre-ho d’una altra manera, segons la meva opinió, no ha entès res de la vida i s’ha quedat en lo superficial, en lo banal… i s’està perdent lo millor…
- L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure al Gran Teatro Amaro.
Ja fa molts anys que, apart d’algun rar mitjà que puntualment fa un petit article sobre naltros, normalment una crítica d’un concert o d’un disc… Els mitjans no es preocupen de qui no estigui dins de la Indústria de l’Espectacle. En els últims 5 anys potser tenim tres petites referències mediàtiques. No encaixem dins el sistema. Doncs el sistema simplement ens ignora. I potser millor, doncs quan llegeixes segons quines coses… fixeu-vos que no usa aquest periodista cap qualificatiu d’aquells tipus «galàctic», «inqualificable», etc., etc., que no diuen ni expliquen res; que en realitat el que amaguen és la incompetència o falta de cultura de qui ho escriu amb l’excusa de que així “resulta més comercial”… : l’etiqueta.
I d’aquests, el petit extracte que acompanyo a continuació explica bastant bé la realitat del què som. Això va ser escrit per un bon periodista musical després de veure’ns en un concert a Osca, per l’Heraldo de Aragón:
«[…] Gran Teatro Amaro recorre el temps i la distància amb una música que parteix de l’època d’entreguerres i reprèn la tradició europea que va truncar el nazisme, aquesta afortunada col·lisió dels aires canalles i cabareters procedents de l’evolució de folklores i músiques populars tradicionals amb les avantguardes artístiques i la música clàssica des d’una perspectiva totalment contemporània […] Desplegant un complet arsenal d’instruments: contrabaix, guitarres, banjo, mandolina, llaüt, serra musical, marimba, xilòfon, piano, percussions variades i tot tipus d’objectes… i ni un sol micròfon a l’escenari, ni tan sols per a la veu, tot a pèl i amb un so perfecte, sense que uns instruments tapin els altres… un concert que es desenvolupa en dues parts, dos passis amb una breu pausa, com es feia abans. […] Com un petit cabaret ambulant es presenta la troupe internacional i bohèmia del Gran Teatro Amaro… com un tren exprés transeuropeu, un d’aquests trens d’abans que es desplaçaven lentament per les vies quan els viatges duraven el temps suficient com per gaudir del paisatge, un tren nocturn que passa per molts països buscant els seus racons més ocults i sugerents.»
- El darrer cop que vas sentir pànic abans de pujar a un escenari.
Pànic mai n’he sentit; no és pànic. Respecte si, sempre; i sempre en tindré… i espero no perdre mai aquesta sensació. Perdre-la significaria que m’apropo a “l’escenari” com un funcionari a la seva finestreta… Abans deixaria de tocar.
Posar-se davant de la gent sempre és exposar-te, obrir-te, i sempre té alguna cosa de dolorós i de plaent al mateix temps…
També és una gran responsabilitat, especialment si la gent està pagant una entrada per veure’t!! O el context polític i social és el que és!!
- Un grup o solista del sud de Catalunya.
Entenent el sud de Catalunya com el sud dels Països Catalans…, el Pau Miquel, d’Alcoi, sens dubte (Artur Caravan, Víctimas Civiles…).
- L’última vegada que Gran Teatro Amaro va tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.
A la Santa Teca del 2016, als Jardins de la Casa Canals [Tarragona].
lanovaescena.cat 
gràcies gat !!
M'agradaM'agrada