Bob Dylan, 10 cançons que els néts haurien de conèixer

To live outside the law you must be honest

 Jordi Ximeno

No sóc ningú per discutir-li el Nobel de Literatura ni tampoc per opinar si aquest és merescut o no. Això sí, en cap moment he dubtat que Dylan és un gran autor de cançons, un gran escriptor d’històries humanes. Només els illetrats podrien negar-li aquest reconeixement. La seva obra veu de moltes fonts que van des de les que tots coneixem (la generació de poetes beatnicks, Woody Guthrie o Hank Williams per citar-ne només alguns) fins a aquelles més quotidianes que la nostra mirada és incapaç de reconèixer.

Amb tota seguretat ningú coneix millor a en Bob Dylan que el mateix Bob Dylan. El jove amb fam de conquesta que estava a punt de facturar grans himnes de cançó protesta a principis dels seixanta s’ha reinventat constantment en els darrers cinquanta anys fent viatges del folk al rock i de l’acústic a l’elèctric en totes dues direccions. Un trajecte marcat pel seu propi pas, essent ell mateix l’únic responsable dels seus actes i decisions. Tot i això, el Dylan del segle XXI és el mateix artista lliure i contracultural que es negà a ser gurú i portaveu de tota una generació. Canvis i metamorfosis que amb tota seguretat no han fet desaparèixer aquell jove de Minnesota que gaudia de les cançons que programava la ràdio de l’època.     

He de reconèixer que no sóc un gran seguidor de l’obra del geni de Duluth. No sóc cap gran seguidor en el sentit que no he aprofitat cap de les oportunitats de veure’l en directe quan s’ha apropat a casa nostra. Per una altra banda, i possiblement tampoc no diu molt al meu favor, només he escoltat i devorat amb passió una dotzena dels seus discos.

Al cap tinc en ment altres grans lletristes com Leonard Cohen, Ray Davies, John Lennon, Bob Marley, Lou Reed, David Bowie o Ian Curtis però avui no toca parlar d’ells. Les cançons de Dylan són grans històries plenes de dones, rodamóns, predicadors, bromistes i espavilats que han marcat l’imaginari popular de la música. Cançons sovint introspectives i universals alhora.

10 cançons que els néts haurien de conèixer és un simple llistat d’imprescindibles, amb cert ordre de preferència. Un llistat personal, subjectiu, gens fàcil de realitzar i que es queda curt. Són 10 i només 10 com podrien ser 25, 50 o 100. Dit això, retorno la paraula a en Dylan i que siguin les seves pròpies cançons el meu sincer homenatge:

https://open.spotify.com/user/ashtmaticcat/playlist/2Rs96aflRFo82DDAMrW2dP 

1. Visions of Johanna, inclosa a “Blonde on Blonde” (1966)

 The ghost of ‘lectricity howls in the bones of her face

Visions of Johanna o com jugar a dues bandes. L’obsessió de Dylan per Joan Baez mentre estava, des de novembre de 1965, casat amb Sara Lownds. Possiblement aquest sigui el seu millor disc. Catorze cançons enregistrades a Memphis i impregnades d’un so dens proper al blues, al country, al rock i al folk per parts iguals. Les lletres són incòmodes i esbiaixades, abandona la crítica social i canta a l’amor en una obra mestra on també cal destacar Rainy Day Women nos. 12&35, I want you, Just like a woman, Stuck inside of mobile with the Memphis blues again (si un dia parlem de les versions que s’han fer de Dylan no podrem deixar passar el Memphis Blues Again de Kiko Veneno) o Absolutely Sweet Jane. Segons ell mateix: “Es lo más cerca que he estado nunca del sonido que oigo en mi cerebro”

 

2. All Along the Watchtower, inclosa a “John Wesley Harding” (1968)

There must be some kind of way outta here / Said the joker to the thief / There’s too much confusion / I can’t get no relief

Jimi Hendrix incendià aquest tema en una versió possiblement més coneguda que l’original de Dylan. Després res va seguir sent igual.  Tot i això, l’original de Dylan ja brillava amb llum pròpia. Amb la seva veu trencada, una guitarra, una harmònica i acompanyat per un baix i una bateria factura en poc més de dos minuts i mig una de les peces clau d’aquest disc.

 

3. Tangled up in blue, inclosa a “Blood on the tracks” ( 1974)

We always did feel the same / We just saw it from a different point of view

Combinant diferents perspectives, aquesta cançó obre el disc mirant enrere per buscar el moment on desapareix l’amor i creix el desamor, per fer-se fort en la nostàlgia confessional i autocrítica d’una cançó escrita per un cor trencat ple d’angoixa. És el disc on retrata el seu divorci a Sara Lownds. Si els seus discos de la segona meitat dels seixanta són punt de referència aquest és, amb tota probabilitat, la seva gran obra mestra dels setanta.  

 

4. Like a Rolling Stone, inclosa a “Highway 61 Revisited” (1965)

 How does it feel, ah how does it feel? / To be on your own, with no direction home / Like a complete unkown, like a Rolling stone

Un cop de caixa i un gairebé imperceptible eco de bombo donen entrada a una de les cançons més grans de la història del rock. Hi ha cançons que marquen una època i queden en la memòria de la humanitat com va passar posteriorment amb Heroes de Bowie o Smells like teen spirits de Nirvana. Qui no coneix o ha cantat en algun moment Like a Rolling Stone? Una altra peça clau en el cançoner de Dylan que obre un disc essencial on també trobem joies com Ballad of a thin man, Just Like Tom Thumb’s Blues o Desolation Row. Segons Dylan: “Nunca seré capaz de hacer un disco mejor que este. Es sencillamente demasiado bueno. Hay un montón de cosas en él que hasta yo escucharía”

5. Lay Lady Lay, inclosa a “Nashville Skyline” (1969)

 Until the break of day, let me see you make him smile / His clothes are dirty but his hands are clean /And you’re the best thing that he’s ever seen

El primer cop que vaig escoltar aquesta cançó no va ser a través de la veu de Dylan, sinó per la versió de Ministry que punxà algun amic de la desapareguda Punt 6 Ràdio. Des d’aquell moment vaig quedar meravellat al descobrir l’original. Interpretada amb delicadesa i amb una de les veus més netes que mai ha enregistrat trobem un Dylan que canta al desig de forma luxuriosa i romàntica a la vegada. En aquest mateix disc també hi ha grans cançons com Girl from the north country (interpretada amb en Jhonny Cash) o I threw it all away. Per cert, sabíeu que aquesta cançó havia de ser la cançó central de la BSO de Midnight Cowboy però al no entregar-la a temps van acabar escollint Everybody’s talkin de Fred Neil?

 

6. Cold Irons Bound, inclosa a “Time Out of Mind” (1997)

There’s a wall of pride high and wide / Can’t see over to the other side / It’s such a sad thing to see beauty decay / It’s sadder still to feel your heart torn away

L’obra mestra dels ’90 inclou aquest blues pantanós on la instrumentació (guitarres, baix, orgue, percussions i veu) es retorça com si hagués fet un viatge en el temps per descobrir un Dylan que cerca els orígens amb una lletra que transmet desesperació i mal d’amor.

 

7. Jokerman, inclosa a “Infidels” (1983)

Jokerman dance to the nightingale tune, / Bird fly high by the light of the moon, / Oh, oh, oh, Jokerman

L’ambigüitat sempre ha estat una eina literària al servei de Dylan i en aquesta cançó també ho és de la seva religiositat. S’apropa als ritmes caribenys i al reggae i també a una nova forma d’entendre la fe. Només ell és capaç de capturar el sentit d’allò que és important en poètiques cançons d’amor. Per cert, també és recomanable la versió rockera que ell mateix va fer quan visità el show de David Letterman l’any 1984 (la trobareu a youtube).  

 

8. Hurricane, inclosa a “Desire” (1975)

Pistol shots ring out in the barroom night / Enter Patty Valentine from the upper hall / She sees a bartender in a pool of blood / Cries out my God, they killed them all / Here comes the story of the Hurricane / The man the authorities came to blame / For somethin’ that he never done

Dylan retorna a la cançó protesta amb la història del boxejador Ruben “Hurricane” Carter, acusat injustament de triple assassinat, feta cançó. Construeix un text sòlid i articulat, un himne contra la discriminació en uns Estats Units on encara a dia d’avui hi ha greus problemes de racisme.

 

9. Ain’t talkin, inclosa a “Modern Times” (2006)

As I walked out in the mystic garden / On a hot summer day, a hot summer lawn / Excuse me, ma’am, I beg your pardon / There’s no one here, the gardener is gone

Gairebé nou minuts d’extrema delicadesa per tancar el darrer gran disc de Dylan. El Dylan del segle XXI es mostra íntim i reflexiu en la forma i el contingut. Veu suau, piano, guitarra acústica i percussions subtils per meditar sobre la vida i l’envelliment després d’un llarg viatge espiritual iniciat als seixanta. 

10. A hard rain’s a gonna fall, inclosa a “The Freewheelin’ Bob Dylan” (1963)

I saw guns and sharp swords in the hands of young children / And it’s a hard, and it’s a hard, it’s a hard, it’s a hard / It’s a hard rain’s a-gonna fall

L’octubre de 1962 el món aguantà la respiració amb la crisi dels míssils de Cuba. En plena guerra freda el desenllaç d’aquest conflicte podia ser catastròfic si es produïa una guerra nuclear. En el seu moment Dylan assegurà que cada línia d’aquesta cançó era l’inici per a una de nova però creient que no viuria el suficient per escriure tantes cançons va decidir unir-les. D’aquesta manera creà la que és possiblement la millor cançó protesta de la història, un cant de lluita contra la foscor en totes les seves formes.