Melòmans: Albert Jordà

Per Jordi Ximeno

L’Albert Jordà (Tarragona, 1972) debutà al món de la música tocant els teclats a Sarau Nocturn, Cese i altres grups del Camp de Tarragona. L’any 1996 començà una carrera en solitari gravant dues maquetes: “Natural” i “Photogènic”. Quatre anys més tard,  amb el seu nou grup Papa:Noes guanyà el concurs de maquetes de la revista Enderrock (ara anomenat Sona9). Amb aquesta banda enregistrà una maqueta i dos discos editats els anys 2002 i 2006. L’any 2009 continuà la seva carrera en solitari editant “Mal temps sobre la mar” (2009), “La vida esclata quan es para el temps” (2011), “Cançons visibles” (2014) i el seu darrer àlbum recentment publicat que porta per títol “Punt i a part“, un disc que resumeix 20 anys de carrera musical.

Una vida que ha anat estretament lligada a les fonts sonores que ha anat bevent. De ben petit va aprendre una sèrie de noms que alguns d’ells perdurarien en el pas del temps i d’altres acabarien perdent-se pel camí. Per començar, bandes com Police, Adam & The Ants, Queen, OMD i altres fenòmens dels 80’s quedaven plasmades en cintes de casset gravades i regravades. Però no va ser fins que va trepitjar l’institut que tot va canviar,  o millor dit, tot va començar. Recorda que a la vegada que va començar a estudiar piano, solfeig i harmonia, cassetes com el “The Joshua Tree” dels U2 i el “Canciones” de Duncan Dhu li servien per lligar a la sortida de classe. Però el que més recorda eren els amics “instructors” que va tenir i amb els que observà que hi havia tot un univers musical per descobrir. “Els grans” sovint alimentaven les tertúlies dels esmorzars al pati de l’insti, clàssics com The Beatles, Pink Floyd, Dire Straits, U2, Depeche Mode, Supertramp, Alan Parsons Project, Bruce Springsteen o Bob Dylan. De tant en tant algun grup català o espanyol com Radio Futura, Loquillo, l’Último de la Fila, Kortatu, Lluís Llach o l’Elèctrica Dharma. Aquells van ser la base del que és ara, ja que després de 30 anys pot dir amb el cap ben alt que escolta gairebé la mateixa música. Després van arribar els 90’s amb el que això representa: el so Manchester, el britpop, el so de Bristol, el french tecno, es a dir, Massive Attack, Pixies, Blur, Oasis, Suede o els Air. Una sèrie de grups que van ser la font principal per a què acabés formant els Papa:Noes. Els noranta anaven drets cap un nou segle: Beck, Eels, Micah P. Hinson, Radiohead, Sigur Ros, Coldplay, Placebo, Mogwai,  i un llarg etcètera de grups i noms propis que al cap i a la fi no el fa diferent de qualsevol altre melòman. Al contrari, se sent afortunat de compartir amb els lectors de LNE la mateixa música que l’ha fet créixer i que deixarem d’herència als nostres fills i filles.

Escollir 6 discos/cançons li ha resultat molt complicat després d’aquest background sonor. Ens ha confesat que ha volgut ser fidel a aquells que sempre l’han acompanyat, traspassant anys, barreres, mudances i tota mena de canvis que hagi pogut tenir la seva vida. Així que …. aquesta és la seva tria.

1. U2 – The Joshua Tree (1986)

No em considero col·leccionista però tinc les edicions en k7, vinil i cd. Un disc 10 de dalt a baix, que malgrat classics com “With or without you” es manté al capdamunt dels meus referents.

2. Beck – Odelay (1996)

Recordo ballar “Devil’s Haircut” a la sala El Cau fins que en Lluís Gavaldà em va deixar el cd. Em vaig enamorar tant d’aquest cantant que mai més l’he abandonat. Un altre disc rodó i imprescindible.

3. The Beatles – Sgt Peppers (1967)

A vegades dubto entre aquest àlbum i el Revolver, en tot cas aquest me’l podria endur a una illa deserta i escoltar en mode repeat “A day in the life”.

4. Lluís Llach – Viatge a Itaca (1975)

Aquí em passa igual que amb els Beatles. Qualsevol disc del cantant de Verges gravat entre 1971 i 1981 és una autèntica joia. Em quedo amb aquest pel gran missatge que el poeta grec Kavafis ens va transmetre. Gràcies Lluís per fer-lo visible.

5. Micah P. Hinson – …and the Gospel of Progress (2004)

Apareix aquest artista d’Abeline (Texas) en un moment molt complicat de la meva vida que alhora es converteix en un moment de transició a la vida que tinc ara. Li dec cada una de les cançons d’aquest disc. Em quedo sobretot amb “Beneath the rose”

6. David Bowie – Lazarus (2016)

El Bowie dels 70’s probablement sigui el millor per molts de nosaltres però l’impacte del disc Blackstar, la cançó “Lazarus” amb la seva escruixidora lletra i l’impacte de la seva mort en tots nosaltres, fa, especialment d’aquesta cançó, una píndola que aniré prenent de tant en tant per seguir l’aprenentatge d’aquest vida.