@laury_winslow
La fotografia m’acompanya des de fa molts anys, però reconec que el “cuquet” real no se m’ha despertat fins que he començat a necessitar-la de debò. I dic necessitar-la perquè és ben bé així: ha esdevingut el suport perfecte pel tipus de text que m’agrada escriure. Sovint arriba primer la lletra –la inspiració és una mena d’ésser que costa molt d’entendre– i em toca cercar la imatge que millor pot representar la idea novel·lada; altres cops és la foto la que apareix abans –allò d’estar al lloc ideal en el moment ideal, o simplement tenir fortuna– i d’allà emana tot un món real o fictici que adoptarà la forma de relat breu o conte fantàstic. M’encanta aquesta dependència i esprémer al màxim el vessant poètic de la imatge.
Tot plegat fa que la fotografia de carrer sigui la meva perdició. És allà on els petits detalls guanyen força, amagats o refugiats en el soroll, i m’agrada despullar-los sense pressa, anant sempre amb els ulls ben oberts. Una ombra que es trenca, un gos que s’humanitza, una mirada que es perd entre la multitud, una persona que fuig sense moure’s però que clarament t’està enviant algun tipus de missatge…en les coses petites hi ha les millors històries. És per això que no puc classificar les meves fotografies per temàtiques, em seria impossible, l’eclecticisme mana en tot moment.
Aviat farà dos anys que vaig obrir www.elandenvolatil.com. Sempre explico l’anècdota. No tenia cap intenció de tenir web, però em vaig apuntar per error a un curs de WordPress –havia de ser de Photoshop– i la pràctica final consistia en dissenyar una pàgina per un projecte personal o empresarial. L’andana va començar a caminar de manera espontània i amb ella van néixer les inquietuds creatives d’avui. Les petites coses són l’espurna de tot.
lanovaescena.cat 