Melòmans: Maria Cabrera.

Per Frederic Cervelló.

46941675_1206334596180224_5377000932322050048_n.jpg

La Maria Cabrera, nascuda a Girona però resident a Barcelona, és una de les poetes més destacades de la seva generació. Va debutar l’any 2004 amb Jonàs (Editorial Galerada), amb el què va guanyar el premi Amadeu Oller per a joves poetes inèdits. Curosa i perfeccionista de mena, va trigar sis anys en publicar la seva segona referència, La matinada clara (Accent editorial), amb il·lustracions de Maria Alcaraz. L’any següent va participar en l’obra col·lectiva Ningú no ens representa. Poetes emprenyats (Editorial Setzevents, 2011), sorgida de l’acampada del moviment 15-M a la plaça Catalunya de Barcelona. Al 2017 va veure la llum la seva obra més reconeguda, La ciutat cansada (Proa), guanyadora del premi Carles Riba de poesia 2016. Aquest 2018 ha escrit el pròleg de l’edició en català de Teoria King Kong (L’Altra editorial), l’assaig feminista de l’escriptora francesa Virginie Despentes. Grups i músics com Panellet, Manel, Sílvia Pérez Cruz, Miss Carrussel, Clara Peya o Bikimel han musicat alguns dels seus poemes.

A banda de la poesia, l’altra gran passió de la Maria és la música. De fet, forma part, com a rapsoda, del grup barceloní El pèsol feréstec, el darrer disc dels quals, l’imprescindible Treure’n robins (The Indian Runners, 2017), inclou vàries adaptacions de poemes de La ciutat cansada. Amb la Irene Fontdevila comparteix el projecte Vladivostock, en el qual es fusionen els seus poemes amb el piano de la Irene. Al 2013 va crear, junt amb Les Sueques i la complicitat d’un bon grapat d’amics i poetes contemporanis, el fanzine de publicació menstrual Cor Pelut.

Llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, la Maria és professora associada de literatura a la Universitat de Barcelona, a més de traductora i correctora lingüística. Entre els seus darrers treballs en aquests camps hi trobem la traducció d’ El seu cos i altres festes (Llibres Anagrama, 2018), de l’escriptora nord-americana d’origen cubà Carmen Maria Machado, i la correcció de Monòleg del perdó (Males Herbes, 2018), del seu admirat Enric Casasses.

  1. El disc que et transporta a l’adolescència.

Zen Arcade, de Hüsker Dü.

zen-arcade-4f2c0e555c91c.jpg

  1. La cançó que t’agradaria poder tocar.

Hahahà, n’hi ha moltíssimes! M’agradaria, algun dia, aconseguir acompanyar El pèsol feréstec amb el violoncel –intento tocar-lo, una mica en lluita contra la natura perquè soc negada per a la música.

17621738_1265074106924487_7266708561308478360_o.jpg
El pèsol feréstec
  1. El disc que necessites escoltar quan tens el «cor pelut».

Música per a esos días difíciles? Doncs, per exemple, Big Mama Thorton: senyores amb veus columnars i que toquen la bateria. Devoció.

Big-Mama-Thornton_0014.jpg

  1. La millor adaptació musical que s’ha fet, fins ara, d’un poema teu.

«Cançó dels dies de cada dia», de Miss Carrussel. No la té gravada en cap disc, però l’havia tocada unes quantes vegades, i em sembla que és la versió d’un poema meu en què la interpretació musical dels versos em resulta més propera.

image.jpg
Miss Carrussel
  1. El disc en el què la música i la poesia es donen la mà.

Spiderland, de Slint, em sembla una rotunda meravella lírica; m’agrada molt la gravetat del dir, la veu que sembla que baixi de bosc «carregada de foscúries» —que diu Joan Vinyoli. N’hi ha mil més, es clar; en català, les lletres més delicades i punxegudes (i aquest contrast m’és cabdal en poesia: so i dissonància) són i seran, per mi, les de Les Sueques.

maxresdefault.jpg
Slint
  1. La cançó que tothom hauria de conèixer d’El pèsol feréstec.

«Escàs voler», Ausiàs March a ritme de reggaeton (del disc Cor de carn). També em fa molt feliç «Virgo Vamp», un poema de Pepe Sales, quan el toquen en directe i en Gerard Segura (guitarra, veu, EL pèsol primigeni) explica l’anècdota que el va motivar. Per a mi El pèsol és pell, és directe, i crec que cal veure’l en concert per gaudir-lo.

17457284_1265073793591185_1704778104308306438_n.jpg

https://pesol.bandcamp.com/track/esc-s-voler-versos-dispersos-i-adaptats-dausi-s-march-i-gabriel-ferrater

  1. El disc perfecte per acompanyar una lectura de poemes de la Blanca Llum Vidal.

Emmaar, de Tinariwen, podria fer-li una trena, a la Blanca, mentre recita Aquest amor que no és u, que és un diàleg i una brega amb el Càntic dels càntics i un jardí florit d’emoció i llengua que, sisplau!, si no heu llegit cuiteu a fer-ho. I no sé si tot Let them eat chaos, però la força de la Kate Tempest i la de la Blanca em casen, perquè els puja de terra com la saba.

a2948830405_10.jpg

  1. La cançó de Les Sueques que et fa perdre el món de vista.

M’agrada molt «Ara és aquí», d’Educació física: és una cançó tan esmolada, tan escrita i composta en un moment de clarividència estripada, que em fa mal, la trencadissa de vidres que retrata. Tot i que n’hi ha moltes, que em fan perdre el món de vista… Soc molt feliç, jo, escoltant Les Sueques.

  1. El disc dins del qual et quedaries a viure.

Soc cul de mal seient, i em costaria, quedar-me a viure en un sol lloc… Ara fa setmanes que escolto molt Moonshine Freeze, de This is the Kit.

moonshine freeze_this is the kit.jpg

  1. La cançó que s’hauria de convertir en l’himne de la revolució feminista.

Ual·la, que difícil. «Faldilles i soroll», de Les Sueques? (És nota que en soc fan?)

  1. La banda sonora d’un poema de l’Enric Casasses.

«I Set my Face to the Hillside», una cançó de TNT, de Tortoise, que crec que funcionaria de meravella per dir-hi a sobre algun tros del Monòleg del perdó, una obra de teatre de l’Enric que m’encanta.

  1. Un disc per escoltar al cotxe, de camí a una nova edició del Festival Pingüí.

I Like Fun, de They Might Be Giants.

LJX113_800.jpg

JOSELE SANTIAGO AMB DAVID KRAHE, Bravium Teatre, Reus (24.11.2018)

Per Núria Calvó

Recta final del Festival Accents

No se’m va acudir millor refugi per resguardar-me del Black Friday que un concert de rock d’un històric indomable, ara més assossegat pel pas del temps i les batalles viscudes, acompanyat d’un altre guitarrista pluriempleat en bandes d’indubtable solvència: Josele Santiago i David Krahe. De fet, Krahe venia de València on havia fet un concert vermut amb Los Coronas. I tan content.josele 1

Elegància sòbria a l’escena: no calia attrezzo ni floritures. Dos guitarristes dels bons, lluint la seva destresa i delicadesa. Van fer un recital impecable, amb temes de Santiago i sense necessitat de recórrer als vells èxits de Los Enemigos. Van començar amb Pensando (“pensando no se llega a ná”), que després va explicar que la lletra havia sortit inspirada per un discurs de José María Aznar i a en Krahe li va agafar un atac de riure espontani i contagiós. Es nota molt que són amics i que es tenen apamats. Bones cançons, que s’aguanten perfectament en format acústic, comentaris amb altes dosis de lucidesa i misantropia, proporcionals a l’experiència adquirida al llarg de tots aquests anys que porten a dalt dels escenaris (i en Krahe també als plats del local més mític de Malasaña, la Via Láctea). L’un i l’altre són història viva del rock espanyol. Però han enllaçat amb les generacions més joves i, per exemple, inclouen una versió, cantada en català, del tema Monstres de Xarim Aresté, que va ser molt celebrada entre el públic i que forma part del repertori amb què van girant per tota la Península.

josele 2

El concert va bastir la part central sobre temes de Transilvania, l’últim disc de Josele Santiago (que està tan de tornada de tot que no en portava ni un per vendre). Però va repassar també cançons de la resta dels seus treballs en solitari, i ja cap al final van sonar Tragón, Olé papa, i Mi prima, rescatats d’aquell Las golondrinas, etcétera, que ens el va descobrir l’any 2003 com a cantautor indiscutible. El públic que gairebé omplia el Bravium va ser molt respectuós. Pocs mòbils enregistrant i silenci devot, trencat només per alguna rialla irreprimible i els aplaudiments sincers entre tema i tema. Vam detectar alguns músics, algun de Tarragona, gaudint també del saludable exercici de desconnectar per una estona del batibull. L’escriptura de Santiago és aparentment senzilla, però molt ben tramada, sobre detalls quotidians que a moltes persones ens passarien desapercebuts i ell en fa tot un poema. No perd el punt macarra i castís ni les ganes de continuar tocant.

Aquí podeu veure el vídeo, cortesia del Festival Accents, on Josele Santiago i David Krahe interpreten “Els monstres” de Xarim Aresté: Josele Santiago & David Krahe: Els monstres

Agraïm a l’organització del Festival Accents (Isaac Albesa) l’oportunitat d’haver pogut compartir aquesta vetllada entranyable amb aquests dos tòtems (no precisament de “la nova escena”) i us recordem que encara queden dos concerts abans de tancar el cicle, aquest cap de setmana:

Fito Luri al Teatre Auditori Casal Riudomenc, dissabte 1 a les vuit del vespre.

Paula Valls al Convent de les Arts d’Alcover, diumenge 2 a les set.

Des de La Nova Escena estem sortejant entrades. Pareu atenció al Facebook i Twitter.

Aplaudim aquesta iniciativa i esperem que tingui continuïtat i el suport que es mereix.

Pau Alabajos al Festival Accents

El passat 17 de novembre el cantautor de Torrent, Pau Alabajos,  va presentar el seu últim treball “Ciutat a cau d’orella” (Bureo Músiques, 2018), on musica textos de Vicent Andrés Estellés. Ho va fer a la Sala Santa Llúcia de Reus, dins el marc del Festival Accents que continua a Riudoms i Alcover fins el 2 de desembre.

Fotografies de Marta Escolà · @laMartu30

El Qüestionari: Jansky.

Per Frederic Cervelló.

JANSKY_promo_PabloAttfield_H.jpg
Foto: Pablo Attfield.

Entre el 23 i el 25 de novembre del present 2018 tindrà lloc al Centre d’Art Lo Pati (Amposta) la segona edició del Femme in Arts. Visibles a escena, un certamen que pretén reivindicar la visibilitat de la dona en totes les vessants de l’escena cultural.

El certamen, comissariat per l’Anna Zaera i coorganitzat per Lo Pati i les àrees de serveis socials i atenció a la dona de l’Ajuntament d’Amposta, el Servei d’Informació i Atenció a les Dones del Consell Comarcal del Montsià i el Servei d’Intervenció Especialitzada de les Terres de l’Ebre que exerceix la Fundació Montsià, amb el suport de l’Institut Català de les Dones i el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya, té com a objectiu crear consciència i incentivar el debat social sobre la violència masclista i la desigualtat de gènere a les Terres de l’Ebre aprofitant la celebració del Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència contra la dona.

Durant aquests tres dies es duran a terme diferents activitats: exposicions fotogràfiques, cinema, mostra de llibres de literatura feminista o un Poetry Slam, convocatòria oberta on dones del territori es podran fer visibles a escena a partir de recitacions de poesia, pròpia o aliena, en espais públics.

En l’apartat musical hi haurà les actuacions de Pentina’t Lula (divendres 23, 20.15h) i Jansky (diumenge 25, 13h).

Jansky és un duet format per la poeta catalana Laia Malo (veu i programacions) i el músic mallorquí Jaume Reus (flauta i programacions). La seva proposta musical combina l’electrònica orgànica de Reus amb la poesia de Malo, en un gènere que ells han batejat com «electrovers». La parella va debutar al 2013 amb el disc Un big bang a la gibrella (Primeros Pasitos), al que va seguir el treball ÉÈ (Primeros Pasitos, 2015).

Actualment es troben immersos en una gira mundial de presentació del seu tercer elapé, This is Electroverse (Hidden Track, 2018), publicat el passat mes de setembre, que els està duent a tocar en països com Corea, el Marroc, Argentina, Itàlia o Anglaterra i que aquest diumenge farà una parada a Amposta.

Els de La Nova Escena hem aprofitat l’ocasió per fer-los un dels nostres Qüestionaris.

 

1- El primer disc que us vau comprar.

J (Jaume): Blanco y Negro Mix, estiu de 1994. Gràcies a aquest disc, vaig conèixer Afrika Bambaataa.

L (Laia): El primer que vaig demanar pels Reis va ser una cassette de Sopa de Cabra, i el primer cedé que em vaig comprar amb els meus diners va ser l’homònim de Blur (1997).

images

  1. El primer instrument que vau aprendre a tocar.

J: La flauta.

L: El piano.

  1. El primer grup del què vau formar part.

J: Cranc Pelut, un grup de funk rock mestissatge, on composava, cantava i tocava la flauta travessera. Vam estar actius del 2008 al 2011 i vam arribar a enregistrar i autoeditar un disc.

L: Jansky.

  1. El primer cop que vau tocar en directe.

J: Al Parc de la Mar, de Palma (dins el Certamen de cantautors Art Jove 2000).

L: A Ses Voltes (ben al costat del Parc de la Mar, amb Jansky (2011), i curiosament també amb motiu del Premi Art Jove però de poesia!).

  1. El/la músic amb qui us agradaria col·laborar.

J: Kraftwerk, Bjork, James Holden.

L: Damon Albarn, Patti Smith, PJ Harvey.

kraftwerk.gif
Kraftwerk
  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure-os.

Ens passa una mica el contrari del que planteges: els mitjans no saben ben bé a quina escena incloure’ns, però normalment acabem dins el calaix poc definit de l’electrònica..

  1. Si ens agrada Jansky també ens hauria d’agradar….

Us poden agradar coses que van des de Massive Attack fins a Kate Tempest o Princess Nokia, passant per Eric Dolphy.

937ea872611a0df45599e8e01b855151.jpg
Princess Nokia
  1. El darrer cop que vau sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Aquest estiu, volant per actuar a Menorca, ens van extraviar l’equipatge amb els instruments… I en comptes d’anul·lar el bolo vam decidir d’improvisar un set amb la flauta, el vers i un petit sampler… Al principi vam patir, però gràcies al públic (i a l’escenari meravellós del far de Cavalleria) va sortir un concert inoblidable.

  1. El lloc més especial on heu tocat.

Tocar al Sejong Center de Seoul, entre gratacels i palaus mil·lenaris.

  1. El darrer cop que vau tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.

Ja fa uns anys que no venim al sud… El darrer cop va ser al Portal 22, de Valls.

  1. Si no fóssiu músics, segurament ara estaríeu treballant de/ estudiant….

J: En un parc natural mirant ocells.

L: Potser hauria provat d’aprendre a pintar…

  1. La cançó d’un estil molt diferent al vostre que us agradaria fer-ne una versió.

“Perquè Vull”, d‘Ovidi Montllor.

  1. Trap si o trap no.

SÍ a tot el que sigui expressió artística, sincera i apareguda al marge de les grans corporacions. NO a qualsevol producte prefabricat i premastegat per al consum en massa.

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya.

Don Simón & Telefunken.

4037045962_7debcf991c_b.jpg

 

 

 

 

Melòmans: Nete Vericat.

Per Frederic Cervelló.

Nete4.jpg

La música és el motor de l’Agustí Nete Vericat; sense ella no funciona. Ja d’adolescent formava part d’una banda de rock sinistre del seu poble, Ulldecona. Es feien dir De Dol i estaven influenciats per The Cure, Bauhaus i l’escena punk i afterpunk. També estava involucrat en l’associacionisme local, endegant iniciatives musicals autogestionades.

Al 1997 se’n va anar a viure a Barcelona. Allà es va llicenciar en Història per la Universitat de Barcelona i va entrar en contacte amb l’escena musical i cultural de la capital. Va treballar de gestor cultural a La Capsa. Centre de Cultura Contemporània del Prat (de Llobregat) i a l’agència musical independent ZerodB, que s’encarregava del management de bandes com Love of Lesbian, Standstill, Élena o Tokio Sex Destruction. També va col·laborar com a crític musical en diverses revistes musicals (Muzikalia, Bad Music). L’any 2003 va tornar a Ulldecona, on va començar a elaborar el projecte de gestió patrimonial “Un passeig per la Història”, en el què posava en valor el patrimoni cultural de la seva vila natal. A Ulldecona va tenir una experiència gairebé mística amb l’Ermita de la Pietat, situada a la mola de Godall i amb una freqüentació humana des de temps immemorials. Es va convertir en l’epicentre de la seva activitat professional i del seu univers. De fet, fins i tot hi va viure durant una temporada.

Actualment treballa com a tècnic de Turisme i Patrimoni de l’Ajuntament d’Ulldecona i és el Director del Centre d’Interpretació d’Art Rupestre Abrics de l’Ermita. Del seu amor per l’ermita i la música va néixer el seu projecte més personal, el cicle Jornades Musicals a l’Ermita de la Pietat. Creades l’any 2005, s’han convertit en un dels referents musicals de les Terres de l’Ebre i del nord del País Valencià. Aquest any se n’ha celebrat la 14ª edició.

Nete va ser comissari de l’edició del 2015 del cicle Ebre, Música & Patrimoni, és autor de diversos articles sobre pensament i creació  contemporània i ofereix xerrades i conferències a universitats, museus, festivals i entitats culturals.

 

1- El disc dins el qual et quedaries a viure.

Ufff, l’etern dilema de triar no se’m dóna bé, perquè cada temporada tinc els meus preferits. Però posats a triar, en quan a influència i emocions, diria que tota la discografia dels Dead Can Dance, sense excepció. Bueno, cada setmana et diria algo diferent….

dead can dance antigua.jpg

2- El disc en el què la música i la ciència-ficció es donen la mà.

Ohhhh, Space Ritual, dels Hawkwind, o el Dark Side of the Moon, dels Pink Floyd, me van influir d’una forma tremenda. I com no, The Rise And Fall Of Ziggy Stardust And The Spiders From Mars, del grandíssim David Bowie.

81vbWlaEupL._SY355_.jpg

3- El disc que t’hauria agradat veure enregistrar.

Pel moment en què va ser creat i l’estat dels seus membres, me pirraria per haver estat a les sessions lisergico-musicals del Ponography, dels The Cure, per la foscor tòxica i potència que desprèn; o els 4 discos seguits: Scott 1, 2, 3 i 4, de l’infravalorat Scott Walker. Però en nº 1 seria el Marble Index, Desertshore i The End, de la meua musa Nico. Aquell moment històric i la influència que va causar en mi són enormíssimes!

Nico.jpg
Nico.

4- El disc que confirma el bon estat de salut de l’actual escena musical catalana.

Ara mateix, flipo amb el nou d’en Guillamino: Fra Jupiter, o l’últim dels freakys Za! Ah, i amb la personalitat musical enorme de la Núria Graham!

IMG_5874.JPG
Foto Núria Graham: Frederic Cervelló.

5- Un disc per preparar un bon àpat.

Pos mira, porto uns quants dies cuinant amb tots els discos de Connan Mockasin, el Nocturne, dels Wild Nothing. Però l’estrella és Brian Eno en qualsevol dels seus inabarcables discos. No sé què té però m’inspira espiritual, psicològica i gastronòmicament.

A1vOFDuCi+L._SL1000_.png.jpg
Brian Eno.

6- La banda sonora ideal per fer un recorregut per la serra del Montsià.

L’experiència a la natura, m’agrada sense música, perquè ella mateixa ja me genera algo paregut; però si ara tingués que triar BSO per a passejar pel Montsià, crec que seria Nick Drake o Piano Magic. Demà segur que et diria una altra cosa….

f82de8f6-14e7-4dc9-9bf5-a6937b654da9_1510617600.png
Nick Drake.

7- El millor disc facturat per un grup o solista de les Terres de l’Ebre.

Radio Clotxa i Xurrac Asclat, dels Very Pomelo, o La Rosada, d’en Xarim Aresté, que ve a ser el mateix…. També els paisatges sonors de Panorama i Vaseline, del gran Shoeg. Ah, i els so actual de Benicarló underground com KLS, Anacardos Lata, Zé….

DSC_4565ret.jpg
Foto Xarim Aresté: Noemí Elias.

8- El grup que t’agradaria que vingués a tocar a les Jornades Musicals a l’Ermita de la Pietat.

La llista seria interminable i caòtica, però ara mateix et diria que els Za!, els Derbi Motoretta’s Burrito Kachimba, Mfc Chiken, Cheetah Brava, Capsula, Soledad Velez…. i així fins a l’infinit.

MP 1.JPG
Foto ZA!: Maria Palacios.

9- La cançó ideal per clausurar una altra edició d’èxit de les Jornades Musicals.

 “Currency”, dels The Black Angels, o un clàssic com el “Rock the Kashbah”, dels The Clash.

10- El disc que, per la seva càrrega espiritual, sonaria de lujo dins l’Ermita de la Pietat.

Dead Magic, d’Anna Von Hausswolff….crec expandiria los límits físics i espirituals del públic de les JMEP per com està composat i interpretat en directe. Poques propostes musicals equilibren taaaan bé els extrems de la clàssica contemporània, l’experimental, el drone, doom, Black….pop……

AnnaVonHausswolff_anders+nydam.jpg

11- La darrera descoberta musical.

Tot i que escolto molta música i a cada lluna canvio de preferències, els Derbi Motoretta’s Burrito Kachimba me tenen al·lucinat. Banda sevillana que només tenint un parell de singles fan una barreja irresistible d’estils psicodèlics trencadors. Imagina’t a uns King Lizzard & the Lizard Wizard asalvatjats amb lo millor de la influència dels Triana més psicotròpics. S’han inventat un estil propi, únic i veritablement sugerent que se diu “kinkidelia”. La veritat és que és de lo millor que he escoltat en temps. Me tenen capturat i embruixat i intentaré fer lo que estigue a les meues mans per a que puguen estar a les 15esJMEP.

DMBK.jpg

12- La cançó que voldries que sonés al teu funeral.

O “The Funeral Party”, dels The Cure, o “The misterious vanishing of Electra”, de la meua nova  musa post-Nico què és l’Anna Von Hausswolff…..i a un volum atronador. D’estos que fan tremolar la carcanada!!!

 

El Qüestionari: Pentina’t Lula.

Per Frederic Cervelló

pentinatLULA.jpg

Entre el 23 i el 25 de novembre del present 2018 tindrà lloc al Centre d’Art Lo Pati (Amposta) la segona edició del Femme in Arts. Visibles a escena, un certamen que pretén reivindicar la visibilitat de la dona en totes les vessants de l’escena cultural.

El certamen, comissariat per l’Anna Zaera i coorganitzat per Lo Pati i les àrees de serveis socials i atenció a la dona de l’Ajuntament d’Amposta, el Servei d’Informació i Atenció a les Dones del Consell Comarcal del Montsià i el Servei d’Intervenció Especialitzada de les Terres de l’Ebre que exerceix la Fundació Montsià, amb el suport de l’Institut Català de les Dones i el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya, té com a objectiu crear consciència i incentivar el debat social sobre la violència masclista i la desigualtat de gènere a les Terres de l’Ebre aprofitant la celebració del Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència contra la dona.

Durant aquests tres dies es duran a terme diferents activitats: exposicions fotogràfiques, cinema, mostra de llibres de literatura feminista o un Poetry Slam, convocatòria oberta on dones del territori es podran fer visibles a escena a partir de recitacions de poesia, pròpia o aliena, en espais públics.

En l’apartat musical hi haurà les actuacions de Jansky (diumenge 25, 13h) i Pentina’t Lula (divendres 23, 20.15h).

Pentina’t Lula és un grup barceloní format per les germanes Anna (veu i teclats) i Laia (veu i bateria) Pantinat i la Lula Thomas (veu i guitarra). Durant un temps les va acompanyar al baix «el Panotxa», personatge mític del underground barceloní i membre dels Ultratruita. Les seves influències van de la música garatge dels 60 a la new wave dels 80, passant per l’actitud de les primeres bandes punk dels 70. Els seus referents són Nina Hagen, Siouxsie and The Banshees, B-52’s, Devo o Kraftwerk. Al 2014 van publicar el seu primer single, Escapi del Rock (auto-editat) i al 2016 el single Projecte (auto-editat), un homenatge als Kraftwerk i a la «ruta del bacalao». Aquest any han editat dues referències més, l’EP Una gran reforma moral (Repetidor Disc), i un recopilatori de totes les seves gravacions, Pentina’t Lula Playlist. Emparentades amb el moviment Riot Grrrl dels 90 als Estats Units, les Pentina’t Lula estan compromeses amb el feminisme i la llibertat d’expressió, col·laboren amb diversos col·lectius feministes i organitzen conferències i altres esdeveniments per donar suport a les dones dins el sector musical. Són les protagonistes, també, del documental El passat és un error, dirigit per Vicenç Ferreres, de Plans Films, i estrenat en l’edició d’enguany del Festival In-Edit.

Els de La Nova Escena li hem demanat a l’Anna Pantinat que ens respongui el nostre Qüestionari.

 

  1. El primer disc que et vas comprar.

El primer cd va ser “In Utero”, de Nirvana; vaig fer campana de l’insti per anar-lo a buscar al Virgin Megastore. Llavors em flipava aquella botiga perquè podies escoltar els discos abans de comprar-los. Després ja vaig tenir més consciència que era una companyia mainstream i que per tant eren “l’enemic”, així que em vaig alegrar quan van tancar-la. Ara, en aquell local hi ha un Zara.

710XKXHIeNL._SY355_.jpg

  1. El primer instrument que vau aprendre a tocar.

La Laia i jo vam aprendre a tocar el piano, i la Lula el saxo. Ja veus que hem canviat totes d’instruments.

  1. El primer grup del què vau formar part.

Amb la Laia i la Lula vam començar tocant amb La Polifònica Industrial, després amb Cruceros Perfídia; i jo, abans, també havia tocat, principalment amb Craab, Gran Sol i Will Spector y Los Fatus.

  1. El primer cop que vau tocar en directe.

El primer concert de Pentina’t Lula va ser el 7 de febrer de 2014.

  1. El/la músic amb qui us agradaria col·laborar.

Ens encantaria tocar amb Violeta, de Rata Negra, i Juanita y Los feos.

rata_negra03.jpg
Rata Negra
  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure-us.

En la categoria de grups “femenins”. Nosaltres fem punk, garatge i new wave, i volem jugar a la mateixa lliga que la resta de bandes, siguin del sexe que siguin.

  1. Si ens agrada Pentina’t Lula, també ens hauria d’agradar…

B-52’s, Devo, Archie and the Bunkers

gal_b-52s
B-52’s
  1. El darrer cop que vau sentir pànic abans de pujar a un escenari.

En un festival a Lleida, on plovia tant que no sabíem si moriríem electrocutades.

  1. El lloc més especial on heu tocat.

Dins d’un antic convent.

  1. El darrer cop que vau tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.

Al festival Bouesia, a Deltebre, el 2015.

  1. Si no fóssiu músics, segurament ara estaríeu treballant de…/estudiant…

Dient-nos Pantinat de cognom, suposo que el més lògic és que fóssim perruqueres, sens dubte.

  1. La cançó d’un estil molt diferent al vostre que us agradaria fer-ne una versió.

Qualsevol de Raffaella Carrà.

imagen-sin-titulo.jpg

  1. Trap si o trap no.

Trap si, però del bo; amb bones lletres i bona producció. El que més ens agrada és el trap feminista.

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya.

El clarinetista Miquel Àngel Marín.

 

Més informació:

https://pentinatlula.bandcamp.com/

https://www.lopati.cat/ca/arxiu/projecte/femme-in-arts-2018/466/

 

El Qüestionari: Maria Arnal i Marcel Bagés.

Per Frederic Cervelló

Lita Bosch.jpg
Foto: Lita Bosch.

Un dels plats forts de l’edició d’enguany del Festival Accents és l’actuació que oferirà aquesta nit de dissabte (21h) el duet format per la cantant badalonina Maria Arnal i el guitarrista flixanco Marcel Bagés al Teatre Fortuny de Reus. El concert forma part del fi de gira del seu celebrat disc de debut, 45 cerebros y 1 corazón (Fina Estampa, 2017), que els ha portat a actuar durant un any i mig per arreu de la geografia estatal i de l’estranger (incloent concerts als Estats Units, Rússia, el Regne Unit, Bulgària o el Marroc) i els ha convertit en una de les propostes indispensables de l’actual escena musical i en el grup català més important del que portem del segle XXI.

Nosaltres hem aprofitat l’ocasió per demanar-li al Marcel que ens respongui les preguntes del nostre Qüestionari.

  1. El primer disc que et vas comprar.

Doncs no ho recordo ben bé. Els primers van ser regals o cartes als reis… Amb 10-11 anys recordo que tenia i escoltava a tope l’Appetite for Destruction, de Guns’n’roses, Violator, de Depeche Mode, On every street, de Dire Straits…en k7. Un d’aquests devia ser el primer.

J22101000000000_IMAGE_00.jpg

  1. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

La guitarra. La primera la vaig comprar a Ca Pujol de Flix per 5mil pessetes. Em va caure i es va trencar el màstil…Des de llavors que sempre ho he volgut fer dalt d’un escenari.

  1. El primer grup del què vas formar part.

Aldea del Arce. Érem 4 flixancos que assajàvem a una granja i imitàvem descaradament a Los Planetas.

  1. El primer cop que vas tocar en directe.

Va ser amb Aldea del Arce a les Festes Majors del poble. El segon i últim concert el teníem a les Cotxeres de Sants invitats per uns amics de la Universitat, però el cotxe ens va deixar tirats a l’alçada de Reus i vam tornar cap al poble. Ja no vam aixecar cap després d’allò.

  1. El/la músic amb qui us agradaria col·laborar.

Complicat triar…però bé, últimament estic re-escoltant tota la discografia de John Frusciante (té més de 30 discos) i em fascina com ha transitat per tants estils diferents. De fa uns anys està editant discos techno amb el pseudònim Trickfinger i la veritat és que també molen. PJHarvey i Damon Albarn també em semblen 2 carreres exemplars per la seva continua reformulació i que m’agradaria conèixer d’a prop. Somiar…

john-frusciante.jpg

  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure-os.

Folk. Imagino que és pel format cantant-guitarrista…però no ens hi sentim gens representats.

  1. Si ens agrada Maria Arnal i Marcel Bagés també ens hauria d’agradar.

Sóc molt dolent fent associacions…però bé, El Niño de Elche és algú de qui ens sentim molt a prop.

NINO_DE_ELCHE

  1. El darrer cop que vau sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Potser no va arribar a pànic, però l’últim concert que vam fer a Sevilla estava mooolt nerviós. El públic estava molt a sobre i jo pensava tota l’estona…”aquí tothom toca la guitarra increïble i es riuen de mi”…Ara, res a veure a quan feia un examen de guitarra al Conservatori, Em paralitzava. Sort que van ser molt benevolents amb mi.

  1. El lloc més especial on heu tocat.

Segurament a la fossa de La Pedraja (Burgos) on van trobar els 45 cervells i el cor que dóna nom al nostre disc. Vam ser-hi l’1 de novembre en un acte amb els familiars de les víctimes i va ser molt emotiu. Indescriptible.

  1. El darrer cop que vau tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.

Si no recordo malament, fa molt. Diria que va ser a Flix de fet, per les festes Majors de l’any passat. Un gustasso tocar a casa.

02 Helena B.jpg
Foto: Helena Blanch.
  1. Si no fóssiu músics, segurament ara estaríeu treballant de/ estudiant….

Jugaria a la NBA, probablement…

  1. La cançó d’un estil molt diferent al vostre que us agradaria fer-ne una versió.

“A.D.R.O.M.I.C.F.M.S”, de Yung Beef.

  1. Trap si o trap no.

Com en tots els estils, n’hi ha que m’agraden i n’hi ha que no. Al final és una qüestió d’artistes. No sé, Yung beef em flipa.

yung-beef.jpg

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya.

No sé…estic entre Joan Bagés i Genís Bagés. Els dos grandíssims músics i artistes.