El Qüestionari: Caseta.

Per Frederic Cervelló Rodes

[entrevista feta el 23 de setembre de 2020]

El passat 3 d’octubre de 2020, els matadeperencs Caseta van presentar al festival MAIG (Santa Coloma de Queralt) les cançons dels seus dos darrers treballs, caracteritzats per un viratge electrònic que els allunya del folk del seu disc de debut, Naufragi (Hidden Track Records, 2017).

El canvi estilístic es va iniciar amb Surto del son (Au! Records, 2019), amb referents com Kiasmos, John Hopkins, Apparat o els darrers Piratas, i s’ha consolidat en el seu darrer EP, Ok (Au! Records, 2020), parit i enregistrat des de la distància del confinament, totalment casolà, sense artificis ni material de gravació professional.

1. El primer disc que us vau comprar.

Xevi Garcia (bateria): RHCPCalifornication.

Jan Buxeda (veus, guitarra, producció, composició): RadioheadOk Computer.

Josep Duran (guitarra, sintetitzadors): Algun dels Pets.

Enric Camarero (baix, sintetitzadors): EstopaEstopa.

2. El primer instrument que vau aprendre a tocar.

Xevi Garcia: Clarinet.

Jan Buxeda: flauta.

Josep Duran: La guitarra.

Enric Camarero: Violoncel.

Pol Codina (teclats, sintetitzadors): Flauta.

3. El primer grup del qual vau formar part.

Xevi Garcia: K2.

Jan Buxeda: Jiminy Cricket.

Josep Duran: Big Pig.

Enric Camaero: Els PPBJ.

Pol Codina: Caseta.

4. El primer cop que vau tocar en directe.

Xevi Garcia: Aniversari familiar.

Jan Buxeda: Institut IES Matadepera, Solista.

Josep Duran: El Xou de Sant Sebastià de Matadepera.

Enric Camarero: Recepció d’esdeveniment. Covers de Robbie Williams.

Pol Codina: Amb Caseta a Matadepera.

5. El darrer cop que vau sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Xevi Garcia: Fa pocs mesos abans d’una audició de clarinet.

Jan Buxeda: Concert del Pep Ventura a Matadepera.

Josep Duran: A Caseta som una mica pájaros, tinc pànic a tots els concerts.

Enric Camarero: Cloenda de festa major de Sabadell amb Albercocks, despres de Bebe.

Pol Codina: L’any 2019 a la Fàbrica d’Estrella Damm.

6. Si ens agrada Caseta, també ens hauria d’agradar….

Xevi Garcia: Est Oest, Pau Vallvé i Mishima.

Jan Buxeda: La Iaia, Ferran Palau, Manel.

Josep Duran: El Petit de Cal Eril.

Enric Camarero: The Blaze, b1n0.

Pol Codina: Pau Vallve, Sigur Ros, El Petit de Cal Eril, The National.

Foto Pau Vallvé: Ariadna Brunet.

7. La primera cançó vostra que va sonar a la ràdio.

Xevi Garcia: “1104m”.

Jan Buxeda: “1104m”.

Josep Duran: “1104m”.

Enric Camarero: “Ve l’Estiu” – PPBJ

Pol Codina: “La Muntanya”, actualment es diu “1104m”.

8. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten a incloure-us.

Xevi Garcia: Pop atmosfèric català.

Jan Buxeda: Pop atmosfèric.

Josep Duran: Tots els mitjans? Això li passa a un grup emergent?

Enric Camarero: Pop català.

Pol Codina: Pop atmosfèric.

9. El músic o productor amb qui us agradaria treballar.

Xevi Garcia: Nuria Graham.

Jan Buxeda: David Carabén (Per no dir Núria Graham).

Josep Duran: En Jordi Casadesús (La Iaia) o en Jordi Matas (Ferran Palau i el Petit de Cal Eril), són músics de referència en l’escena catalana, multistrumentistes i tot allò que toquen sóna deliciós!

Enric Camarero: Meritxell Neddermann.

Pol Codina: Pau Vallve.

Foto Núria Graham: Frederic Cervelló.

10. El lloc més especial on heu actuat.

Xevi Garcia: Parc Pep Ventura de Matadepera.

Jan Buxeda: Parc Pep Ventura de Matadepera.

Josep Duran: No sé si és el més especial, però tinc un record fantàstic del concert que vam fer a l’Heliogàbal.

Enric Camarero: Un festival de l’Hospitalet.

Pol Codina: Heliogàbal.

11. La cançó d’un estil molt diferent del vostre de la qual voldríeu fer-ne una versió.

Xevi Garcia: “Reggeaton lento”.

Jan Buxeda: Sau – “El Tren de Mitjanit”.

Josep Duran: Sent mestre seria molt graciós poder fer un temazo versionant alguna canço infantil.

Enric Camarero: “Sky and Sand” – Paul Kalkbrenner.

Pol Codina: Qualsevol de Sigur Ros.

12. Un grup o solista del sud de Catalunya que us agradi.

Xevi Garcia: Senior i el Cor Brutal.

Jan Buxeda: Són de Lleida però, Renaldo & Clara.

Josep Duran: Un dels grans músics catalans és Xarim Aresté.

Enric Camarero: Crim.

Pol Codina: Estopa.

Foto Senior i el Cor Brutal: Frederic Cervelló.

13. El primer concert en directe que vau fer després del confinament per la Còvid-19.

Xevi Garcia: Aquest.

Jan Buxeda: Festival de Maig serà el primer.

Josep Duran: Els que teniem es vna posposar i re-debutem el dia 3  d’octubre al Festival de Maig.

Enric Camarero: Festa major a Terrassa.

 14. El darrer cop que vau tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.

Mai.

El Qüestionari: Rampaire

Per Frederic Cervelló Rodes

[entrevista feta el 26 de setembre del 2020]

Rampaire és el projecte personal del músic i artista visual ampostí Alfred Porres. Rampaire és, també, el nom de l’arrossar que la família de l’Alfred fa generacions que conrea al Delta de l’Ebre. Música i tradició es donen la mà en aquest petit projecte, que beu del rock anglès dels 60 i 70 (Beatles, Stones, Kinks, Clash, Specials, Madness) i de bandes més actuals com Wilco o Bon Iver.

Rampaire dóna els seus primers passos l’abril del 2015, amb la publicació a Bandcamp de l’EP Sol (autoeditat), gravat a Airestudios amb l’ajut de Josep Lanau als teclats i la producció tècnica. La proposta musical de Rampaire es defineix bé en el seu segon EP, Pedretes (Segell Microscopi): cançons pop amb referències als clàssics dels 60 però amb la saó de la música i la cultura ebrenca.

El 2019, Rampaire publica el seu primer llarga durada, L’era de les revolucions (Segell Microscopi), un recull de cançons pop de factura més elèctrica que les del treball anterior. El disc és enregistrat i mesclat per l’Eduard González a 8 BITS ESTUDI (Sabadell) i masteritzat per Marc Ferrando als estudis El Molinet (Santa Coloma de Gramanet).

En directe, l’Alfred (veu i guitarres) es fa acompanyar d’una banda formada per Kike Pellicer (baix), Sergi Molina (bateria i percussions) i Josep Lanau (acordió i teclats).

Rampaire havia d’actuar el 17 d’octubre als Jardins de la Casa Rull (Reus) en el marc del Festival Accents, però la Còvid ho va impedir.

1. El primer disc que et vas comprar.

A casa sempre va haver música i conservo amb especial estima la col·lecció de ‘singles’ de grups dels seixanta del meu pare. Lo primer vinil que recordo haver-me comprat és Help! (The Beatles).

2. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

La guitarra. Una guitarra clàssica que vaig aconseguir d’un catàleg de regals d’SPAR. Me sembla recordar que van ser tretze llibretes i mitja, emplenades amb punts que et donaven amb cada compra.

3. El primer grup del qual vas formar part.

Atzucac va ser el primer projecte propi. Abans van haver altres grups o reunions esporàdiques amb amics per a aprendre i tocar versions dels grups que ens agradaven.

4. El primer cop que vas actuar en directe.

Als 14 anys, a un festival de música de l’institut, l’any 1982.

5. La darrera vegada que vas sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Pànic no n’he sentit mai, però sí responsabilitat i un cert vertigen just abans, que s’esvaeix al primer compàs.

6. Si ens agrada Rampaire, també ens hauria d’agradar…

Si us agrada Rampaire, segur que abans ja us agradava el pop britànic des de The Beatles, The Kinks, Radiohead, Ocean Colour Scene

7. La primera cançó teva que va sonar a la ràdio.

“Per a ser tauró”, lo primer senzill del disc Paradisos possibles d’Atzucac.

8. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten a incloure’t.

Rampaire no té gaire presència als mitjans. Això ens situa dins l’escena musical del “sotabosc”, de la munió de propostes de qualsevol signe que formiguegen per sota el mainstream. A banda d’això, l’única escena on los mitjans han situat Rampaire és l’escena musical ebrenca. Tot i reivindicar-la i sentir-me’n molt vinculat, esta classificació estrictament geogràfica emmascara la diversitat musical de les propostes que en formen part.

9. El músic o productor amb qui t’agradaria treballar.

Jeff Tweedy (Wilco).

10. El lloc més especial on has tocat.

Lo concert més especial que recordo no és pel lloc, sinó per la gent. Fa un any, just abans de la presentació amb banda del disc “L’era de les revolucions”, vaig fer una pre-estrena en solitari per a quinze amics i amigues. Vaig tocar només les cançons de “L’era de les revolucions”, en el mateix ordre en que apareixien al disc, i vaig aprofitar per explicar-les amb un nivell de detall que no s’adiu amb el ritme que intentem imposar habitualment als concerts. No recordo cap altre cop en que hagi arribat a un nivell de connexió i complicitat com el d’aquell dia. Va ser màgic!

11. La cançó d’un estil molt diferent al teu de la qual en voldries fer una versió.

“All you fascists bound to lose” (Woody Guthrie).

12. Un grup o solista del sud de Catalunya.

Ubaldo.

13. El primer concert en directe que vas fer després del confinament per la Còvid-19.

Va ser en solitari a la Ràpita, un concert de retrobament amb amics i amigues del SUPWAY.

El Qüestionari: Gaya.

Per Frederic Cervelló Rodes.

[entrevista feta el 5 de setembre de 2020]

Foto: Anna Sarlé.

Gaya és el projecte personal de la cantant i grallera junedenca Heura Gaya i Escué, que ha format part de diverses formacions de música d’arrel (Tornaveus, Marcel Caselles, Cobla Catalana dels Sons Essencials). El seu repertori és intimista i viatja entre el pop, el folk i la cançó d’autor més arrelada a la terra.

El seu primer disc, Gaya (Segell Microscopi), es va publicar el 8 de març del 2019 i està format per cançons pròpies i versions. El disc es va enregistrar als estudis Aurha (Esplugues de Llobregat), a càrrec de Mauricio Tonelli, i va ser mesclat per David Casamitjana als seus estudis de Montoliu de Segarra. Eduard Iniesta es va encarregar de la producció i els arranjaments. L’Heura Gaya és, també, la responsable del disseny gràfic. El disc es va estrenar en directe al Festival Tradicionàrius (Barcelona).

A l’Heura l’acompanyen en directe l’Eduard Iniesta (guitarres i cordes), la Cristina Menbrive (baix i contrabaix), la Cati Plana (acordió diatònic), l’Andreu Moreno (bateria) i el Marc Vall (percussions).

L’Heura Gaya va actuar el passat 3 d’octubre a l’ermita del Loreto d’Ulldemolins en el marc del Festival Terrer.

1. El primer disc que et vas comprar.

Algún de Sopa de cabra.

2. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

El violí, el piano, la veu, unes olles… tot servia per fer música.

3. El primer grup del qual vas formar part.

Skalivada i els grallers dels nou salts de Juneda.

4. El primer cop que vas actuar en directe.

Amb Gaya el 8 de març del 2019, al Tradicionàrius; de la vida devia ser amb els grallers de Juneda.

5. La darrera vegada que vas sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Pànic em sembla molt dur, no recordo haver tingut mai pànic de sortir a l’escenari, nervis en graus diversos sempre. Potser quan he passat més nervis recentment, ha sigut en alguna audició de cant a l’Esmuc on portava repertori força arriscat.

6. Si ens agrada Gaya, també ens hauria d’agradar…

Un passeig a la natura, la pluja, la poesia, el silenci…

7. La primera cançó teva que va sonar a la ràdio.

D’aquest projecte, “La teva pell”; d’altres, suposo que alguna de la Cobla dels Sons Essencials.

8. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten a incloure’t.

Folk.

9. El músic o productor amb qui t’agradaria treballar.

Em quedo en blanc, depèn del camí que volgués seguir…

10. El lloc més especial on has tocat.

Al mig de les Garrigues, al festival Delicadeses.

11. La cançó d’un estil molt diferent al teu de la qual en voldries fer una versió.

“Walk on by”, de Dionne Warwick.

12. Un grup o solista del sud de Catalunya.

Pau Puig.

13. El primer concert en directe que vas fer després del confinament per la còvid-19.

Cobla dels Sons Essencials + Germà negre al Rodafolk (20 persones a l’escenari, ideal).

14. El darrer cop que has tocat a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.

El Cant de la Sibil·la amb Tornaveus al monestir de Poblet, el Nadal passat.

El Qüestionari: The Escarteen Sisters

Per Frederic Cervelló Rodes

[entrevista feta el 29 d’agost del 2020]

The Escarteen Sisters és un duet format per les germanes Laia (violí, veu i percussió) i Flavia Escartin Pede. Naturals de Font-rubí (Alt Penedès), actualment resideixen a Rotterdam, on estudien. La seva proposta musical és molt eclèctica: hi podem trobar jazz, folk, bossa nova, funk i, sobretot, la naturalesa de la masia on es van criar, envoltades de vinyes i oliveres.

L’any 2016 van guanyar el primer premi i el premi del públic del concurs Música Acústica Barcelona. El 2018 van publicar el seu primer disc, Escarteen Sisters (Rocket Music), que, segons la Laia Escartin, és la benvinguda al món imaginari que porten creant des de petites: íntim, colorit, femení i on tothom està convidat a descobrir-lo.

El passat 3 d’octubre van actuar al Teatre La Renaixença (Cornudella de Montsant), dins la programació del Festival Terrer.

1. El primer disc que us vau comprar.

Highlander’s Farwell – Alisdair Fraser and Natelie Haas.

2. El primer instrument que vau aprendre a tocar.

El violí (Laia) i el violoncel (Flavia).

3. El primer grup del qual vau formar part.

Sense comptar els grups de cambra i d’orquestra:

Laia: Goscomfuig, un quintet amb els meus amics d’adolescència. Assajàvem al garatge i versionavem a Lou Reed, The Beach Boys, The Fugees… Però tant se’m valia a mi el repertori perquè estava enamorada del pianista.

Flavia: The Escarteen Sisters.

4. El primer cop que vau tocar en directe.

Amb el nostre duet, el 2014, per l’open mic que organitzàvem a les festes de tardor que fèiem anualment a casa al Penedès.

5. El darrer cop que vau sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Flavia: Més que pànic, els nervis per pujar a l’escenari. El que recordo és quan havia de tocar de memòria la Tercera suite de J. S. Bach, ara farà un any d’això, davant els meus companys i professors en una audició al conservatori de Codarts (Rotterdam). Aquell moment que se t’escalfen les galtes i sents una veueta dins teu dient-te “Seràs capaç?”. I com qui es tira a una piscina freda, fas el salt i ja no vols escoltar la veueta que sols et provoca més nervis.

Laia: En les audicions del conservatori. Tinc pànic quan sento que haig de sortir a l’escenari per obligació. No se’m dóna bé fer exàmens, perquè puc oblidar que hi ha examinadors i això em posa molt nerviosa, em fa terriblement conscient i autocrítica de cada gest que faig. En els concerts normalment no em sento obligada a pujar perquè gaudeixo molt de compartir música, però si que tinc por i respecte a vegades, especialment quan hi ha gent al públic els quals la seva opinió m’importa, i a vegades m’importa massa, la por t’emmuralla.

6. Si ens agrada The Escarteen Sisters, també ens hauria d’agradar….

Tants caps tants barrets, no ens considerem d’un estil molt definit i el bonic és que cada u faci les seves associacions i que combini al seu gust. Nosaltres mateixes escoltem un popurri d’estils durant el dia: per exemple, de vegades comences el dia amb una Aria de Purcell, pel migdia Ron Carter amb Rosa Passos amb el seu so tan acollidor i pel vespre acabes les intrínseques peces de la Maria Schneider.

7. La primera cançó vostra que va sonar a la ràdio.

“Split of Light”.

8. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten a incloure-us.

Folk extrany.

9. El músic o productor amb qui us agradaria treballar.

Amb en Dani Lopez.

10. El lloc més especial on heu actuat.

A la festa major de Alcafar en una cala a Menorca.

11. La cançó d’un estil molt diferent del vostre de la qual voldríeu fer-ne una versió.

Pel primer disc vam arranjar “Please Don’t Stop the Music”, de la Rihanna, cercant un estil molt diferent i adaptar-lo a la nostra formació. En el repertori nou tenim algunes sorpreses. Petits spoilers: l’arranjament d’una peça impressionista i l’arranjament d’una cançó d’un cantautor català molt emblemàtic.

12. Un grup o solista del sud de Catalunya que us agradi.

Anna Roig.

13. El primer concert en directe que vau fer després del confinament per la Còvid-19.

El 8 d’agost a les Caves Rexach Baqués, a Guardiola de Font Rubí.

14. El darrer cop que vau tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.

Als concerts a la fresca de La Secuita, l’estiu passat. L’escenari amb millor vista que hem tingut mai, envers els camps d’oliveres i la posta de sol, preciós!

El Qüestionari: Carles Viarnès

Per Frederic Cervelló Rodes

[entrevista feta el 31 d’agost del 2020]

Foto: Ramon Enrich.

Carles Viarnès és un pianista i compositor igualadí de formació clàssica. Amb influències de Peter Broderick i Nils Frahm, la seva proposta musical es fonamenta en el minimalisme, la música contemporània i pinzellades d’electrònica i experimentació.

Viarnès va debutar el 2012 amb Urban Tactus (Repetidor), al que va seguir una relectura del Llibre Vermell de Montserrat (Repetidor, 2013). El 2016 va publicar el disc Schematismus (1631 Recordings, Repetidor). El novembre del 2019 va sortir al mercat Nun (Bankrobber), un treball amb peces íntimes i evocadores en el qual el pas del temps té un gran protagonisme. El disc va ser enregistrat per Toni Sistaré i masteritzat per Yves Roussel. L’obra gràfica anava a càrrec de Ramon Enrich. Enguany, Carles Viarnès ha parit, en ple confinament, l’EP Ecos (Bankrobber), amb relectures de cançons de Camarón de la Isla, La Casa Azul i El Petit de Cal Eril.

El passat 27 de setembre, Carles Viarnès va actuar a La Cartoixa d’Escaladei en el context del Festival Terrer.

1. El primer disc que et vas comprar.

El Concert núm. 3 de Rakhmàninov interpretat per E. Kissin.

2. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

El piano.

3. El primer grup del qual vas formar part.

El primer realment va ser l’Escolania de Montserrat, dels 10 als 14 anys. Als 16 anys vam fundar Lapsus Quintet, una formació de música contemporània experimental.

4. El primer cop que vas actuar en directe.

No recordo quin va ser el primer concert amb l’Escolania. Amb Lapsus Quintet va ser a Igualada, el 1993, en una performance artística multidisciplinar en una antiga fàbrica tèxtil.

5. La darrera vegada que vas sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Pànic no, però la vegada que més vaig patir abans de sortir va ser en una inauguració de l’Eufònic, a causa d’un soroll a les proves de so que no marxava. Al final va anar tot bé, però el concert va començar amb mitja hora de retard.

6. Si ens agrada Carles Viarnès, també ens hauria d’agradar…

Trobar noves dimensions en les emocions, hehe.

7. La primera cançó teva que va sonar a la ràdio.

La Balalaika, crec.

https://carlesviarnes.bandcamp.com/track/balalaika

8. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure’t.

Neoclàssica.

9. El músic o productor amb qui t’agradaria treballar.

Jon Hopkins, Beth Gibbons, Sara Fontán, Herman Kolgen

Beth Gibbons.

10. El lloc més especial on has tocat.

Molts! El Konvent, els Vespres de la UB, Potsdam, L’Estrany, l’Eufònic

11. La cançó d’un estil molt diferent del teu de la qual en voldries fer una versió.

Acabo de treure un EP de versions en el qual s’inclou “La leyenda del tiempo” de Camarón. Volia versionar “Roots” de Sepultura, però no me’n vaig sortir.

12. Un grup o solista del sud de Catalunya.

Shoeg.

13. El primer concert en directe que vas fer després del confinament per la Còvid-19.

A la seu d’Ègara de Terrassa. Molt estrany tot plegat.

14. El darrer cop que vas tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.

A les golfes de ca Flassada, a La Selva del Camp.

El Qüestionari: Laura Guarch

Per Frederic Cervelló Rodes

Laura Roig Guarch by Raphaël Neal

Laura Guarch és una cantant, compositora i multiinstrumentista d’Ulldecona establerta a Londres. Després de prendre part de diverses formacions musicals, aquest 2020 la Laura ha iniciat el seu propi projecte. Amb referents com Nina Simone, Björk, Clara Peya, Agnes Obel i Florence + The Machine, la seva proposta beu del pop electrònic i la música d’avantguarda.

Al juliol va publicar el seu single de debut, “Fleeting Light”, en el qual s’estrenava en la creació i producció de música original. La cançó, disponible a totes les plataformes digitals, es va enregistrar al Studio 9 (Londres) amb la col·laboració de Chris Murphy, Paul Reynolds (baix) i Ingmar Kamalagharan (bateria). La mescla va anar a càrrec de Matthew Ker. Aquest desembre, la Laura ha editat un nou single, “Nàufrags”, produït per ella mateixa, braç a braç amb Chris Murphy, i amb Paul Reynolds al baix i Ben G. Brown a la bateria.

El pròxim 19 de desembre, Laura Guarch i Chris Murphy presentaran en directe aquests dos singles i la resta de cançons que formaran part del primer LP de la músic falduda, previst per al 2021, a l’Auditori de la Unió Filharmònica d’Amposta, dins el Cicle de Música Ciutat d’Amposta.

1. El primer disc que et vas comprar.

Dile al Sol, de La Oreja de Van Gogh.

2. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

El piano.

3. El primer grup del qual vas formar part.

Laura Guarch Trio.

4. El primer cop que vas actuar en directe.

Juny de 2011, al local Big Bang de Barcelona, amb Laura Guarch Trio.

5. La darrera vegada que vas sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Una audició de música de cambra com a pianista al Conservatori de Tortosa, fa molts anys!

6. Si ens agrada Laura Guarch, també ens hauria d’agradar…

Clara Peya, Magalí Sare, Maria Arnal, FKA Twigs, Florence + The Machine, Kate Bush.

Clara Peya.

7. La primera cançó de Laura Guarch que va sonar a la ràdio.

El meu primer senzill, “Fleeting Light”.

8. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten a incloure’t.

Pop alternatiu, pop d’avantguarda, art-pop, pop experimental

9. El músic o productor amb qui t’agradaria treballar.

Björk, Aurora, Meredith Monk.

Meredith Monk

10. El lloc més especial on has tocat.

Sota la Torre Eiffel de París, per a una proposició de matrimoni.

11. La cançó d’un estil molt diferent del teu de la qual en voldries fer una versió.

“Vestida de nit”, de Sílvia Pérez Cruz.

12. Un grup o solista del sud de Catalunya.

Coneixeu al duet de clarinets i electrònica Auver Less? Ulldecona – La Ràpita.

Auver Less

13. El primer concert que vas fer després del confinament per la Còvid-19.

El 19 de desembre a Amposta, amb Chris Murphy.

Exposició Tot allò que veiem és bellesa per a algú

Tot allò que veiem és bellesa per a algú, és una frase tan certa que no l’hauríem d’oblidar. També és el títol de l’exposició creada per Ariadna Pérez Marín i Judit Sánchez Piñol i que hem pogut veure aquests dies a l’Escola d’Art i Disseny de Móra la Nova. Hi hem trobat fotografies de noies i nois, dones i homes que riuen o miren fixament a càmera. És a dir, son gent com tu i com jo, que han volgut mostrar-se tal i com són.

I és que quantes vegades ens hem mirat al mirall i hem pensat que ens sobraven uns quilos? O hem volgut maquillar allò que considerem les nostres imperfeccions?

I quantes vegades hem comentat que la nostra amiga s’ha engreixat o ens hem desil·lusionat en veure que aquell noi de l’institut de qui ens vam enamorar secretament ara és calb i li ha sortit panxa?

Encara avui, pensem que ser calb o gras o baixet o pelut són defectes i no responen a allò que considerem atractiu. Perquè la nostra societat, la publicitat, tots els estímuls que rebem, ens han fet creure que hi ha un model únic de bellesa.

Per això, l’exposició de l’Ariadna i la Judit ens interpel·la a totes les persones. Perquè deixem de banda els nostres prejudicis i fem un viatge per a recordar-nos que totes les belleses són úniques.

Mitjançant els codis QR que hi ha sota els textos que acompanyen les fotografies, coneixem el Carlos i l’Ariadna que ens expliquen com se senten amb els complexos sobre el seu físic que han tingut o que encara tenen. També ens fan pensar en tot allò que ens imposa la societat a la publicitat i el cinema fent-nos sentir que hem de reduir o esborrar les nostres “imperfeccions”. I fan reflexionar a joves estudiants sobre el seu concepte de bellesa i el concepte de bellesa que ens venen la publicitat i les revistes.

La Judit i l’Ari també ens ofereixen la possibilitat d’expressar tot allò que hem sentit veient les fotografies i els vídeos ja que podem deixar les nostres impressions al llibre en blanc que hi trobem. Les autores se senten satisfetes de veure que moltes persones hi han volgut deixar la seva empremta en notar que alguna cosa els han fet sentir.

L’Ari i la Judit, totes dues graduades en Comunicació Audiovisual, han treballat a parts iguals en aquesta exposició duent a terme tasques tècniques, artístiques, de producció i postproducció. En paraules de la Judit, l’Ari i ella es van retroalimentar a la perfecció durant el procés creatiu.

I com es va crear aquesta idea? La Judit ens comenta que va sorgir de plantejar-se com quedarien unes fotos a l’estil d’una portada de revista si anés sense depilar. I és que: per què hem d’amagar allò què és natural?

L’exposició, que es va iniciar el 2018 amb una prova pilot a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, ja ha recorregut Flix, Móra d’Ebre, Ginestar i Móra la Nova. El desig de les autores és el d’acabar de recórrer la Ribera d’Ebre i després portar-la cap a Lleida. Esperem que moltes persones tinguin l’oportunitat de gaudir-la i preguntar-se:

I per a tu, què és la bellesa?

Fotografia i text: Marta Escolà Méndez · @laMartu30

El Qüestionari: Ubaldo

Per Frederic Cervelló Rodes

Foto: Xavier Casanueva.

Ubaldo és un dels múltiples projectes del músic ampostí Andreu Garcia Serra, però possiblement el més personal, ja que l’ha batejat amb el nom de sun pare i sun iaio (el dels rètols) i amb el renom amb el qual es coneix l’Andreu a Amposta.

La premisa d’Ubaldo és l’experimentació. Una experimentació sonora, des de la seva habitació, que s’amara dels llocs on ha viscut (Amposta, Barcelona, Lisboa, Brusel·les) i que podem trobar embolcallada amb capes de noise, ambient i molta improvisació. Entre els seus referents, hi reconeix Esperit!, Negro, Marco Bernacchia (Above the Tree) i Berger (Jealously Mountain Duo).

L’any 2014, Ubaldo va debutar amb el disc Sud Ego, editat pel segell ebrenc Boira Discos, del qual l’Andreu n’és responsable. El disc es va gravar entre Amposta i Barcelona i va ser produït i mesclat per un altre gran nom de l’escena de l’Ebre, Carlos Martorell (Shoeg). El disseny era d’Alex Basterra. El gener del 2015, Ubaldo va publicar Santos beheaded at Floridablanca, treball compartit amb el músic i productor mexicà Mr. Vampire.

La pèrdua de l’estat (Boira Discos, 2017), va ser el treball que el va posar en el punt de mira. El disc, més intimista i melancòlic que l’anterior, va ser gravat per l’Andreu al pis on residia a Barcelona, a excepció de la cançó “Tremolor”, enregistrada a La Isla Estudio (Barcelona) per Pablo Miranda i que comptava amb la col·laboració de Jose Pitarch a la bateria. A finals del 2018 va editar el single Martinique Imaginaire, format per dues cançons gravades entre el 2015 i el 2016.

Aquest estiu, Ubaldo ha publicat el seu darrer disc, Casa, editat pel segell barceloní Urpa i Musell. Segons explica l’Andreu, és el seu treball més personal i introspectiu i en el que la guitarra queda en un segon pla, jugant un paper més important els instruments de vent. El disc es va gravar i mesclar entre el 2018 i el 2019 a Brussel·les, Amposta i La Ferme du Riu Ferrer (França).

Després de presentar Casa el passat setembre al festival Sónar, Ubaldo tocarà de nou el disc a casa seva, aquest cop en un concert molt especial a l’Auditori de la Societat Musical La Unió Filharmònica, on l’Andreu, de petit, va aprendre música. El concert s’inclou en el 26è Cicle de Música Ciutat d’Amposta.

1. El primer disc que et vas comprar.

No recordo exactament un disco (cd) en concret, però molt probablement algo de Rage Against the Machine, era el meu grup preferit d’adolescent. Si que et puc dir que el primer vinil que vaig comprar-me era un 10” de R.A.T.M. on apareixien ‘People of the Sun’, ‘Bullet in the Head’ i ‘Killing in the Name Of’.

Rage Against The Machine

2. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

El saxo alt.

3. El primer grup del qual vas formar part.

Last Blind, un grup de versions amb els amics de l’institut, tot i que la que considero la meua primera banda va ser The Noise of Mutt, on no hi havien limitacions ni a l’hora de crear, ni tampoc al plantejar-nos portar els directes cap a territoris performatius.

The Noise of Mutt

https://thenoiseofmutt.bandcamp.com/

4. El primer cop que vas actuar en directe.

Les audicions de l’escola de música compten? Hahah

Als 16 anys amb Last Blind.

5. La darrera vegada que vas sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Pànic no sé si seria la paraula, crec que no he sentit mai això, nervis més d’una vegada…als dos últims concerts que he fet presentant el nou disc ‘CASA’, tant al Sonar Festival com a Lo Pati d’Amposta estava bastant nerviós, nou directe, nous instruments, etc.

6. Si ens agrada Ubaldo, també ens hauria d’agradar…

A nivell nacional: Sara Fontan, Orquesta de las Nubes, Jason Kolar, Boliden, Anur, Rayo 60, Negro, Atomizador, Suso Saiz, Naraisneus, Carles Santos, Lloret Salvatge, Tostadas, ITW.

I internacional: Kali Malone, Ellen Arkbro, Tuxe, Ssaliva, Kiran Leonard, Mabe  Fratti, DBH, Orphan Fairytale, Vica Pacheco, Sarnadas, Saloli, Above the Tree, Felicia Atkinson,  Leya.

7. La primera cançó teva que va sonar a la ràdio.

Ni idea. Però sempre fa il·lusió que algú te fiqui al seu programa ja sigui a “Apartament18” de Ràdio Alfacs a la Ràpita o al “Are You Before” de la NTS a Londres.

8. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure’t.

Això d’escena és una paraula complicada, però imagino que parles a nivell estilístic. Podríem dir que a l’escena “folkie”, blues i ambient… i en part tenen raó, faig un tipus de música bastant contemplatiu i que beu molt d’aquest gènere, però prefereixo dir que faig NAPCORE.

9. El músic o productor amb qui t’agradaria treballar.

Moltes i molts els he dit a la pregunta n.6, però aquí en van uns quants que són bastant difícils  d’assolir: Efrim Manuel Menuck de GY!BE, Brian McBride de Stars of the Lid, Karlos Osinaga de Lisabo, Brian Eno, o qualsevol dels minimalistes: Terry Riley, Steve Reich, Roberto Cacciapaglia, Charlemagne Palestine i ja per a acabar amb un impossible, el recent difunt Mark Hollis de Talk Talk.

10. El lloc més especial on has tocat.

No puc triar, però podria dir que a l’Ermita  de la Pietat d’Ulldecona per les vistes, llocs  autogestionats com Estrela Decadente de Lisboa, Rumsteek a Brussel·les, Rincón Pio Sound de Don Benito o l’últim que em va fer especial il·lusió va ser el primer del 2020, un “house show” ubicat a un garatge de Long Beach a Califòrnia.

11. La cançó d’un estil molt diferent al teu de la qual en voldries fer una versió.

Així a vote pronto…”Dolerme”, de Rosalia, últimament l’he escoltat en loop.

12. Un grup o solista del sud de Catalunya.

Miquel Angel Marin, Shoeg, Ensemble Topogràfic, Purkinje, Ethos, William Luke Valerio, Mont i crec que ara mateix no me ve ningú més al cap, però amb el teu permís allargaré fins als veïns nord   valencians i te diré a KLS, Anacardos Lata i ITW una altra vegada.

Shoeg

13. El primer concert en directe que vas fer després del confinament per la Còvid-19.

El dia 16 de juliol al Centre d’Art Lo Pati d’Amposta.

La Crònica.

“Una llum tímida” de La Cicatriz: art necessàri per pensar i reflexionar

 Per Nerea S. Also

L’actual situació causada per la pandèmia de la Covid-19 ha provocat una important aturada en el sector cultural. Les circumstàncies que estem vivint han fet que la cultura tingue la necessitat de trobar formes de mantenir-se i sobreviure, per això, reinventar-se ha estat una opció gairebé obligada i en moltes ocasions s’ha buscat fer-ho de forma digital. Una de les propostes que ha seguit este camí ha estat el Femme in Arts d’enguany. El festival, organitzat per Lo Pati del 25 al 29 de novembre, ha oferit una edició totalment digital amb actes que es podien veure tant al seu web com a les xarxes socials.

El Femme in arts ha arribat a la seua quarta edició en una situació excepcional que l’ha obligat a canviar el seu format, però que no ha impedit que mantingue la seua essència crítica i reflexiva que busca tractar temes al voltant de la violència contra les dones. L’edició d’enguany s’ha centrat en el plaer i la identitat sexual mitjançant diferents disciplines artístiques amb una programació que inclou les projeccions d’audiovisuals o la performance, tot seguit de col·loquis que busquen posar sobre la taula diferents temes dels quals encara avui dia és necessari parlar.

Entre les activitats programades hi ha un espectacle musical de La Cicatriz, un col·lectiu feminista i autogestionat que té per objectiu donar visibilitat a sexualitats dissidents i de crear referents per dones artistes, ja que com a dones lesbianes i bisexuals no es veuen representades en àmbits com el teatre. L’espectacle que presenten al Femme in arts porta per títol “Una llum tímida” i amb una gran delicadesa i mescla de narració amb música ens expliquen la història d’amor entre dues dones a mitjans del s. XX, que com explicaran més tard les artistes, està basada en una història real.

L’espectacle està construït amb música de violoncel, guitarra i veu i juntament amb un joc de llums que ajuda a crear atmosfera ens endinsem dintre la història de la Carme i la Isabel, una parella de professores que viuen una relació amorosa molt marcada pel context en el qual viuen, on una de les dues és enviada a teràpia electroconvulsiva per “ser curada”. Malauradament, estes teràpies eren habituals, però és un tema amagat i el col·lectiu també ho vol visibilitzar.

En el transcurs d’esta narració, gràcies a la gran capacitat interpretativa de les artistes, passem de sentiments com la tendresa a la tristor i la ràbia en un instant, perquè “La llum tímida” és una obra que parla de sentiments, però també d’una societat que no és capaç d’acceptar un amor. Es tracta d’una obra punyent, reivindicativa i colpidora que ens manté volent saber com segueix la història tot fent-nos reflexionar i qüestionar.

Amb una mica més de vint minuts, la Cicatriz en fa sentir, pensar, qüestionar i reflexionar, tot recordant-nos que encara necessitem este art, i que encara hi ha moltes coses per canviar.

https://www.lopati.cat/es/actividades/femme-in-arts/femme-in-arts-2020/549/

El Qüestionari: Pinpilinpussies

Per Frederic Cervelló Rodes

[entrevista realitzada el 22 de setembre del 2020]

Foto: Sharon López

Pinpilinpussies és un duet basc-català, amb seu a Barcelona, format a finals del 2017 per l’Ane Barcena  (bateria, veu i guitarra) i la Raquel Pagés (guitarra, veu i bateria). El nom del grup és fruit d’una variació punk de la paraula «pinpilinpauxa», que significa papallona en euskera. Amb referents com Courtney Barnett, Bikini Kill o Sleater-Kinney, la seva proposta musical es pot definir, segons afirmen elles mateixes, com garatge- pop amb actitut post-punk.

L’any 2018 van publicar la seva primera referència, la demo Live at Freedonia, una gravació en directe a la sala barcelonina Freedonia del seu primer concert. La demo va ser escollida com una de les millors del 2018 per la revista Mondo Sonoro. El febrer del 2019 van editar l’EP 80/B (autoeditat), produït per Bernat Sánchez i masteritzat per Víctor Garcia. El títol de l’EP feia referència a la talla de sostenidor de totes dues.

Aquest 2020 ha sortit a la llum el seu primer LP, Fuerza 3 (Aloud Music), el títol del qual fa esment al gel fixador que solen usar la Raquel i l’Ane en els seus concerts. El disc ha estat gravat i mesclat per Raúl Pérez a l’estudi La Mina (Sevilla) i masteritzat per Cem Oral als estudis Jammin Masters (Berlín). L’artwork és obra de l’Ari Schneider.

El passat 3 d’octubre, les Pinpilinpussies van oferir el seu primer concert a terres tarragonines, prenent part del festival MAIG (Santa Coloma de Queralt), amb motiu del qual els hi vam fer aquest Qüestionari.

1. El primer disc que us vau comprar.

RAQUEL (R): No ho tinc gaire clar, però juraria que dels primers que em vaig comprar amb els meus diners va ser el “Stripped”, de Christina Aguilera.

ANE (A): No m’en recordo de quin exactament, però un dels Berri Txarrak 100%.

Berri Txarrak

2. El primer instrument que vau aprendre a tocar.

(R): Si la flauta dolça no compta com a primer instrument… el piano.

(A): L’acordió.

3. El primer grup del qual vau formar part.

(R): L’únic grup així com professional que he tingut ha sigut Pinpilinpussies. Tot i així, a una escola de música vaig tenir un combo.

(A): L’orquestra simfònica d’acordions de Bilbao.

4. La primera vegada que vau tocar en directe.

(R): Jo, la primera vegada que vaig actuar en directe va ser a la coral de l’escola, quan tenia 7 o 8 anys. I a nivell d’instrument… a l’escola de música on tocava el piano.

(A): Amb l’orquestra simfònica d’acordions de Bilbao.

5. El darrer cop que vau sentir pànic abans de pujar a un escenari.

(R): Doncs va ser fa poc, al concert que vam fer al Castell de Montjuïc dins la programació de Sala Bcn. Feia molts mesos que no tocàvem en directe i jo era un flam abans de pujar a l’escenari. El cor m’anava a mil.

(A): Lo mateix, però estaven els nostres amics i ho van fer tot més senzill cridant tonteries entre cançó i cançó.

Les Pinpilinpussies al Sala Bcn

6. Si ens agrada Pinpilinpussies, també ens hauria d’agradar….

(R): No sé que dirà l’Ane, però… us podria agradar potser Belako, Courtney Barnett o Bikini Kill.

(A): Dua Lipa.

7. La primera cançó vostra que va sonar a la ràdio.

(R): Crec que va ser “Gritos”, no Ane?

(A): Sí, va ser el nostre primer single.

https://pinpilinpussies.bandcamp.com/track/gritos

8. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure-vos.

(R): Ufff… Jo crec que no ens han encasellat mai en una escena en concret o almenys, si ho han fet, jo no m’enterat. Però entenc que si fos alguna, seria com l’escena underground de Barcelona.

(A): L’escena dels músics precaris, com tots, no?

9. El músic o productor amb qui us agradaria treballar.

(R): Jo clarament diré Courtney Barnett. Seria el meu somni fer una cançó amb ella. O el que vulgui, realment.

(A): Amb Gorka Urbizu.

Courtney Barnett

10. El lloc més especial on heu actuat.

(R): Hem tocat a llocs molt especials per diferents motius. Al Primavera Weekender pel fet d’estar tocant a un parc aquàtic tematitzat en Robin Hood, al carrer a un callejero de la Setmana Gran de Bilbao…

(A): A les festes del meu poble (Durango).

11. La cançó d’un estil molt diferent al vostre de la què voldríeu fer-ne una versió.

(R): Jo ara mateix tinc al cap dues cançons: “Toxic”, de Britney Spears, i la versió que han fet al The Last Of Us 2 de la cançó “Take On Me”, dels a-ha.

(A): Ja vam fer una cover de “Gimme, Gimme, Gimme”, d’ABBA, a un programa de la tele. Era el meu fetiche.

12. Un grup o solista del sud de Catalunya que us agradi.

(R): La veritat és que no en coneixem gaires, tot i que també és veritat que moltes vegades coneixem molts grups però no sabem d’on són. Haurem d’aplicar-nos més!

(A): Personalment, ningú; però segur que al MAIG coneixem algun músic del sud.

13. El primer concert en directe que vau fer després del confinament per la Còvid-19.

(R): El primer després del confinament va ser el concert que vam fer juntament amb Yawners al cicle de Sala Bcn al Castell de Montjuïc. Va ser èpic. [16 d’agost del 2020]

(A): Amém, hermana.

14. El darrer cop que vau tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.

(R): Juraria que no hem tocat mai pel sud de Catalunya. Ane?

(A): Lo més al sud ha sigut L’Hospitalet, o sigui que estem encantades de tocar al MAIG i descobrir nous llocs.

Les Pinpilinpussies al festival MAIG