El Concert: Marina Herlop.

Per Núria Calvó.

IMG-20161018-WA0004.jpg

MARINA HERLOP: Catarsi col·lectiva al Pumarejo (24.03.2018)

El Pumarejo s’està convertint en un local de culte sense ser ben bé una sala de concerts, tot i que sona a glòria perquè està molt ben equipat. És un lloc gestionat per músics i s’hi respira un respecte per la música i per la cultura en general que no hauria de ser l’excepció. Està fora del perímetre de la Barcelona més cool i costa trobar l’entrada. Per accedir t’has de fer soci. I ja en som uns quants centenars. En realitat es tracta d’un local d’assaig que de vegades s’obre al públic per oferir algun concert (i jam sessions), projecció cinematogràfica o taller. En definitiva, un d’aquells santuaris on l’amor per la música passa per davant de l’obsessió per sortir a la foto o ser rendible econòmicament.

Marina Herlop és una habitual d’aquesta escena incipient i molt interessant que s’ha forjat al voltant dels components del grup Ljubliana & The Seawolf entre d’altres formacions a tenir en compte. El passat 16 de febrer ja havia donat per tancada la gira de Nanook (el seu primer disc, publicat amb Aloud Music Ltd.) al mateix local. Però va ser un concert tan especial i hi va haver gent que es va quedar fora per falta d’aforament i va decidir repetir-lo. De fet es tractava d’un assaig general tancat per preparar els propers concerts que han de venir.

La seva amiga Mariona va obrir el foc recitant de memòria i amb molta gràcia el llarguíssim poema Profecía de Rafael de León -tota una perla: gràcies per la descoberta! Entre el públic pocs telèfons mòbils en acció -s’agraeix, també: és allò que dèiem del respecte. I respecte també per haver limitat l’aforament a 50 entrades, permetent que els assistents ens sentíssim còmodes amb un espai vital suficient per gaudir de l’esdeveniment. La Marina ja ho diu, que quan toca li interessa aconseguir la sensació de ritual.

Va arrencar sola amb el piano, i sonava clàssica i sonava experimental però hem de reconèixer que no s’assembla a res en concret. Omplia l’escenari amb la seva delicadesa i la seva força, a parts iguals, alternant la calma i el crit. De tant en tant pausa per respirar. Profundament. I tornar-hi. I s’hi van anar afegint músics, fins arribar a sis i un sarau de guitarres important, que fins i tot en algun moment sonava a rock and roll. La Marina es va anar relaxant a mesura que avançava la vetllada i va començar a repartir somriures i mirades de complicitat. Li brillaven els ulls. Vam esperar fins al final per dedicar-li una explosió d’aplaudiments. I tot seguit cadena d’abraçades, d’aquelles de veritat. L’efecte de catarsi col·lectiva s’havia produït. A fora quedaven la pluja i els llaços grocs que van inundar tot el cap de setmana.

La Marina va aconseguir crear un caliu especial d’energia ben canalitzada. Una persona molt propera ens la posa com a exemple de tenacitat i esforç. Esperem que tingui la seva recompensa en aquest món de la música tan dur on de vegades es perd la perspectiva entre tant de soroll. Té a punt de sortir el seu segon treball i el començarà a presentar ben aviat. Esperem que es torni a acostar per les nostres terres del sud.

I atenció al Pumarejo, que ens sembla un epicentre cultural a tenir en compte: constantment hi passen coses. Els trobareu a internet, Facebook, Instagram… Però res comparable a les vibracions en directe.

Instagramer de la quinzena: Sergi Gavaldà

Sergi Gavaldà

@serpiaka

Ens diu en Sergi:

“Fa cosa de quatre anys vaig començar a fotografiar els carrers de Barcelona. Feia molts anys que no agafava una càmera així que es podria dir que vaig començar de 0. No tenia cap intenció de fer res en concret, però poc a poc vaig començar a jugar amb el blanc i negre, les llums i les ombres. Amb el temps te n’adones que aquestes són eines molt potents per a jugar amb la realitat i veure-la d’una altra manera.

Sóc una persona de poques paraules, una mica introvertit, i les meves fotos no són menys. No expliquen cap historia ni tenen cap discurs. Són directes, instintives, però m’agrada pensar que fan volar la imaginació i que força a l’espectador a buscar la seva pròpia historia. De fet es pot dir que és el que més m’agrada de tot això, i el que dóna sentit a sortir a buscar instantànies, la realitat s’ha tornat massa avorrida.”

 

LNE us recomana: Caseta.

Per Frederic Cervelló.

_26A3664.jpg

Caseta és una banda de Matadepera (Vallès Occidental, Barcelona) creada el 2013 i formada actualment per Jan Buxeda (composició, guitarra i veu), Josep Duran (guitarra), Kiku Llobet (baix), Xevi Garcia (bateria) i Pol Codina (sintetitzadors i teclat). Influenciats per Bon Iver, Pau Vallvé, Radiohead, Mishima, Sigur Ros o Inspira, la seva proposta musical es mou entre l’indie i un rock alternatiu, progressiu, atmosfèric i ambiental.

A meitats d’octubre del passat 2017 van publicar el seu disc de debut, Naufragi (Hidden Track DIY), enregistrat i produït als estudis La Peixera (Terrassa), amb en Genís Sobrado com a enginyer de so, i masteritzat per Victor Garcia a Ultramarinos Mastering (Barcelona). El disseny és de Jan Malgosa. El disc es va presentar oficialment el 16 de novembre a la Nova Jazz Cova de Terrassa.

El Concert: Harrison Ford Fiesta.

Per Núria Calvó.

Harrison-Ford-Fiesta-58RP-1800x1200-©-Pablo-Luna-Chao-1012x675

HARRISON FORD FIESTA, Teatret del Serrallo (7.4.2018)

El cosmos i el caos

Era la presentació molt esperada del seu segon treball, La Fête, publicat de nou amb el segell Foehn Records, que tantes alegries (això sí, entre llums i ombres) ens ha donat durant els seus més de 15 anys d’existència.

M’instal·lo a l’última fila del Teatret del Serrallo, un espai acollidor i fins ara desconegut per a mi (i per a molts altres dels presents). Tinc de veïna la Helle Kettner, companya de La Nova Escena. No hem quedat però era el dia idoni per sortir sola perquè sabies que allà et trobaries “lo mejor de cada casa”. I així va ser. Molts músics entre el públic, moltes cares conegudes. Totes les entrades venudes. German Rull (Murmur) a la taula de so: un més de la colla.

Els quatre components de Harrison Ford Fiesta havien passat per la perruqueria. Fins i tot el cap pelat del cantant, Romain Aleberteau, lluïa una fantàstica i negra ratlla al mig. Elegància i sobrietat. Tots mudats. Tots nerviosos (al principi, i es van anar relaxant). Els dos primers temes costen, però després la veu va guanyant nitidesa i ja s’entén (gairebé) tot. Tots fan cors en francès. A Romain se li escapa algun somriure entre les escletxes de la seva timidesa. El so dels instruments es va ajustant. Tot quadra. Però és molt fosc.

La festa sembla que és un mal rotllo, una pel·lícula de por al bosc, i el protagonista és un tal Dimitri Arselan que s’intueix que acabarà fatal… Tot ben dramàtic. César Meler fent les seves genuflexions característiques. A David Cobo li costa aguantar assegut a la bateria. Pablo Vidal, darrera de la seva trinxera d’aparells, és el més contingut. Banda sonora ideal per a l’expiació de pecats. Lonely Ben (vell conegut del primer disc) torna a ser un viatge intergalàctic (de fet ens recorda Interestellar Overdrive de Pink Floyd, sense tenir-hi gaire a veure). Sensació de forat negre. L’invité ens sona més lluminosa. Amb L’Ascension de Dimitri Arselan (l’últim tema del repertori previst) arriba el festival de guitarres i l’èxtasi psicodèlic. El bis és Crédit Agricole, el tema que obria l’anterior treball, cantussejat per part del públic. Ens sentim ja com a casa.

Resumint, ens sembla un enorme disc defensat amb un enorme directe. Tots estem esgotats després de la tensió, però ens hem quedat la mar de bé. És l’efecte catàrtic, com en la tragèdia grega. Mentre a fora plou fang

Properes oportunitats per escoltar-los en viu: 4 de maig a Barcelona (a Artte, un local molt especial), 18 de maig a Reus (Sala Japan, per gentilesa de Radar Palmfest). I més que en vindran.

P.S: La primavera comença a donar fruits a la zona de Tarragona. José Juan (Espaldamaceta) també ens comenta que està treballant en format trio i aviat l’escoltarem. TMN (nova versió de Tarde Mañana Noche) van sonar al Siglo XXI de Radio 3, treuen disc (Matinada) aquesta mateixa setmana, i pinta molt i molt bé. Si tot va com s’espera, Islandia Nunca Quema presentaran un nou single coincidint amb el Record Store Day el dia 21.

 

 

 

Fira Litterarum: Residència Creativa de Sònia Moll i Alessio Arena

Un any més, i ja és el tercer, la Fira Litterarum de Móra d’Ebre impulsa una residència creativa en la qual dos artistes treballen plegats en una nova creació. Enguany, la poetessa Sònia Moll i el músic Alessio Arena han acceptat el repte de passar un cap de setmana a la població, passejant vora el riu i agafant idees per a l’espectacle que veurà la llum el proper 25 de maig durant la Fira. El 6 d’abril van presentar la seva residència creativa a Bassa, La Papereria.

Fotografies de Marta Escolà · @laMartu30

Melòmans: Louise Sansom.

Per Frederic Cervelló

Nikita Routchenko
Foto: Nikita Routchenko.

La nostra Melòmana del mes d’abril és la Louise Joanne Sansom, nascuda a Londres l’any 1979 i veïna, des de fa una pila d’anys, de Collbató, petit poble del Baix Llobregat situat als peus de Montserrat.

Tot i que de petita el seu somni era ser ballarina – fins i tot li van concedir una beca per anar a estudiar a Paris -, la seva vida ha acabat girant al voltant de la música. Treballa com a responsable de promoció del segell discogràfic BCore, exerceix de traductora en festivals i és membre, des de fa 14 anys, d’Anímic, grup imprescindible de l’escena musical independent de casa nostra. Ells són els autors d’ Skin (Bcore Disc), un dels grans àlbums del passat 2017 i cop de timó notori en la trajectòria de la banda, virant cap a l’electrònica, com ja s’apuntava en el seu anterior treball, Hannibal (BCore Disc, 2013).

Junt amb el seu company Ferran Palau, la Louise s’ha embarcat recentment en un nou projecte. Es tracta de Hidden Track Records, segell discogràfic que n’aglutina altres de més petits (Famèlic, El Mamut Traçut, Boira Discos, Hang the Dj, Aiguamoll Records, Bubota), representant bona part del teixit musical indie del país, i que dóna cobertura a aquelles bandes que auto-editen el seu material. El segell també funciona com a agència de serveis per a grups novells. Els ajuden a demanar ajuts i subvencions, a tenir presència a les plataformes digitals, a portar la contractació, la promoció i a fer un seguiment del procés de fabricació dels seus discos. D’entre les primeres referències de Hidden Track Records trobem a Nigra Sum o Albert Lax, dels que ja us n’hem parlat a La Nova Escena; d’entre les darreres referències, els tarragonins TMN, que publicaran aquest mes d’abril el seu esperat disc de debut.

La Louise Sansom és també una destacada activista feminista i lluitadora pels drets dels nens transgèneres.

  1. El disc que millor descriu la teva Londres natal.

AIM, el último disco de M.I.A.

71VQLaTeX7L._SL1200_.jpg

  1. La cançó que s’hauria de convertir ja en el nou himne del Barnet Football Club.

(¿Es una indirecta? Jaja, sabéis entonces que mi padre jugó para este equipo de futbol?) jaja, si lo asocio a un recuerdo os diría que el tema de “Take a Fall for Me”, de James Blake, porque hay una estrofa que habla de fish and chips, y por alguna razón me lleva a recordar los entrenamientos de mi padre y como al acabar corríamos a pillar el tren con nuestros fish and chips en mano.

  1. El disc que et transporta a l’adolescència.

En honor a mi querida Dolores O’Riordan diré que el No need to argue de The Cranberries. Me sé cada acorde de cada instrumento y cada gemido de su voz.

maxresdefault.jpg

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

  1. La cançó que et fa ballar, ballar i ballar.

No puedo evitar levantarme cuando mi hijo pone temas de Rihanna y Katy Perry, esos ritmos me sacan el animal que tengo dentro jajaja, ahora si me pones un disco de Sarin, techno oscuro a tope, puedo estar en trance durante horas.

1454947217_531577_1454947540_noticia_normal.jpg

  1. La cançó que més ràbia et fa que s’hagi convertit en sintonia d’un anunci publicitari.

Pues rabia no me da, pero encuentro que se ha explotado demasiado a The XX tanto en anuncios como sintonías.

xx-blue-laura-mobile.jpg

  1. El disc que explica el pas d’Anímic del folk a l’electrònica.

Eso es más bien una evolución natural de que mi ser, siempre me ha gustado la electrónica desde que tenia 10 años y escuchaba sin parar mi cinta de Technotronic. Me inspiran artistas como FKA Twigs o MIA pero me gustan mezclarlo con el rock y elegancia de Savages por ejemplo.

4941fbcd53614e1d8c33622eb5dc7834

 7. La millor cançó que ha publicat BCore Disc.

Uala que difícil!! Va, diré uno más reciente, ‘Cuando el aire resuena’ de Alberto Montero.

  1. El disc dins del qual et quedaries a viure.

Illinoise de Sufjan Stevens o If you wait de London Grammar.

AKR104lp-C2_1024x1024.jpg

  1. El teu guilty pleasure; és a dir, la cançó o grup que et fa una mica de vergonya admetre que t’agrada.

Jejeje, pues mira, me dio una época por escuchar el Halcyon de Ellie Gouldyn, muy sobreproducido y comercial, pero mira, me gustaba!

R-3933948-1349966809-1516.jpeg.jpg

  1. El disc que més il·lusió et fa haver pogut editar amb Hidden Track Records.

Eso es muy difícil porque lo que sacamos son cosas que me gustan muchísimo y que son muy diferentes entre ellos, si tengo que decir uno supongo que sería la de Wind Atlas porque soy fan desde hace tiempo.

wa2b-e1510069235842.jpg

  1. La cançó que a tu et torna boja i que els teus companys odien.

Ha costado mucho este, lo hemos pensado entre amigos jajaj, repetirme a la Ellie Goulding, Ferran nunca se acuerda de quien es pero cuando sale una canción y la canto me dice que no la suporta.

p0335pcm.jpg

  1. La darrera descoberta musical.

Pues mira, hablaré de un dúo que lanzaré ahora con mi nuevo sello Hidden Track, porque me gustan mucho, se llaman WEIA, son miembros de la banda Aloha Bennets y lanzaremos su primer single en febrero ‘So Blue’.

 

Per a saber-ne més:

https://animic.bandcamp.com/

http://www.hiddentrackrecords.com/

LNE us recomana: Melenas.

Per Frederic Cervelló

Ander Iribarren

 

Cançons pop, algunes més garatgeres, altres més punk, en les que les melodies i les harmonies hi juguen un paper destacat. Aquesta és la fórmula, senzilla però eficaç, que ha portat a Melenas, banda pamplonesa formada l’agost del 2016 per Oihana, guitarra, veu i composició, Leire (Los Ginkas), al baix, María, als teclats, i Laura (Panty Pantera), a la bateria, a convertir-se en la nova sensació de l’escena musical de l’Estat espanyol.

Les quatre es coneixien de vista i es van fer amigues en coincidir al Nébula, un petit bar de Pamplona. L’Oihana, que té formació clàssica i toca el violí des de petita, va començar a practicar amb la guitarra. Poques setmanes després ja tenia una pila de cançons que va ensenyar a les altres tres. Un any i escaig més tard publicaven el seu disc de debut, de títol homònim, editat a mitges per Snap! Clap! (Barcelona), Elsa Records (Donosti) i El Nébula Recordings (Pamplona). La primera tirada, de 300 còpies, es va esgotar en dos mesos.

Amb influències de bandes com The Go-Betweens, The Goon Sax, Tge Go-Violets, Martha and the Muffins o Heavenly, les Melenas han girat per arreu. De fet, ara mateix acaben de tornar d’Austin (Estats Units), on han pres part de l’edició d’enguany del SXSW, oferint nou concerts en set dies.

Si encara no les coneixeu, les podeu escoltar a: https://melenas.bandcamp.com/