El nostre Instagramer: Tonet Bonet

Toni Bonet

@tonet001

Ens diu en Tonet:

Les sis fotos escollides no són les preferides, ni les que considero millors. Són una mostra que resumeix el meu pas per Instagram. Tinc una galeria molt eclèctica, tant en temàtica com en tractament visual, un petit caos de més de 3000 fotografies recopilades en 7 anys.

FOTO 1: Palmera, 2012

Els meus inicis a Instagram. Fotos quadrades i molt editades. Saturacions impossibles, hdr cutre, marcs lletjos i una qualitat gràfica baixa. El més important era capturar el moment i després jugar a empastifar la foto. Forjar les primeres amistats igers via les igertrobades, retratar-ho tot i penjar-ho sense prejudicis… La millor època a IG amb diferència.

FOTO 2: Manifestació d’Unió de Pagesos, 2014

Aquí mostro una de les meves pautes dins el caos, la crònica. És un dels temes que trobo més interessants, donar a conèixer una part dels esdeveniments socials i culturals on participo, amb missatge o simplement lúdics. En aquesta etapa encara pesava més la captura que ‘la FOTOGRAFIA’.

FOTO 3: Indiana Jones a Nîmes, 2016

Un altre dels meus temes recurrents, fotografiar ninots.  Sense solta ni volta, amb missatge o, com el cas que ens ocupa, explicar una història a través de diferents entregues/fotos. De fet, el 2016 va ser any d’inflexió a IG i en línies generals vaig començar a pensar més les captures.

FOTO 4: Instagramers Tarragona /IgersTGN, també 2016

Aquesta és una foto del 2016 però podria ser de qualsevol any des de que vaig aterrar a IG. Hi surten els IgersTgn, dos dels fundadors, la Rosa Comes i l’Albert Anguera i les darreres incorporacions, la Marta ‘Flower’ i l’Araceli Fortuny. Via les igertrobades he conegut una gran comunitat de persones maquíssimes i també forjat algunes amistats especials. Gràcies IgersTGN! Força!

FOTO 5: Maleta de l’avi, 2017
Retornant als temes de la meva galeria, un altre d’ells és el de les golfes. Objectes que habiten a les golfes o altres elements del passat, bàsicament de la infància. Aquestes fotografies han inspirat el meu primer projecte fotogràfic seriós.

A més de les comentades, hi ha altres temàtiques que van i venen, barrejant-se amb les fotografies aleatòries del dia a dia.

FOTO 6: Ocells, 2018

El blanc i negre ha anat agafant protagonisme a la meva galeria. Abans de pujar una fotografia a la xarxa em diu si necessita color o blanc i i negre. És com un diàleg. Com si li poso una ombra, un marc… o no. Faig un tractament individual per a cada imatge, sèries al marge.  Ara ja penso totalment les fotografies, però sempre amb alguna excepció.

He de dir que Instagram ja no em diverteix com als inicis, tot i això és una bona plataforma per descobrir fantàstiques fotògrafes i fotografies així com diferents maneres de mirar temes ben trillats.  Definitivament estimo les galeries amb diversitat i imperfectes J

2012201420162016B20172018

 

Melòmans: Anna Hierro.

Per Frederic Cervelló.

Noemí Elias.jpg
Foto: Noemí Elias.

La tortosina Anna Hierro va començar a ballar de petita, a l’escola de dansa de l’Anna Maria Bel, qui la va iniciar en la dansa contemporània i la va preparar per superar les proves d’accés a l’Institut del Teatre, on es va graduar, anys després, com a ballarina de contemporània. Des de llavors, ha combinat el treball d’intèrpret amb el d’assistent de moviment i coreografia per a obres de teatre i videoclips.

Des del 2009 forma part de La Veronal, una de les companyies de dansa més prestigioses del panorama internacional. Al 2014 va col·laborar com a assistent de moviment en l’obra “Los Esqueiters”, de Nao Albet i Marcel Borràs, estrenada al festival Temporada Alta. Al 2015 va formar part, com a ballarina i intèrpret, de l’espectacle “Football”, de la companyia Gelabert – Azzopardi, estrenada al Teatre Nacional de Catalunya. Al 2017 va ser l’encarregada d’obrir la primera edició del Femme In Arts – Visibles a Escena, un festival impulsat conjuntament pel Centre d’Art Lo Pati (Amposta) i els serveis d’atenció a les dones de l’Ajuntament d’Amposta i el Consell Comarcal del Montsià, amb la peça “Endosimbiòtica”, un solo de dansa creat especialment per a l’ocasió en el què interactuava amb l’exposició “Llots i Torbes”, de l’artista Mari Chordà. El passat 2018 va prendre part de l’obra “Euphemyth”, del col·lectiu Indi Gest, escrita i dirigida per Jordi Oriol, en el marc del festival The Future of Europe, celebrat a Suttgart, i va participar en la creació del col·lectiu de ballarins Hotel Escènic, amb qui ha estrenat obres de Marie Gyselbrecht i Quim Bigas.

En el camp del videoclip, ha col·laborat intensament amb el músic The New Raemon. Ha coreografiat i interpretat els vídeos de les cançons “Marathon Man” (2015), amb l’ Alba Pujol, “Reina del Amazonas” (2015), amb Nao Albet, i “En el centro del baile” (2018), amb Nao Albet i Alba Pujol, tots tres vídeos dirigits per la Lyona.

Des del 2013, forma part d’Ensemble Topogràfic, un projecte que experimenta amb el so i el moviment format en un origen per Carlos Martorell (Shoeg), so i programacions, Andreu Garcia (Ubaldo, The Noise of Mutt), guitarra, i ella mateixa, moviment, creat expressament per l’edició d’aquell any del festival Eufònic, on van presentar la peça “Sediment”, resultat d’una residència artística a Balada (en els límits municipals d’Amposta i Sant Jaume D’enveja, Montsià), facilitada pel propi festival i que també han obtingut altres artistes, com la Marina Herlop o la Maria Rodés, que hi van trobar la inspiració necessària per crear els seus darrers treballs, Babasha (Aloud Music, 2018) i Eclíptica (Satélite K, 2018), respectivament. Aquest mes de febrer, els Ensemble Topogràfic, ara reduïts al Carlos i l’Anna, van presentar “Meteora”, en col·laboració amb el músic Xavi Lloses, un espectacle que investiga amb la sonoritat, el moviment i la tecnologia, coproduït per l’Auditori de Barcelona i el Festival Salmon.

L’Anna Hierro és també professora de ballet i dansa contemporània a l’escola de dansa Assumpta Trens, de Vilafranca del Penedès, i professora de dansa contemporània per adults al Centre Cívic Barceloneta.

1- La primera cançó que recordes haver ballat.

“Pretty Woman”.

 2- El disc que et transporta a l’adolescència.

No need to argue, de The Cranberries.

R-369633-1437271439-6809.jpeg.jpg

 3- El disc que fa més curts els viatges entre Tortosa i Barcelona.

Qualsevol de música antiga.

 4- La cançó o grup que et fa una mica de vergonya admetre que t’agrada.

Les Spice Girls.

DESTACADA_spice20cosas.jpg

 5- El disc que sempre et fa ballar, ballar, ballar…

Cross, de Justice.

31cplnMj+jL.jpg

 6- La cançó que no aconseguirà mai que moguis ni un múscul del teu cos.

Qualsevol de les que representa Espanya a Eurovisió des que existeix OT.

 7-  El disc on la música i el cinema es donen la mà.

M’inspiren molt els compositors de bandes sonores Nino Rota i Thomas Newman, les seleccions musicals que sonen a les pel·lis de Paolo Sorrentino, la BSO de Hans Zimmer per al film “Interstellar” i un llarg etcètera, etcètera!!

8- La cançó que et suposaria un repte fer-ne una coreografia.

Qualsevol del Destroyed Room, de Sonic Youth.

MI0001525134.jpg

9- La millor cançó de The New Raemon.

“Charlestón (flores y dolores)”.

10- El videoclip de la Lyona que més t’agrada.

“Marathon Man”.

 11- La peça d’ Ensemble Topogràfic que més gaudeixes ballar.

Totes, però ara estic focalitzada i enamorada de “Meteora”, que és la darrera creació, juntament amb el Xavi Lloses, i m’ha representat un nou repte com a intèrpret per tractar-se d’una instal·lació.

 12- La darrera descoberta musical.

Julia Holter i Hank Williams.

julia-holter_larry-hirshowitz_wide-95dad41b7718da86b33ecd6fb7f05766e5b8b46b.jpg

 Per a saber-ne més: annahierro.com

El Qüestionari: Yawners.

Per Frederic Cervelló.

01.jpg

Aquest 2019 La Nova Escena enceta un dels seus projectes més arriscats i a la vegada excitants: La Nova Escena Club, un espai on pretenem acostar a casa nostra aquelles propostes artístiques emergents que ens emocionen i que des de la revista us anem recomanant.

La primera cita d’aquest club tindrà lloc el proper divendres 22 de febrer i es tractarà d’un concert que organitzem juntament amb la Marilén Selva de Let’s Go Productions, per la qual cosa durà el lema de Club La Nova Escena Go! El concert tindrà lloc al Mister Mojo (Tarragona), a partir de les 22.30h.

El cap de cartell del concert seran els Yawners, un duet format a Salamanca i assentat a Madrid, amb influències de lo millor del rock dels 90, compost per l’Elena Nieto (veu i guitarra) i el Martín Muñoz (bateria i veu). La banda, que encara no ha tocat mai a Tarragona, ens visitarà just un mes abans de que es publiqui el seu nou treball, Just Calm Down, sota el paraigües del segell barceloní La Castanya, disc que està destinat a ser un dels millors d’aquest 2019. Serà el concert de debut de la seva nova gira que els portarà a tocar arreu, icloent el prestigiós festival SXSW, que es celebra a Austin (Texas, EEUA).

Li hem demanat a l’Elena Nieto, capitana dels Yawners, que ens respongui el nostre Qüestionari.

  1. El primer disco que te compraste.

Mi hermano compró el Devil Came to Me cuando salió; yo era muy pequeña, tendría 4 o 5 años, y lo cantábamos en spanglish.

maxresdefault.jpg

  1. El primer instrumento que aprendiste a tocar.

Guitarra a tope y la flauta en el cole, claro.

  1. El primer grupo que montaste.

Mi primer grupo fue SPPACE, con mis amigos Altay y Pablo, en Salamanca. Tocaba la batería y me lo pasaba genial. Me motivó para seguir haciendo música.

0005880295_10.jpg

https://spppace.bandcamp.com/

  1. La primera vez que tocaste en directo.

La primera vez que toqué con Yawners en directo fue en el Trece Monos, de Salamanca, un local autogestionado que también hacia de local de ensayo y donde se gestaron un montón de grupos de la ciudad. Recuerdo que el concierto fue con BALA, en 2015. La primera vez que toqué con Martín [Martín Muñoz, actual bateria i veus de Yawners] fue en Madrid, en el Fotomatón, dentro de una minigira de tres fechas.

  1. La última vez que sentisteis pánico antes de subir a un escenario.

Creo que somos bastante tranquilxs y nunca nos ponemos supernerviosos. A lo mejor, cuando presentemos el disco sí que nos afectará un pelín más.

  1. Si no fuerais músicos, seguramente ahora estaríais trabajando de…/estudiando…

Bueno, trabajamos igual, igualmente. Ja,ja,ja! Yo trabajo en un sello discográfico (La Castanya), pero supongo que si no fuera músico tal vez ahora no tendría esta profesión. Martín es productor de música, así que más de lo mismo.

  1. Trap si o trap no.

Todo lo bien hecho, con fundamento y bien defendido, mola.

  1. Si nos gustan Yawners, también nos gustaran…

Grupos de fuera, como Watchahatchee, Snail Mail

SnailMail_TeragramBallroom_MG_0144.jpg
Snail Mail.
  1. La escena musical en la que todos los medios se empeñan en incluiros.

En la de “jovencísimos”, pero yo no soy TAN joven. Ja,ja,ja!

  1. El músico con el que os gustaría colaborar.

Mmmm…

  1. La canción de un estilo muy diferente al vuestro de la que os gustaría hacer una versión.

Algo rollo Cher, pero en melancólico.

GJeICsC.jpg

  1. El sitio más especial en el que habéis tocado.

Muchos. Tal vez uno el festival Prestoso, en Asturias, con un paraje superbonito.

  1. Un grupo o solista catalán que os guste.

Nueva Vulcano, entre otros muchos.

LP 6.jpg
Foto: Luis Pérez Contreras.
  1. La última vez que tocasteis en Catalunya.

Fue este verano. Tocamos en el Maldaltura, en Llessui, y en Barcelona, en los conciertos que organiza Apolo por las fiestas del Poble Sec.

 

LNE us recomana: Yawners.

Per Frederic Cervelló.

WEB_Yawners_13033_18_Mariano_Regidor
Foto: Mariano Regidor.

Yawners és el projecte personal de la jove multiinstrumentista salmantina Elena Nieto, bateria de les Estrogenuinas i exbaixista dels FAVX.

La banda es va formar a finals del 2014 a Salamanca, llavors amb l’Elena a la veu i guitarra i l’Oliver Pahino a la bateria i veus. La seva proposta musical és hereva de l’escena dels 90, tot i que també reconeixen influències del skate punk, l’ emo i el pop. Els seus referents els trobem en bandes com Nirvana, Pavement, At the Drive In, Weezer o Slowdive.

L’agost del 2015 van publicar la seva primera referència, el cassette Dizzy (Crap Recordings, Monasterio de Cultura, Sello Bramante) que, amb petites joies com “Stinky Princess” i himnes instantanis com “So Long”, va tenir un important recorregut tant a l’Estat espanyol com a l’estranger.

A finals del 2017, després de passar l’Elena una temporada a Alemanya i ja amb el Martín Muñoz a la bateria i veus en substitució de l’Oliver Pahino, van publicar dos singles: “Arco Iris”, a l’octubre del 2017, gravat amb Dan Saló a Estudios Piccolo i masteritzat a Ultramarinos Costa Brava, i “Seaweed”, al novembre del 2017, gravat també amb Dan Saló.

Es té previst que aquest mes de març publiquin el seu segon disc, Just Calm Down, que serà editat pel segell barceloní La Castanya.

Podeu escoltar-los a: https://yawners.bandcamp.com/

 

 

 

LNE us recomana: Estruç.

 

Per Frederic Cervelló.

Diego Bustamante.jpg
Foto: Diego Bustamante.

Estruç són un trio mig olotí mig barceloní format l’any 2015 i integrat per l’Ota Quílez (guitarra i veu), el Joel Santaeulària (baix) i el Marià Codina (bateria). El Joel i el Marià ja havien tocat junts anteriorment amb els Pingüill, banda que completava el Pol Montserrat.

La proposta musical dels Estruç oscil·la entre el noise pop, el kraut rock i el post-punk, prenent com a referents bandes sorolloses com Sonic Youth, Yo La Tengo, Television, Galaxie 500, Slint o Neu!.

Van debutar en directe de la mà dels vàlius, que els van convidar a tocar en el concert de commemoració del seu cinquè aniversari sobre els escenaris; concert en el què van participar grups amics del duet barceloní. La vinculació amb vàlius no acaba aquí, doncs el Marià Codina toca la bateria al Pèsol Feréstec, el projecte personal i paral·lel del Gerard Segura.

La primera referència dels Estruç va veure la llum l’any 2016. Es tractava del cassette auto-editat DEMO K7 EP’16, gravat al local 16 del Bluespace de La Pau per Víctor Hernández i Yann de Couëssin i mesclat i masteritzat per Helio Reguera. Al 2017 varen aparèixer al recopilatori Monotemas (La Nada Colectiva, Shookdown Underzine).

El passat 2018 van publicar el seu disc de debut, Peça Fugaç (The Indian Runners, El Mamut Traçut, Estruç), gravat i masteritzat a l’estudi Hukot per Milo Gomberoff i produït i mesclat per Helio Reguera. L’artwork va anar a càrrec de Francesc Ruiz Abad.

Podeu escoltar-los a:

https://estruc.bandcamp.com/

 

Melòmans: Jota Vizcarro.

Per Frederic Cervelló.

patente de corsario
Foto: Patente de Corsario.

El nostre primer Melòman del 2019 és el rapitenc Joan Ramon “Jota” Vizcarro, exfutbolista de la U.E. Rapitenca i, quan la feina de mecànic nàutic li permet, DJ i dinamitzador cultural i musical.

La seva passió per la música li ve de ben jove, quan parava l’orella a les novetats musicals que, en forma de vinil, portava a casa la seva germana mitjana. Va ser en l’àmbit domèstic que va descobrir a Radio Futura, Los Pegamoides, Los Negativos… Amb la seva colla d’amics, que es feien dir els Rockers per la seva predilecció pel rock dels 80 i començaments dels 90, freqüentava l’Arsenal, una sala recreativa en la què el propietari alliçonava als seus joves parroquians a base de Talking Heads, The Smiths o Pixies. Quan l’època de les «maquinetes» va quedar enrere, van canviar l’Arsenal pel Subway, mítica sala rapitenca reconeguda per l’aposta pels grups novells i per la bona música que s’hi escoltava. Va ser allà on Vizcarro va començar a punxar. Durant els anys, ha anat emprant diversos noms de guerra, depenent de l’estil de música que punxi: ByJota, DJ Jota, Los Mezcal… A les seves sessions, força eclèctiques, hi podreu escoltar música dels 80, indie, britpop, electrònica o soul.

Jota Vizcarro és, també, un dels impulsors de l’Associació Cultural El Petit Comité, que, amb seu a la Ràpita, organitza diversos esdeveniments musicals que s’han convertit ja en referents a les Terres de l’Ebre. Un dels més arrelats és el We Are Not Djs (WANDJS), una marató de deu hores de música ininterrompuda en la què es convida a punxar a gent que, tot i el seu bon gust musical, no acostuma a fer de DJ. El festival, que es celebra al Parc del Garbí de la Ràpita, va complir l’any passat la seva 11ª edició, dedicada exclusivament a dones no DJ. L’Associació també organitza, dins les festes de Sant Jaume, el Ball de Zafan, una nit de concerts en la què es vol recuperar com a espai lúdic l’antiga via del túnel de la Val de Zafán, que antigament donava accés al port de la Ràpita.

Una de les darreres «creacions» del Petit Comité és el SELECTES, un petit festival de música en directe que l’any passat va celebrar la primera edició amb concerts de Ferran Palau i Elle Belga a l’Auditori Sixto Mir de la Ràpita i que, ben aviat, donarà a conèixer la programació de l’edició d’enguany.

 

1- El disc que et transporta a l’adolescència.

Deseo Carnal, de Alaska y Dinarama. Adolescència pura, dissabte tarde, amics, variants 49 cc, xiques interessants, poble  veí i les cançons de Berlanga i Cia de Banda Sonora a tothora.

Alasca-Y-Dinarama-Deseo-Carnal.jpg

2- Un clàssic de Radio Futura.

“La estátua del Jardín Botánico”, estiu del 86 a la Devesa, jo 14 anys, los Auserón i esta cançó travessant la pell i arribant-me fins al cor per quedar-se a viure sempre.

 3- La primera cançó que vas punxar al Supway.

Tinc lo podi  gravat a sang: la primera “ANA”, del Bossanova dels Pixies,  la segona “Hand in Glove” dels Smiths, i la tercera “It’s the End of the World as We know it ( and I Feel Fine)”, dels meus estimats REM.

 4- El millor disc de David Bowie.

Molt complicat de contestar perquè estem parlant d’un artiste vital i té molts lp’s brillants, però escolliré el que em va impactar molt més per el moment meu personal, el HEROES.

77a1d541d7e5b1220d6ea4607688bef0_XL.jpg

 5- La cançó que s’hauria de convertir en el nou himne de la UE Rapitenca.

“Pon tu mente al Sol”, dels inigualables El Niño Gusano; una lletra immillorable per fer bandera i pintar a la sortida al camp: «No, ninguno de nosotros, estamos hechos con frío».

 6- La millor manera d’obrir una sessió de DJ de ByJota.

Sempre amb instrumentals, soul, rock, pop, funky, garatge o amb àudios de pel·lícules o inclòs diàlegs de Hugo Chávez.

 7- La cançó que tothom hauria d’escoltar de Charles Bradley.

Del Victim of Love, “Strictly Reserved for You”; classe en majúscules i una Menahan Street Band en estat de gràcia. Recomano totalment els Lp’s editats instrumentals dels mateixos lp’s de Charles Bradley per adonar-te’n que són músics brutals.

 8- El grup o solista que més feliç et faria poder programar amb el Petit Comitè.

Pascal Comelade, un geni únic, el seu directe és una experiència per a tots els sentits.

780_008_3580137_7e0f1a9e6448a802ba08d0dfaa6f6d09.jpg

 9- El single que no punxaràs més per por de ratllar-lo.

“You Can Count on Me ( Theme From Hawai 5 – 0 )”, de Sammy Davis Jr. Pura dinamita per les  pistes de ball de fusta.

 10- Un disc que t’hagis comprat només perquè et molava la portada.

The La’s i la sorpresa va ser que té una de les millors cançons Pop més boniques de sempre, “There She Goes”, la cançó pop perfecta.

 11- La banda sonora ideal per un recorregut en cotxe pel Delta de l’Ebre.

A mi m’agrada, quan faig alguna sortida per la ribera i el Trabucador, escoltar bandes folk i aquí entrem en un món molt gran de infinita qualitat,  així que triaré l’últim que vaig fer en la família i escoltàvem el Excuses For Travellers, dels Mojave 3. Va ser sensacional escoltar la veu de Neil Hastead i visualitzar els camps d’arròs daurats i amb lo sol amagant-se per darrera el Montsià, pura poesia.

MI0001758602.jpg

 12- La darrera descoberta musical.

Lawrence Rothman, el vaig veure a la última edició de l’Eufònic i vaig flipar amb la llum que desprèn artística i musicalment parlant.

wtlm_lawrencerothman_2

 

 

 

LNE us recomana: North State.

Per Frederic Cervelló.

25395979_1637903672919806_7639473765893350503_n
Foto: Berta Pfirsich.

North State és un grup format per dos germans de Figueres, la Laia (veu i sintetitzadors) i el Pau Vehí (veu i programacions). L’origen de la banda el trobem l’any 2015 quan el Pau, que llavors estudiava producció musical, li va passar a la Laia, que en aquells moments tenia un projecte de tall més folk, unes bases en les què estava treballant. La Laia va flipar i van començar a treballar junts.

La seva proposta musical veu de tot allò que els agrada: pop electrònic, r&b, hip-hop, soul… i reconeixen influències compartides de músics com Kanye West, Flume, Little Dragon, James Blake, King Krule, Tyler, Radiohead, Foals i un llarg etcètera. El Pau i la Laia defineixen North State com un projecte artístic, doncs lo seu va més enllà de la música i, per això, cuiden fins al darrer detall les sessions fotogràfiques, l’art i disseny de les portades dels seus treballs i, sobretot, els videoclips, que s’han convertit en l’aparador musical del segle XXI, substituint la MTV per plataformes com Youtube o Vevo.

A l’octubre del 2017 van publicar, sota el paraigües del segell de nova creació Club Ruido, el seu primer single digital, “I Know You”, un èxit instantani que anava acompanyat d’un vídeo dirigit pel col·lectiu barceloní de creadors audiovisuals Yverz. Va ser el punt de partida d’un any de vertigen. Pocs mesos després debutaven en directe a la sala Sidecar, després tocaven a l’Apolo i la revista MondoSonoro els proclamava guanyadors de la millor demo catalana del 2017, el que els portava a actuar a la madrilenya Joy Eslava. Al primer single, el seguiren quatre més: “Can’t Forget You”, publicat al Nadal del 2017 i amb vídeo dirigit per l’artista madrileny Mario Sanz, “Late Night Calls” (2018), “Downhilli’n” (2018) i la darrera referència, “FML” (2018), versió gravada en directe de la cançó de Kanye West i The Weekend.

Tot això els ha convertit en un dels fenòmens del underground del 2018, obtenint les lloances de bona part de la crítica especialitzada, tocant en els principals festivals de l’estat (Primavera Sound, FIB, BBK, Eufònic) i deparant en ells moltes expectatives; expectatives que esperem que es compleixin el proper 2019, amb la publicació de més material i en molts més concerts, algun d’ells (esperem) per terres tarragonines.

Podeu escoltar-los a: