El Qüestionari: The Bird Yellow.

Per Frederic Cervelló.

the bird yellow 2

The Bird Yellow és el projecte en solitari del jove músic barceloní Gerard Vidal Barrena. Foguejat en bandes com Cassandra’s Sons & The Bastard’s Band o LeJournal, el 2016 va publicar la seva primera referència com a The Bird Yellow – nom manllevat d’un poema de Zbigniew Herbert i que fa referència a un tipus de color -, The Bird Yellow EP (auto-produït). L’EP, que ja contenia una primera versió en acústic de la cançó “Roses in The Sand”, el va donar a conèixer i li va permetre oferir les seves primeres actuacions, algunes d’elles en concerts íntims a cases particulars.

A començaments del present 2018, Gerard va editar el seu segon disc, Little Kids, sota el paraigües de la discogràfica Delirics; un àlbum d’indie-folk de tradició anglosaxona amb regust melancòlic que li ha valgut el favor de la crítica i que ha fet que se’l comparés amb músics de la talla de Ben Harper, Johnny Cash, Nick Cave, Micah P. Hinson o Elliott Smith. Sobretot gràcies al primer single del disc, una adaptació elèctrica d’aquella “Roses in The Sand” que ja es trobava en el seu EP i que s’ha fet viral.

Aquest divendres, 22 de juny, tenim una bona oportunitat de veure en directe per primer cop a Tarragona a The Bird Yellow a l’Espai Jove La Palmera, en un concert coproduït pel Festival Mirall Sonor i el Festival Sota La Palmera i que comptarà a més amb la participació d’Esperit!, el geni del Montseny, i dels Brave Coast Djs. Tot plegat a partir de les 21h. I gratuït!

Nosaltres hem aprofitat l’ocasió per demanar-li al Gerard que ens respongui el nostre Qüestionari.

  1. El primer disc que et vas comprar.

AC/DC Live, probablement.

71pC173hqVL._SL1500_.jpg

  1. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

Si la flauta dolça de l’escola no compta, la guitarra elèctrica.

  1. El primer grup del què vas formar part.

Crash Van. Un grup de versions de l’institut.

  1. La primera vegada que vas tocar en directe.

A la Bodega la Riera, de Vallcarca; durant l’entreacte d’un concert del grup del meu germà. Devia tenir 17 anys. Vaig tocar dues versions: “Love Is All”, de Tallest Man On Earth, i “Working Titles”, de Damien Jurado.

  1. Si no fossis músic, segurament ara estaries treballant/ fent de…

Cineasta o dramaturg.

  1. Si en agrada The Bird Yellow, també ens hauria d’agradar…

Nick Drake, Villagers, Steve Smyth, Glen Hansard, Eliott Smith,… i tants altres.

Nick-Drake.jpg

  1. El/la músic amb qui t’agradaria col·laborar.

D’aquí, amb Nico Roig o Núria Graham. D’allà, amb Patrick Watson o Johnny Flynn.

Núria Graham - Albert Rué1.jpg
Foto: Albert Garcia Rué
  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure’t.

El folk americà.

  1. El darrer cop que vas sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Tant com pànic, mai. Nervis, sempre. El darrer cop de nervis forts va ser el 26 de maig a La Nau, vam fer-hi un concert amb banda. Un cop vam arrencar, però, tot bé.

  1. Trap si o trap no?

Trap si!

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya.

Xarim Aresté.

IV 19.jpg
Foto: Ireneu Visa
  1. La última vegada que vas tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.

Juraria que és la 1a vegada. Espero que n’hi hagi moltes més!

Melòmans: Mar Cianuro.

Per Frederic Cervelló.

cianu.jpg

La Mar Cianuro (Marta Nieto Postigo) és una poeta i programadora cultural barcelonina. Llicenciada en Humanitats i Màster en Edició per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha col·laborat en diversos projectes editorials com a traductora, correctora i editora.

Des del 2012 forma part de Drac Màgic, cooperativa per a la promoció de mitjans audiovisuals, de la què n’és corresponsable dels projectes educatius i programadora de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona, festival que té per objectiu promoure el cinema dirigit per dones i fer visible la cultura audiovisual femenina. Enguany, el festival, que s’estén entre els mesos de febrer i desembre, celebra la seva 26ª edició.

L’any 2013 va crear, junt a l’artista i gran amiga seva Tania Terror (Tania Berta Judith), el fanzín BRAVAS, en el què es mesclen els textos de la Mar (que ja anteriorment havia encetat el blog Escarnio kaboom para mujeres amables) amb els collages de la Tania. BRAVAS, que recentment ha publicat el seu quart número, és un fanzín com els d’abans, amb les pàgines fotocopiades en blanc i negre, plegades per la meitat i grapades. Segons les seves pròpies paraules, «BRAVAS neix per compartir les seves vivències com a nenes i dones en aquestes coordenades particulars del món i per proposar imaginaris que subverteixin l’univers avorrit i la memòria seca de l’androcentrisme».

El 2015 va formar amb Oliver Mancebo el col·lectiu artístic Mancebía Postigo, un espai des del qual auto-editen fanzines, llibres i pamflets, enregistren sons de receptes tradicionals, de mercats i d’arbres i organitzen la FRESCA (Fira d’Autoedició del Mercat de l’Abaceria), al barceloní barri de Gràcia.

  1. El disc que et transporta a l’adolescència.

L’altre dia vaig recuperar una còpia del disc Mi pequeño animal, de Christina y los Subterraneos, que corria per una bobina de cds que porto al cotxe. Em vaig adonar que és un disc brutal per conduir de nit i vaig fer un viatge llampec a la post-adolescència. «Flores raaaraaaaaas!» Però a la meva infància i adolescència hi havia moltíssima referència a aquella televisió musical dels 90. Les meves primeres vegades tenien banda sonora de No Doubt, PJ Harvey, The Cranberries, Nathalie Imbruglia, Alanis Morrisette o Dover. Tinc la sensació que sempre que encenia la televisió apareixia aquell magnífic one-hit-wonder de Meredith Brooks: “Bitch”. El girl power comercial que va seguir al “pelotazo” de les Spice Girls va tenir algun inconvenient, però també va fer que moltes nenes i noies creixéssim amb la convicció (era certa!) que la música estava plena de ties poderoses.

  1. La cançó que et posa BRAVA.

El segon disc sencer de Le Butcherettes (Sin, sin, sin) m’encén la sang amb la bona flama.

a3625666962_5.jpg

  1. El disc en el qual la poesia i la música es fusionen a la perfecció.

Let England Shake, de PJ Harvey em va semblar una meravella com a poemari decolonial. És una espècie de disc anacrònic, però alhora reflecteix la imatge d’un món globalitzat que irradia la mateixa violència que aquell altre món dels “descobriments”. La tia endinsa la navalla en la història colonial d’Anglaterra (i d’occident) i va i li surt un disc deliciós que només ens pot portar a deixar la violència de banda. Durant mesos vaig estar molt obsessionada amb el canvi de melodia cap al minut 2 del tema “In The Dark Places”…

  1. Una cançó de Bikini Kill.

Una de Bikini Kill: “New Radio”. I us diré també una de Julie Ruin, el nom sota el qual Kathleen Hanna va publicar un disc preciós el 1997 mentre estaven fent un descans amb Bikini Kill. La cançó que em ve al cap és “Tania”, que a més porta el nom de la meva millor amiga <3.

  1. El disc que millor descriu la ciutat de Barcelona.

Què difícil! Sortiré per la tangent de l’humor: No cities to Love, de Sleater -Kinney.? «It’s not the city, is the weather we love!».

sleater-kinney-no-cities-to-love-1b-696x696.jpg

  1. La cançó que s’hauria de convertir en l’himne de la lluita feminista.

Res d’un sol himne! Hi ha tantes cançons! Ha de ser alguna que t’ompli de bon rotllo, amor i ganes de compartir coses i cuidar a les col·legues, perquè el feminisme ha de ser la construcció d’una vida comuna, feliç, no violenta i corresponsable amb la resta de vides humanes i també no-humanes! Ara mateix el HIT feminista que sona al meu ordinador es la meravellosa “Jota antipatriarcal”, d’Ajuar. Potser després segueixo amb “Credit Card Babie$”, de MEN

1520330733_archive_1_ajuar_2.jpg

https://ajuar.bandcamp.com/track/jota-antipatriarcal

  1. Un disc per ballar, ballar, ballar…

Per ballar mentre et fas el cafè del matí: Live in Paris, de Nina Simone.

Per ballar de camí a la feina: WHOKILL, de Tune Yards.

Per ballar arrossegant els peus: The Fool, de Warpaint.

Per ballar en un local fosc a la matinada: Plunge, de Fever Ray.

R-4198515-1358319306-8211.jpeg.jpg

  1. Una cançó per fer la revolució.

Qualsevol cançó que estigui construint discurs en contra del patriarcat, el capitalisme, o qualsevol altra forma d’opressió. “Novias”, de Lorena Álvarez y Su Banda Municipal o “Abducida por formar una pareja”, de Tronco, o “Ex”, de Cosmo K són cançons sobre relacions afectives que revolucionen els imaginaris personals… i col·lectius!

  1. El disc que sona de fons mentre escrius els teus poemes.

This Fool Can Die Now, d’ Scout Niblett.

CS1272803-02A-BIG.jpg

  1. Una cançó per tancar una nova edició d’èxit de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona.

“We are Family”, de les Sister Sledge! «I got all my sisters with me!».

  1. La cançó que t’agradava de petita i que encara ara t’emociona.

Doncs dues cançons que em va ensenyar de nena el meu pare: “Nothing compares 2U”, de Sinéad O’Connor i In The Middle Of The Road, de The Pretenders.

  1. La darrera descoberta musical.

Un amic em va posar l’altre dia mentre sopàvem el disc The Kid, de Kaitlyn Aurelia Smith i em va deixar sense paraules. És una obra mestra d’aquelles que et transforma en pols d’estrella i et permet sentir-te fora del teu cos. A més, si us fixeu, els títols dels temes, un rere l’altre, fan una poesia en si mateixa. Què més es pot demanar?

Kaitlyn_Aurelia_Smith_-_The_Kid___WV170.jpg

 

 

El Qüestionari: Albert Lax.

Per Frederic Cervelló

Andrew Ribas.jpg
Foto: Andrew Ribas.

Aquest diumenge 10 de juny podrem veure per primer cop a Tarragona (i amb banda!) a l’Albert Lax, jove cantautor de Granollers que ens presentarà el seu disc de debut, The Deepest String (Hidden Track DIY, 2017), treball en el què hi predominen les referències al rock alternatiu dels 90 (Pearl Jam, Alice in Chains) i al folk-rock americà (Jeff Buckley). El concert tindrà lloc a la terrassa estiuenca de Les Granotes, a tocar de l’amfiteatre de Tarragona (19h, gratuït).

 Els de La Nova Escena hem aprofitat l’ocasió per fer-li un Qüestionari.

  1. El primer disc que et vas comprar.

El primer disc que vaig comprar-me – tindria uns 13, 14 anys – va ser el Looking for la Fiesta, de La Fundación Tony Manero.

Carátula delantera.jpg

  1. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

Doncs jo vaig començar de petit amb el piano, és amb el que vaig aprendre a llegir, però després ho vaig deixar fins que amb 18 vaig agafar la guitarra pel meu propi compte.

  1. El primer grup del què vas formar part.

Skimo Nell, era molt divertit i fèiem molt bon rock, va ser la meva primera experiència en grup i vaig aprendre moltíssim.

11895302_869693486445023_5602900698580539237_o.jpg
Skimo Nell. Foto: Francis OldMan.
  1. El primer cop que vas tocar en directe.

No recordo ben bé l’any, suposo que farà uns 5 o 6 anys, amb el Lucas, un amic, amb el què ens ajuntàvem per fer versions, i vem fer un concert a una inauguració d’una expo.

  1. Si no fossis músic, segurament ara estaries treballant/fent de…

Uf, ser músic comporta fer moltes feines diferents que no m’esperava fer, però suposo que si no m’hagués ficat en això seria traductor, que és el que estudiava abans de dedicar-me a la música.

  1. Si en agrada Albert Lax també ens hauria d’agradar…

Crec que els anys 90 són un bon punt d’influència per mi, també els 70, en general qualsevol cantautor que parteixi o es mogui pel rock americà, ara mateix el que escolto més és Neil Young, Ryan Adams i The Lemon Twigs, valen molt la pena!

the-lemon-twigs-2017.jpg

  1. Un músic amb qui t’ agradaria col·laborar.

M’encantaria col·laborar amb qualsevol músic de l’escena actual, és de les coses que més m’agraden de la música, el compartir-la amb gent diferent, així que estic obert a tot!

  1. El millor moment de la teva carrera musical.

N’hi ha molts: concerts que et fan feliç, quan algú et felicita, però el que més recordaré serà la gravació d’aquest primer disc, el procés d’entrar a l’estudi i veure com tot comença a sonar; ho faria cada dia…

  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure’t.

Al final tots som gent jove, o no tant jove, fent música, cada cop més diversa i més especial, sincerament no sé en quina escena se’m situa, però ara sóc músic a Barcelona i hi ha una moguda molt maca que s’hauria de donar a conèixer, així que estic orgullós de formar-ne part.

  1. El darrer cop que vas sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Normalment estic molt tranquil, és el que més m’agrada fer a la vida i intento que els nervis no em controlin, no he entrat mai en pànic però si que tinc aquells nervis sans, que per mi son les ganes de tocar.

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya.

  El Xarim Aresté, sens dubte!

DSC_4528ret2.jpg
Foto: Noemí Elias.
  1. L’última vegada que vas tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.

Va ser fa uns anys amb el meu anterior grup, Skimo Nell, on vem participar a un concurs de bandes a Creixell.

Podeu escoltar l’Albert Lax a: https://albertlax.bandcamp.com/

 

 

El Qüestionari: Mishima.

Per Frederic Cervelló.

3_Mishima_LeilaMendez.jpg
Foto: Leila Mendez.

El festival Minipop arriba aquest cap de setmana a la seva vuitena edició. I ho fa amb un sold out d’entrades anticipades des de fa setmanes, amb un cartell de traca i mocador i amb la confirmació que el que va néixer com un petit festival destinat a pares (i nens) primerencs ha crescut tant que ja no n’entén de perfils de públic. És apte i recomanable per tothom; tingui o no canalla.

Sens dubte, un dels plats forts de l’edició d’enguany serà el concert de Mishima, potser el de més envergadura, pel que fa al pedigrí de la banda i al nombre de públic que arrastra, dels que es recorda al festival tarragoní. Els barcelonins presentaran el seu darrer disc, Ara i res (The Rest Is Silence / Warner Music Spain, 2017), el vuitè (ja) en la seva carrera, enregistrat de nou amb Peter Deimel a Black Box Studio (Angers, França). El títol del disc, el més pop i accessible de la banda, fa referència a un poema de Joan Vinyoli, autor que ha servit d’inspiració i punt de partida d’aquest treball.

Li hem demanat a en Xavi Caparrós, baixista de Mishima, que ens respongui el nostre Qüestionari.

  1. El primer disc que et vas comprar.

Blood Sugar Sex Magik , de Red Hot Chili Peppers.

R-367882-1193559996.jpeg.jpg

  1. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

La flauta.

  1. El primer grup del què vas formar part.

Shiba, un grup amb companys de l’escola.

  1. El primer cop que vas tocar en directe.

Va ser al Casal de Sarrià, a Barcelona, compartint cartell amb La Bella Medusa.

  1. Si no fossis músic, segurament ara estaries treballant/fent de…

Estaria treballant en el sector audiovisual.

  1. Si en agrada Mishima també ens hauria d’agradar…

El bon vi!

  1. Un músic amb qui us agradaria col·laborar.

Personalment, amb Will Oldham. Trobo que és una figura interesantíssima i podria aprendre moltes coses de la seva manera d’entendre la música i el procés de composició.

WILLOLDHAM-608x450.jpg

  1. El millor moment de la vostra carrera musical.

Per a mi va ser durant la gira de presentació d’Ordre i Aventura, al 2010. Va ser quan vaig entrar al grup i tot era nou per a mi. Jo venia de tocar en bandes més indies, no tan conegudes, i recordo que la primera vegada que vaig veure que el públic cantava les cançons que estàvem tocant va ser una sensació indescriptible.

  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure-us.

Pop català

  1. El darrer cop que vas sentir pànic abans de pujar a un escenari.

No va ser pànic, però fa poc teníem un concert per la nit i al vespre jo tenia un rodatge d’un concert on tocava el Dani Vega (guitarrista de Mishima) amb el seu projecte personal. Els timings eren molt ajustats i vaig estar patint per arribar puntual al concert de Mishima

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya.

En diré dos, als qual m’estimo molt. Per una banda, el José Juan Gonzáez, amb el seu projecte Espaldamaceta. El considero un bon amic, m’agrada molt el que fa i sempre que venim per terres tarragonines ve a veure’ns. I l’altre grup serien Els Pets, que crec que són un grup fonamental per entendre el pop fet a casa nostra. Amb el Lluis Gavaldà i companyia ens uneix també una bona amistat.

LP 04.jpg
Foto: Luis Pérez Contreras.
  1. L’última vegada que vau tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.  

Va ser a Reus, al meravellós teatre Fortuny.

Litterarum 2018

Del 24 al 27 de maig han tingut lloc a Móra d’Ebre l’onzena edició de Litterarum i la quinzena de la Fira del Llibre Ebrenc. Enguany s’ha volgut potenciar la seva internacionalització amb la visita de dotze membres de comunitats universitàries europees de nou països diferents. Pel que fa al públic dels espectacles, ha augmentat un 15% respecte l’any anterior, passant de 1600 a 1880 espectadors. Han pogut gaudir de noms com Roger Mas, Enric Casasses o l’emotiu espectacle de la companyia de Valer Gisbert, Vestigis 2.0, entre d’altres.

Fotografies de Marta Escolà · @laMartu30

SMOG, (SMOG) & BILL CALLAHAN, 10 DISCOS QUE ELS NÉTS HAURIEN DE CONÈIXER

 

Smog

Entre les primeres espurnejants col·leccions de lo-fi experimental facturades a principis dels anys ’90 fins a “Dream River” (Drag City, 2013) hi ha un artista que encara segueix sent un misteri per a molts de nosaltres malgrat haver-lo escoltat amb devoció. Un músic que sota l’alies d’Smog, (Smog) o signant amb el seu propi nom ha facturat 16 discos que encara a dia d’avui ens meravellen. Bill Callahan, home petri de veu profunda, discret i amant del silenci ens ha deixat alguns dels millors àlbums del canvi de segle i s’ha convertit en un dels més poderosos narradors d’històries de la música americana. Inspirat en els seus inicis per l’escena hardcore de Washington DC de principis dels ’80 ben aviat deixà clar que la seva major influència provenia de la novela negra (per exemple de l’obra de l’escriptor James M. Cain) i d’artistes com Lou Reed, Leonard Cohen, John Lee Hooker, Joy Division, Nick Drake, Scott Walker, Kris Kristofferson, Mickey Newbury o Jerry Jeff Walker.

Mentre esperem el proper disc (ja van 5 llargs anys de silenci discogràfic) d’un dels nostres artistes favorits anem a repassar 10 discos que vam escoltar i que encara devorem amb passió. Com sempre, l’ordre en la tria dels discos és indiferent i no significa res de res.

  1. SMOG “Knock Knock” (Drag City, 1999)

El setè disc de la discografia de Bill Callahan és tot un clàssic ple de grans cançons que es gestà amb la col·laboració del fan i coproductor Jim O’Rourke. Un disc amb un grau d’intensitat on destaca el ritme funk de Held, els cors infantils que alliten la duresa de No Dancing, el picar de mans de la velvetiana Cold Blooded Old Times (possiblement la cançó més coneguda de l’artista), o les confessionals Teenage Spaceship i River Guard. Aquesta última és una de les cançons més tristes mai escrites sobre els plaers fugaços on un guarda de presó observa un grup de reclusos nedant a l’aire lliure i reflexiona sobre el fet que ell, igual que els reclusos, només gaudeixi d’una llibertat efímera. Un disc que, en part, es pot veure com la continuació de “Red Apple Falls” (1997) però que s’enriqueix amb guitarres elèctriques, loops de bateria i cors infantils. Anys després de la seva publicació seguim pensant que és un dels millors discos d’Smog.

  1. BILL CALLAHAN “Sometimes I wish we were an eagle” (Drag City, 2009)

Amb facilitat ens omplim la boca dient que aquest o aquell disc és un clàssic però m’heu de creure quan us dic que un cop hàgiu escoltat “Sometimes I wish…”  no podreu viure sense ell. El segon disc signat amb el seu propi nom coincideix amb el trasllat a Austin i amb la ruptura sentimental amb Joanna Newsom. Un disc que no té la sonoritat dels discos d’Smog. Un disc que sona net i polit, amb guitarres càlides i òrgans que acompanyen la veu baríton de Callahan.  Un treball completament accessible que acumula un total de nou cançons fosques i iròniques signades per un dels grans compositors dels darrers vint-i-cinc anys. Si hagués de destacar alguna cançó les destacaria totes en un àlbum on trobem inquietants aforismes i enigmes sobre l’amor, la natura i la tristor. Però ja ficats em quedo amb els violins que acompanyen la tensió rítmica d’uns tom-toms que no deixen de créixer a All thoughts are prey to some beast; amb l’extraordinària Jim Cain que obre el disc amb la suavitat d’una guitarra agermanada amb una caixa, un charles i una secció de cordes; amb la delicadesa de Rococo Zephyr;  amb la culminació de Two many birds amb en Callahan fent créixer la frase “If you could only stop your heartbeat for one heartbeat” en cada nova repetició o amb el dramatisme de les primeres paraules de Eid Ma Clack Shaw (“Working through death’s pain / Last night I swear I felt your touch, gentle and warm / The hair stood on my arms – how, how, how? / Show me the way, show me the way / Show me the way to shake a memory”). Ja ho he dit abans, el clàssic.

  1. SMOG “Red Apple Falls” (Drag City, 1997)

Si la memòria no em falla, Ex-con va ser la primera cançó d’Smog que vaig escoltar. O potser va ser Bathysphere inclosa a “Wild Love” (Drag City, 1995). Bé, tant se val.  En aquest sisè treball trobem per primer cop un raig de llum i esperança en les lletres, però Bill Callahan segueix sent trist i divertit alhora, tot un misteri. Piano, vents, pedal steel, guitarres acústiques, sintetitzadors i bateria acompanyen una veu profunda en un viatge de poc més de 40 minuts on s’apropa al country, al folk i al rock de la mà de Jim O’Rourke a la producció i alguns instruments. Un àlbum on va deixant enrere el lo-fi a favor d’un so més net i acústic. Cal destacar The Morning Paper, cançó que obre el disc, on el narrador prefereix dormir a enfrontar-se als horrors del món actual (“The morning paper is on it’s way / And it’s all bad news on every page / So I roll right over / And go to sleep / The evening sun will be so sweet”). El ritme, la trompeta i el piano d’Ex-con la converteixen en la cançó més pop del disc. També ens deixem enlluernar per la brillantor de I was an estranger cantant “You should have seen what I was in the last town / Or in the last town / I was worse than a estranger / I was well known”. Finalment, ens enganxem a To be of use amb el seu característic to confessional barrejant plaer i dolor cantant “Most of my fantasies are to be of use / like a spindle, like a candle”.

  1. SMOG “A river ain’t too much to Love” (Drag City, 2005)        

Enregistrat als estudis Spicewood de Willie Nelson a Texas amb la col·laboració de Connie Lovatt al baix, Joanna Newsom al piano i Jim White dels Dirty Three a la bateria, ens trobem amb un disc que evoca de nou l’esperit del country i del folk.  És un disc càlid, gairebé conceptual on s’entrellacen imatges d’arbres, aigua, cavalls, infantesa, mort i renaixement. Un disc proper al que seria una pregaria, on la veu baríton i confessional de Bill Callahan t’abraça i no et deixa marxar. Un disc que intuïa (o no) el que quatre anys després facturaria amb “Sometimes I wish we were an eagle”.  De nou sorprèn convertint allò senzill i comú en un gran disc. Menys és més que dirien alguns. El silenci i el control del temps segueixen sent una part important de la seva obra. Un disc que enamora pels aires vals de Rock Bottom Riser  amb una melodia que flota sobre una guitarra hipnòtica acompanyada per les escobilles de Jim White sobre les quals Callahan canta amb gratitud a la memòria d’una amant absent. Un disc que enganxa per la reflexió sobre la brutalitat de l’amor de Say Valley Maker (Because there is no Love / Where there is no obstacle / And there is no Love /Where there is no bramble); per la fantàstica I’m new here (anys més tard recuperada per Gil Scott Heron), per la tradicional In the pine, per Drinking at the dam o amb Let me see the colts que tanca el disc. Què més es pot demanar?

  1. SMOG “Dongs of sevotion” (Drag City, 2000)

Només per incloure Dress sexy at my funeral ja s’ha guanyat un lloc entre els 10 millors discos de Bill Callahan. Els aires velvetians han sobrevolat molts dels discos del nostre protagonista però Lou Reed i companyia no són la única referència musical del nord-americà. En cinc minuts i mig construeix una cançó que es clava al cervell des de la primera escolta. Una cançó d’un humor ferotge, una cançó d’amor on el difunt marit convida a la vídua a seguir vivint. Però hi ha més raons per seguir gaudint d’un l’àlbum on continua abordant temes com el sexe, l’amor o la mort. Ja sigui per la misteriosa Nineteen on canta “My movements were slow / She didn’t even know / What she was taking away”, pels sons més durs de Hard Road, per les textures riques i ballables d’aires africans de Bloodflow amb cors de cheerleades incloses. I tancant un dels discos de major minutatge d’Smog trobem Permanent Smile una cançó de devoció amb presència important dels tambors. I si tot això no és suficient dir-vos que dos membres de Tortoise, en John McEntire a la bateria i percussions i Jeff Parker a la guitarra es troben als crèdits del disc.

  1. SMOG “The doctor came at dawn” (Drag City, 1996)

Fragilitat, molta fragilitat i delicadesa omplen tots els racons d’aquest àlbum. El disc més folk d’Smog és un recull de cançons de com es pot trencar un cor. Un disc per gaudir en solitud i a mitjanit amb deu cançons intimes i intenses que tracten de relacions trencades o en vies d’extinció. Un disc que conté una joia anomenada All your women things, possiblement una de les millors cançons mai escrita per Callahan. Guitarres atmosfèriques, pianos, palmes, percussions mínimes, violoncels i altres cordes es troben en un disc on també brillen You moved in, Somewhere in the night o Lize. Un disc que, com el vaixell de la portada amb les veles recollides, sembla (només sembla) estar quiet. El primer disc d’un artista ja madur que començava a multiplicar el nombre de seguidors.

  1. BILL CALLAHAN “Dream River” (Drag City, 2013)

L’últim disc publicat a dia d’avui per Bill Callahan flota sobre un núvol de percussions, escobilles, flautes i violins. La veu continua en forma: calmada, greu i profunda. Al llarg de vuit cançons fa un viatge a través de paisatges íntims que exploren el silenci i l’alliberament.  Possiblement, el seu disc més meditatiu. “Dream River” és tota una declaració pertorbadora que transita entre els moments més tranquils de Small Plane fins als més tempestuosos de Summer Painter on les guitarres, les percussions i les flautes creixen per donar pas a una estranya calma. Una experiència sensorial que comença amb The Sign, la història d’un home a l’hotel d’un bar buscant consol i que descobreix que “The only words I’ve said today are ‘beer’ and ‘thank you’/ Beer/ Thank you”. Altres moments realment interessants els trobem a Spring gràcies al joc de guitarra, flauta i percussions llatines o també als aires nocturns i jazzístics que semblen créixer sense acabar d’explotar de Ride my arrow. Un disc on tot es desenvolupa gradualment, sense presses, sense un final predeterminat i on els arranjaments són gairebé tan importants com les lletres.

  1. SMOG “Wild Love” (Drag City, 1995)

El primer gran disc de Bill Callahan el signà a meitat dels noranta després de diferents experiments lo-fi que a vegades s’apropaven sense voler al punk (actitudinal). Un disc d’una bellesa pertorbadora que es desenvolupa a través d’històries fosques i còmiques d’infanteses problemàtiques amb lletres claustrofòbiques i vertiginoses. Bathysphere podria ser l’himne de l’introvertit que tots portem dins. En ella, el protagonista de set anys li demana a sa mare que el baixi en un enginy submergible al fons del mar on vol viure i  “… if the water should cut my line, set me free / I don’t mind””, canta amb naturalitat seguit d’una sèrie de “Ah Ah Ah” que simulen l’aire dins l’enginy. També és la història d’un somni fallit. Una història de frustració que es torna a repetir a Goldfish bowl. Un disc on també destaquen les guitarres de It’s rough o el saber fer de The emperor i Prince alone in the Studio que deixen entreveure que a mitjans dels ’90 no hi havia límits per a en Callahan.

  1. (SMOG) “Supper” (Drag City, 2003)

Ben entrat el segle XXI en Callahan tenia les coses clares. Coneixia els seus límits i tenia clars els seus objectius. És un artista segur de si mateix i que controla amb seguretat tots els seus recursos expressius. Segon disc que signa com (Smog) després del lo-fi i urgent “Rain on Lens” (Drag City, 2001). A “Supper” trobem 43 minuts de fantàstiques harmonies alt-country acompanyades per suaus pedal steel, òrgan Hammond, banjos i els cors femenins de Sarabeth Tucek. Un disc que d’alguna manera podem lligar amb “Knock Knock” (1999) i amb “Dongs of sevotion” (2000). Un disc on els punts de vista de Callahan sobre l’amor o altres temes, com passa en tota la seva obra, sovint són més desconcertants que reconfortants. D’aquí, cal destacar Feather by feather, Butterflies drowned in wine, Morality , Our anniversary i, sobretot l’elegant Truth Serum. Callahan tornava a repetir amb èxit la mateixa formula.

  1. BILL CALLAHAN “Apocalypse” (Drag City, 2011)

Amb pocs acords de guitarra acompanyats per la seva veu, flautes, violins i teclats ocasionals construeix set cançons expressionistes que es mantenen tranquil·les malgrat explotar ocasionalment en plena distorsió. Bill Callahan sap jugar les seves cartes fent ús de pinzellades d’on obté el màxim rendiment. Pinzellades que es tradueixen en una percussió obsessiva i repetitiva de la ma de Neal Morgan o en uns arranjaments sobris i efectius.  Un disc que flueix de forma captivadora com ja ho havia fet “A river ain’t too much to Love” (2005) o “Sometimes I wish we were an eagle” (2009) i on es mostra de nou com un veritable trobador de la fragilitat humana. Set cançons de llarg minutatge on brilla amb llum pròpia el vals Riding for the feeling, possiblement la cançó més melangiosa i confessional d’un àlbum on també destaca el ritme country de Drover i America. Aquesta última és la cançó del disc que més crida l’atenció a les primeres escoltes. És un blues hipnòtic, electrificat i repetitiu que examina el passat mític dels EEUU i el seu trist present, on Callahan canta una desafiant celebració d’imperialisme cultural intentant reclutar un imaginari i patriòtic exèrcit de cantautors.

Jordi Ximeno