El Qüestionari: TWIN

Per Frederic Cervelló Rodes

Foto: Louise Sansom

TWIN és el projecte en solitari de la músic valenciana Ana López. El projecte neix de la necessitat de l’Ana de donar sortida a aquelles cançons que havia anat component en els darrers anys i que guardava en un calaix perquè no tenien cabuda en el repertori del seu anterior grup, els barcelonins Her Little Donkey. Unes cançons en les quals els sintetitzadors tenien una importància cabdal, fruit de l’interès creixent de l’Ana per la música electrònica més minimalista. Amb el confinament, l’Ana va trobar el temps necessari per donar forma a aquestes cançons. Va ensenyar les demos al seu cercle més íntim d’amistats i la van animar a tirar endavant el projecte.

Amb James Blake, Empress Of, Kelly Lee Owens i Billie Eilish com a referents, la proposta musical de TWIN es mou en les coordenades del pop electrònic. El single escollit per presentar al públic el projecte va ser “Benasque”, cançó que anava acompanyada d’un videoclip dirigit per Carles Pons Altamira i produït pel col·lectiu Òrbita.

L’abril del 2021 va sortir l’EP de debut de TWIN, de títol homònim, amb el segell barceloní Hidden Track Records. El disc, produït per l’Ana López i b1n0, duet electrònic format per Emili Bosch i Malcus Codolà, es va gravar a l’estudi que els b1n0 tenen a la Bisbal d’Empordà. La mescla del disc va anar a càrrec de Miquel Cuxart i el màster de Víctor Garcia. La fotografia i el disseny és de Carles Rodrigo. Les cançons del disc versen sobre les diferents formes d’estimar i perdonar i de la lluita contra els dimonis interiors.

L’11 de febrer de 2022 es va publicar un remix ballable de la cançó “Escapar”, inclosa en l’EP de TWIN, a càrrec de Dj Coco.

En directe, l’Ana es fa acompanyar de l’Adrià Serasols (Bofirax) als sintetitzadors i de Lluís Campos a la percussió.

1. El primer disc que et vas comprar.

Realment no ho recordo, potser seria algun dels Backstreet Boys o de Nirvana.

2. El primer cop que vas pujar a un escenari.

El primer cop que vaig pujar a un escenari va ser per cantar amb el grup que tenia la meva germana gran.

3. El primer grup del qual vas formar part.

Astall! Un grup de punk de València

4. La primera cançó teva que va sonar a la ràdio.

Benasque

5. El músic o productor amb qui t’agradaria treballar.

M’encantaria poder treballar amb James Blake

Ara bé, aquí també tenim grans productors, així que també et diria que amb Alizzz o amb Aaron Rux.

6. La cançó o disc sense la qual no existiria TWIN.

Qualsevol de James Blake o d’Empress Of

Empress Of

7. La cançó d’un estil molt diferent del teu de la qual en voldries fer una versió.

Tu Calorro d’Estopa

8. El disc que fa més agradables les hores a la carretera.

Depèn del moment, però els discos de Ferran Palau sempre són molt de carretera.

Foto: Louise Sansom

9. La darrera descoberta musical.

 BENEE

10. Un grup o solista a reivindicar del teu poble o ciutat.

Jo tinc dues ciutats, així que de Barcelona reivindico a Marta Knight i de València a Orxata Sound System

El Qüestionari: La Ludwig Band

Per Frederic Cervelló Rodes

Foto: Desirée Gómez

La Ludwig Band és un grup d’Espolla (Alt Empordà) format per Gabriel Bosch, a la guitarra elèctrica, Quim Carandell, a la veu i guitarra acústica, Roger Cassola, a la bateria, Andreu Galofré, al baix, Pau Lanzetta, als teclats, i Lluc Valverde al clarinet, saxo i segones veus. L’Helena Ros i la Marta Torrella (Tarta Relena) solen acompanyar-los en algunes cançons.

Lo seu és un pop-rock, folk-rock de tota la vida. Sense grans pretensions ni modernors. “Música de revetlla i envelat”, que en diuen ells. Això si, molt ben tocat, amb excel·lents lletres i melodies, un gran directe i un frontman amb pintes de monitor d’esplai i sandàlies que, en un gir de guió, resulta ser magnètic. Deixem-ho dit ja només començar: La Ludwig Band és una de les nostres bandes preferides. N’estem enamorats!

A les evidents referències a Bob Dylan, Pau Riba i Sisa, els ludwigs en reconeixen d’altres, potser més sorprenents: ABBA, Power Burkas, Els Surfing Sirles i vàlius. De fet, es diu, que un dels seus propòsits inicials era ser una banda tribut a ABBA que es mogués en el circuit dels BBC (casaments, batejos i comunions)…

Però deixem la mitologia i anem als fets consumats. Els origens de la Ludwig els trobem en una banda formada per alguns dels futurs ludwigs quan anaven a l’insitut. Es feien dir Hostis Planta i tocaven les cançons del Quim Carandell. En acabar l’institut, la banda es va desfer i els seus membres es van disseminar en totes direccions. Anys després, l’estiu del 2017, El Quim i l’Andreu Galofré, avorrits a Espolla, van reprendre el projecte, els van sortir alguns bolos i van tornar a unir el grup. El Cuartelillo, una antiga caserna de la Guàrdia Civil, es va convertir en el seu camp base i van arranjar i perfeccionar les cançons del Quim. La resta és història.

El novembre de 2018 van publicar el seu primer EP: La Ludwig Band (autoeditat, 2018). L’amistat amb les Tarta Relena els va fer entrar en contacte amb el segell i associació cultural barcelonina The Indian Runners. Començava una col·laboració que continua fins als nostres dies.

El juny del 2020 van editar el seu primer llarga durada: Al límit de la tonalitat (The Indian Runners, 2020), enregistrat i mesclat per Andreu Galofré a El Cuartelillo Records i masteritzat per Pau Esteve a Locus Estudio. Com que la pandèmia no els va permetre girar el disc i tenien moltes cançons al sarró, van decidir enregistrar, tot seguit, el seu segon llarga durada: La mateixa sort (The Indian Runners, 2021). El disc es va publicar el juny del 2021 i de seguit es va guanyar els favors de la crítica i del públic. La mateixa sort, que segueix una temàtica i una sonoritat molt semblant al disc immediatament precedent, va ser enregistrat, mesclat i produït per Pau Esteve i Andreu Galofré al Locus Estudio, amb l’ajuda de Paolo Licari. La masterització va anar a càrrec de Ferran Conangla i el disseny i maquetació són de Louise Good, amb l’ajuda d’Arnau Seguí. La mateixa sort va rebre el Premi Enderrock 2022 de la crítica al millor disc de l’any.

Abans, el desembre de 2020, La Ludwig Band va publicar un disc de nadales, General Mitre & Camí de Natzaret (The Indian Runners, 2020), amb la col·laboració de les Tarta Relena i amb portada de la Margot Humbert.

El juny passat, es va donar a conèixer el primer dels quatre singles que està previst que els ludwigs publiquin aquest 2022: “Fins on t’arribi el braç” (The Indian Runners). La cançó, produïda per Quim Carandell, Pau Esteve i Andreu Galofré, és la banda sonora original del curtmetratge homònim de Robert Molist. “Fins on t’arribi el braç es va enregistrar i mesclar per Pau Esteve i Andreu Gaolfré al Locus Estudio. La portada és de Joana A. Abril.

1. El primer disc que us vau comprar.

No som grans compradors de discos. Mai hem tingut gaire afició a col·leccionar-los. De totes maneres, ara farà 4 anys, quan sortíem amb l’Andreu d’un concert del Pau Riba, vam anar corrents a comprar-nos el Dioptria doble en CD.

2. La primera vegada que vau pujar a un escenari.

El primer concert (amb escenari) de La Ludwig va ser en un escenari enorme en una festa major de Vilablareix. Després van tocar Lágrimas de sangre. Llavors érem 4 a La Ludwig i l’escenari no se’ns acabava. No vam saber massa on posar-nos durant els 20 minutets que vam tocar.

3. El primer grup del qual vau formar part.

A l’institut vem fer un grup. És deia Hostis Planta i fèiem Rock vegetal. D’allà surten les primeres cançons. Algunes, com Marta, encara les arrosseguem avui dia.

4. La primera cançó vostra que va sonar a la ràdio.

Diria que Les Calderes d’en Pere Buteru en un programa del Sona9.

5. El músic o productor amb qui us agradaria treballar.

Quan ja ens coneguem tots els trucs entre nosaltres i ja no ens sorprenguem amb cap sortida improvisada, amb cap solo, amb cap línia o cap break que no hi era i de sobte hi és, pensarem amb qui anem a buscar les sorpreses.

6. La cançó o disc sense la qual no existiria La Ludwig Band.

Curtains del bo de’n John Frusciante

7. La cançó d’un estil molt diferent del vostre de què voldríeu fer-ne una versió.

El regetton es un camp molt fèrtil.

8. El disc que fa més agradables les hores a la carretera.

L’altre dia vem escoltar la Núria Graham força estona i no ens en cansàvem

Foto Núria Graham: Albert Rué

9. La darrera descoberta musical.

Les Angeladorrrm, boníssimes!

10. Un grup o solista a reivindicar del vostre poble o ciutat.

Els Bouzuki Dance Beta són un grup molt amic i veïns nostres de Bellvitge. Fan Pink Pink i rock sense rols. Boníssim!

El Qüestionari: Angeladorrrm

Per Frederic Cervelló Rodes

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és angeladorrrm-grup.jpg

Angeladorrrm és el projecte personal de la compositora, cantant i guitarrista vilassarenca Àngela Balcells. El nom d’aquest projecte, nascut el 2019, fa referència a l’inconscient i els somnis que poblen les cançons de l’Àngela. El 2021, Angeladorrrm es va convertir en banda amb la incorporació dels tarragonins Laura M, a la guitarra i segones veus, i Víctor Mazariegos (DEAR), al baix, i el mallorquí Joan Coll, a la bateria; totes tres companyes de l’Àngela a la Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona).

Angeladorrrm és una banda de pop rabiós, amb cançons que es mouen entre la calma i la tempesta a cop de guitarra, lletres que reflecteixen els desitjos i les pors de la seva generació, i referències al shoegaze i el noise pop dels 90: Big Thief, Yo La Tengo, My Bloody Valentine, Rombo

El setembre del 2021, van resultar guanyadores de la Menció Erra Forta de la Mostra de Música Jove Desconnecta, premi atorgat pel segell i associació cultural The Indian Runners que pretén promoure la presència de bandes femenines als escenaris, independentment del seu estil musical. Guanyar aquest premi, les ha permès gravar dues cançons a Locus Studio (estudi habitual de La Ludwig Band): “No em cal” i “On anirà el cel”, produïdes per Albert Rams “Ret” (Mine!, Falciots Ninja, Alavedra), gravades i mesclades per Pau Esteve i Andreu Galofré, masteritzades per Víctor Garcia a Ultramarinos, i editades per The Indian Runners. “No em cal” es va publicar el 6 de maig del 2022 i “On anirà el cel”, ahir mateix, el 17 de juny; totes dues acompanyades dels seus respectius videoclips.

Angeladorrrm van preestrenar el passat 7 de maig a la Fira de Música Emergent i Familiar de Vila-seca – FIM el seu EP de debut, Res dura gaire estona (The Indian Runners), que es publicarà a la tardor, i són una de les bandes que actuarà el pròxim 16 de juliol a la primera edició postpandèmica del Festival Pingüí (Flix).

  1. El primer disc que us vau comprar.
  • Àngela: Demanats per Nadal: Gratand’on Gratand’off (2001) / Britney Spears – Britney (2001) / Avril Lavigne – Let Go (2002).
  • Laura: El “…Baby one more time” de la Britney. Immediatament després vaig tenir “Conspiracy of One” de The Offspring i aquí estem.
  • Víctor: El “Meteora” de Linkin Park (2004)
  • Joan: American Idiot de Green Day (2004)
  1. La primera vegada que vau pujar a un escenari.
  • Àngela: 17 novembre 2018
  • Laura: Al 2009
  • Víctor: Amb el meu primer grup fent versions de Blink 182 al típic festival de l’escola.
  • Joan: 2008, a les festes del barri.
  1. El primer grup del qual vau formar part.
  • Àngela: Grup de reforç
  • Laura: Ghostly Child
  • Víctor: Destroy to Enjoy
  • Joan: Quitxalla
  1. La primera cançó vostra que va sonar a la ràdio o a les xarxes.
  • No vull, no puc, no sé

https://angeladorrrm.bandcamp.com/

  1. El/la músic o productor/a amb qui us agradaria treballar.

Estem molt contentes actualment de treballar amb l’Albert Rams (Alavedra, Falciots Ninja, Mine!) de cara al nostre primer EP, amb l’ajuda del Pau i l’Andreu de Locus Studio i ja és tot un plaer!

  1. La cançó o disc sense la qual no existiria Angeladorrrm.
  • Next Thing – Frankie Cosmos
  1. La cançó d’un estil molt diferent del vostre de què voldríeu fer-ne una versió.
  • Àngela: A Tooth for an Eye – The Knife
  • Laura: Get into it (Yuh) – Doja Cat
  • Víctor: “Chelsea Smile” de Bring Me The Horizon?
  • Joan: Alguna cançó del Teuma Thug o del Mac Miller
  1. El disc que fa més agradables les hores a la carretera.
  • Àngela: songs – Adrianne Lenker
  • Laura: Qualsevol de Men I Trust, o el “What’s your Pleasure?” de la Jesse Ware.
  • Víctor: “Salsa Agredolça” de Da Souza
  • Joan: An Awesome Wave de Alt J
  1. La darrera descoberta musical.
  • Àngela: Porridge Radio
  • Laura: Anna Roxanne
  • Víctor: Wet Leg
  • Joan: Sunni Colón
  1. Un grup o solista a reivindicar del vostre poble o ciutat.
  • Àngela: Marc Hernández i Violeta Tello Grau
  • Laura: Pablo Vidal
  • Víctor: Harrison Ford Fiesta
  • Joan: No els hi cal reivindicació, però Da Souza ❤

El Qüestionari: Algo

Per Frederic Cervelló Rodes

Foto: Susana Godoy i María Carbonell

Algo és el projecte compartit de dos músics i amics valencians: Alberto Montero i Gonzalo Fuster (El Ser Humano, Gran Camino). Algo és, també, el títol del seu primer disc, publicat el passat 27 de maig per No Aloha Records, el petit segell independent, amb seu a Pratdip, que comanda l’amic i col·laborador d’aquesta revista, Jordi Ximeno (Islandia Nunca Quema), juntament amb Discos Belamarh, en una edició de 300 còpies en vinil. Un disc de pop d’autor, atemporal i intimista, amb arranjaments orquestrals, que ens fa pensar en The Beatles, Vainica Doble, Battiato, Lucio Battisti o Nino Bravo.

El pròxim 10 de juny, Montero i Fuster presentaran el disc a la Sala Russafa de València, acompanyats per una banda formada per Xema Fuertes (bateria), Amadeo Moscardó (piano) i David Campillos (baix).

1. El primer disco que os comprasteis.

 Gonzalo Fuster (GF): Bob Dylan – Blood on the tracks, en Oldies siendo un preadolescente!

           

Alberto Montero (AM): Creo que fue “Roxette Look Sharp!”, en una desaparecida tienda de discos de mi pueblo llamada Discos Rama.

2. La primera vez que subisteis a un escenario.

 GF: 1993?

AM: En el año 2000, puede que fuera noviembre, en el Casino de la Gerencia del Puerto de Sagunto.

3. El primer grupo en el que tocasteis.

GF: Motherless, grupo del instituto!

AM: Shake, con el que saqué dos discos en Greyhead Records antes de empezar en solitario.

4. La primera canción vuestra que sonó en la radio o en redes sociales.

GF: No recuerdo…

AM: Gon no escucha la radio ni cuándo salen sus canciones, jajaja. En mi caso, creo que fue The Horizon, en Islas de Robinson de Radio 3. En redes sociales, habrá sido alguna de Shake en Myspace.

5. El músico o productor con el que os gustaría trabajar.
       

GF: Tom Ze

Tom Zé

AM: Román Gil y Xavi Muñoz.

6. La canción o disco sin la cual no existiría Algo.


GF: Los Beatles!!! Disco… pues cualquiera de ellos, Vainica Doble

AM: “Heliotropo”, de Vainica Doble. Fue el disco que me hizo engancharme a las Vainicas, y sin haberme enganchado a ellas no hubiera participado en los Guru Zakun Kinkones, y sin tocar en los Kinkones no hubiera entablado la relación de amistad y musical que tengo con Gon.

7. La canción de un estilo muy diferente al vuestro que os gustaría versionar.

GF: La vamos a hacer, “Pensieri e Parole” de Battisti y Vainica Doble, aunque no sé si es de un estilo muy diferente…. Si tuviera que decir una alternativa a esto, pues… Kanye West

AM: Pues venga.

8. El disco que hace más agradables las horas en la carretera.

 GF: Pau Riba: Dioptria

AM: “The Queen is Dead” de The Smiths

9. El último descubrimiento musical.

GF: Sessa, mmmmm

AM: Daniel Rossen, ufffff

10. Un grupo o solista a reivindicar de vuestro pueblo o ciudad.

 GF: Solo uno??? Naima, Samuel Reina

AM: Fernando Junquera AKA Negro

El Qüestionari: Espaldamaceta

Per Frederic Cervelló Rodes

Foto: Marta Mas

El divendres 29 d’abril es va publicar Yo y Espaldamaceta (Hidden Track Records, 2022), el nou disc del músic tarragoní José Juan González Nieto (aka Espaldamaceta). Es tracta d’un disc cru i auster que ens transporta als seus primers elapés. Sense cors, instrumentacions ni grans arranjaments. Amb la seva veu, sensibilitat i guitarra de nylon com a únics acompanyants.

Yo y Espaldamaceta ens ha semblat el seu treball més sincer i personal. No només perquè s’interpela a si mateix, tant en la dedicatòria del disc com en una de les cançons, el (gran) single d’avançament: “Yo y mi mal”. De fet, el títol del disc i de totes les cançons comença amb un contundent “Yo”.

Per compondre el disc, José Juan es va plantejar un repte: les cançons haurien de tenir un tempo de 60 bpm, només podia alternar dues cordes i havien de tenir dos compassos abans d’entrar la veu.

Yo y Espaldamaceta ha estat produït per Joan Pons Vilaró (El Petit de Cal Eril) i José Juan González, amb la col·laboració de Ferran Palau; gravat i mesclat al Teatre de ca l’Eril (Guissona) per Joan Pons, i masteritzat per Víctor Garcia a Ultramarinos Mastering. La foto de portada i direcció d’art és de Marta Mas i el vestuari d’Espaldamaceta d’Isabel Domènech. El disseny de l’àlbum és de l’estudi de disseny gràfic adeusiau.

Espaldamaceta va presentar per primer cop les cançons d’aquest disc el passat 10 d’abril al Teatret del Serrallo (Tarragona) en l’edició de primavera del festival Ja Veus.

1. El primer disc que et vas comprar.

Unplugged in new york de NIRVANA i el vaig aprendre a tocar i cantar amb tabulacions que vaig trobar a internet. Un programa que es deia Olga.

2. El primer cop que vas pujar a un escenari.

Com a actor de teatre amb el grup de l’institut Vis de Vanadi. Torna-la a tocar Sam de Woody Allen. Feia d’amic executiu agressiu i estressat de Woody Allen. Una comèdia fantàstica que em va enganxar als escenaris. 

3. El primer grup del qual vas formar part.

Improbables, era el cantant del grup de versions de música dels 60 en anglès. Els membres eren músics increibles però ningú volia cantar. Tocaven genial i em van ensenyar música, vaig aprendre a escoltar els grups diferenciant els sons de cada instrument.

Improbables

4. La primera cançó teva que va sonar a la ràdio.

Alguna del grup DeLma amb Jordi Valls, Nando Rabassó i Ramón Agustí.

5. El músic o productor amb qui t’agradaria treballar.

Thom Yorke.

6. La cançó o disc sense la qual no existiria Espaldamaceta.

Ahora que la mierda ya me llega hasta los ojos.

7. La cançó d’un estil molt diferent del teu de la qual en voldries fer una versió.

GMF de Jhon Grant and Sinéad O’Connor.

8. El disc que fa més agradables les hores a la carretera.

Recopilatorio Eternelle 1987 de Edith Piaf.

9.  La darrera descoberta musical.

Anna Andreu.

10. Un grup o solista a reivindicar del teu poble o ciutat.

Islandia nunca quema.

Islandia Nunca Quema. Foto: German Rull

El Qüestionari: Maatkara

Per Frederic Cervelló Rodes

Foto: Dani Fernández

Maatkara és una banda tarragonina-reusenca de post grunge formada per la Cris (bateria), la Nerea (baix), la Maria (guitarra) i la Claudia (veu). El 7 de desembre van debutar en directe al Retro Bar (Manchester), acompanyades de The Elephant Trees, en el concert de presentació del seu segell discogràfic, Incantation Records, amb qui han publicat el seu primer single “Claim”.

Després d’un cap de setmana en el que han actuat a Riudoms (Barraques) i Tarragona (Mojo Club), les podreu tornar a veure en directe el 7 de maig a la Sala Taro (Barcelona), obrint per la nova banda barcelonina Salvana.

1. El primer disc que us vau comprar.

Cris: Gorillaz – “Clint Eastwood”.

Nerea: Paramore – “Paramore”.

Claudia: David Bowie – “Space Oddity” .

Maria: Arctic Monkeys – “AM”.

2. La primera vegada que vau pujar a un escenari.

Cris: 2011.

Nerea: 2016.

Claudia: 2013.

Maria: 2021.

3. El primer grup de què vau formar part.

Cris: Origin of Symmetry, tributo a Muse.

Nerea: Good Jane.

Claudia: Agora.

Maria: Maatkara.

4. La primera cançó vostra que va sonar a la ràdio.

Todas: “Claim”.

5. El músic o productor amb qui us agradaria treballar.

Todas: Nos encanta y enorgullece trabajar con Incantation Records. Vamos creciendo juntas y ojalá nuestra relación sea para largo.

6. La cançó o disc sense la qual no existiria Maatkara.

Cris: Alt-J – “An Awesome Wave”.

Nerea: El disco homónimo de Warpaint.

Claudia: The Menzingers – “Hello exile”

Maria: El homónimo de The Smiths.

7. La cançó d’un estil molt diferent del vostre de què voldríeu fer-ne una versió.

Cris: Alguna canción de “petardeo”, puede que alguna de Britney Spears, “Toxic”.

Nerea: Tove Lo – “Disco Tits”.

Claudia: GRLwood – “Nice Guy”.

Maria: Thom Yorke – ‘’Dawn Chorus’’.

8. El disc que fa més agradables les hores a la carretera.

Cris: System Of A Down – “Toxicity”

Nerea: Wolf Alice – “Visions Of A Life”

Claudia: Jordi Ganchitos – “Gladiator”

Maria: VVV [Trippin’you] – “Turboviolencia”.

9. La darrera descoberta musical.

Cris: B1N0

Nerea: Arlo Parks

Claudia: Bones UK

Maria: Mitski

B1N0. Foto: Lluis Tudela

10. Un grup o solista a reivindicar del vostre poble o ciutat.

Cris: Monkey Jane

Nerea: Patricios.

Claudia: Sotaterra.

Maria: Volpini.

El Qüestionari: Verde Prato

Per Frederic Cervelló Rodes

Foto: Maria Muriedas

La jove músic tolosana Ana Arsuaga (Serpiente, Mazmorra) ha creat Verde Prato, un projecte en solitari en què porta la música tradicional basca a terrenys sonors contemporanis amb l’ajut de la seva veu i unes bases electròniques minimalistes. És un viatge que han fet, també, altres joves músics de diferents procedències de l’estat espanyol, cadascú amb el seu background, com Rodrigo Cuevas, Baiuca, Maria Arnal i Marcel Bagés o Joana Gomila i Laia Vallès. Amb referents com Mazzy Star, Nico o Mikel Laboa, l’experimentació, sobretot en la veu, és la raó de ser d’aquest projecte.

El 25 de març de 2021 es va publicar el debut de Verde Prato, Kondaira eder hura (Plan B Rec, Lago/Cráter), un disc conceptual, gravat i produït per Jon Aguirrezabalaga (We Are Standard) a Tigre Studios (Bilbo), que narra les aventures d’un jove que decideix canviar el seu poble natal per la ciutat. Cada cançó correspon a un personatge clau en la vida del jove protagonista.

Aquest divendres 18 de març, Verde Prato actuarà, juntament amb Juli Bustamante i Clara Viñals, al Cafè del Teatre (Lleida) en el marc de la quinzena edició del MUD – Músiques Disperses, festival pioner de neo-folk a l’estat espanyol que tindrà lloc entre el 17 i el 19 de març en diversos escenaris de la capital de ponent.

1. El primer disco que te compraste.

Three Imaginary Boys – The cure.

2. La primera vez que subiste a un escenario.

Con Serpiente, en Izar Beltz, un ateneo okupado en Bilbo.

3. El primer grupo en el que tocaste.

Serpiente.

Serpiente. Foto: Ane Rodríguez.

4. La primera canción tuya que sonó en la radio.

Ilargi ilun de Serpiente.

5. El músico o productor con el que te gustaría trabajar.

Badbadnotgood.

Badbadnotgood

6. La canción o disco sin la cual no existiría Verde Prato.

Bat-hiru de Mikel Laboa.

7. La canción de un estilo muy diferente al tuyo de la cual te gustaría hacer una versión.

Como una ola de Rocío Jurado.

8. El disco que hace más agradables las horas en la carretera.

Carole King – Tapestry.

9. El último descubrimiento musical.

Babyxsosa.

10. Un grupo o solista a reivindicar de tu pueblo o ciudad.

Ibon Rg

El Qüestionari: INMOONERE

Per Frederic Cervelló Rodes

Foto: Noemí Roma

INMOONERE és una banda de heavy metal melòdic nascuda el 2006 al Camp de Tarragona. Les seves influències són diverses: Iron Maiden, Metallica, Sangtraït, Black Sabbath, Dream Theater… El setembre del 2013 van publicar el seu disc de debut, Un dia perfecte per morir, produït, gravat i mesclat a EQ Estudis (Reus) per Xavi Moreno i Albert Mariné, i masteritzat a Sonido XXI (Pamplona). El disc anava acompanyat d’un llibret dissenyat pels germans Risalde amb les lletres de les cançons.

Un dia perfecte per morir, quees va presentar a la Sala Toman (Reus), va tenir una gran acollida, tant per part del públic (esgotant en unes setmanes la primera tirada de 500 còpies) com de la crítica especialitzada: van ser nominats a millor disc català de l’any per Ràdio Nacional d’Espanya. Això els va permetre compartir escenari amb Blaze Bayley (Iron Maiden), Su Ta Gar, Barón Rojo o A Sound of Thunder, i participar el 2014 en el disc de tribut a Sangtraït, amb una versió de “Somnis entre boires”.

El 2019 es van produir canvis en la formació de la banda. INMOONERE es va reconvertir en un power trio amb Jose Ramon Romero a la guitarra principal, David Valera al baix i cors, i Pedro Gutiérrez a la bateria. L’any 2020 se’ls va unir la Paula Reboll (Onniria) a la veu.

Aquest mes de març, la banda ha publicat dos nous singles: “La Teva Mirada” i “Dona De Foc”, disponibles a la seva pàgina de bandcamp i que presentaran en directe aquest dissabte 12 de març a Lo Submarino de Reus.

1. El primer disc que us vau comprar.

Pedro: “Invasion of privacy” dels Ratt (però només per la caràtula 😉)

Jose Ramon: “Scarred for life” dels Obsession

David: “The headless children” dels WASP

Paula: Tokio hotel

2. El primer cop que vau pujar a un escenari.

Paula: novembre de 2018 amb SVTIL

Pedro: No recordo ni el lloc ni quan però va ser a Torredembarra segur

JR. : Pub Hendrix (Tgna), any 90

David:Amb els Brainworm, cap als 98-99

3. El primer grup del qual vau formar part.

Pedro: El Paso

Paula : SVTIL

JR. : Mixomatosis

David: Que arribés a tenir nom i una mínima estructura, els Pseudoprayer.

4. La primera cançó vostra que va sonar a la ràdio.

Pedro i JR. : “Un dia perfecte per morir” , dels Inmoonere

Paula: Glass de SVTIL

David: Alguna dels Brainworm

5. El músic o productor amb qui us agradaria treballar.

Andi Deris i Alberto Rionda

6. La cançó o disc sense la qual no existiria INMOONERE.

Pedro: “Respira el present” (Cd 2013)

JR. : “The evil in me” (2006-09)

David: “Suicide”, com a primer single no gravat (2006-09)

7. La cançó d’un estil molt diferent del vostre de la qual en voldríeu fer una versió.

“Billie Jean” de Michael Jackson, “Tubular bells” de Mike Oldfield i alguna dels Pink Floyd

8. El disc que fa més agradables les hores a la carretera.

Pedro: Rainbow/Deep purple

Paula: underworld de Tonight alive

JR. : “Somewhere in time” dels Iron Maiden

David: Qualsevol treball dels Tool

9.  La darrera descoberta musical.

Pedro: Ghost

Paula: the crab apples

JR. : Myrath

David: Jinjer

The Crab Apples. Foto: Angela Mora.

10. Un grup o solista a reivindicar del vostre poble o ciutat.

Pedro: Maybe tomorrow

JR. : Onniria

David: Només l’oblit

Paula: Onniria

El Qüestionari: Islandia Nunca Quema

Per Frederic Cervelló Rodes

Foto: German Rull

Després de gairebé quatre anys allunyats dels escenaris, Islandia Nunca Quema actuaran aquest dissabte 12 de març a l’Absenta de Reus dins la programació estable de música en viu Reus Cultura Contemporània, una iniciativa de l’Associació Cultural Anima’t amb el suport de l’Ajuntament de Reus.

El concert serà molt especial per aquest grup de pop-rock del Camp de Tarragona, amant de les melodies i estridències d’Orange Juice, The Go-Betweens, The Kinks o Yo La Tengo. A part de retrobar-se amb el seu públic, Salvador Miranda (guitarra), Carles Ribas (veu i guitarra) i Jordi Ximeno (bateria) presentaran per primer cop les cançons del seu nou disc, gravat per German Rull a Llimac Estudis (Valls) i que es publicarà aquest 2022 amb el segell pratdipenc No Aloha Records. A més, serà el debut en directe del nou baixista de la banda: Marc Volpini, a qui coneixíem fins ara en la seva faceta de cantant i guitarrista (Brott, Zien Años). Tot plegat farà que les emocions estiguin a flor de pell.

1. El primer disc que us vau comprar.

Jordi: Communiqué, dels Dire Straits.

Carles: The Light, d’Afrika Bambaataa and Family.

Marc: Un recopilatori de músiques d’anuncis amb clàssics del soul (Locos por la tele, volum 2), en doble cassette.

Salva: Suposo que algun K7 de The Cure. Potser l’Standing on a Beach.

2. El primer cop que vau pujar a un escenari.

Jordi: Fent teatre a l’escola, i ja d’adolescent, en algun karaoke.

Carles: Hi ha diferents circumstàncies a tenir en compte, i sense comptar els karaokes. A mitjans dels 90, al Zeppelin de Salou, un grup convidava a pujar a gent del públic al final del concert hi vaig tocar la guitarra, però més val oblidar-ho. Amb inq, deuria ser al 2000, a Arbolí. Va ser el nostre primer concert.

Marc: Al festival Vallsona, del 2009.

Salva: De nen tocava la guitarra clàssica i feia concerts. En elèctric, el primer va ser amb els Pupille, el 97 o 98.

3. El primer grup del qual vau formar part.

Jordi: inq

Carles: inq (que no és Islandia nunca quema, encara que les sigles coincideixin) va existir del 1998 al 2008.

Marc: My Father Says (fèiem alguna cosa entre indie i punk rock).

Salva: Pupille.

4. La primera cançó vostra que va sonar a la ràdio.

Que en tinguem constància, crec que va ser The Wrong Parade, el nostre primer single, gravat el 2010.

5. El músic o productor amb qui us agradaria treballar.

Jordi: amb Phil Ek o Pat McCarthy de productors i amb músics com Elvis Costello, Doug Martsch, Daniel Romano, Sharon Van Etten o Kim Deal. Dels músics d’aquí amb Josele Santiago, Ross, Ferran Baucells o Lourdes Casany.

Carles: No tinc cap nom al cap. Més que amb un productor o un músic de renom, m’estimaria més treballar amb algú que ens ajudés en alguns arranjaments, sobretot de vents i cordes, ja que  són instruments que no controlem.

6. La cançó o disc sense la qual no existiria Islandia Nunca Quema.

Jordi: L’àlbum blanc dels Beatles, entre molts altres.

Carles: En el meu cas, crec que és més el moment o la circumstància en què comences a escoltar música amb una mica de criteri i fa que sorgeixi la urgència de fer música, o almenys, d’intentar-ho.

Salva: Impossible. Des del primer dia sempre hem parlat d’un munt de coses que ens agraden.

7. La cançó d’un estil molt diferent del vostre de la qual en voldríeu fer una versió.

Jordi: Can’t Get You out of My Head, de Kylie Minogue.

Carles: Agradecido, de Rosendo.

Salva: No Other, de Gene Clark.

8. El disc que fa més agradables les hores a la carretera.

Jordi: Pup Tent, de Luna.

Carles: Qualsevol de Nick Drake o Richard Hawley.

Salva: The Unseen In Between, d’Steve Gunn.

9.  La darrera descoberta musical.

Jordi:  Jerry Leger i Love, Burns.

Carles: RVG i Cut Worms.

Marc: Ara mateix estic escoltant Boogarins, un grup de pop psicodèlic del Brasil.

Salva: Anders & Poncia i Fontaines DC.

10. Un grup o solista a reivindicar del vostre poble o ciutat.

Tenint en compte que ens sentim més arrelats al territori que no a una ciutat en concret, parlarem de músics del Camp de Tarragona com Sebastià Puntí, Albert Jordà, Maurici Gené, Murmur, TMN, Celistia… Tot i que amb la majoria no tenim una clara afinitat estilística, cal reivindicar-los perquè tots aporten el seu propi segell i, a més, hi tenim una bona relació.

El Qüestionari: Xavier Baró

Per Frederic Cervelló Rodes

Foto: Juan Miguel Morales

Amb més de vint anys de carrera artística i una dotzena de discos publicats, l’almacellenc Xavier Baró és un dels músics més importants de les terres de ponent. La seva obra beu del rock, el folk americà, la psicodèlia dels 60 i 70, el simbolisme francès (Baudelaire, Rimbaud), el romanticisme anglès (Blake) i poetes catalans com Verdaguer, Salvat-Papasseit o Maria Mercè Marçal.

Enguany, Baró és un dels artistes que prendran part de la quinzena edició del MUDMúsiques Disperses, festival pioner de neo-folk a l’estat espanyol, que es durà a terme entre el 17 i el 19 de març en diversos escenaris de la ciutat de Lleida. Com Baró, els altres artistes programats mantenen un vincle amb la música d’arrel, ja sigui des d’una perspectiva més clàssica, però sempre pensant en la disrupció, l’experimentació i el pensament contemporani.

El divendres 18 de març a La Panera, Xavier Baró presentarà La veu de la muntanya (La Llàntia), el seu darrer treball, publicat l’abril de 2020. El disc, produït pel mateix Baró amb Héctor Beberide i enregistrat a La Bassa (Tarroja de Segre) i El Finestral Aeri (Almacelles), es concep com un conjunt de cançons contemporànies tocades amb instruments tradicionals.

  1. El primer disc que et vas comprar.

Un single, Get off of my cloud, de The Rolling Stones.

2. El primer cop que vas pujar a un escenari.

Quan tenia 8 anys. Un oncle meu tocava en una orquestra de ball. Un dia hi vaig anar amb els meus pares i com que el meu oncle sabia que m’agradava la música, em va fer pujar a tocar les maraques en una cançó.

3. El primer grup de què vas formar part.

Camps de cotó, grup de folk.

4. La primera cançó teva que va sonar a la ràdio.

Mitjanit, a Ràdio 3, l’any 1980.

5. El músic o productor amb qui t’agradaria treballar.

Chie Hanawa, músic japonesa que toca el shamisen.

6. La cançó o disc sense la qual no existiria Xavier Baró com a projecte musical.

June 1, 1974, de Kevin Ayers – John Cale – Eno – Nico.

7. La cançó d’un estil molt diferent del teu de la qual en voldries fer una versió.

‘Round midnight, de Thelonious Monk.

8. El disc que fa més agradables les hores a la carretera.

La felicidad salvaje, de Ramon Godes y Alejandro Royo.

9. La darrera descoberta musical.

Ki & Ki, duet japonès que barregen la música tradicional amb la contemporània amb una barreja d’instruments tradicionals, el shamisen i electrònics.

10. Un grup o solista a reivindicar del teu poble o ciutat.

Fadane, cantant, guitarrista i compositor senegalès que viu al mateix carrer que jo. Va publicar un disc fa un any, que ha passat desapercebut i em sembla un dels discos més bonics que s’han fet últimament.