LNE us recomana: Albert Lax.

Per Frederic Cervelló

ALbert Lax por Andreu Riba.jpg
Foto: Andreu Riba

Albert Lax és un jove cantautor de Granollers amb influències evidents de Jeff Buckley i Muse. Al 2014 va publicar un recull de les seves primeres cançons sota el títol de First Demos. Aquest setembre ha editat el seu àlbum de debut, The Deepest String (Hidden Track DIY, 2017), format per cançons  que beuen del rock alternatiu dels 90 (Pearl Jam, Alice in Chains) i del folk-rock americà. El disc, produït per Victor Valiente, ha estat gravat entre Arenys de Mar (Nautilus) i Barcelona (La Mole). Victor Garcia s’ha encarregat de la masterització i Enric Lax del dibuix de la portada.

 Podeu escoltar-lo a https://albertlax.bandcamp.com/

Instagramer de la quinzena: Albert Rué

L’Albert ens diu:

Fotògraf i productor audiovisual, actualment treballant a Dancer’s Ways (www.dancersways.com).
Considero les meves creacions naturals, propres i tranquil·les, de la mateixa forma que sóc jo. M’inspira la naturalesa, els dies de pluja, un bosc mullat, la música d’hivern, la ambiental i la experimental i considero que tota llum puntual és bona per a fotografiar.
M’interessa tota fotografia o vídeo on hi aparegui algun humà de qualsevol de les maneres, ja sigui un paisatge rural amb un/a pagès/esa treballant, o un retrat ben de prop que sigui intimista, personal i sensible.
Trobo molt interessants i enriquidores les produccions audiovisuals que barregen diverses facetes artístiques, com la dansa, la música i la imatge en moviment; és per això que actualment hi dedico la major part del meu temps.
El trobareu a:
@albert_rue a IG

Melòmans: Aida Bañeres.

Per Frederic Cervelló

Ayesha L. Rubio
Foto: Ayesha L. Rubio

La nostra melòmana del mes de desembre és la lleidatana Aida Bañeres, productora i programadora de festivals musicals i audiovisuals (Doc’n’roll Film Festival, Minipop, British Summer Festival, Standon Calling).

Col·leccionista compulsiva de vinils, l’Aida és una enamorada de la música negra, des dels clàssics sons jamaicans i les noves onades, la música mod (early reggae, rocksteady, skinhead reggae, ska, 2-tone), el soul, des dels orígens més jazzístics, passant pel northern soul, el southern soul, el doo-wop, fins a algunes noves adquisicions de neo-soul. També li agrada el balkan o gipsy, els sons caribenys com el mambo, el calypso, els sons llatins com la cúmbia, l’electro-cúmbia, champeta, afrobeats i els sons africans. Tots aquests estils els mescla com a Dj selectora amb el nom de guerra de Dj Lupe Brown.

Actualment viu a Londres, ciutat que, segons ens explica, satisfà la seva set de cultura, música i cinema. Allà fa de mànager musical dels Maroon Town, coneguda banda d’ ska dels 80, i d’agent d’altres bandes d’ ska clàssic – old school anglès i world music. Tot i això, segueix vinculada a Tarragona, amb diferents projectes, com la direcció de La Terrasseta de Santa Tecla, festival de música i cultura de Tarragona, o la producció del Rec – Festival Internacional de Cinema de Tarragona, que ben aviat, entre el 4 i el 10 d’aquest mateix mes, celebrarà la seva dissetena edició.

1- El disc que et transporta a l’adolescència.

Arde ribera, de Piperrak, o Dookie, de Green Day.

 

Piperrak-Arde_Ribera-Frontal.jpg

2- La cançó que fa que enyoris la teva Lleida natal.

M’agraden els grups de Lleida que canten en català perquè així puc cantar la lletra sense haver de canviar l’accent; es tot un alliberament, tu! Així que em recorda a Lleida el projecte de l’Home Llop i els Astramats, que versionen clàssics jamaicans en lleidatà o com també em recorda a Lleida la cançó festiva per excel·lència de “Som de l’oest” 😉

3- El disc que aconsegueix que els viatges entre Tarragona i Londres es facin més curts.

Ostres, em costa moltíssim escoltar un disc sencer varies vegades. Normalment m’agraden una o dos cançons de cada disc i vaig sempre carregada de mil cançons o playlists amb una mica de tot; però discos que trobo molt complerts i no em canso d’escoltar últimament son Blau sang, vermell cel, de Crim, qualsevol de The Four Tops o Madness  o Nina Simone o La Casa Azul o Kishi Bashi o Caro Emerald (quin pupurri d’estils!).

0008848882_10.jpg

4- La joia de la corona de la teva col·lecció de vinils.

Ui, que difícil. Pues varies joies tinc, perquè com que tinc aquesta dèria romàntica de no comprar vinils per internet, només comprar-los en mercadets o botigues de discos, em passo anys buscant alguns vinils en concret; així cadascú te la seva història i me’n recordo del moment i lloc on els vaig comprar i de la sensació de tenir-los a les mans!  Algunes joies son el primer vinil que vaig tenir de Desmond Dekker, King of ska, que em va regalar la Laureta (Dj Luna) quan l’hi vaig explicar que encara no havia trobat cap vinil del Desmond Dekker tot i que es un dels meus artistes preferits! Different Class, de Pulp, el vaig tenir a les meves mans el primer cap de setmana que vaig anar a viure a Londres i no portava cash llavors el vaig deixar pensant que seria facilíssim tornar-lo a trobar en algun mercadet i m’ha costat vora 2 anys trobar-lo de nou! El que fa anys que se’m resisteix es el de Easy, dels Easybeats però algun dia el trobaré!

R-5494506-1394832303-7780.jpeg.jpg

5- Un disc per endinsar-se en el Northern Soul.

El vinil recopilatori de Northern Soul – All nighter ,  i sinó grans clàssics de Frankie Valli, Melba Moore o The Four Tops, Marlena Shaw o What, de Judy Street. Per mi, es impossible que no ballis amb aquest estil de música…

R-8445210-1461758821-6765.jpeg.jpg

6- Un clàssic indiscutible dels Maroon Town.

“Nostalgia” o “Fire”, sens dubte, encara que el meu clàssic preferit es “City Riot” o “Every little step by step”, tot i que crec que el que serà el meu clàssic preferit està a punt de sortir del forn al seu nou disc!

7- Una cançó per obrir una sessió de Dj Lupe.

“Wipe out”, de The Surfaris, per exemple, o un “ça plain pour moi”, de Plastic Bertran, o la cançó que no m’hagi pogut treure del cap aquella setmana,…però mai em preparo les sessions, així que depèn del mood de la gent i del meu 😉

8- Aquell vinil que no punxaràs més per por de ratllar-lo.

Ui, potser ja es massa tard perquè ja n’he rallat algun de tant punxar-lo en sessions o a casa, com m’ha passat amb el Keep the fire burning, de Mr Review. No acostumo a deixar vinils que m’agraden a casa, m’agrada portar-los a passejar arreu!

41kOhlR6OUL

9- La cançó que millor descriu la ciutat de Londres.

Londres es una ciutat massa intensa com per ser descrita amb una cançó, a l’hivern i a l’estiu semblen dues ciutats totalment diferents. Ara que ve l’hivern podria descriure-la “Ghost town”, de The Specials, o les melancòliques  “Cornerstone” o “London”, de Benjamin Clementine, però quan després del llarg letargi arriba el sol, els dies llargs, els parcs, les bbq i la música en directe per tot arreu, “Bills”, de Lunchmoney Lewis, o “Run”, de Tiggs Da Author, per exemple.

10- La B.S.O. de la teva vida.

Mira que no sóc de BSO, però la de Reservoir Dogs potser es la meva preferida. Però, si hagués de ficar música a la meva vida, suposo que seria un pupurri variat amb sons 60s, passant per Different Class de Pulp, passant per diferents estils jamaicans i arribant al boogaloo de Ray Barretto o a  algun remix de cumbia de Quantic.

D1E.jpg

11- La cançó perfecta per clausurar una altra edició exitosa de La Terrasseta de Santa Tecla.

M’agrada acabar amb “Fever”, de La Lupe, però molts cops cau “You are wondering now” cantada per la Amy, o “Take me home, country roads” cantada per Toots & The Maytals, però també he de dir que “Festa Major”, de La Trinca, mai falla.

12- La teva darrera descoberta musical.

Ui, descobreixo música cada dia! fa poquet que m’he endinsat en l’Afrobeat i una banda que m’encanta i té un directe brutal es London Afrobeat Collective; els argentins poperos Onda vaga també els escolto bastant últimament,  Nathan Fox també es una descoberta de fa poc, el seu disc soul-jazzero All’ done em dona molt bon rotllo, les londinenques grrrl pop-punk band Dream Nails les vaig descobrir fa poc en una festa a Londres i tot i que no es el meu estil de música preferit són súper energètiques i les lletres són molt divertides, i… últimament estic escoltant molta música francesa nova i antiga també com Pupkulies & Rebecca , Keny Arkana, France Gall, Alister, Stromae…

 

 

Lluís Capdevila al Teatre-Auditori Felip Pedrell de Tortosa

El passat 2 de desembre al Teatre-Auditori Felip Pedrell de Tortosa, el pianista falsetà Lluís Capdevila, va presentar el seu àlbum de debut en el món del jazz “Diàspora”, publicat el 2016 a partir d’una campanya de micromecenatge. El va acompanyar el contrabaixista Petros Klampanis. El concert el va organitzar les Joventuts Musicals de Tortosa.

Fotografies de Marta Escolà · @laMartu30

Els Amics de les Arts a la Tarraco Arena Plaça

El passat 25 de novembre, Els Amics de les Arts van fer la segona parada d’aquesta gira a la demarcació de Tarragona. En un escenari que no havien trepitjat encara, la Tarraco Arena Plaça, van desplegar les cançons del seu últim disc “Un estrany poder” (Sony Music, 2017) i els hits més recordats dels anteriors treballs.

L’anècdota del concert es va produir quan una fallada tècnica va provocar que el joc lumínic que porten en aquesta gira deixés de funcionar. L’enginy i les taules acumulades durant aquests anys van fer que acabessin improvisant un jingle publicitari de quatre acords per a una coneguda casa de mobles, en una d’aquelles petites històries que explicaven entre cançó i cançó en les anteriors gires i que ara es troben a faltar. Van prometre que el tornarien a interpretar al final del concert.

Així, no van faltar algunes cançons com “L’Affaire Sofia”, “Les meves ex i tu” interpretades amb nous arranjaments o l’èxit “L’home que treballa fent de gos”, que han recuperat amb aires electrònics. “Jean-Luc” i “4-3-3”, van escalfar el públic en aquella nit freda de novembre. Van corejar “Louisiana o els camps de cotó”, que ja s’ha convertit en tot un himne per als seus seguidors. “El seu gran hit” va enganxar els assistents i “Un estrany poder” va tornar la vida en el moment més fosc de tots.

Van deixar la Tarraco Arena a dalt de tot, amb “El Matrimoni Arnolfini”. Però el públic no volia marxar sense tornar a escoltar el jingle improvisat. I van complir la promesa.

I és que quan es fa de nit a la Tarraco Arena, Els Amics de les Arts la il•luminen amb el seu “estrany poder”.

Fotografies de Marta Escolà · @laMartu30

El Qüestionari: FOO.

Per Frederic Cervelló.

17761239_1503472709665880_9058916016116214895_o.jpg

Aquest divendres 17 de novembre, els lleidatans FOO presentaran a la ciutat de Tarragona el seu nou treball discogràfic, The seeker (Grans Records / Onorama Records, 2017), en un concert a la Sala El Cau (21.30h, 8 euros) en el qual aniran acompanyats dels bisbalencs Medusa Box.

The seeker és el quart disc d’aquesta banda de rock psicodèlic formada per Oriol Senan (veu i guitarra), Ernesto Moles (baix), Daniel Ishanda (bateria i percussions) i Pol Ishanda (guitarra i veu), un EP concebut com a disc conceptual i publicat en vinil en una edició limitada de 500 còpies. El disc ha estat enregistrat i mesclat per Marc Molas al Sunrise Studio (Barcelona), masteritzat per       Alexis Psaroudakis a Sterling Sound (Nova York) i produït per Marc Molas i FOO. L’artwork ha anat a càrrec de la Núria Farré.

Hem aprofitat l’excusa del bolo dels FOO a Tarragona per demanar-li a un dels membres de la banda, Pol Ishanda, que ens respongui el nostre Qüestionari.

  1. El primer disc que et vas comprar.

Una mena de recopilatori que es deia Máquina total.

  1. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

La flauta dolça.

  1. El primer grup del què vas formar part.

Molt abans de dir-nos FOO ens dèiem “The Flying Peppers”. Aquell era el nostre primer grup. Quan la gent ens veia en directe, posava la mateixa cara que quan prens “absenta” per primer cop.

  1. El primer cop que vau tocar en directe.

Va ser en la millor festa universitària que es fa a Lleida. Es diu “Agrònom de ferro”. Tocàvem en un terra totalment metàl·lic i estava plovent lleugerament. Recordo enrampar-me en vàries ocasions amb les cordes de la meva guitarra.

  1. Si no fossis músic, segurament ara estaries treballant/fent a/de...

Oficinista de banca.

  1. Si ens agrada FOO també ens hauria d’agradar….

Assemble head in sunbust sound, Boogarins, The Carrousels, Love, Kurt Vile, Temples, etc.

  1. Un músic amb qui vulgueu col·laborar.

Probablement amb Gem Archer o Daft Punk.

  1. El millor moment de la vostra carrera musical.

Ara mateix. És com estar a la cresta d’una onada que és a punt d’estimbar-se contra un barranc afilat.

  1. L’escena musical o estil dins el qual tots els mitjans s’entesten en incloure-us.

Suposo que la psicodèlica o el rock independent, tot i que ens considerem molt fans de la música llatina, sobretot de la “salsa añeja”. La gent hauria d’escoltar els discs que va gravar el germà del Santana.

  1. El darrer cop que vau sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Mai hem sentit pànic en un escenari. El més semblant és sentir pànic d’algú del públic. Sentim molta admiració per aquells a qui nosaltres anomenem “els cangrejo”.

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya.

Xarim Aresté. Ens encanta i creiem que és un dels artistes amb més talent del panorama actual.

  1. L’última vegada que vau tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.

Doncs va ser a Flix precisament, a la festa de presentació del Festival Pingüí. Estan molt bojos/es els i les flixanques. Vam veure com un jove ensangrentat vestit amb faldilla escocesa i sense res davall, pujava espontàniament a tocar la pandereta al nostre últim tema del concert. Ha sigut la col·laboració més brillant que hem tingut mai.

 

Entrevista a Joan Miquel Oliver: “Avui en dia la música és molt pirotècnica, prefabricada i el que busca és impressionar”

Text: Laura Julià. Fotografies: Marta Escolà.

Dos anys després d’enlairar el seu Pegasus (2015), Joan Miquel Oliver va tornar dissabte a Tarragona a presentar el seu nou àlbum, Atlantis (Sony Music, 2017) al Teatre Tarragona.

Ex fundador, compositor i guitarrista d’Antònia Font, Joan Miquel es defineix com un músic que es dedica a fer una espècie de món paral•lel a la realitat amb música i paraules. Remarca que la realitat no li agrada i està desordenada. Ell fa discos que fan que tot tingui més sentit.

jmotgn23

  • Què podem trobar a Atlantis? És una continuació de Pegasus?

Sí, però no és que jo m’ho proposés, jo crec que és perquè la música que m’agrada sempre va una mica a la mateixa línia i els meus discos en realitat sempre cerquen el mateix. Podríem dir que tant Pegasus com Atlantis són un intent de crear un micromón de Mediterrani, fantasia, molt de cromatisme, intentar cercar veritats molt pures i a la vegada molt senzilles. Són dos discos molt fets de la mateixa manera.

  • En el nou disc es nota un canvi a més electrònic. Pot afectar al directe?

Sí, hi ha un canvi més electrònic. Crec que la meva relació amb les maquinetes culmina una mica amb el disc Atlantis. A la cançó pròpia d’Atlantis, no hi ha ni una sola pista acústica, és 100% electrònica.

Pel que fa el directe, crec que és molt diferent respecte al disc. Si plantegéssim els discos de cara com s’han de fer en directe, tant el disc com el directe, perdrien molt. Crec que son dos àmbits molt diferents, especialment en el meu cas, ja que jo treballo sol en el disc i damunt l’escenari treballo en companyia. Es com si fóssim dos formacions musicals totalment diferents amb les mateixes cançons. Es podria dir que són versions diferents dels mateixos temes.

  • Ets el productor dels teus discos?

Sí, normalment si. La figura del productor en el meu cas és diferent. Les meves cançons no existeixen abans de començar a sonar, és a dir escric la música i la lletra tot a la vegada inclús abans de gravar, quan la cançó encara no està acabada. La meva música en el mateix temps que és creada ja comença a sonar d’una manera molt determinada. 

  • Com creus que has evolucionat com a músic?

Crec que cada vegada entenc més què és la música. Quan comences en aquest món ho fas copiant o imitant sonoritats d’altra gent. I poc a poc arribes a relacionar-te amb la música d’una manera molt intima i directa. La teva pròpia música es transforma amb un fenomen físic i tu duus a terme el teu projecte amb un material sonor, abstracte… que no té límits. És un llenguatge que pot ser molt experimental.

 jmotgn72

  • També escrius llibres, tens pensat publicar-ne algun de nou?

Sí, els llibres m’agraden molt. Sempre tinc una idea molt concreta i li poso paraules. La primera vegada que vaig escriure el llibre tenia la sensació de que estava fent un disc sense música. Jugava en les paraules sense el condicional musical. I em va agradar molt. Ara mateix he acabat d’escriure una novel·la i estem preparant la publicació per aquest any vinent. L’estil serà semblant a tot el que he fet fins ara.

  • Quins grups t’han influenciat més per a que ara et dediquis a la música?

The Police, Dire Straits, Mike Oldfield… els grups que havia en aquella època. Avui en dia aquesta música ja està superada, fins i tot superades pels seus propis autors. Ara mateix val molt més el que està fent; per exemple, Mark Knopfler, guitarrista i compositor de Dire Straits. Tot té la seva època, però jo encara els escolto.

Penso que avui en dia la música és molt pirotècnica, és prefabricada i el que busca és impressionar. En canvi als anys seixanta o setanta, es feia tot d’una manera molt més rudimentària, espontània o artesanal. Tot i que avui en dia també hi ha molts músics que et sorprenen, penso que estan més pendents de si funcionarà que de gaudir de la pròpia música.

  • Amb quin músic t’agradaria col·laborar?

M’encantaria fer una cançó amb Mike Oldfield o amb Frank Zappa, si estés viu.

  • A quin festival, ja sigui a nivell nacional o internacional, t’agradaria tocar que tinguis pendent?

Els festivals m’agraden tots pel que signifiquen. Tens cinquanta minuts per demostrar el que vals a davant de molta gent que no t’ha escoltat mai, i a mi això m’encanta. T’estimula molt trobar públic nou. Personalment m’és igual tocar a un festivalet d’un poble petit que al Primavera Sound.

No sabria dir-te un festival en concret perquè el més important per mi és tocar, és el que  més m’agrada.

  • Tens algun ritual abans de sortir a actuar?

Abans de sortir a actuar encara em fa una mica de por. Sempre surto preocupat per la veu. Per si cantaré bé o si tindré el to interpretatiu correcte… però és una cosa que he après a patir en silenci.

Ser cantant no és fàcil, el teu instrument és la veu i mai saps com reaccionarà.

La veu et defineix com a persona i per un músic és la seva identitat. Per això m’agrada molt fer servir la veu per comunicar-me amb la gent . Però no tinc cap ritual apart del típic per saber que tinc la veu bé.

  • Com composes i quan saps que una cançó està acabada?

Trec la meva guitarra i em poso a pensar i a improvisar. Intento posar paraules a totes les imatges que em passen pel cap.

La realitat m’inspira fins a cert punt, jo tinc molta imaginació.

Una cançó està acabada quan veus que no podia ser d’un altra manera. He de reconèixer que tinc cançons que no les he acabat i estan publicades. Cançons que no eren perfectes, però tenien les seves virtuts suficients com per justificar que algú a banda de mi les escoltés.

jmotgn08

  • Alguna de les teves cançons té un significat especial per a tu?

 Hi ha cançons que m’agraden del meu repertori. Com per exemple; “milers d’habitants”, una cançó d’Antònia Font o “marès a radial” del meu anterior treball Pegasus.

“Marès a radial” té una frase que per mi és el millor que he escrit mai “veig piràmides de sal coniformes”. Crec que la poesia es tracta d’això, de poder expirar l’actitud de la vida real.

  • M’agradaria preguntar-te sobre el panorama musical mallorquí i català. Com ho veus en els darrers anys?

 Molt bé, en els darrers anys ha pegat un salt increïble. Abans estava molt limitada, sempre amb els mateixos grups, però ara la música de casa nostra és molt més efímera i s’ha fet un espai dins la indústria musical. Ara l’èxit d’una cançó no dura res però està bé, així tenim més varietat.

  • Ja per acabar… quins plans de futur tens?

Pegasus i Atlantis eren dos discos d’una trilogia que em vaig comprometre a acabar. I em falta publicar aquest tercer disc, que ja el tinc bastant avançat. També comptaré amb la col·laboració del pintor Albert Pinya i a més el nom del disc torna a tenir un nom amb referències mitològiques.

Es traurà al mercat a principis del 2019, però després de publicar-lo no em sotmetré més a aquest ritme de mercat. Després potser faré un disc per any o descansaré una bona temporada.