Instagramer de la quinzena: Aitor Estévez

Aitor Estévez

@aitorestevez

Aitor Estévez Olaizola (Irún, 1977) es arquitecto, fotógrafo de arquitectura, y profesor de Proyectos y Análisis de las Formas en la School of Architecture-UIC en Barcelona.

“Hago fotos para aprender a mirar. La belleza existe en los ojos del que mira. Aprendo a cultivar mi mirada. Cultivo mi capacidad de sorprenderme ante la realidad. Es una lucha constante contra la monotonía y la displicencia. Es una derrota anticipada, lo sé. Alcanzar la belleza es como alcanzar el horizonte, imposible. Pero la falsa esperanza de conseguirlo me mantiene despierto.

Hago fotos con cualquier cosa que sea capaz de registrar una imagen, con cámaras digitales,  con el teléfono móvil, con cámaras analógicas de gran y medio formato, de 35mm, incluso he convertido cajetillas de tabaco en cámaras estenopéicas. Lo que sea para poder seguir mirando.”

 

Si voleu veure més coses sobre l’Aitor no dubteu ni un minut, el trobareu a http://www.aitorestevez.com

El Qüestionari: Gat.

Per Núria Calvó i Frederic Cervelló.

DSC_0021_1072x712.jpg

 

 

 

 

 

 

 

 

El Gat és un personatge crucial (tot i que no conegut) de l’escena underground barcelonina des dels anys 80… i no ha parat mai!

Va ser fundador i/o ànima de projectes musicals com Error Genético, New Buildings, UMBN, RAEO…, ha tocat durant anys amb la Bel Canto Orquestra de Pascal Comelade i ha militat en les discogràfiques radicalment independents Klamm Records, Dduplicadora o G33G (encara en actiu) junt amb en Guillem Castaño i la Glòria Basté, gràcies als quals vam descobrir tot un univers de músiques “diferents” que ens han emocionat sempre: les de Macromassa, Perucho’s, Comelade, Pierre Bastien, Cabo San Roque i… Gran Teatro Amaro. Hi ha un documental que explica els seus primers 25 anys de trajectòria, Poder mirar als ulls (us recomanem que no us el perdeu).

Tècnic de so impecable, Gat ha treballat per tot el món en concerts, dansa, teatre, circ, programes de televisió i documentals imprescindibles, i és el membre català del grup amb base a Amsterdam GRAN TEATRO AMARO, que ens visiten de nou al Camp de Tarragona – quin luxe! – per actuar aquest dissabte dia 10 de febrer en horari de vermut a les Cerveses Clandestines de Montferri i, al vespre, a Tarragona, en la inauguració de l’Espai Santa Teca, a la seu del Col·legi d’Arquitectes (carrer de Sant Llorenç, 20), acompanyats de bon menjar i bona beguda. Tenim moltes ganes de tornar-los a escoltar en directe! Sense filtres.

  1. El primer disc que et vas comprar.

El Quadrophenia, dels Who. Per regalar-li al meu germà. En aquells temps la censura funcionava “perfectament” i, apart d’eliminar una de les cançons del disc (com van fer amb el Berlin del Lou Reed i tants d’altres), aquell disc contenia un llibret fotogràfic fantàstic, a les pàgines centrals en la foto de l’habitació del “prota”, plena de fotos de noies despullades, els de la censura es van entretenir a llapis, a dibuixar banyadors i tota mena de prendes de roba surrealistes… El segon me’l vaig comprar per mi; The Velvet Underground.

  1. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

Al mateix temps que entrava una guitarra espanyola per al meu germà, per a mi van venir uns “bongos”; aquest va ser el meu primer instrument… als pocs mesos el meu germà es va cansar de la guitarra i va caure a les meves mans. És la mateixa que segueixo tocant en peces dels Amaro o amb el Comelade…

  1. El primer grup del què vas formar part.

El primer grup… la Taronjada Reunió Lacustre, l’any 76-77.

A l’Ateneu Llibertari de Gràcia ens van demanar de preparar un espectacle infantil organitzat pels veïns del barri de Gràcia, gent com Miky Espuma, Jordi Golmayo, Pantoxa, l’Andromedael Grog; això era simultani al primer grup de Punk que hi va haver en aquest país: Basura. Jo em vaig enganxar a Basura després de la Taronjada… Vàrem treure un disc, un single per la Belter aquell any 77.

Després de molts problemes, vàrem dissoldre el grup i vàrem muntar la Truita Perfecta, grup acústic pel què van passar moltíssims músics de l’època… i que vàrem dissoldre per electrificar-nos com a Ultratruita el 79-80.

Al deixar l’Ultratruita, el 82, amb la Jeannette Porter, vàrem muntar els New Buildings i, simultàniament, vaig començar a treballar amb Error Genético, MCW, Umbn Aleatoria, la primera Fura dels Baus… al poc amb el Pascal Comelade, algunes col·laboracions amb el Sisa (la gravació d’un disc) i el Pau Riba (edició de l’Astarot Univers d’Herba, del què vàrem fer alguns bolos por ahi…), amb Espe Folleti a Alma Tadema i, amb la desaparició dels Buildings, amb RAEO, juntament amb Mark Cunningham… també (i seguim) amb el Gran Teatro Amaro.

  1. El primer cop que vas tocar en directe.

Agost del 1977, plaça de la Virreina amb la Taronjada Reunió Lacustre.

  1. Si no fossis músic, segurament ara estaries treballant/fent de…

Bé, sóc tan músic (o no músic) com tècnic de so (o no tècnic), ofici que compagino amb la música des de fa 36 anys… Però jo sempre dic, quan em pregunten: “jo sóc Mujic” (pagès en rus), que és el que m’agrada i.. si tornes a néixer…

  1. Si en agrada Gran Teatro Amaro també ens hauria d’agradar…

Des de la música italiana dels anys 30 i/o la alemanya, com Hans Eisler, Kurt Weil… passant per la música clàssica en general; el Jazz de veritat, Chet Baker, Miles, Charlie Parker, Thelonius Monk… Ah…! Thelonius, Sun Ra…; tota mena de folklore: africà, llatí, europeu… El bon Soul com la bona música disco, de Tamla Motown, molt de contemporània i bastant de rock and roll, de Morrison a la Velvet, Cave i Zappa, i blues; uns quants cantautors: Neil Young i Leonard Cohen, Jackes Brel i la música eslava en general; la Bossa i el Forró i el Tango i la Milonga… la Chanson i la Java… la poesia i la literatura i el bon cine… Si us agraden els Amaro, us agradarà tot això i més…

  1. Un músic amb qui t’agradaria col·laborar.

La vida m’ha portat a col·laborar amb moltíssims músics, de maneres diferents, fent música, com a tècnic de so o produint un disc, o organitzant una gira o uns concerts…

Em considero un privilegiat per haver conegut i treballat amb tota aquesta gent; molts d’ells han mort i especialment aquests últims anys en estan deixant molts d’ells, dels més propers potser: Joan Saura, Oriol Perucho, Tres...

Doncs, si he de col·laborar amb algú, benvingut que sigui… però ara només puc expressar el meu reconeixement i l’alegria per haver pogut col·laborar amb tots aquests amics…

  1. El millor moment de la teva carrera musical.

No hi ha res ni millor ni pitjor; tota situació aporta un granet de creixement i de coneixement. No ho considero una carrera… no hi ha cap meta ni cap fi, enlloc on arribar, doncs no hi ha un moment cumbre, només hi ha un camí.

El de músic és un ofici com qualsevol altre: el ferrer, el fuster, el forner… Treballador de la música. Qui vulgui entendre-ho d’una altra manera, segons la meva opinió, no ha entès res de la vida i s’ha quedat en lo superficial, en lo banal… i s’està perdent lo millor…

  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure al Gran Teatro Amaro.

Ja fa molts anys que, apart d’algun rar mitjà que puntualment fa un petit article sobre naltros, normalment una crítica d’un concert o d’un disc… Els mitjans no es preocupen de qui no estigui dins de la Indústria de l’Espectacle. En els últims 5 anys potser tenim tres petites referències mediàtiques. No encaixem dins el sistema. Doncs el sistema simplement ens ignora. I potser millor, doncs quan llegeixes segons quines coses… fixeu-vos que no usa aquest periodista cap qualificatiu d’aquells tipus «galàctic», «inqualificable», etc., etc., que no diuen ni expliquen res; que en realitat el que amaguen és la incompetència o falta de cultura de qui ho escriu amb l’excusa de que així “resulta més comercial”… : l’etiqueta.

I d’aquests, el petit extracte que acompanyo a continuació explica bastant bé la realitat del què som. Això va ser escrit per un bon periodista musical després de veure’ns en un concert a Osca, per l’Heraldo de Aragón:

«[…] Gran Teatro Amaro recorre el temps i la distància amb una música que parteix de l’època d’entreguerres i reprèn la tradició europea que va truncar el nazisme, aquesta afortunada col·lisió dels aires canalles i cabareters procedents de l’evolució de folklores i músiques populars tradicionals amb les avantguardes artístiques i la música clàssica des d’una perspectiva totalment contemporània […] Desplegant un complet arsenal d’instruments: contrabaix, guitarres, banjo, mandolina, llaüt, serra musical, marimba, xilòfon, piano, percussions variades i tot tipus d’objectes… i ni un sol micròfon a l’escenari, ni tan sols per a la veu, tot a pèl i amb un so perfecte, sense que uns instruments tapin els altres… un concert que es desenvolupa en dues parts, dos passis amb una breu pausa, com es feia abans. […] Com un petit cabaret ambulant es presenta la troupe internacional i bohèmia del Gran Teatro Amaro… com un tren exprés transeuropeu, un d’aquests trens d’abans que es desplaçaven lentament per les vies quan els viatges duraven el temps suficient com per gaudir del paisatge, un tren nocturn que passa per molts països buscant els seus racons més ocults i sugerents.»

  1. El darrer cop que vas sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Pànic mai n’he sentit; no és pànic. Respecte si, sempre; i sempre en tindré… i espero no perdre mai aquesta sensació. Perdre-la significaria que m’apropo a “l’escenari” com un funcionari a la seva finestreta… Abans deixaria de tocar.

Posar-se davant de la gent sempre és exposar-te, obrir-te, i sempre té alguna cosa de dolorós i de plaent al mateix temps…

També és una gran responsabilitat, especialment si la gent està pagant una entrada per veure’t!! O el context polític i social és el que és!!

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya.

Entenent el sud de Catalunya com el sud dels Països Catalans…, el Pau Miquel, d’Alcoi, sens dubte (Artur Caravan, Víctimas Civiles…).

  1. L’última vegada que Gran Teatro Amaro va tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.

A la Santa Teca del 2016,  als Jardins de la Casa Canals [Tarragona].

 

 

Melòmans: Berna Rios.

Per Frederic Cervelló

Cristina Aguilar.jpg
Foto: Cristina Aguilar

El nostre Melòman del mes de febrer és el tarragoní Berna Rios, fill  del músic Bernardo Rios, compositor del clàssic “Murallas de Tarragona”, i d’una modista amb bona mà per a la cuina. Dels seus pares, doncs, li venen dues de les seves passions: la música i la cuina.

Pel que fa a la música, és membre dels Mite’ls, grup tarragoní de rock format a finals dels 80 per Albert Grau a la guitarra, Núria Plana al baix, Lluís Colino a la bateria, Ricard Masjoan a la guitarra i ell a la veu. El grup va editar dos discos, tots dos a la dècada dels 90, Ni cap ni peus (DiscMedi, 1991) i 2 minuts (DiscMedi, 1994). Al 2009 es van tornar a unir i recentment han enregistrat un nou disc, que durà el títol de Himne portàtil, que esperem que es publiqui ben aviat.

La seva dèria per la cuina ha fet que s’involucrés en diversos projectes gastronòmics. Al 2007 va muntar al carrer d’en Ventallols, a la Part Alta de la ciutat de Tarragona, el Ginkgo Biloba i al 2014, l’Almosta, també a la Part Alta, un restaurant en el què es servia cuina de proximitat, amb una filosofia basada en la puresa i qualitat del producte, obtingut sense intermediaris, tractant directament amb els productors.

Berna és coordinador de l’associació Santa Teca, una entitat que va néixer amb l’objectiu de promoure els productes i productors locals de la demarcació. Des de l’associació s’impulsa el Mercat de Territori de Santa Teca, que es celebra anualment a Tarragona i Escornalbou i que cal entendre com un espai obert on es mostra la cultura del nostre territori, el sud de Catalunya, a partir de la gastronomia i la viticultura, tot combinant menjar, beure i música. Santa Teca també és la responsable de l’Embutada, una festa anual del vi novell que convida a la ciutadania a recuperar la memòria i la tradició vitivinícola de Tarragona.

El projecte més immediat de Berna Rios és la inauguració, el proper dissabte 10 de febrer, de l’espai Santa Teca, al Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (carrer de Sant Llorenç, 20-22, Tarragona), un espai que servirà de seu de l’associació i en el qual es duran a terme diferents activitats: conferències, concerts, intercanvis culturals, formació… També hi haurà una botiga de productes locals, ecològics, de temporada i proximitat, així com un centre de producció de productes artesans. La inauguració anirà acompanyada d’un concert de Il Gran Teatro Amaro del què ben aviat us en donarem més detalls.

  1. El disc que et va fer pujar a un escenari.

No sabria dir-ne un; sóc el quart de cinc germans músics, fill de músic. Les meves germanes grans escoltaven Bob Dylan, Moustaki, Vinicius de Moraes, Pau Riba, Màquina, Jaume Sisa, Siouxie and the Banshees, Beatles, etc. El meu pare cantava cada cap de setmana. Suposo que el veure faràndula al voltant fa que ni t’ho plantegis. Si hagués de triar un ara, amb la distància i recordant el que escoltava en aquella època (i que encara escolto), triaria Hunky Dory, de David Bowie.

81cYxn16AkL._SL1300_.jpg

  1. La cançó que millor defineix als Mite’ls.

Sense pensar massa et diria “No vull treballar”, pel que va significar en el seu moment, perquè definia un estat anímic i festiu, perquè en el fons feia una anàlisi crítica de la societat dels anys 90 i sobretot perquè te aquell punt d’ironia surrealista que ens defineix perfectament.

  1. Un disc per acompanyar un bon àpat.

Clar, depèn. Això és com els vins; segons l’àpat tries el vi o els vins, blancs, negres, espumosos, dolços… El maridatge musical és important; a priori no lliga massa una hamburguesa amb Beethoven o un tàrtar de llobarro amb Metallica. Ara mateix, Portico Quartet, Nick Mulvey, Maceo Parker, The Clash, Chet Baker, Nick Cave, The Kinks, Michael kiwanuka, Band of Horses, Eels; crec que es podria fer un àpat perfecte amb aquesta selecció. Jo poso el vi (del territori, evidentment).

Nick Cave-0517-GQ-FENC03-02
Nick Cave.
  1. El disc que sonarà de fons quan reprenguis la teva faceta d’escultor.

Precisament acabo de tornar d’un curs intensiu de ceràmica a Llers, a l’escola del Ramon Fort. Fleet Foxes, Mariona Aupí, Father John Misty, Villagers, Elbow, Future Islands, Charles Bradley, Don Simon i Telefunken, Leon Bridges, Dawes, Miquel Gil, Maria Arnal & Marcel Bagés, Tom Odell, Alt-J, London Grammar, Teatre Magnètic, Divine Comedy, Morrisey, Fuzztones, The Headless Horsemen, Chesterfield Kings, King Khan and the Shrins… Tots aquests i molts més sonen, de fons, quan treballo amb les mans.

Mariona-Aupi-veu-lestany_1874222577_47163176_1500x999.jpg
Mariona Aupí. Foto: Noemí Elias.
  1. El disc que et transporta a l’adolescència.

Burning from the inside, Bauhaus. Qualsevol de David Bowie, Housemartins,  Ramones, Joy Division, the Cramps, Adam and the Ants, Psychedelic Furs, Rory Gallagher, The Who, The Jam… i un llarg etcètera.

R-263051-1155238873.jpeg.jpg

  1. La millor cançó que s’ha escrit mai sobre Tarragona.

Ni idea.

  1. El disc que t’hauria agradat veure enregistrar.

Buff, molts. Per dir algun: Heroes, David Bowie. Qualsevol de James Brown. London Calling, The Clash. El disc blanc dels Beatles. El disc del meu pare, Murallas de Tarragona.

81l9QUH5aEL._SL1414_.jpg

  1. La cançó perfecta per clausurar una altre edició d’èxit de Santa Teca.

“Addio”, de Il Gran Teatro Amaro. Qualsevol altra d’ells. Són enormes.

R-7860978-1450390033-1570.jpeg.jpg

  1. El disc que certifica el bon estat de salut de la escena musical tarragonina.

Islandia Nunca Quema, Harrison Ford Fiesta, Ivori, Crim, Teatre Magnètic, Tico Brae, Krav Maga, Mostassa… hi ha una qualitat espectacular.

LP 10.jpg
Islandia Nunca Quema. Foto: Luis Pérez Contreras.

10.La cançó que t’agradaria que sonés al teu funeral.

Djavan, Nick Cave, Nick Mulvey, Nick Drake i “Fiesta”, The Pogues. Per aquest ordre.

 

 

 

 

 

El Qüestionari: Mujeres.

Per Frederic Cervelló.

Álex Sardá_Mujeres_ 1.JPG
Foto: Àlex Sardà.

Aquest divendres 2 de febrer, la banda barcelonina de garatge Mujeres, formada per Yago Alcover (veu i guitarra), Arnau Sanz (bateria) i Pol Rodellar (baix), presentaran a la Sala El Cau de Tarragona, el seu darrer disc, Un sentimiento importante (Sonido Muchacho, 2017), amb el qual obren els actes de celebració dels seus deu anys de carrera musical.

Nosaltres hem aprofitat l’ocasió per fer-los un dels nostres Qüestionaris.

  1. El primer disc que us vau comprar.

La cassette del primer disc d’Offspring, a Blanco Y Negro, o algun de Satanic Surfers o Pennywise, a la tenda Outline, a Barcelona.

  1. El primer instrument que vau aprendre a tocar.

El baix elèctric, tot i que de petit havia tocat el piano, la flauta i, abans, inclús el xilòfon.

  1. El primer grup del què vau formar part.

Un grup de hardcore melòdic amb els amics de l’institut, es deia Surrender 6892. Vam fer alguna demo i tot, i uns quants concerts. Amb aquest grup vam conèixer al Victor Saldaña de Victor Saldaña and the Check This Outs, Zephyr Lake i molts altres projectes; un bon paiu.

  1. El primer cop que vau tocar en directe.

Com a Mujeres va ser a un local d’assaig a l’Hospitalet, a l‘Avinguda Fabregada; un edifici gegant amb centenars de locals. Vam tocar els grups del local; va ser com una festa abans de rodar un dels curtmetratges de final de carrera del nostre equip de rodatge de l’ESCAC, on vàrem estudiar tots.

  1. Si no fóssiu músics, segurament ara estaríeu treballant/fent de…

Professors o periodistes o editors i dibuixants de còmic.

  1. Si en agrada Mujeres també ens hauria d’agradar…

Jacuzzi Boys.

  1. Un músic amb qui us agradaria col·laborar.

King Khan, Brian Jonestown Massacre.

  1. El millor moment de la vostra carrera musical.

La primera gira pels estats units, el primer Primavera Sound i el sold out de la setmana passada a l’Apolo.

  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure-us.

El garatge nacional.

  1. El darrer cop que vau sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Pànic mai, nervis sempre.

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya.

VLIVM.

  1. L’última vegada que vau tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.

  Escenari Movistar, a Tortosa.

Instagramer de la quinzena: Cristina Claramunt

La fotògrafa vallenca Cristina Claramunt ens diu això sobre la seva visió fotogràfica:

“Percebo la imatge com a forma d’exploració i de projecció. M’atrau especialment la simplicitat estètica i el que és subtil, m’agraden els espais oberts, la ciutat, la gent i l’encant d’allò que es troba fora de context.

La fotografia és el meu principal mitjà d’expressió i de subsistència. Em permet tenir un espai on fluir, alhora que m’ajuda a retenir instants i a crear una autobiografia visual. Instagram n’és el volum més reduït i compacte, un fragment semimaquillat de la meva intimitat, exposada al món i a qui la vulgui observar”.

La trobareu a Instagram com a @cristinaclaramunt

 

Melòmans: David Castillo.

Per Frederic Cervelló

David-Castillo-©-Ferran-Sendra-4.jpg
Foto: Ferran Sendra.

David Castillo, poeta, escriptor i activista cultural nascut al barri barceloní del Poblenou i criat a Vallcarca, va participar activament, de ben jove, en els moviments àcrates, llibertaris i contraculturals de mitjans dels anys 70, una època carregada de rebel·lia i promeses en la què semblava que tot era possible però que es va acabar marcint ràpidament, tal i com passà a la ciutat de Londres, en les mateixes dates, amb el fenomen del moviment punk. Tota aquesta experiència vital ha nodrit bona part de la seva obra, tant poètica com narrativa.

Castillo va començar a destacar com a poeta als anys 70 en publicacions clandestines i contraculturals. L’any 1989 va passar a dirigir el suplement de llibres i cultura del diari Avui i es va encarregar de publicar l’antologia Ser del segle. Antologia dels nous poetes catalans. Als anys 90 va dirigir la revista Lletra de canvi i va guanyar els premis Carles Riba amb el poemari Game Over i Joan Crexells amb la novel·la El cel de l’infern. L’any 2000 va publicar el poemari Seguint l’huracà, amb un altre il·lustre de l’escena contracultural catalana, Marcel Pey. Al 2001 va guanyar el premi Sant Jordi amb la novel·la No miris enrere i el 2005 el premi Atlàntida al millor articulista de l’any en llengua catalana. També ha organitzat diferents cicles poètics i ha estat el fundador i director de la Setmana de la Poesia de Barcelona.

El 2016 va ser el seu gran any. Se li va concedir el Premi Internacional Ciutat de Cartago de l’Associació d’Hispanistes Tunisians pel diàleg que ha establert entre les llengües castellana, àrab i catalana; es va traduir a l’italià la seva novel·la Barcelona no existeix; es va publicar un recull dels seus poemes d’infantesa i joventut, El túnel del tiempo, i, juntament amb Marc Valls, va editar l’antologia Poesia Contracultura Barcelona, que recull l’obra de divuit poetes de l’escena contracultural barcelonina morts prematurament, des de Zane Speer fins a Roberto Bolaño, passant pels germans Pau i Mònica Maragall o Pepe Sales.

Gran fan de Bob Dylan, Castillo n’ha publicat dues biografies, una l’any 1992 i una altra el 2016.

  1. El primer disc punk que vas escoltar.

Sens dubte, Anarchy in the UK. Prefereixo, però, els Clash.

  1. La cançó que més cops vas ballar al Orfeo Negro.

Jo no ballava, allò era massa estret per ballar, Havia estat una casa de putes en forma de barra americana.

  1. El disc que et transporta a l’adolescència.

No em transporto enlloc, ho sento. De fet, no tinc gaire noció del temps i vaig i vinc entre somnis, percepcions i records.

  1. La cançó de Bob Dylan que no et cansaràs mai d’escoltar.

“Idiot Wind”, entre altres…

  1. El disc que millor defineix l’underground barceloní dels 70.

El del Perucho’s va ser sensacional. El vaig escoltar moltes vegades quan encara vivia a casa dels meus pares. I el conservo…

Perucho-concert-1-680x450

  1. La cançó que s’amaga darrera els poemes de Carlos Iguana.

El Carlitos l’associo més a Com acabar amb el judici de Déu, d’Antonin Artaud, com a l’Albert Subirats.

Artaud_BNF.jpg

  1. La banda sonora ideal per a una exposició de Marcel Pey.

El Marcel escolta molta música, però crec que David Bowie o els Bauhaus, coincidirien.

bowie.jpg

  1. El disc que demostra que, certament, Barcelona no existeix.

Licors, de Pau Riba, per exemple. O Mi calle, de Lone Star

pau-riba-licors.jpg

  1. Una cançó actual que hauria pogut sonar als funerals de Durruti.

Espero que no fos d’aquests horribles grups punks que toquen cada cop que els anarquistes fan unes jornades. Aniria perfecte, però, “The return of de Durutti Column”,  amb els ocellets i tot plegat..

return-of-the-durutti-column-feature-title.jpg

  1. El disc en el qual la música i la poesia es donen la mà.

Pocs realment, però sóc eclèctic, i podríem dir que des de l’inevitable Leonard Cohen al no canonitzat George Michael, que fa també molt bones lletres. Gainsbourg o Léo Ferré també podrien entrar en aquesta loteria. Els discos que va fer Ferré sobre Verlaine, Rimbaud, Baudelaire i els altres són memorables.

leo-ferre_exo_revolte_angelo_deligio_mondadori-portfolio_1024.jpg