Melòmans: Jota Vizcarro.

Per Frederic Cervelló.

patente de corsario
Foto: Patente de Corsario.

El nostre primer Melòman del 2019 és el rapitenc Joan Ramon “Jota” Vizcarro, exfutbolista de la U.E. Rapitenca i, quan la feina de mecànic nàutic li permet, DJ i dinamitzador cultural i musical.

La seva passió per la música li ve de ben jove, quan parava l’orella a les novetats musicals que, en forma de vinil, portava a casa la seva germana mitjana. Va ser en l’àmbit domèstic que va descobrir a Radio Futura, Los Pegamoides, Los Negativos… Amb la seva colla d’amics, que es feien dir els Rockers per la seva predilecció pel rock dels 80 i començaments dels 90, freqüentava l’Arsenal, una sala recreativa en la què el propietari alliçonava als seus joves parroquians a base de Talking Heads, The Smiths o Pixies. Quan l’època de les «maquinetes» va quedar enrere, van canviar l’Arsenal pel Subway, mítica sala rapitenca reconeguda per l’aposta pels grups novells i per la bona música que s’hi escoltava. Va ser allà on Vizcarro va començar a punxar. Durant els anys, ha anat emprant diversos noms de guerra, depenent de l’estil de música que punxi: ByJota, DJ Jota, Los Mezcal… A les seves sessions, força eclèctiques, hi podreu escoltar música dels 80, indie, britpop, electrònica o soul.

Jota Vizcarro és, també, un dels impulsors de l’Associació Cultural El Petit Comité, que, amb seu a la Ràpita, organitza diversos esdeveniments musicals que s’han convertit ja en referents a les Terres de l’Ebre. Un dels més arrelats és el We Are Not Djs (WANDJS), una marató de deu hores de música ininterrompuda en la què es convida a punxar a gent que, tot i el seu bon gust musical, no acostuma a fer de DJ. El festival, que es celebra al Parc del Garbí de la Ràpita, va complir l’any passat la seva 11ª edició, dedicada exclusivament a dones no DJ. L’Associació també organitza, dins les festes de Sant Jaume, el Ball de Zafan, una nit de concerts en la què es vol recuperar com a espai lúdic l’antiga via del túnel de la Val de Zafán, que antigament donava accés al port de la Ràpita.

Una de les darreres «creacions» del Petit Comité és el SELECTES, un petit festival de música en directe que l’any passat va celebrar la primera edició amb concerts de Ferran Palau i Elle Belga a l’Auditori Sixto Mir de la Ràpita i que, ben aviat, donarà a conèixer la programació de l’edició d’enguany.

 

1- El disc que et transporta a l’adolescència.

Deseo Carnal, de Alaska y Dinarama. Adolescència pura, dissabte tarde, amics, variants 49 cc, xiques interessants, poble  veí i les cançons de Berlanga i Cia de Banda Sonora a tothora.

Alasca-Y-Dinarama-Deseo-Carnal.jpg

2- Un clàssic de Radio Futura.

“La estátua del Jardín Botánico”, estiu del 86 a la Devesa, jo 14 anys, los Auserón i esta cançó travessant la pell i arribant-me fins al cor per quedar-se a viure sempre.

 3- La primera cançó que vas punxar al Supway.

Tinc lo podi  gravat a sang: la primera “ANA”, del Bossanova dels Pixies,  la segona “Hand in Glove” dels Smiths, i la tercera “It’s the End of the World as We know it ( and I Feel Fine)”, dels meus estimats REM.

 4- El millor disc de David Bowie.

Molt complicat de contestar perquè estem parlant d’un artiste vital i té molts lp’s brillants, però escolliré el que em va impactar molt més per el moment meu personal, el HEROES.

77a1d541d7e5b1220d6ea4607688bef0_XL.jpg

 5- La cançó que s’hauria de convertir en el nou himne de la UE Rapitenca.

“Pon tu mente al Sol”, dels inigualables El Niño Gusano; una lletra immillorable per fer bandera i pintar a la sortida al camp: «No, ninguno de nosotros, estamos hechos con frío».

 6- La millor manera d’obrir una sessió de DJ de ByJota.

Sempre amb instrumentals, soul, rock, pop, funky, garatge o amb àudios de pel·lícules o inclòs diàlegs de Hugo Chávez.

 7- La cançó que tothom hauria d’escoltar de Charles Bradley.

Del Victim of Love, “Strictly Reserved for You”; classe en majúscules i una Menahan Street Band en estat de gràcia. Recomano totalment els Lp’s editats instrumentals dels mateixos lp’s de Charles Bradley per adonar-te’n que són músics brutals.

 8- El grup o solista que més feliç et faria poder programar amb el Petit Comitè.

Pascal Comelade, un geni únic, el seu directe és una experiència per a tots els sentits.

780_008_3580137_7e0f1a9e6448a802ba08d0dfaa6f6d09.jpg

 9- El single que no punxaràs més per por de ratllar-lo.

“You Can Count on Me ( Theme From Hawai 5 – 0 )”, de Sammy Davis Jr. Pura dinamita per les  pistes de ball de fusta.

 10- Un disc que t’hagis comprat només perquè et molava la portada.

The La’s i la sorpresa va ser que té una de les millors cançons Pop més boniques de sempre, “There She Goes”, la cançó pop perfecta.

 11- La banda sonora ideal per un recorregut en cotxe pel Delta de l’Ebre.

A mi m’agrada, quan faig alguna sortida per la ribera i el Trabucador, escoltar bandes folk i aquí entrem en un món molt gran de infinita qualitat,  així que triaré l’últim que vaig fer en la família i escoltàvem el Excuses For Travellers, dels Mojave 3. Va ser sensacional escoltar la veu de Neil Hastead i visualitzar els camps d’arròs daurats i amb lo sol amagant-se per darrera el Montsià, pura poesia.

MI0001758602.jpg

 12- La darrera descoberta musical.

Lawrence Rothman, el vaig veure a la última edició de l’Eufònic i vaig flipar amb la llum que desprèn artística i musicalment parlant.

wtlm_lawrencerothman_2

 

 

 

LNE us recomana: North State.

Per Frederic Cervelló.

25395979_1637903672919806_7639473765893350503_n
Foto: Berta Pfirsich.

North State és un grup format per dos germans de Figueres, la Laia (veu i sintetitzadors) i el Pau Vehí (veu i programacions). L’origen de la banda el trobem l’any 2015 quan el Pau, que llavors estudiava producció musical, li va passar a la Laia, que en aquells moments tenia un projecte de tall més folk, unes bases en les què estava treballant. La Laia va flipar i van començar a treballar junts.

La seva proposta musical veu de tot allò que els agrada: pop electrònic, r&b, hip-hop, soul… i reconeixen influències compartides de músics com Kanye West, Flume, Little Dragon, James Blake, King Krule, Tyler, Radiohead, Foals i un llarg etcètera. El Pau i la Laia defineixen North State com un projecte artístic, doncs lo seu va més enllà de la música i, per això, cuiden fins al darrer detall les sessions fotogràfiques, l’art i disseny de les portades dels seus treballs i, sobretot, els videoclips, que s’han convertit en l’aparador musical del segle XXI, substituint la MTV per plataformes com Youtube o Vevo.

A l’octubre del 2017 van publicar, sota el paraigües del segell de nova creació Club Ruido, el seu primer single digital, “I Know You”, un èxit instantani que anava acompanyat d’un vídeo dirigit pel col·lectiu barceloní de creadors audiovisuals Yverz. Va ser el punt de partida d’un any de vertigen. Pocs mesos després debutaven en directe a la sala Sidecar, després tocaven a l’Apolo i la revista MondoSonoro els proclamava guanyadors de la millor demo catalana del 2017, el que els portava a actuar a la madrilenya Joy Eslava. Al primer single, el seguiren quatre més: “Can’t Forget You”, publicat al Nadal del 2017 i amb vídeo dirigit per l’artista madrileny Mario Sanz, “Late Night Calls” (2018), “Downhilli’n” (2018) i la darrera referència, “FML” (2018), versió gravada en directe de la cançó de Kanye West i The Weekend.

Tot això els ha convertit en un dels fenòmens del underground del 2018, obtenint les lloances de bona part de la crítica especialitzada, tocant en els principals festivals de l’estat (Primavera Sound, FIB, BBK, Eufònic) i deparant en ells moltes expectatives; expectatives que esperem que es compleixin el proper 2019, amb la publicació de més material i en molts més concerts, algun d’ells (esperem) per terres tarragonines.

Podeu escoltar-los a:

Instagramer del mes: Miquel Bernús

Miquel Bernús

@mi.bernus

Ens diu el nostre fotògraf:

La meva passió per la fotografia va començar als 12 anys. Amb una reflex de 6 megapíxels vaig aprendre les nocions bàsiques del funcionament d’una càmera i poc a poc vaig ampliar i millorar l’equip. Amb l’objectiu de compartir i discutir sobre fotografia, em vaig unir a l’Agrupació Fotogràfica de Cambrils (AFC). Malgrat els inicis digitals, tenia inquietuds sobre les arrels fotogràfiques d’on venim per poder saber cap a on anem. Per aquest motiu, vaig proposar a la AFC realitzar un treball sobre processos primigenis de la fotografia anteriors a la pel·lícula, com cianotipies, gomes bicromatades i Van Dykes. Després de molta documentació i feina de laboratori, el resultat va ser una exposició col·lectiva: “Al voltant de la química”.

Uns anys més tard, una mica estancat amb el procés creatiu i volent un canvi, vaig decidir vendre tot el meu equip per mudar-me a l’analògic. La fotografia química es va presentar com una alternativa a passar hores davant d’una pantalla, a la immediatesa i una forma de poder gaudir de tot el procés i no només de la imatge final. A més a més, va ser una oportunitat per profunditzar en la tècnica i disciplina fotogràfica. Pot semblar difícil explicar per què treballar en analògic en un món digital, on clarament el menor cost i les avantatges són superiors; personalment diria que, com quan estàs a punt de desembolicar un regal, és el breu instant de neguit i expectació abans de comprovar un rodet acabat de revelar el que crea una estranya addició que fa que tots els altres motius passin a un segon pla.

Personalment, la fotografia és el medi d’expressió artística que em permet exterioritzar la connexió interior amb l’entorn. No pretenc la perfecció estètica amb les imatges sinó que, més aviat, em considero un observador del meu voltant tal com m’arriba. Com espectador intento sempre empatitzar cada vegada que acciono el disparador i poder transmetre la meva visió que, al cap i a la fi, no deixa de ser un diàleg amb l’observador. Per tal d’intentar comunicar més enllà de la pròpia imatge prescindeixo dels colors i em centro en el que ens pot dir la gama de grisos amb les ombres, mig tons i contrastos.

Actualment estic treballant en l’autoedició d’un llibre de fotografia de viatges, així mateix tinc un gran interès en la divulgació de la fotografia analògica i de la comunitat fotogràfica.

Melòmans: Maria Cabrera.

Per Frederic Cervelló.

46941675_1206334596180224_5377000932322050048_n.jpg

La Maria Cabrera, nascuda a Girona però resident a Barcelona, és una de les poetes més destacades de la seva generació. Va debutar l’any 2004 amb Jonàs (Editorial Galerada), amb el què va guanyar el premi Amadeu Oller per a joves poetes inèdits. Curosa i perfeccionista de mena, va trigar sis anys en publicar la seva segona referència, La matinada clara (Accent editorial), amb il·lustracions de Maria Alcaraz. L’any següent va participar en l’obra col·lectiva Ningú no ens representa. Poetes emprenyats (Editorial Setzevents, 2011), sorgida de l’acampada del moviment 15-M a la plaça Catalunya de Barcelona. Al 2017 va veure la llum la seva obra més reconeguda, La ciutat cansada (Proa), guanyadora del premi Carles Riba de poesia 2016. Aquest 2018 ha escrit el pròleg de l’edició en català de Teoria King Kong (L’Altra editorial), l’assaig feminista de l’escriptora francesa Virginie Despentes. Grups i músics com Panellet, Manel, Sílvia Pérez Cruz, Miss Carrussel, Clara Peya o Bikimel han musicat alguns dels seus poemes.

A banda de la poesia, l’altra gran passió de la Maria és la música. De fet, forma part, com a rapsoda, del grup barceloní El pèsol feréstec, el darrer disc dels quals, l’imprescindible Treure’n robins (The Indian Runners, 2017), inclou vàries adaptacions de poemes de La ciutat cansada. Amb la Irene Fontdevila comparteix el projecte Vladivostock, en el qual es fusionen els seus poemes amb el piano de la Irene. Al 2013 va crear, junt amb Les Sueques i la complicitat d’un bon grapat d’amics i poetes contemporanis, el fanzine de publicació menstrual Cor Pelut.

Llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, la Maria és professora associada de literatura a la Universitat de Barcelona, a més de traductora i correctora lingüística. Entre els seus darrers treballs en aquests camps hi trobem la traducció d’ El seu cos i altres festes (Llibres Anagrama, 2018), de l’escriptora nord-americana d’origen cubà Carmen Maria Machado, i la correcció de Monòleg del perdó (Males Herbes, 2018), del seu admirat Enric Casasses.

  1. El disc que et transporta a l’adolescència.

Zen Arcade, de Hüsker Dü.

zen-arcade-4f2c0e555c91c.jpg

  1. La cançó que t’agradaria poder tocar.

Hahahà, n’hi ha moltíssimes! M’agradaria, algun dia, aconseguir acompanyar El pèsol feréstec amb el violoncel –intento tocar-lo, una mica en lluita contra la natura perquè soc negada per a la música.

17621738_1265074106924487_7266708561308478360_o.jpg
El pèsol feréstec
  1. El disc que necessites escoltar quan tens el «cor pelut».

Música per a esos días difíciles? Doncs, per exemple, Big Mama Thorton: senyores amb veus columnars i que toquen la bateria. Devoció.

Big-Mama-Thornton_0014.jpg

  1. La millor adaptació musical que s’ha fet, fins ara, d’un poema teu.

«Cançó dels dies de cada dia», de Miss Carrussel. No la té gravada en cap disc, però l’havia tocada unes quantes vegades, i em sembla que és la versió d’un poema meu en què la interpretació musical dels versos em resulta més propera.

image.jpg
Miss Carrussel
  1. El disc en el què la música i la poesia es donen la mà.

Spiderland, de Slint, em sembla una rotunda meravella lírica; m’agrada molt la gravetat del dir, la veu que sembla que baixi de bosc «carregada de foscúries» —que diu Joan Vinyoli. N’hi ha mil més, es clar; en català, les lletres més delicades i punxegudes (i aquest contrast m’és cabdal en poesia: so i dissonància) són i seran, per mi, les de Les Sueques.

maxresdefault.jpg
Slint
  1. La cançó que tothom hauria de conèixer d’El pèsol feréstec.

«Escàs voler», Ausiàs March a ritme de reggaeton (del disc Cor de carn). També em fa molt feliç «Virgo Vamp», un poema de Pepe Sales, quan el toquen en directe i en Gerard Segura (guitarra, veu, EL pèsol primigeni) explica l’anècdota que el va motivar. Per a mi El pèsol és pell, és directe, i crec que cal veure’l en concert per gaudir-lo.

17457284_1265073793591185_1704778104308306438_n.jpg

https://pesol.bandcamp.com/track/esc-s-voler-versos-dispersos-i-adaptats-dausi-s-march-i-gabriel-ferrater

  1. El disc perfecte per acompanyar una lectura de poemes de la Blanca Llum Vidal.

Emmaar, de Tinariwen, podria fer-li una trena, a la Blanca, mentre recita Aquest amor que no és u, que és un diàleg i una brega amb el Càntic dels càntics i un jardí florit d’emoció i llengua que, sisplau!, si no heu llegit cuiteu a fer-ho. I no sé si tot Let them eat chaos, però la força de la Kate Tempest i la de la Blanca em casen, perquè els puja de terra com la saba.

a2948830405_10.jpg

  1. La cançó de Les Sueques que et fa perdre el món de vista.

M’agrada molt «Ara és aquí», d’Educació física: és una cançó tan esmolada, tan escrita i composta en un moment de clarividència estripada, que em fa mal, la trencadissa de vidres que retrata. Tot i que n’hi ha moltes, que em fan perdre el món de vista… Soc molt feliç, jo, escoltant Les Sueques.

  1. El disc dins del qual et quedaries a viure.

Soc cul de mal seient, i em costaria, quedar-me a viure en un sol lloc… Ara fa setmanes que escolto molt Moonshine Freeze, de This is the Kit.

moonshine freeze_this is the kit.jpg

  1. La cançó que s’hauria de convertir en l’himne de la revolució feminista.

Ual·la, que difícil. «Faldilles i soroll», de Les Sueques? (És nota que en soc fan?)

  1. La banda sonora d’un poema de l’Enric Casasses.

«I Set my Face to the Hillside», una cançó de TNT, de Tortoise, que crec que funcionaria de meravella per dir-hi a sobre algun tros del Monòleg del perdó, una obra de teatre de l’Enric que m’encanta.

  1. Un disc per escoltar al cotxe, de camí a una nova edició del Festival Pingüí.

I Like Fun, de They Might Be Giants.

LJX113_800.jpg

JOSELE SANTIAGO AMB DAVID KRAHE, Bravium Teatre, Reus (24.11.2018)

Per Núria Calvó

Recta final del Festival Accents

No se’m va acudir millor refugi per resguardar-me del Black Friday que un concert de rock d’un històric indomable, ara més assossegat pel pas del temps i les batalles viscudes, acompanyat d’un altre guitarrista pluriempleat en bandes d’indubtable solvència: Josele Santiago i David Krahe. De fet, Krahe venia de València on havia fet un concert vermut amb Los Coronas. I tan content.josele 1

Elegància sòbria a l’escena: no calia attrezzo ni floritures. Dos guitarristes dels bons, lluint la seva destresa i delicadesa. Van fer un recital impecable, amb temes de Santiago i sense necessitat de recórrer als vells èxits de Los Enemigos. Van començar amb Pensando (“pensando no se llega a ná”), que després va explicar que la lletra havia sortit inspirada per un discurs de José María Aznar i a en Krahe li va agafar un atac de riure espontani i contagiós. Es nota molt que són amics i que es tenen apamats. Bones cançons, que s’aguanten perfectament en format acústic, comentaris amb altes dosis de lucidesa i misantropia, proporcionals a l’experiència adquirida al llarg de tots aquests anys que porten a dalt dels escenaris (i en Krahe també als plats del local més mític de Malasaña, la Via Láctea). L’un i l’altre són història viva del rock espanyol. Però han enllaçat amb les generacions més joves i, per exemple, inclouen una versió, cantada en català, del tema Monstres de Xarim Aresté, que va ser molt celebrada entre el públic i que forma part del repertori amb què van girant per tota la Península.

josele 2

El concert va bastir la part central sobre temes de Transilvania, l’últim disc de Josele Santiago (que està tan de tornada de tot que no en portava ni un per vendre). Però va repassar també cançons de la resta dels seus treballs en solitari, i ja cap al final van sonar Tragón, Olé papa, i Mi prima, rescatats d’aquell Las golondrinas, etcétera, que ens el va descobrir l’any 2003 com a cantautor indiscutible. El públic que gairebé omplia el Bravium va ser molt respectuós. Pocs mòbils enregistrant i silenci devot, trencat només per alguna rialla irreprimible i els aplaudiments sincers entre tema i tema. Vam detectar alguns músics, algun de Tarragona, gaudint també del saludable exercici de desconnectar per una estona del batibull. L’escriptura de Santiago és aparentment senzilla, però molt ben tramada, sobre detalls quotidians que a moltes persones ens passarien desapercebuts i ell en fa tot un poema. No perd el punt macarra i castís ni les ganes de continuar tocant.

Aquí podeu veure el vídeo, cortesia del Festival Accents, on Josele Santiago i David Krahe interpreten “Els monstres” de Xarim Aresté: Josele Santiago & David Krahe: Els monstres

Agraïm a l’organització del Festival Accents (Isaac Albesa) l’oportunitat d’haver pogut compartir aquesta vetllada entranyable amb aquests dos tòtems (no precisament de “la nova escena”) i us recordem que encara queden dos concerts abans de tancar el cicle, aquest cap de setmana:

Fito Luri al Teatre Auditori Casal Riudomenc, dissabte 1 a les vuit del vespre.

Paula Valls al Convent de les Arts d’Alcover, diumenge 2 a les set.

Des de La Nova Escena estem sortejant entrades. Pareu atenció al Facebook i Twitter.

Aplaudim aquesta iniciativa i esperem que tingui continuïtat i el suport que es mereix.

Pau Alabajos al Festival Accents

El passat 17 de novembre el cantautor de Torrent, Pau Alabajos,  va presentar el seu últim treball “Ciutat a cau d’orella” (Bureo Músiques, 2018), on musica textos de Vicent Andrés Estellés. Ho va fer a la Sala Santa Llúcia de Reus, dins el marc del Festival Accents que continua a Riudoms i Alcover fins el 2 de desembre.

Fotografies de Marta Escolà · @laMartu30

El Qüestionari: Jansky.

Per Frederic Cervelló.

JANSKY_promo_PabloAttfield_H.jpg
Foto: Pablo Attfield.

Entre el 23 i el 25 de novembre del present 2018 tindrà lloc al Centre d’Art Lo Pati (Amposta) la segona edició del Femme in Arts. Visibles a escena, un certamen que pretén reivindicar la visibilitat de la dona en totes les vessants de l’escena cultural.

El certamen, comissariat per l’Anna Zaera i coorganitzat per Lo Pati i les àrees de serveis socials i atenció a la dona de l’Ajuntament d’Amposta, el Servei d’Informació i Atenció a les Dones del Consell Comarcal del Montsià i el Servei d’Intervenció Especialitzada de les Terres de l’Ebre que exerceix la Fundació Montsià, amb el suport de l’Institut Català de les Dones i el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya, té com a objectiu crear consciència i incentivar el debat social sobre la violència masclista i la desigualtat de gènere a les Terres de l’Ebre aprofitant la celebració del Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència contra la dona.

Durant aquests tres dies es duran a terme diferents activitats: exposicions fotogràfiques, cinema, mostra de llibres de literatura feminista o un Poetry Slam, convocatòria oberta on dones del territori es podran fer visibles a escena a partir de recitacions de poesia, pròpia o aliena, en espais públics.

En l’apartat musical hi haurà les actuacions de Pentina’t Lula (divendres 23, 20.15h) i Jansky (diumenge 25, 13h).

Jansky és un duet format per la poeta catalana Laia Malo (veu i programacions) i el músic mallorquí Jaume Reus (flauta i programacions). La seva proposta musical combina l’electrònica orgànica de Reus amb la poesia de Malo, en un gènere que ells han batejat com «electrovers». La parella va debutar al 2013 amb el disc Un big bang a la gibrella (Primeros Pasitos), al que va seguir el treball ÉÈ (Primeros Pasitos, 2015).

Actualment es troben immersos en una gira mundial de presentació del seu tercer elapé, This is Electroverse (Hidden Track, 2018), publicat el passat mes de setembre, que els està duent a tocar en països com Corea, el Marroc, Argentina, Itàlia o Anglaterra i que aquest diumenge farà una parada a Amposta.

Els de La Nova Escena hem aprofitat l’ocasió per fer-los un dels nostres Qüestionaris.

 

1- El primer disc que us vau comprar.

J (Jaume): Blanco y Negro Mix, estiu de 1994. Gràcies a aquest disc, vaig conèixer Afrika Bambaataa.

L (Laia): El primer que vaig demanar pels Reis va ser una cassette de Sopa de Cabra, i el primer cedé que em vaig comprar amb els meus diners va ser l’homònim de Blur (1997).

images

  1. El primer instrument que vau aprendre a tocar.

J: La flauta.

L: El piano.

  1. El primer grup del què vau formar part.

J: Cranc Pelut, un grup de funk rock mestissatge, on composava, cantava i tocava la flauta travessera. Vam estar actius del 2008 al 2011 i vam arribar a enregistrar i autoeditar un disc.

L: Jansky.

  1. El primer cop que vau tocar en directe.

J: Al Parc de la Mar, de Palma (dins el Certamen de cantautors Art Jove 2000).

L: A Ses Voltes (ben al costat del Parc de la Mar, amb Jansky (2011), i curiosament també amb motiu del Premi Art Jove però de poesia!).

  1. El/la músic amb qui us agradaria col·laborar.

J: Kraftwerk, Bjork, James Holden.

L: Damon Albarn, Patti Smith, PJ Harvey.

kraftwerk.gif
Kraftwerk
  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure-os.

Ens passa una mica el contrari del que planteges: els mitjans no saben ben bé a quina escena incloure’ns, però normalment acabem dins el calaix poc definit de l’electrònica..

  1. Si ens agrada Jansky també ens hauria d’agradar….

Us poden agradar coses que van des de Massive Attack fins a Kate Tempest o Princess Nokia, passant per Eric Dolphy.

937ea872611a0df45599e8e01b855151.jpg
Princess Nokia
  1. El darrer cop que vau sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Aquest estiu, volant per actuar a Menorca, ens van extraviar l’equipatge amb els instruments… I en comptes d’anul·lar el bolo vam decidir d’improvisar un set amb la flauta, el vers i un petit sampler… Al principi vam patir, però gràcies al públic (i a l’escenari meravellós del far de Cavalleria) va sortir un concert inoblidable.

  1. El lloc més especial on heu tocat.

Tocar al Sejong Center de Seoul, entre gratacels i palaus mil·lenaris.

  1. El darrer cop que vau tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.

Ja fa uns anys que no venim al sud… El darrer cop va ser al Portal 22, de Valls.

  1. Si no fóssiu músics, segurament ara estaríeu treballant de/ estudiant….

J: En un parc natural mirant ocells.

L: Potser hauria provat d’aprendre a pintar…

  1. La cançó d’un estil molt diferent al vostre que us agradaria fer-ne una versió.

“Perquè Vull”, d‘Ovidi Montllor.

  1. Trap si o trap no.

SÍ a tot el que sigui expressió artística, sincera i apareguda al marge de les grans corporacions. NO a qualsevol producte prefabricat i premastegat per al consum en massa.

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya.

Don Simón & Telefunken.

4037045962_7debcf991c_b.jpg