El Qüestionari: Retirada!

Per Frederic Cervelló

RETIRADA!_07_COLOR_Alberto Polo.jpg
Foto: Alberto Polo.

Ahir divendres 24 de maig, Retirada!, banda barcelonina – granollerina d’epic rock formada per l’Albert i el Cuervo, van presentar el seu darrer treball, Son (El Segell, 2019) a La Capsa de Música de Tarragona. El disc ha estat produït per Santi Garcia i Borja Pérez; l’art work ha anat a càrrec de la Judit Armengol. La setmana vinent, el duet estarà present al Primavera Sound per partida doble: el 29 de maig (Primavera Pro) i el 1 de juny.

El concert d’anit, en el que també hi va prendre part el gran Ferran Palau, marca l’inici d’una col·laboració entre l’Associació de Músics de Tarragona i Concerts Movistar gràcies a la qual en els propers mesos passaran per Tarragona grups de renom de l’escena musical estatal.

Nosaltres hem aprofitat l’ocasió per demamar a Retirada! que responguin el nostre Qüestionari.

  1. El primer disc que us vau comprar.

Cuervo: El Discovery, de Daft Punk.

Albert: Potser un recopilatori de Michael Jackson? El primer que recordo especial va ser el Takk, de Sigur Rós a una petita botiga del centre de Girona, encara m’acompanya!

sigur-ros-takk-vinilo-2x10-nuevo-cerrado-en-stock-D_NQ_NP_875123-MLA27705386719_072018-F.jpg

  1. El primer instrument que vau aprendre a tocar.

Albert: La guitarra, als 13 anys un amic em va ensenyar els 6 acords i apa.

Cuervo: En plan serio, la guitarra al conservatori.

  1. El primer grup del que vau formar part.

Albert: Fuera de Órbita ens deiem, tot i que ens feiem els interessants reduint-ho a FDO, fèiem versions de Los Planetas, Sexy Sadie o Teenage Fanclub i vam arribar a fer 6 cançons pròpies.

Cuervo: El meu crec que no vam arribar a tenir nom, fotiem versions de bad religion, no use for a name, millencolin…

  1. El primer cop que vau tocar en directe.

Cuervo: Sent estricte, al conservatori vaig fer algún concert davant de força gent, així que suposo que hauria de contar com el primer cop. Amb banda, la veritat que no ho recordo.

Albert: A la festa de la universitat del bateria de FDO, la Etseib. Molt intens!

  1. El darrer cop que vau sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Cuervo: Osti, a la presentació de Son em vaig carregar la guitarra 5 minuts abans de començar i una mica de pànic hi va haver…

Albert: Ja veus, quin moment… Va ser complicat el tema.

  1. Si no fóssiu músics us hauria agradat treballar de… / estudiar…

Albert: De la música solament és complicat viure-hi. Jo apart sóc enginyer acústic, per exemple.

Cuervo: Jo Ingenyer Informatic i estic força content de ser-ho.

  1. Trap si o trap no.

Cuervo: Trap no. Musicalment no tinc res a criticar, és questió de gust. Però culturament són foscor, els valors que transmeten son merda, punt. El mateix dic del puto reggeaton.

Albert: Amén.

  1. Si ens agrada Retirada!, també ens agradarà/n….

Cuervo: Mogwai, Yo la tengo, Death cab for cutie, Nueva Vulcano, El petit, Últim cavall, Super gegant.

Albert: Pedro The Lion o Low, també!

Larson-Yo-La-Tengo.jpg
Yo La Tengo.
  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure-vos.

Cuervo: Els mitjans no ho sé, pero nosaltres sempre ens hem sentit part de l’escena que envolta l’Ultra local records.

Albert: Ultra localisme o mort!

dddddddddddd.jpg

10.El músic amb qui us agradaria col·laborar.

Albert: James Murphy, de LCD Sound System.

Cuervo: Anthony Gonzalez, de m83.

LCDSoundsystem_Lovebox_160716_photo_JordanHughes_05.jpg
James Murphy.
  1. La cançó d’un estil molt diferent al vostre de la qual us agradaria fer-ne una versió.

Cuervo: Alguna de los Chikos del Maíz molaria.

Albert: jajaja venga!

1551376534816-image001
Los Chikos del Maíz.
  1. El lloc més especial on heu tocat.

Albert: Al Maldaltura, a Llessui, davant de les muntanyes, una vista que flipes.

Cuervo: Definitivament, el lloc més maco on hem tocat.

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya que us agradi.

Albert: Espaldamaceta em té el cor robat.

Cuervo: Els CRIM, ara i sempre!

  1. El darrer cop que vau tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre. 

Cuervo: Si no vaig errat, va ser a Tarragona dins del Minipop.

Albert: Hostia, si. Va molar moltíssim amb tota la canalla vibran-t’ho fort, ens van regalar un dibuix nostre i tot. ❤

24-Retirada.jpg

 

El Qüestionari: Aloha Bennets.

Per Frederic Cervelló.

Carlota Figueras.jpg
Foto: Carlota Figueras.

Guateque Sangriento (Hidden Track Records, 2019) és la darrera referència d’Aloha Bennets, quartet de garatge-punk amb tocs surfs del Baix Llobregat format per la Mireia (veu i guitarra), l’Olga (veu i baix), la Cris (veu i guitarra) i l’Álvaro (bateria). L’EP, que es va publicar el passat mes de febrer, conté dues cançons inèdites: “Katana” i “No Acabará” més un clàssic de la banda, “¿Qué es eso?”, inclosa ja en el seu EP de debut, Varadero (autoeditat, 2016). Guateque Sangriento es va gravar, mesclar i masteritzar a Binary Records per part de Xavi Nadal; l’artwork és de les mateixes Aloha Bennets.

Podeu veure en directe a les Aloha Bennets al Festival MAIG, que tindrà lloc aquest dissabte 18 de maig a Sant Gallard (Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà).

  1. El primer disc que us vau comprar.

Olga: Segurament seria de La Oreja de Van Gogh.

Cris: En tinc dos que recordo molt. Let Go, de l’Avril Lavigne, i On, dels Whyskin’s.

Mireia: El de l’Avril Lavigne, també.

Álvaro: Abbey Road, dels Beatles.

97803-l.jpg

  1. El primer instrument que vau aprendre a tocar.

Olga: La flauta al cole. Per elecció pròpia, l’ukelele.

Cris: També la flauta, m’encantava tocar la de Titanic. Després la guitarra.

Mireia: La guitarra.

Álvaro: El pal de l’escombra imaginant que era una guitarra.

  1. El primer grup del que vau formar part.

Olga: Aloha Bennets.

Cris: També.

Mireia: Un grup a l’institut, amb 16 anys, en el que només fèiem covers.

Álvaro: Un grup amb uns amics, amb 15 anys, fent covers dels Arctic Monkeys.

  1. El primer cop que vau tocar en directe.

Olga: Aloha Bennets.

Cris: Amb Aloha, a un concurs de “jóvenes talentos”.

Mireia: A la festa de l’Institut, a 4rt de la ESO.

Álvaro: Amb 15 anys, a un centre cívic de Barcelona intentant donar una nota on corresponia.

  1. El darrer cop que vau sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Olga: Abans del primer concert d’Aloha Bennets.

Cris: Al Low Festival vaig sentir uns nervis que només havia tingut quan vaig fer l’examen del carnet de conduir.

Mireia: El primer concert sempre és el més difícil.

Álvaro: ¡NO LE TEMO A NADA!

  1. Si no fóssiu músics us hauria agradat treballar de… / estudiar…

Olga: Muntant concerts o fent la comunicació d’aquests.

Cris: Alguna cosa relacionada igualment amb la música. Si no, criminòloga.

Mireia: Amb poder viure de la música em conformaria.

Álvaro: You never know but I would like to see myself in anywhere where I can develop my skills and myself and be happy with that. (Això deia quan buscava feina a Liverpool)

  1. Trap si o trap no.

Olga: Trap si, segons l’artista, com tot.

Cris: Trap molt sí.

Mireia: Sempre.

Álvaro: Què és el trap?

  1. Si ens agrada Aloha Bennets, també ens agradarà/n….

Cris: Los Blenders.

Olga: Camellos.

Álvaro: Novedades Carminha.

LosBlenders.jpg
Los Blenders.
  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure-vos.

No sería escena musical, però a vegades ser un grup majoritàriament de dones sembla un gènere musical.

  1. El músic amb qui us agradaria col·laborar.

Amb alguna trapera.

  1. La cançó d’un estil molt diferent al vostre de la qual us agradaria fer-ne una versió.

Cris: “La de la reina del Pop”, de La Oreja de Van Gogh.

Olga: “No Scrubs”, TLC.

Álvaro: Danny Ocean, “Me rehúso” (la millor cançó del món).

  1. El lloc més especial on heu tocat.

Cris: El Maldaltura, i aquí a Tarragona amb Sidonie ❤

Álvaro: A la sala 1 de Razz, a les 2:45 de la matinada.

Olga: Idem.

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya que us agradi.

Segurament ens agraden uns quants més, però no els situem al mapa. A VLIVM els hem vist algun cop en directe i ens molen, i Gebre, que els hem descobert fa poc.

0006936327_10.jpg
VLIVM.
  1. El darrer cop que vau tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre. 

Al Festival Pingüí, a Flix [2017].

19748571_807368296097417_75393887194872154_n.jpg

 

 

 

 

Instagramer del mes: Alba Rodríguez Núñez

Alba Rodríguez Núñez

@albarodrigueznunez

L’Alba, fotògrafa tarragonina, ens diu això:

“Siempre le ha interesado el arte en sus diferentes expresiones.
Estudió en Barcelona. Primero en la escuela de diseño y arte Eina. Después se le abrió un nuevo mundo hacia la fotografía: empezó en el Institut d’estudis fotogràfics (2009) y  continuó en la escuela Gris Art haciendo una especialización en bodegón, retrato y moda (2012).
Ha colaborado en diferentes proyectos colectivos como: Display, De Temporada y Objectiu Barcelona.

También ha comisariado las exposiciones de fotografía en el Teatre Metropol, Tarragona. Ha hecho tres residencias artísticas, dos dentro del proyecto europeo Expediciones y una en Transmissions.
Ha expuesto dentro del festival de fotografía Scan, en Tarragona, así como en Barcelona, Mallorca, Francia, Polonia, Londres y Copenhague.
Ha ganado dos premios Laus y un premio del Diari Ara y Formentera Fotográfica.
Combina la docencia con el desarrollo de su obra tanto en estudio como en exterior”.

 

Les fotografies que ens proposa, plenes de força i de duende, formen part de la col·laboració amb la ballarina Marina Bautista i el Tablao “La Herrería” de Tarragona.

 

Si voleu conèixer el seu treball la trobareu a http://www.albarodriguez.es

Melòmans: Vicent Fibla.

Per Frederic Cervelló.

GzLT0R3z.jpg

El rapitenc Vicent Fibla va començar a punxar música electrònica al bar dels seus pares, quan tenia 16 anys. De més grandet, se’n va anar a Barcelona, a estudiar Belles Arts, la seva altra passió. A mitjans dels 90 va crear, junt a l’artista visual olotí Carles Congost, The Congosound, projecte que mesclava a la perfecció la música electrònica i les arts visuals. Paral·lelament va encetar la seva carrera en solitari com a Fibla, editant tres discos (el primer dels quals al prestigiós segell belga Sub Rosa), realitzant bandes sonores per a instal·lacions artístiques i col·laborant amb altres músics, com el col·lectiu britànic D-Fuse o amb el sevillà Arbol, amb qui va musicar en directe la pel·lícula Goodbye Dragon Inn (Tsai-Ming Liang) per commemorar el desè aniversari del Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona. Al 2001 va fundar el segell barceloní de música electrònica Spa.rk, casa d’artistes com Bradien i Escoffet, Wooky, Bruna, Arbol o el mateix Fibla.

Des del 2012 és director de l’Eufònic, Mostra d’Art Sonor i Visual de les Terres de l’Ebre, festival de referència i únic en la seva espècie, no només per l’acurada sel·lecció dels artistes que en prenen part, sinó per la seva vinculació i integració amb el paisatge de les Terres de l’Ebre i per la seva dispersió pel territori. També ha estat director del Centre d’Art Lo Pati (Amposta) al que va convertir en un dels punts capdavanters de l’art contemporani a casa nostra. Lo Pati i l’Eufònic han estat i són els motors de la revolució cultural que està vivint les Terres de l’Ebre en els darrers anys.

1- El disc que et transporta a l’adolescència.

Molts. Com que l’adolescència és un terreny inexplicable i ple d’incongruències, el cassete de “She works hard for the money” de Donna Summer, per exemple, en seria un.

2- La primera cançó que vas punxar com a DJ.

Recordo clarament una festa de final de curs de l’institut. Els “grans”, amb qui jo em feia més (i ja veus, ens portàvem un o dos anys), punxaven en una cabina lateral d’una sala de ball. Em van convidar a pujar i punxar, i d’entre el seus discos vaig triar la versió llarga de “Smalltown boy” de Bronski Beat. Vaig flipar de com sonava allò en un espai públic, com ballava la gent, com responia a una proposta d’inducció col·lectiva. Al fenomen de la música de ball, vaja. I recordo posar després alguna de “Low-Life” o “Brotherhood” de New Order. I així…

3- El millor disc que ha publicat el segell belga Sub Rosa.

Tots són del mateix nivell, depèn de en quin moment t’enxampa a tu com a oient. Però podríem triar “Complete Music For Films 1960-1984” de Luc Ferrari, per exemple.

r50380.jpg

4- La cançó que tothom hauria d’escoltar de Fibla.

“Suom nineteen seventies”. És una mica nyonyi, ho sé, però la melodia sempre m’ha tirat molt.

5- El disc on la música i l’art es donen la mà.

Qualsevol de Cabaret Voltaire o Pet Shop Boys, en qualsevol època o estat vital.

p01bqvr0.jpg
Cabaret Voltaire.

6- Un hit inqüestionable de The Congosound.

“Jessie’s theme” és inqüestionable, però el hit tapat és la versió en francès que vam fer de Guns N’ Roses. Gairebé ningú la va identificar, al seu moment.

wsi-imageoptim-175.jpg
The Congosound.

7- La joïa de la corona del segell spa.RK.

El maxi dels Eedl, un punt i apart en allò que s’estava fent al país baix el concepte del qual parlem: pràcticament res, vaja.

zacduat.jpg
Eedl.

8- Un disc per reivindicar l’escena musical ebrenca.

Veient el què s’entén com a “escena musical ebrenca” ara mateix, cap. Prefereixo coses Made in Tortosa no adscrites a cap escena.

9- El millor concert que ha acollit, fins ara, el Centre d’Art Lo Pati.

Corte Moderno. Molt bons i avant-la-lettre, amb una actitud inqüestionable. Però el dia de Maria Arnal i Marcel Bagès sempre tindrà alguna cosa de moment màgic.

05 Helena B.jpg
Maria Arnal i Marcel Bagés. Foto: Helena Blanch.

10- La cançó que hauria de fer grans als North State.

“Late night calls”. Ho té tot.

11- El grup que t’agradaria programar al festival Eufònic.

Un show sorpresa de Boards of Canada en algun lloc amagat i recòndit, envoltat d’oliveres.

boc_81513.jpg

  1. La teva darrera descoberta musical.

Els quatre discos ambient de Christina Vantzou. N’estic enganxat.

CV.jpg

 

El Qüestionari: Ran Ran Ran.

Per Frederic Cervelló

02_RanRanRan_2018_fotos_NéstorNoci_IMG_6033.jpg
Foto: Nestor Noci.

Ran Ran Ran és un grup barceloní format per en Ferran Baucells (veu, guitarra i harmònica) i en Jordi Farreras (bateria i percussió). Vinculats a l’escena del Poblenou (Ultra-Local Records, Hi Jauh USB?), la seva proposta musical veu de l’americana, el folk i el rock lo fi.

Van debutar el novembre del 2015 amb el disc homònim Ran Ran Ran (Bankrobber), en el que es recollien cançons de tres maquetes precedents gravades en moments i estudis diferents: Més brots (2013), Tot ok stop (2015) i L’Encyclopédie (2015). Al març del 2017 es publicava L’hereu (Bankrobber), un disc conceptual enregistrat i produït per Arnau Vallvé. A finals del mateix any, Ran Ran Ran completaven la història de l’hereu amb l’EP digital Aventures extraordinàries de l’hereu, que incloïa tres temes inèdits i “La cançó del lladre”, que ja formava part del disc precedent.

A l’octubre del passat 2018 van editar Ran de Mar (Bankrobber / Ulta-Local Records), enregistrat per Josep Tvrdy a Vapor Studio (Sabadell), produït per Valentí Adell i Ferran Baucells i masteritzat per Víctor Garcia a Ultramarinos. El disc va confirmar-los com una de les bandes més interessants de l’escena musica de casa nostra. La Martina Borrut (Mad’zelle), que ja havia col·laborat en discos anteriors, es va integrar definitivament a la banda, juntament amb en Valentí Adell com a guitarrista i l’Armand Rodríguez com a tècnic de so.

Al febrer d’enguany han publicat l’EP digital Havent sopat EP, amb dos versions diferents de la cançó que li dóna títol i que ja la trobàvem a Ran de Mar, i un tema inèdit. Aquest mes de maig està previst que surti a la llum un segon EP digital, que durà per títol Un darrer ball, amb cançons inèdites.

Ran Ran Ran actuaran aquest diumenge 12 de maig, juntament amb la DJ Albeta Franklin, a la festa de presentació del festival Minipop, que tindrà lloc a la plaça del Pati de Valls a partir de les 12h.

  1. El primer disc que us vau comprar.

FERRAN: El single de “Don’t get me wrong”, dels Pretenders.

JORDI: Europe: “The final countdown”.

  1. El primer instrument que vau aprendre a tocar.

FERRAN: La guitarra.

JORDI: Una bateria autofabricada, amb 10 anys.

  1. El primer grup del que vau formar part.

FERRAN: The Chicken Shake, una banda de versions, amb algun tema propi, que vam formar amb companys de la UAB.

JORDI: Mucouse membrane.

  1. El primer cop que vau tocar en directe.

FERRAN: Al 1998, a la mateixa UAB amb The Chicken Shake, i hi havia en Jordi entre el públic. Precisament ell ens va donar un cop de mà quan el vent va tombar la bateria mentre tocàvem “Paint it black”, dels Stones… per sort, només ha passat al meu primer concert que el vent se’ns emporti els instruments.

JORDI: Diria que l’1 de juny de 1996.

  1. El darrer cop que vau sentir pànic abans de pujar a un escenari.

FERRAN: A Cornellà, fa un parell d’anys. Éren les festes Toc de corn; hi havia molta gent i estava caient una tormenta espectacular. Vam acabar el tercer tema amb els tècnics ja desmuntant amb por que ens electrocutéssim o ens caiés un llamp… En realitat, ens ho vam passar molt bé.

JORDI: Aquest dissabte passat [4 de maig 2019], abans de tocar els meus temes amb l’ajut de companys de Ran Ran Ran.

  1. Si no fóssiu músics us hauria agradat treballar de… / estudiar…

FERRAN: Seria dibuixant de còmics. Si pugués dibuixar bé, no hagues agafat mai una guitarra. Em passaria el dia dibuixant.

JORDI: De professor.

  1. Trap si o trap no.

FERRAN: La veritat que no n’he escoltat mai i no en tinc cap opinió.

JORDI: Trap si!

MARTINA: El trap del Tram si; la resta, no.

  1. Si ens agrada Ran Ran Ran, també ens agradarà/n….

FERRAN: Seria bonic que us agradés Sentridoh, Sebadoh o Yo la tengo.

JORDI: Gúdar, Retirada, vàlius, Espígol.

35226978_2186954691345115_7226826351523659776_n.jpg
Retirada.
  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure-vos.

FERRAN: L’escena indie catalana.

JORDI: L’escena independent de Barcelona… què hi farem!

  1. El músic amb qui us agradaria col·laborar.

FERRAN: D’aqui, amb El Petit de Cal Eril. De més enllà, Sufjan Stevens.

JORDI: Robert Fripp, Brian Eno.

LP 02.jpg
El Petit de Cal Eril. Foto: Luis Pérez Contreras.
  1. La cançó d’un estil molt diferent al vostre de la qual us agradaria fer-ne una versió.

FERRAN: Una d’en Robert Mitchum, “From a logical point of view”… d’aquí uns anys farem un disc de calypso i ens retirarem.

JORDI: Boney M: “Nightflying to Venus / Rasputin”.

  1. El lloc més especial on heu tocat.

FERRAN: Hem tingut la sort de tocar en llocs molt bonics. Potser el Paranimf de la UB estaria en el top, amb la sala noble del Convent de Sant Agustí, la Nova Jazz Cava de Terrassa, el Festival Brunzit, que hi vam estar fa poc i ens va encantar, o la botiga d’Ultra-Local Records, perquè tocar envoltat de discos és una sensació que m’encanta.

JORDI: Amb Ran Ran Ran, a Ultra-Local Records i al Paranimf de la UB. El més insòlit, amb Kitsch, a una escala de veïns a Banyoles.

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya que us agradi.

FERRAN: Islandia Nunca Quema.

JORDI: Srta. Y.

MARTINA: Ensemble Topogràfic.

59531478_1164399247062239_5606170410027581440_o.jpg
Ensemble Topogràfic.
  1. El darrer cop que vau tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre. 

FERRAN: Al Portal 22, a Valls (màgic). També entraria al top de la pregunta 12.

JORDI: A Reus, amb Tancat per Defunció, fa prop d’un any. I a Sant Carles de la Ràpita, al Matadero festival al 2009; i amb Ran Ran Ran, al Portal 22 de Valls.

 

Podeu escoltar-los a: https://ranranran.bandcamp.com/

Mishima a Móra d’Ebre

El passat 13 d’abril, la Fira Litterarum de Móra d’Ebre va celebrar amb tota la població el Premi Nacional de Cultura, atorgat pel Consell Nacional de la Cultura i de les Arts. Ho va fer al Teatre La Llanterna. Durant l’acte es van descobrir els cartells de les edicions d’enguany de Fira Litterarum i la Fira del Llibre Ebrenc, que han anat a càrrec de l’il·lustrador roquetenc Ignasi Blanch. Mishima van ser els encarregats de posar música a la festa. David Carabén i l’escriptor Jordi Llavina van ser dels primers en viure l’experiència de la Residència Artística, l’any 2016, i van explicar com s’havia gestat la cançó “Menteix la primavera” a partir del cap de setmana que van compartir a la població. Seguidament, el grup va oferir el seu repertori més literari, que va acabar posant dempeus i fent ballar el públic assistent.

Fotografies de Marta Escolà · @laMartu30

LNE us recomana: Pinpilinpussies.

Per Frederic Cervelló.

56384167_448295369044624_3059863241451634688_o.jpg

Pinpilinpussies és un duet basco-català, amb seu a Barcelona, format a finals del 2017 per l’Ane Barcena (bateria, veu i guitarra) i la Raquel Pagès (guitarra, veu i bateria). El nom del grup prové d’una variació punk del mot «pinpilinpauxa», que significa papallona en euskera.

La seva proposta musical és directa i senzilla: rock cru i sense artificis, amb influències de la seva admirada Courtney Barnett (que dóna títol a una de les cançons, “Courtney”), Bikini Kill, Sleater – Kinney o Moldy Peaches.

Al març del 2018 van editar la seva primera referència, la demo Live at Freedonia, una gravació en directe del seu primer concert juntes, a la sala Freedonia, del Raval. La demo va ser escollida com una de les millors demos catalanes del 2018 per la revista Mondo Sonoro.

Al febrer del 2019 van publicar el seu EP de debut, 80/B (Producciones Polyklin), el títol del qual fa referència a la talla de sostenidor de totes dues. El disc ha estat produït per Bernat Sánchez i masteritzat per Víctor Garcia.

El passat 6 d’abril, l’Ane i la Raquel, que treballen en el món de la indústria musical, una a l’Apolo i l’altra al festival Vida, van organitzar el festival Cosa de Dos, a la sala VOL del Poble Nou, en el qual reunien a duets musicals que admiren: L’Hereu Escampa, Meconio, Lookmomnohands i Monsieur Cactus DJ Set, amb les Pinpilinpussies com a amfitriones, obrint el festival.

Podeu escoltar-les a: https://pinpilinpussies.bandcamp.com/releases