LNE us recomana: Marta Knight.

Per Frederic Cervelló.

28161496_559039517812085_2669796510702859212_o.jpg

La Marta Knight és una (molt) jove cantautora nascuda a Martorell (Barcelona). Amb 9 anys va començar a interessar-se per la música quan va descobrir als Oasis i als 13 va tenir ben clar que s’hi dedicaria en sortir d’un concert de Bruce Springsteen a l’Estadi Olímpic de Barcelona. Influenciada pel Noel Gallagher de les cares B dels singles del Definetily Maybe, Johnny Cash, Mac DeMarco, Declan McKenna o The Kooks, la seva proposta musical oscil·la entre el folk intimista i l’esperit britpop.

A començaments del 2017 va publicar la seva primera referència, l’EP Peterloo Heroes (auto-editat), gravat amb Xavier Nadal (Grushenka, Creamy Creature) a Binary Emotions Records. El disc va obtenir el vist-i-plau de crítica i públic i la va convertir, en un obrir i tancar d’ulls, en un dels fenòmens de l’escena musical més emergent. Aquest 2018 ha fitxat per Great Canyon Records, el segell de la vigatana Joana Serrat. Amb ells ha editat, el recent 14 de setembre, el seu darrer treball, el single digital “Resurrection”, gravat, mesclat i masteritzat per Xavier Nadal a Binary Emotions Records.

Està previst que el 2019 es publiqui el seu primer LP. Mentrestant podeu escoltar els seus treballs anteriors a: https://martaknight.bandcamp.com/

Melòmans: Júlia Bertran.

Per Frederic Cervelló.

julia-bertran-680x453 (1).jpg

La Júlia Bertran és una periodista cultural especialitzada en arts escèniques. Des del 2005 treballa a Televisió de Catalunya, on ha estat redactora i reportera de programes culturals com Silenci?, Ànima o Tria33. També ha treballat a Catalunya Ràdio, Icat i Com Radio. Actualment és reportera del programa Quan arribin els marcians, de Televisió de Catalunya, i col·laboradora de la revista musical Enderrock.

Va ser la cantant dels TEJERO, banda barcelonina de pop-punk formada per ella mateixa i Juanpe González (La Banda Municipal del Polo Norte). Junts van publicar la demo Esto no volverá a ocurrir (2012) i el disc Drimin is pósibol (2013).

Al 2016 va exposar les seves il·lustracions a la Galeria H2O (Barcelona), sota el títol Imagina’t que fóssim normals. Afirma que la il·lustració va començar com un hobbie, però que poc a poc va descobrir que dibuixar li permetia desconnectar de tot el que l’amoïnava. El seu estil es caracteritza per la pinzellada ràpida i lluminosa, senzilla, sempre amb aquarel·la. I pel sentit de l’humor; segons ella, tant o més important que la pròpia il·lustració.

El 2017 va publicar el llibre M’estimes i em times (Editorial Bridge), en el què es qüestiona l’amor romàntic, la cultura monògama, la família tradicional i el sistema binari de gènere i els seus rols sexistes. Totes aquestes reflexions van acompanyades d’il·lustracions (seves) i d’entrevistes amb persones que viuen una sexualitat no normativa: Mari Luz Esteban, El Niño de Elche, Carolina del Olmo, Brigitte Vasallo, María Riot, Coral Herrera i Teo Pardo. La Júlia explica que, durant la gestació del llibre, que ha arribat ja a la segona edició, la van acompanyar les cançons de Maria Arnal i Marcel Bagés, St. Vincent, vàlius, Charlotte Gainsbourg i Núria Graham.

 

1- El disc que et transporta a l’adolescència.

Una semana en el motor de un autobús, de Los Planetas. I LSXX, de The Breeders.

 R-1207309-1458120799-7754.jpeg

2- Aquella cançó de Bon Jovi que encara ara t’agrada.

Cap. Jaja. M’heu fet tornar a escoltar les cançons que tant havia cantat quan anava al cole i…no en salvo cap. Em peto. Quin mal gust tenia.

image5a947a704532a.jpg

3- El disc que et fa ballar, ballar i ballar.

Baile de magos, de Joe Crepúsculo.

O Oferta, de Las Bistecs.

O qualsevol de Mujeres.

O qualsevol de El último vecino.

O… (ballo fàcilment).

joe-crepusculo-baile-de-magos.jpg

4- La cançó que tothom hauria de conèixer dels TEJERO.

Totes! “Víctimas”, “Todas las amas de casa han muerto”, “El rey puede violarte”, “Xavier García Albiol”, “Marca España”…a la presó de pet.

Noemí Elías
Foto: Noemí Elías.

https://tejero.bandcamp.com/

5- El disc que confirma que estimar és «timar».

Estrella del mar, de Amaral.

estrellademar-385x385.jpg

 6- La cançó que sonarà a tot drap el dia que els marcians arribin a la Terra.

“¡Viva!”, de Los Punsetes.

 7- El disc que crea el clima perfecte per posar-se a dibuixar.

Quemadero, de Juventud Juché, per dibuixos plens de ràbia. I Burn your fire, d’Angel Olsen, per dibuixos més reflexius.

a3288623047_10.jpg

 8- La cançó que a tu et torna boja i que els teus companys de redacció no poden sofrir.

“Raka raka”, de Crimen Pasional.

9- El disc que demostra el bon estat de salut de l’actual escena musical catalana.

45 cerebros y un corazón, de Maria Arnal i Marcel Bagés.

1496065892_182543_1496072868_sumario_normal.jpg

 10- La cançó que es podria convertir en la banda sonora de la lluita feminista.

“Faldilles i soroll”, de Les Sueques.

 11- El disc dins del qual et quedaries a viure.

Stories from the city, stories from the sea, de la PJ Harvey.

LP2, de Los Punsetes.

Los Peces de colores, de Nueva vulcano.

Set tota la vida, de Mishima.

(és molt difícil només un!)

71Ucz7Q0slL._SL1400_.jpg

 12- Una cançó per follar.

“Break on through (to the other side)”, dels The doors.

 

El Qüestionari: balago.

Per Frederic Cervelló.

promoeldema1 OK.DEF.jpg

Entre el 30 d’agost i el 3 de setembre tindrà lloc a Sant Carles de la Ràpita una nova edició de l’Eufònic, el festival d’arts sonores i visuals lligat als paisatges de les Terres de l’Ebre. En aquesta setena edició, el festival incorporarà més dosis de pop i presentarà una novetat molt interessant: el youFonic, un espai adreçat al públic jove i adolescent en el què es duran a terme tallers, debats i els concerts de D’Valentina i MC Buseta, dos dels talents més emergents de la nova escena urbana estatal.

A partir d’avui mateix, però, i durant tot el cap de setmana podeu gaudir de diversos actes previs al festival, amb propostes artístiques i musicals en diversos espais de les Terres de l’Ebre, com el concert de balago al castell de Miravet (Ribera d’Ebre) el diumenge 26 d’agost (19h, gratuït amb invitació a https://eufonic.net/activitat/balago-2/). El duet de La Garriga (Barcelona) format per David Crespo i Guim Serradesanferm, uns dels clàssics de l’electrònica, el drone i l’ambient de casa nostra, presentarà el seu darrer disc, El demà (Foehn Records, 2018).

Nosaltres hem volgut parlar amb ells abans del seu concert a Miravet.

  1. El primer disc que us vau comprar.

David: Michael Jackson, Thriller.

Guim: Autechre, Incunabula..

51VRdpYNU9L.jpg

  1. El primer instrument que vau aprendre a tocar.

David: Piano.

Guim: Clarinet.

 3. El primer grup del què vau formar part.

David: Un grup de pop fosc que es deia “Aanval” i que vaig formar a La Garriga amb dos amics més l’any  1993-1994 i que va durar fins el 1998.

Guim: Al mateix grup. Vaig entrar-hi més tard.

  1. La primera vegada que vau tocar en directe.

David: Amb el mateix grup que citem a la pregunta anterior, dins la festa major de Castellterçol (en Guim encara no hi era).

Guim: Amb el mateix grup que citem, a la festa major de Cardedeu.

  1. El darrer cop que vau sentir pànic abans de pujar a un escenari.

A la clausura del Festival Internacional de Cine de Gijón l’any 2001, al Teatro Jovellanos. Hi havia més de 1000 persones de públic, polítics, actors de cine, etc. Massa pressió…

  1. Si no fóssiu músics, segurament ara us dedicaríeu a…

No vàrem escollir ser músics, és quelcom implícit en la nostra persona i en la nostra inquietud per l’art que en aquest cas, expressem en forma de música. És un acte romàntic independentment del fet que, òbviament, ens paguin per tocar. A més de ser músics, tenim les nostres feines. En Guim es Programador Informàtic i ja es dedica al que li agradaria i jo (David)  em dedico a compondre música per a diferents disciplines. Si no em guanyés la vida fent música per a tercers, m’hagués agradat ser Biòleg tot i que vaig estudiar Agrònom.

  1. Trap si o trap no?

Guim: Si, no em tanco a cap estil musical que d’una manera o altra em pugui sumar.

David: Si, tot i que el que he pogut escoltar i com es representen no m’acaba d’agradar.

  1. Si ens agrada balago, també ens hauria d’agradar…

Les bandes sonores.

  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure-us.

Han passat per uns quants estils segons el disc que traiem. Això inevitablement desacredita les etiquetes que només serveixen per orientar al públic. Els adjectius per descriure la música són massa abstractes per a racionalitzar-los. Ara, per exemple, fa anys que ens posen l’etiqueta: Ambient.

  1. El músic amb qui voldríeu col·laborar.

Alan Sparhawk.

Alan-Sparhawk

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya.

Joan Rovira.

Fibla.

Vicent-Fibla.jpg

  1. L’última vegada que vau tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.

Eufònic (2012).

Melòmans: Anna Pallarès.

Per Frederic Cervelló.

David Sanz Gironès.jpg
Foto: David Sanz Gironès.

L’Anna Pallarès és una tarragonina inquieta. Més d’un la tindrà vista del Groove i d’altres saraus de la ciutat punxant punk-rock i tots els seus derivats possibles: indie-rock, garatge, hardcore.. amb les DJ’S Harveys o en solitari, amb el nom de DJ A. Harvey. O us sonarà de les activitats que organitza l’Associació Cultural Bandera Negra, de la què en forma part. Per a qui no ho conegui, Bandera Negra és un projecte cooperatiu que engloba diferents manifestacions culturals en un espai comú, llibertari i recíproc. El primer gran projecte de l’associació és #TarragonaCaraB, que pretén recollir 300 fotografies en blanc i negre dels deu districtes de la ciutat (30 per districte) i publicar-les en un llibre. El projecte és totalment participatiu. Es fan crides obertes a tot aquell que ho desitgi per fer una excursió fotogràfica a cadascun dels districtes de Tarragona i, a posteriori, s’escullen les 30 fotos que descriuran el districte en qüestió. La darrera sortida es va fer el passat mes de juliol a la Part Alta. L’acte va finalitzar amb un vermut amenitzat per una sessió de DJ A. Harvey. Bandera Negra també ofereix tallers, com el d’stencil, que van realitzar el juny passat al Minipop, i convoca certàmens fotogràfics; el darrer dels quals centrat en el Festival Internacional de Dixieland de Tarragona (amb la col·laboració del bar 12 Topos i de la Sala Trash).

L’Anna és també membre de Fridas, un col·lectiu obert i inclusiu que defensa la divulgació, l’acompanyament i l’autoeducació en qualsevol àmbit des d’una perspectiva feminista. El col·lectiu es va presentar a Tarragona al mes de febrer i ofereix diferents actes culturals cada mes.

Més informació:

https://www.facebook.com/resistenciabanderanegra/

https://banderanegra.org/

https://www.facebook.com/colectivoFridas/

https://fridasfeminist.wordpress.com/

L’Anna estarà punxant, com a DJ A. Harvey, el proper dissabte 11 d’agost al Camp de Mart de Tarragona (3h) dins els actes de la Imaginada.

 

  1. El disc que et transporta a l’adolescència.

Vaig ser adolescent en plens anys noranta així que, de rigor, Nevermind de Nirvana; però d’igual manera em transporta un Mike  Patton en l’Angel Dust de Faith No More, uns Dinosaur JrThe SmithsJoy Division, Subterranean Kids

71DQrKpImPL._SL1400_.jpg

  1. La cançó que més cops has ballat al Cau.

Pesadilla en el Parque de Atracciones”, dels Planetas; sense dubte!

  1. El millor disc del punk.

Per a  mi, el millor disc del punk és, en realitat, un disc de transició entre el punk i el hardcore. A partir de descubrir-lo, el punk va a passar de  ser un estil de música a ser un estil de vida, una actitud: el primer disc i de títol homònim de Minor Threat.

minor-threat-minor-threat_1024x.jpg

  1. Un himne riot.

Com a himne indiscutible del moviment Riot Grrrl, “Rebel girl”, de les Bikini Kill. No només per ser del grup més important d’aquest moviment feminista punk, sinó perquè a més aquesta cançó és una oda d’amor i admiració d’una dona cap a una altra dona.

  1. La cançó que millor il·lustra la Cara B de la ciutat de Tarragona.

Una de les mil Cares B de Tarragona és la que il·lustra a la perfecció “Tarragona dorm” de Crim.

  1. La cançó que s’hauria de convertir en el nou himne de la lluita feminista.

“Lisístrata” de la recent desapareguda  Gatta Catana, contundent, real i actual, i que recorda a més dones rellevants i lluitadores de la història…“déjame ser otra cosa que no sea un cuerpo, deja de follarme con los ojos…”

  1. La cançó perfecta per obrir una sessió de DJ A. Harvey.

La primera cançó d’una sessió és tota una declaració d’intencions, així que, inevitablement,  “This is Love”, de la P.J.Harvey.

8. El single que no punxaràs més per por de ratllar-lo.
Sempre que punxo “Keep slipping away”, dels A place to Bury Strangers, la meva veu interior diu, aquesta és la última en molt de temps…però sempre cauen, em passa el mateix amb “Last cares”, de Misfits.

  1. El disc que constata el bon estat de forma de l’escena musical de la demarcació de Tarragona.

Tot i que l’Ep s’hauria d’haver editat el 2010, amb Dotted Lines, els Islàndia Nunca Quema constaten el bon nivell de l’escena tarragonina.

1371-large_default.jpg

10. El disc que sonava de fons mentre et preparaves les oposicions.
Per tal proesa vaig treure la pols a un clàssic que em va funcionar en la època universitària, Play, de Moby.

5107XD8268L.jpg

11. La darrera descoberta musical.
FAVX
, un grup de Madrid que m’ha enamorat amb el seu EP Welfare, enèrgica barreja de punk, grunge i post-hardcore.

Favx-madrid-post-hardcore.jpg

12. Una cançó per fer l’amor.
Uff, una llista sencera per fer l’amor, diria. Ho limitaré a dues cançons: “I feel you”de Depeche Mode i  ”Closer” de Nine Inch Nails.

El Qüestionari: Myriam Swanson.

Per Frederic Cervelló.

Noemí Elias.jpg
Foto: Noemí Elias.

Entre els dies 24 i 27 del proppassat mes de juliol es va celebrar al claustre de l’antic convent del Carme, a Valls, el cicle enVIu. Com en edicions anteriors, el cicle proposava un maridatge entre música en directe i vins de la D.O. Tarragona.

De la programació d’enguany, destacava l’actuació de la cantant i compositora barcelonina Myriam Swanson, aquest cop al capdavant de Magnòlia, un quartet de tall clàssic que li permet explorar la seva vessant més jazzística. El repertori incloïa temes propis i homenatges a les cançons i intèrprets que l’han acompanyat des dels seus inicis: Ella Fitgerald, Billie Holiday, o Etta James.

Els de La Nova Escena vam aprofitar l’avinentesa per fer-li un dels nostres Qüestionaris.

 

  1. El primer disc que et vas comprar.

Algo de la Billie Holiday, però no recordo què; un cassette.

1498044720732.jpg
Billie Holiday.
  1. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

La flauta al cole? Vale, la guitarra.

  1. El primer grup del què vas formar part.

Un grup de blues de barri, de Sants; jo tenia uns catorze anys.

  1. La primera vegada que vas tocar en directe.

Amb ells, a les festes de Sants.

  1. Si no fossis músic, segurament et dedicaries/faries de…

Alguna cosa relacionada amb estudiar molt… recerca.

  1. Trap si o trap no?

La gent que faci el que li doni la gana, tu… masclisme no… hi ha trap feminista?

  1. El darrer cop que vas sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Fa un mes, que m’havia pres un relaxant muscular per l’esquena i creia que em desmaiaria

  1. Si ens agrada la Myriam Swanson, també ens hauria d’agradar…

Gizelle o la Nikki Hill … ojalá m’hi assembli una miqueta, Bellrays o Alabama Shakers.

nikkimain.jpg
Nikki Hill.
  1. El músic amb qui t’agradaria col·laborar.

Dr. John ….per demanar…

1513531786_188497_1513543533_noticia_normal.jpg
Dr. John.
  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure’t. 

Rockabilly.

  1. L’ última vegada que vas tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.  

A les jornades de l’ermita d’Ulldecona!!!! Fa un parell d’anys….

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya.

Roger Mas? N’hauria de conèixer molts!

FITT. Noves Dramatúrgies 2018

“El teatro es la poesía que se levanta del libro y se hace humana. Y al hacerse, habla y grita, llora y se desespera. El teatro necesita que los personajes que aparezcan en la escena lleven un traje de poesía y al mismo tiempo que se les vean los huesos, la sangre.”

Federico García Lorca

I així és la vida, i el món, i la petita parcel·la d’un mateix: poesia i realitat. I així ha estat el Vè Festival de Teatre de Tarragona. Per uns dies Tarragona i els seus teatres (no sempre oberts lamentablement a l’experimentació, als nous formats i a una mirada rupturista i nova) han respirat drama, dansa, paraula, silenci, música i  vida.

Assaborim-ho, recordem-ho. Només queden 365 dies per la propera edició!

 

 

Text i fotografies: LauretART Fotografies · @castafioredixit

Instagramer de l’estiu: Ariadna Pujol

Ariadna Pujol

@adnapujol

En una ocasió vaig creuar-me amb un professional del sector que em va dir “Aquí tenemos a una diseñadora gráfica haciendo fotos, buscas el orden, la composición, las líneas. Tus fotos son fotos gráficas”.

Després de dir-me això em va preguntar perquè fotografia i disseny, quan són dues disciplines completament oposades. Per mi, en canvi, hi ha un punt on les dues es troben, i és en aquest punt quan es complementen l’una amb l’altre.

La primera joguina que jo recordo de quan era petita és una càmera d’aquelles que quan feies una foto, l’objectiu sortia disparat de l’aparell acompanyat d’un soroll. La meva mare sempre em diu –Et tronxaves de riure!–. Més tard, als catorze anys, la meva tieta em va regalar una càmera compacta. Ella ja no la volia. Era una d’aquelles primeres càmeres digitals, grosses, lentes, i on es veien tots els píxels. Amb aquesta càmera vaig guanyar el meu primer concurs de fotografia.

No sé si ve d’aquí, o ve de les ganes d’explicar (d’explicar amb els meus ulls), però a partir d’aquell moment crec que sempre he portat una càmera a sobre (una reflex, una d’analògica, la Polaroid, el mateix iPhone…).

Qualsevol cosa que em cridi l’atenció em serveix: un moment, un raig de llum, una combinació de colors, textures, formes, línies, espais, buits… Per mi, la fotografia, és una manera d’escapar-me, de no pensar amb res més, de fer desaparèixer totes les preocupacions, i l’Instagram és l’eina que utilitzo al meu dia a dia (@adnapujol), hi penjo una mica el què faig i el que sóc. Cada fotografia és un món, una història, un sentiment, és com una autobiografia (només visual), ensenyant poc puc explicar molt.

Si voleu veure el seu treball: www.ariadnapujol.com