El Qüestionari: Pentina’t Lula.

Per Frederic Cervelló

pentinatLULA.jpg

Entre el 23 i el 25 de novembre del present 2018 tindrà lloc al Centre d’Art Lo Pati (Amposta) la segona edició del Femme in Arts. Visibles a escena, un certamen que pretén reivindicar la visibilitat de la dona en totes les vessants de l’escena cultural.

El certamen, comissariat per l’Anna Zaera i coorganitzat per Lo Pati i les àrees de serveis socials i atenció a la dona de l’Ajuntament d’Amposta, el Servei d’Informació i Atenció a les Dones del Consell Comarcal del Montsià i el Servei d’Intervenció Especialitzada de les Terres de l’Ebre que exerceix la Fundació Montsià, amb el suport de l’Institut Català de les Dones i el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya, té com a objectiu crear consciència i incentivar el debat social sobre la violència masclista i la desigualtat de gènere a les Terres de l’Ebre aprofitant la celebració del Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència contra la dona.

Durant aquests tres dies es duran a terme diferents activitats: exposicions fotogràfiques, cinema, mostra de llibres de literatura feminista o un Poetry Slam, convocatòria oberta on dones del territori es podran fer visibles a escena a partir de recitacions de poesia, pròpia o aliena, en espais públics.

En l’apartat musical hi haurà les actuacions de Jansky (diumenge 25, 13h) i Pentina’t Lula (divendres 23, 20.15h).

Pentina’t Lula és un grup barceloní format per les germanes Anna (veu i teclats) i Laia (veu i bateria) Pantinat i la Lula Thomas (veu i guitarra). Durant un temps les va acompanyar al baix «el Panotxa», personatge mític del underground barceloní i membre dels Ultratruita. Les seves influències van de la música garatge dels 60 a la new wave dels 80, passant per l’actitud de les primeres bandes punk dels 70. Els seus referents són Nina Hagen, Siouxsie and The Banshees, B-52’s, Devo o Kraftwerk. Al 2014 van publicar el seu primer single, Escapi del Rock (auto-editat) i al 2016 el single Projecte (auto-editat), un homenatge als Kraftwerk i a la «ruta del bacalao». Aquest any han editat dues referències més, l’EP Una gran reforma moral (Repetidor Disc), i un recopilatori de totes les seves gravacions, Pentina’t Lula Playlist. Emparentades amb el moviment Riot Grrrl dels 90 als Estats Units, les Pentina’t Lula estan compromeses amb el feminisme i la llibertat d’expressió, col·laboren amb diversos col·lectius feministes i organitzen conferències i altres esdeveniments per donar suport a les dones dins el sector musical. Són les protagonistes, també, del documental El passat és un error, dirigit per Vicenç Ferreres, de Plans Films, i estrenat en l’edició d’enguany del Festival In-Edit.

Els de La Nova Escena li hem demanat a l’Anna Pantinat que ens respongui el nostre Qüestionari.

 

  1. El primer disc que et vas comprar.

El primer cd va ser “In Utero”, de Nirvana; vaig fer campana de l’insti per anar-lo a buscar al Virgin Megastore. Llavors em flipava aquella botiga perquè podies escoltar els discos abans de comprar-los. Després ja vaig tenir més consciència que era una companyia mainstream i que per tant eren “l’enemic”, així que em vaig alegrar quan van tancar-la. Ara, en aquell local hi ha un Zara.

710XKXHIeNL._SY355_.jpg

  1. El primer instrument que vau aprendre a tocar.

La Laia i jo vam aprendre a tocar el piano, i la Lula el saxo. Ja veus que hem canviat totes d’instruments.

  1. El primer grup del què vau formar part.

Amb la Laia i la Lula vam començar tocant amb La Polifònica Industrial, després amb Cruceros Perfídia; i jo, abans, també havia tocat, principalment amb Craab, Gran Sol i Will Spector y Los Fatus.

  1. El primer cop que vau tocar en directe.

El primer concert de Pentina’t Lula va ser el 7 de febrer de 2014.

  1. El/la músic amb qui us agradaria col·laborar.

Ens encantaria tocar amb Violeta, de Rata Negra, i Juanita y Los feos.

rata_negra03.jpg
Rata Negra
  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure-us.

En la categoria de grups “femenins”. Nosaltres fem punk, garatge i new wave, i volem jugar a la mateixa lliga que la resta de bandes, siguin del sexe que siguin.

  1. Si ens agrada Pentina’t Lula, també ens hauria d’agradar…

B-52’s, Devo, Archie and the Bunkers

gal_b-52s
B-52’s
  1. El darrer cop que vau sentir pànic abans de pujar a un escenari.

En un festival a Lleida, on plovia tant que no sabíem si moriríem electrocutades.

  1. El lloc més especial on heu tocat.

Dins d’un antic convent.

  1. El darrer cop que vau tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.

Al festival Bouesia, a Deltebre, el 2015.

  1. Si no fóssiu músics, segurament ara estaríeu treballant de…/estudiant…

Dient-nos Pantinat de cognom, suposo que el més lògic és que fóssim perruqueres, sens dubte.

  1. La cançó d’un estil molt diferent al vostre que us agradaria fer-ne una versió.

Qualsevol de Raffaella Carrà.

imagen-sin-titulo.jpg

  1. Trap si o trap no.

Trap si, però del bo; amb bones lletres i bona producció. El que més ens agrada és el trap feminista.

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya.

El clarinetista Miquel Àngel Marín.

 

Més informació:

https://pentinatlula.bandcamp.com/

https://www.lopati.cat/ca/arxiu/projecte/femme-in-arts-2018/466/

 

El Qüestionari: Maria Arnal i Marcel Bagés.

Per Frederic Cervelló

Lita Bosch.jpg
Foto: Lita Bosch.

Un dels plats forts de l’edició d’enguany del Festival Accents és l’actuació que oferirà aquesta nit de dissabte (21h) el duet format per la cantant badalonina Maria Arnal i el guitarrista flixanco Marcel Bagés al Teatre Fortuny de Reus. El concert forma part del fi de gira del seu celebrat disc de debut, 45 cerebros y 1 corazón (Fina Estampa, 2017), que els ha portat a actuar durant un any i mig per arreu de la geografia estatal i de l’estranger (incloent concerts als Estats Units, Rússia, el Regne Unit, Bulgària o el Marroc) i els ha convertit en una de les propostes indispensables de l’actual escena musical i en el grup català més important del que portem del segle XXI.

Nosaltres hem aprofitat l’ocasió per demanar-li al Marcel que ens respongui les preguntes del nostre Qüestionari.

  1. El primer disc que et vas comprar.

Doncs no ho recordo ben bé. Els primers van ser regals o cartes als reis… Amb 10-11 anys recordo que tenia i escoltava a tope l’Appetite for Destruction, de Guns’n’roses, Violator, de Depeche Mode, On every street, de Dire Straits…en k7. Un d’aquests devia ser el primer.

J22101000000000_IMAGE_00.jpg

  1. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

La guitarra. La primera la vaig comprar a Ca Pujol de Flix per 5mil pessetes. Em va caure i es va trencar el màstil…Des de llavors que sempre ho he volgut fer dalt d’un escenari.

  1. El primer grup del què vas formar part.

Aldea del Arce. Érem 4 flixancos que assajàvem a una granja i imitàvem descaradament a Los Planetas.

  1. El primer cop que vas tocar en directe.

Va ser amb Aldea del Arce a les Festes Majors del poble. El segon i últim concert el teníem a les Cotxeres de Sants invitats per uns amics de la Universitat, però el cotxe ens va deixar tirats a l’alçada de Reus i vam tornar cap al poble. Ja no vam aixecar cap després d’allò.

  1. El/la músic amb qui us agradaria col·laborar.

Complicat triar…però bé, últimament estic re-escoltant tota la discografia de John Frusciante (té més de 30 discos) i em fascina com ha transitat per tants estils diferents. De fa uns anys està editant discos techno amb el pseudònim Trickfinger i la veritat és que també molen. PJHarvey i Damon Albarn també em semblen 2 carreres exemplars per la seva continua reformulació i que m’agradaria conèixer d’a prop. Somiar…

john-frusciante.jpg

  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure-os.

Folk. Imagino que és pel format cantant-guitarrista…però no ens hi sentim gens representats.

  1. Si ens agrada Maria Arnal i Marcel Bagés també ens hauria d’agradar.

Sóc molt dolent fent associacions…però bé, El Niño de Elche és algú de qui ens sentim molt a prop.

NINO_DE_ELCHE

  1. El darrer cop que vau sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Potser no va arribar a pànic, però l’últim concert que vam fer a Sevilla estava mooolt nerviós. El públic estava molt a sobre i jo pensava tota l’estona…”aquí tothom toca la guitarra increïble i es riuen de mi”…Ara, res a veure a quan feia un examen de guitarra al Conservatori, Em paralitzava. Sort que van ser molt benevolents amb mi.

  1. El lloc més especial on heu tocat.

Segurament a la fossa de La Pedraja (Burgos) on van trobar els 45 cervells i el cor que dóna nom al nostre disc. Vam ser-hi l’1 de novembre en un acte amb els familiars de les víctimes i va ser molt emotiu. Indescriptible.

  1. El darrer cop que vau tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.

Si no recordo malament, fa molt. Diria que va ser a Flix de fet, per les festes Majors de l’any passat. Un gustasso tocar a casa.

02 Helena B.jpg
Foto: Helena Blanch.
  1. Si no fóssiu músics, segurament ara estaríeu treballant de/ estudiant….

Jugaria a la NBA, probablement…

  1. La cançó d’un estil molt diferent al vostre que us agradaria fer-ne una versió.

“A.D.R.O.M.I.C.F.M.S”, de Yung Beef.

  1. Trap si o trap no.

Com en tots els estils, n’hi ha que m’agraden i n’hi ha que no. Al final és una qüestió d’artistes. No sé, Yung beef em flipa.

yung-beef.jpg

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya.

No sé…estic entre Joan Bagés i Genís Bagés. Els dos grandíssims músics i artistes.

 

Melòmans: Marilén Selva.

Per Frederic Cervelló.

18619903_10212737300249610_4505411694445938653_n.jpg

Nascuda a Tortosa però resident a Tarragona, la Marilén Selva és una apassionada de la música. La dèria li ve, en part, de la seva família materna, de Móra d’Ebre. La seva tieta àvia hi regentava el Lenon, bar musical on hi van arribar a actuar El Duo Dinámico, i el seu avi tocava el saxofon a l’orquestra del poble.

Quan va complir els 8 anys li van regalar un radiocassette i als 14 va descobrir el punk i la new wave: Ramones, Clash, Ilegales, La Polla Records, Kortatu, The Cure, Bauhaus, Joy Division, B-52, Pixies

Diplomada en Educació Social per la Universitat Rovira i Virgili, la Marilén ha col·laborat en diversos projectes de caire social relacionats amb infants i adolescents en situació de risc, en la prevenció de riscos associats al consum de substàncies psicoactives o d’intervenció en espais d’oci nocturn: Energy Control, Komado Nits Q

Va ser una de les impulsores del Mercat de les Oportunitats, un espai on es duien a terme diferents activitats culturals: tallers musicals i de Dj, micròfons oberts i, un cop al mes, una gran festa d’intercanvis. A dia d’avui, el projecte està en stand by, tot i que alguns dels tallers que s’hi feien han trobat el seu lloc en altres emplaçaments de la ciutat: els micròfons oberts es fan al Stone i el taller d’harmònica al Sha. També va estar al darrera de la iniciativa Dones als Plats, col·lectiu de dones Djs que buscava donar-se visibilitat i «empoderar-se» en un sector tradicionalment masculí. La proposta ha mutat en Dona-li als Plats, un projecte participatiu i sense distinció de gènere que consisteix en plats oberts: tothom que ho vulgui, podrà punxar .

Actualment, la Marilén Selva és programadora de concerts a El Cau i al Mister Mojo i puntxa discos sota el nom de Dona als Plats.

  1. La cançó que t’agradava de petita i que encara ara t’emociona.

“Mediterraneo”, de Joan Manuel Serrat.

  1. El disc dins del qual et quedaries a viure.

M’agrada canviar sovint d’habitatge, però un disc com el The Velvet Underground és un bon lloc on tornar i quedar-s’hi  temps.

CS673053-01A-BIG.jpg

  1. La cançó que més ràbia et fa que s’hagi convertit en la sintonia d’un espot publicitari.

No estic gens al dia; fa molts anys que no miro la tele. Una de les principals raons és pels espots publicitaris. No els suporto.

  1. El disc que et vas comprar només perquè et molava la portada.

Bad music for Bad People, el recopilatori de The Cramps. La millor sorpresa que he tingut mai; em va obrir al món!

R-382299-1321376302.jpeg.jpg

  1. Un clàssic del punk.

“Sound of the suburbs”, dels The Members.

  1. La cançó que més feliç et fa haver aprés a tocar a la guitarra.

‘I wanna live’, dels Ramones. Van ser els primers 3 acords -en realitat 4- que vaig aprendre a tocar a   l’escola de  Chitina, una amiga que ens donava classes a una colla de gent.

  1. El primer grup que vas programar.

El primer cop, vaig programar quatre grups: Hogaza, The Transistor Arkestra, Le Cirke i Los Líquidos. Això passava al Groove de Tarragona l’any 2010, durant la presentació de FRAC-AS, un curtmetratge que vam fer al taller de cinema de Sitges. Per muntar aquest sarau, vaig demanar ajuda a Miquel Gistas, de Soulbonding. Encara continuo demanant-li ajuda per moltes coses.

  1. El millor grup de punk de la Ribera d’Ebre.

Repulsa és, sens dubte, el millor grup de punk de la Ribera d’Ebre. I, a més, els dos germans -baix i guitarra-, són els meus cosins! Això és la broma que fem, perquè compartim cognom ‘Gurrera’ i poble, Mora d’Ebre, d’on són les nostres famílies. A Repulsa els vaig conèixer al primer Tarraco punk Calling, que vam organitzar produccions Let’s go! a la Sala el Cau.  Tarraco punk calling, és una crida a les bandes d’aquí i d’allà adscrites al punk, volem saber-ne més del que es fa al nostre entorn. Es important trobar canals de comunicació, difusió i unir gent amb els mateixos interessos.

13123106_1064776156927125_1893125550513157630_o.jpg

https://repulsa.bandcamp.com/

  1. La cançó que més cops has ballat al Cau.

“This is radio Clash”. Te la seva història… Va ser la cançó que va sonar al Cau quan em van demanar que portés la programació de la sala.

  1. El disc que certifica el bon estat de salut de l’escena musical de Tarragona i voltants.

Se m’han enganxat Els Xiclets Mutants de Vandellòs II,  son de Reus. Penso que encara no han editat disc, però al seu Bandcamp els podem escoltar. Instrumental Cru, n’hi diuen.

maxresdefault.jpg

https://xmvii.bandcamp.com/releases

  1. Una cançó per començar una sessió de Dona als Plats.

“Quiero rock n roll”, de Aerolineas Federales.

  1. El single que no punxaràs més per por a ratllar-lo.

‘Crazy’, dels 999.

A Cel Obert 2018

Durant els dies 5, 6 i 7 d’octubre ha tingut lloc a Tortosa i a l’EMD de Jesús, la cinquena edició del festival d’art efímer A Cel Obert. Ha comptat amb 9 intervencions artístiques distribuïdes en alguns dels espais més emblemàtics del municipi.

Enguany la temàtica girava entorn del moviment. Els artistes convidats han estat Benjamin Joudrier i Léa Girault, que han instal·lat un Anemògraf a l’Espai ImmArt de Jesús. El premi del jurat s’ha otorgat a ELS ULLS AL VENT, de Sergi Roca i Núria Hernández, el premi del públic ha estat per ACÚSTIC, de Maria Gabriela Bondancia i Miguel Lorente i els xiquets han concedit un premi a ONES, de LA+LA.

Més informació: http://www.acelobertfestival.cat/

Fotografies de Marta Escolà · @laMartu30

Instagramer de la quinzena: Desirée Casimiro

Desirée Casimiro

@safoworld

Ens diu la Desirée:

La fotografia ha estat sempre una mena d’abric, una eina d’evasió important i necessària que m’allunya de la quotidianitat i m’apropa a un espai propi de calma i serenitat. Sovint anem atrafegats amunt i avall, sense ser conscients ni de nosaltres mateixos. Tant és així que actuem per una mena d’inèrcia poderosa i caòtica, més pròpia dels robots i els autòmats que de persones amb alè i esperit.

La fotografia és una manera que tinc d’escapolir-me de la biònica i la cibernètica, almenys durant uns instants, i trobar un espai propi, un refugi. Em permet justament trobar i encaixar diferents peces, tenir una altra manera més de nodrir la creativitat que el model de societat tracta de posar a fer nones i d’estar en constant moviment a la recerca de noves mirades.

La fotografia que m’atreu i crec que configura la meva galeria és la fotografia de detall, tot i que darrerament no en faig tant, i de paisatge. La natura és essència i pilar important, però de vegades també m’agrada homenatjar alguns elements quotidians que solen passar desapercebuts i, que a través d’una imatge sòbria i de concepció minimalista tenen el seu moment de glòria.

 

LNE us recomana: Marta Knight.

Per Frederic Cervelló.

28161496_559039517812085_2669796510702859212_o.jpg

La Marta Knight és una (molt) jove cantautora nascuda a Martorell (Barcelona). Amb 9 anys va començar a interessar-se per la música quan va descobrir als Oasis i als 13 va tenir ben clar que s’hi dedicaria en sortir d’un concert de Bruce Springsteen a l’Estadi Olímpic de Barcelona. Influenciada pel Noel Gallagher de les cares B dels singles del Definetily Maybe, Johnny Cash, Mac DeMarco, Declan McKenna o The Kooks, la seva proposta musical oscil·la entre el folk intimista i l’esperit britpop.

A començaments del 2017 va publicar la seva primera referència, l’EP Peterloo Heroes (auto-editat), gravat amb Xavier Nadal (Grushenka, Creamy Creature) a Binary Emotions Records. El disc va obtenir el vist-i-plau de crítica i públic i la va convertir, en un obrir i tancar d’ulls, en un dels fenòmens de l’escena musical més emergent. Aquest 2018 ha fitxat per Great Canyon Records, el segell de la vigatana Joana Serrat. Amb ells ha editat, el recent 14 de setembre, el seu darrer treball, el single digital “Resurrection”, gravat, mesclat i masteritzat per Xavier Nadal a Binary Emotions Records.

Està previst que el 2019 es publiqui el seu primer LP. Mentrestant podeu escoltar els seus treballs anteriors a: https://martaknight.bandcamp.com/

Melòmans: Júlia Bertran.

Per Frederic Cervelló.

julia-bertran-680x453 (1).jpg

La Júlia Bertran és una periodista cultural especialitzada en arts escèniques. Des del 2005 treballa a Televisió de Catalunya, on ha estat redactora i reportera de programes culturals com Silenci?, Ànima o Tria33. També ha treballat a Catalunya Ràdio, Icat i Com Radio. Actualment és reportera del programa Quan arribin els marcians, de Televisió de Catalunya, i col·laboradora de la revista musical Enderrock.

Va ser la cantant dels TEJERO, banda barcelonina de pop-punk formada per ella mateixa i Juanpe González (La Banda Municipal del Polo Norte). Junts van publicar la demo Esto no volverá a ocurrir (2012) i el disc Drimin is pósibol (2013).

Al 2016 va exposar les seves il·lustracions a la Galeria H2O (Barcelona), sota el títol Imagina’t que fóssim normals. Afirma que la il·lustració va començar com un hobbie, però que poc a poc va descobrir que dibuixar li permetia desconnectar de tot el que l’amoïnava. El seu estil es caracteritza per la pinzellada ràpida i lluminosa, senzilla, sempre amb aquarel·la. I pel sentit de l’humor; segons ella, tant o més important que la pròpia il·lustració.

El 2017 va publicar el llibre M’estimes i em times (Editorial Bridge), en el què es qüestiona l’amor romàntic, la cultura monògama, la família tradicional i el sistema binari de gènere i els seus rols sexistes. Totes aquestes reflexions van acompanyades d’il·lustracions (seves) i d’entrevistes amb persones que viuen una sexualitat no normativa: Mari Luz Esteban, El Niño de Elche, Carolina del Olmo, Brigitte Vasallo, María Riot, Coral Herrera i Teo Pardo. La Júlia explica que, durant la gestació del llibre, que ha arribat ja a la segona edició, la van acompanyar les cançons de Maria Arnal i Marcel Bagés, St. Vincent, vàlius, Charlotte Gainsbourg i Núria Graham.

 

1- El disc que et transporta a l’adolescència.

Una semana en el motor de un autobús, de Los Planetas. I LSXX, de The Breeders.

 R-1207309-1458120799-7754.jpeg

2- Aquella cançó de Bon Jovi que encara ara t’agrada.

Cap. Jaja. M’heu fet tornar a escoltar les cançons que tant havia cantat quan anava al cole i…no en salvo cap. Em peto. Quin mal gust tenia.

image5a947a704532a.jpg

3- El disc que et fa ballar, ballar i ballar.

Baile de magos, de Joe Crepúsculo.

O Oferta, de Las Bistecs.

O qualsevol de Mujeres.

O qualsevol de El último vecino.

O… (ballo fàcilment).

joe-crepusculo-baile-de-magos.jpg

4- La cançó que tothom hauria de conèixer dels TEJERO.

Totes! “Víctimas”, “Todas las amas de casa han muerto”, “El rey puede violarte”, “Xavier García Albiol”, “Marca España”…a la presó de pet.

Noemí Elías
Foto: Noemí Elías.

https://tejero.bandcamp.com/

5- El disc que confirma que estimar és «timar».

Estrella del mar, de Amaral.

estrellademar-385x385.jpg

 6- La cançó que sonarà a tot drap el dia que els marcians arribin a la Terra.

“¡Viva!”, de Los Punsetes.

 7- El disc que crea el clima perfecte per posar-se a dibuixar.

Quemadero, de Juventud Juché, per dibuixos plens de ràbia. I Burn your fire, d’Angel Olsen, per dibuixos més reflexius.

a3288623047_10.jpg

 8- La cançó que a tu et torna boja i que els teus companys de redacció no poden sofrir.

“Raka raka”, de Crimen Pasional.

9- El disc que demostra el bon estat de salut de l’actual escena musical catalana.

45 cerebros y un corazón, de Maria Arnal i Marcel Bagés.

1496065892_182543_1496072868_sumario_normal.jpg

 10- La cançó que es podria convertir en la banda sonora de la lluita feminista.

“Faldilles i soroll”, de Les Sueques.

 11- El disc dins del qual et quedaries a viure.

Stories from the city, stories from the sea, de la PJ Harvey.

LP2, de Los Punsetes.

Los Peces de colores, de Nueva vulcano.

Set tota la vida, de Mishima.

(és molt difícil només un!)

71Ucz7Q0slL._SL1400_.jpg

 12- Una cançó per follar.

“Break on through (to the other side)”, dels The doors.