Melòmans: Aleix Ferrús.

Per Frederic Cervelló

36569216_10155319972022130_813756531471286272_n.jpg

L’Aleix Ferrús va néixer a Flix l’any 1986. De ben jove, cap a meitats dels 90, va començar a interessar-se per la música. La primera cançó que recorda és “Country House”, dels Blur, que estava a un cassette de son germà Joan. Amb ell ha rebuscat i intercanviat grups de música i ha compartit molts concerts.

Confessa que el «cuquet» de ser músic li va despertar en Xarim Aresté. Xarim i son germà petit, Germán Aresté, són amics seus de tota la vida, però el primer cop que el va veure dalt d’un escenari, cantant i tocant la guitarra amb els flixancos Mala Sang, va quedar del tot impressionat. No el reconeixia! Així que, al cap d’uns anys, va començar a tocar el baix amb uns amics del poble. No van arribar a tocar en directe però van omplir molts estius de suor i soroll. Més tard, ja a Barcelona, va formar part de diversos grups, dels quals Parlament és amb qui va fer més concerts. Actualment toca la guitarra amb el grup de punk-rock Pigmeo i amb Gebre, una mena de superbanda formada per músics de l’escena underground barcelonina, entre ells Adrià González (Samitier, L’Anna és un Koala) i Pol Serrahima (vàlius), que s’han unit per fer pop dels 90, inspirats en bandes com Teenage Fanclub o Guided By Voices, i que ben aviat entraran a l’estudi per gravar les seves primeres cançons.

L’Aleix és també un dels organitzadors del Festival Pingüí, impulsat des del 2015 per l’Associació de Músics de Flix i que aquest dissabte 7 de juliol celebrarà la seva quarta edició. El Pingüí té com a objectius dinamitzar l’oferta cultural de la zona, ser un impacte econòmic pel poble (sobretot d’ençà el tancament de la Fàbrica el desembre passat) i normalitzar la figura de la dona dalt dels escenaris.

  1. El disc que et transporta a l’adolescència.

Els dos discs que em recorden a l’adolescència són el Blue Album, dels Weezer, i El Escarabajo Más Grande de Europa, de El Niño Gusano. Tots dos els vaig escoltar sense parar durant molt de temps… El primer, li va deixar Fernando Barbero, de Flix, a mon germà, i des de llavors me l’he comprat quatre vegades més. M’encantava la frescor que tenia i el so de les guitarres amb els solos del Rivers Cuomo. El segon, me’l va deixar Genís Bagés, el germà petit de Marcel Bagés, i m’encantaven les lletres del Sergio Algora. En aquell moment escoltava molts grups que cantaven en anglès i em va sobtar molt el fet que es poguessin fer aquelles lletres en castellà.

El_Nino_Gusano-El_Escarabajo_Mas_Grande_De_Europa-Frontal-600x600.jpg

  1. La primera cançó que vas aprendre a tocar amb el baix.

Quan vaig començar a aprendre a tocar el baix va sortir el Green Album, dels Weezer. No sé quantes hores vaig passar tocant la intró de “Hash Pipe”!

  1. El millor disc dels Teenage Fanclub.

És molt complicat quedar-te amb un sol disc dels Teenage Fanclub. És una de les bandes més completes que conec. Depenent del dia podria triar el Bandwagonesque, el Songs From Northern Britain o el Gran Prix, que són els tres discs més compactes que tenen.

MI0001392478.jpg

  1. La cançó que t’hauria agradat composar.

N’hi ha tantes! El “Heavenly Pop Hit”, dels The Chills, potser hagués estat una. És la cançó pop gairebé perfecta.

  1. Un disc que t’hagis comprat només perquè et molava la portada.

Come Pick Me Up, dels Superchunk. A Flix no hi havia cap botiga de discos i, de tant en tant, quan anava a Lleida, passava per la mítica Sony Gallery, que ara mateix està tancada. Allí, sovint hi havia cds molt barats. No coneixia Superchunk i em va cridar l’atenció aquella portada tan roja amb un moixó. Gran descoberta!

a0001329364_10.jpg

  1. La cançó que s’hauria de convertir ja en el nou himne de la Joventut Esportiva de Flix.

“Freedom”, dels Housemartins, perquè m’imagino el camp del Flix ple i tot el públic cantant la tonada. Crec que és una de les millors tornades de grups de pop amb lletres polítiques.

  1. El disc que fa més curts els viatges entre Flix i Barcelona.

El viatge entre Flix i Barcelona no es fa mai curt. A l’hivern hi passes calor i a l’estiu fred, perquè posen la calefacció i l’aire condicionat com volen. Els discos més pausats fan més curtes les quasi tres hores de trajecte i, en canvi, els més “tralleros” el fan més llarg. Per tant, Neil Young sempre és una bona opció per tornar a casa i els The Hives queden totalment descartats.

Neil_Young.jpg

  1. La cançó de Gebre que, quan es publiqui, ho petarà.

És difícil parlar del que passarà amb una cançó pròpia que ni tan sols s’ha gravat. Ara mateix, una de les cançons que gaudim més tocant és “Caixes”, que tracta d’un trasllat.

  1. El disc que fa menys amarga (si és possible) la trista notícia del tancament de la Fàbrica de Flix.

No hi ha cap disc que em faci oblidar la situació actual del poble; és un veritable drama. Però si haig de triar un disc per animar-me i no pensar-hi gaire, diria el From Langley Park To Memphis, dels Prefab Sprout. És un àlbum que va ser un canvi sonor radical en la carrera d’aquesta banda i sempre em posa de bon humor.

R-605827-1262722102.jpeg.jpg

  1. La millor cançó de Xarim Aresté.

“La Nova Cançó” és, per mi, la seva millor cançó. És meravellosament simple i amb els amics sempre l’acabem cantant com hooligans als seus concerts.

  1. El disc que t’hauria agradat veure enregistrar.

Sóc molt fan de Wilco i el Yankee Hotel Foxtrot és el millor que han fet. És un disc preciós que mai em canso de sentir. Està carregat de detalls i sempre que l’escolto em transmet el mateix que vaig sentir el primer dia.

71-J4jMNfCL._SL1500_.jpg

  1. La cançó perfecta per donar el tret de sortida a una nova edició del Festival Pingüí.

La cançó que defineix el Pingüí es “Malament”, de vàlius. És exactament com va el nostre festival. Comencem i sembla que tot va bé i, de sobte, tenim problemes. El primer any vam haver de tallar una porta perquè un camió no ens passava. Un altre any, al final de la nit, vam acabar tres persones desmuntant tot el festival. O l’any passat, que va ploure com no havia vist ploure mai al poble. Sort que al final sempre ens en sortim i acabem rient.

 

 

El Qüestionari: The Bird Yellow.

Per Frederic Cervelló.

the bird yellow 2

The Bird Yellow és el projecte en solitari del jove músic barceloní Gerard Vidal Barrena. Foguejat en bandes com Cassandra’s Sons & The Bastard’s Band o LeJournal, el 2016 va publicar la seva primera referència com a The Bird Yellow – nom manllevat d’un poema de Zbigniew Herbert i que fa referència a un tipus de color -, The Bird Yellow EP (auto-produït). L’EP, que ja contenia una primera versió en acústic de la cançó “Roses in The Sand”, el va donar a conèixer i li va permetre oferir les seves primeres actuacions, algunes d’elles en concerts íntims a cases particulars.

A començaments del present 2018, Gerard va editar el seu segon disc, Little Kids, sota el paraigües de la discogràfica Delirics; un àlbum d’indie-folk de tradició anglosaxona amb regust melancòlic que li ha valgut el favor de la crítica i que ha fet que se’l comparés amb músics de la talla de Ben Harper, Johnny Cash, Nick Cave, Micah P. Hinson o Elliott Smith. Sobretot gràcies al primer single del disc, una adaptació elèctrica d’aquella “Roses in The Sand” que ja es trobava en el seu EP i que s’ha fet viral.

Aquest divendres, 22 de juny, tenim una bona oportunitat de veure en directe per primer cop a Tarragona a The Bird Yellow a l’Espai Jove La Palmera, en un concert coproduït pel Festival Mirall Sonor i el Festival Sota La Palmera i que comptarà a més amb la participació d’Esperit!, el geni del Montseny, i dels Brave Coast Djs. Tot plegat a partir de les 21h. I gratuït!

Nosaltres hem aprofitat l’ocasió per demanar-li al Gerard que ens respongui el nostre Qüestionari.

  1. El primer disc que et vas comprar.

AC/DC Live, probablement.

71pC173hqVL._SL1500_.jpg

  1. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

Si la flauta dolça de l’escola no compta, la guitarra elèctrica.

  1. El primer grup del què vas formar part.

Crash Van. Un grup de versions de l’institut.

  1. La primera vegada que vas tocar en directe.

A la Bodega la Riera, de Vallcarca; durant l’entreacte d’un concert del grup del meu germà. Devia tenir 17 anys. Vaig tocar dues versions: “Love Is All”, de Tallest Man On Earth, i “Working Titles”, de Damien Jurado.

  1. Si no fossis músic, segurament ara estaries treballant/ fent de…

Cineasta o dramaturg.

  1. Si en agrada The Bird Yellow, també ens hauria d’agradar…

Nick Drake, Villagers, Steve Smyth, Glen Hansard, Eliott Smith,… i tants altres.

Nick-Drake.jpg

  1. El/la músic amb qui t’agradaria col·laborar.

D’aquí, amb Nico Roig o Núria Graham. D’allà, amb Patrick Watson o Johnny Flynn.

Núria Graham - Albert Rué1.jpg
Foto: Albert Garcia Rué
  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure’t.

El folk americà.

  1. El darrer cop que vas sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Tant com pànic, mai. Nervis, sempre. El darrer cop de nervis forts va ser el 26 de maig a La Nau, vam fer-hi un concert amb banda. Un cop vam arrencar, però, tot bé.

  1. Trap si o trap no?

Trap si!

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya.

Xarim Aresté.

IV 19.jpg
Foto: Ireneu Visa
  1. La última vegada que vas tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.

Juraria que és la 1a vegada. Espero que n’hi hagi moltes més!

Melòmans: Mar Cianuro.

Per Frederic Cervelló.

cianu.jpg

La Mar Cianuro (Marta Nieto Postigo) és una poeta i programadora cultural barcelonina. Llicenciada en Humanitats i Màster en Edició per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha col·laborat en diversos projectes editorials com a traductora, correctora i editora.

Des del 2012 forma part de Drac Màgic, cooperativa per a la promoció de mitjans audiovisuals, de la què n’és corresponsable dels projectes educatius i programadora de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona, festival que té per objectiu promoure el cinema dirigit per dones i fer visible la cultura audiovisual femenina. Enguany, el festival, que s’estén entre els mesos de febrer i desembre, celebra la seva 26ª edició.

L’any 2013 va crear, junt a l’artista i gran amiga seva Tania Terror (Tania Berta Judith), el fanzín BRAVAS, en el què es mesclen els textos de la Mar (que ja anteriorment havia encetat el blog Escarnio kaboom para mujeres amables) amb els collages de la Tania. BRAVAS, que recentment ha publicat el seu quart número, és un fanzín com els d’abans, amb les pàgines fotocopiades en blanc i negre, plegades per la meitat i grapades. Segons les seves pròpies paraules, «BRAVAS neix per compartir les seves vivències com a nenes i dones en aquestes coordenades particulars del món i per proposar imaginaris que subverteixin l’univers avorrit i la memòria seca de l’androcentrisme».

El 2015 va formar amb Oliver Mancebo el col·lectiu artístic Mancebía Postigo, un espai des del qual auto-editen fanzines, llibres i pamflets, enregistren sons de receptes tradicionals, de mercats i d’arbres i organitzen la FRESCA (Fira d’Autoedició del Mercat de l’Abaceria), al barceloní barri de Gràcia.

  1. El disc que et transporta a l’adolescència.

L’altre dia vaig recuperar una còpia del disc Mi pequeño animal, de Christina y los Subterraneos, que corria per una bobina de cds que porto al cotxe. Em vaig adonar que és un disc brutal per conduir de nit i vaig fer un viatge llampec a la post-adolescència. «Flores raaaraaaaaas!» Però a la meva infància i adolescència hi havia moltíssima referència a aquella televisió musical dels 90. Les meves primeres vegades tenien banda sonora de No Doubt, PJ Harvey, The Cranberries, Nathalie Imbruglia, Alanis Morrisette o Dover. Tinc la sensació que sempre que encenia la televisió apareixia aquell magnífic one-hit-wonder de Meredith Brooks: “Bitch”. El girl power comercial que va seguir al “pelotazo” de les Spice Girls va tenir algun inconvenient, però també va fer que moltes nenes i noies creixéssim amb la convicció (era certa!) que la música estava plena de ties poderoses.

  1. La cançó que et posa BRAVA.

El segon disc sencer de Le Butcherettes (Sin, sin, sin) m’encén la sang amb la bona flama.

a3625666962_5.jpg

  1. El disc en el qual la poesia i la música es fusionen a la perfecció.

Let England Shake, de PJ Harvey em va semblar una meravella com a poemari decolonial. És una espècie de disc anacrònic, però alhora reflecteix la imatge d’un món globalitzat que irradia la mateixa violència que aquell altre món dels “descobriments”. La tia endinsa la navalla en la història colonial d’Anglaterra (i d’occident) i va i li surt un disc deliciós que només ens pot portar a deixar la violència de banda. Durant mesos vaig estar molt obsessionada amb el canvi de melodia cap al minut 2 del tema “In The Dark Places”…

  1. Una cançó de Bikini Kill.

Una de Bikini Kill: “New Radio”. I us diré també una de Julie Ruin, el nom sota el qual Kathleen Hanna va publicar un disc preciós el 1997 mentre estaven fent un descans amb Bikini Kill. La cançó que em ve al cap és “Tania”, que a més porta el nom de la meva millor amiga <3.

  1. El disc que millor descriu la ciutat de Barcelona.

Què difícil! Sortiré per la tangent de l’humor: No cities to Love, de Sleater -Kinney.? «It’s not the city, is the weather we love!».

sleater-kinney-no-cities-to-love-1b-696x696.jpg

  1. La cançó que s’hauria de convertir en l’himne de la lluita feminista.

Res d’un sol himne! Hi ha tantes cançons! Ha de ser alguna que t’ompli de bon rotllo, amor i ganes de compartir coses i cuidar a les col·legues, perquè el feminisme ha de ser la construcció d’una vida comuna, feliç, no violenta i corresponsable amb la resta de vides humanes i també no-humanes! Ara mateix el HIT feminista que sona al meu ordinador es la meravellosa “Jota antipatriarcal”, d’Ajuar. Potser després segueixo amb “Credit Card Babie$”, de MEN

1520330733_archive_1_ajuar_2.jpg

https://ajuar.bandcamp.com/track/jota-antipatriarcal

  1. Un disc per ballar, ballar, ballar…

Per ballar mentre et fas el cafè del matí: Live in Paris, de Nina Simone.

Per ballar de camí a la feina: WHOKILL, de Tune Yards.

Per ballar arrossegant els peus: The Fool, de Warpaint.

Per ballar en un local fosc a la matinada: Plunge, de Fever Ray.

R-4198515-1358319306-8211.jpeg.jpg

  1. Una cançó per fer la revolució.

Qualsevol cançó que estigui construint discurs en contra del patriarcat, el capitalisme, o qualsevol altra forma d’opressió. “Novias”, de Lorena Álvarez y Su Banda Municipal o “Abducida por formar una pareja”, de Tronco, o “Ex”, de Cosmo K són cançons sobre relacions afectives que revolucionen els imaginaris personals… i col·lectius!

  1. El disc que sona de fons mentre escrius els teus poemes.

This Fool Can Die Now, d’ Scout Niblett.

CS1272803-02A-BIG.jpg

  1. Una cançó per tancar una nova edició d’èxit de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona.

“We are Family”, de les Sister Sledge! «I got all my sisters with me!».

  1. La cançó que t’agradava de petita i que encara ara t’emociona.

Doncs dues cançons que em va ensenyar de nena el meu pare: “Nothing compares 2U”, de Sinéad O’Connor i In The Middle Of The Road, de The Pretenders.

  1. La darrera descoberta musical.

Un amic em va posar l’altre dia mentre sopàvem el disc The Kid, de Kaitlyn Aurelia Smith i em va deixar sense paraules. És una obra mestra d’aquelles que et transforma en pols d’estrella i et permet sentir-te fora del teu cos. A més, si us fixeu, els títols dels temes, un rere l’altre, fan una poesia en si mateixa. Què més es pot demanar?

Kaitlyn_Aurelia_Smith_-_The_Kid___WV170.jpg

 

 

El Qüestionari: Albert Lax.

Per Frederic Cervelló

Andrew Ribas.jpg
Foto: Andrew Ribas.

Aquest diumenge 10 de juny podrem veure per primer cop a Tarragona (i amb banda!) a l’Albert Lax, jove cantautor de Granollers que ens presentarà el seu disc de debut, The Deepest String (Hidden Track DIY, 2017), treball en el què hi predominen les referències al rock alternatiu dels 90 (Pearl Jam, Alice in Chains) i al folk-rock americà (Jeff Buckley). El concert tindrà lloc a la terrassa estiuenca de Les Granotes, a tocar de l’amfiteatre de Tarragona (19h, gratuït).

 Els de La Nova Escena hem aprofitat l’ocasió per fer-li un Qüestionari.

  1. El primer disc que et vas comprar.

El primer disc que vaig comprar-me – tindria uns 13, 14 anys – va ser el Looking for la Fiesta, de La Fundación Tony Manero.

Carátula delantera.jpg

  1. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

Doncs jo vaig començar de petit amb el piano, és amb el que vaig aprendre a llegir, però després ho vaig deixar fins que amb 18 vaig agafar la guitarra pel meu propi compte.

  1. El primer grup del què vas formar part.

Skimo Nell, era molt divertit i fèiem molt bon rock, va ser la meva primera experiència en grup i vaig aprendre moltíssim.

11895302_869693486445023_5602900698580539237_o.jpg
Skimo Nell. Foto: Francis OldMan.
  1. El primer cop que vas tocar en directe.

No recordo ben bé l’any, suposo que farà uns 5 o 6 anys, amb el Lucas, un amic, amb el què ens ajuntàvem per fer versions, i vem fer un concert a una inauguració d’una expo.

  1. Si no fossis músic, segurament ara estaries treballant/fent de…

Uf, ser músic comporta fer moltes feines diferents que no m’esperava fer, però suposo que si no m’hagués ficat en això seria traductor, que és el que estudiava abans de dedicar-me a la música.

  1. Si en agrada Albert Lax també ens hauria d’agradar…

Crec que els anys 90 són un bon punt d’influència per mi, també els 70, en general qualsevol cantautor que parteixi o es mogui pel rock americà, ara mateix el que escolto més és Neil Young, Ryan Adams i The Lemon Twigs, valen molt la pena!

the-lemon-twigs-2017.jpg

  1. Un músic amb qui t’ agradaria col·laborar.

M’encantaria col·laborar amb qualsevol músic de l’escena actual, és de les coses que més m’agraden de la música, el compartir-la amb gent diferent, així que estic obert a tot!

  1. El millor moment de la teva carrera musical.

N’hi ha molts: concerts que et fan feliç, quan algú et felicita, però el que més recordaré serà la gravació d’aquest primer disc, el procés d’entrar a l’estudi i veure com tot comença a sonar; ho faria cada dia…

  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure’t.

Al final tots som gent jove, o no tant jove, fent música, cada cop més diversa i més especial, sincerament no sé en quina escena se’m situa, però ara sóc músic a Barcelona i hi ha una moguda molt maca que s’hauria de donar a conèixer, així que estic orgullós de formar-ne part.

  1. El darrer cop que vas sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Normalment estic molt tranquil, és el que més m’agrada fer a la vida i intento que els nervis no em controlin, no he entrat mai en pànic però si que tinc aquells nervis sans, que per mi son les ganes de tocar.

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya.

  El Xarim Aresté, sens dubte!

DSC_4528ret2.jpg
Foto: Noemí Elias.
  1. L’última vegada que vas tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.

Va ser fa uns anys amb el meu anterior grup, Skimo Nell, on vem participar a un concurs de bandes a Creixell.

Podeu escoltar l’Albert Lax a: https://albertlax.bandcamp.com/

 

 

El Qüestionari: Mishima.

Per Frederic Cervelló.

3_Mishima_LeilaMendez.jpg
Foto: Leila Mendez.

El festival Minipop arriba aquest cap de setmana a la seva vuitena edició. I ho fa amb un sold out d’entrades anticipades des de fa setmanes, amb un cartell de traca i mocador i amb la confirmació que el que va néixer com un petit festival destinat a pares (i nens) primerencs ha crescut tant que ja no n’entén de perfils de públic. És apte i recomanable per tothom; tingui o no canalla.

Sens dubte, un dels plats forts de l’edició d’enguany serà el concert de Mishima, potser el de més envergadura, pel que fa al pedigrí de la banda i al nombre de públic que arrastra, dels que es recorda al festival tarragoní. Els barcelonins presentaran el seu darrer disc, Ara i res (The Rest Is Silence / Warner Music Spain, 2017), el vuitè (ja) en la seva carrera, enregistrat de nou amb Peter Deimel a Black Box Studio (Angers, França). El títol del disc, el més pop i accessible de la banda, fa referència a un poema de Joan Vinyoli, autor que ha servit d’inspiració i punt de partida d’aquest treball.

Li hem demanat a en Xavi Caparrós, baixista de Mishima, que ens respongui el nostre Qüestionari.

  1. El primer disc que et vas comprar.

Blood Sugar Sex Magik , de Red Hot Chili Peppers.

R-367882-1193559996.jpeg.jpg

  1. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

La flauta.

  1. El primer grup del què vas formar part.

Shiba, un grup amb companys de l’escola.

  1. El primer cop que vas tocar en directe.

Va ser al Casal de Sarrià, a Barcelona, compartint cartell amb La Bella Medusa.

  1. Si no fossis músic, segurament ara estaries treballant/fent de…

Estaria treballant en el sector audiovisual.

  1. Si en agrada Mishima també ens hauria d’agradar…

El bon vi!

  1. Un músic amb qui us agradaria col·laborar.

Personalment, amb Will Oldham. Trobo que és una figura interesantíssima i podria aprendre moltes coses de la seva manera d’entendre la música i el procés de composició.

WILLOLDHAM-608x450.jpg

  1. El millor moment de la vostra carrera musical.

Per a mi va ser durant la gira de presentació d’Ordre i Aventura, al 2010. Va ser quan vaig entrar al grup i tot era nou per a mi. Jo venia de tocar en bandes més indies, no tan conegudes, i recordo que la primera vegada que vaig veure que el públic cantava les cançons que estàvem tocant va ser una sensació indescriptible.

  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure-us.

Pop català

  1. El darrer cop que vas sentir pànic abans de pujar a un escenari.

No va ser pànic, però fa poc teníem un concert per la nit i al vespre jo tenia un rodatge d’un concert on tocava el Dani Vega (guitarrista de Mishima) amb el seu projecte personal. Els timings eren molt ajustats i vaig estar patint per arribar puntual al concert de Mishima

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya.

En diré dos, als qual m’estimo molt. Per una banda, el José Juan Gonzáez, amb el seu projecte Espaldamaceta. El considero un bon amic, m’agrada molt el que fa i sempre que venim per terres tarragonines ve a veure’ns. I l’altre grup serien Els Pets, que crec que són un grup fonamental per entendre el pop fet a casa nostra. Amb el Lluis Gavaldà i companyia ens uneix també una bona amistat.

LP 04.jpg
Foto: Luis Pérez Contreras.
  1. L’última vegada que vau tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.  

Va ser a Reus, al meravellós teatre Fortuny.

Litterarum 2018

Del 24 al 27 de maig han tingut lloc a Móra d’Ebre l’onzena edició de Litterarum i la quinzena de la Fira del Llibre Ebrenc. Enguany s’ha volgut potenciar la seva internacionalització amb la visita de dotze membres de comunitats universitàries europees de nou països diferents. Pel que fa al públic dels espectacles, ha augmentat un 15% respecte l’any anterior, passant de 1600 a 1880 espectadors. Han pogut gaudir de noms com Roger Mas, Enric Casasses o l’emotiu espectacle de la companyia de Valer Gisbert, Vestigis 2.0, entre d’altres.

Fotografies de Marta Escolà · @laMartu30