El Qüestionari: Intana.

Per Frederic Cervelló.

Intana_by Lluis Tudela 1.jpg
Foto: Lluis Tudela.

Intana és el projecte musical de la barcelonina Núria Moliner (veu, guitarra acústica, baix). L’acompanyen en Guillem Callejón (pedal steel, guitarres), Jordi Mestres (baix, guitarres) i Ricard Parera (bateria). La seva proposta veu del folk, l’indie pop i l’americana, amb influències de The War on Drugs, Núria Graham i Mac Demarco. Van debutar a finals del 2017 amb un disc de títol homònim editat pel segell Satélite K.

El març d’aquest 2019 van publicar la seva segona referència, A plan for us (Satélite K), produït per Intana i Joel Condal, gravat a Avis Road (Vilanova i la Geltrú) i masteritzat per Ferran Conangla. El disc es va presentar a Barcelona el 27 d’abril, al Centre Artesà Tradicionàrius.

La Núria Moliner, arquitecta de formació, és també la presentadora i assessora de continguts de Escala Humana, de La 2 de TVE, un programa sobre arquitectura, urbanisme i disseny, i Intana en posa la sintonia original.

Nosaltres, hem demanat a la Núria que respongui el nostre Qüestionari aprofitant que aquest dissabte, a partir de les 13h, estarà tocant al Festival Pingüí (Flix).

  1. El primer disc que et vas comprar.

A casa escoltàvem molta música. Quan m’agradava un disc me l’emportava a la meva habitació com un secret. Recordo agafar Smashing Pumpkins, Muse o Radiohead de l’habitació de ma germana, o Pink Floyd i Simon & Garfunkel del menjador. Potser els primers discos que vaig comprar-me jo mateixa van ser de Queen.

queen-portrait-circa-1975-billboard-1548-900x600.jpg
Queen.
  1. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

El piano.

  1. El primer grup del que vas formar part.

Cloverace.

cloverace1.jpg
Cloverace.
  1. El primer cop que vas tocar en directe.

Diria que a les Jam Sessions del bar Sant Josep de Badalona, quan tenia uns 15 anys.

  1. El darrer cop que vas sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Només m’havia passat de petita, a les audicions de piano de l’escola on estudiava. Em posava molt nerviosa això de tocar sola. Potser per això aviat vaig començar a tocar en banda, que és com em sento més còmode.

  1. Si no fóssis músic, t’hauria agradat treballar de… / estudiar…

De fet, vaig estudiar arquitectura i ja m’agrada poder convinar les dues coses. En tot cas la pregunta potser seria al revés. M’hagués agradat estudiar més música. I, si pogués, també estudiaria filosofia i història de l’art.

  1. Trap si o trap no.

Trap si.

  1. Si ens agrada Intana, també ens agradarà/n….

Big Thief, Julia Jacklin, Phoebe Bridgers, Alice Phoebe Lou, Timber Timbre, The War On Drugs, Mac DeMarco.

  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloureu-vos.

Pop, indie, americana, folk… A nosaltres mateixos ens costa triar una etiqueta i crec que mai hem arribat a cap conclusió clara.

  1. El músic amb qui t’agradaria col·laborar.

Bon Iver.

p01br6f4.jpg
Bon Iver.
  1. La cançó d’un estil molt diferent al teu de la qual t’agradaria fer-ne una versió.

“I fall in love too easily”.

  1. El lloc més especial on heu tocat.

Al Paranimf de la UB, pel cicle de Els Vespres d’hivern.

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya que t’agradi.

Xarim Aresté i Eduard Carmona.

  1. El darrer cop que vas tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.

El juny de l’any passat [2018] al festival Minipop.

1527962427188.jpg

El Qüestionari: Her Little Donkey.

Per Frederic Cervelló.

HLD 05 Nacho G. Riaza.jpg
Foto: Nacho G. Riaza.

Her Little Donkey és una banda barcelonina formada per Ana López (sintetitzadors i veu), Patrick Aranda (veu i guitarra), Carlos Pérez de Tudela (baix i sintetitzadors) i Michel Bonilla (bateria). Amb influències de grups com Beach House, Prefab Sprout o Wild Nothing, la seva proposta musical oscil·la entre el dream pop i el pop de finals dels 80.

Van debutar el 2013 amb l’EP Probation (autoeditat), gravat, mesclat i produït a La Atlántida Estudio (Barcelona) per Mario Patiño i Edgar Beltri i masteritzat per Yves Roussel. El disseny del disc era obra de l’Ana López. Al 2015 van editar un nou EP, Chromatic Landscapes (autoeditat), de nou gravat, mesclat i produït a La Atlántida Estudio per Mario Patiño i Edgar Beltri i masteritzat per Yves Roussel. Aquest cop RuLú Shop es va fer càrrec del disseny. El primer llarga durada dels Her Little Donkey, Campestral (autoeditat), va sortir al mercat el 2016. El disc va ser gravat, mesclat i produït per Cristian Pallejà i Ferran Resines als estudis Caballo Grande (Barcelona) i masteritzat a Joe Lambert Studio (New York). Al disc hi col·laboraven Pau Roca (La Habitación Roja), Carlotto (Me and The Bees) i Raúl Muñoz (Catpeople).

La seva darrera referència és l’elepé Where’s the glow, publicat l’ 1 de març del 2019, en el qual han abandonat l’autoedició per entrar a formar part de la família Hidden Track Records, segell barceloní creat per la Louise Sansom (Animic) i la mateixa Ana López. Per a la gravació, mescla i producció del disc han comptat de nou amb l’ajut d’en Ferran Resines i en Cristian Pallejà (estudis Caballo Grande, Barcelona) i per la masterització amb en Justin Colleti, dels estudis Joe Lambert. El disseny del disc és obra de la Carla Fuentes. Where’s the glow es va presentar oficialment el passat 11 de maig a la sala VOL de Barcelona.

Her Little Donkey actuen aquest divendres 14 de juny a la Capsa de Música de Tarragona, acompanyats dels madrilenys Delaporte, en un nou concert ofert per Movistar.

  1. El primer disc que us vau comprar.

Carlos: Diria que el primer amb els meus estalvis va ser el Greatest Hits I de Queen (i ara ja no puc amb ells, jejeje!).

Ana: No ho recorde, però segurament dels Backstreet Boys!

greatest-hits-queen-disco-cd-nuevo-17-canciones-D_NQ_NP_683380-MLM28135496203_092018-F.jpg

  1. El primer instrument que vau aprendre a tocar.

Carlos: El baix.

Ana: El piano.

  1. El primer grup del que vau formar part.

Carlos: Un grup de pop espanyol amb els amics de Badalona. No era el meu estil…

Ana: Astall, un grup de punk a València.

  1. El primer cop que vau tocar en directe.

Carlos: Amb el mateix grup, a un bar de Badalona. Nosaltres vam posar tot l’equip i vam estar assajant tres dies seguits allà mateix abans del bolo!!

Ana: Va ser amb Astall, a un bar molt a prop de la universitat on estudiava.

  1. El darrer cop que vau sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Carlos: Pànic crec que mai, una mica de nervis sempre hi ha.

Ana: Crec que va ser al concert de presentació del primer LP de Her Little Donkey. Em tremolava tot!

  1. Si no fóssiu músics, us hauria agradat treballar de… / estudiar…

Carlos: Ho plantejo a l’inversa. M’agradaria viure de ser músic; però ara mateix això és inviable.

Ana: Com diu Carlos, tant de bó poder viure de la música! Jajaja!

  1. Trap si o trap no.

Carlos: Trap si, però amb moderació. Com a tot, hi ha coses bones i que em fan gaudir.

Ana: Trap si, sobretot el que està socialment compromès.

  1. Si ens agrada Her Little Donkey, també ens agradarà/n….

Carlos: Difícil… però diria el pop; des del dream pop més ruidós fins al sofisti-pop més elegant.

Ana: Doncs, podria agradar-te també Prefab Sprout si mirem cap enrere o Beach House, Deerhunter i Unknown Mortal Orchestra si pensem en present.

  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure-vos.

Carlos: Tampoc s’aclaren massa. Amb aquest últim disc es posen en comú que seguim el patró del pop anglosaxó dels 80.

  1. El músic amb qui us agradaria col·laborar.

Carlos: Bradford Cox, de Deerhunter, però en podria dir mil més. Per somiar que no quedi…

Ana: A mi m’agradaria molt col·laborar amb M.I.A. o, per exemple, amb Sascha Ring, d’Apparat.

mia-1-900x600.jpg
M.I.A.
  1. La cançó d’un estil molt diferent al vostre de la qual us agradaria fer-ne una versió.

Carlos: Moltíssimes! Per dir una que m’encanta: “El Dia de mi Suerte”, de Willie Colón i Héctor Lavoe.

Ana: Mmmm, que difícil! Potser alguna de Portishead o de Battiato.

  1. El lloc més especial on heu tocat.

Carlos: El concert del Primavera Sound 2017 ens va fer moltíssima il·lusió. Mai penses que pots acabar al cartell d’un festival tan gran.

Ana: Si, el Primavera Sound va ser molt guay!

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya que us agradi.

Carlos: Els Harrison Ford Fiesta.

Ana: A mi m’agraden molt Últim Cavall, però no sé si es poden considerar del sud!

16403038_1399161526789125_699686868946065205_o.jpg
Harrison Ford Fiesta
  1. El darrer cop que vau tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre. 

Carlos: Va ser al 2017, a la sala El Cau, amb els Tyco Brae, que són de Tarragona. Va ser una bona experiència, però esperem atraure a més gent aquesta vegada.

 

 

Fira Litterarum 2019 – Móra d’Ebre

Del 30 de maig al 2 de juny van tenir lloc a Móra d’Ebre la 16a edició de la Fira del Llibre Ebrenc i la 12a edició de la Fira Litterarum, que enguany a més, celebrava el Premi Nacional de Cultura 2019, atorgat pel Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA). Vam poder gaudir dels espectacles del Trio Epítet, Maleïdes les Guerres, Tuixén Benet, Poetic Trio; els recitals poeticomusicals de Dolors Miquel i Marc Egea o Medievalia Camerata; els concerts de Pau Alabajos, Rumbesia, Miquel Gil o el duet riberenc Marta&Gregori.

Aquest 2019 es commemoren l’Any Teresa Pàmies i l’Any Joan Brossa. A Litterarum van tenir el seu espai en la conferència-concert de la Big Mama Montse o els espectacles La Mona Miquela, de Pepa Lavilla i Brossabadat, del mag Jordi Cambras.

I una vegada més, Bassa La Papereria va obrir el seu espai a la nit per gaudir de la creació única d’Obeses, resultat de la seva residència artística impulsada per Litterarum. Van presentar Un Camí, una peça que té el riu com a fil conductor.

I és que aquesta edició ha acabat amb la xifra rècord de 4500 espectadors, un 15% més que l’any passat. En paraules d’Albert Pujol, el seu director, ha estat “la millor edició de Litterarum”.

Fotografies de Marta Escolà · @laMartu30

La crònica: Minipop 2019.

MINIPOP 2019: “De mini res, perquè veig unes ànimes molt grans!”

El titular ens el va proporcionar en Xarim Aresté des de l’escenari just abans de començar el seu concert del divendres, per a mi la perla d’aquesta edició.

Explicaré el Minipop des de la perspectiva de l’equip, del qual tinc la sort de formar part, i també com a enllaç entre La Nova Escena i els altres participants en la sessió en directe a la Silent Disco; esperem repetir l’experiència en la propera edició: va ser molt gratificant, un altre exemple de col·laboració-espontània-de-tothom-pel-que-calgui. I també com a mare de dues personetes amb una curiositat infinita i un esperit crític agut.

Arribàvem divendres amb les portes ja obertes i tot fent xup-xup. Els nens van anar directes a buscar la Gemma Ventura -gràcies, Helle Kettner per recollir-los a l’entrada!- mentre jo intentava aparcar el cotxe a una distància raonable del Passeig de les Palmeres. Anàvem tard per a la trobada amb en Xarim, la del taller de periodisme: diu que va ser la millor i la més difícil entrevista que li han fet mai, i m’ho puc creure. El vídeo que van gravar ho acreditarà.

Mentrestant, Nyandú encetaven l’activitat musical del festival, amb el seu pop directe, ideal per escoltar mentre la marinada pujava del Mediterrani. I tot el Passeig era un formiguer de criatures grans i petites, cotxets, membres de l’organització amunt i avall, i públic gaudint dels variadíssims tallers i propostes repartides per les diferents àrees. Ah! I divendres també a primera hora vam tenir el recital espatarrant de la Meritxell Cururella amb l’Amat Baró (que sí: és fill d’en Xavier Baró, músic), predicant el seu evangeli poètic tan necessari en temps difícils per a la lírica, recitant-bramant poemes de tots els colors i amb pinzellades de rock and roll.

Jo em vaig instal·lar a la parada a vendre el material promocional del festival però gràcies a les companyes gironines aquest any m’he pogut escapar més que mai. Vaig viure amb la meva filla gairebé a primera fila el concert de Quimi Portet -tones de carisma acumulat, després de tants anys!-, un dels moments àlgids d’epifania col·lectiva del festival.

Després, l’aportació local d’enguany, Islandia Nunca Quema, amb l’elegància i el savoir faire que els caracteritza, cantant molts temes en castellà (es veu que en el proper disc deixen l’anglès aparcat) i amb en Jorxi Ximeno, també company de La Nova Escena, a la bateria. Simultàniament, el Miniquiz va ser un èxit com cada any, amb la nostra Helle acompanyada d’una jove representant del miniequip que la va ajudar a presentar, amb simpatia i bon humor.

I tancava la nit en Xarim Aresté. A mi no em va sorprendre perquè el tinc ben estudiat, però hi ha qui el va descobrir i va flipar. Jo ja anava ben preparada amb el disc après, i li tenia moltes ganes al directe d’aquest monstre, que s’ha convertit en una realitat consolidada dins el panorama musical català. Crec que aquest últim treball (El nus i altres mons) li ha sortit més atmosfèric, més vital, més sensual que mai. En va tocar alguns temes, i en va recuperar alguns del seu repertori anterior. La música entrava directa a la part baixa de l’estómac, i quan passa això és màgic -crec que jo no ho sentia des dels Eels al Teatre Grec-. En Xarim és magnètic, i ha aconseguit un grau de compenetració amb els seus músics que converteix cadascun dels seus concerts en un viatge sense retorn. Si un dia el vam batejar com “el Rory Gallaguer de Flix” ara tira més cap a Neil Young -quin solo de guitarra etern a Indomables!

20190531_230723.jpg
Foto: Núria Calvó.

Divendres s’acabava amb la satisfacció d’haver cobert expectatives de públic, d’haver aconseguit tenir-ho tot al seu lloc quan tocava, d’haver gaudit amb bons concerts. I amb moltes ganes de tornar-hi l’endemà!

Dissabte s’havia de materialitzar per primer cop l’experiment de punxar a la Silent Disco en directe, tres grups de djs convidats, i simultàniament pels tres canals. Va ser molt divertit fer les primeres pràctiques amb en Lluís Gavaldà i en Frederic Cervelló (La Nova Escena), amb el suport de l’Anna (11 anys: assistència tècnica amb el mac que controla més que els nosaltres), preparar els equips i intentar que funcionessin, i anar comentant amb els convidats per part de La Nova Escena, del Club Vinil i del programa d’iCat El Celobert que anaven arribant: gràcies a tots ells i elles, que diria que s’ho van passar molt bé i van deixar el nivell ben amunt. Hi havia un ambient de germanor entre melòmans que justifica tot el que ens toca pringar (de vegades) i compensa (sempre). El públic també va xalar, i tothom comentava que era estranya la sensació de tenir la música només per a tu i no saber què escoltava la resta del personal. Una altra experiència per repetir.

190601_Anna_silent.jpg
Foto: Minipop.

I la mateixa tarda Rombo ens refrescaven amb el seu pop directe i sense manies, endolcit amb un gelat deliciós que ens havíem procurat en una de les parades veïnes. Aprofito aquí per fer menció especial a la bona qualitat de l’oferta gastronòmica durant el festival.

Després venien Germà Aire: “pop metafísic” -quina gràcia, aquesta etiqueta!-, que jo l’entenc com un pas més un cop superades les excursions galàctiques que ens proposava en Jaume Sisa (i per cert aquest grup porta el nom d’una cançó seva). I donaven pas a Invisible Harvey, molt sòlids en directe, i un dels grups més esperats entre els músics que circulaven pel recinte.

El Petit de Cal Eril, que també se situa en l’univers del “pop metafísic” envaïa l’escenari amb la seva energia fosca, amb punts lluminosos, proporcionant moments de calma previs a l’espetec de tempesta tropical que va generar en Carlos Sadness: rècord d’assistència fulminat, gernació abduïda pels ritmes contagiosos del protagonista del vídeo promocional del Minipop d’enguany. Èxtasi multitudinari que el Passeig de les Palmeres trigarà molt de temps a oblidar.

Però encara quedava una petita cirereta per rematar els directes: Yawners, descobriment per cert del nostre Frederic, que mesos enrere els va programar temeràriament a la sala Mister Mojo i se’n va sortir. Que valents, tots plegats! Aquest grup venia de Madrid a donar una última empenta punk perquè poguéssim marxar a dormir amb el cap ben ple de guitarres, com ens agrada.

I com a final de la jornada central, el luxe que ens permetem cada any per cloure la nit del dissabte: la meitat dels djs emèrits del Minipop, els Superpandas. David Cin, que ara no viu a Tarragona, no es va voler perdre la cita anual. I com sempre la sessió es va acabar a les tantes, amb canalla petita amuntegada dormint pels parterres -passa cada any, i cada any sobreviuen i volen tornar-, amb bona part de l’equip desbordada de felicitat, ballant i donant-ho tot: l’energia positiva és la droga més potent, n’estic convençuda.

I l’endemà, ben d’hora ben d’hora, tothom amb la samarreta rentada (menys una que va desaparèixer del terrat mentre s’estava eixugant) i la cara ben alegre, tothom al seu lloc i tot a punt per culminar la bona feina, en una jornada diürna que ja ens preníem tots plegats com un regal. Tot i la son (la fotògrafa oficial anava pràcticament d’empalmada: se li havia fet de dia descarregant imatges) i la ressaca benigna després de tantes emocions, ens vam espavilar ràpidament amb tot el que quedava per gaudir aquell matí.

El Pèsol Feréstec són un bombonet: resulta xocant la combinació de profunditat i lleugeresa de la seva proposta. Textos que no són cap broma. A banda dels reconeguts Enric Casasses o Joan Vinyoli, volem destacar els versos implacables de la Maria Cabrera que amb la seva rapsòdia contundent i seriosa es complementa la perfecció amb la Carlota Serrahima refilant com un rossinyol. I les guitarres, és clar. Van aconseguir que el públic ballés una sardana sota el bat de sol; ells mateixos diuen que és el termòmetre per confirmar si un bolo ha funcionat o no.

20190602_125406.jpg
Foto: Núria Calvó.

Per acabar d’esgotar el que ens quedava de les nostres forces, la Lyona, il·lustre il·lustradora aquest cop fent de DJ, ens va fer volar amb les nostres músiques de fa 20 anys, quan encara no teníem menors al nostre càrrec i no sabíem que organitzaríem un sidral d’aquestes dimensions.

Diumenge quan faltava una hora per tancar en Pere Socias, l’arquitecte i un dels puntals del festival, comentava amb una sinceritat aclaparadora: “llàstima que ja s’acaba, n’hauríem de fer un cada tres o quatre mesos”. El Minipop és l’ecosistema en què es mou millor. I segur que ja està pensant, junt amb la seva tropa,  detalls per millorar de cara a l’any que ve un espai que sembla immillorable. Tot el que sorgeix s’anota i es té en compte. No doneu idees esbojarrades als arquipops -o sí: el que es proposen ho fan!

Igual que la dissenyadora, l’Eva Jolis, que conxorxada amb la Núria Serrano, enguany ens ha convertit a tots en fans de Yayoi Kusama, quan fa uns mesos ni sabíem que existia: aquella camisa de puntets de coloraines ja mai més la tornarem a veure amb els mateixos ulls.

No esmentaré més noms perquè no acabaria. És impossible abastar les aportacions de cadascuna de les més de cent persones (entre el nucli dur que són quatre o cinc, els satèl·lits com nosaltres, i l’exèrcit de voluntaris veterans i novells) que aporten la seva energia al Minipop en un parell de pàgines -de fet ja en porto tres. La paraula que surt més sovint per autodefinir-nos és FAMÍLIA. Una constel·lació de punts de diferents colors i textures, que orbiten en una mateixa direcció i aconsegueixen aquest resultat tan increïble.

Jo vull que els polítics treballin així! Que facin coses boniques, i ben fetes, aprofitant tots els recursos disponibles sense malbaratar ni una engruna de res, i sempre amb un somriure i amb els nivells de dopamina a dalt de tot!

Em quedo amb el treball en equip, ni que sigui un tòpic i ho hem repetit fins a l’infinit. Però és que folrar tanques fins passada la mitjanit uneix molt, i veure la directora enganxant moqueta al terra una hora abans d’obrir el recinte al públic motiva. Em quedo amb els riures, també algunes llàgrimes, i les abraçades que surten de dins, sense escatimar-ne ni una perquè aquest amor no té límits. Em quedo amb els nens que es rebel·len a l’hora de marxar i pregunten quan tornarà a ser el Minipop. Doncs l’any que ve: la desena edició que una vegada més serà la millor de la història.

Un cop superat el festival, i la setmana que hem tardat a tornar a la normalitat, se’ns acaben els adjectius per descriure aquesta borratxera de sensacions que ens demostren que encara som humans. Llarga vida al Minipop!

Núria Calvó (juny 2019)

P.S. Si teniu ganes de continuar reflexionant sobre la situació de la cultura a Tarragona, us enllacem alguns textos que han sortit en les últimes setmanes on des de diferents punts de vista s’arriba a la mateixa conclusió que nosaltres: alguna cosa ha de canviar.

https://www.lavanguardia.com/local/tarragona/20190531/462586388687/entrevista-nuria-serrano-tarragona-festival-minipop.html

https://www.diaridetarragona.com/opinion/La-cultura-de-les-pedres-20190604-0027.html?fbclid=IwAR2Av4k2LMbmG389rtuSAYoNVx9Ei1ROj3caHL31TQmtG0z08eG6L3rSmKQ

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-comarques/tarragona-es-queda-sense-festival-destiu/video/5864533/

https://www.fetatarragona.cat/2019/06/04/ni-festival-destiu-ni-politica-cultural/

El Qüestionari: Rombo.

Per Frederic Cervelló

Tomeu Mulet i Irene Royo.jpg
Tomeu Mulet i Irene Royo.

El passat mes de maig es va publicar Clara Montse Núria (The Indian Runners, 2019), el segon disc de les barcelonines Rombo, trio d’ indie-pop lo-fi format per la Núria Curran (teclat i veus), la Montse Martín (baix i veus) i la Clara Molins (guitarra i veu). El disc ha estat produït, gravat i mesclat per David Rodríguez (Beef, La Estrella de David, La Bien Querida) amb qui les Rombo ja havien treballat en el seu disc de debut, Rombo (The Indian Runners, 2015). L’artwork ha anat a càrrec d’en Tomeu Mulet (Da Souza, Beach Beach) i les fotos són de l’artista Irene Royo.

Clara Montse Núria es va presentar oficialment el 10 de maig al Heliogàbal de Barcelona. El dissabte 1 de juny el vam poder escoltar en directe al Minipop (Tarragona).

La Clara Molins respon el nostre Qüestionari.

  1. El primer disc que et vas comprar.

Bon dia, d’ Els Pets.

els-pets-bondia.jpg

  1. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

La guitarra.

  1. El primer grup del que vas formar part.

Provisionals, un grup que tenia amb un companys de classe a 3er d’ESO.

  1. El primer cop que vas tocar en directe.

Als 15 anys, amb aquest grup, al Casal de Joves de Sant Feliu de Llobregat.

  1. El darrer cop que vas sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Al concert més gran que hem fet amb Rombo, que crec que va ser el del Festigàbal de fa tres o quatre anys. Impressionava molt l’escenari i la quantitat de public que hi havia.

  1. Si no fóssis músic, t’hauria agradat treballar de… / estudiar…

Professora de català a alguna escola o institut.

  1. Trap si o trap no.

Trap sí, totalment!

  1. Si ens agraden les Rombo, també ens agradarà/n….

Doncs Marcelo Criminal, La Estrella de David, Tronco, Germà Aire, Ferran Palau, vàlius

IMG_3387.jpg
La Estrella de David.
  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure-vos.

L’escena de la música independent, però ja és la nostra i ens encanta.

  1. El músic amb qui us agradaria col·laborar.

Amb el Cecilio G, hehe, però ningú no entendria res.

cecilio1-1534879063302.jpg
Cecilio G.
  1. La cançó d’un estil molt diferent al vostre de la qual us agradaria fer-ne una versió.

Doncs ja que parlàvem del Cecilio… “Millon Dollar Baby”, un tema molt bo que va treure a l’abril, diria.

  1. El lloc més especial on heu tocat.

Vam tocar a la sala Maravillas, de Madrid, en un concert amb grups de noies que va organitzar el col·lectiu feminista Sisterhood. Va ser preciós.

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya que us agradi.

Xarim Aresté.

61626330_2157909037589774_3379427388302557184_o.jpg
Foto: Minipop.
  1. El darrer cop que vau tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre. 

Va ser al Minipop del 2015. Un esdeveniment magnífic amb gent magnífica!

 

Podeu escoltar les Rombo a: https://rombo.bandcamp.com/album/clara-montse-n-ria

 

El Qüestionari: El Pèsol Feréstec.

Per Frederic Cervelló.

Silvia Poch.jpg
Foto: Sílvia Poch.

A inicis d’aquest mes de maig es va publicar el nou treball de El Pèsol Feréstec, l’epé L’exemple dels ocells, títol manllevat d’un poema de Jacques Prévert. El disc es va gravar, produir i mesclar als estudis Caballo Grande (Barcelona) per Ferran Resines i Cristian Pallejà i es va masteritzar a l’ Estudio Hukot (Barcelona) per Milo Gomberoff. En aquesta ocasió, els pèsols han musicat poemes de Josep Carner, Jaume Coll Mariné i un fragment de la novel·la Sortir a robar cavalls, de Per Petterson, coronat amb dos versos de Josep Palau i Fabre. L’epé també inclou dos temes propis i una versió del “Problemes” dels Perro Pachingo, la banda de rumba-punk de l’ínclit Roger Pelàez. La il·lustració de la coberta és de la Martina Manyà.

L’exemple dels ocells, “que fan el que poden”, com tothom, com els pèsols, per molt feréstecs que siguin, es va presentar oficialment el passat 11 de maig en el transcurs de la Setmana de la Poesia de Barcelona.

El disc l’ha editat The Indian Runners, segell barceloní creat l’any 2012 i refundat recentment com a associació cultural a través de la suma d’esforços de diverses de les bandes que el configuren per tal de promoure l’activisme musical, els principis de l’autogestió i la igualtat de gènere en l’escena.

El Pèsol Feréstec és un grup barceloní format l’any 2003 que es caracteritza per combinar a la perfecció, sense que quedi impostat, la immediatesa del punk – pop amb la poesia. Actualment el conformen en Gerard Segura (vàlius) a la veu i guitarra, la Carlota Serrahima a la veu, la poeta Maria Cabrera (Vladivostok) a la rapsòdia, en Marià Codina (Estruç) a la bateria i la Montse Martín (Rombo) al baix.

Podreu veure en directe al Pèsol Feréstec aquest diumenge 2 de juny a les 12.30h al Passeig de les Palmeres de Tarragona, en l’edició d’enguany del festival Minipop.

  1. El primer disc que us vau comprar.

GERARD (d’ara endavant, G): Whisky’ns, LILA

CARLOTA (d’ara endavant, C): Segurament, Ella Baila Sola

whiskyns-lila-portada.jpg

  1. El primer instrument que vau aprendre a tocar.

G: La flauta dolça a l’escola

C: El teclat electrònic, a l’escola. Ara ja no sé tocar res.

  1. El primer grup del que vau formar part.

G: Amb l’Aleix d’Ulldeter i Extraperlo vam fer un grup de guitarres que es deia ÀDHUC.

C: El pèsol feréstec!

  1. El primer cop que vau tocar en directe.

El Gerard va tocar dues cançons com a Pèsol feréstec l’any 2003 o 2004 a l’Heliogàbal.

Després, un amic que aleshores militava en les joventuts socialistes i ara és polític el va mig programar al parc de les infantes de Les Corts a les festes majors. Aquí la Carlota li va fer unes veus.

  1. El darrer cop que vau sentir pànic abans de pujar a un escenari.

G: L’últim concert… a principis de mes a l’Heliogàbal.

C: Potser quan toquem davant d’adolescents de l’ESO és quan no les tinc totes. El Gerard sí que les té totes, perquè es dedica a donar classes a secundària. Ara us ho dirà.

  1. Si no fóssiu músics, us hauria agradat treballar de… / estudiar…

G: No soc músic, soc professor.

C: No soc músic, em dedico a la filosofia. Al Pèsol, tots fem la feina que faríem si no fóssim músics.

  1. Trap si o trap no?

G: ROSALÍA.

C: Trap sí, Rosalía també.

Rosalia_EDIIMA20181030_1139_5.jpg

  1. Si ens agraden El pèsol feréstec, també ens agradarà/n….

Des de Jonathan Richman a Belle and Sebastian.

3aa64d15-a211-48bd-940b-5b5d62129640_1510617600.png
Jonathan Richman.
  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure-vos.

Escena EMERGENT.

  1. El músic amb qui us agradaria col·laborar.

Pascal Comelade.

comelade_g-1.jpg

  1. La cançó d’un estil molt diferent al vostre de la qual us agradaria fer-ne una versió.

ROSALÍA.

  1. El lloc més especial on heu tocat.

G: Can Lliro a Manacor? Hem tocat a llocs molt bonics, mooolt!

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya que us agradi.

Islandia Nunca Quema.

MP 5.JPG
Foto: Maria Palacios.
  1. El darrer cop que vau tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre. 

Vam tocar al Litterarum de Móra d’Ebre el maig del 2017. Per estudiants d’institut, justament.

 

Podeu escoltar a El Pèsol Feréstec a: https://pesol.bandcamp.com/

El Qüestionari: Retirada!

Per Frederic Cervelló

RETIRADA!_07_COLOR_Alberto Polo.jpg
Foto: Alberto Polo.

Ahir divendres 24 de maig, Retirada!, banda barcelonina – granollerina d’epic rock formada per l’Albert i el Cuervo, van presentar el seu darrer treball, Son (El Segell, 2019) a La Capsa de Música de Tarragona. El disc ha estat produït per Santi Garcia i Borja Pérez; l’art work ha anat a càrrec de la Judit Armengol. La setmana vinent, el duet estarà present al Primavera Sound per partida doble: el 29 de maig (Primavera Pro) i el 1 de juny.

El concert d’anit, en el que també hi va prendre part el gran Ferran Palau, marca l’inici d’una col·laboració entre l’Associació de Músics de Tarragona i Concerts Movistar gràcies a la qual en els propers mesos passaran per Tarragona grups de renom de l’escena musical estatal.

Nosaltres hem aprofitat l’ocasió per demamar a Retirada! que responguin el nostre Qüestionari.

  1. El primer disc que us vau comprar.

Cuervo: El Discovery, de Daft Punk.

Albert: Potser un recopilatori de Michael Jackson? El primer que recordo especial va ser el Takk, de Sigur Rós a una petita botiga del centre de Girona, encara m’acompanya!

sigur-ros-takk-vinilo-2x10-nuevo-cerrado-en-stock-D_NQ_NP_875123-MLA27705386719_072018-F.jpg

  1. El primer instrument que vau aprendre a tocar.

Albert: La guitarra, als 13 anys un amic em va ensenyar els 6 acords i apa.

Cuervo: En plan serio, la guitarra al conservatori.

  1. El primer grup del que vau formar part.

Albert: Fuera de Órbita ens deiem, tot i que ens feiem els interessants reduint-ho a FDO, fèiem versions de Los Planetas, Sexy Sadie o Teenage Fanclub i vam arribar a fer 6 cançons pròpies.

Cuervo: El meu crec que no vam arribar a tenir nom, fotiem versions de bad religion, no use for a name, millencolin…

  1. El primer cop que vau tocar en directe.

Cuervo: Sent estricte, al conservatori vaig fer algún concert davant de força gent, així que suposo que hauria de contar com el primer cop. Amb banda, la veritat que no ho recordo.

Albert: A la festa de la universitat del bateria de FDO, la Etseib. Molt intens!

  1. El darrer cop que vau sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Cuervo: Osti, a la presentació de Son em vaig carregar la guitarra 5 minuts abans de començar i una mica de pànic hi va haver…

Albert: Ja veus, quin moment… Va ser complicat el tema.

  1. Si no fóssiu músics us hauria agradat treballar de… / estudiar…

Albert: De la música solament és complicat viure-hi. Jo apart sóc enginyer acústic, per exemple.

Cuervo: Jo Ingenyer Informatic i estic força content de ser-ho.

  1. Trap si o trap no.

Cuervo: Trap no. Musicalment no tinc res a criticar, és questió de gust. Però culturament són foscor, els valors que transmeten son merda, punt. El mateix dic del puto reggeaton.

Albert: Amén.

  1. Si ens agrada Retirada!, també ens agradarà/n….

Cuervo: Mogwai, Yo la tengo, Death cab for cutie, Nueva Vulcano, El petit, Últim cavall, Super gegant.

Albert: Pedro The Lion o Low, també!

Larson-Yo-La-Tengo.jpg
Yo La Tengo.
  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure-vos.

Cuervo: Els mitjans no ho sé, pero nosaltres sempre ens hem sentit part de l’escena que envolta l’Ultra local records.

Albert: Ultra localisme o mort!

dddddddddddd.jpg

10.El músic amb qui us agradaria col·laborar.

Albert: James Murphy, de LCD Sound System.

Cuervo: Anthony Gonzalez, de m83.

LCDSoundsystem_Lovebox_160716_photo_JordanHughes_05.jpg
James Murphy.
  1. La cançó d’un estil molt diferent al vostre de la qual us agradaria fer-ne una versió.

Cuervo: Alguna de los Chikos del Maíz molaria.

Albert: jajaja venga!

1551376534816-image001
Los Chikos del Maíz.
  1. El lloc més especial on heu tocat.

Albert: Al Maldaltura, a Llessui, davant de les muntanyes, una vista que flipes.

Cuervo: Definitivament, el lloc més maco on hem tocat.

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya que us agradi.

Albert: Espaldamaceta em té el cor robat.

Cuervo: Els CRIM, ara i sempre!

  1. El darrer cop que vau tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre. 

Cuervo: Si no vaig errat, va ser a Tarragona dins del Minipop.

Albert: Hostia, si. Va molar moltíssim amb tota la canalla vibran-t’ho fort, ens van regalar un dibuix nostre i tot. ❤

24-Retirada.jpg