El Qüestionari: Nacho Casado.

Per Frederic Cervelló.

Nacho Casado.jpg

El músic alacantí Nacho Casado és conegut per ser membre del duet d’indie folk La Família del Árbol. L’any passat, però, va iniciar una aventura en solitari en la que combina el pop clàssic amb el jazz, el folk i la bossa nova i on predomina la influència de la música brasilera.

La primera referència d’aquest nou projecte va ser el disc Verão (Hidden DIY / Autoeditat), publicat el 26 de gener del 2018, en ple hivern. Amb referents com Joao Gilberto, Chet Baker o The Beatles, el disc va ser gravat i mesclat per Lluis Cots als estudis Nautilus d’Arenys de Mar i masteritzat per Víctor Garcia als estudis Ultramarinos Mastering de Barcelona. El disseny i l’art del disc va anar a càrrec d’Arnau Pi.

A l’octubre del 2018, Casado va obrir els concerts de la gira espanyola del nord-americà Damien Jurado.

El passat dissabte 20 de juliol, Nacho Casado va actuar al Cal Massó de Reus.

  1. El primer disc que et vas comprar.

No sé si el primero, pero de los primeros fue un recopilatorio de la época de los Beach Boys en CD. Solía meter en el carro Cd´s cuando íbamos a comprar lo sábados al Continente; era una técnica infalible para conseguir discos.

  1. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

Una guitarra clásica.

  1. El primer grup del que vas formar part.

El primer grupo más o menos serio, aun cuando yo no sabía tocar mucho se llamaba Ditty Dose. Ellos tocaban realmente bien, yo intentaba seguirles cómo podía, pero fue genial que pudiera tocar con ellos. Igual tocábamos algo de Led Zeppelin que de Stone Roses y comenzamos a hacer canciones; me compré mi primera guitarra eléctrica, una Telecaster, y un Marshall JCM 900. Trabajé todo el verano en un restaurante para poder comprarla.

  1. El primer cop que vas tocar en directe.

Ostras… seguramente en mi ciudad, en algún bar ya mítico; el que sí recuerdo fue el primer concierto más reciente en el tiempo con La Familia del Árbol, junto con mi mujer Pilar. Fue muy especial tocar con ella, marcó todo lo que ha venido después.

0005845901_10.jpg
La Família del Árbol
  1. La darrera vegada que has sentit pànic abans de pujar a un escenari.

No suelo sentir pánico antes; lo que si me ocurre que hay dos conciertos siempre, el que la gente ve y el que tengo en la cabeza; ese a veces te la juega.

  1. Si no fóssis músic, t’agradaria treballar de… / estudiar

Es una cosa que llevo pensando hace un tiempo; la música ha ocupado tanto espacio en mi vida, tanto esfuerzo, tiempo… La verdad no lo sé, siempre he tenido trabajos y tengo trabajos para ir complementando con la música. Las cosas creativas son las que igual se me dan un poco mejor. Pero sí, me gustaría encontrar otra pasión tan fuerte como la música porque ahora solo lo supera mi familia y ese es otro trabajo muy serio y que también requiere preparación, educar es muy difícil.

  1. Trap si o trap no.

El tema de los fenómenos o corrientes suele ser muy generacional; a mí me tocó el grunge y el britpop, ambos me encantaban. Esto del trap, no me dice mucho… hay tanta música alucinante, no le he prestado ninguna atención.

  1. Si ens agrada Nacho Casado, també ens agradarà/n….

No sé…igual al revés, si te gusta  Kings of Convenience, Joao Gilberto, Chet Baker, José González, Rodrigo Amarante, Caetano Veloso, Tim Maia, Jorge Ben, La Buena Vida….

chet-baker-quiz.jpg
Chet Baker
  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure’t.

Cantautor; no me veo mucho en esa etiqueta o lo que significa en este país. Quizás más un cantautor pero de fuera, de todas formas ahora mismo estoy tan fuera de onda que soy bastante inclasificable en las modas actuales.. urban, indie-mainstream, trap

  1. El músic amb qui t’agradaria col·laborar.

Damien Jurado.

DJ10_5761_5762.jpg

  1. La cançó d’un estil molt diferent al teu de la qual t’agradaria fer-ne una versió.

Alguna del grupo Parcels.

  1. El lloc més especial on has tocat.

Por suerte, he tocado en muchos; mi música siempre se presta a hacer conciertos en lugares bonitos. Igual el que más me impresionó fue en un teatro muy antiguo en Braga (Portugal), era como estar en otro siglo; eso fue gracias a ir de gira con el músico americano Damien Jurado.

  1. Un grup o solista català que t’agradi.

Hay muchos que me gustan: Ferran Palau, Nuria Graham, El Petit de Cal Eril, Da Souza.

IMG_5874.JPG
Núria Graham. Foto: Frederic Cervelló
  1. El darrer cop que vas tocar a Catalunya.

Fue en la antigua fábrica de Estrella Damm, eran los conciertos Delicatessen del Albert Puig para iCat,; una auténtica maravilla poder tocar en ese espacio tan bonito; además un sonizado increible. Me encantó.

El Qüestionari: Side Chick

Per Frederic Cervelló

side chick 2.jpg

Side Chick és un trio de glam rock amb seu a Barcelona format per la nord-americana Maïa Vidal, el veneçolà Eduardo Benatar (Luz Verde) i la barcelonina Scarlett (The Lucies).

Van debutar el passat 2018 amb dos singles editats pel segell barceloní Foehn Records: My Love For You i Superman. Aquest 2019 han publicat el single Shut Your Whore Mouth (Foehn Records). Tots tres singles van acompanyats del seu respectiu videoclip.

Està previst que enguany surti a la llum el seu disc de debut.

Side Chick va actuar a Ulldecona el diumenge 21 de juliol en el marc de les Jornades Musicals a l’Ermita de la Pietat.

  1. El primer disc que us vau comprar.

MAÏA VIDAL (M): Spice GirlsSpice World.

EDUARDO BENATAR (E): QUEENGreatest Hits..

SCARLETT (S): Avril LavigneUnder My Skin.

 

  1. El primer instrument que vau aprendre a tocar.

M: Violí.

E: Violí.

S: Piano i flauta travessera.

  1. El primer grup del que vau formar part.

M: Kiev, el meu grup de quan tenia 15 anys (amb Side Chick versionem alguns dels temes de llavors).

E: Luz Verde, i seguim junts!

S: Not Now, el grup que vem crear per la graduació de l’escola! Tots voliem tocar tot i anavem rotant d’instrument.

  1. El primer cop que vau tocar en directe.

M: un “solo” a la coral de l’escola amb 12 anys i casi em desmaio dels nervis.

E: A l’acte de final de curs d’una escola de música, tocant “November Rain”.

S:  A la graduació de l’escola… “Sex Machine”, “I Love Rock and Roll” i alguna més.

Side Chick ens vem estrenar a Sidecar, i repetiríem!

  1. El darrer cop que vau sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Pànic? Mai!

  1. Si no fóssiu músics, us agradaria treballar de… / estudiar…

M: Fer bandes sonores i musicalitzar spots.

E: Sóc bateria, m’agrada ser músic!

S: Tinc un estudi de gravació i també faig bandes sonores… Sembla que cap de nosaltres té alternativa a la música!

  1. Trap si o trap no.

M: Sóc més del hip hop i el reggaeton dels 90 que del trap actual.

S: Hakuna Matata, que cadascú faci el que vulgui, però no serà el què escoltem al cotxe mentre girem!

E: Trap? Què és trap? 😉

  1. Si ens agrada Side Chick, també ens agradarà/n….

Els donuts de xocolata.

  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloureu-vos.

Per ara, cap en concret.

  1. El músic amb qui us agradaria col·laborar.

Debbie Harry!!

Debbie-Harry-01-920x613.jpg

  1. La cançó d’un estil molt diferent al vostre que us agradaria versionar.

“Dancing Queen” d’Abba.

  1. El lloc més especial on heu tocat.

A la sala Razzmatazz 1 al festival de Carne Cruda. Va ser màgic!

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya que us agradi.

Xarim Aresté.

IV 12.jpg
Foto: Ireneu Visa.
  1. El darrer cop que vau tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.

Aquest serà el primer cop que venim!

 

 

El Qüestionari: Marta Knight

Per Frederic Cervelló

28161496_559039517812085_2669796510702859212_o.jpg

La Marta Knight és una jove cantautora de Martorell (Baix Llobregat, Barcelona). Als 9 anys va descobrir als Oasis i als 13, en sortir d’un concert de Bruce Sprinsteen a l’Estadi Olímpic de Barcelona, va tenir clar que es volia dedicar a la música. Així que va començar a tocar la guitarra, sola, a la seva habitació, aprenent acords amb tutorials de Youtube.

Amb referents com Mac DeMarco, Declan McKenna, The Kooks i el Noel Gallagher de les cares B dels singles de Definetily Maybe, la seva proposta musical oscil·la entre el folk alternatiu i el britpop.

A inicis del 2017 va debutar amb l’EP Peterloo Heroes (autoeditat), gravat amb Xavier Nadal (Grushenka, Creamy Creature) als Binary Emotions Records. El disc va obtenir el vist-i-plau de crítica i públic i la va convertir, en un obrir i tancar d’ulls, en un dels fenòmens de l’escena musical més emergent.

Al 2018 va fitxar per Great Canyon Records, el segell de la vigatana Joana Serrat, amb el que va editar el single digital Resurrection, gravat, mesclat i masteritzat de nou per Xavier Nadal a Binary Emotions Records.

El passat 20 de juliol, Marta Knight va actuar a Altafulla en el marc del festival Altacústic, on va cloure la seva actuació amb una crua versió del “Atlantic City” de Bruce Springsteen.

Està previst que aquest 2019 la Marta publiqui el seu primer llarga durada. Mentrestant, podeu escoltar els seus treballs anteriors a: https://martaknight.bandcamp.com/

  1. El primer disc que et vas comprar.

Nevermind The BollocksSex Pistols.

0ea4bd09-999a-4ff5-883a-26f8269a8fe4.jpg

  1. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

El primer (i l’únic) va ser la guitarra.

  1. El primer grup del que vas formar part.

A l’institut hi havia un grup i anàvem fent covers, però ni teníem nom ni vam fer mai cap bolo.

  1. El primer cop que vas tocar en directe.

El primer cop tocant davant de gent va ser a la Xarcuteria La Tieta fa dos anys, però el primer cop a un escenari va ser dies després a la Sidecar.

  1. El darrer cop que vas sentir pànic abans de pujar a un escenari.

A l’Antiga Fàbrica de l’Estrella Damn, al novembre de l’any passat. Vaig prendre massa cafè abans de sortir.

  1. Si no fóssis músic, t’agradaria treballar de… / estudiar…

Estic estudiant Estudis Anglesos i m’agrada bastant, però la veritat és que encara no sé de què m’agradaria més treballar.

  1. Trap si o trap no.

Trap si!

  1. Si ens agrada Marta Knight, també ens agradarà/n….

Phoebe Bridgers, Julien Baker, Mac DeMarco, King Krule, Angel Olsen

Phoebe-Bridgers-1.jpg
Phoebe Bridgers.
  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure’t.

L’indie folk local.

  1. El músic amb qui t’agradaria col·laborar.

M’encantaria col·laborar a alguna cançó de The National.

p05p05tt.jpg

  1. La cançó d’un estil molt diferent al teu de la qual t’agradaria fer-ne una versió.

Ready Pa Morir, de Yung Beef.

  1. El lloc més especial on has tocat.

Per algun motiu, a un campament de surf a França, vaig tocar a una rampa d’ skate.

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya que t’agradi.

Els VLIVM.

15137672_611203722420934_8821228650594317258_o.jpg

  1. El darrer cop que vas tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre. 

A Les Granotes de Tarragona.

 

 

 

El Qüestionari: Intana.

Per Frederic Cervelló.

Intana_by Lluis Tudela 1.jpg
Foto: Lluis Tudela.

Intana és el projecte musical de la barcelonina Núria Moliner (veu, guitarra acústica, baix). L’acompanyen en Guillem Callejón (pedal steel, guitarres), Jordi Mestres (baix, guitarres) i Ricard Parera (bateria). La seva proposta veu del folk, l’indie pop i l’americana, amb influències de The War on Drugs, Núria Graham i Mac Demarco. Van debutar a finals del 2017 amb un disc de títol homònim editat pel segell Satélite K.

El març d’aquest 2019 van publicar la seva segona referència, A plan for us (Satélite K), produït per Intana i Joel Condal, gravat a Avis Road (Vilanova i la Geltrú) i masteritzat per Ferran Conangla. El disc es va presentar a Barcelona el 27 d’abril, al Centre Artesà Tradicionàrius.

La Núria Moliner, arquitecta de formació, és també la presentadora i assessora de continguts de Escala Humana, de La 2 de TVE, un programa sobre arquitectura, urbanisme i disseny, i Intana en posa la sintonia original.

Nosaltres, hem demanat a la Núria que respongui el nostre Qüestionari aprofitant que aquest dissabte, a partir de les 13h, estarà tocant al Festival Pingüí (Flix).

  1. El primer disc que et vas comprar.

A casa escoltàvem molta música. Quan m’agradava un disc me l’emportava a la meva habitació com un secret. Recordo agafar Smashing Pumpkins, Muse o Radiohead de l’habitació de ma germana, o Pink Floyd i Simon & Garfunkel del menjador. Potser els primers discos que vaig comprar-me jo mateixa van ser de Queen.

queen-portrait-circa-1975-billboard-1548-900x600.jpg
Queen.
  1. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

El piano.

  1. El primer grup del que vas formar part.

Cloverace.

cloverace1.jpg
Cloverace.
  1. El primer cop que vas tocar en directe.

Diria que a les Jam Sessions del bar Sant Josep de Badalona, quan tenia uns 15 anys.

  1. El darrer cop que vas sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Només m’havia passat de petita, a les audicions de piano de l’escola on estudiava. Em posava molt nerviosa això de tocar sola. Potser per això aviat vaig començar a tocar en banda, que és com em sento més còmode.

  1. Si no fóssis músic, t’hauria agradat treballar de… / estudiar…

De fet, vaig estudiar arquitectura i ja m’agrada poder convinar les dues coses. En tot cas la pregunta potser seria al revés. M’hagués agradat estudiar més música. I, si pogués, també estudiaria filosofia i història de l’art.

  1. Trap si o trap no.

Trap si.

  1. Si ens agrada Intana, també ens agradarà/n….

Big Thief, Julia Jacklin, Phoebe Bridgers, Alice Phoebe Lou, Timber Timbre, The War On Drugs, Mac DeMarco.

  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloureu-vos.

Pop, indie, americana, folk… A nosaltres mateixos ens costa triar una etiqueta i crec que mai hem arribat a cap conclusió clara.

  1. El músic amb qui t’agradaria col·laborar.

Bon Iver.

p01br6f4.jpg
Bon Iver.
  1. La cançó d’un estil molt diferent al teu de la qual t’agradaria fer-ne una versió.

“I fall in love too easily”.

  1. El lloc més especial on heu tocat.

Al Paranimf de la UB, pel cicle de Els Vespres d’hivern.

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya que t’agradi.

Xarim Aresté i Eduard Carmona.

  1. El darrer cop que vas tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.

El juny de l’any passat [2018] al festival Minipop.

1527962427188.jpg

El Qüestionari: Her Little Donkey.

Per Frederic Cervelló.

HLD 05 Nacho G. Riaza.jpg
Foto: Nacho G. Riaza.

Her Little Donkey és una banda barcelonina formada per Ana López (sintetitzadors i veu), Patrick Aranda (veu i guitarra), Carlos Pérez de Tudela (baix i sintetitzadors) i Michel Bonilla (bateria). Amb influències de grups com Beach House, Prefab Sprout o Wild Nothing, la seva proposta musical oscil·la entre el dream pop i el pop de finals dels 80.

Van debutar el 2013 amb l’EP Probation (autoeditat), gravat, mesclat i produït a La Atlántida Estudio (Barcelona) per Mario Patiño i Edgar Beltri i masteritzat per Yves Roussel. El disseny del disc era obra de l’Ana López. Al 2015 van editar un nou EP, Chromatic Landscapes (autoeditat), de nou gravat, mesclat i produït a La Atlántida Estudio per Mario Patiño i Edgar Beltri i masteritzat per Yves Roussel. Aquest cop RuLú Shop es va fer càrrec del disseny. El primer llarga durada dels Her Little Donkey, Campestral (autoeditat), va sortir al mercat el 2016. El disc va ser gravat, mesclat i produït per Cristian Pallejà i Ferran Resines als estudis Caballo Grande (Barcelona) i masteritzat a Joe Lambert Studio (New York). Al disc hi col·laboraven Pau Roca (La Habitación Roja), Carlotto (Me and The Bees) i Raúl Muñoz (Catpeople).

La seva darrera referència és l’elepé Where’s the glow, publicat l’ 1 de març del 2019, en el qual han abandonat l’autoedició per entrar a formar part de la família Hidden Track Records, segell barceloní creat per la Louise Sansom (Animic) i la mateixa Ana López. Per a la gravació, mescla i producció del disc han comptat de nou amb l’ajut d’en Ferran Resines i en Cristian Pallejà (estudis Caballo Grande, Barcelona) i per la masterització amb en Justin Colleti, dels estudis Joe Lambert. El disseny del disc és obra de la Carla Fuentes. Where’s the glow es va presentar oficialment el passat 11 de maig a la sala VOL de Barcelona.

Her Little Donkey actuen aquest divendres 14 de juny a la Capsa de Música de Tarragona, acompanyats dels madrilenys Delaporte, en un nou concert ofert per Movistar.

  1. El primer disc que us vau comprar.

Carlos: Diria que el primer amb els meus estalvis va ser el Greatest Hits I de Queen (i ara ja no puc amb ells, jejeje!).

Ana: No ho recorde, però segurament dels Backstreet Boys!

greatest-hits-queen-disco-cd-nuevo-17-canciones-D_NQ_NP_683380-MLM28135496203_092018-F.jpg

  1. El primer instrument que vau aprendre a tocar.

Carlos: El baix.

Ana: El piano.

  1. El primer grup del que vau formar part.

Carlos: Un grup de pop espanyol amb els amics de Badalona. No era el meu estil…

Ana: Astall, un grup de punk a València.

  1. El primer cop que vau tocar en directe.

Carlos: Amb el mateix grup, a un bar de Badalona. Nosaltres vam posar tot l’equip i vam estar assajant tres dies seguits allà mateix abans del bolo!!

Ana: Va ser amb Astall, a un bar molt a prop de la universitat on estudiava.

  1. El darrer cop que vau sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Carlos: Pànic crec que mai, una mica de nervis sempre hi ha.

Ana: Crec que va ser al concert de presentació del primer LP de Her Little Donkey. Em tremolava tot!

  1. Si no fóssiu músics, us hauria agradat treballar de… / estudiar…

Carlos: Ho plantejo a l’inversa. M’agradaria viure de ser músic; però ara mateix això és inviable.

Ana: Com diu Carlos, tant de bó poder viure de la música! Jajaja!

  1. Trap si o trap no.

Carlos: Trap si, però amb moderació. Com a tot, hi ha coses bones i que em fan gaudir.

Ana: Trap si, sobretot el que està socialment compromès.

  1. Si ens agrada Her Little Donkey, també ens agradarà/n….

Carlos: Difícil… però diria el pop; des del dream pop més ruidós fins al sofisti-pop més elegant.

Ana: Doncs, podria agradar-te també Prefab Sprout si mirem cap enrere o Beach House, Deerhunter i Unknown Mortal Orchestra si pensem en present.

  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure-vos.

Carlos: Tampoc s’aclaren massa. Amb aquest últim disc es posen en comú que seguim el patró del pop anglosaxó dels 80.

  1. El músic amb qui us agradaria col·laborar.

Carlos: Bradford Cox, de Deerhunter, però en podria dir mil més. Per somiar que no quedi…

Ana: A mi m’agradaria molt col·laborar amb M.I.A. o, per exemple, amb Sascha Ring, d’Apparat.

mia-1-900x600.jpg
M.I.A.
  1. La cançó d’un estil molt diferent al vostre de la qual us agradaria fer-ne una versió.

Carlos: Moltíssimes! Per dir una que m’encanta: “El Dia de mi Suerte”, de Willie Colón i Héctor Lavoe.

Ana: Mmmm, que difícil! Potser alguna de Portishead o de Battiato.

  1. El lloc més especial on heu tocat.

Carlos: El concert del Primavera Sound 2017 ens va fer moltíssima il·lusió. Mai penses que pots acabar al cartell d’un festival tan gran.

Ana: Si, el Primavera Sound va ser molt guay!

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya que us agradi.

Carlos: Els Harrison Ford Fiesta.

Ana: A mi m’agraden molt Últim Cavall, però no sé si es poden considerar del sud!

16403038_1399161526789125_699686868946065205_o.jpg
Harrison Ford Fiesta
  1. El darrer cop que vau tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre. 

Carlos: Va ser al 2017, a la sala El Cau, amb els Tyco Brae, que són de Tarragona. Va ser una bona experiència, però esperem atraure a més gent aquesta vegada.

 

 

Fira Litterarum 2019 – Móra d’Ebre

Del 30 de maig al 2 de juny van tenir lloc a Móra d’Ebre la 16a edició de la Fira del Llibre Ebrenc i la 12a edició de la Fira Litterarum, que enguany a més, celebrava el Premi Nacional de Cultura 2019, atorgat pel Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA). Vam poder gaudir dels espectacles del Trio Epítet, Maleïdes les Guerres, Tuixén Benet, Poetic Trio; els recitals poeticomusicals de Dolors Miquel i Marc Egea o Medievalia Camerata; els concerts de Pau Alabajos, Rumbesia, Miquel Gil o el duet riberenc Marta&Gregori.

Aquest 2019 es commemoren l’Any Teresa Pàmies i l’Any Joan Brossa. A Litterarum van tenir el seu espai en la conferència-concert de la Big Mama Montse o els espectacles La Mona Miquela, de Pepa Lavilla i Brossabadat, del mag Jordi Cambras.

I una vegada més, Bassa La Papereria va obrir el seu espai a la nit per gaudir de la creació única d’Obeses, resultat de la seva residència artística impulsada per Litterarum. Van presentar Un Camí, una peça que té el riu com a fil conductor.

I és que aquesta edició ha acabat amb la xifra rècord de 4500 espectadors, un 15% més que l’any passat. En paraules d’Albert Pujol, el seu director, ha estat “la millor edició de Litterarum”.

Fotografies de Marta Escolà · @laMartu30

La crònica: Minipop 2019.

MINIPOP 2019: “De mini res, perquè veig unes ànimes molt grans!”

El titular ens el va proporcionar en Xarim Aresté des de l’escenari just abans de començar el seu concert del divendres, per a mi la perla d’aquesta edició.

Explicaré el Minipop des de la perspectiva de l’equip, del qual tinc la sort de formar part, i també com a enllaç entre La Nova Escena i els altres participants en la sessió en directe a la Silent Disco; esperem repetir l’experiència en la propera edició: va ser molt gratificant, un altre exemple de col·laboració-espontània-de-tothom-pel-que-calgui. I també com a mare de dues personetes amb una curiositat infinita i un esperit crític agut.

Arribàvem divendres amb les portes ja obertes i tot fent xup-xup. Els nens van anar directes a buscar la Gemma Ventura -gràcies, Helle Kettner per recollir-los a l’entrada!- mentre jo intentava aparcar el cotxe a una distància raonable del Passeig de les Palmeres. Anàvem tard per a la trobada amb en Xarim, la del taller de periodisme: diu que va ser la millor i la més difícil entrevista que li han fet mai, i m’ho puc creure. El vídeo que van gravar ho acreditarà.

Mentrestant, Nyandú encetaven l’activitat musical del festival, amb el seu pop directe, ideal per escoltar mentre la marinada pujava del Mediterrani. I tot el Passeig era un formiguer de criatures grans i petites, cotxets, membres de l’organització amunt i avall, i públic gaudint dels variadíssims tallers i propostes repartides per les diferents àrees. Ah! I divendres també a primera hora vam tenir el recital espatarrant de la Meritxell Cururella amb l’Amat Baró (que sí: és fill d’en Xavier Baró, músic), predicant el seu evangeli poètic tan necessari en temps difícils per a la lírica, recitant-bramant poemes de tots els colors i amb pinzellades de rock and roll.

Jo em vaig instal·lar a la parada a vendre el material promocional del festival però gràcies a les companyes gironines aquest any m’he pogut escapar més que mai. Vaig viure amb la meva filla gairebé a primera fila el concert de Quimi Portet -tones de carisma acumulat, després de tants anys!-, un dels moments àlgids d’epifania col·lectiva del festival.

Després, l’aportació local d’enguany, Islandia Nunca Quema, amb l’elegància i el savoir faire que els caracteritza, cantant molts temes en castellà (es veu que en el proper disc deixen l’anglès aparcat) i amb en Jorxi Ximeno, també company de La Nova Escena, a la bateria. Simultàniament, el Miniquiz va ser un èxit com cada any, amb la nostra Helle acompanyada d’una jove representant del miniequip que la va ajudar a presentar, amb simpatia i bon humor.

I tancava la nit en Xarim Aresté. A mi no em va sorprendre perquè el tinc ben estudiat, però hi ha qui el va descobrir i va flipar. Jo ja anava ben preparada amb el disc après, i li tenia moltes ganes al directe d’aquest monstre, que s’ha convertit en una realitat consolidada dins el panorama musical català. Crec que aquest últim treball (El nus i altres mons) li ha sortit més atmosfèric, més vital, més sensual que mai. En va tocar alguns temes, i en va recuperar alguns del seu repertori anterior. La música entrava directa a la part baixa de l’estómac, i quan passa això és màgic -crec que jo no ho sentia des dels Eels al Teatre Grec-. En Xarim és magnètic, i ha aconseguit un grau de compenetració amb els seus músics que converteix cadascun dels seus concerts en un viatge sense retorn. Si un dia el vam batejar com “el Rory Gallaguer de Flix” ara tira més cap a Neil Young -quin solo de guitarra etern a Indomables!

20190531_230723.jpg
Foto: Núria Calvó.

Divendres s’acabava amb la satisfacció d’haver cobert expectatives de públic, d’haver aconseguit tenir-ho tot al seu lloc quan tocava, d’haver gaudit amb bons concerts. I amb moltes ganes de tornar-hi l’endemà!

Dissabte s’havia de materialitzar per primer cop l’experiment de punxar a la Silent Disco en directe, tres grups de djs convidats, i simultàniament pels tres canals. Va ser molt divertit fer les primeres pràctiques amb en Lluís Gavaldà i en Frederic Cervelló (La Nova Escena), amb el suport de l’Anna (11 anys: assistència tècnica amb el mac que controla més que els nosaltres), preparar els equips i intentar que funcionessin, i anar comentant amb els convidats per part de La Nova Escena, del Club Vinil i del programa d’iCat El Celobert que anaven arribant: gràcies a tots ells i elles, que diria que s’ho van passar molt bé i van deixar el nivell ben amunt. Hi havia un ambient de germanor entre melòmans que justifica tot el que ens toca pringar (de vegades) i compensa (sempre). El públic també va xalar, i tothom comentava que era estranya la sensació de tenir la música només per a tu i no saber què escoltava la resta del personal. Una altra experiència per repetir.

190601_Anna_silent.jpg
Foto: Minipop.

I la mateixa tarda Rombo ens refrescaven amb el seu pop directe i sense manies, endolcit amb un gelat deliciós que ens havíem procurat en una de les parades veïnes. Aprofito aquí per fer menció especial a la bona qualitat de l’oferta gastronòmica durant el festival.

Després venien Germà Aire: “pop metafísic” -quina gràcia, aquesta etiqueta!-, que jo l’entenc com un pas més un cop superades les excursions galàctiques que ens proposava en Jaume Sisa (i per cert aquest grup porta el nom d’una cançó seva). I donaven pas a Invisible Harvey, molt sòlids en directe, i un dels grups més esperats entre els músics que circulaven pel recinte.

El Petit de Cal Eril, que també se situa en l’univers del “pop metafísic” envaïa l’escenari amb la seva energia fosca, amb punts lluminosos, proporcionant moments de calma previs a l’espetec de tempesta tropical que va generar en Carlos Sadness: rècord d’assistència fulminat, gernació abduïda pels ritmes contagiosos del protagonista del vídeo promocional del Minipop d’enguany. Èxtasi multitudinari que el Passeig de les Palmeres trigarà molt de temps a oblidar.

Però encara quedava una petita cirereta per rematar els directes: Yawners, descobriment per cert del nostre Frederic, que mesos enrere els va programar temeràriament a la sala Mister Mojo i se’n va sortir. Que valents, tots plegats! Aquest grup venia de Madrid a donar una última empenta punk perquè poguéssim marxar a dormir amb el cap ben ple de guitarres, com ens agrada.

I com a final de la jornada central, el luxe que ens permetem cada any per cloure la nit del dissabte: la meitat dels djs emèrits del Minipop, els Superpandas. David Cin, que ara no viu a Tarragona, no es va voler perdre la cita anual. I com sempre la sessió es va acabar a les tantes, amb canalla petita amuntegada dormint pels parterres -passa cada any, i cada any sobreviuen i volen tornar-, amb bona part de l’equip desbordada de felicitat, ballant i donant-ho tot: l’energia positiva és la droga més potent, n’estic convençuda.

I l’endemà, ben d’hora ben d’hora, tothom amb la samarreta rentada (menys una que va desaparèixer del terrat mentre s’estava eixugant) i la cara ben alegre, tothom al seu lloc i tot a punt per culminar la bona feina, en una jornada diürna que ja ens preníem tots plegats com un regal. Tot i la son (la fotògrafa oficial anava pràcticament d’empalmada: se li havia fet de dia descarregant imatges) i la ressaca benigna després de tantes emocions, ens vam espavilar ràpidament amb tot el que quedava per gaudir aquell matí.

El Pèsol Feréstec són un bombonet: resulta xocant la combinació de profunditat i lleugeresa de la seva proposta. Textos que no són cap broma. A banda dels reconeguts Enric Casasses o Joan Vinyoli, volem destacar els versos implacables de la Maria Cabrera que amb la seva rapsòdia contundent i seriosa es complementa la perfecció amb la Carlota Serrahima refilant com un rossinyol. I les guitarres, és clar. Van aconseguir que el públic ballés una sardana sota el bat de sol; ells mateixos diuen que és el termòmetre per confirmar si un bolo ha funcionat o no.

20190602_125406.jpg
Foto: Núria Calvó.

Per acabar d’esgotar el que ens quedava de les nostres forces, la Lyona, il·lustre il·lustradora aquest cop fent de DJ, ens va fer volar amb les nostres músiques de fa 20 anys, quan encara no teníem menors al nostre càrrec i no sabíem que organitzaríem un sidral d’aquestes dimensions.

Diumenge quan faltava una hora per tancar en Pere Socias, l’arquitecte i un dels puntals del festival, comentava amb una sinceritat aclaparadora: “llàstima que ja s’acaba, n’hauríem de fer un cada tres o quatre mesos”. El Minipop és l’ecosistema en què es mou millor. I segur que ja està pensant, junt amb la seva tropa,  detalls per millorar de cara a l’any que ve un espai que sembla immillorable. Tot el que sorgeix s’anota i es té en compte. No doneu idees esbojarrades als arquipops -o sí: el que es proposen ho fan!

Igual que la dissenyadora, l’Eva Jolis, que conxorxada amb la Núria Serrano, enguany ens ha convertit a tots en fans de Yayoi Kusama, quan fa uns mesos ni sabíem que existia: aquella camisa de puntets de coloraines ja mai més la tornarem a veure amb els mateixos ulls.

No esmentaré més noms perquè no acabaria. És impossible abastar les aportacions de cadascuna de les més de cent persones (entre el nucli dur que són quatre o cinc, els satèl·lits com nosaltres, i l’exèrcit de voluntaris veterans i novells) que aporten la seva energia al Minipop en un parell de pàgines -de fet ja en porto tres. La paraula que surt més sovint per autodefinir-nos és FAMÍLIA. Una constel·lació de punts de diferents colors i textures, que orbiten en una mateixa direcció i aconsegueixen aquest resultat tan increïble.

Jo vull que els polítics treballin així! Que facin coses boniques, i ben fetes, aprofitant tots els recursos disponibles sense malbaratar ni una engruna de res, i sempre amb un somriure i amb els nivells de dopamina a dalt de tot!

Em quedo amb el treball en equip, ni que sigui un tòpic i ho hem repetit fins a l’infinit. Però és que folrar tanques fins passada la mitjanit uneix molt, i veure la directora enganxant moqueta al terra una hora abans d’obrir el recinte al públic motiva. Em quedo amb els riures, també algunes llàgrimes, i les abraçades que surten de dins, sense escatimar-ne ni una perquè aquest amor no té límits. Em quedo amb els nens que es rebel·len a l’hora de marxar i pregunten quan tornarà a ser el Minipop. Doncs l’any que ve: la desena edició que una vegada més serà la millor de la història.

Un cop superat el festival, i la setmana que hem tardat a tornar a la normalitat, se’ns acaben els adjectius per descriure aquesta borratxera de sensacions que ens demostren que encara som humans. Llarga vida al Minipop!

Núria Calvó (juny 2019)

P.S. Si teniu ganes de continuar reflexionant sobre la situació de la cultura a Tarragona, us enllacem alguns textos que han sortit en les últimes setmanes on des de diferents punts de vista s’arriba a la mateixa conclusió que nosaltres: alguna cosa ha de canviar.

https://www.lavanguardia.com/local/tarragona/20190531/462586388687/entrevista-nuria-serrano-tarragona-festival-minipop.html

https://www.diaridetarragona.com/opinion/La-cultura-de-les-pedres-20190604-0027.html?fbclid=IwAR2Av4k2LMbmG389rtuSAYoNVx9Ei1ROj3caHL31TQmtG0z08eG6L3rSmKQ

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-comarques/tarragona-es-queda-sense-festival-destiu/video/5864533/

https://www.fetatarragona.cat/2019/06/04/ni-festival-destiu-ni-politica-cultural/