Melòmans: David Castillo.

Per Frederic Cervelló

David-Castillo-©-Ferran-Sendra-4.jpg
Foto: Ferran Sendra.

David Castillo, poeta, escriptor i activista cultural nascut al barri barceloní del Poblenou i criat a Vallcarca, va participar activament, de ben jove, en els moviments àcrates, llibertaris i contraculturals de mitjans dels anys 70, una època carregada de rebel·lia i promeses en la què semblava que tot era possible però que es va acabar marcint ràpidament, tal i com passà a la ciutat de Londres, en les mateixes dates, amb el fenomen del moviment punk. Tota aquesta experiència vital ha nodrit bona part de la seva obra, tant poètica com narrativa.

Castillo va començar a destacar com a poeta als anys 70 en publicacions clandestines i contraculturals. L’any 1989 va passar a dirigir el suplement de llibres i cultura del diari Avui i es va encarregar de publicar l’antologia Ser del segle. Antologia dels nous poetes catalans. Als anys 90 va dirigir la revista Lletra de canvi i va guanyar els premis Carles Riba amb el poemari Game Over i Joan Crexells amb la novel·la El cel de l’infern. L’any 2000 va publicar el poemari Seguint l’huracà, amb un altre il·lustre de l’escena contracultural catalana, Marcel Pey. Al 2001 va guanyar el premi Sant Jordi amb la novel·la No miris enrere i el 2005 el premi Atlàntida al millor articulista de l’any en llengua catalana. També ha organitzat diferents cicles poètics i ha estat el fundador i director de la Setmana de la Poesia de Barcelona.

El 2016 va ser el seu gran any. Se li va concedir el Premi Internacional Ciutat de Cartago de l’Associació d’Hispanistes Tunisians pel diàleg que ha establert entre les llengües castellana, àrab i catalana; es va traduir a l’italià la seva novel·la Barcelona no existeix; es va publicar un recull dels seus poemes d’infantesa i joventut, El túnel del tiempo, i, juntament amb Marc Valls, va editar l’antologia Poesia Contracultura Barcelona, que recull l’obra de divuit poetes de l’escena contracultural barcelonina morts prematurament, des de Zane Speer fins a Roberto Bolaño, passant pels germans Pau i Mònica Maragall o Pepe Sales.

Gran fan de Bob Dylan, Castillo n’ha publicat dues biografies, una l’any 1992 i una altra el 2016.

  1. El primer disc punk que vas escoltar.

Sens dubte, Anarchy in the UK. Prefereixo, però, els Clash.

  1. La cançó que més cops vas ballar al Orfeo Negro.

Jo no ballava, allò era massa estret per ballar, Havia estat una casa de putes en forma de barra americana.

  1. El disc que et transporta a l’adolescència.

No em transporto enlloc, ho sento. De fet, no tinc gaire noció del temps i vaig i vinc entre somnis, percepcions i records.

  1. La cançó de Bob Dylan que no et cansaràs mai d’escoltar.

“Idiot Wind”, entre altres…

  1. El disc que millor defineix l’underground barceloní dels 70.

El del Perucho’s va ser sensacional. El vaig escoltar moltes vegades quan encara vivia a casa dels meus pares. I el conservo…

Perucho-concert-1-680x450

  1. La cançó que s’amaga darrera els poemes de Carlos Iguana.

El Carlitos l’associo més a Com acabar amb el judici de Déu, d’Antonin Artaud, com a l’Albert Subirats.

Artaud_BNF.jpg

  1. La banda sonora ideal per a una exposició de Marcel Pey.

El Marcel escolta molta música, però crec que David Bowie o els Bauhaus, coincidirien.

bowie.jpg

  1. El disc que demostra que, certament, Barcelona no existeix.

Licors, de Pau Riba, per exemple. O Mi calle, de Lone Star

pau-riba-licors.jpg

  1. Una cançó actual que hauria pogut sonar als funerals de Durruti.

Espero que no fos d’aquests horribles grups punks que toquen cada cop que els anarquistes fan unes jornades. Aniria perfecte, però, “The return of de Durutti Column”,  amb els ocellets i tot plegat..

return-of-the-durutti-column-feature-title.jpg

  1. El disc en el qual la música i la poesia es donen la mà.

Pocs realment, però sóc eclèctic, i podríem dir que des de l’inevitable Leonard Cohen al no canonitzat George Michael, que fa també molt bones lletres. Gainsbourg o Léo Ferré també podrien entrar en aquesta loteria. Els discos que va fer Ferré sobre Verlaine, Rimbaud, Baudelaire i els altres són memorables.

leo-ferre_exo_revolte_angelo_deligio_mondadori-portfolio_1024.jpg

LNE us recomana: Marina Herlop.

Per Frederic Cervelló

Laia Ros2.jpg
Foto: Laia Ros

La Marina Herlop és una pianista i cantant de Piera (Anoia, Barcelona). Va començar a composar les seves primeres cançons l’any 2013, a partir de la dissolució del seu anterior grup, el duet Viva Vladimir. En aquest mateix any va reprendre els seus estudis musicals, després d’anys d’haver-los abandonat.

Quan va tenir un bon grapat de cançons enllestides les va gravar en una demo, anomenada Nanook, amb la intenció de passar-la als llocs on estava interessada en tocar. La bona acollida de la demo va fer que es decidís a enviar-la a diversos segells discogràfics, entre ells a Instrumental Records, la discogràfica que acabava de crear el pianista James Rhodes, doncs en aquells moments la Marina n’estava llegint la seva autobiografia. Els d’Instrumental es van mostrar interessats en el disc i el van publicar el novembre del 2016, convertint-se en la primera referència del segell.

La proposta musical de la Marina Herlop bascula entre harmonies clàssiques i melodies viscerals en les què la veu és un instrument més que dóna personalitat i distinció al seu so. Se l’ha comparat amb músics com Joanna Newsom, James Blake, Coco Rosie, Portishead, Julia Holter, Claude Debussy o Maria Coma.

És interessant remarcar la seva vinculació amb les Terres de l’Ebre. El 2016 va tocar al Formes Diverses de Vida, festival de música experimental que es celebra anualment a Ulldecona i que organitzen els companys de Boira Discos. Aquest passat estiu va fer una estada al Delta de l’Ebre, on va composar part de les cançons del que serà el seu segon elapé, que es publicarà a la propera primavera, i va formar part del cartell de l’edició d’enguany del Eufònic, oferint un dels concerts – a l’Església Nova de La Ràpita – més destacats del festival.

Al marge del seu projecte musical, la Marina estudia actualment al Conservatori de Badalona.

Per saber-ne més:

https://www.marinaherlop.com/index.php/ca/

https://open.spotify.com/album/61OC3nL40pN2KejEuIBj63

Instagramer de la quinzena: Noemí Elias

Noemí Elias

@beigott_noemielias

 

La fotografia que m’agrada més és el retrat, ara mateix tinc molta sort perquè faig retrats i portades de musics/discos i retrats a actors. Col·laboro amb la revista butxaca on cada més fan una entrevista a un personatge rellevant de la cultura i jo me’n encarrego de fer el retrat, tot molt lliure.

Però apart d’aquestes feines en faig moltes altres per poder pagar les meves factures i la vida en general.

M’inspira el meu entorn, les pel·lícules que he vist durant tota la meva vida, els fotògrafs que admiro, etc… imagino que el que ens inspira a tots.

Ara mateix no tinc web, tinc tantes imatges que no sé ni per on començar a sel·leccionar. És difícil saber que vols ensenyar al públic. Per una banda està la part artística que tira molt, però per altre la comercial que et fa guanyar diners i tirar endavant, sempre és el mateix dilema. Així que ara mateix el que em funciona millor és instagram, està totalment al dia i penjo el que em ve de gust, el que realment m’agradaria que fos la meva web. Potser és poc professional per segons quina sectors, però a mi em funciona i em fa sentir bé amb la meva feina, no penjo res per agradar a ningú en concret, només el que em ve de gust a mi.

 

 

Versos contra la violència

Ahir, 29 de desembre, va tenir lloc al Teatre-Auditori Felip Pedrell de Tortosa, la presentació del llibre “Versos contra la violència” on hi han participat més de setanta autors. I ho va fer amb un espectacle de poesia, música, dansa i teatre creat i dirigit pel dramaturg Valer Gisbert. La iniciativa va sorgir del col·lectiu diLLUMS d’Arts al Forn arran de les càrregues policials de l’1 d’octubre, que van tenir un especial impacte a Roquetes i a Sant Carles de la Ràpita.

Valer i les seves actrius i actors van saber transmetre els sentiments al públic assistent a través de quatre capítols que reflectien quatre formes de violència diferents. Alguns dels organitzadors com Jesús M. Tibau, Ricardo Gascón i Eduardo Margaretto, del col·lectiu Mar de Fora, estaven desbordats per l’emoció no tenien paraules per descriure el que van viure i la resposta de tots els participants, ja que ho van fer de manera altruista.

I és que “El paper sempre guanya la pedra.”

Fotografies de Marta Escolà · @laMartu30

 

LNE us recomana: Cor Blanc.

Per Frederic Cervelló

Zelia Vega.jpg
Foto: Zelia Vega.

Cor Blanc és un duet format a Barcelona l’any 2015 per la Mireia Bernat (guitarra i veu) i el Sergi Serra Mir (sintetitzadors i programacions). Les seves primeres gravacions, els EPs Pròleg en Fred, publicat en cassette per Mondo Canapé Records el 2015 i Res Acaba, editat en digital pel segell japonès Element Perspective també el 2015, tenien un aire folk lo-fi que han anat polint cap a un pop electrònic amb tocs dreampop. La seva proposta musical té reminiscències de la vessant més pop de la indietrònica (Múm, Lali Puna, CocoRosie) i de grups com Beat Happening o Au Revoir Simone.

Aquest estiu han fitxat per Luup Records, un dels segells més inquiets i interessants de casa nostra, seu d’artistes com Pavvla, Museless o Marion Harper, amb qui han editat el seu primer single oficial, “Alice”, i amb qui publicaran, ben aviat, el seu esperat disc de debut.

Podeu escoltar-los a: https://corblanc.bandcamp.com/

LNE us recomana: Albert Lax.

Per Frederic Cervelló

ALbert Lax por Andreu Riba.jpg
Foto: Andreu Riba

Albert Lax és un jove cantautor de Granollers amb influències evidents de Jeff Buckley i Muse. Al 2014 va publicar un recull de les seves primeres cançons sota el títol de First Demos. Aquest setembre ha editat el seu àlbum de debut, The Deepest String (Hidden Track DIY, 2017), format per cançons  que beuen del rock alternatiu dels 90 (Pearl Jam, Alice in Chains) i del folk-rock americà. El disc, produït per Victor Valiente, ha estat gravat entre Arenys de Mar (Nautilus) i Barcelona (La Mole). Victor Garcia s’ha encarregat de la masterització i Enric Lax del dibuix de la portada.

 Podeu escoltar-lo a https://albertlax.bandcamp.com/