Melòmans: Marina Vives.

Per Frederic Cervelló.

imatge camp.jpeg

La tarragonina Marina Vives és una de les persones més inquietes i dinàmiques del panorama cultural i artístic de casa nostra. Actualment és editora en cap i codirectora d’ A*DESK, Institut Independent de Crítica i Art Contemporani, redactora a Encuentros, suplement cultural del Diari de Tarragona; col·laboradora a Artiga, revista d’art i pensament, i membre latent de l’Associació Cultural Laboratori Visual. A més, col·labora com a docent al Màster en Anàlisi i Gestió d’Art Actual (UB-IL3).

La Marina va comissariar el cicle “Dèria”, a la Capella de Sant Roc. Espai d’art contemporani de Valls, entre el febrer de 2015 i el desembre de 2016, durant el qual es va exposar l’obra d’artistes com Anna Dot, Enric Farrés – Duran, Pep Vidal, Ciprian Homorodean, Laura F. Gibellini, Marcel Pey i Regina de Miguel; va formar part del col·lectiu Supterranis, fundador del Plaga, festival barceloní dedicat a la proliferació de propostes artístiques en espais que habitualment no s’usen com a llocs expositius; va ser membre del jurat de la Biennal d’Art Ciutat d’Amposta (BIAM) en l’edició del 2014 i responsable de convidats del Rec Festival Internacional de Cinema de Tarragona entre el 2011 i 2015.

A banda de tot això, la Marina Vives es considera, en les seves pròpies paraules, gran fan del bailoteo, assídua al Groove i la seva pista de ball, amant de la seva música i no li fa lletjos MAI a un bon techno, tot i que poques vegades l’ha ballat a Tarragona.

A les facetes de politòloga, productora cultural, editora, crítica i comissària d’art de la Marina cal afegir, a partir d’avui, la de Melòmana. I donem fe que també se’n surt de meravella!

  1. El disc que fa que els viatges entre Tarragona i Barcelona siguin menys llargs.

Normalment viatjo en tren, llegint o escrivint. L’elecció musical va directe a les orelles amb els auriculars, així que acostumen a ser àlbums dirigits a aprofitar la intimitat de l’auricular. Se’m fa complicat donar-te una resposta clara… De vegades necessito bandes sonores més atmosfèriques, que em portin a un món concret, aquí hi encabiria grups com Efterklang, Grizzly Bear, Oso Leone, Timber Timbre, Poliça, Bonobo, fins i tot Mount Kimbie o James Blake. D’altres necessito ritmes sonoritats més denses com Moderat, Apparat, Darkside (una banda del Nicholas Jaar – de fet tot el que fa aquest m’agrada molt…).

  1. La cançó que t’agradava de petita i que encara ara et posa la pell de gallina.

You’re my best you’re my last, my everything, de Barry White. Hi associo el meu pare i moments únics amb ell que ja només poden formar part dels records. De totes maneres, a casa sempre hem sentit molta música. La meva mare és molt de Bossa Nova (Gilberto Gil, Vinicius de Moraes i Maria Creuza amb el Toquinho…), el meu pare era dels Rollings, Ian Dury, però també hi havia Serrat, Llach, Aute… tots els meus bons records tenen so, i créixer als 80 marca per sempre! (Gabinete Caligari, Hombres G, Loquillo, Alaska, Whitney Houston…quants dàncings!)

  1. El disc dins del qual et quedaries a viure.

Uf! He habitat en molts discos i no precisament semblants… Podria viure al “Blue”, o al “Brown” dels Orbital; a qualsevol de The Knife; a “Boxer”, de The National; vaig tenir una època que només escoltava cúmbia electrònica… i una altra que realment sentia cada dia (una o dues vegades) “Modern Drift” d’Efterklang. També vaig estar un temps a “Forever changes” de Love; a “In Rainbows” de Radiohead o a “English Riviera” de Metronomy... i un temps que només escoltava EBM…. Potser, a dia d’avui, et diria “Cave Rave” de Crystal Fighters. No és ni de bon tros el més recent però de tant en tant torna a mi i sempre em dóna molt bona energia…

Crystal-Fighters-Rave-Cave-Image.jpg

  1. La banda sonora ideal per a una exposició de Marcel Pey.

Aquesta és més fàcil. A la clausura del Festival REC 2013, i dins en la secció de “Clàssics al dia” (i amb la col·laboració del Centre d’art de Tarragona -el d’aleshores, que tenia una altra volada que el que s’ha esdevingut-), es va fer un homenatge a la cinematografia de Pey amb la interpretació en directe de peces seleccionades i versionades per un conjunt format especialment per l’ocasió. L’integraven membres de Don Simon y Telefunken i membres de Teatre Magnètic. El resultat va ser senzillament espatarrant. I si no poguessin venir ells, i com que estem parlant d’ideals, contractaria segurament el David Bowie. Quan vaig tenir ocasió (i honor) de treballar amb el Marcel Pey a la Capella de Sant Roc de Valls se’n va anar el Bowie i sentia com si al Marcel realment se li hagués anat un tros d’ell mateix. Crec que tenien una connexió secreta de dandys atemporals.

  1. La cançó que més cops has ballat al Groove.

Una altra pregunta que és complicada perquè n’he ballat moltes! El Ferran és una d’aquelles persones que fan de Tarragona un lloc únic. En els últims temps, m’agraden molt les sessions que munten els Ganjanights, però fa anys era una fan total del Pau de Banyoles i tot el seu estilàs, o de les Primmys. Precisament potser són elles les que més m’han arrencat amb cançons dedicades com Beggin, de Frankie Valli & The Four Seasons.

  1. Un clàssic del techno.

Bé, totes les respostes són subjectives però aquí vull recalcar-ho especialment. Jo em quedo amb “Minus Orange” de Richie Hawtin.

hqdefault

  1. La cançó que sonaria genial a la capella de Sant Roc – Espai d’Art Contemporani de Valls.

Doncs depèn de què hi exposis.  Mentre va durar el cicle que jo hi vagi comissariar, a l’exposició del Ciprian Homorodean s’hi van sentir gossos de carrer udolant en loop, i a l’expo de la Regina de Miguel, una pista de discurs en anglès que durava 20 minuts, i també un concert de Lucrecia Dalt… cada relat té les seves necessitats.

  1. El disc que aconsegueix que oblidem durant una estona que Donald Trump és el president dels Estats Units d’Amèrica.

Uf! Malauradament no me’n ve cap al cap. Em fa molt fàstic! Tinc moltes ganes que li facin un impeachment i marxi d’on és, pel bé de la humanitat. Potser només m’aniria bé escoltar “Never Mind the Bollocks, Here’s the Sex Pistols” i a tot drap… però ni això! És urgent treure aquest energumen d’on ha aconseguit arribar.

R-3885893-1348134310-5331.jpeg.jpg

  1. La cançó que, si l’escoltessin qui en tenen competències, de ben segur que milloraria la situació de la cultura i la seva gestió a la ciutat de Tarragona.

Què interessant! Potser els aniria bé escoltar HDA de Las Bistecs. Sé que té un toc d’irreverent però com a senyal d’atenció crec que funcionaria. Cal començar a fer les coses diferent, pensar a llarg termini, aprofitar el que tenim amb intel·ligència i sota els criteris de qualitat i de respecte per al consumidor i el productor de cultura, amb amplitud de mires, amb anàlisi del sector, amb projecció… és urgent fer canvis radicals!

  1. La teva darrera descoberta musical.

Últimament m’està interessant un tipus de música que no sabria com identificar. Implica una base molt elegant, sincopada i potser electrònica, una veu mig rapejant (o del tot) amb accent anglès tancadot. Em dóna molt bones vibracions, com un fortalesa transitòria. No sé si és la supèrbia de l’accent britànic o que senzillament és que són bons: Vaig començar amb King Krule fa uns anys, després s’hi ha unit Ghospoet i fa poc la Kate Tempest (potser no són agrupables, al meu cap sí…). Com a descoberta posaria també La Femme, que no són nous però jo els he descobert fa poc i m’agraden molt! Où va le monde podria ser un himne dels nostres temps.

One thought on “Melòmans: Marina Vives.”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s