Melòmans: Marilén Selva.

Per Frederic Cervelló.

18619903_10212737300249610_4505411694445938653_n.jpg

Nascuda a Tortosa però resident a Tarragona, la Marilén Selva és una apassionada de la música. La dèria li ve, en part, de la seva família materna, de Móra d’Ebre. La seva tieta àvia hi regentava el Lenon, bar musical on hi van arribar a actuar El Duo Dinámico, i el seu avi tocava el saxofon a l’orquestra del poble.

Quan va complir els 8 anys li van regalar un radiocassette i als 14 va descobrir el punk i la new wave: Ramones, Clash, Ilegales, La Polla Records, Kortatu, The Cure, Bauhaus, Joy Division, B-52, Pixies

Diplomada en Educació Social per la Universitat Rovira i Virgili, la Marilén ha col·laborat en diversos projectes de caire social relacionats amb infants i adolescents en situació de risc, en la prevenció de riscos associats al consum de substàncies psicoactives o d’intervenció en espais d’oci nocturn: Energy Control, Komado Nits Q

Va ser una de les impulsores del Mercat de les Oportunitats, un espai on es duien a terme diferents activitats culturals: tallers musicals i de Dj, micròfons oberts i, un cop al mes, una gran festa d’intercanvis. A dia d’avui, el projecte està en stand by, tot i que alguns dels tallers que s’hi feien han trobat el seu lloc en altres emplaçaments de la ciutat: els micròfons oberts es fan al Stone i el taller d’harmònica al Sha. També va estar al darrera de la iniciativa Dones als Plats, col·lectiu de dones Djs que buscava donar-se visibilitat i «empoderar-se» en un sector tradicionalment masculí. La proposta ha mutat en Dona-li als Plats, un projecte participatiu i sense distinció de gènere que consisteix en plats oberts: tothom que ho vulgui, podrà punxar .

Actualment, la Marilén Selva és programadora de concerts a El Cau i al Mister Mojo i puntxa discos sota el nom de Dona als Plats.

  1. La cançó que t’agradava de petita i que encara ara t’emociona.

“Mediterraneo”, de Joan Manuel Serrat.

  1. El disc dins del qual et quedaries a viure.

M’agrada canviar sovint d’habitatge, però un disc com el The Velvet Underground és un bon lloc on tornar i quedar-s’hi  temps.

CS673053-01A-BIG.jpg

  1. La cançó que més ràbia et fa que s’hagi convertit en la sintonia d’un espot publicitari.

No estic gens al dia; fa molts anys que no miro la tele. Una de les principals raons és pels espots publicitaris. No els suporto.

  1. El disc que et vas comprar només perquè et molava la portada.

Bad music for Bad People, el recopilatori de The Cramps. La millor sorpresa que he tingut mai; em va obrir al món!

R-382299-1321376302.jpeg.jpg

  1. Un clàssic del punk.

“Sound of the suburbs”, dels The Members.

  1. La cançó que més feliç et fa haver aprés a tocar a la guitarra.

‘I wanna live’, dels Ramones. Van ser els primers 3 acords -en realitat 4- que vaig aprendre a tocar a   l’escola de  Chitina, una amiga que ens donava classes a una colla de gent.

  1. El primer grup que vas programar.

El primer cop, vaig programar quatre grups: Hogaza, The Transistor Arkestra, Le Cirke i Los Líquidos. Això passava al Groove de Tarragona l’any 2010, durant la presentació de FRAC-AS, un curtmetratge que vam fer al taller de cinema de Sitges. Per muntar aquest sarau, vaig demanar ajuda a Miquel Gistas, de Soulbonding. Encara continuo demanant-li ajuda per moltes coses.

  1. El millor grup de punk de la Ribera d’Ebre.

Repulsa és, sens dubte, el millor grup de punk de la Ribera d’Ebre. I, a més, els dos germans -baix i guitarra-, són els meus cosins! Això és la broma que fem, perquè compartim cognom ‘Gurrera’ i poble, Mora d’Ebre, d’on són les nostres famílies. A Repulsa els vaig conèixer al primer Tarraco punk Calling, que vam organitzar produccions Let’s go! a la Sala el Cau.  Tarraco punk calling, és una crida a les bandes d’aquí i d’allà adscrites al punk, volem saber-ne més del que es fa al nostre entorn. Es important trobar canals de comunicació, difusió i unir gent amb els mateixos interessos.

13123106_1064776156927125_1893125550513157630_o.jpg

https://repulsa.bandcamp.com/

  1. La cançó que més cops has ballat al Cau.

“This is radio Clash”. Te la seva història… Va ser la cançó que va sonar al Cau quan em van demanar que portés la programació de la sala.

  1. El disc que certifica el bon estat de salut de l’escena musical de Tarragona i voltants.

Se m’han enganxat Els Xiclets Mutants de Vandellòs II,  son de Reus. Penso que encara no han editat disc, però al seu Bandcamp els podem escoltar. Instrumental Cru, n’hi diuen.

maxresdefault.jpg

https://xmvii.bandcamp.com/releases

  1. Una cançó per començar una sessió de Dona als Plats.

“Quiero rock n roll”, de Aerolineas Federales.

  1. El single que no punxaràs més per por a ratllar-lo.

‘Crazy’, dels 999.

Melòmans: Júlia Bertran.

Per Frederic Cervelló.

julia-bertran-680x453 (1).jpg

La Júlia Bertran és una periodista cultural especialitzada en arts escèniques. Des del 2005 treballa a Televisió de Catalunya, on ha estat redactora i reportera de programes culturals com Silenci?, Ànima o Tria33. També ha treballat a Catalunya Ràdio, Icat i Com Radio. Actualment és reportera del programa Quan arribin els marcians, de Televisió de Catalunya, i col·laboradora de la revista musical Enderrock.

Va ser la cantant dels TEJERO, banda barcelonina de pop-punk formada per ella mateixa i Juanpe González (La Banda Municipal del Polo Norte). Junts van publicar la demo Esto no volverá a ocurrir (2012) i el disc Drimin is pósibol (2013).

Al 2016 va exposar les seves il·lustracions a la Galeria H2O (Barcelona), sota el títol Imagina’t que fóssim normals. Afirma que la il·lustració va començar com un hobbie, però que poc a poc va descobrir que dibuixar li permetia desconnectar de tot el que l’amoïnava. El seu estil es caracteritza per la pinzellada ràpida i lluminosa, senzilla, sempre amb aquarel·la. I pel sentit de l’humor; segons ella, tant o més important que la pròpia il·lustració.

El 2017 va publicar el llibre M’estimes i em times (Editorial Bridge), en el què es qüestiona l’amor romàntic, la cultura monògama, la família tradicional i el sistema binari de gènere i els seus rols sexistes. Totes aquestes reflexions van acompanyades d’il·lustracions (seves) i d’entrevistes amb persones que viuen una sexualitat no normativa: Mari Luz Esteban, El Niño de Elche, Carolina del Olmo, Brigitte Vasallo, María Riot, Coral Herrera i Teo Pardo. La Júlia explica que, durant la gestació del llibre, que ha arribat ja a la segona edició, la van acompanyar les cançons de Maria Arnal i Marcel Bagés, St. Vincent, vàlius, Charlotte Gainsbourg i Núria Graham.

 

1- El disc que et transporta a l’adolescència.

Una semana en el motor de un autobús, de Los Planetas. I LSXX, de The Breeders.

 R-1207309-1458120799-7754.jpeg

2- Aquella cançó de Bon Jovi que encara ara t’agrada.

Cap. Jaja. M’heu fet tornar a escoltar les cançons que tant havia cantat quan anava al cole i…no en salvo cap. Em peto. Quin mal gust tenia.

image5a947a704532a.jpg

3- El disc que et fa ballar, ballar i ballar.

Baile de magos, de Joe Crepúsculo.

O Oferta, de Las Bistecs.

O qualsevol de Mujeres.

O qualsevol de El último vecino.

O… (ballo fàcilment).

joe-crepusculo-baile-de-magos.jpg

4- La cançó que tothom hauria de conèixer dels TEJERO.

Totes! “Víctimas”, “Todas las amas de casa han muerto”, “El rey puede violarte”, “Xavier García Albiol”, “Marca España”…a la presó de pet.

Noemí Elías
Foto: Noemí Elías.

https://tejero.bandcamp.com/

5- El disc que confirma que estimar és «timar».

Estrella del mar, de Amaral.

estrellademar-385x385.jpg

 6- La cançó que sonarà a tot drap el dia que els marcians arribin a la Terra.

“¡Viva!”, de Los Punsetes.

 7- El disc que crea el clima perfecte per posar-se a dibuixar.

Quemadero, de Juventud Juché, per dibuixos plens de ràbia. I Burn your fire, d’Angel Olsen, per dibuixos més reflexius.

a3288623047_10.jpg

 8- La cançó que a tu et torna boja i que els teus companys de redacció no poden sofrir.

“Raka raka”, de Crimen Pasional.

9- El disc que demostra el bon estat de salut de l’actual escena musical catalana.

45 cerebros y un corazón, de Maria Arnal i Marcel Bagés.

1496065892_182543_1496072868_sumario_normal.jpg

 10- La cançó que es podria convertir en la banda sonora de la lluita feminista.

“Faldilles i soroll”, de Les Sueques.

 11- El disc dins del qual et quedaries a viure.

Stories from the city, stories from the sea, de la PJ Harvey.

LP2, de Los Punsetes.

Los Peces de colores, de Nueva vulcano.

Set tota la vida, de Mishima.

(és molt difícil només un!)

71Ucz7Q0slL._SL1400_.jpg

 12- Una cançó per follar.

“Break on through (to the other side)”, dels The doors.

 

Melòmans: Anna Pallarès.

Per Frederic Cervelló.

David Sanz Gironès.jpg
Foto: David Sanz Gironès.

L’Anna Pallarès és una tarragonina inquieta. Més d’un la tindrà vista del Groove i d’altres saraus de la ciutat punxant punk-rock i tots els seus derivats possibles: indie-rock, garatge, hardcore.. amb les DJ’S Harveys o en solitari, amb el nom de DJ A. Harvey. O us sonarà de les activitats que organitza l’Associació Cultural Bandera Negra, de la què en forma part. Per a qui no ho conegui, Bandera Negra és un projecte cooperatiu que engloba diferents manifestacions culturals en un espai comú, llibertari i recíproc. El primer gran projecte de l’associació és #TarragonaCaraB, que pretén recollir 300 fotografies en blanc i negre dels deu districtes de la ciutat (30 per districte) i publicar-les en un llibre. El projecte és totalment participatiu. Es fan crides obertes a tot aquell que ho desitgi per fer una excursió fotogràfica a cadascun dels districtes de Tarragona i, a posteriori, s’escullen les 30 fotos que descriuran el districte en qüestió. La darrera sortida es va fer el passat mes de juliol a la Part Alta. L’acte va finalitzar amb un vermut amenitzat per una sessió de DJ A. Harvey. Bandera Negra també ofereix tallers, com el d’stencil, que van realitzar el juny passat al Minipop, i convoca certàmens fotogràfics; el darrer dels quals centrat en el Festival Internacional de Dixieland de Tarragona (amb la col·laboració del bar 12 Topos i de la Sala Trash).

L’Anna és també membre de Fridas, un col·lectiu obert i inclusiu que defensa la divulgació, l’acompanyament i l’autoeducació en qualsevol àmbit des d’una perspectiva feminista. El col·lectiu es va presentar a Tarragona al mes de febrer i ofereix diferents actes culturals cada mes.

Més informació:

https://www.facebook.com/resistenciabanderanegra/

https://banderanegra.org/

https://www.facebook.com/colectivoFridas/

https://fridasfeminist.wordpress.com/

L’Anna estarà punxant, com a DJ A. Harvey, el proper dissabte 11 d’agost al Camp de Mart de Tarragona (3h) dins els actes de la Imaginada.

 

  1. El disc que et transporta a l’adolescència.

Vaig ser adolescent en plens anys noranta així que, de rigor, Nevermind de Nirvana; però d’igual manera em transporta un Mike  Patton en l’Angel Dust de Faith No More, uns Dinosaur JrThe SmithsJoy Division, Subterranean Kids

71DQrKpImPL._SL1400_.jpg

  1. La cançó que més cops has ballat al Cau.

Pesadilla en el Parque de Atracciones”, dels Planetas; sense dubte!

  1. El millor disc del punk.

Per a  mi, el millor disc del punk és, en realitat, un disc de transició entre el punk i el hardcore. A partir de descubrir-lo, el punk va a passar de  ser un estil de música a ser un estil de vida, una actitud: el primer disc i de títol homònim de Minor Threat.

minor-threat-minor-threat_1024x.jpg

  1. Un himne riot.

Com a himne indiscutible del moviment Riot Grrrl, “Rebel girl”, de les Bikini Kill. No només per ser del grup més important d’aquest moviment feminista punk, sinó perquè a més aquesta cançó és una oda d’amor i admiració d’una dona cap a una altra dona.

  1. La cançó que millor il·lustra la Cara B de la ciutat de Tarragona.

Una de les mil Cares B de Tarragona és la que il·lustra a la perfecció “Tarragona dorm” de Crim.

  1. La cançó que s’hauria de convertir en el nou himne de la lluita feminista.

“Lisístrata” de la recent desapareguda  Gatta Catana, contundent, real i actual, i que recorda a més dones rellevants i lluitadores de la història…“déjame ser otra cosa que no sea un cuerpo, deja de follarme con los ojos…”

  1. La cançó perfecta per obrir una sessió de DJ A. Harvey.

La primera cançó d’una sessió és tota una declaració d’intencions, així que, inevitablement,  “This is Love”, de la P.J.Harvey.

8. El single que no punxaràs més per por de ratllar-lo.
Sempre que punxo “Keep slipping away”, dels A place to Bury Strangers, la meva veu interior diu, aquesta és la última en molt de temps…però sempre cauen, em passa el mateix amb “Last cares”, de Misfits.

  1. El disc que constata el bon estat de forma de l’escena musical de la demarcació de Tarragona.

Tot i que l’Ep s’hauria d’haver editat el 2010, amb Dotted Lines, els Islàndia Nunca Quema constaten el bon nivell de l’escena tarragonina.

1371-large_default.jpg

10. El disc que sonava de fons mentre et preparaves les oposicions.
Per tal proesa vaig treure la pols a un clàssic que em va funcionar en la època universitària, Play, de Moby.

5107XD8268L.jpg

11. La darrera descoberta musical.
FAVX
, un grup de Madrid que m’ha enamorat amb el seu EP Welfare, enèrgica barreja de punk, grunge i post-hardcore.

Favx-madrid-post-hardcore.jpg

12. Una cançó per fer l’amor.
Uff, una llista sencera per fer l’amor, diria. Ho limitaré a dues cançons: “I feel you”de Depeche Mode i  ”Closer” de Nine Inch Nails.

Melòmans: Aleix Ferrús.

Per Frederic Cervelló

36569216_10155319972022130_813756531471286272_n.jpg

L’Aleix Ferrús va néixer a Flix l’any 1986. De ben jove, cap a meitats dels 90, va començar a interessar-se per la música. La primera cançó que recorda és “Country House”, dels Blur, que estava a un cassette de son germà Joan. Amb ell ha rebuscat i intercanviat grups de música i ha compartit molts concerts.

Confessa que el «cuquet» de ser músic li va despertar en Xarim Aresté. Xarim i son germà petit, Germán Aresté, són amics seus de tota la vida, però el primer cop que el va veure dalt d’un escenari, cantant i tocant la guitarra amb els flixancos Mala Sang, va quedar del tot impressionat. No el reconeixia! Així que, al cap d’uns anys, va començar a tocar el baix amb uns amics del poble. No van arribar a tocar en directe però van omplir molts estius de suor i soroll. Més tard, ja a Barcelona, va formar part de diversos grups, dels quals Parlament és amb qui va fer més concerts. Actualment toca la guitarra amb el grup de punk-rock Pigmeo i amb Gebre, una mena de superbanda formada per músics de l’escena underground barcelonina, entre ells Adrià González (Samitier, L’Anna és un Koala) i Pol Serrahima (vàlius), que s’han unit per fer pop dels 90, inspirats en bandes com Teenage Fanclub o Guided By Voices, i que ben aviat entraran a l’estudi per gravar les seves primeres cançons.

L’Aleix és també un dels organitzadors del Festival Pingüí, impulsat des del 2015 per l’Associació de Músics de Flix i que aquest dissabte 7 de juliol celebrarà la seva quarta edició. El Pingüí té com a objectius dinamitzar l’oferta cultural de la zona, ser un impacte econòmic pel poble (sobretot d’ençà el tancament de la Fàbrica el desembre passat) i normalitzar la figura de la dona dalt dels escenaris.

  1. El disc que et transporta a l’adolescència.

Els dos discs que em recorden a l’adolescència són el Blue Album, dels Weezer, i El Escarabajo Más Grande de Europa, de El Niño Gusano. Tots dos els vaig escoltar sense parar durant molt de temps… El primer, li va deixar Fernando Barbero, de Flix, a mon germà, i des de llavors me l’he comprat quatre vegades més. M’encantava la frescor que tenia i el so de les guitarres amb els solos del Rivers Cuomo. El segon, me’l va deixar Genís Bagés, el germà petit de Marcel Bagés, i m’encantaven les lletres del Sergio Algora. En aquell moment escoltava molts grups que cantaven en anglès i em va sobtar molt el fet que es poguessin fer aquelles lletres en castellà.

El_Nino_Gusano-El_Escarabajo_Mas_Grande_De_Europa-Frontal-600x600.jpg

  1. La primera cançó que vas aprendre a tocar amb el baix.

Quan vaig començar a aprendre a tocar el baix va sortir el Green Album, dels Weezer. No sé quantes hores vaig passar tocant la intró de “Hash Pipe”!

  1. El millor disc dels Teenage Fanclub.

És molt complicat quedar-te amb un sol disc dels Teenage Fanclub. És una de les bandes més completes que conec. Depenent del dia podria triar el Bandwagonesque, el Songs From Northern Britain o el Gran Prix, que són els tres discs més compactes que tenen.

MI0001392478.jpg

  1. La cançó que t’hauria agradat composar.

N’hi ha tantes! El “Heavenly Pop Hit”, dels The Chills, potser hagués estat una. És la cançó pop gairebé perfecta.

  1. Un disc que t’hagis comprat només perquè et molava la portada.

Come Pick Me Up, dels Superchunk. A Flix no hi havia cap botiga de discos i, de tant en tant, quan anava a Lleida, passava per la mítica Sony Gallery, que ara mateix està tancada. Allí, sovint hi havia cds molt barats. No coneixia Superchunk i em va cridar l’atenció aquella portada tan roja amb un moixó. Gran descoberta!

a0001329364_10.jpg

  1. La cançó que s’hauria de convertir ja en el nou himne de la Joventut Esportiva de Flix.

“Freedom”, dels Housemartins, perquè m’imagino el camp del Flix ple i tot el públic cantant la tonada. Crec que és una de les millors tornades de grups de pop amb lletres polítiques.

  1. El disc que fa més curts els viatges entre Flix i Barcelona.

El viatge entre Flix i Barcelona no es fa mai curt. A l’hivern hi passes calor i a l’estiu fred, perquè posen la calefacció i l’aire condicionat com volen. Els discos més pausats fan més curtes les quasi tres hores de trajecte i, en canvi, els més “tralleros” el fan més llarg. Per tant, Neil Young sempre és una bona opció per tornar a casa i els The Hives queden totalment descartats.

Neil_Young.jpg

  1. La cançó de Gebre que, quan es publiqui, ho petarà.

És difícil parlar del que passarà amb una cançó pròpia que ni tan sols s’ha gravat. Ara mateix, una de les cançons que gaudim més tocant és “Caixes”, que tracta d’un trasllat.

  1. El disc que fa menys amarga (si és possible) la trista notícia del tancament de la Fàbrica de Flix.

No hi ha cap disc que em faci oblidar la situació actual del poble; és un veritable drama. Però si haig de triar un disc per animar-me i no pensar-hi gaire, diria el From Langley Park To Memphis, dels Prefab Sprout. És un àlbum que va ser un canvi sonor radical en la carrera d’aquesta banda i sempre em posa de bon humor.

R-605827-1262722102.jpeg.jpg

  1. La millor cançó de Xarim Aresté.

“La Nova Cançó” és, per mi, la seva millor cançó. És meravellosament simple i amb els amics sempre l’acabem cantant com hooligans als seus concerts.

  1. El disc que t’hauria agradat veure enregistrar.

Sóc molt fan de Wilco i el Yankee Hotel Foxtrot és el millor que han fet. És un disc preciós que mai em canso de sentir. Està carregat de detalls i sempre que l’escolto em transmet el mateix que vaig sentir el primer dia.

71-J4jMNfCL._SL1500_.jpg

  1. La cançó perfecta per donar el tret de sortida a una nova edició del Festival Pingüí.

La cançó que defineix el Pingüí es “Malament”, de vàlius. És exactament com va el nostre festival. Comencem i sembla que tot va bé i, de sobte, tenim problemes. El primer any vam haver de tallar una porta perquè un camió no ens passava. Un altre any, al final de la nit, vam acabar tres persones desmuntant tot el festival. O l’any passat, que va ploure com no havia vist ploure mai al poble. Sort que al final sempre ens en sortim i acabem rient.

 

 

Melòmans: Mar Cianuro.

Per Frederic Cervelló.

cianu.jpg

La Mar Cianuro (Marta Nieto Postigo) és una poeta i programadora cultural barcelonina. Llicenciada en Humanitats i Màster en Edició per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha col·laborat en diversos projectes editorials com a traductora, correctora i editora.

Des del 2012 forma part de Drac Màgic, cooperativa per a la promoció de mitjans audiovisuals, de la què n’és corresponsable dels projectes educatius i programadora de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona, festival que té per objectiu promoure el cinema dirigit per dones i fer visible la cultura audiovisual femenina. Enguany, el festival, que s’estén entre els mesos de febrer i desembre, celebra la seva 26ª edició.

L’any 2013 va crear, junt a l’artista i gran amiga seva Tania Terror (Tania Berta Judith), el fanzín BRAVAS, en el què es mesclen els textos de la Mar (que ja anteriorment havia encetat el blog Escarnio kaboom para mujeres amables) amb els collages de la Tania. BRAVAS, que recentment ha publicat el seu quart número, és un fanzín com els d’abans, amb les pàgines fotocopiades en blanc i negre, plegades per la meitat i grapades. Segons les seves pròpies paraules, «BRAVAS neix per compartir les seves vivències com a nenes i dones en aquestes coordenades particulars del món i per proposar imaginaris que subverteixin l’univers avorrit i la memòria seca de l’androcentrisme».

El 2015 va formar amb Oliver Mancebo el col·lectiu artístic Mancebía Postigo, un espai des del qual auto-editen fanzines, llibres i pamflets, enregistren sons de receptes tradicionals, de mercats i d’arbres i organitzen la FRESCA (Fira d’Autoedició del Mercat de l’Abaceria), al barceloní barri de Gràcia.

  1. El disc que et transporta a l’adolescència.

L’altre dia vaig recuperar una còpia del disc Mi pequeño animal, de Christina y los Subterraneos, que corria per una bobina de cds que porto al cotxe. Em vaig adonar que és un disc brutal per conduir de nit i vaig fer un viatge llampec a la post-adolescència. «Flores raaaraaaaaas!» Però a la meva infància i adolescència hi havia moltíssima referència a aquella televisió musical dels 90. Les meves primeres vegades tenien banda sonora de No Doubt, PJ Harvey, The Cranberries, Nathalie Imbruglia, Alanis Morrisette o Dover. Tinc la sensació que sempre que encenia la televisió apareixia aquell magnífic one-hit-wonder de Meredith Brooks: “Bitch”. El girl power comercial que va seguir al “pelotazo” de les Spice Girls va tenir algun inconvenient, però també va fer que moltes nenes i noies creixéssim amb la convicció (era certa!) que la música estava plena de ties poderoses.

  1. La cançó que et posa BRAVA.

El segon disc sencer de Le Butcherettes (Sin, sin, sin) m’encén la sang amb la bona flama.

a3625666962_5.jpg

  1. El disc en el qual la poesia i la música es fusionen a la perfecció.

Let England Shake, de PJ Harvey em va semblar una meravella com a poemari decolonial. És una espècie de disc anacrònic, però alhora reflecteix la imatge d’un món globalitzat que irradia la mateixa violència que aquell altre món dels “descobriments”. La tia endinsa la navalla en la història colonial d’Anglaterra (i d’occident) i va i li surt un disc deliciós que només ens pot portar a deixar la violència de banda. Durant mesos vaig estar molt obsessionada amb el canvi de melodia cap al minut 2 del tema “In The Dark Places”…

  1. Una cançó de Bikini Kill.

Una de Bikini Kill: “New Radio”. I us diré també una de Julie Ruin, el nom sota el qual Kathleen Hanna va publicar un disc preciós el 1997 mentre estaven fent un descans amb Bikini Kill. La cançó que em ve al cap és “Tania”, que a més porta el nom de la meva millor amiga <3.

  1. El disc que millor descriu la ciutat de Barcelona.

Què difícil! Sortiré per la tangent de l’humor: No cities to Love, de Sleater -Kinney.? «It’s not the city, is the weather we love!».

sleater-kinney-no-cities-to-love-1b-696x696.jpg

  1. La cançó que s’hauria de convertir en l’himne de la lluita feminista.

Res d’un sol himne! Hi ha tantes cançons! Ha de ser alguna que t’ompli de bon rotllo, amor i ganes de compartir coses i cuidar a les col·legues, perquè el feminisme ha de ser la construcció d’una vida comuna, feliç, no violenta i corresponsable amb la resta de vides humanes i també no-humanes! Ara mateix el HIT feminista que sona al meu ordinador es la meravellosa “Jota antipatriarcal”, d’Ajuar. Potser després segueixo amb “Credit Card Babie$”, de MEN

1520330733_archive_1_ajuar_2.jpg

https://ajuar.bandcamp.com/track/jota-antipatriarcal

  1. Un disc per ballar, ballar, ballar…

Per ballar mentre et fas el cafè del matí: Live in Paris, de Nina Simone.

Per ballar de camí a la feina: WHOKILL, de Tune Yards.

Per ballar arrossegant els peus: The Fool, de Warpaint.

Per ballar en un local fosc a la matinada: Plunge, de Fever Ray.

R-4198515-1358319306-8211.jpeg.jpg

  1. Una cançó per fer la revolució.

Qualsevol cançó que estigui construint discurs en contra del patriarcat, el capitalisme, o qualsevol altra forma d’opressió. “Novias”, de Lorena Álvarez y Su Banda Municipal o “Abducida por formar una pareja”, de Tronco, o “Ex”, de Cosmo K són cançons sobre relacions afectives que revolucionen els imaginaris personals… i col·lectius!

  1. El disc que sona de fons mentre escrius els teus poemes.

This Fool Can Die Now, d’ Scout Niblett.

CS1272803-02A-BIG.jpg

  1. Una cançó per tancar una nova edició d’èxit de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona.

“We are Family”, de les Sister Sledge! «I got all my sisters with me!».

  1. La cançó que t’agradava de petita i que encara ara t’emociona.

Doncs dues cançons que em va ensenyar de nena el meu pare: “Nothing compares 2U”, de Sinéad O’Connor i In The Middle Of The Road, de The Pretenders.

  1. La darrera descoberta musical.

Un amic em va posar l’altre dia mentre sopàvem el disc The Kid, de Kaitlyn Aurelia Smith i em va deixar sense paraules. És una obra mestra d’aquelles que et transforma en pols d’estrella i et permet sentir-te fora del teu cos. A més, si us fixeu, els títols dels temes, un rere l’altre, fan una poesia en si mateixa. Què més es pot demanar?

Kaitlyn_Aurelia_Smith_-_The_Kid___WV170.jpg

 

 

Melòmans: Jordi Garrigós.

Per Frederic Cervelló.

Lucía Boned.JPG
Foto: Lucía Boned.

El nostre Melòman del mes de maig és en Jordi Garrigós, periodista cultural i músic barceloní.

A finals dels 2000, en acabar la carrera de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra, en Jordi va crear, amb una colla d’amics, el blog Gent Normal. La majoria d’ells eren periodistes recent llicenciats que tot just començaven a foguejar-se, amb feines precàries que no els motivaven i que trobaven en aquest blog un lloc on aixoplugar-se. Al cap de poc, però, el que va començar com un divertiment es va convertir en una de les capçaleres de referència de l’incipient nova escena musical de casa nostra. La seva proposta era fresca, entusiasta i pretesament subjectiva: com que no s’hi guanyaven la vida, no tenien cap lligam amb ningú i podien fer (i dir) el que els donava la gana. Segons explica Garrigós, van tenir la sort de topar-se amb una segona generació de músics indie en català, sorgida després de l’eclosió de Mazoni, Antònia Font, Sanjosex, i amb la qual Gent Normal va anar consolidant-se en paral·lel a l’ascens de les seves carreres. Parlem de gent com Joan Colomo, El Petit de Cal Eril, La Brigada, els Surfing Sirles i, òbviament, Manel. Garrigós afirma que la millor època de Gent Normal va ser la compresa entre els anys 2012 i 2013, “amb pics de visites que ja voldrien en aquell moment alguns mitjans convencionals de cultura”. Amb el pas dels anys, el projecte va anar perdent pistonada. Calia guanyar-se la vida en mitjans professionals i el temps que podien dedicar al blog era més escàs. Set anys després, del nucli fundador de Gent Normal només restava en actiu en Jordi Garrigós.

Una de les coses que més el satisfà de la creació de Gent Normal és el nombre de persones que van accedir a participar-hi de manera totalment voluntària; molts dels quals es guanyaven la vida escrivint i que al blog ho feien només per entusiasme: Kiko Amat, que va arribar a tenir-hi una secció, Alicia Kopf, que en va ser la coordinadora de la secció de llibres, el flixanco Joan Ferrús – actualment, i si el 155 ho permet, subdirector de El Jueves -, Miqui Otero, Martí Sales, Tomàs Fuentes, Isabel Sucunza

A dia d’avui, Gent Normal està en estat latent, tot i que no se’l pot donar per mort del tot, assegura Garrigós; això si, amb ell fora de primera línia.

Un dels moments crucials en la seva carrera fou quan els escriptors Kiko Amat i Miqui Otero, amb qui havia coincidit a Gent Normal, li van demanar de treballar amb ells al Primera Persona, festival que reuneix anualment al CCCB creadors de diverses disciplines artístiques que basen la seva obra en la pròpia experiència vital i del qual Amat i Otero en són els directors. L’edició d’enguany tindrà lloc entre els dies 11 i 12 de maig i hi prendran part, entre d’altres, les escriptores Virginie Despentes i Marina Garcés, les cineastes Elena Martín i Carla Simón, i la músic Christina Rosenvinge.

Actualment en Jordi Garrigós escriu al diari ARA, sobretot crítiques de concerts, i col·labora regularment amb el Time Out Barcelona i amb el suplement Tendències del diari El Mundo. A més, toca la guitarra amb les Kiwis, nova banda barcelonina d’inspiració nou-zelandesa, format també per Ines Martínez de Albornoz, Marta Millet i Marc Andreu. El grup ha publicat fa poc el seu EP de debut, de títol homònim.

https://kiwisbarcelona.bandcamp.com/

1- La primera cançó que vas aprendre a tocar a la guitarra.

A dia d’avui encara no toco massa bé la guitarra, però pots més o menys encertar quina és si pares bé la orella i li poses una mica d’imaginació. No m’agradaria convertir aquest test en un monogràfic sobre Teenage Fanclub, ja sóc prou objecte de befa amb els meus amics i amigues per culpa de la meva obsessió amb aquest grup. Però fent honor a la veritat, va ser ‘Baby Lee’, del seu penúltim disc. Crec que la segona va ser ‘Cast a Shadow’ dels Beat Happening, que vindria a ser la cançó més fàcil del món per aprendre tocar juntament amb ‘1000000 Kisses’ dels Half Japanese: dos acords i el Jad Fair desafinant a sobre: qui necessita més?

Teenage-Fanclub-resize-1a-1280x620.jpg

2- El primer disc que vas ressenyar.

Impossible de recordar, a nivell professional seria a l’Enderrock i deu fer uns 10 o 12 anys. Últimament no faig massa crítica de disc, a l’ARA ja no en fem, però l’any passat vaig publicar-ne alguna a Time Out, i si no recordo malament l’última va ser de l’EP de Coldplay, un bodrio.

CS656981-01A-BIG.jpg

3- La millor cançó dels Teenage Fanclub.

No puc dir-ne una, són el grup de la meva vida i m’agraden d’una manera irracional. Recomano fugir dels hits habituals i anar a buscar cançons “menors” (n’hi ha mil: ‘Planets’, ‘Accidental life’, ‘Slow fade’, ‘Speed of light’, ‘When I still have thee’, ‘The first sight’). També és molt recomanable seguir els projectes paral·lels de cada un d’ells (Lightships de Gerard Love, The New Mendicants i Jonny del Norman Blake o en Francis McDonald fent Nice Man). Ara, si n’haig de dir una que sigui molt especial, la més tatuable és ‘If I never see you again’, la cançó que tanca el ‘Howdy!’.

4- Un disc que t’hagis comprat només perquè et molava la portada.

Hooked, dels Brilliant Corners. Són un grup extremadament irregular, i tot i que tenen desenes de cançons xulíssimes, a Hooked no n’hi ha cap. Però la portada em va fer gràcia.

R-2140563-1283695924.jpeg.jpg

5- El disc o cançó “culpable” de la creació del blog Gent Normal.

És complicat reduir-ho tot a un disc, i una cançó ni t’explico. A més, el nucli que vam començar el GN érem força heterogenis. A risc de que els meus excompanys estiguin en desacord, escolliria Contra todo pronóstico, l’elapé de debut del Joan Colomo. Ens va volar el cap a tots, i la primera notícia que vam publicar a Gent Normal va ser sobre la seva sortida, així que quadra bastant bé de citar-lo aquí.

a2470611813_10.jpg

6- El disc que confirma l’excel·lent estat de salut de l’escena musical catalana.

Crec que és la resposta amb la que menys dubtaré de totes: Futbol d’avantguarda, de Da Souza. Aquests nois són uns genis absoluts. Ja heu sentit ‘Migracions de salmons’? Feu-ho!

7- La cançó perfecta per clausurar una altra edició d’èxit del festival Primera Persona.

Crec que ja han sonat cançons meravelloses a dia d’avui. Escoltar en directe ‘Dive for your memory’ dels Go Betweens cantada pel Norman Forster, ‘All my little word’ dels Magnetic Fields, ‘Amazing glow’ dels Pernice Brothers o ‘Sparky’s dreams’ dels Teenage Fanclub, amb en Gerard Love i els Beach Beach, en un festival al que has ajudat a organitzar és una sensació indescriptible i de llagrimeta. Cançons que serien un somni: ‘Never said goodbye’ dels Bats, ‘I’m a little dinosaur’ de Jonathan Richman i ‘Waiting room’ de Fugazi.

8- El millor disc produït per Joan Colomo.

Aquí m’agafes amb un dilema bastant gran, perquè en Joan va produir els discos de Els Surfing Sirles, que és un grup molt especial. A nivell col·lectiu era EL grup. Però per qüestions personals i justícia poètica diré Menos mal, de Me and the Bees. Que coi li passa a aquest país per a que aquest gent no siguin estrelles, els parin pel carrer per fer-se selfies i actuin als Goya? Ningú fa millors melodies i harmonies que elles. Són el meu grup favorit de l’estat.

meandthe-bees.jpg

9- La cançó que tothom hauria de conèixer ja de les Kiwis.

El més normal és que pràcticament ningú conegui a les Kiwis, a més és una mica lleig que en digui jo una. Però com que les cançons que hem gravat no són meves, recomano ‘Mapes infinits’, que és el tema més Kiwi-pop que tenim i el Marc i la Inés estan espectaculars amb les veus.

https://kiwisbarcelona.bandcamp.com/track/mapes-infinits

10- Un disc per escoltar al cotxe, de camí cap al Festival Pingüí.

Per anar de camí a Flix o a qualsevol altre lloc del món: The Supremes A’ go go. L’hecatombe de la Motown i un dels cims de la música popular.

R-4847100-1377359187-3212.jpeg.jpg

11- El single que no punxaràs més per por de ratllar-lo.

El meu set polsades favorit és “Perdido amor”, de Rumba Tres. La cançó me la va ensenyar el Miqui Otero, el meu sensei en el noble art de la rumba, i està al podi emocional i bailongo. També el ‘Hey little rich girl’ dels Specials. Però em temo que els seguiré punxant tots dos.

12- El disc que aconsegueix que oblidem, almenys durant una estona, que Donald Trump és el president dels Estats Units d’Amèrica.

The young mods, dels Impressions, Lo mato, d’Héctor Lavoe, 69 love songs, de Magnetic Fields, Dye it blonde, d’Smith Westerns, Come’on feel, dels Lemonheads, Dusk at cubist castle, d’Olivia Tremor Control’, #1 record, de Big Star. Qualsevol d’aquests discos nord-americans podria servir.

R-2358907-1468785942-5812.jpeg.jpg

Melòmans: Louise Sansom.

Per Frederic Cervelló

Nikita Routchenko
Foto: Nikita Routchenko.

La nostra Melòmana del mes d’abril és la Louise Joanne Sansom, nascuda a Londres l’any 1979 i veïna, des de fa una pila d’anys, de Collbató, petit poble del Baix Llobregat situat als peus de Montserrat.

Tot i que de petita el seu somni era ser ballarina – fins i tot li van concedir una beca per anar a estudiar a Paris -, la seva vida ha acabat girant al voltant de la música. Treballa com a responsable de promoció del segell discogràfic BCore, exerceix de traductora en festivals i és membre, des de fa 14 anys, d’Anímic, grup imprescindible de l’escena musical independent de casa nostra. Ells són els autors d’ Skin (Bcore Disc), un dels grans àlbums del passat 2017 i cop de timó notori en la trajectòria de la banda, virant cap a l’electrònica, com ja s’apuntava en el seu anterior treball, Hannibal (BCore Disc, 2013).

Junt amb el seu company Ferran Palau, la Louise s’ha embarcat recentment en un nou projecte. Es tracta de Hidden Track Records, segell discogràfic que n’aglutina altres de més petits (Famèlic, El Mamut Traçut, Boira Discos, Hang the Dj, Aiguamoll Records, Bubota), representant bona part del teixit musical indie del país, i que dóna cobertura a aquelles bandes que auto-editen el seu material. El segell també funciona com a agència de serveis per a grups novells. Els ajuden a demanar ajuts i subvencions, a tenir presència a les plataformes digitals, a portar la contractació, la promoció i a fer un seguiment del procés de fabricació dels seus discos. D’entre les primeres referències de Hidden Track Records trobem a Nigra Sum o Albert Lax, dels que ja us n’hem parlat a La Nova Escena; d’entre les darreres referències, els tarragonins TMN, que publicaran aquest mes d’abril el seu esperat disc de debut.

La Louise Sansom és també una destacada activista feminista i lluitadora pels drets dels nens transgèneres.

  1. El disc que millor descriu la teva Londres natal.

AIM, el último disco de M.I.A.

71VQLaTeX7L._SL1200_.jpg

  1. La cançó que s’hauria de convertir ja en el nou himne del Barnet Football Club.

(¿Es una indirecta? Jaja, sabéis entonces que mi padre jugó para este equipo de futbol?) jaja, si lo asocio a un recuerdo os diría que el tema de “Take a Fall for Me”, de James Blake, porque hay una estrofa que habla de fish and chips, y por alguna razón me lleva a recordar los entrenamientos de mi padre y como al acabar corríamos a pillar el tren con nuestros fish and chips en mano.

  1. El disc que et transporta a l’adolescència.

En honor a mi querida Dolores O’Riordan diré que el No need to argue de The Cranberries. Me sé cada acorde de cada instrumento y cada gemido de su voz.

maxresdefault.jpg

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

  1. La cançó que et fa ballar, ballar i ballar.

No puedo evitar levantarme cuando mi hijo pone temas de Rihanna y Katy Perry, esos ritmos me sacan el animal que tengo dentro jajaja, ahora si me pones un disco de Sarin, techno oscuro a tope, puedo estar en trance durante horas.

1454947217_531577_1454947540_noticia_normal.jpg

  1. La cançó que més ràbia et fa que s’hagi convertit en sintonia d’un anunci publicitari.

Pues rabia no me da, pero encuentro que se ha explotado demasiado a The XX tanto en anuncios como sintonías.

xx-blue-laura-mobile.jpg

  1. El disc que explica el pas d’Anímic del folk a l’electrònica.

Eso es más bien una evolución natural de que mi ser, siempre me ha gustado la electrónica desde que tenia 10 años y escuchaba sin parar mi cinta de Technotronic. Me inspiran artistas como FKA Twigs o MIA pero me gustan mezclarlo con el rock y elegancia de Savages por ejemplo.

4941fbcd53614e1d8c33622eb5dc7834

 7. La millor cançó que ha publicat BCore Disc.

Uala que difícil!! Va, diré uno más reciente, ‘Cuando el aire resuena’ de Alberto Montero.

  1. El disc dins del qual et quedaries a viure.

Illinoise de Sufjan Stevens o If you wait de London Grammar.

AKR104lp-C2_1024x1024.jpg

  1. El teu guilty pleasure; és a dir, la cançó o grup que et fa una mica de vergonya admetre que t’agrada.

Jejeje, pues mira, me dio una época por escuchar el Halcyon de Ellie Gouldyn, muy sobreproducido y comercial, pero mira, me gustaba!

R-3933948-1349966809-1516.jpeg.jpg

  1. El disc que més il·lusió et fa haver pogut editar amb Hidden Track Records.

Eso es muy difícil porque lo que sacamos son cosas que me gustan muchísimo y que son muy diferentes entre ellos, si tengo que decir uno supongo que sería la de Wind Atlas porque soy fan desde hace tiempo.

wa2b-e1510069235842.jpg

  1. La cançó que a tu et torna boja i que els teus companys odien.

Ha costado mucho este, lo hemos pensado entre amigos jajaj, repetirme a la Ellie Goulding, Ferran nunca se acuerda de quien es pero cuando sale una canción y la canto me dice que no la suporta.

p0335pcm.jpg

  1. La darrera descoberta musical.

Pues mira, hablaré de un dúo que lanzaré ahora con mi nuevo sello Hidden Track, porque me gustan mucho, se llaman WEIA, son miembros de la banda Aloha Bennets y lanzaremos su primer single en febrero ‘So Blue’.

 

Per a saber-ne més:

https://animic.bandcamp.com/

http://www.hiddentrackrecords.com/