Categoria: MELÒMANS

Per Frederic Cervelló.

El rapitenc Vicent Fibla va començar a punxar música electrònica al bar dels seus pares, quan tenia 16 anys. De més grandet, se’n va anar a Barcelona, a estudiar Belles Arts, la seva altra passió. A mitjans dels 90 va crear, junt a l’artista visual olotí Carles Congost, The Congosound, projecte que mesclava a la perfecció la música electrònica i les arts visuals. Paral·lelament va encetar la seva carrera en solitari com a Fibla, editant tres discos (el primer dels quals al prestigiós segell belga Sub Rosa), realitzant bandes sonores per a instal·lacions artístiques i col·laborant amb altres músics, com el col·lectiu britànic D-Fuse o amb el sevillà Arbol, amb qui va musicar en directe la pel·lícula Goodbye Dragon Inn (Tsai-Ming Liang) per commemorar el desè aniversari del Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona. Al 2001 va fundar el segell barceloní de música electrònica Spa.rk, casa d’artistes com Bradien i Escoffet, Wooky, Bruna, Arbol o el mateix Fibla.

Des del 2012 és director de l’Eufònic, Mostra d’Art Sonor i Visual de les Terres de l’Ebre, festival de referència i únic en la seva espècie, no només per l’acurada sel·lecció dels artistes que en prenen part, sinó per la seva vinculació i integració amb el paisatge de les Terres de l’Ebre i per la seva dispersió pel territori. També ha estat director del Centre d’Art Lo Pati (Amposta) al que va convertir en un dels punts capdavanters de l’art contemporani a casa nostra. Lo Pati i l’Eufònic han estat i són els motors de la revolució cultural que està vivint les Terres de l’Ebre en els darrers anys.

1- El disc que et transporta a l’adolescència.

Molts. Com que l’adolescència és un terreny inexplicable i ple d’incongruències, el cassete de “She works hard for the money” de Donna Summer, per exemple, en seria un.

2- La primera cançó que vas punxar com a DJ.

Recordo clarament una festa de final de curs de l’institut. Els “grans”, amb qui jo em feia més (i ja veus, ens portàvem un o dos anys), punxaven en una cabina lateral d’una sala de ball. Em van convidar a pujar i punxar, i d’entre el seus discos vaig triar la versió llarga de “Smalltown boy” de Bronski Beat. Vaig flipar de com sonava allò en un espai públic, com ballava la gent, com responia a una proposta d’inducció col·lectiva. Al fenomen de la música de ball, vaja. I recordo posar després alguna de “Low-Life” o “Brotherhood” de New Order. I així…

3- El millor disc que ha publicat el segell belga Sub Rosa.

Tots són del mateix nivell, depèn de en quin moment t’enxampa a tu com a oient. Però podríem triar “Complete Music For Films 1960-1984” de Luc Ferrari, per exemple.

4- La cançó que tothom hauria d’escoltar de Fibla.

“Suom nineteen seventies”. És una mica nyonyi, ho sé, però la melodia sempre m’ha tirat molt.

5- El disc on la música i l’art es donen la mà.

Qualsevol de Cabaret Voltaire o Pet Shop Boys, en qualsevol època o estat vital.

6- Un hit inqüestionable de The Congosound.

“Jessie’s theme” és inqüestionable, però el hit tapat és la versió en francès que vam fer de Guns N’ Roses. Gairebé ningú la va identificar, al seu moment.

7- La joïa de la corona del segell spa.RK.

El maxi dels Eedl, un punt i apart en allò que s’estava fent al país baix el concepte del qual parlem: pràcticament res, vaja.

8- Un disc per reivindicar l’escena musical ebrenca.

Veient el què s’entén com a “escena musical ebrenca” ara mateix, cap. Prefereixo coses Made in Tortosa no adscrites a cap escena.

9- El millor concert que ha acollit, fins ara, el Centre d’Art Lo Pati.

Corte Moderno. Molt bons i avant-la-lettre, amb una actitud inqüestionable. Però el dia de Maria Arnal i Marcel Bagès sempre tindrà alguna cosa de moment màgic.

10- La cançó que hauria de fer grans als North State.

“Late night calls”. Ho té tot.

11- El grup que t’agradaria programar al festival Eufònic.

Un show sorpresa de Boards of Canada en algun lloc amagat i recòndit, envoltat d’oliveres.

12. La teva darrera descoberta musical.

Els quatre discos ambient de Christina Vantzou. N’estic enganxat.

 

Per Frederic Cervelló.

Marcel Pey és un poeta que utilitza diferents llenguatges per expressar-se, des dels llibres d’artista a les instal·lacions, passant pel cinema i l’obra plàstica. Nascut a Cardona, des dels anys 60 viu a Tarragona, on va començar la seva carrera artística, primer escrivint poesia i després interessant-se pels llibres d’artista. Entre el 1973 i el 1998, Pey va publicar una trentena de llibres d’artista, des de Blind Machine (1973) fins a Black Japan (1998). A la dècada dels 80 hi predomina l’obra plàstica, amb treballs sobre suport fotogràfic divers en les que experimenta amb ampliacions de gran format i amb la tècnica Polaroid. Una part important d’aquesta obra plàstica es troba a la col·lecció de fotografia i art conceptual de Rafael Tous. També ha realitzat diverses instal·lacions multimèdia, en les que ha emprat suports fotogràfics, objectes, poemes, rètols lluminosos i projeccions. Des del 2008 es mostra actiu a Internet, amb intervencions en diverses plataformes: blogs, Facebook, YouTube o Vimeo.

S’ha tendit a incloure la seva obra en corrents artístics com el Pop Art i les seves derivacions, pel fet d’emprar imatges de la societat de consum, i en l’Art Conceptual, pel contingut ideològic de la seva obra. Ell, però, es sent més còmode com a artista undergound, des d’on té més llibertat per fer el que li ve de gust.

Gran afeccionat al cinema, Pey té predilecció pel cinema undergound americà, sobretot el de directors com Andy Warhol o David Lynch, i pel cinema de terror italià dels 70, el giallo, de Dario Argento o Mario Bava.

En els darrers anys, ha estat objecte de dues exposicions importants al Camp de Tarragona, totes dues comisariades per Assumpta Rosés, en les quals s’ha reivindicat la vigència de la seva obra: M. Pey Remastered (2016), al Museu de Valls, una extensa exposició antològica que reunia obres que feia temps que estaven en col·leccions privades o en diferents museus, i The Burning Blade (2018), al Tinglado 2 – Centre d’Art Tarragona, una selecció de treballs representatius de la seva carrera artística en diferents formats (fotografia, cinema, vídeo) acompanyats d’obres més recents, moltes d’elles inèdites. En ambdós casos, Rafael Tous va cedir peces que formen part de la seva col·lecció.

La seva darrera producció és Slasher (2019), que es va exposar des del 26 de gener fins al 15 de març a La Grey, espai d’art contemporani situat al carrer de Sant Llorenç, Tarragona. Marcel Pey hi presentava algunes de les seves peces més recents, en les que hi continua tractant els temes habituals però des d’un punt de vista més objectual. L’obra que s’hi mostrava estava basada en l’atrezzo recurrent dels films del gènere cinematogràfic al qual feia referència el títol de l’exposició, les eines necessàries  per a perpretrar un hipotètic crim (màscares, armes, parafernàlia militar) que quedava fora de càmera.

1. La cançó que fa que trobis a faltar la teva Cardona natal.

“Cuesta Abajo”, del Carlos Gardel.

2. El disc que et transporta a l’adolescència.

King Creole, d’Elvis Presley, La Bagarre, de Johnny Halliday, i, més endavant, Aftermath, dels Rolling Stones.

3. El primer grup punk (o post-punk) que vas escoltar.

Suposo que els Sex Pistols, com tothom. Blondie. O els Public Image Limited. O els Clash. El John Foxx..

4. El disc on el rock i la poesia es donen la mà.

Potser Horses, de Patti Smith. O Marquee Moon, de Television.

5. La cançó més perillosa de Lou Reed / The Velvet Underground.

“White Light , White Heat”. O “The End”, amb la Nico.

6. El millor disc de David Bowie.

Outsider.

7. El videoclip que més t’agrada dels Bauhaus.

“Ziggy Stardust”.

8. La cançó que més et commou de la Marianne Faithfull.

“Working Class Hero” o “They Come At Night”.

9. El disc més seductor d’en Bryan Ferry / Roxie Music.

Bête Noire.

10. La cançó que es podria amagar rere un poema d’Allen Ginsberg.

Qualsevol tema de Bob Dylan.

11. El disc que t’hauria agradat veure enregistrar.

Exile On Main Street, dels Rolling Stones. Slave to the Rythm o Nightclubbing, de Grace Jones.

 

12. La banda sonora d’una exposició de Marcel Pey.

La selecció musical de The Burning Blade, que vaig fer al Tinglado 2, va anar a càrrec de Rafel DJ i Gerard Gil, que també va posar música a peces meves quan vaig exposar Remastered al Museu de Valls. A The Red Circle, presentada a Juan Naranjo galeria & documents, va sonar Depeche Mode. També va haver-hi una intervenció de Jordi Valls un altre dia. A Slasher, ho he deixat en mans d’Antonio Luque i els de La Grey.

 

Per Frederic Cervelló.

La tortosina Anna Hierro va començar a ballar de petita, a l’escola de dansa de l’Anna Maria Bel, qui la va iniciar en la dansa contemporània i la va preparar per superar les proves d’accés a l’Institut del Teatre, on es va graduar, anys després, com a ballarina de contemporània. Des de llavors, ha combinat el treball d’intèrpret amb el d’assistent de moviment i coreografia per a obres de teatre i videoclips.

Des del 2009 forma part de La Veronal, una de les companyies de dansa més prestigioses del panorama internacional. Al 2014 va col·laborar com a assistent de moviment en l’obra “Los Esqueiters”, de Nao Albet i Marcel Borràs, estrenada al festival Temporada Alta. Al 2015 va formar part, com a ballarina i intèrpret, de l’espectacle “Football”, de la companyia Gelabert – Azzopardi, estrenada al Teatre Nacional de Catalunya. Al 2017 va ser l’encarregada d’obrir la primera edició del Femme In Arts – Visibles a Escena, un festival impulsat conjuntament pel Centre d’Art Lo Pati (Amposta) i els serveis d’atenció a les dones de l’Ajuntament d’Amposta i el Consell Comarcal del Montsià, amb la peça “Endosimbiòtica”, un solo de dansa creat especialment per a l’ocasió en el què interactuava amb l’exposició “Llots i Torbes”, de l’artista Mari Chordà. El passat 2018 va prendre part de l’obra “Euphemyth”, del col·lectiu Indi Gest, escrita i dirigida per Jordi Oriol, en el marc del festival The Future of Europe, celebrat a Suttgart, i va participar en la creació del col·lectiu de ballarins Hotel Escènic, amb qui ha estrenat obres de Marie Gyselbrecht i Quim Bigas.

En el camp del videoclip, ha col·laborat intensament amb el músic The New Raemon. Ha coreografiat i interpretat els vídeos de les cançons “Marathon Man” (2015), amb l’ Alba Pujol, “Reina del Amazonas” (2015), amb Nao Albet, i “En el centro del baile” (2018), amb Nao Albet i Alba Pujol, tots tres vídeos dirigits per la Lyona.

Des del 2013, forma part d’Ensemble Topogràfic, un projecte que experimenta amb el so i el moviment format en un origen per Carlos Martorell (Shoeg), so i programacions, Andreu Garcia (Ubaldo, The Noise of Mutt), guitarra, i ella mateixa, moviment, creat expressament per l’edició d’aquell any del festival Eufònic, on van presentar la peça “Sediment”, resultat d’una residència artística a Balada (en els límits municipals d’Amposta i Sant Jaume D’enveja, Montsià), facilitada pel propi festival i que també han obtingut altres artistes, com la Marina Herlop o la Maria Rodés, que hi van trobar la inspiració necessària per crear els seus darrers treballs, Babasha (Aloud Music, 2018) i Eclíptica (Satélite K, 2018), respectivament. Aquest mes de febrer, els Ensemble Topogràfic, ara reduïts al Carlos i l’Anna, van presentar “Meteora”, en col·laboració amb el músic Xavi Lloses, un espectacle que investiga amb la sonoritat, el moviment i la tecnologia, coproduït per l’Auditori de Barcelona i el Festival Salmon.

L’Anna Hierro és també professora de ballet i dansa contemporània a l’escola de dansa Assumpta Trens, de Vilafranca del Penedès, i professora de dansa contemporània per adults al Centre Cívic Barceloneta.

1- La primera cançó que recordes haver ballat.

“Pretty Woman”.

 2- El disc que et transporta a l’adolescència.

No need to argue, de The Cranberries.

 3- El disc que fa més curts els viatges entre Tortosa i Barcelona.

Qualsevol de música antiga.

 4- La cançó o grup que et fa una mica de vergonya admetre que t’agrada.

Les Spice Girls.

 5- El disc que sempre et fa ballar, ballar, ballar…

Cross, de Justice.

 6- La cançó que no aconseguirà mai que moguis ni un múscul del teu cos.

Qualsevol de les que representa Espanya a Eurovisió des que existeix OT.

 7-  El disc on la música i el cinema es donen la mà.

M’inspiren molt els compositors de bandes sonores Nino Rota i Thomas Newman, les seleccions musicals que sonen a les pel·lis de Paolo Sorrentino, la BSO de Hans Zimmer per al film “Interstellar” i un llarg etcètera, etcètera!!

8- La cançó que et suposaria un repte fer-ne una coreografia.

Qualsevol del Destroyed Room, de Sonic Youth.

9- La millor cançó de The New Raemon.

“Charlestón (flores y dolores)”.

10- El videoclip de la Lyona que més t’agrada.

“Marathon Man”.

 11- La peça d’ Ensemble Topogràfic que més gaudeixes ballar.

Totes, però ara estic focalitzada i enamorada de “Meteora”, que és la darrera creació, juntament amb el Xavi Lloses, i m’ha representat un nou repte com a intèrpret per tractar-se d’una instal·lació.

 12- La darrera descoberta musical.

Julia Holter i Hank Williams.

 Per a saber-ne més: annahierro.com

Per Frederic Cervelló.

El nostre primer Melòman del 2019 és el rapitenc Joan Ramon “Jota” Vizcarro, exfutbolista de la U.E. Rapitenca i, quan la feina de mecànic nàutic li permet, DJ i dinamitzador cultural i musical.

La seva passió per la música li ve de ben jove, quan parava l’orella a les novetats musicals que, en forma de vinil, portava a casa la seva germana mitjana. Va ser en l’àmbit domèstic que va descobrir a Radio Futura, Los Pegamoides, Los Negativos… Amb la seva colla d’amics, que es feien dir els Rockers per la seva predilecció pel rock dels 80 i començaments dels 90, freqüentava l’Arsenal, una sala recreativa en la què el propietari alliçonava als seus joves parroquians a base de Talking Heads, The Smiths o Pixies. Quan l’època de les «maquinetes» va quedar enrere, van canviar l’Arsenal pel Subway, mítica sala rapitenca reconeguda per l’aposta pels grups novells i per la bona música que s’hi escoltava. Va ser allà on Vizcarro va començar a punxar. Durant els anys, ha anat emprant diversos noms de guerra, depenent de l’estil de música que punxi: ByJota, DJ Jota, Los Mezcal… A les seves sessions, força eclèctiques, hi podreu escoltar música dels 80, indie, britpop, electrònica o soul.

Jota Vizcarro és, també, un dels impulsors de l’Associació Cultural El Petit Comité, que, amb seu a la Ràpita, organitza diversos esdeveniments musicals que s’han convertit ja en referents a les Terres de l’Ebre. Un dels més arrelats és el We Are Not Djs (WANDJS), una marató de deu hores de música ininterrompuda en la què es convida a punxar a gent que, tot i el seu bon gust musical, no acostuma a fer de DJ. El festival, que es celebra al Parc del Garbí de la Ràpita, va complir l’any passat la seva 11ª edició, dedicada exclusivament a dones no DJ. L’Associació també organitza, dins les festes de Sant Jaume, el Ball de Zafan, una nit de concerts en la què es vol recuperar com a espai lúdic l’antiga via del túnel de la Val de Zafán, que antigament donava accés al port de la Ràpita.

Una de les darreres «creacions» del Petit Comité és el SELECTES, un petit festival de música en directe que l’any passat va celebrar la primera edició amb concerts de Ferran Palau i Elle Belga a l’Auditori Sixto Mir de la Ràpita i que, ben aviat, donarà a conèixer la programació de l’edició d’enguany.

 

1- El disc que et transporta a l’adolescència.

Deseo Carnal, de Alaska y Dinarama. Adolescència pura, dissabte tarde, amics, variants 49 cc, xiques interessants, poble  veí i les cançons de Berlanga i Cia de Banda Sonora a tothora.

2- Un clàssic de Radio Futura.

“La estátua del Jardín Botánico”, estiu del 86 a la Devesa, jo 14 anys, los Auserón i esta cançó travessant la pell i arribant-me fins al cor per quedar-se a viure sempre.

 3- La primera cançó que vas punxar al Supway.

Tinc lo podi  gravat a sang: la primera “ANA”, del Bossanova dels Pixies,  la segona “Hand in Glove” dels Smiths, i la tercera “It’s the End of the World as We know it ( and I Feel Fine)”, dels meus estimats REM.

 4- El millor disc de David Bowie.

Molt complicat de contestar perquè estem parlant d’un artiste vital i té molts lp’s brillants, però escolliré el que em va impactar molt més per el moment meu personal, el HEROES.

 5- La cançó que s’hauria de convertir en el nou himne de la UE Rapitenca.

“Pon tu mente al Sol”, dels inigualables El Niño Gusano; una lletra immillorable per fer bandera i pintar a la sortida al camp: «No, ninguno de nosotros, estamos hechos con frío».

 6- La millor manera d’obrir una sessió de DJ de ByJota.

Sempre amb instrumentals, soul, rock, pop, funky, garatge o amb àudios de pel·lícules o inclòs diàlegs de Hugo Chávez.

 7- La cançó que tothom hauria d’escoltar de Charles Bradley.

Del Victim of Love, “Strictly Reserved for You”; classe en majúscules i una Menahan Street Band en estat de gràcia. Recomano totalment els Lp’s editats instrumentals dels mateixos lp’s de Charles Bradley per adonar-te’n que són músics brutals.

 8- El grup o solista que més feliç et faria poder programar amb el Petit Comitè.

Pascal Comelade, un geni únic, el seu directe és una experiència per a tots els sentits.

 9- El single que no punxaràs més per por de ratllar-lo.

“You Can Count on Me ( Theme From Hawai 5 – 0 )”, de Sammy Davis Jr. Pura dinamita per les  pistes de ball de fusta.

 10- Un disc que t’hagis comprat només perquè et molava la portada.

The La’s i la sorpresa va ser que té una de les millors cançons Pop més boniques de sempre, “There She Goes”, la cançó pop perfecta.

 11- La banda sonora ideal per un recorregut en cotxe pel Delta de l’Ebre.

A mi m’agrada, quan faig alguna sortida per la ribera i el Trabucador, escoltar bandes folk i aquí entrem en un món molt gran de infinita qualitat,  així que triaré l’últim que vaig fer en la família i escoltàvem el Excuses For Travellers, dels Mojave 3. Va ser sensacional escoltar la veu de Neil Hastead i visualitzar els camps d’arròs daurats i amb lo sol amagant-se per darrera el Montsià, pura poesia.

 12- La darrera descoberta musical.

Lawrence Rothman, el vaig veure a la última edició de l’Eufònic i vaig flipar amb la llum que desprèn artística i musicalment parlant.

 

 

 

Per Frederic Cervelló.

La Maria Cabrera, nascuda a Girona però resident a Barcelona, és una de les poetes més destacades de la seva generació. Va debutar l’any 2004 amb Jonàs (Editorial Galerada), amb el què va guanyar el premi Amadeu Oller per a joves poetes inèdits. Curosa i perfeccionista de mena, va trigar sis anys en publicar la seva segona referència, La matinada clara (Accent editorial), amb il·lustracions de Maria Alcaraz. L’any següent va participar en l’obra col·lectiva Ningú no ens representa. Poetes emprenyats (Editorial Setzevents, 2011), sorgida de l’acampada del moviment 15-M a la plaça Catalunya de Barcelona. Al 2017 va veure la llum la seva obra més reconeguda, La ciutat cansada (Proa), guanyadora del premi Carles Riba de poesia 2016. Aquest 2018 ha escrit el pròleg de l’edició en català de Teoria King Kong (L’Altra editorial), l’assaig feminista de l’escriptora francesa Virginie Despentes. Grups i músics com Panellet, Manel, Sílvia Pérez Cruz, Miss Carrussel, Clara Peya o Bikimel han musicat alguns dels seus poemes.

A banda de la poesia, l’altra gran passió de la Maria és la música. De fet, forma part, com a rapsoda, del grup barceloní El pèsol feréstec, el darrer disc dels quals, l’imprescindible Treure’n robins (The Indian Runners, 2017), inclou vàries adaptacions de poemes de La ciutat cansada. Amb la Irene Fontdevila comparteix el projecte Vladivostock, en el qual es fusionen els seus poemes amb el piano de la Irene. Al 2013 va crear, junt amb Les Sueques i la complicitat d’un bon grapat d’amics i poetes contemporanis, el fanzine de publicació menstrual Cor Pelut.

Llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, la Maria és professora associada de literatura a la Universitat de Barcelona, a més de traductora i correctora lingüística. Entre els seus darrers treballs en aquests camps hi trobem la traducció d’ El seu cos i altres festes (Llibres Anagrama, 2018), de l’escriptora nord-americana d’origen cubà Carmen Maria Machado, i la correcció de Monòleg del perdó (Males Herbes, 2018), del seu admirat Enric Casasses.

1. El disc que et transporta a l’adolescència.

Zen Arcade, de Hüsker Dü.

2. La cançó que t’agradaria poder tocar.

Hahahà, n’hi ha moltíssimes! M’agradaria, algun dia, aconseguir acompanyar El pèsol feréstec amb el violoncel –intento tocar-lo, una mica en lluita contra la natura perquè soc negada per a la música.

3. El disc que necessites escoltar quan tens el «cor pelut».

Música per a esos días difíciles? Doncs, per exemple, Big Mama Thorton: senyores amb veus columnars i que toquen la bateria. Devoció.

4. La millor adaptació musical que s’ha fet, fins ara, d’un poema teu.

«Cançó dels dies de cada dia», de Miss Carrussel. No la té gravada en cap disc, però l’havia tocada unes quantes vegades, i em sembla que és la versió d’un poema meu en què la interpretació musical dels versos em resulta més propera.

5. El disc en el què la música i la poesia es donen la mà.

Spiderland, de Slint, em sembla una rotunda meravella lírica; m’agrada molt la gravetat del dir, la veu que sembla que baixi de bosc «carregada de foscúries» —que diu Joan Vinyoli. N’hi ha mil més, es clar; en català, les lletres més delicades i punxegudes (i aquest contrast m’és cabdal en poesia: so i dissonància) són i seran, per mi, les de Les Sueques.

6. La cançó que tothom hauria de conèixer d’El pèsol feréstec.

«Escàs voler», Ausiàs March a ritme de reggaeton (del disc Cor de carn). També em fa molt feliç «Virgo Vamp», un poema de Pepe Sales, quan el toquen en directe i en Gerard Segura (guitarra, veu, EL pèsol primigeni) explica l’anècdota que el va motivar. Per a mi El pèsol és pell, és directe, i crec que cal veure’l en concert per gaudir-lo.

https://pesol.bandcamp.com/track/esc-s-voler-versos-dispersos-i-adaptats-dausi-s-march-i-gabriel-ferrater

7. El disc perfecte per acompanyar una lectura de poemes de la Blanca Llum Vidal.

Emmaar, de Tinariwen, podria fer-li una trena, a la Blanca, mentre recita Aquest amor que no és u, que és un diàleg i una brega amb el Càntic dels càntics i un jardí florit d’emoció i llengua que, sisplau!, si no heu llegit cuiteu a fer-ho. I no sé si tot Let them eat chaos, però la força de la Kate Tempest i la de la Blanca em casen, perquè els puja de terra com la saba.

8. La cançó de Les Sueques que et fa perdre el món de vista.

M’agrada molt «Ara és aquí», d’Educació física: és una cançó tan esmolada, tan escrita i composta en un moment de clarividència estripada, que em fa mal, la trencadissa de vidres que retrata. Tot i que n’hi ha moltes, que em fan perdre el món de vista… Soc molt feliç, jo, escoltant Les Sueques.

9. El disc dins del qual et quedaries a viure.

Soc cul de mal seient, i em costaria, quedar-me a viure en un sol lloc… Ara fa setmanes que escolto molt Moonshine Freeze, de This is the Kit.

10. La cançó que s’hauria de convertir en l’himne de la revolució feminista.

Ual·la, que difícil. «Faldilles i soroll», de Les Sueques? (És nota que en soc fan?)

11. La banda sonora d’un poema de l’Enric Casasses.

«I Set my Face to the Hillside», una cançó de TNT, de Tortoise, que crec que funcionaria de meravella per dir-hi a sobre algun tros del Monòleg del perdó, una obra de teatre de l’Enric que m’encanta.

12. Un disc per escoltar al cotxe, de camí a una nova edició del Festival Pingüí.

I Like Fun, de They Might Be Giants.

Per Frederic Cervelló.

La música és el motor de l’Agustí Nete Vericat; sense ella no funciona. Ja d’adolescent formava part d’una banda de rock sinistre del seu poble, Ulldecona. Es feien dir De Dol i estaven influenciats per The Cure, Bauhaus i l’escena punk i afterpunk. També estava involucrat en l’associacionisme local, endegant iniciatives musicals autogestionades.

Al 1997 se’n va anar a viure a Barcelona. Allà es va llicenciar en Història per la Universitat de Barcelona i va entrar en contacte amb l’escena musical i cultural de la capital. Va treballar de gestor cultural a La Capsa. Centre de Cultura Contemporània del Prat (de Llobregat) i a l’agència musical independent ZerodB, que s’encarregava del management de bandes com Love of Lesbian, Standstill, Élena o Tokio Sex Destruction. També va col·laborar com a crític musical en diverses revistes musicals (Muzikalia, Bad Music). L’any 2003 va tornar a Ulldecona, on va començar a elaborar el projecte de gestió patrimonial “Un passeig per la Història”, en el què posava en valor el patrimoni cultural de la seva vila natal. A Ulldecona va tenir una experiència gairebé mística amb l’Ermita de la Pietat, situada a la mola de Godall i amb una freqüentació humana des de temps immemorials. Es va convertir en l’epicentre de la seva activitat professional i del seu univers. De fet, fins i tot hi va viure durant una temporada.

Actualment treballa com a tècnic de Turisme i Patrimoni de l’Ajuntament d’Ulldecona i és el Director del Centre d’Interpretació d’Art Rupestre Abrics de l’Ermita. Del seu amor per l’ermita i la música va néixer el seu projecte més personal, el cicle Jornades Musicals a l’Ermita de la Pietat. Creades l’any 2005, s’han convertit en un dels referents musicals de les Terres de l’Ebre i del nord del País Valencià. Aquest any se n’ha celebrat la 14ª edició.

Nete va ser comissari de l’edició del 2015 del cicle Ebre, Música & Patrimoni, és autor de diversos articles sobre pensament i creació  contemporània i ofereix xerrades i conferències a universitats, museus, festivals i entitats culturals.

 

1- El disc dins el qual et quedaries a viure.

Ufff, l’etern dilema de triar no se’m dóna bé, perquè cada temporada tinc els meus preferits. Però posats a triar, en quan a influència i emocions, diria que tota la discografia dels Dead Can Dance, sense excepció. Bueno, cada setmana et diria algo diferent….

2- El disc en el què la música i la ciència-ficció es donen la mà.

Ohhhh, Space Ritual, dels Hawkwind, o el Dark Side of the Moon, dels Pink Floyd, me van influir d’una forma tremenda. I com no, The Rise And Fall Of Ziggy Stardust And The Spiders From Mars, del grandíssim David Bowie.

3- El disc que t’hauria agradat veure enregistrar.

Pel moment en què va ser creat i l’estat dels seus membres, me pirraria per haver estat a les sessions lisergico-musicals del Ponography, dels The Cure, per la foscor tòxica i potència que desprèn; o els 4 discos seguits: Scott 1, 2, 3 i 4, de l’infravalorat Scott Walker. Però en nº 1 seria el Marble Index, Desertshore i The End, de la meua musa Nico. Aquell moment històric i la influència que va causar en mi són enormíssimes!

4- El disc que confirma el bon estat de salut de l’actual escena musical catalana.

Ara mateix, flipo amb el nou d’en Guillamino: Fra Jupiter, o l’últim dels freakys Za! Ah, i amb la personalitat musical enorme de la Núria Graham!

5- Un disc per preparar un bon àpat.

Pos mira, porto uns quants dies cuinant amb tots els discos de Connan Mockasin, el Nocturne, dels Wild Nothing. Però l’estrella és Brian Eno en qualsevol dels seus inabarcables discos. No sé què té però m’inspira espiritual, psicològica i gastronòmicament.

6- La banda sonora ideal per fer un recorregut per la serra del Montsià.

L’experiència a la natura, m’agrada sense música, perquè ella mateixa ja me genera algo paregut; però si ara tingués que triar BSO per a passejar pel Montsià, crec que seria Nick Drake o Piano Magic. Demà segur que et diria una altra cosa….

7- El millor disc facturat per un grup o solista de les Terres de l’Ebre.

Radio Clotxa i Xurrac Asclat, dels Very Pomelo, o La Rosada, d’en Xarim Aresté, que ve a ser el mateix…. També els paisatges sonors de Panorama i Vaseline, del gran Shoeg. Ah, i els so actual de Benicarló underground com KLS, Anacardos Lata, Zé….

8- El grup que t’agradaria que vingués a tocar a les Jornades Musicals a l’Ermita de la Pietat.

La llista seria interminable i caòtica, però ara mateix et diria que els Za!, els Derbi Motoretta’s Burrito Kachimba, Mfc Chiken, Cheetah Brava, Capsula, Soledad Velez…. i així fins a l’infinit.

9- La cançó ideal per clausurar una altra edició d’èxit de les Jornades Musicals.

 “Currency”, dels The Black Angels, o un clàssic com el “Rock the Kashbah”, dels The Clash.

10- El disc que, per la seva càrrega espiritual, sonaria de lujo dins l’Ermita de la Pietat.

Dead Magic, d’Anna Von Hausswolff….crec expandiria los límits físics i espirituals del públic de les JMEP per com està composat i interpretat en directe. Poques propostes musicals equilibren taaaan bé els extrems de la clàssica contemporània, l’experimental, el drone, doom, Black….pop……

11- La darrera descoberta musical.

Tot i que escolto molta música i a cada lluna canvio de preferències, els Derbi Motoretta’s Burrito Kachimba me tenen al·lucinat. Banda sevillana que només tenint un parell de singles fan una barreja irresistible d’estils psicodèlics trencadors. Imagina’t a uns King Lizzard & the Lizard Wizard asalvatjats amb lo millor de la influència dels Triana més psicotròpics. S’han inventat un estil propi, únic i veritablement sugerent que se diu “kinkidelia”. La veritat és que és de lo millor que he escoltat en temps. Me tenen capturat i embruixat i intentaré fer lo que estigue a les meues mans per a que puguen estar a les 15esJMEP.

12- La cançó que voldries que sonés al teu funeral.

O “The Funeral Party”, dels The Cure, o “The misterious vanishing of Electra”, de la meua nova  musa post-Nico què és l’Anna Von Hausswolff…..i a un volum atronador. D’estos que fan tremolar la carcanada!!!

 

Per Frederic Cervelló.

Nascuda a Tortosa però resident a Tarragona, la Marilén Selva és una apassionada de la música. La dèria li ve, en part, de la seva família materna, de Móra d’Ebre. La seva tieta àvia hi regentava el Lenon, bar musical on hi van arribar a actuar El Duo Dinámico, i el seu avi tocava el saxofon a l’orquestra del poble.

Quan va complir els 8 anys li van regalar un radiocassette i als 14 va descobrir el punk i la new wave: Ramones, Clash, Ilegales, La Polla Records, Kortatu, The Cure, Bauhaus, Joy Division, B-52, Pixies…

Diplomada en Educació Social per la Universitat Rovira i Virgili, la Marilén ha col·laborat en diversos projectes de caire social relacionats amb infants i adolescents en situació de risc, en la prevenció de riscos associats al consum de substàncies psicoactives o d’intervenció en espais d’oci nocturn: Energy Control, Komado Nits Q…

Va ser una de les impulsores del Mercat de les Oportunitats, un espai on es duien a terme diferents activitats culturals: tallers musicals i de Dj, micròfons oberts i, un cop al mes, una gran festa d’intercanvis. A dia d’avui, el projecte està en stand by, tot i que alguns dels tallers que s’hi feien han trobat el seu lloc en altres emplaçaments de la ciutat: els micròfons oberts es fan al Stone i el taller d’harmònica al Sha. També va estar al darrera de la iniciativa Dones als Plats, col·lectiu de dones Djs que buscava donar-se visibilitat i «empoderar-se» en un sector tradicionalment masculí. La proposta ha mutat en Dona-li als Plats, un projecte participatiu i sense distinció de gènere que consisteix en plats oberts: tothom que ho vulgui, podrà punxar .

Actualment, la Marilén Selva és programadora de concerts a El Cau i al Mister Mojo i puntxa discos sota el nom de Dona als Plats.

1. La cançó que t’agradava de petita i que encara ara t’emociona.

“Mediterraneo”, de Joan Manuel Serrat.

2. El disc dins del qual et quedaries a viure.

M’agrada canviar sovint d’habitatge, però un disc com el The Velvet Underground és un bon lloc on tornar i quedar-s’hi  temps.

3. La cançó que més ràbia et fa que s’hagi convertit en la sintonia d’un espot publicitari.

No estic gens al dia; fa molts anys que no miro la tele. Una de les principals raons és pels espots publicitaris. No els suporto.

4. El disc que et vas comprar només perquè et molava la portada.

Bad music for Bad People, el recopilatori de The Cramps. La millor sorpresa que he tingut mai; em va obrir al món!

5. Un clàssic del punk.

“Sound of the suburbs”, dels The Members.

6. La cançó que més feliç et fa haver aprés a tocar a la guitarra.

‘I wanna live’, dels Ramones. Van ser els primers 3 acords -en realitat 4- que vaig aprendre a tocar a   l’escola de  Chitina, una amiga que ens donava classes a una colla de gent.

7. El primer grup que vas programar.

El primer cop, vaig programar quatre grups: Hogaza, The Transistor Arkestra, Le Cirke i Los Líquidos. Això passava al Groove de Tarragona l’any 2010, durant la presentació de FRAC-AS, un curtmetratge que vam fer al taller de cinema de Sitges. Per muntar aquest sarau, vaig demanar ajuda a Miquel Gistas, de Soulbonding. Encara continuo demanant-li ajuda per moltes coses.

8. El millor grup de punk de la Ribera d’Ebre.

Repulsa és, sens dubte, el millor grup de punk de la Ribera d’Ebre. I, a més, els dos germans -baix i guitarra-, són els meus cosins! Això és la broma que fem, perquè compartim cognom ‘Gurrera’ i poble, Mora d’Ebre, d’on són les nostres famílies. A Repulsa els vaig conèixer al primer Tarraco punk Calling, que vam organitzar produccions Let’s go! a la Sala el Cau.  Tarraco punk calling, és una crida a les bandes d’aquí i d’allà adscrites al punk, volem saber-ne més del que es fa al nostre entorn. Es important trobar canals de comunicació, difusió i unir gent amb els mateixos interessos.

https://repulsa.bandcamp.com/

9. La cançó que més cops has ballat al Cau.

“This is radio Clash”. Te la seva història… Va ser la cançó que va sonar al Cau quan em van demanar que portés la programació de la sala.

10. El disc que certifica el bon estat de salut de l’escena musical de Tarragona i voltants.

Se m’han enganxat Els Xiclets Mutants de Vandellòs II,  son de Reus. Penso que encara no han editat disc, però al seu Bandcamp els podem escoltar. Instrumental Cru, n’hi diuen.

https://xmvii.bandcamp.com/releases

11. Una cançó per començar una sessió de Dona als Plats.

“Quiero rock n roll”, de Aerolineas Federales.

12. El single que no punxaràs més per por a ratllar-lo.

‘Crazy’, dels 999.

Per Frederic Cervelló.

La Júlia Bertran és una periodista cultural especialitzada en arts escèniques. Des del 2005 treballa a Televisió de Catalunya, on ha estat redactora i reportera de programes culturals com Silenci?, Ànima o Tria33. També ha treballat a Catalunya Ràdio, Icat i Com Radio. Actualment és reportera del programa Quan arribin els marcians, de Televisió de Catalunya, i col·laboradora de la revista musical Enderrock.

Va ser la cantant dels TEJERO, banda barcelonina de pop-punk formada per ella mateixa i Juanpe González (La Banda Municipal del Polo Norte). Junts van publicar la demo Esto no volverá a ocurrir (2012) i el disc Drimin is pósibol (2013).

Al 2016 va exposar les seves il·lustracions a la Galeria H2O (Barcelona), sota el títol Imagina’t que fóssim normals. Afirma que la il·lustració va començar com un hobbie, però que poc a poc va descobrir que dibuixar li permetia desconnectar de tot el que l’amoïnava. El seu estil es caracteritza per la pinzellada ràpida i lluminosa, senzilla, sempre amb aquarel·la. I pel sentit de l’humor; segons ella, tant o més important que la pròpia il·lustració.

El 2017 va publicar el llibre M’estimes i em times (Editorial Bridge), en el què es qüestiona l’amor romàntic, la cultura monògama, la família tradicional i el sistema binari de gènere i els seus rols sexistes. Totes aquestes reflexions van acompanyades d’il·lustracions (seves) i d’entrevistes amb persones que viuen una sexualitat no normativa: Mari Luz Esteban, El Niño de Elche, Carolina del Olmo, Brigitte Vasallo, María Riot, Coral Herrera i Teo Pardo. La Júlia explica que, durant la gestació del llibre, que ha arribat ja a la segona edició, la van acompanyar les cançons de Maria Arnal i Marcel Bagés, St. Vincent, vàlius, Charlotte Gainsbourg i Núria Graham.

 

1- El disc que et transporta a l’adolescència.

Una semana en el motor de un autobús, de Los Planetas. I LSXX, de The Breeders.

 

2- Aquella cançó de Bon Jovi que encara ara t’agrada.

Cap. Jaja. M’heu fet tornar a escoltar les cançons que tant havia cantat quan anava al cole i…no en salvo cap. Em peto. Quin mal gust tenia.

3- El disc que et fa ballar, ballar i ballar.

Baile de magos, de Joe Crepúsculo.

O Oferta, de Las Bistecs.

O qualsevol de Mujeres.

O qualsevol de El último vecino.

O… (ballo fàcilment).

4- La cançó que tothom hauria de conèixer dels TEJERO.

Totes! “Víctimas”, “Todas las amas de casa han muerto”, “El rey puede violarte”, “Xavier García Albiol”, “Marca España”…a la presó de pet.

https://tejero.bandcamp.com/

5- El disc que confirma que estimar és «timar».

Estrella del mar, de Amaral.

 6- La cançó que sonarà a tot drap el dia que els marcians arribin a la Terra.

“¡Viva!”, de Los Punsetes.

 7- El disc que crea el clima perfecte per posar-se a dibuixar.

Quemadero, de Juventud Juché, per dibuixos plens de ràbia. I Burn your fire, d’Angel Olsen, per dibuixos més reflexius.

 8- La cançó que a tu et torna boja i que els teus companys de redacció no poden sofrir.

“Raka raka”, de Crimen Pasional.

9- El disc que demostra el bon estat de salut de l’actual escena musical catalana.

45 cerebros y un corazón, de Maria Arnal i Marcel Bagés.

 10- La cançó que es podria convertir en la banda sonora de la lluita feminista.

“Faldilles i soroll”, de Les Sueques.

 11- El disc dins del qual et quedaries a viure.

Stories from the city, stories from the sea, de la PJ Harvey.

LP2, de Los Punsetes.

Los Peces de colores, de Nueva vulcano.

Set tota la vida, de Mishima.

(és molt difícil només un!)

 12- Una cançó per follar.

“Break on through (to the other side)”, dels The doors.

 

Per Frederic Cervelló.

L’Anna Pallarès és una tarragonina inquieta. Més d’un la tindrà vista del Groove i d’altres saraus de la ciutat punxant punk-rock i tots els seus derivats possibles: indie-rock, garatge, hardcore.. amb les DJ’S Harveys o en solitari, amb el nom de DJ A. Harvey. O us sonarà de les activitats que organitza l’Associació Cultural Bandera Negra, de la què en forma part. Per a qui no ho conegui, Bandera Negra és un projecte cooperatiu que engloba diferents manifestacions culturals en un espai comú, llibertari i recíproc. El primer gran projecte de l’associació és #TarragonaCaraB, que pretén recollir 300 fotografies en blanc i negre dels deu districtes de la ciutat (30 per districte) i publicar-les en un llibre. El projecte és totalment participatiu. Es fan crides obertes a tot aquell que ho desitgi per fer una excursió fotogràfica a cadascun dels districtes de Tarragona i, a posteriori, s’escullen les 30 fotos que descriuran el districte en qüestió. La darrera sortida es va fer el passat mes de juliol a la Part Alta. L’acte va finalitzar amb un vermut amenitzat per una sessió de DJ A. Harvey. Bandera Negra també ofereix tallers, com el d’stencil, que van realitzar el juny passat al Minipop, i convoca certàmens fotogràfics; el darrer dels quals centrat en el Festival Internacional de Dixieland de Tarragona (amb la col·laboració del bar 12 Topos i de la Sala Trash).

L’Anna és també membre de Fridas, un col·lectiu obert i inclusiu que defensa la divulgació, l’acompanyament i l’autoeducació en qualsevol àmbit des d’una perspectiva feminista. El col·lectiu es va presentar a Tarragona al mes de febrer i ofereix diferents actes culturals cada mes.

Més informació:

https://www.facebook.com/resistenciabanderanegra/

https://banderanegra.org/

https://www.facebook.com/colectivoFridas/

https://fridasfeminist.wordpress.com/

L’Anna estarà punxant, com a DJ A. Harvey, el proper dissabte 11 d’agost al Camp de Mart de Tarragona (3h) dins els actes de la Imaginada.

 

1. El disc que et transporta a l’adolescència.

Vaig ser adolescent en plens anys noranta així que, de rigor, Nevermind de Nirvana; però d’igual manera em transporta un Mike  Patton en l’Angel Dust de Faith No More, uns Dinosaur Jr,  The Smiths,  Joy Division, Subterranean Kids…

2. La cançó que més cops has ballat al Cau.

“Pesadilla en el Parque de Atracciones”, dels Planetas; sense dubte!

3. El millor disc del punk.

Per a  mi, el millor disc del punk és, en realitat, un disc de transició entre el punk i el hardcore. A partir de descubrir-lo, el punk va a passar de  ser un estil de música a ser un estil de vida, una actitud: el primer disc i de títol homònim de Minor Threat.

4. Un himne riot.

Com a himne indiscutible del moviment Riot Grrrl, “Rebel girl”, de les Bikini Kill. No només per ser del grup més important d’aquest moviment feminista punk, sinó perquè a més aquesta cançó és una oda d’amor i admiració d’una dona cap a una altra dona.

5. La cançó que millor il·lustra la Cara B de la ciutat de Tarragona.

Una de les mil Cares B de Tarragona és la que il·lustra a la perfecció “Tarragona dorm” de Crim.

6. La cançó que s’hauria de convertir en el nou himne de la lluita feminista.

“Lisístrata” de la recent desapareguda  Gatta Catana, contundent, real i actual, i que recorda a més dones rellevants i lluitadores de la història…“déjame ser otra cosa que no sea un cuerpo, deja de follarme con los ojos…”

7. La cançó perfecta per obrir una sessió de DJ A. Harvey.

La primera cançó d’una sessió és tota una declaració d’intencions, així que, inevitablement,  “This is Love”, de la P.J.Harvey.

8. El single que no punxaràs més per por de ratllar-lo.
Sempre que punxo “Keep slipping away”, dels A place to Bury Strangers, la meva veu interior diu, aquesta és la última en molt de temps…però sempre cauen, em passa el mateix amb “Last cares”, de Misfits.

9. El disc que constata el bon estat de forma de l’escena musical de la demarcació de Tarragona.

Tot i que l’Ep s’hauria d’haver editat el 2010, amb Dotted Lines, els Islàndia Nunca Quema constaten el bon nivell de l’escena tarragonina.

10. El disc que sonava de fons mentre et preparaves les oposicions.
Per tal proesa vaig treure la pols a un clàssic que em va funcionar en la època universitària, Play, de Moby.

11. La darrera descoberta musical.
FAVX, un grup de Madrid que m’ha enamorat amb el seu EP Welfare, enèrgica barreja de punk, grunge i post-hardcore.

12. Una cançó per fer l’amor.
Uff, una llista sencera per fer l’amor, diria. Ho limitaré a dues cançons: “I feel you”de Depeche Mode i  ”Closer” de Nine Inch Nails.

Per Frederic Cervelló

L’Aleix Ferrús va néixer a Flix l’any 1986. De ben jove, cap a meitats dels 90, va començar a interessar-se per la música. La primera cançó que recorda és “Country House”, dels Blur, que estava a un cassette de son germà Joan. Amb ell ha rebuscat i intercanviat grups de música i ha compartit molts concerts.

Confessa que el «cuquet» de ser músic li va despertar en Xarim Aresté. Xarim i son germà petit, Germán Aresté, són amics seus de tota la vida, però el primer cop que el va veure dalt d’un escenari, cantant i tocant la guitarra amb els flixancos Mala Sang, va quedar del tot impressionat. No el reconeixia! Així que, al cap d’uns anys, va començar a tocar el baix amb uns amics del poble. No van arribar a tocar en directe però van omplir molts estius de suor i soroll. Més tard, ja a Barcelona, va formar part de diversos grups, dels quals Parlament és amb qui va fer més concerts. Actualment toca la guitarra amb el grup de punk-rock Pigmeo i amb Gebre, una mena de superbanda formada per músics de l’escena underground barcelonina, entre ells Adrià González (Samitier, L’Anna és un Koala) i Pol Serrahima (vàlius), que s’han unit per fer pop dels 90, inspirats en bandes com Teenage Fanclub o Guided By Voices, i que ben aviat entraran a l’estudi per gravar les seves primeres cançons.

L’Aleix és també un dels organitzadors del Festival Pingüí, impulsat des del 2015 per l’Associació de Músics de Flix i que aquest dissabte 7 de juliol celebrarà la seva quarta edició. El Pingüí té com a objectius dinamitzar l’oferta cultural de la zona, ser un impacte econòmic pel poble (sobretot d’ençà el tancament de la Fàbrica el desembre passat) i normalitzar la figura de la dona dalt dels escenaris.

1. El disc que et transporta a l’adolescència.

Els dos discs que em recorden a l’adolescència són el Blue Album, dels Weezer, i El Escarabajo Más Grande de Europa, de El Niño Gusano. Tots dos els vaig escoltar sense parar durant molt de temps… El primer, li va deixar Fernando Barbero, de Flix, a mon germà, i des de llavors me l’he comprat quatre vegades més. M’encantava la frescor que tenia i el so de les guitarres amb els solos del Rivers Cuomo. El segon, me’l va deixar Genís Bagés, el germà petit de Marcel Bagés, i m’encantaven les lletres del Sergio Algora. En aquell moment escoltava molts grups que cantaven en anglès i em va sobtar molt el fet que es poguessin fer aquelles lletres en castellà.

2. La primera cançó que vas aprendre a tocar amb el baix.

Quan vaig començar a aprendre a tocar el baix va sortir el Green Album, dels Weezer. No sé quantes hores vaig passar tocant la intró de “Hash Pipe”!

3. El millor disc dels Teenage Fanclub.

És molt complicat quedar-te amb un sol disc dels Teenage Fanclub. És una de les bandes més completes que conec. Depenent del dia podria triar el Bandwagonesque, el Songs From Northern Britain o el Gran Prix, que són els tres discs més compactes que tenen.

4. La cançó que t’hauria agradat composar.

N’hi ha tantes! El “Heavenly Pop Hit”, dels The Chills, potser hagués estat una. És la cançó pop gairebé perfecta.

5. Un disc que t’hagis comprat només perquè et molava la portada.

Come Pick Me Up, dels Superchunk. A Flix no hi havia cap botiga de discos i, de tant en tant, quan anava a Lleida, passava per la mítica Sony Gallery, que ara mateix està tancada. Allí, sovint hi havia cds molt barats. No coneixia Superchunk i em va cridar l’atenció aquella portada tan roja amb un moixó. Gran descoberta!

6. La cançó que s’hauria de convertir ja en el nou himne de la Joventut Esportiva de Flix.

“Freedom”, dels Housemartins, perquè m’imagino el camp del Flix ple i tot el públic cantant la tonada. Crec que és una de les millors tornades de grups de pop amb lletres polítiques.

7. El disc que fa més curts els viatges entre Flix i Barcelona.

El viatge entre Flix i Barcelona no es fa mai curt. A l’hivern hi passes calor i a l’estiu fred, perquè posen la calefacció i l’aire condicionat com volen. Els discos més pausats fan més curtes les quasi tres hores de trajecte i, en canvi, els més “tralleros” el fan més llarg. Per tant, Neil Young sempre és una bona opció per tornar a casa i els The Hives queden totalment descartats.

8. La cançó de Gebre que, quan es publiqui, ho petarà.

És difícil parlar del que passarà amb una cançó pròpia que ni tan sols s’ha gravat. Ara mateix, una de les cançons que gaudim més tocant és “Caixes”, que tracta d’un trasllat.

9. El disc que fa menys amarga (si és possible) la trista notícia del tancament de la Fàbrica de Flix.

No hi ha cap disc que em faci oblidar la situació actual del poble; és un veritable drama. Però si haig de triar un disc per animar-me i no pensar-hi gaire, diria el From Langley Park To Memphis, dels Prefab Sprout. És un àlbum que va ser un canvi sonor radical en la carrera d’aquesta banda i sempre em posa de bon humor.

10. La millor cançó de Xarim Aresté.

“La Nova Cançó” és, per mi, la seva millor cançó. És meravellosament simple i amb els amics sempre l’acabem cantant com hooligans als seus concerts.

11. El disc que t’hauria agradat veure enregistrar.

Sóc molt fan de Wilco i el Yankee Hotel Foxtrot és el millor que han fet. És un disc preciós que mai em canso de sentir. Està carregat de detalls i sempre que l’escolto em transmet el mateix que vaig sentir el primer dia.

12. La cançó perfecta per donar el tret de sortida a una nova edició del Festival Pingüí.

La cançó que defineix el Pingüí es “Malament”, de vàlius. És exactament com va el nostre festival. Comencem i sembla que tot va bé i, de sobte, tenim problemes. El primer any vam haver de tallar una porta perquè un camió no ens passava. Un altre any, al final de la nit, vam acabar tres persones desmuntant tot el festival. O l’any passat, que va ploure com no havia vist ploure mai al poble. Sort que al final sempre ens en sortim i acabem rient.