Melòmans: Vicent Fibla.

Per Frederic Cervelló.

GzLT0R3z.jpg

El rapitenc Vicent Fibla va començar a punxar música electrònica al bar dels seus pares, quan tenia 16 anys. De més grandet, se’n va anar a Barcelona, a estudiar Belles Arts, la seva altra passió. A mitjans dels 90 va crear, junt a l’artista visual olotí Carles Congost, The Congosound, projecte que mesclava a la perfecció la música electrònica i les arts visuals. Paral·lelament va encetar la seva carrera en solitari com a Fibla, editant tres discos (el primer dels quals al prestigiós segell belga Sub Rosa), realitzant bandes sonores per a instal·lacions artístiques i col·laborant amb altres músics, com el col·lectiu britànic D-Fuse o amb el sevillà Arbol, amb qui va musicar en directe la pel·lícula Goodbye Dragon Inn (Tsai-Ming Liang) per commemorar el desè aniversari del Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona. Al 2001 va fundar el segell barceloní de música electrònica Spa.rk, casa d’artistes com Bradien i Escoffet, Wooky, Bruna, Arbol o el mateix Fibla.

Des del 2012 és director de l’Eufònic, Mostra d’Art Sonor i Visual de les Terres de l’Ebre, festival de referència i únic en la seva espècie, no només per l’acurada sel·lecció dels artistes que en prenen part, sinó per la seva vinculació i integració amb el paisatge de les Terres de l’Ebre i per la seva dispersió pel territori. També ha estat director del Centre d’Art Lo Pati (Amposta) al que va convertir en un dels punts capdavanters de l’art contemporani a casa nostra. Lo Pati i l’Eufònic han estat i són els motors de la revolució cultural que està vivint les Terres de l’Ebre en els darrers anys.

1- El disc que et transporta a l’adolescència.

Molts. Com que l’adolescència és un terreny inexplicable i ple d’incongruències, el cassete de “She works hard for the money” de Donna Summer, per exemple, en seria un.

2- La primera cançó que vas punxar com a DJ.

Recordo clarament una festa de final de curs de l’institut. Els “grans”, amb qui jo em feia més (i ja veus, ens portàvem un o dos anys), punxaven en una cabina lateral d’una sala de ball. Em van convidar a pujar i punxar, i d’entre el seus discos vaig triar la versió llarga de “Smalltown boy” de Bronski Beat. Vaig flipar de com sonava allò en un espai públic, com ballava la gent, com responia a una proposta d’inducció col·lectiva. Al fenomen de la música de ball, vaja. I recordo posar després alguna de “Low-Life” o “Brotherhood” de New Order. I així…

3- El millor disc que ha publicat el segell belga Sub Rosa.

Tots són del mateix nivell, depèn de en quin moment t’enxampa a tu com a oient. Però podríem triar “Complete Music For Films 1960-1984” de Luc Ferrari, per exemple.

r50380.jpg

4- La cançó que tothom hauria d’escoltar de Fibla.

“Suom nineteen seventies”. És una mica nyonyi, ho sé, però la melodia sempre m’ha tirat molt.

5- El disc on la música i l’art es donen la mà.

Qualsevol de Cabaret Voltaire o Pet Shop Boys, en qualsevol època o estat vital.

p01bqvr0.jpg
Cabaret Voltaire.

6- Un hit inqüestionable de The Congosound.

“Jessie’s theme” és inqüestionable, però el hit tapat és la versió en francès que vam fer de Guns N’ Roses. Gairebé ningú la va identificar, al seu moment.

wsi-imageoptim-175.jpg
The Congosound.

7- La joïa de la corona del segell spa.RK.

El maxi dels Eedl, un punt i apart en allò que s’estava fent al país baix el concepte del qual parlem: pràcticament res, vaja.

zacduat.jpg
Eedl.

8- Un disc per reivindicar l’escena musical ebrenca.

Veient el què s’entén com a “escena musical ebrenca” ara mateix, cap. Prefereixo coses Made in Tortosa no adscrites a cap escena.

9- El millor concert que ha acollit, fins ara, el Centre d’Art Lo Pati.

Corte Moderno. Molt bons i avant-la-lettre, amb una actitud inqüestionable. Però el dia de Maria Arnal i Marcel Bagès sempre tindrà alguna cosa de moment màgic.

05 Helena B.jpg
Maria Arnal i Marcel Bagés. Foto: Helena Blanch.

10- La cançó que hauria de fer grans als North State.

“Late night calls”. Ho té tot.

11- El grup que t’agradaria programar al festival Eufònic.

Un show sorpresa de Boards of Canada en algun lloc amagat i recòndit, envoltat d’oliveres.

boc_81513.jpg

  1. La teva darrera descoberta musical.

Els quatre discos ambient de Christina Vantzou. N’estic enganxat.

CV.jpg

 

Melòmans: Marcel Pey.

Per Frederic Cervelló.

Maite Blay.jpg
Foto: Maite Blay.

Marcel Pey és un poeta que utilitza diferents llenguatges per expressar-se, des dels llibres d’artista a les instal·lacions, passant pel cinema i l’obra plàstica. Nascut a Cardona, des dels anys 60 viu a Tarragona, on va començar la seva carrera artística, primer escrivint poesia i després interessant-se pels llibres d’artista. Entre el 1973 i el 1998, Pey va publicar una trentena de llibres d’artista, des de Blind Machine (1973) fins a Black Japan (1998). A la dècada dels 80 hi predomina l’obra plàstica, amb treballs sobre suport fotogràfic divers en les que experimenta amb ampliacions de gran format i amb la tècnica Polaroid. Una part important d’aquesta obra plàstica es troba a la col·lecció de fotografia i art conceptual de Rafael Tous. També ha realitzat diverses instal·lacions multimèdia, en les que ha emprat suports fotogràfics, objectes, poemes, rètols lluminosos i projeccions. Des del 2008 es mostra actiu a Internet, amb intervencions en diverses plataformes: blogs, Facebook, YouTube o Vimeo.

S’ha tendit a incloure la seva obra en corrents artístics com el Pop Art i les seves derivacions, pel fet d’emprar imatges de la societat de consum, i en l’Art Conceptual, pel contingut ideològic de la seva obra. Ell, però, es sent més còmode com a artista undergound, des d’on té més llibertat per fer el que li ve de gust.

Gran afeccionat al cinema, Pey té predilecció pel cinema undergound americà, sobretot el de directors com Andy Warhol o David Lynch, i pel cinema de terror italià dels 70, el giallo, de Dario Argento o Mario Bava.

En els darrers anys, ha estat objecte de dues exposicions importants al Camp de Tarragona, totes dues comisariades per Assumpta Rosés, en les quals s’ha reivindicat la vigència de la seva obra: M. Pey Remastered (2016), al Museu de Valls, una extensa exposició antològica que reunia obres que feia temps que estaven en col·leccions privades o en diferents museus, i The Burning Blade (2018), al Tinglado 2 – Centre d’Art Tarragona, una selecció de treballs representatius de la seva carrera artística en diferents formats (fotografia, cinema, vídeo) acompanyats d’obres més recents, moltes d’elles inèdites. En ambdós casos, Rafael Tous va cedir peces que formen part de la seva col·lecció.

La seva darrera producció és Slasher (2019), que es va exposar des del 26 de gener fins al 15 de març a La Grey, espai d’art contemporani situat al carrer de Sant Llorenç, Tarragona. Marcel Pey hi presentava algunes de les seves peces més recents, en les que hi continua tractant els temes habituals però des d’un punt de vista més objectual. L’obra que s’hi mostrava estava basada en l’atrezzo recurrent dels films del gènere cinematogràfic al qual feia referència el títol de l’exposició, les eines necessàries  per a perpretrar un hipotètic crim (màscares, armes, parafernàlia militar) que quedava fora de càmera.

  1. La cançó que fa que trobis a faltar la teva Cardona natal.

“Cuesta Abajo”, del Carlos Gardel.

  1. El disc que et transporta a l’adolescència.

King Creole, d’Elvis Presley, La Bagarre, de Johnny Halliday, i, més endavant, Aftermath, dels Rolling Stones.

6893923-l

  1. El primer grup punk (o post-punk) que vas escoltar.

Suposo que els Sex Pistols, com tothom. Blondie. O els Public Image Limited. O els Clash. El John Foxx..

sex-pistols-dr-martens.jpg

  1. El disc on el rock i la poesia es donen la mà.

Potser Horses, de Patti Smith. O Marquee Moon, de Television.

horses-cover_custom-95bd29494bd12ecab828302378aa305f62fb5ccf-s800-c85.jpeg

  1. La cançó més perillosa de Lou Reed / The Velvet Underground.

“White Light , White Heat”. O “The End”, amb la Nico.

  1. El millor disc de David Bowie.

Outsider.

41cE66HorJL._SY355_.jpg

  1. El videoclip que més t’agrada dels Bauhaus.

“Ziggy Stardust”.

  1. La cançó que més et commou de la Marianne Faithfull.

“Working Class Hero” o “They Come At Night”.

  1. El disc més seductor d’en Bryan Ferry / Roxie Music.

Bête Noire.

R-2423163-1289666548.jpeg.jpg

  1. La cançó que es podria amagar rere un poema d’Allen Ginsberg.

Qualsevol tema de Bob Dylan.

a4-4.jpg

  1. El disc que t’hauria agradat veure enregistrar.

Exile On Main Street, dels Rolling Stones. Slave to the Rythm o Nightclubbing, de Grace Jones.

gram-parsons-keith-richards-mick-jagger-villa-nellcôte-Copyright-Dominique-Tarle.jpg 

  1. La banda sonora d’una exposició de Marcel Pey.

La selecció musical de The Burning Blade, que vaig fer al Tinglado 2, va anar a càrrec de Rafel DJ i Gerard Gil, que també va posar música a peces meves quan vaig exposar Remastered al Museu de Valls. A The Red Circle, presentada a Juan Naranjo galeria & documents, va sonar Depeche Mode. També va haver-hi una intervenció de Jordi Valls un altre dia. A Slasher, ho he deixat en mans d’Antonio Luque i els de La Grey.

 

Melòmans: Anna Hierro.

Per Frederic Cervelló.

Noemí Elias.jpg
Foto: Noemí Elias.

La tortosina Anna Hierro va començar a ballar de petita, a l’escola de dansa de l’Anna Maria Bel, qui la va iniciar en la dansa contemporània i la va preparar per superar les proves d’accés a l’Institut del Teatre, on es va graduar, anys després, com a ballarina de contemporània. Des de llavors, ha combinat el treball d’intèrpret amb el d’assistent de moviment i coreografia per a obres de teatre i videoclips.

Des del 2009 forma part de La Veronal, una de les companyies de dansa més prestigioses del panorama internacional. Al 2014 va col·laborar com a assistent de moviment en l’obra “Los Esqueiters”, de Nao Albet i Marcel Borràs, estrenada al festival Temporada Alta. Al 2015 va formar part, com a ballarina i intèrpret, de l’espectacle “Football”, de la companyia Gelabert – Azzopardi, estrenada al Teatre Nacional de Catalunya. Al 2017 va ser l’encarregada d’obrir la primera edició del Femme In Arts – Visibles a Escena, un festival impulsat conjuntament pel Centre d’Art Lo Pati (Amposta) i els serveis d’atenció a les dones de l’Ajuntament d’Amposta i el Consell Comarcal del Montsià, amb la peça “Endosimbiòtica”, un solo de dansa creat especialment per a l’ocasió en el què interactuava amb l’exposició “Llots i Torbes”, de l’artista Mari Chordà. El passat 2018 va prendre part de l’obra “Euphemyth”, del col·lectiu Indi Gest, escrita i dirigida per Jordi Oriol, en el marc del festival The Future of Europe, celebrat a Suttgart, i va participar en la creació del col·lectiu de ballarins Hotel Escènic, amb qui ha estrenat obres de Marie Gyselbrecht i Quim Bigas.

En el camp del videoclip, ha col·laborat intensament amb el músic The New Raemon. Ha coreografiat i interpretat els vídeos de les cançons “Marathon Man” (2015), amb l’ Alba Pujol, “Reina del Amazonas” (2015), amb Nao Albet, i “En el centro del baile” (2018), amb Nao Albet i Alba Pujol, tots tres vídeos dirigits per la Lyona.

Des del 2013, forma part d’Ensemble Topogràfic, un projecte que experimenta amb el so i el moviment format en un origen per Carlos Martorell (Shoeg), so i programacions, Andreu Garcia (Ubaldo, The Noise of Mutt), guitarra, i ella mateixa, moviment, creat expressament per l’edició d’aquell any del festival Eufònic, on van presentar la peça “Sediment”, resultat d’una residència artística a Balada (en els límits municipals d’Amposta i Sant Jaume D’enveja, Montsià), facilitada pel propi festival i que també han obtingut altres artistes, com la Marina Herlop o la Maria Rodés, que hi van trobar la inspiració necessària per crear els seus darrers treballs, Babasha (Aloud Music, 2018) i Eclíptica (Satélite K, 2018), respectivament. Aquest mes de febrer, els Ensemble Topogràfic, ara reduïts al Carlos i l’Anna, van presentar “Meteora”, en col·laboració amb el músic Xavi Lloses, un espectacle que investiga amb la sonoritat, el moviment i la tecnologia, coproduït per l’Auditori de Barcelona i el Festival Salmon.

L’Anna Hierro és també professora de ballet i dansa contemporània a l’escola de dansa Assumpta Trens, de Vilafranca del Penedès, i professora de dansa contemporània per adults al Centre Cívic Barceloneta.

1- La primera cançó que recordes haver ballat.

“Pretty Woman”.

 2- El disc que et transporta a l’adolescència.

No need to argue, de The Cranberries.

R-369633-1437271439-6809.jpeg.jpg

 3- El disc que fa més curts els viatges entre Tortosa i Barcelona.

Qualsevol de música antiga.

 4- La cançó o grup que et fa una mica de vergonya admetre que t’agrada.

Les Spice Girls.

DESTACADA_spice20cosas.jpg

 5- El disc que sempre et fa ballar, ballar, ballar…

Cross, de Justice.

31cplnMj+jL.jpg

 6- La cançó que no aconseguirà mai que moguis ni un múscul del teu cos.

Qualsevol de les que representa Espanya a Eurovisió des que existeix OT.

 7-  El disc on la música i el cinema es donen la mà.

M’inspiren molt els compositors de bandes sonores Nino Rota i Thomas Newman, les seleccions musicals que sonen a les pel·lis de Paolo Sorrentino, la BSO de Hans Zimmer per al film “Interstellar” i un llarg etcètera, etcètera!!

8- La cançó que et suposaria un repte fer-ne una coreografia.

Qualsevol del Destroyed Room, de Sonic Youth.

MI0001525134.jpg

9- La millor cançó de The New Raemon.

“Charlestón (flores y dolores)”.

10- El videoclip de la Lyona que més t’agrada.

“Marathon Man”.

 11- La peça d’ Ensemble Topogràfic que més gaudeixes ballar.

Totes, però ara estic focalitzada i enamorada de “Meteora”, que és la darrera creació, juntament amb el Xavi Lloses, i m’ha representat un nou repte com a intèrpret per tractar-se d’una instal·lació.

 12- La darrera descoberta musical.

Julia Holter i Hank Williams.

julia-holter_larry-hirshowitz_wide-95dad41b7718da86b33ecd6fb7f05766e5b8b46b.jpg

 Per a saber-ne més: annahierro.com

Melòmans: Jota Vizcarro.

Per Frederic Cervelló.

patente de corsario
Foto: Patente de Corsario.

El nostre primer Melòman del 2019 és el rapitenc Joan Ramon “Jota” Vizcarro, exfutbolista de la U.E. Rapitenca i, quan la feina de mecànic nàutic li permet, DJ i dinamitzador cultural i musical.

La seva passió per la música li ve de ben jove, quan parava l’orella a les novetats musicals que, en forma de vinil, portava a casa la seva germana mitjana. Va ser en l’àmbit domèstic que va descobrir a Radio Futura, Los Pegamoides, Los Negativos… Amb la seva colla d’amics, que es feien dir els Rockers per la seva predilecció pel rock dels 80 i començaments dels 90, freqüentava l’Arsenal, una sala recreativa en la què el propietari alliçonava als seus joves parroquians a base de Talking Heads, The Smiths o Pixies. Quan l’època de les «maquinetes» va quedar enrere, van canviar l’Arsenal pel Subway, mítica sala rapitenca reconeguda per l’aposta pels grups novells i per la bona música que s’hi escoltava. Va ser allà on Vizcarro va començar a punxar. Durant els anys, ha anat emprant diversos noms de guerra, depenent de l’estil de música que punxi: ByJota, DJ Jota, Los Mezcal… A les seves sessions, força eclèctiques, hi podreu escoltar música dels 80, indie, britpop, electrònica o soul.

Jota Vizcarro és, també, un dels impulsors de l’Associació Cultural El Petit Comité, que, amb seu a la Ràpita, organitza diversos esdeveniments musicals que s’han convertit ja en referents a les Terres de l’Ebre. Un dels més arrelats és el We Are Not Djs (WANDJS), una marató de deu hores de música ininterrompuda en la què es convida a punxar a gent que, tot i el seu bon gust musical, no acostuma a fer de DJ. El festival, que es celebra al Parc del Garbí de la Ràpita, va complir l’any passat la seva 11ª edició, dedicada exclusivament a dones no DJ. L’Associació també organitza, dins les festes de Sant Jaume, el Ball de Zafan, una nit de concerts en la què es vol recuperar com a espai lúdic l’antiga via del túnel de la Val de Zafán, que antigament donava accés al port de la Ràpita.

Una de les darreres «creacions» del Petit Comité és el SELECTES, un petit festival de música en directe que l’any passat va celebrar la primera edició amb concerts de Ferran Palau i Elle Belga a l’Auditori Sixto Mir de la Ràpita i que, ben aviat, donarà a conèixer la programació de l’edició d’enguany.

 

1- El disc que et transporta a l’adolescència.

Deseo Carnal, de Alaska y Dinarama. Adolescència pura, dissabte tarde, amics, variants 49 cc, xiques interessants, poble  veí i les cançons de Berlanga i Cia de Banda Sonora a tothora.

Alasca-Y-Dinarama-Deseo-Carnal.jpg

2- Un clàssic de Radio Futura.

“La estátua del Jardín Botánico”, estiu del 86 a la Devesa, jo 14 anys, los Auserón i esta cançó travessant la pell i arribant-me fins al cor per quedar-se a viure sempre.

 3- La primera cançó que vas punxar al Supway.

Tinc lo podi  gravat a sang: la primera “ANA”, del Bossanova dels Pixies,  la segona “Hand in Glove” dels Smiths, i la tercera “It’s the End of the World as We know it ( and I Feel Fine)”, dels meus estimats REM.

 4- El millor disc de David Bowie.

Molt complicat de contestar perquè estem parlant d’un artiste vital i té molts lp’s brillants, però escolliré el que em va impactar molt més per el moment meu personal, el HEROES.

77a1d541d7e5b1220d6ea4607688bef0_XL.jpg

 5- La cançó que s’hauria de convertir en el nou himne de la UE Rapitenca.

“Pon tu mente al Sol”, dels inigualables El Niño Gusano; una lletra immillorable per fer bandera i pintar a la sortida al camp: «No, ninguno de nosotros, estamos hechos con frío».

 6- La millor manera d’obrir una sessió de DJ de ByJota.

Sempre amb instrumentals, soul, rock, pop, funky, garatge o amb àudios de pel·lícules o inclòs diàlegs de Hugo Chávez.

 7- La cançó que tothom hauria d’escoltar de Charles Bradley.

Del Victim of Love, “Strictly Reserved for You”; classe en majúscules i una Menahan Street Band en estat de gràcia. Recomano totalment els Lp’s editats instrumentals dels mateixos lp’s de Charles Bradley per adonar-te’n que són músics brutals.

 8- El grup o solista que més feliç et faria poder programar amb el Petit Comitè.

Pascal Comelade, un geni únic, el seu directe és una experiència per a tots els sentits.

780_008_3580137_7e0f1a9e6448a802ba08d0dfaa6f6d09.jpg

 9- El single que no punxaràs més per por de ratllar-lo.

“You Can Count on Me ( Theme From Hawai 5 – 0 )”, de Sammy Davis Jr. Pura dinamita per les  pistes de ball de fusta.

 10- Un disc que t’hagis comprat només perquè et molava la portada.

The La’s i la sorpresa va ser que té una de les millors cançons Pop més boniques de sempre, “There She Goes”, la cançó pop perfecta.

 11- La banda sonora ideal per un recorregut en cotxe pel Delta de l’Ebre.

A mi m’agrada, quan faig alguna sortida per la ribera i el Trabucador, escoltar bandes folk i aquí entrem en un món molt gran de infinita qualitat,  així que triaré l’últim que vaig fer en la família i escoltàvem el Excuses For Travellers, dels Mojave 3. Va ser sensacional escoltar la veu de Neil Hastead i visualitzar els camps d’arròs daurats i amb lo sol amagant-se per darrera el Montsià, pura poesia.

MI0001758602.jpg

 12- La darrera descoberta musical.

Lawrence Rothman, el vaig veure a la última edició de l’Eufònic i vaig flipar amb la llum que desprèn artística i musicalment parlant.

wtlm_lawrencerothman_2

 

 

 

Melòmans: Maria Cabrera.

Per Frederic Cervelló.

46941675_1206334596180224_5377000932322050048_n.jpg

La Maria Cabrera, nascuda a Girona però resident a Barcelona, és una de les poetes més destacades de la seva generació. Va debutar l’any 2004 amb Jonàs (Editorial Galerada), amb el què va guanyar el premi Amadeu Oller per a joves poetes inèdits. Curosa i perfeccionista de mena, va trigar sis anys en publicar la seva segona referència, La matinada clara (Accent editorial), amb il·lustracions de Maria Alcaraz. L’any següent va participar en l’obra col·lectiva Ningú no ens representa. Poetes emprenyats (Editorial Setzevents, 2011), sorgida de l’acampada del moviment 15-M a la plaça Catalunya de Barcelona. Al 2017 va veure la llum la seva obra més reconeguda, La ciutat cansada (Proa), guanyadora del premi Carles Riba de poesia 2016. Aquest 2018 ha escrit el pròleg de l’edició en català de Teoria King Kong (L’Altra editorial), l’assaig feminista de l’escriptora francesa Virginie Despentes. Grups i músics com Panellet, Manel, Sílvia Pérez Cruz, Miss Carrussel, Clara Peya o Bikimel han musicat alguns dels seus poemes.

A banda de la poesia, l’altra gran passió de la Maria és la música. De fet, forma part, com a rapsoda, del grup barceloní El pèsol feréstec, el darrer disc dels quals, l’imprescindible Treure’n robins (The Indian Runners, 2017), inclou vàries adaptacions de poemes de La ciutat cansada. Amb la Irene Fontdevila comparteix el projecte Vladivostock, en el qual es fusionen els seus poemes amb el piano de la Irene. Al 2013 va crear, junt amb Les Sueques i la complicitat d’un bon grapat d’amics i poetes contemporanis, el fanzine de publicació menstrual Cor Pelut.

Llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, la Maria és professora associada de literatura a la Universitat de Barcelona, a més de traductora i correctora lingüística. Entre els seus darrers treballs en aquests camps hi trobem la traducció d’ El seu cos i altres festes (Llibres Anagrama, 2018), de l’escriptora nord-americana d’origen cubà Carmen Maria Machado, i la correcció de Monòleg del perdó (Males Herbes, 2018), del seu admirat Enric Casasses.

  1. El disc que et transporta a l’adolescència.

Zen Arcade, de Hüsker Dü.

zen-arcade-4f2c0e555c91c.jpg

  1. La cançó que t’agradaria poder tocar.

Hahahà, n’hi ha moltíssimes! M’agradaria, algun dia, aconseguir acompanyar El pèsol feréstec amb el violoncel –intento tocar-lo, una mica en lluita contra la natura perquè soc negada per a la música.

17621738_1265074106924487_7266708561308478360_o.jpg
El pèsol feréstec
  1. El disc que necessites escoltar quan tens el «cor pelut».

Música per a esos días difíciles? Doncs, per exemple, Big Mama Thorton: senyores amb veus columnars i que toquen la bateria. Devoció.

Big-Mama-Thornton_0014.jpg

  1. La millor adaptació musical que s’ha fet, fins ara, d’un poema teu.

«Cançó dels dies de cada dia», de Miss Carrussel. No la té gravada en cap disc, però l’havia tocada unes quantes vegades, i em sembla que és la versió d’un poema meu en què la interpretació musical dels versos em resulta més propera.

image.jpg
Miss Carrussel
  1. El disc en el què la música i la poesia es donen la mà.

Spiderland, de Slint, em sembla una rotunda meravella lírica; m’agrada molt la gravetat del dir, la veu que sembla que baixi de bosc «carregada de foscúries» —que diu Joan Vinyoli. N’hi ha mil més, es clar; en català, les lletres més delicades i punxegudes (i aquest contrast m’és cabdal en poesia: so i dissonància) són i seran, per mi, les de Les Sueques.

maxresdefault.jpg
Slint
  1. La cançó que tothom hauria de conèixer d’El pèsol feréstec.

«Escàs voler», Ausiàs March a ritme de reggaeton (del disc Cor de carn). També em fa molt feliç «Virgo Vamp», un poema de Pepe Sales, quan el toquen en directe i en Gerard Segura (guitarra, veu, EL pèsol primigeni) explica l’anècdota que el va motivar. Per a mi El pèsol és pell, és directe, i crec que cal veure’l en concert per gaudir-lo.

17457284_1265073793591185_1704778104308306438_n.jpg

https://pesol.bandcamp.com/track/esc-s-voler-versos-dispersos-i-adaptats-dausi-s-march-i-gabriel-ferrater

  1. El disc perfecte per acompanyar una lectura de poemes de la Blanca Llum Vidal.

Emmaar, de Tinariwen, podria fer-li una trena, a la Blanca, mentre recita Aquest amor que no és u, que és un diàleg i una brega amb el Càntic dels càntics i un jardí florit d’emoció i llengua que, sisplau!, si no heu llegit cuiteu a fer-ho. I no sé si tot Let them eat chaos, però la força de la Kate Tempest i la de la Blanca em casen, perquè els puja de terra com la saba.

a2948830405_10.jpg

  1. La cançó de Les Sueques que et fa perdre el món de vista.

M’agrada molt «Ara és aquí», d’Educació física: és una cançó tan esmolada, tan escrita i composta en un moment de clarividència estripada, que em fa mal, la trencadissa de vidres que retrata. Tot i que n’hi ha moltes, que em fan perdre el món de vista… Soc molt feliç, jo, escoltant Les Sueques.

  1. El disc dins del qual et quedaries a viure.

Soc cul de mal seient, i em costaria, quedar-me a viure en un sol lloc… Ara fa setmanes que escolto molt Moonshine Freeze, de This is the Kit.

moonshine freeze_this is the kit.jpg

  1. La cançó que s’hauria de convertir en l’himne de la revolució feminista.

Ual·la, que difícil. «Faldilles i soroll», de Les Sueques? (És nota que en soc fan?)

  1. La banda sonora d’un poema de l’Enric Casasses.

«I Set my Face to the Hillside», una cançó de TNT, de Tortoise, que crec que funcionaria de meravella per dir-hi a sobre algun tros del Monòleg del perdó, una obra de teatre de l’Enric que m’encanta.

  1. Un disc per escoltar al cotxe, de camí a una nova edició del Festival Pingüí.

I Like Fun, de They Might Be Giants.

LJX113_800.jpg

Melòmans: Nete Vericat.

Per Frederic Cervelló.

Nete4.jpg

La música és el motor de l’Agustí Nete Vericat; sense ella no funciona. Ja d’adolescent formava part d’una banda de rock sinistre del seu poble, Ulldecona. Es feien dir De Dol i estaven influenciats per The Cure, Bauhaus i l’escena punk i afterpunk. També estava involucrat en l’associacionisme local, endegant iniciatives musicals autogestionades.

Al 1997 se’n va anar a viure a Barcelona. Allà es va llicenciar en Història per la Universitat de Barcelona i va entrar en contacte amb l’escena musical i cultural de la capital. Va treballar de gestor cultural a La Capsa. Centre de Cultura Contemporània del Prat (de Llobregat) i a l’agència musical independent ZerodB, que s’encarregava del management de bandes com Love of Lesbian, Standstill, Élena o Tokio Sex Destruction. També va col·laborar com a crític musical en diverses revistes musicals (Muzikalia, Bad Music). L’any 2003 va tornar a Ulldecona, on va començar a elaborar el projecte de gestió patrimonial “Un passeig per la Història”, en el què posava en valor el patrimoni cultural de la seva vila natal. A Ulldecona va tenir una experiència gairebé mística amb l’Ermita de la Pietat, situada a la mola de Godall i amb una freqüentació humana des de temps immemorials. Es va convertir en l’epicentre de la seva activitat professional i del seu univers. De fet, fins i tot hi va viure durant una temporada.

Actualment treballa com a tècnic de Turisme i Patrimoni de l’Ajuntament d’Ulldecona i és el Director del Centre d’Interpretació d’Art Rupestre Abrics de l’Ermita. Del seu amor per l’ermita i la música va néixer el seu projecte més personal, el cicle Jornades Musicals a l’Ermita de la Pietat. Creades l’any 2005, s’han convertit en un dels referents musicals de les Terres de l’Ebre i del nord del País Valencià. Aquest any se n’ha celebrat la 14ª edició.

Nete va ser comissari de l’edició del 2015 del cicle Ebre, Música & Patrimoni, és autor de diversos articles sobre pensament i creació  contemporània i ofereix xerrades i conferències a universitats, museus, festivals i entitats culturals.

 

1- El disc dins el qual et quedaries a viure.

Ufff, l’etern dilema de triar no se’m dóna bé, perquè cada temporada tinc els meus preferits. Però posats a triar, en quan a influència i emocions, diria que tota la discografia dels Dead Can Dance, sense excepció. Bueno, cada setmana et diria algo diferent….

dead can dance antigua.jpg

2- El disc en el què la música i la ciència-ficció es donen la mà.

Ohhhh, Space Ritual, dels Hawkwind, o el Dark Side of the Moon, dels Pink Floyd, me van influir d’una forma tremenda. I com no, The Rise And Fall Of Ziggy Stardust And The Spiders From Mars, del grandíssim David Bowie.

81vbWlaEupL._SY355_.jpg

3- El disc que t’hauria agradat veure enregistrar.

Pel moment en què va ser creat i l’estat dels seus membres, me pirraria per haver estat a les sessions lisergico-musicals del Ponography, dels The Cure, per la foscor tòxica i potència que desprèn; o els 4 discos seguits: Scott 1, 2, 3 i 4, de l’infravalorat Scott Walker. Però en nº 1 seria el Marble Index, Desertshore i The End, de la meua musa Nico. Aquell moment històric i la influència que va causar en mi són enormíssimes!

Nico.jpg
Nico.

4- El disc que confirma el bon estat de salut de l’actual escena musical catalana.

Ara mateix, flipo amb el nou d’en Guillamino: Fra Jupiter, o l’últim dels freakys Za! Ah, i amb la personalitat musical enorme de la Núria Graham!

IMG_5874.JPG
Foto Núria Graham: Frederic Cervelló.

5- Un disc per preparar un bon àpat.

Pos mira, porto uns quants dies cuinant amb tots els discos de Connan Mockasin, el Nocturne, dels Wild Nothing. Però l’estrella és Brian Eno en qualsevol dels seus inabarcables discos. No sé què té però m’inspira espiritual, psicològica i gastronòmicament.

A1vOFDuCi+L._SL1000_.png.jpg
Brian Eno.

6- La banda sonora ideal per fer un recorregut per la serra del Montsià.

L’experiència a la natura, m’agrada sense música, perquè ella mateixa ja me genera algo paregut; però si ara tingués que triar BSO per a passejar pel Montsià, crec que seria Nick Drake o Piano Magic. Demà segur que et diria una altra cosa….

f82de8f6-14e7-4dc9-9bf5-a6937b654da9_1510617600.png
Nick Drake.

7- El millor disc facturat per un grup o solista de les Terres de l’Ebre.

Radio Clotxa i Xurrac Asclat, dels Very Pomelo, o La Rosada, d’en Xarim Aresté, que ve a ser el mateix…. També els paisatges sonors de Panorama i Vaseline, del gran Shoeg. Ah, i els so actual de Benicarló underground com KLS, Anacardos Lata, Zé….

DSC_4565ret.jpg
Foto Xarim Aresté: Noemí Elias.

8- El grup que t’agradaria que vingués a tocar a les Jornades Musicals a l’Ermita de la Pietat.

La llista seria interminable i caòtica, però ara mateix et diria que els Za!, els Derbi Motoretta’s Burrito Kachimba, Mfc Chiken, Cheetah Brava, Capsula, Soledad Velez…. i així fins a l’infinit.

MP 1.JPG
Foto ZA!: Maria Palacios.

9- La cançó ideal per clausurar una altra edició d’èxit de les Jornades Musicals.

 “Currency”, dels The Black Angels, o un clàssic com el “Rock the Kashbah”, dels The Clash.

10- El disc que, per la seva càrrega espiritual, sonaria de lujo dins l’Ermita de la Pietat.

Dead Magic, d’Anna Von Hausswolff….crec expandiria los límits físics i espirituals del públic de les JMEP per com està composat i interpretat en directe. Poques propostes musicals equilibren taaaan bé els extrems de la clàssica contemporània, l’experimental, el drone, doom, Black….pop……

AnnaVonHausswolff_anders+nydam.jpg

11- La darrera descoberta musical.

Tot i que escolto molta música i a cada lluna canvio de preferències, els Derbi Motoretta’s Burrito Kachimba me tenen al·lucinat. Banda sevillana que només tenint un parell de singles fan una barreja irresistible d’estils psicodèlics trencadors. Imagina’t a uns King Lizzard & the Lizard Wizard asalvatjats amb lo millor de la influència dels Triana més psicotròpics. S’han inventat un estil propi, únic i veritablement sugerent que se diu “kinkidelia”. La veritat és que és de lo millor que he escoltat en temps. Me tenen capturat i embruixat i intentaré fer lo que estigue a les meues mans per a que puguen estar a les 15esJMEP.

DMBK.jpg

12- La cançó que voldries que sonés al teu funeral.

O “The Funeral Party”, dels The Cure, o “The misterious vanishing of Electra”, de la meua nova  musa post-Nico què és l’Anna Von Hausswolff…..i a un volum atronador. D’estos que fan tremolar la carcanada!!!

 

Melòmans: Marilén Selva.

Per Frederic Cervelló.

18619903_10212737300249610_4505411694445938653_n.jpg

Nascuda a Tortosa però resident a Tarragona, la Marilén Selva és una apassionada de la música. La dèria li ve, en part, de la seva família materna, de Móra d’Ebre. La seva tieta àvia hi regentava el Lenon, bar musical on hi van arribar a actuar El Duo Dinámico, i el seu avi tocava el saxofon a l’orquestra del poble.

Quan va complir els 8 anys li van regalar un radiocassette i als 14 va descobrir el punk i la new wave: Ramones, Clash, Ilegales, La Polla Records, Kortatu, The Cure, Bauhaus, Joy Division, B-52, Pixies

Diplomada en Educació Social per la Universitat Rovira i Virgili, la Marilén ha col·laborat en diversos projectes de caire social relacionats amb infants i adolescents en situació de risc, en la prevenció de riscos associats al consum de substàncies psicoactives o d’intervenció en espais d’oci nocturn: Energy Control, Komado Nits Q

Va ser una de les impulsores del Mercat de les Oportunitats, un espai on es duien a terme diferents activitats culturals: tallers musicals i de Dj, micròfons oberts i, un cop al mes, una gran festa d’intercanvis. A dia d’avui, el projecte està en stand by, tot i que alguns dels tallers que s’hi feien han trobat el seu lloc en altres emplaçaments de la ciutat: els micròfons oberts es fan al Stone i el taller d’harmònica al Sha. També va estar al darrera de la iniciativa Dones als Plats, col·lectiu de dones Djs que buscava donar-se visibilitat i «empoderar-se» en un sector tradicionalment masculí. La proposta ha mutat en Dona-li als Plats, un projecte participatiu i sense distinció de gènere que consisteix en plats oberts: tothom que ho vulgui, podrà punxar .

Actualment, la Marilén Selva és programadora de concerts a El Cau i al Mister Mojo i puntxa discos sota el nom de Dona als Plats.

  1. La cançó que t’agradava de petita i que encara ara t’emociona.

“Mediterraneo”, de Joan Manuel Serrat.

  1. El disc dins del qual et quedaries a viure.

M’agrada canviar sovint d’habitatge, però un disc com el The Velvet Underground és un bon lloc on tornar i quedar-s’hi  temps.

CS673053-01A-BIG.jpg

  1. La cançó que més ràbia et fa que s’hagi convertit en la sintonia d’un espot publicitari.

No estic gens al dia; fa molts anys que no miro la tele. Una de les principals raons és pels espots publicitaris. No els suporto.

  1. El disc que et vas comprar només perquè et molava la portada.

Bad music for Bad People, el recopilatori de The Cramps. La millor sorpresa que he tingut mai; em va obrir al món!

R-382299-1321376302.jpeg.jpg

  1. Un clàssic del punk.

“Sound of the suburbs”, dels The Members.

  1. La cançó que més feliç et fa haver aprés a tocar a la guitarra.

‘I wanna live’, dels Ramones. Van ser els primers 3 acords -en realitat 4- que vaig aprendre a tocar a   l’escola de  Chitina, una amiga que ens donava classes a una colla de gent.

  1. El primer grup que vas programar.

El primer cop, vaig programar quatre grups: Hogaza, The Transistor Arkestra, Le Cirke i Los Líquidos. Això passava al Groove de Tarragona l’any 2010, durant la presentació de FRAC-AS, un curtmetratge que vam fer al taller de cinema de Sitges. Per muntar aquest sarau, vaig demanar ajuda a Miquel Gistas, de Soulbonding. Encara continuo demanant-li ajuda per moltes coses.

  1. El millor grup de punk de la Ribera d’Ebre.

Repulsa és, sens dubte, el millor grup de punk de la Ribera d’Ebre. I, a més, els dos germans -baix i guitarra-, són els meus cosins! Això és la broma que fem, perquè compartim cognom ‘Gurrera’ i poble, Mora d’Ebre, d’on són les nostres famílies. A Repulsa els vaig conèixer al primer Tarraco punk Calling, que vam organitzar produccions Let’s go! a la Sala el Cau.  Tarraco punk calling, és una crida a les bandes d’aquí i d’allà adscrites al punk, volem saber-ne més del que es fa al nostre entorn. Es important trobar canals de comunicació, difusió i unir gent amb els mateixos interessos.

13123106_1064776156927125_1893125550513157630_o.jpg

https://repulsa.bandcamp.com/

  1. La cançó que més cops has ballat al Cau.

“This is radio Clash”. Te la seva història… Va ser la cançó que va sonar al Cau quan em van demanar que portés la programació de la sala.

  1. El disc que certifica el bon estat de salut de l’escena musical de Tarragona i voltants.

Se m’han enganxat Els Xiclets Mutants de Vandellòs II,  son de Reus. Penso que encara no han editat disc, però al seu Bandcamp els podem escoltar. Instrumental Cru, n’hi diuen.

maxresdefault.jpg

https://xmvii.bandcamp.com/releases

  1. Una cançó per començar una sessió de Dona als Plats.

“Quiero rock n roll”, de Aerolineas Federales.

  1. El single que no punxaràs més per por a ratllar-lo.

‘Crazy’, dels 999.