Melòmans: Louise Sansom.

Per Frederic Cervelló

Nikita Routchenko
Foto: Nikita Routchenko.

La nostra Melòmana del mes d’abril és la Louise Joanne Sansom, nascuda a Londres l’any 1979 i veïna, des de fa una pila d’anys, de Collbató, petit poble del Baix Llobregat situat als peus de Montserrat.

Tot i que de petita el seu somni era ser ballarina – fins i tot li van concedir una beca per anar a estudiar a Paris -, la seva vida ha acabat girant al voltant de la música. Treballa com a responsable de promoció del segell discogràfic BCore, exerceix de traductora en festivals i és membre, des de fa 14 anys, d’Anímic, grup imprescindible de l’escena musical independent de casa nostra. Ells són els autors d’ Skin (Bcore Disc), un dels grans àlbums del passat 2017 i cop de timó notori en la trajectòria de la banda, virant cap a l’electrònica, com ja s’apuntava en el seu anterior treball, Hannibal (BCore Disc, 2013).

Junt amb el seu company Ferran Palau, la Louise s’ha embarcat recentment en un nou projecte. Es tracta de Hidden Track Records, segell discogràfic que n’aglutina altres de més petits (Famèlic, El Mamut Traçut, Boira Discos, Hang the Dj, Aiguamoll Records, Bubota), representant bona part del teixit musical indie del país, i que dóna cobertura a aquelles bandes que auto-editen el seu material. El segell també funciona com a agència de serveis per a grups novells. Els ajuden a demanar ajuts i subvencions, a tenir presència a les plataformes digitals, a portar la contractació, la promoció i a fer un seguiment del procés de fabricació dels seus discos. D’entre les primeres referències de Hidden Track Records trobem a Nigra Sum o Albert Lax, dels que ja us n’hem parlat a La Nova Escena; d’entre les darreres referències, els tarragonins TMN, que publicaran aquest mes d’abril el seu esperat disc de debut.

La Louise Sansom és també una destacada activista feminista i lluitadora pels drets dels nens transgèneres.

  1. El disc que millor descriu la teva Londres natal.

AIM, el último disco de M.I.A.

71VQLaTeX7L._SL1200_.jpg

  1. La cançó que s’hauria de convertir ja en el nou himne del Barnet Football Club.

(¿Es una indirecta? Jaja, sabéis entonces que mi padre jugó para este equipo de futbol?) jaja, si lo asocio a un recuerdo os diría que el tema de “Take a Fall for Me”, de James Blake, porque hay una estrofa que habla de fish and chips, y por alguna razón me lleva a recordar los entrenamientos de mi padre y como al acabar corríamos a pillar el tren con nuestros fish and chips en mano.

  1. El disc que et transporta a l’adolescència.

En honor a mi querida Dolores O’Riordan diré que el No need to argue de The Cranberries. Me sé cada acorde de cada instrumento y cada gemido de su voz.

maxresdefault.jpg

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

  1. La cançó que et fa ballar, ballar i ballar.

No puedo evitar levantarme cuando mi hijo pone temas de Rihanna y Katy Perry, esos ritmos me sacan el animal que tengo dentro jajaja, ahora si me pones un disco de Sarin, techno oscuro a tope, puedo estar en trance durante horas.

1454947217_531577_1454947540_noticia_normal.jpg

  1. La cançó que més ràbia et fa que s’hagi convertit en sintonia d’un anunci publicitari.

Pues rabia no me da, pero encuentro que se ha explotado demasiado a The XX tanto en anuncios como sintonías.

xx-blue-laura-mobile.jpg

  1. El disc que explica el pas d’Anímic del folk a l’electrònica.

Eso es más bien una evolución natural de que mi ser, siempre me ha gustado la electrónica desde que tenia 10 años y escuchaba sin parar mi cinta de Technotronic. Me inspiran artistas como FKA Twigs o MIA pero me gustan mezclarlo con el rock y elegancia de Savages por ejemplo.

4941fbcd53614e1d8c33622eb5dc7834

 7. La millor cançó que ha publicat BCore Disc.

Uala que difícil!! Va, diré uno más reciente, ‘Cuando el aire resuena’ de Alberto Montero.

  1. El disc dins del qual et quedaries a viure.

Illinoise de Sufjan Stevens o If you wait de London Grammar.

AKR104lp-C2_1024x1024.jpg

  1. El teu guilty pleasure; és a dir, la cançó o grup que et fa una mica de vergonya admetre que t’agrada.

Jejeje, pues mira, me dio una época por escuchar el Halcyon de Ellie Gouldyn, muy sobreproducido y comercial, pero mira, me gustaba!

R-3933948-1349966809-1516.jpeg.jpg

  1. El disc que més il·lusió et fa haver pogut editar amb Hidden Track Records.

Eso es muy difícil porque lo que sacamos son cosas que me gustan muchísimo y que son muy diferentes entre ellos, si tengo que decir uno supongo que sería la de Wind Atlas porque soy fan desde hace tiempo.

wa2b-e1510069235842.jpg

  1. La cançó que a tu et torna boja i que els teus companys odien.

Ha costado mucho este, lo hemos pensado entre amigos jajaj, repetirme a la Ellie Goulding, Ferran nunca se acuerda de quien es pero cuando sale una canción y la canto me dice que no la suporta.

p0335pcm.jpg

  1. La darrera descoberta musical.

Pues mira, hablaré de un dúo que lanzaré ahora con mi nuevo sello Hidden Track, porque me gustan mucho, se llaman WEIA, son miembros de la banda Aloha Bennets y lanzaremos su primer single en febrero ‘So Blue’.

 

Per a saber-ne més:

https://animic.bandcamp.com/

http://www.hiddentrackrecords.com/

Melòmans: Esther Canals.

Per Frederic Cervelló

Esther Canals.jpg

La nostra melòmana del mes de març és l’Esther Canals, educadora i comunicadora tarragonina.

Llicenciada en Història de l’Art per la Universitat Rovira i Virgili, l’Esther és educadora en espais expositius, des del 2008, i en espais patrimonials des del 2011.

Al 2010 va començar a escriure al Encuentros, suplement cultural del Diari de Tarragona, sobre projectes artístics, exposicions i els vincles entre l’art i l’educació. Alguns d’aquests articles es recullen a la pàgina Des de les vísceres, escrits sobre art i altres històries (esthercanals.wordpress.com).

Entre el 2010 i el 2013 es va encarregar de la coordinació i comunicació del projecte Display, mostra d’art al carrer de l’Associació Cultural Laboratori Visual. Amb el mateix objectiu d’apropar l’art a la gent, va aparèixer la Capsa Ambulant d’Artistes del Teler de Llum en el qual l’Esther, amb el suport de Jordi Abelló i amb en Joan Rioné de company de viatge, va dur-ne a terme, des del 2014 fins al 2016, la coordinació, comissariat, gestió, comunicació, documentació i muntatge. La Capsa Ambulant era un projecte de mediació que s’articulava entorn al que anomenaven Accions públiques, que pretenien donar a conèixer l’artista a través de la seva pròpia veu, la de la seva obra i d’altres veus que enriquien el contingut del discurs mitjançant accions que tenien lloc en els punts més concorreguts de Tarragona, i Accions paral·leles, en les quals es desenvolupava el pla pedagògic del projecte a partir de tallers que pretenien generar experiències d’ensenyament – aprenentatge amb l’art contemporani com a punt de partida i que es realitzaven en diversos centres educatius de la ciutat.

Actualment l’Esther Canals treballa d’educadora al Caixa Fòrum de Barcelona i a la Sagrada Família. Paral·lelament cursa el Màster d’Arts Visuals i Educació: un enfocament construccionsita, a la Universitat de Barcelona. El seu objecte d’estudi versa sobre cóm es poden fer més interessants els processos d’aprenentatge i en investigar sobre altres formes de vincular l’art i la pedagogia. El seu grup d’edat preferit en aquest estudi són els adolescents, tot i que, com ella remarca, la paraula adolescent prové del mot llatí «adolescere», que té connotacions negatives, fet pel qual creu que és millor anomenar-los senzillament «joves».

  1. El primer disc que recordes haver escoltat.

 La memòria es perd en el passat i barreja coses… A mi m’agradava que m’expliquessin contes sempre, cada nit. Quan a casa es van cansar em van comprar un radiocassette amb contes i també amb música, recordo “Susanita tiene un ratón”, “Un globo dos globos”, “Mambrú se fue a la guerra”…

Si parlem de discs, em venen la Raffaela Carrà (ens el posàvem els dissabtes amb ma mare quan l’ajudava a fer neteja de la casa i ja de pas ens dedicàvem uns bons balls entre plumerassos) i els dels meus germans: Els Pets, Sangtraït, Los Inhumanos, Màquina Total!!

  1. La cançó que més ràbia et fa que s’hagi convertit en sintonia d’un anunci publicitari.

 No miro massa la tele i quan fan anuncis aprofito per fer coses, així que no sé què dir… Però a mi em fan ràbia sintonies com la de la Grossa de TV3 o la del PP, aquestes que s’introdueixen al cervell i no les pots fer marxar. Una cançó que m’agradi i que després serveixi d’ham publicitari és quelcom que no em genera ràbia sinó ganes de ballar (mentre faig les coses que aprofito per fer quan fan anuncis 😉

  1. El disc que aconsegueix que els viatges entre Barcelona i Tarragona es facin menys llargs.

 Durant els viatges en tren llegeixo, durant els viatges en cotxe escolto la ràdio, m’agrada ràdio 3 i els meus programes preferits són El Sótano y Flor de Pasión. Si a la ràdio no m’agrada el que fan, normalment em poso els cds que faig jo amb música molt diversa, cançons que m’encanten, una darrera l’altra.

juandpablos

  1. La cançó que millor descriu l’adolescència.

 L’adolescència té moltes cares i, per tant, moltes cançons… Per un costat, dramatisme, amb Laura Pausini i el seu “Marco se ha marchado para no volver” (si, ho reconeixo) o The Cranberries amb “Zombie”. Per l’altre Dover amb “Serenade”, Offspring amb “Kids aren’t alright” o Green Day amb “Basket Case” amb les que em pensava que em menjaria el món. I després cançons que em recordaven a moments de l’estiu al meu poble, tranquils com Ottis Redding amb “Sittin On the Dock of the Bay” o bailongos com Gala amb “Freed from desire”.

  1. El disc que sonaria genial a la Sagrada Família.

Cada dia a les 12, per l’Angelus, posen l’”Ave Maria”, de Schubert i sempre m’agrada parar d’explicar i deixar que el grup escolti mentre passeja per allà. La veritat és que sona prou bé.

Seria interessant una sessió d’un dj que es diu Nicola Cruz que fa música electrònica però que te un punt com tribal… Poder anar descobrint cada un dels detalls de l’edifici mentre et deixes emportar pel ritme.

M’imagino alguna cosa així:

  1. La cançó que més t’ha sorprès que s’escoltés un dels grups de joves que visita el Caixa Fòrum.

El problema és que estic molt poc temps amb ells i mai arribo a conèixer-los tant com per saber certes coses. Ara no tinc grups perquè estan de vacances però al primer que faci els hi pregunto 🙂

  1. La cançó que, si l’escoltessin els que en tenen competències, de ben segur que milloraria la situació de la cultura i la seva gestió a la ciutat de Tarragona.

 Qualsevol cançó de Lyubomira Stoycheva, la magnífica violinista que tocava amb gran sensibilitat al carrer August i que va ser multada per la Guàrdia Urbana.

http://www.diarimes.com/noticies/tarragona/2017/03/09/multen_amb_100_euros_una_violinista_que_tocava_carrer_august_16183_1091.html

  1. La cançó que més cops has ballat al Groove.

 “Heroes” de David Bowie. No sé si és la que més he ballat però si una de les que més em recorda a una persona molt especial que ja no hi és.

  1. Un disc per acompanyar un bon sopar.

 Depèn amb qui sigui el sopar… però alguna cosa tranquil·la i fluixeta que no agredeixi la conversa;  Marlango, per exemple.

30b2da6d424f88d24f65d50c2e636639689dc388.jpeg

  1. Una cançó per fer l’amor.

 Des de joveneta que crec que “Losing my religion” de Rem és una cançó per fer l’amor.  I també “Cry to me” de Solomon Burke (Dirty Dancing)…. Blanco y en botella, hahaha

Melòmans: Berna Rios.

Per Frederic Cervelló

Cristina Aguilar.jpg
Foto: Cristina Aguilar

El nostre Melòman del mes de febrer és el tarragoní Berna Rios, fill  del músic Bernardo Rios, compositor del clàssic “Murallas de Tarragona”, i d’una modista amb bona mà per a la cuina. Dels seus pares, doncs, li venen dues de les seves passions: la música i la cuina.

Pel que fa a la música, és membre dels Mite’ls, grup tarragoní de rock format a finals dels 80 per Albert Grau a la guitarra, Núria Plana al baix, Lluís Colino a la bateria, Ricard Masjoan a la guitarra i ell a la veu. El grup va editar dos discos, tots dos a la dècada dels 90, Ni cap ni peus (DiscMedi, 1991) i 2 minuts (DiscMedi, 1994). Al 2009 es van tornar a unir i recentment han enregistrat un nou disc, que durà el títol de Himne portàtil, que esperem que es publiqui ben aviat.

La seva dèria per la cuina ha fet que s’involucrés en diversos projectes gastronòmics. Al 2007 va muntar al carrer d’en Ventallols, a la Part Alta de la ciutat de Tarragona, el Ginkgo Biloba i al 2014, l’Almosta, també a la Part Alta, un restaurant en el què es servia cuina de proximitat, amb una filosofia basada en la puresa i qualitat del producte, obtingut sense intermediaris, tractant directament amb els productors.

Berna és coordinador de l’associació Santa Teca, una entitat que va néixer amb l’objectiu de promoure els productes i productors locals de la demarcació. Des de l’associació s’impulsa el Mercat de Territori de Santa Teca, que es celebra anualment a Tarragona i Escornalbou i que cal entendre com un espai obert on es mostra la cultura del nostre territori, el sud de Catalunya, a partir de la gastronomia i la viticultura, tot combinant menjar, beure i música. Santa Teca també és la responsable de l’Embutada, una festa anual del vi novell que convida a la ciutadania a recuperar la memòria i la tradició vitivinícola de Tarragona.

El projecte més immediat de Berna Rios és la inauguració, el proper dissabte 10 de febrer, de l’espai Santa Teca, al Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (carrer de Sant Llorenç, 20-22, Tarragona), un espai que servirà de seu de l’associació i en el qual es duran a terme diferents activitats: conferències, concerts, intercanvis culturals, formació… També hi haurà una botiga de productes locals, ecològics, de temporada i proximitat, així com un centre de producció de productes artesans. La inauguració anirà acompanyada d’un concert de Il Gran Teatro Amaro del què ben aviat us en donarem més detalls.

  1. El disc que et va fer pujar a un escenari.

No sabria dir-ne un; sóc el quart de cinc germans músics, fill de músic. Les meves germanes grans escoltaven Bob Dylan, Moustaki, Vinicius de Moraes, Pau Riba, Màquina, Jaume Sisa, Siouxie and the Banshees, Beatles, etc. El meu pare cantava cada cap de setmana. Suposo que el veure faràndula al voltant fa que ni t’ho plantegis. Si hagués de triar un ara, amb la distància i recordant el que escoltava en aquella època (i que encara escolto), triaria Hunky Dory, de David Bowie.

81cYxn16AkL._SL1300_.jpg

  1. La cançó que millor defineix als Mite’ls.

Sense pensar massa et diria “No vull treballar”, pel que va significar en el seu moment, perquè definia un estat anímic i festiu, perquè en el fons feia una anàlisi crítica de la societat dels anys 90 i sobretot perquè te aquell punt d’ironia surrealista que ens defineix perfectament.

  1. Un disc per acompanyar un bon àpat.

Clar, depèn. Això és com els vins; segons l’àpat tries el vi o els vins, blancs, negres, espumosos, dolços… El maridatge musical és important; a priori no lliga massa una hamburguesa amb Beethoven o un tàrtar de llobarro amb Metallica. Ara mateix, Portico Quartet, Nick Mulvey, Maceo Parker, The Clash, Chet Baker, Nick Cave, The Kinks, Michael kiwanuka, Band of Horses, Eels; crec que es podria fer un àpat perfecte amb aquesta selecció. Jo poso el vi (del territori, evidentment).

Nick Cave-0517-GQ-FENC03-02
Nick Cave.
  1. El disc que sonarà de fons quan reprenguis la teva faceta d’escultor.

Precisament acabo de tornar d’un curs intensiu de ceràmica a Llers, a l’escola del Ramon Fort. Fleet Foxes, Mariona Aupí, Father John Misty, Villagers, Elbow, Future Islands, Charles Bradley, Don Simon i Telefunken, Leon Bridges, Dawes, Miquel Gil, Maria Arnal & Marcel Bagés, Tom Odell, Alt-J, London Grammar, Teatre Magnètic, Divine Comedy, Morrisey, Fuzztones, The Headless Horsemen, Chesterfield Kings, King Khan and the Shrins… Tots aquests i molts més sonen, de fons, quan treballo amb les mans.

Mariona-Aupi-veu-lestany_1874222577_47163176_1500x999.jpg
Mariona Aupí. Foto: Noemí Elias.
  1. El disc que et transporta a l’adolescència.

Burning from the inside, Bauhaus. Qualsevol de David Bowie, Housemartins,  Ramones, Joy Division, the Cramps, Adam and the Ants, Psychedelic Furs, Rory Gallagher, The Who, The Jam… i un llarg etcètera.

R-263051-1155238873.jpeg.jpg

  1. La millor cançó que s’ha escrit mai sobre Tarragona.

Ni idea.

  1. El disc que t’hauria agradat veure enregistrar.

Buff, molts. Per dir algun: Heroes, David Bowie. Qualsevol de James Brown. London Calling, The Clash. El disc blanc dels Beatles. El disc del meu pare, Murallas de Tarragona.

81l9QUH5aEL._SL1414_.jpg

  1. La cançó perfecta per clausurar una altre edició d’èxit de Santa Teca.

“Addio”, de Il Gran Teatro Amaro. Qualsevol altra d’ells. Són enormes.

R-7860978-1450390033-1570.jpeg.jpg

  1. El disc que certifica el bon estat de salut de la escena musical tarragonina.

Islandia Nunca Quema, Harrison Ford Fiesta, Ivori, Crim, Teatre Magnètic, Tico Brae, Krav Maga, Mostassa… hi ha una qualitat espectacular.

LP 10.jpg
Islandia Nunca Quema. Foto: Luis Pérez Contreras.

10.La cançó que t’agradaria que sonés al teu funeral.

Djavan, Nick Cave, Nick Mulvey, Nick Drake i “Fiesta”, The Pogues. Per aquest ordre.

 

 

 

 

 

Melòmans: David Castillo.

Per Frederic Cervelló

David-Castillo-©-Ferran-Sendra-4.jpg
Foto: Ferran Sendra.

David Castillo, poeta, escriptor i activista cultural nascut al barri barceloní del Poblenou i criat a Vallcarca, va participar activament, de ben jove, en els moviments àcrates, llibertaris i contraculturals de mitjans dels anys 70, una època carregada de rebel·lia i promeses en la què semblava que tot era possible però que es va acabar marcint ràpidament, tal i com passà a la ciutat de Londres, en les mateixes dates, amb el fenomen del moviment punk. Tota aquesta experiència vital ha nodrit bona part de la seva obra, tant poètica com narrativa.

Castillo va començar a destacar com a poeta als anys 70 en publicacions clandestines i contraculturals. L’any 1989 va passar a dirigir el suplement de llibres i cultura del diari Avui i es va encarregar de publicar l’antologia Ser del segle. Antologia dels nous poetes catalans. Als anys 90 va dirigir la revista Lletra de canvi i va guanyar els premis Carles Riba amb el poemari Game Over i Joan Crexells amb la novel·la El cel de l’infern. L’any 2000 va publicar el poemari Seguint l’huracà, amb un altre il·lustre de l’escena contracultural catalana, Marcel Pey. Al 2001 va guanyar el premi Sant Jordi amb la novel·la No miris enrere i el 2005 el premi Atlàntida al millor articulista de l’any en llengua catalana. També ha organitzat diferents cicles poètics i ha estat el fundador i director de la Setmana de la Poesia de Barcelona.

El 2016 va ser el seu gran any. Se li va concedir el Premi Internacional Ciutat de Cartago de l’Associació d’Hispanistes Tunisians pel diàleg que ha establert entre les llengües castellana, àrab i catalana; es va traduir a l’italià la seva novel·la Barcelona no existeix; es va publicar un recull dels seus poemes d’infantesa i joventut, El túnel del tiempo, i, juntament amb Marc Valls, va editar l’antologia Poesia Contracultura Barcelona, que recull l’obra de divuit poetes de l’escena contracultural barcelonina morts prematurament, des de Zane Speer fins a Roberto Bolaño, passant pels germans Pau i Mònica Maragall o Pepe Sales.

Gran fan de Bob Dylan, Castillo n’ha publicat dues biografies, una l’any 1992 i una altra el 2016.

  1. El primer disc punk que vas escoltar.

Sens dubte, Anarchy in the UK. Prefereixo, però, els Clash.

  1. La cançó que més cops vas ballar al Orfeo Negro.

Jo no ballava, allò era massa estret per ballar, Havia estat una casa de putes en forma de barra americana.

  1. El disc que et transporta a l’adolescència.

No em transporto enlloc, ho sento. De fet, no tinc gaire noció del temps i vaig i vinc entre somnis, percepcions i records.

  1. La cançó de Bob Dylan que no et cansaràs mai d’escoltar.

“Idiot Wind”, entre altres…

  1. El disc que millor defineix l’underground barceloní dels 70.

El del Perucho’s va ser sensacional. El vaig escoltar moltes vegades quan encara vivia a casa dels meus pares. I el conservo…

Perucho-concert-1-680x450

  1. La cançó que s’amaga darrera els poemes de Carlos Iguana.

El Carlitos l’associo més a Com acabar amb el judici de Déu, d’Antonin Artaud, com a l’Albert Subirats.

Artaud_BNF.jpg

  1. La banda sonora ideal per a una exposició de Marcel Pey.

El Marcel escolta molta música, però crec que David Bowie o els Bauhaus, coincidirien.

bowie.jpg

  1. El disc que demostra que, certament, Barcelona no existeix.

Licors, de Pau Riba, per exemple. O Mi calle, de Lone Star

pau-riba-licors.jpg

  1. Una cançó actual que hauria pogut sonar als funerals de Durruti.

Espero que no fos d’aquests horribles grups punks que toquen cada cop que els anarquistes fan unes jornades. Aniria perfecte, però, “The return of de Durutti Column”,  amb els ocellets i tot plegat..

return-of-the-durutti-column-feature-title.jpg

  1. El disc en el qual la música i la poesia es donen la mà.

Pocs realment, però sóc eclèctic, i podríem dir que des de l’inevitable Leonard Cohen al no canonitzat George Michael, que fa també molt bones lletres. Gainsbourg o Léo Ferré també podrien entrar en aquesta loteria. Els discos que va fer Ferré sobre Verlaine, Rimbaud, Baudelaire i els altres són memorables.

leo-ferre_exo_revolte_angelo_deligio_mondadori-portfolio_1024.jpg

Melòmans: Aida Bañeres.

Per Frederic Cervelló

Ayesha L. Rubio
Foto: Ayesha L. Rubio

La nostra melòmana del mes de desembre és la lleidatana Aida Bañeres, productora i programadora de festivals musicals i audiovisuals (Doc’n’roll Film Festival, Minipop, British Summer Festival, Standon Calling).

Col·leccionista compulsiva de vinils, l’Aida és una enamorada de la música negra, des dels clàssics sons jamaicans i les noves onades, la música mod (early reggae, rocksteady, skinhead reggae, ska, 2-tone), el soul, des dels orígens més jazzístics, passant pel northern soul, el southern soul, el doo-wop, fins a algunes noves adquisicions de neo-soul. També li agrada el balkan o gipsy, els sons caribenys com el mambo, el calypso, els sons llatins com la cúmbia, l’electro-cúmbia, champeta, afrobeats i els sons africans. Tots aquests estils els mescla com a Dj selectora amb el nom de guerra de Dj Lupe Brown.

Actualment viu a Londres, ciutat que, segons ens explica, satisfà la seva set de cultura, música i cinema. Allà fa de mànager musical dels Maroon Town, coneguda banda d’ ska dels 80, i d’agent d’altres bandes d’ ska clàssic – old school anglès i world music. Tot i això, segueix vinculada a Tarragona, amb diferents projectes, com la direcció de La Terrasseta de Santa Tecla, festival de música i cultura de Tarragona, o la producció del Rec – Festival Internacional de Cinema de Tarragona, que ben aviat, entre el 4 i el 10 d’aquest mateix mes, celebrarà la seva dissetena edició.

1- El disc que et transporta a l’adolescència.

Arde ribera, de Piperrak, o Dookie, de Green Day.

 

Piperrak-Arde_Ribera-Frontal.jpg

2- La cançó que fa que enyoris la teva Lleida natal.

M’agraden els grups de Lleida que canten en català perquè així puc cantar la lletra sense haver de canviar l’accent; es tot un alliberament, tu! Així que em recorda a Lleida el projecte de l’Home Llop i els Astramats, que versionen clàssics jamaicans en lleidatà o com també em recorda a Lleida la cançó festiva per excel·lència de “Som de l’oest” 😉

3- El disc que aconsegueix que els viatges entre Tarragona i Londres es facin més curts.

Ostres, em costa moltíssim escoltar un disc sencer varies vegades. Normalment m’agraden una o dos cançons de cada disc i vaig sempre carregada de mil cançons o playlists amb una mica de tot; però discos que trobo molt complerts i no em canso d’escoltar últimament son Blau sang, vermell cel, de Crim, qualsevol de The Four Tops o Madness  o Nina Simone o La Casa Azul o Kishi Bashi o Caro Emerald (quin pupurri d’estils!).

0008848882_10.jpg

4- La joia de la corona de la teva col·lecció de vinils.

Ui, que difícil. Pues varies joies tinc, perquè com que tinc aquesta dèria romàntica de no comprar vinils per internet, només comprar-los en mercadets o botigues de discos, em passo anys buscant alguns vinils en concret; així cadascú te la seva història i me’n recordo del moment i lloc on els vaig comprar i de la sensació de tenir-los a les mans!  Algunes joies son el primer vinil que vaig tenir de Desmond Dekker, King of ska, que em va regalar la Laureta (Dj Luna) quan l’hi vaig explicar que encara no havia trobat cap vinil del Desmond Dekker tot i que es un dels meus artistes preferits! Different Class, de Pulp, el vaig tenir a les meves mans el primer cap de setmana que vaig anar a viure a Londres i no portava cash llavors el vaig deixar pensant que seria facilíssim tornar-lo a trobar en algun mercadet i m’ha costat vora 2 anys trobar-lo de nou! El que fa anys que se’m resisteix es el de Easy, dels Easybeats però algun dia el trobaré!

R-5494506-1394832303-7780.jpeg.jpg

5- Un disc per endinsar-se en el Northern Soul.

El vinil recopilatori de Northern Soul – All nighter ,  i sinó grans clàssics de Frankie Valli, Melba Moore o The Four Tops, Marlena Shaw o What, de Judy Street. Per mi, es impossible que no ballis amb aquest estil de música…

R-8445210-1461758821-6765.jpeg.jpg

6- Un clàssic indiscutible dels Maroon Town.

“Nostalgia” o “Fire”, sens dubte, encara que el meu clàssic preferit es “City Riot” o “Every little step by step”, tot i que crec que el que serà el meu clàssic preferit està a punt de sortir del forn al seu nou disc!

7- Una cançó per obrir una sessió de Dj Lupe.

“Wipe out”, de The Surfaris, per exemple, o un “ça plain pour moi”, de Plastic Bertran, o la cançó que no m’hagi pogut treure del cap aquella setmana,…però mai em preparo les sessions, així que depèn del mood de la gent i del meu 😉

8- Aquell vinil que no punxaràs més per por de ratllar-lo.

Ui, potser ja es massa tard perquè ja n’he rallat algun de tant punxar-lo en sessions o a casa, com m’ha passat amb el Keep the fire burning, de Mr Review. No acostumo a deixar vinils que m’agraden a casa, m’agrada portar-los a passejar arreu!

41kOhlR6OUL

9- La cançó que millor descriu la ciutat de Londres.

Londres es una ciutat massa intensa com per ser descrita amb una cançó, a l’hivern i a l’estiu semblen dues ciutats totalment diferents. Ara que ve l’hivern podria descriure-la “Ghost town”, de The Specials, o les melancòliques  “Cornerstone” o “London”, de Benjamin Clementine, però quan després del llarg letargi arriba el sol, els dies llargs, els parcs, les bbq i la música en directe per tot arreu, “Bills”, de Lunchmoney Lewis, o “Run”, de Tiggs Da Author, per exemple.

10- La B.S.O. de la teva vida.

Mira que no sóc de BSO, però la de Reservoir Dogs potser es la meva preferida. Però, si hagués de ficar música a la meva vida, suposo que seria un pupurri variat amb sons 60s, passant per Different Class de Pulp, passant per diferents estils jamaicans i arribant al boogaloo de Ray Barretto o a  algun remix de cumbia de Quantic.

D1E.jpg

11- La cançó perfecta per clausurar una altra edició exitosa de La Terrasseta de Santa Tecla.

M’agrada acabar amb “Fever”, de La Lupe, però molts cops cau “You are wondering now” cantada per la Amy, o “Take me home, country roads” cantada per Toots & The Maytals, però també he de dir que “Festa Major”, de La Trinca, mai falla.

12- La teva darrera descoberta musical.

Ui, descobreixo música cada dia! fa poquet que m’he endinsat en l’Afrobeat i una banda que m’encanta i té un directe brutal es London Afrobeat Collective; els argentins poperos Onda vaga també els escolto bastant últimament,  Nathan Fox també es una descoberta de fa poc, el seu disc soul-jazzero All’ done em dona molt bon rotllo, les londinenques grrrl pop-punk band Dream Nails les vaig descobrir fa poc en una festa a Londres i tot i que no es el meu estil de música preferit són súper energètiques i les lletres són molt divertides, i… últimament estic escoltant molta música francesa nova i antiga també com Pupkulies & Rebecca , Keny Arkana, France Gall, Alister, Stromae…

 

 

Melòmans: Ferran Baucells

 

Per LNE

12322714_1030433900360706_3842445370306205240_o

Darrera de Ran Ran Ran hi trobem Ferran Baucells i Jordi Farreras. Ran Ran Ran és la nova encarnació amb la que Ferran Baucells importa l’esperit de l’americana i s’empapa de la tradició del folk per acabar coquetejant amb l’electrònica. Sorgit de les cendres de Tired Hippo ha anat creixent poc a poc, estirant sorolls de l’ipad, amb en Jordi donant el contrapunt rítmic i estrenyent llaços amb bandes de l’underground del Poblenou o de l’escena antifolk. El 2015 van recollir les seves enigmàtiques cançons en un cd homònim, “Ran Ran Ran” (Bankrobber, 2015) i aquest 2017 han publicat “L’hereu” (Bankrobber, 2017), un dels discos candidats a estar a les llistes del millor de l’any. 

1.- Un disc de Dylan: “New Morning” (Columbia, 1970)

Comença el disc amb “If not for you” i “Day of the locusts” transmetent una calidesa que fa sentir bé. Segur que no és una de les obres de referència de Dylan però aquest disc té un encant i cançons tan rodones com “The man in me” o “Sign on the window” que fan que no m’hagi cansat mai d’escoltar-lo.

2.- Un disc amb el que vaig aprendre a tocar la guitarra: Izzy Stradlin and the Ju Ju Honds (Universal, 1992)

Quan començava a tocar la guitarra em passava tardes senceres tocant a sobre d’aquest disc (i els dos primers de The Black Crowes i els Use your illusion). així anava desxifrant afinacions, acords, canvis i estructures. Encara no tinc molt clar com és que vaig decidir comprar-me aquest disc. La portada va ser un dels factors clau i llavors vaig descobrir un disc molt stonià que em va atrapar.

3.- Un disc de The velvet Underground: “Loaded” (Warner, 1970)

Va ser el primer disc de la VU que vaig escoltar i en aquesta llista realment podríen entrar els quatre discos d’estudi que van gravar. tot i que en aquest no hi és la Moe Tucker a la bateria, la sensació d’escoltar per primer cop cançons perfectes com “Sweet Jane”, “Rock’n’Roll” o “I found a reason” no s’oblida… a més dels outtakes d’aquest disc on s’hi troben joies que anirà recuperant en Lou Reed durant anys com “Satellite of love” i un darrer argument a favor d’aquest disc: “Oh! Sweet nothing”

4.- Un disc impossible (però possible): “Bubble & Scrape” (SubPop, 1993) de Sebadoh

La màgia de tres persones fent música en un grup: les boniques cançons de Lou barlow, els hits directes de Jason Loewenstein i els temes més bojos d’Eric Gaffney i tot barrejat en un disc que no deixa de sorprendre. Singles perfectes com “Sister” o “Sixteen”, temes com “Soul and fire” o “Think ( let tomorrow bee)” que donen la mesura del compositor que és en Lou Barlow. Potser les cançons d’Eric Gaffney capgiren a les primeres escoltes però si entres en el seu univers et guanya.

5.- Un disc dels Rolling Stones: “Exile on Main Street” (Virgin, 1972)

El meu germà el posava molt sovint i en un primer moment a mi em flipava més la seva portada i les seves fotografies, que en format vinil lluia espectacular i em deixaven ben intrigat. Llavors vaig anar escoltant bé els temes, cara a cara, era un doble vinil i anaves topant amb clàssics a mesura que avançava el disc (“Rip this joint”, “Sweet black angel”, “Lovin’ cup”, “All down the line”, etc.). Descobrir després tot el que va ser el procés de gravació a un castell de França… difícil de superar…

6.- Un disc per viatjar: “Horses in the sky” (Constellation, 2005) de Silver Mt. Zion

Pocs discos han tingut tan impacte en mi com aquest. Cançons “circulars”, la intensitat amb la que canten i toquen i sentir la música com la transmet… els quasi 12 minuts del tema inicial deixen sense respiració i el disc segueix en la mateixa espiral sense aturar-se.

7.- Un disc dels YO LA TENGO: “Electr-o-pura” (Matador, 1995)

Recordo descobrir els YLT amb aquest disc i desmuntar-se el poc que sabia sobre tocar la guitarra, escales, solos, etc. Tot donava igual un cop escoltaves “My heart’s reflection” o “Blue line swinger”… I tots els discos que havien fet ja i els que havien de venir…

8.- Un disc que no falla mai: “Crooked rain, crooked rain” (Matador, 1994) de Pavement

“Elevate me later”, “Gold Soundz”, “Range life”… No, no falla mai aquest disc… L’inici demanegat ja presagia un disc imprevisible i irresistible. Stephen Malkmus i la seva afinació i la seva forma de tocar la guitarra… No crec que estigui prou reconegut el seu talent.

9.- Un disc de Sufjan Stevens: “The Age of Adz” (Ashmatic Kitty, 2010)

Penso que no tornaré a veure un concert com els dos que va fer a l’Auditori del Fòrum al Primavera de fa uns anys… Presentava aquest disc però qualsevol dels seus discos és imprescindible. Però és el final amb “I want to be well” i “Impossible soul” el que em decideix per aquest, sobretot perquè en dues cançons mostra més talent que en la majoria de discos que es publiquen i es publicaran (començant pels de Ran Ran Ran, és clar!)

10.- Un disc de guitarres: “Penthouse” (Elektra, 1995) de Luna

Luna presentava el “Pup tent” a Bikini, jo no els coneixia però l’Enric, el bateria de la banda amb la que estava en aquell moment, em va dir que hi anés, que em molarien i molts anys després és la banda que més cops he vist en directe. Com dos guitarristes s’ajunten per fer crèixer les cançons, sense que un destaqui més que l’altre, tods dos amb el seu espai, és un plaer veure’ls en concert i sentir discos com “Penthouse”. L’entrada de “Chinatown” ja et situa i “Sideshow by the seashore” o la genial “23 minutes in Brussels” et guanyen segur.

 

Melòmans: Marina Vives.

Per Frederic Cervelló.

imatge camp.jpeg

La tarragonina Marina Vives és una de les persones més inquietes i dinàmiques del panorama cultural i artístic de casa nostra. Actualment és editora en cap i codirectora d’ A*DESK, Institut Independent de Crítica i Art Contemporani, redactora a Encuentros, suplement cultural del Diari de Tarragona; col·laboradora a Artiga, revista d’art i pensament, i membre latent de l’Associació Cultural Laboratori Visual. A més, col·labora com a docent al Màster en Anàlisi i Gestió d’Art Actual (UB-IL3).

La Marina va comissariar el cicle “Dèria”, a la Capella de Sant Roc. Espai d’art contemporani de Valls, entre el febrer de 2015 i el desembre de 2016, durant el qual es va exposar l’obra d’artistes com Anna Dot, Enric Farrés – Duran, Pep Vidal, Ciprian Homorodean, Laura F. Gibellini, Marcel Pey i Regina de Miguel; va formar part del col·lectiu Supterranis, fundador del Plaga, festival barceloní dedicat a la proliferació de propostes artístiques en espais que habitualment no s’usen com a llocs expositius; va ser membre del jurat de la Biennal d’Art Ciutat d’Amposta (BIAM) en l’edició del 2014 i responsable de convidats del Rec Festival Internacional de Cinema de Tarragona entre el 2011 i 2015.

A banda de tot això, la Marina Vives es considera, en les seves pròpies paraules, gran fan del bailoteo, assídua al Groove i la seva pista de ball, amant de la seva música i no li fa lletjos MAI a un bon techno, tot i que poques vegades l’ha ballat a Tarragona.

A les facetes de politòloga, productora cultural, editora, crítica i comissària d’art de la Marina cal afegir, a partir d’avui, la de Melòmana. I donem fe que també se’n surt de meravella!

  1. El disc que fa que els viatges entre Tarragona i Barcelona siguin menys llargs.

Normalment viatjo en tren, llegint o escrivint. L’elecció musical va directe a les orelles amb els auriculars, així que acostumen a ser àlbums dirigits a aprofitar la intimitat de l’auricular. Se’m fa complicat donar-te una resposta clara… De vegades necessito bandes sonores més atmosfèriques, que em portin a un món concret, aquí hi encabiria grups com Efterklang, Grizzly Bear, Oso Leone, Timber Timbre, Poliça, Bonobo, fins i tot Mount Kimbie o James Blake. D’altres necessito ritmes sonoritats més denses com Moderat, Apparat, Darkside (una banda del Nicholas Jaar – de fet tot el que fa aquest m’agrada molt…).

  1. La cançó que t’agradava de petita i que encara ara et posa la pell de gallina.

You’re my best you’re my last, my everything, de Barry White. Hi associo el meu pare i moments únics amb ell que ja només poden formar part dels records. De totes maneres, a casa sempre hem sentit molta música. La meva mare és molt de Bossa Nova (Gilberto Gil, Vinicius de Moraes i Maria Creuza amb el Toquinho…), el meu pare era dels Rollings, Ian Dury, però també hi havia Serrat, Llach, Aute… tots els meus bons records tenen so, i créixer als 80 marca per sempre! (Gabinete Caligari, Hombres G, Loquillo, Alaska, Whitney Houston…quants dàncings!)

  1. El disc dins del qual et quedaries a viure.

Uf! He habitat en molts discos i no precisament semblants… Podria viure al “Blue”, o al “Brown” dels Orbital; a qualsevol de The Knife; a “Boxer”, de The National; vaig tenir una època que només escoltava cúmbia electrònica… i una altra que realment sentia cada dia (una o dues vegades) “Modern Drift” d’Efterklang. També vaig estar un temps a “Forever changes” de Love; a “In Rainbows” de Radiohead o a “English Riviera” de Metronomy... i un temps que només escoltava EBM…. Potser, a dia d’avui, et diria “Cave Rave” de Crystal Fighters. No és ni de bon tros el més recent però de tant en tant torna a mi i sempre em dóna molt bona energia…

Crystal-Fighters-Rave-Cave-Image.jpg

  1. La banda sonora ideal per a una exposició de Marcel Pey.

Aquesta és més fàcil. A la clausura del Festival REC 2013, i dins en la secció de “Clàssics al dia” (i amb la col·laboració del Centre d’art de Tarragona -el d’aleshores, que tenia una altra volada que el que s’ha esdevingut-), es va fer un homenatge a la cinematografia de Pey amb la interpretació en directe de peces seleccionades i versionades per un conjunt format especialment per l’ocasió. L’integraven membres de Don Simon y Telefunken i membres de Teatre Magnètic. El resultat va ser senzillament espatarrant. I si no poguessin venir ells, i com que estem parlant d’ideals, contractaria segurament el David Bowie. Quan vaig tenir ocasió (i honor) de treballar amb el Marcel Pey a la Capella de Sant Roc de Valls se’n va anar el Bowie i sentia com si al Marcel realment se li hagués anat un tros d’ell mateix. Crec que tenien una connexió secreta de dandys atemporals.

  1. La cançó que més cops has ballat al Groove.

Una altra pregunta que és complicada perquè n’he ballat moltes! El Ferran és una d’aquelles persones que fan de Tarragona un lloc únic. En els últims temps, m’agraden molt les sessions que munten els Ganjanights, però fa anys era una fan total del Pau de Banyoles i tot el seu estilàs, o de les Primmys. Precisament potser són elles les que més m’han arrencat amb cançons dedicades com Beggin, de Frankie Valli & The Four Seasons.

  1. Un clàssic del techno.

Bé, totes les respostes són subjectives però aquí vull recalcar-ho especialment. Jo em quedo amb “Minus Orange” de Richie Hawtin.

hqdefault

  1. La cançó que sonaria genial a la capella de Sant Roc – Espai d’Art Contemporani de Valls.

Doncs depèn de què hi exposis.  Mentre va durar el cicle que jo hi vagi comissariar, a l’exposició del Ciprian Homorodean s’hi van sentir gossos de carrer udolant en loop, i a l’expo de la Regina de Miguel, una pista de discurs en anglès que durava 20 minuts, i també un concert de Lucrecia Dalt… cada relat té les seves necessitats.

  1. El disc que aconsegueix que oblidem durant una estona que Donald Trump és el president dels Estats Units d’Amèrica.

Uf! Malauradament no me’n ve cap al cap. Em fa molt fàstic! Tinc moltes ganes que li facin un impeachment i marxi d’on és, pel bé de la humanitat. Potser només m’aniria bé escoltar “Never Mind the Bollocks, Here’s the Sex Pistols” i a tot drap… però ni això! És urgent treure aquest energumen d’on ha aconseguit arribar.

R-3885893-1348134310-5331.jpeg.jpg

  1. La cançó que, si l’escoltessin qui en tenen competències, de ben segur que milloraria la situació de la cultura i la seva gestió a la ciutat de Tarragona.

Què interessant! Potser els aniria bé escoltar HDA de Las Bistecs. Sé que té un toc d’irreverent però com a senyal d’atenció crec que funcionaria. Cal començar a fer les coses diferent, pensar a llarg termini, aprofitar el que tenim amb intel·ligència i sota els criteris de qualitat i de respecte per al consumidor i el productor de cultura, amb amplitud de mires, amb anàlisi del sector, amb projecció… és urgent fer canvis radicals!

  1. La teva darrera descoberta musical.

Últimament m’està interessant un tipus de música que no sabria com identificar. Implica una base molt elegant, sincopada i potser electrònica, una veu mig rapejant (o del tot) amb accent anglès tancadot. Em dóna molt bones vibracions, com un fortalesa transitòria. No sé si és la supèrbia de l’accent britànic o que senzillament és que són bons: Vaig començar amb King Krule fa uns anys, després s’hi ha unit Ghospoet i fa poc la Kate Tempest (potser no són agrupables, al meu cap sí…). Com a descoberta posaria també La Femme, que no són nous però jo els he descobert fa poc i m’agraden molt! Où va le monde podria ser un himne dels nostres temps.