Melòmans: Aleix Ferrús.

Per Frederic Cervelló

36569216_10155319972022130_813756531471286272_n.jpg

L’Aleix Ferrús va néixer a Flix l’any 1986. De ben jove, cap a meitats dels 90, va començar a interessar-se per la música. La primera cançó que recorda és “Country House”, dels Blur, que estava a un cassette de son germà Joan. Amb ell ha rebuscat i intercanviat grups de música i ha compartit molts concerts.

Confessa que el «cuquet» de ser músic li va despertar en Xarim Aresté. Xarim i son germà petit, Germán Aresté, són amics seus de tota la vida, però el primer cop que el va veure dalt d’un escenari, cantant i tocant la guitarra amb els flixancos Mala Sang, va quedar del tot impressionat. No el reconeixia! Així que, al cap d’uns anys, va començar a tocar el baix amb uns amics del poble. No van arribar a tocar en directe però van omplir molts estius de suor i soroll. Més tard, ja a Barcelona, va formar part de diversos grups, dels quals Parlament és amb qui va fer més concerts. Actualment toca la guitarra amb el grup de punk-rock Pigmeo i amb Gebre, una mena de superbanda formada per músics de l’escena underground barcelonina, entre ells Adrià González (Samitier, L’Anna és un Koala) i Pol Serrahima (vàlius), que s’han unit per fer pop dels 90, inspirats en bandes com Teenage Fanclub o Guided By Voices, i que ben aviat entraran a l’estudi per gravar les seves primeres cançons.

L’Aleix és també un dels organitzadors del Festival Pingüí, impulsat des del 2015 per l’Associació de Músics de Flix i que aquest dissabte 7 de juliol celebrarà la seva quarta edició. El Pingüí té com a objectius dinamitzar l’oferta cultural de la zona, ser un impacte econòmic pel poble (sobretot d’ençà el tancament de la Fàbrica el desembre passat) i normalitzar la figura de la dona dalt dels escenaris.

  1. El disc que et transporta a l’adolescència.

Els dos discs que em recorden a l’adolescència són el Blue Album, dels Weezer, i El Escarabajo Más Grande de Europa, de El Niño Gusano. Tots dos els vaig escoltar sense parar durant molt de temps… El primer, li va deixar Fernando Barbero, de Flix, a mon germà, i des de llavors me l’he comprat quatre vegades més. M’encantava la frescor que tenia i el so de les guitarres amb els solos del Rivers Cuomo. El segon, me’l va deixar Genís Bagés, el germà petit de Marcel Bagés, i m’encantaven les lletres del Sergio Algora. En aquell moment escoltava molts grups que cantaven en anglès i em va sobtar molt el fet que es poguessin fer aquelles lletres en castellà.

El_Nino_Gusano-El_Escarabajo_Mas_Grande_De_Europa-Frontal-600x600.jpg

  1. La primera cançó que vas aprendre a tocar amb el baix.

Quan vaig començar a aprendre a tocar el baix va sortir el Green Album, dels Weezer. No sé quantes hores vaig passar tocant la intró de “Hash Pipe”!

  1. El millor disc dels Teenage Fanclub.

És molt complicat quedar-te amb un sol disc dels Teenage Fanclub. És una de les bandes més completes que conec. Depenent del dia podria triar el Bandwagonesque, el Songs From Northern Britain o el Gran Prix, que són els tres discs més compactes que tenen.

MI0001392478.jpg

  1. La cançó que t’hauria agradat composar.

N’hi ha tantes! El “Heavenly Pop Hit”, dels The Chills, potser hagués estat una. És la cançó pop gairebé perfecta.

  1. Un disc que t’hagis comprat només perquè et molava la portada.

Come Pick Me Up, dels Superchunk. A Flix no hi havia cap botiga de discos i, de tant en tant, quan anava a Lleida, passava per la mítica Sony Gallery, que ara mateix està tancada. Allí, sovint hi havia cds molt barats. No coneixia Superchunk i em va cridar l’atenció aquella portada tan roja amb un moixó. Gran descoberta!

a0001329364_10.jpg

  1. La cançó que s’hauria de convertir ja en el nou himne de la Joventut Esportiva de Flix.

“Freedom”, dels Housemartins, perquè m’imagino el camp del Flix ple i tot el públic cantant la tonada. Crec que és una de les millors tornades de grups de pop amb lletres polítiques.

  1. El disc que fa més curts els viatges entre Flix i Barcelona.

El viatge entre Flix i Barcelona no es fa mai curt. A l’hivern hi passes calor i a l’estiu fred, perquè posen la calefacció i l’aire condicionat com volen. Els discos més pausats fan més curtes les quasi tres hores de trajecte i, en canvi, els més “tralleros” el fan més llarg. Per tant, Neil Young sempre és una bona opció per tornar a casa i els The Hives queden totalment descartats.

Neil_Young.jpg

  1. La cançó de Gebre que, quan es publiqui, ho petarà.

És difícil parlar del que passarà amb una cançó pròpia que ni tan sols s’ha gravat. Ara mateix, una de les cançons que gaudim més tocant és “Caixes”, que tracta d’un trasllat.

  1. El disc que fa menys amarga (si és possible) la trista notícia del tancament de la Fàbrica de Flix.

No hi ha cap disc que em faci oblidar la situació actual del poble; és un veritable drama. Però si haig de triar un disc per animar-me i no pensar-hi gaire, diria el From Langley Park To Memphis, dels Prefab Sprout. És un àlbum que va ser un canvi sonor radical en la carrera d’aquesta banda i sempre em posa de bon humor.

R-605827-1262722102.jpeg.jpg

  1. La millor cançó de Xarim Aresté.

“La Nova Cançó” és, per mi, la seva millor cançó. És meravellosament simple i amb els amics sempre l’acabem cantant com hooligans als seus concerts.

  1. El disc que t’hauria agradat veure enregistrar.

Sóc molt fan de Wilco i el Yankee Hotel Foxtrot és el millor que han fet. És un disc preciós que mai em canso de sentir. Està carregat de detalls i sempre que l’escolto em transmet el mateix que vaig sentir el primer dia.

71-J4jMNfCL._SL1500_.jpg

  1. La cançó perfecta per donar el tret de sortida a una nova edició del Festival Pingüí.

La cançó que defineix el Pingüí es “Malament”, de vàlius. És exactament com va el nostre festival. Comencem i sembla que tot va bé i, de sobte, tenim problemes. El primer any vam haver de tallar una porta perquè un camió no ens passava. Un altre any, al final de la nit, vam acabar tres persones desmuntant tot el festival. O l’any passat, que va ploure com no havia vist ploure mai al poble. Sort que al final sempre ens en sortim i acabem rient.

 

 

Melòmans: Mar Cianuro.

Per Frederic Cervelló.

cianu.jpg

La Mar Cianuro (Marta Nieto Postigo) és una poeta i programadora cultural barcelonina. Llicenciada en Humanitats i Màster en Edició per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha col·laborat en diversos projectes editorials com a traductora, correctora i editora.

Des del 2012 forma part de Drac Màgic, cooperativa per a la promoció de mitjans audiovisuals, de la què n’és corresponsable dels projectes educatius i programadora de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona, festival que té per objectiu promoure el cinema dirigit per dones i fer visible la cultura audiovisual femenina. Enguany, el festival, que s’estén entre els mesos de febrer i desembre, celebra la seva 26ª edició.

L’any 2013 va crear, junt a l’artista i gran amiga seva Tania Terror (Tania Berta Judith), el fanzín BRAVAS, en el què es mesclen els textos de la Mar (que ja anteriorment havia encetat el blog Escarnio kaboom para mujeres amables) amb els collages de la Tania. BRAVAS, que recentment ha publicat el seu quart número, és un fanzín com els d’abans, amb les pàgines fotocopiades en blanc i negre, plegades per la meitat i grapades. Segons les seves pròpies paraules, «BRAVAS neix per compartir les seves vivències com a nenes i dones en aquestes coordenades particulars del món i per proposar imaginaris que subverteixin l’univers avorrit i la memòria seca de l’androcentrisme».

El 2015 va formar amb Oliver Mancebo el col·lectiu artístic Mancebía Postigo, un espai des del qual auto-editen fanzines, llibres i pamflets, enregistren sons de receptes tradicionals, de mercats i d’arbres i organitzen la FRESCA (Fira d’Autoedició del Mercat de l’Abaceria), al barceloní barri de Gràcia.

  1. El disc que et transporta a l’adolescència.

L’altre dia vaig recuperar una còpia del disc Mi pequeño animal, de Christina y los Subterraneos, que corria per una bobina de cds que porto al cotxe. Em vaig adonar que és un disc brutal per conduir de nit i vaig fer un viatge llampec a la post-adolescència. «Flores raaaraaaaaas!» Però a la meva infància i adolescència hi havia moltíssima referència a aquella televisió musical dels 90. Les meves primeres vegades tenien banda sonora de No Doubt, PJ Harvey, The Cranberries, Nathalie Imbruglia, Alanis Morrisette o Dover. Tinc la sensació que sempre que encenia la televisió apareixia aquell magnífic one-hit-wonder de Meredith Brooks: “Bitch”. El girl power comercial que va seguir al “pelotazo” de les Spice Girls va tenir algun inconvenient, però també va fer que moltes nenes i noies creixéssim amb la convicció (era certa!) que la música estava plena de ties poderoses.

  1. La cançó que et posa BRAVA.

El segon disc sencer de Le Butcherettes (Sin, sin, sin) m’encén la sang amb la bona flama.

a3625666962_5.jpg

  1. El disc en el qual la poesia i la música es fusionen a la perfecció.

Let England Shake, de PJ Harvey em va semblar una meravella com a poemari decolonial. És una espècie de disc anacrònic, però alhora reflecteix la imatge d’un món globalitzat que irradia la mateixa violència que aquell altre món dels “descobriments”. La tia endinsa la navalla en la història colonial d’Anglaterra (i d’occident) i va i li surt un disc deliciós que només ens pot portar a deixar la violència de banda. Durant mesos vaig estar molt obsessionada amb el canvi de melodia cap al minut 2 del tema “In The Dark Places”…

  1. Una cançó de Bikini Kill.

Una de Bikini Kill: “New Radio”. I us diré també una de Julie Ruin, el nom sota el qual Kathleen Hanna va publicar un disc preciós el 1997 mentre estaven fent un descans amb Bikini Kill. La cançó que em ve al cap és “Tania”, que a més porta el nom de la meva millor amiga <3.

  1. El disc que millor descriu la ciutat de Barcelona.

Què difícil! Sortiré per la tangent de l’humor: No cities to Love, de Sleater -Kinney.? «It’s not the city, is the weather we love!».

sleater-kinney-no-cities-to-love-1b-696x696.jpg

  1. La cançó que s’hauria de convertir en l’himne de la lluita feminista.

Res d’un sol himne! Hi ha tantes cançons! Ha de ser alguna que t’ompli de bon rotllo, amor i ganes de compartir coses i cuidar a les col·legues, perquè el feminisme ha de ser la construcció d’una vida comuna, feliç, no violenta i corresponsable amb la resta de vides humanes i també no-humanes! Ara mateix el HIT feminista que sona al meu ordinador es la meravellosa “Jota antipatriarcal”, d’Ajuar. Potser després segueixo amb “Credit Card Babie$”, de MEN

1520330733_archive_1_ajuar_2.jpg

https://ajuar.bandcamp.com/track/jota-antipatriarcal

  1. Un disc per ballar, ballar, ballar…

Per ballar mentre et fas el cafè del matí: Live in Paris, de Nina Simone.

Per ballar de camí a la feina: WHOKILL, de Tune Yards.

Per ballar arrossegant els peus: The Fool, de Warpaint.

Per ballar en un local fosc a la matinada: Plunge, de Fever Ray.

R-4198515-1358319306-8211.jpeg.jpg

  1. Una cançó per fer la revolució.

Qualsevol cançó que estigui construint discurs en contra del patriarcat, el capitalisme, o qualsevol altra forma d’opressió. “Novias”, de Lorena Álvarez y Su Banda Municipal o “Abducida por formar una pareja”, de Tronco, o “Ex”, de Cosmo K són cançons sobre relacions afectives que revolucionen els imaginaris personals… i col·lectius!

  1. El disc que sona de fons mentre escrius els teus poemes.

This Fool Can Die Now, d’ Scout Niblett.

CS1272803-02A-BIG.jpg

  1. Una cançó per tancar una nova edició d’èxit de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona.

“We are Family”, de les Sister Sledge! «I got all my sisters with me!».

  1. La cançó que t’agradava de petita i que encara ara t’emociona.

Doncs dues cançons que em va ensenyar de nena el meu pare: “Nothing compares 2U”, de Sinéad O’Connor i In The Middle Of The Road, de The Pretenders.

  1. La darrera descoberta musical.

Un amic em va posar l’altre dia mentre sopàvem el disc The Kid, de Kaitlyn Aurelia Smith i em va deixar sense paraules. És una obra mestra d’aquelles que et transforma en pols d’estrella i et permet sentir-te fora del teu cos. A més, si us fixeu, els títols dels temes, un rere l’altre, fan una poesia en si mateixa. Què més es pot demanar?

Kaitlyn_Aurelia_Smith_-_The_Kid___WV170.jpg

 

 

Melòmans: Jordi Garrigós.

Per Frederic Cervelló.

Lucía Boned.JPG
Foto: Lucía Boned.

El nostre Melòman del mes de maig és en Jordi Garrigós, periodista cultural i músic barceloní.

A finals dels 2000, en acabar la carrera de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra, en Jordi va crear, amb una colla d’amics, el blog Gent Normal. La majoria d’ells eren periodistes recent llicenciats que tot just començaven a foguejar-se, amb feines precàries que no els motivaven i que trobaven en aquest blog un lloc on aixoplugar-se. Al cap de poc, però, el que va començar com un divertiment es va convertir en una de les capçaleres de referència de l’incipient nova escena musical de casa nostra. La seva proposta era fresca, entusiasta i pretesament subjectiva: com que no s’hi guanyaven la vida, no tenien cap lligam amb ningú i podien fer (i dir) el que els donava la gana. Segons explica Garrigós, van tenir la sort de topar-se amb una segona generació de músics indie en català, sorgida després de l’eclosió de Mazoni, Antònia Font, Sanjosex, i amb la qual Gent Normal va anar consolidant-se en paral·lel a l’ascens de les seves carreres. Parlem de gent com Joan Colomo, El Petit de Cal Eril, La Brigada, els Surfing Sirles i, òbviament, Manel. Garrigós afirma que la millor època de Gent Normal va ser la compresa entre els anys 2012 i 2013, “amb pics de visites que ja voldrien en aquell moment alguns mitjans convencionals de cultura”. Amb el pas dels anys, el projecte va anar perdent pistonada. Calia guanyar-se la vida en mitjans professionals i el temps que podien dedicar al blog era més escàs. Set anys després, del nucli fundador de Gent Normal només restava en actiu en Jordi Garrigós.

Una de les coses que més el satisfà de la creació de Gent Normal és el nombre de persones que van accedir a participar-hi de manera totalment voluntària; molts dels quals es guanyaven la vida escrivint i que al blog ho feien només per entusiasme: Kiko Amat, que va arribar a tenir-hi una secció, Alicia Kopf, que en va ser la coordinadora de la secció de llibres, el flixanco Joan Ferrús – actualment, i si el 155 ho permet, subdirector de El Jueves -, Miqui Otero, Martí Sales, Tomàs Fuentes, Isabel Sucunza

A dia d’avui, Gent Normal està en estat latent, tot i que no se’l pot donar per mort del tot, assegura Garrigós; això si, amb ell fora de primera línia.

Un dels moments crucials en la seva carrera fou quan els escriptors Kiko Amat i Miqui Otero, amb qui havia coincidit a Gent Normal, li van demanar de treballar amb ells al Primera Persona, festival que reuneix anualment al CCCB creadors de diverses disciplines artístiques que basen la seva obra en la pròpia experiència vital i del qual Amat i Otero en són els directors. L’edició d’enguany tindrà lloc entre els dies 11 i 12 de maig i hi prendran part, entre d’altres, les escriptores Virginie Despentes i Marina Garcés, les cineastes Elena Martín i Carla Simón, i la músic Christina Rosenvinge.

Actualment en Jordi Garrigós escriu al diari ARA, sobretot crítiques de concerts, i col·labora regularment amb el Time Out Barcelona i amb el suplement Tendències del diari El Mundo. A més, toca la guitarra amb les Kiwis, nova banda barcelonina d’inspiració nou-zelandesa, format també per Ines Martínez de Albornoz, Marta Millet i Marc Andreu. El grup ha publicat fa poc el seu EP de debut, de títol homònim.

https://kiwisbarcelona.bandcamp.com/

1- La primera cançó que vas aprendre a tocar a la guitarra.

A dia d’avui encara no toco massa bé la guitarra, però pots més o menys encertar quina és si pares bé la orella i li poses una mica d’imaginació. No m’agradaria convertir aquest test en un monogràfic sobre Teenage Fanclub, ja sóc prou objecte de befa amb els meus amics i amigues per culpa de la meva obsessió amb aquest grup. Però fent honor a la veritat, va ser ‘Baby Lee’, del seu penúltim disc. Crec que la segona va ser ‘Cast a Shadow’ dels Beat Happening, que vindria a ser la cançó més fàcil del món per aprendre tocar juntament amb ‘1000000 Kisses’ dels Half Japanese: dos acords i el Jad Fair desafinant a sobre: qui necessita més?

Teenage-Fanclub-resize-1a-1280x620.jpg

2- El primer disc que vas ressenyar.

Impossible de recordar, a nivell professional seria a l’Enderrock i deu fer uns 10 o 12 anys. Últimament no faig massa crítica de disc, a l’ARA ja no en fem, però l’any passat vaig publicar-ne alguna a Time Out, i si no recordo malament l’última va ser de l’EP de Coldplay, un bodrio.

CS656981-01A-BIG.jpg

3- La millor cançó dels Teenage Fanclub.

No puc dir-ne una, són el grup de la meva vida i m’agraden d’una manera irracional. Recomano fugir dels hits habituals i anar a buscar cançons “menors” (n’hi ha mil: ‘Planets’, ‘Accidental life’, ‘Slow fade’, ‘Speed of light’, ‘When I still have thee’, ‘The first sight’). També és molt recomanable seguir els projectes paral·lels de cada un d’ells (Lightships de Gerard Love, The New Mendicants i Jonny del Norman Blake o en Francis McDonald fent Nice Man). Ara, si n’haig de dir una que sigui molt especial, la més tatuable és ‘If I never see you again’, la cançó que tanca el ‘Howdy!’.

4- Un disc que t’hagis comprat només perquè et molava la portada.

Hooked, dels Brilliant Corners. Són un grup extremadament irregular, i tot i que tenen desenes de cançons xulíssimes, a Hooked no n’hi ha cap. Però la portada em va fer gràcia.

R-2140563-1283695924.jpeg.jpg

5- El disc o cançó “culpable” de la creació del blog Gent Normal.

És complicat reduir-ho tot a un disc, i una cançó ni t’explico. A més, el nucli que vam començar el GN érem força heterogenis. A risc de que els meus excompanys estiguin en desacord, escolliria Contra todo pronóstico, l’elapé de debut del Joan Colomo. Ens va volar el cap a tots, i la primera notícia que vam publicar a Gent Normal va ser sobre la seva sortida, així que quadra bastant bé de citar-lo aquí.

a2470611813_10.jpg

6- El disc que confirma l’excel·lent estat de salut de l’escena musical catalana.

Crec que és la resposta amb la que menys dubtaré de totes: Futbol d’avantguarda, de Da Souza. Aquests nois són uns genis absoluts. Ja heu sentit ‘Migracions de salmons’? Feu-ho!

7- La cançó perfecta per clausurar una altra edició d’èxit del festival Primera Persona.

Crec que ja han sonat cançons meravelloses a dia d’avui. Escoltar en directe ‘Dive for your memory’ dels Go Betweens cantada pel Norman Forster, ‘All my little word’ dels Magnetic Fields, ‘Amazing glow’ dels Pernice Brothers o ‘Sparky’s dreams’ dels Teenage Fanclub, amb en Gerard Love i els Beach Beach, en un festival al que has ajudat a organitzar és una sensació indescriptible i de llagrimeta. Cançons que serien un somni: ‘Never said goodbye’ dels Bats, ‘I’m a little dinosaur’ de Jonathan Richman i ‘Waiting room’ de Fugazi.

8- El millor disc produït per Joan Colomo.

Aquí m’agafes amb un dilema bastant gran, perquè en Joan va produir els discos de Els Surfing Sirles, que és un grup molt especial. A nivell col·lectiu era EL grup. Però per qüestions personals i justícia poètica diré Menos mal, de Me and the Bees. Que coi li passa a aquest país per a que aquest gent no siguin estrelles, els parin pel carrer per fer-se selfies i actuin als Goya? Ningú fa millors melodies i harmonies que elles. Són el meu grup favorit de l’estat.

meandthe-bees.jpg

9- La cançó que tothom hauria de conèixer ja de les Kiwis.

El més normal és que pràcticament ningú conegui a les Kiwis, a més és una mica lleig que en digui jo una. Però com que les cançons que hem gravat no són meves, recomano ‘Mapes infinits’, que és el tema més Kiwi-pop que tenim i el Marc i la Inés estan espectaculars amb les veus.

https://kiwisbarcelona.bandcamp.com/track/mapes-infinits

10- Un disc per escoltar al cotxe, de camí cap al Festival Pingüí.

Per anar de camí a Flix o a qualsevol altre lloc del món: The Supremes A’ go go. L’hecatombe de la Motown i un dels cims de la música popular.

R-4847100-1377359187-3212.jpeg.jpg

11- El single que no punxaràs més per por de ratllar-lo.

El meu set polsades favorit és “Perdido amor”, de Rumba Tres. La cançó me la va ensenyar el Miqui Otero, el meu sensei en el noble art de la rumba, i està al podi emocional i bailongo. També el ‘Hey little rich girl’ dels Specials. Però em temo que els seguiré punxant tots dos.

12- El disc que aconsegueix que oblidem, almenys durant una estona, que Donald Trump és el president dels Estats Units d’Amèrica.

The young mods, dels Impressions, Lo mato, d’Héctor Lavoe, 69 love songs, de Magnetic Fields, Dye it blonde, d’Smith Westerns, Come’on feel, dels Lemonheads, Dusk at cubist castle, d’Olivia Tremor Control’, #1 record, de Big Star. Qualsevol d’aquests discos nord-americans podria servir.

R-2358907-1468785942-5812.jpeg.jpg

Melòmans: Louise Sansom.

Per Frederic Cervelló

Nikita Routchenko
Foto: Nikita Routchenko.

La nostra Melòmana del mes d’abril és la Louise Joanne Sansom, nascuda a Londres l’any 1979 i veïna, des de fa una pila d’anys, de Collbató, petit poble del Baix Llobregat situat als peus de Montserrat.

Tot i que de petita el seu somni era ser ballarina – fins i tot li van concedir una beca per anar a estudiar a Paris -, la seva vida ha acabat girant al voltant de la música. Treballa com a responsable de promoció del segell discogràfic BCore, exerceix de traductora en festivals i és membre, des de fa 14 anys, d’Anímic, grup imprescindible de l’escena musical independent de casa nostra. Ells són els autors d’ Skin (Bcore Disc), un dels grans àlbums del passat 2017 i cop de timó notori en la trajectòria de la banda, virant cap a l’electrònica, com ja s’apuntava en el seu anterior treball, Hannibal (BCore Disc, 2013).

Junt amb el seu company Ferran Palau, la Louise s’ha embarcat recentment en un nou projecte. Es tracta de Hidden Track Records, segell discogràfic que n’aglutina altres de més petits (Famèlic, El Mamut Traçut, Boira Discos, Hang the Dj, Aiguamoll Records, Bubota), representant bona part del teixit musical indie del país, i que dóna cobertura a aquelles bandes que auto-editen el seu material. El segell també funciona com a agència de serveis per a grups novells. Els ajuden a demanar ajuts i subvencions, a tenir presència a les plataformes digitals, a portar la contractació, la promoció i a fer un seguiment del procés de fabricació dels seus discos. D’entre les primeres referències de Hidden Track Records trobem a Nigra Sum o Albert Lax, dels que ja us n’hem parlat a La Nova Escena; d’entre les darreres referències, els tarragonins TMN, que publicaran aquest mes d’abril el seu esperat disc de debut.

La Louise Sansom és també una destacada activista feminista i lluitadora pels drets dels nens transgèneres.

  1. El disc que millor descriu la teva Londres natal.

AIM, el último disco de M.I.A.

71VQLaTeX7L._SL1200_.jpg

  1. La cançó que s’hauria de convertir ja en el nou himne del Barnet Football Club.

(¿Es una indirecta? Jaja, sabéis entonces que mi padre jugó para este equipo de futbol?) jaja, si lo asocio a un recuerdo os diría que el tema de “Take a Fall for Me”, de James Blake, porque hay una estrofa que habla de fish and chips, y por alguna razón me lleva a recordar los entrenamientos de mi padre y como al acabar corríamos a pillar el tren con nuestros fish and chips en mano.

  1. El disc que et transporta a l’adolescència.

En honor a mi querida Dolores O’Riordan diré que el No need to argue de The Cranberries. Me sé cada acorde de cada instrumento y cada gemido de su voz.

maxresdefault.jpg

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

  1. La cançó que et fa ballar, ballar i ballar.

No puedo evitar levantarme cuando mi hijo pone temas de Rihanna y Katy Perry, esos ritmos me sacan el animal que tengo dentro jajaja, ahora si me pones un disco de Sarin, techno oscuro a tope, puedo estar en trance durante horas.

1454947217_531577_1454947540_noticia_normal.jpg

  1. La cançó que més ràbia et fa que s’hagi convertit en sintonia d’un anunci publicitari.

Pues rabia no me da, pero encuentro que se ha explotado demasiado a The XX tanto en anuncios como sintonías.

xx-blue-laura-mobile.jpg

  1. El disc que explica el pas d’Anímic del folk a l’electrònica.

Eso es más bien una evolución natural de que mi ser, siempre me ha gustado la electrónica desde que tenia 10 años y escuchaba sin parar mi cinta de Technotronic. Me inspiran artistas como FKA Twigs o MIA pero me gustan mezclarlo con el rock y elegancia de Savages por ejemplo.

4941fbcd53614e1d8c33622eb5dc7834

 7. La millor cançó que ha publicat BCore Disc.

Uala que difícil!! Va, diré uno más reciente, ‘Cuando el aire resuena’ de Alberto Montero.

  1. El disc dins del qual et quedaries a viure.

Illinoise de Sufjan Stevens o If you wait de London Grammar.

AKR104lp-C2_1024x1024.jpg

  1. El teu guilty pleasure; és a dir, la cançó o grup que et fa una mica de vergonya admetre que t’agrada.

Jejeje, pues mira, me dio una época por escuchar el Halcyon de Ellie Gouldyn, muy sobreproducido y comercial, pero mira, me gustaba!

R-3933948-1349966809-1516.jpeg.jpg

  1. El disc que més il·lusió et fa haver pogut editar amb Hidden Track Records.

Eso es muy difícil porque lo que sacamos son cosas que me gustan muchísimo y que son muy diferentes entre ellos, si tengo que decir uno supongo que sería la de Wind Atlas porque soy fan desde hace tiempo.

wa2b-e1510069235842.jpg

  1. La cançó que a tu et torna boja i que els teus companys odien.

Ha costado mucho este, lo hemos pensado entre amigos jajaj, repetirme a la Ellie Goulding, Ferran nunca se acuerda de quien es pero cuando sale una canción y la canto me dice que no la suporta.

p0335pcm.jpg

  1. La darrera descoberta musical.

Pues mira, hablaré de un dúo que lanzaré ahora con mi nuevo sello Hidden Track, porque me gustan mucho, se llaman WEIA, son miembros de la banda Aloha Bennets y lanzaremos su primer single en febrero ‘So Blue’.

 

Per a saber-ne més:

https://animic.bandcamp.com/

http://www.hiddentrackrecords.com/

Melòmans: Esther Canals.

Per Frederic Cervelló

Esther Canals.jpg

La nostra melòmana del mes de març és l’Esther Canals, educadora i comunicadora tarragonina.

Llicenciada en Història de l’Art per la Universitat Rovira i Virgili, l’Esther és educadora en espais expositius, des del 2008, i en espais patrimonials des del 2011.

Al 2010 va començar a escriure al Encuentros, suplement cultural del Diari de Tarragona, sobre projectes artístics, exposicions i els vincles entre l’art i l’educació. Alguns d’aquests articles es recullen a la pàgina Des de les vísceres, escrits sobre art i altres històries (esthercanals.wordpress.com).

Entre el 2010 i el 2013 es va encarregar de la coordinació i comunicació del projecte Display, mostra d’art al carrer de l’Associació Cultural Laboratori Visual. Amb el mateix objectiu d’apropar l’art a la gent, va aparèixer la Capsa Ambulant d’Artistes del Teler de Llum en el qual l’Esther, amb el suport de Jordi Abelló i amb en Joan Rioné de company de viatge, va dur-ne a terme, des del 2014 fins al 2016, la coordinació, comissariat, gestió, comunicació, documentació i muntatge. La Capsa Ambulant era un projecte de mediació que s’articulava entorn al que anomenaven Accions públiques, que pretenien donar a conèixer l’artista a través de la seva pròpia veu, la de la seva obra i d’altres veus que enriquien el contingut del discurs mitjançant accions que tenien lloc en els punts més concorreguts de Tarragona, i Accions paral·leles, en les quals es desenvolupava el pla pedagògic del projecte a partir de tallers que pretenien generar experiències d’ensenyament – aprenentatge amb l’art contemporani com a punt de partida i que es realitzaven en diversos centres educatius de la ciutat.

Actualment l’Esther Canals treballa d’educadora al Caixa Fòrum de Barcelona i a la Sagrada Família. Paral·lelament cursa el Màster d’Arts Visuals i Educació: un enfocament construccionsita, a la Universitat de Barcelona. El seu objecte d’estudi versa sobre cóm es poden fer més interessants els processos d’aprenentatge i en investigar sobre altres formes de vincular l’art i la pedagogia. El seu grup d’edat preferit en aquest estudi són els adolescents, tot i que, com ella remarca, la paraula adolescent prové del mot llatí «adolescere», que té connotacions negatives, fet pel qual creu que és millor anomenar-los senzillament «joves».

  1. El primer disc que recordes haver escoltat.

 La memòria es perd en el passat i barreja coses… A mi m’agradava que m’expliquessin contes sempre, cada nit. Quan a casa es van cansar em van comprar un radiocassette amb contes i també amb música, recordo “Susanita tiene un ratón”, “Un globo dos globos”, “Mambrú se fue a la guerra”…

Si parlem de discs, em venen la Raffaela Carrà (ens el posàvem els dissabtes amb ma mare quan l’ajudava a fer neteja de la casa i ja de pas ens dedicàvem uns bons balls entre plumerassos) i els dels meus germans: Els Pets, Sangtraït, Los Inhumanos, Màquina Total!!

  1. La cançó que més ràbia et fa que s’hagi convertit en sintonia d’un anunci publicitari.

 No miro massa la tele i quan fan anuncis aprofito per fer coses, així que no sé què dir… Però a mi em fan ràbia sintonies com la de la Grossa de TV3 o la del PP, aquestes que s’introdueixen al cervell i no les pots fer marxar. Una cançó que m’agradi i que després serveixi d’ham publicitari és quelcom que no em genera ràbia sinó ganes de ballar (mentre faig les coses que aprofito per fer quan fan anuncis 😉

  1. El disc que aconsegueix que els viatges entre Barcelona i Tarragona es facin menys llargs.

 Durant els viatges en tren llegeixo, durant els viatges en cotxe escolto la ràdio, m’agrada ràdio 3 i els meus programes preferits són El Sótano y Flor de Pasión. Si a la ràdio no m’agrada el que fan, normalment em poso els cds que faig jo amb música molt diversa, cançons que m’encanten, una darrera l’altra.

juandpablos

  1. La cançó que millor descriu l’adolescència.

 L’adolescència té moltes cares i, per tant, moltes cançons… Per un costat, dramatisme, amb Laura Pausini i el seu “Marco se ha marchado para no volver” (si, ho reconeixo) o The Cranberries amb “Zombie”. Per l’altre Dover amb “Serenade”, Offspring amb “Kids aren’t alright” o Green Day amb “Basket Case” amb les que em pensava que em menjaria el món. I després cançons que em recordaven a moments de l’estiu al meu poble, tranquils com Ottis Redding amb “Sittin On the Dock of the Bay” o bailongos com Gala amb “Freed from desire”.

  1. El disc que sonaria genial a la Sagrada Família.

Cada dia a les 12, per l’Angelus, posen l’”Ave Maria”, de Schubert i sempre m’agrada parar d’explicar i deixar que el grup escolti mentre passeja per allà. La veritat és que sona prou bé.

Seria interessant una sessió d’un dj que es diu Nicola Cruz que fa música electrònica però que te un punt com tribal… Poder anar descobrint cada un dels detalls de l’edifici mentre et deixes emportar pel ritme.

M’imagino alguna cosa així:

  1. La cançó que més t’ha sorprès que s’escoltés un dels grups de joves que visita el Caixa Fòrum.

El problema és que estic molt poc temps amb ells i mai arribo a conèixer-los tant com per saber certes coses. Ara no tinc grups perquè estan de vacances però al primer que faci els hi pregunto 🙂

  1. La cançó que, si l’escoltessin els que en tenen competències, de ben segur que milloraria la situació de la cultura i la seva gestió a la ciutat de Tarragona.

 Qualsevol cançó de Lyubomira Stoycheva, la magnífica violinista que tocava amb gran sensibilitat al carrer August i que va ser multada per la Guàrdia Urbana.

http://www.diarimes.com/noticies/tarragona/2017/03/09/multen_amb_100_euros_una_violinista_que_tocava_carrer_august_16183_1091.html

  1. La cançó que més cops has ballat al Groove.

 “Heroes” de David Bowie. No sé si és la que més he ballat però si una de les que més em recorda a una persona molt especial que ja no hi és.

  1. Un disc per acompanyar un bon sopar.

 Depèn amb qui sigui el sopar… però alguna cosa tranquil·la i fluixeta que no agredeixi la conversa;  Marlango, per exemple.

30b2da6d424f88d24f65d50c2e636639689dc388.jpeg

  1. Una cançó per fer l’amor.

 Des de joveneta que crec que “Losing my religion” de Rem és una cançó per fer l’amor.  I també “Cry to me” de Solomon Burke (Dirty Dancing)…. Blanco y en botella, hahaha

Melòmans: Berna Rios.

Per Frederic Cervelló

Cristina Aguilar.jpg
Foto: Cristina Aguilar

El nostre Melòman del mes de febrer és el tarragoní Berna Rios, fill  del músic Bernardo Rios, compositor del clàssic “Murallas de Tarragona”, i d’una modista amb bona mà per a la cuina. Dels seus pares, doncs, li venen dues de les seves passions: la música i la cuina.

Pel que fa a la música, és membre dels Mite’ls, grup tarragoní de rock format a finals dels 80 per Albert Grau a la guitarra, Núria Plana al baix, Lluís Colino a la bateria, Ricard Masjoan a la guitarra i ell a la veu. El grup va editar dos discos, tots dos a la dècada dels 90, Ni cap ni peus (DiscMedi, 1991) i 2 minuts (DiscMedi, 1994). Al 2009 es van tornar a unir i recentment han enregistrat un nou disc, que durà el títol de Himne portàtil, que esperem que es publiqui ben aviat.

La seva dèria per la cuina ha fet que s’involucrés en diversos projectes gastronòmics. Al 2007 va muntar al carrer d’en Ventallols, a la Part Alta de la ciutat de Tarragona, el Ginkgo Biloba i al 2014, l’Almosta, també a la Part Alta, un restaurant en el què es servia cuina de proximitat, amb una filosofia basada en la puresa i qualitat del producte, obtingut sense intermediaris, tractant directament amb els productors.

Berna és coordinador de l’associació Santa Teca, una entitat que va néixer amb l’objectiu de promoure els productes i productors locals de la demarcació. Des de l’associació s’impulsa el Mercat de Territori de Santa Teca, que es celebra anualment a Tarragona i Escornalbou i que cal entendre com un espai obert on es mostra la cultura del nostre territori, el sud de Catalunya, a partir de la gastronomia i la viticultura, tot combinant menjar, beure i música. Santa Teca també és la responsable de l’Embutada, una festa anual del vi novell que convida a la ciutadania a recuperar la memòria i la tradició vitivinícola de Tarragona.

El projecte més immediat de Berna Rios és la inauguració, el proper dissabte 10 de febrer, de l’espai Santa Teca, al Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (carrer de Sant Llorenç, 20-22, Tarragona), un espai que servirà de seu de l’associació i en el qual es duran a terme diferents activitats: conferències, concerts, intercanvis culturals, formació… També hi haurà una botiga de productes locals, ecològics, de temporada i proximitat, així com un centre de producció de productes artesans. La inauguració anirà acompanyada d’un concert de Il Gran Teatro Amaro del què ben aviat us en donarem més detalls.

  1. El disc que et va fer pujar a un escenari.

No sabria dir-ne un; sóc el quart de cinc germans músics, fill de músic. Les meves germanes grans escoltaven Bob Dylan, Moustaki, Vinicius de Moraes, Pau Riba, Màquina, Jaume Sisa, Siouxie and the Banshees, Beatles, etc. El meu pare cantava cada cap de setmana. Suposo que el veure faràndula al voltant fa que ni t’ho plantegis. Si hagués de triar un ara, amb la distància i recordant el que escoltava en aquella època (i que encara escolto), triaria Hunky Dory, de David Bowie.

81cYxn16AkL._SL1300_.jpg

  1. La cançó que millor defineix als Mite’ls.

Sense pensar massa et diria “No vull treballar”, pel que va significar en el seu moment, perquè definia un estat anímic i festiu, perquè en el fons feia una anàlisi crítica de la societat dels anys 90 i sobretot perquè te aquell punt d’ironia surrealista que ens defineix perfectament.

  1. Un disc per acompanyar un bon àpat.

Clar, depèn. Això és com els vins; segons l’àpat tries el vi o els vins, blancs, negres, espumosos, dolços… El maridatge musical és important; a priori no lliga massa una hamburguesa amb Beethoven o un tàrtar de llobarro amb Metallica. Ara mateix, Portico Quartet, Nick Mulvey, Maceo Parker, The Clash, Chet Baker, Nick Cave, The Kinks, Michael kiwanuka, Band of Horses, Eels; crec que es podria fer un àpat perfecte amb aquesta selecció. Jo poso el vi (del territori, evidentment).

Nick Cave-0517-GQ-FENC03-02
Nick Cave.
  1. El disc que sonarà de fons quan reprenguis la teva faceta d’escultor.

Precisament acabo de tornar d’un curs intensiu de ceràmica a Llers, a l’escola del Ramon Fort. Fleet Foxes, Mariona Aupí, Father John Misty, Villagers, Elbow, Future Islands, Charles Bradley, Don Simon i Telefunken, Leon Bridges, Dawes, Miquel Gil, Maria Arnal & Marcel Bagés, Tom Odell, Alt-J, London Grammar, Teatre Magnètic, Divine Comedy, Morrisey, Fuzztones, The Headless Horsemen, Chesterfield Kings, King Khan and the Shrins… Tots aquests i molts més sonen, de fons, quan treballo amb les mans.

Mariona-Aupi-veu-lestany_1874222577_47163176_1500x999.jpg
Mariona Aupí. Foto: Noemí Elias.
  1. El disc que et transporta a l’adolescència.

Burning from the inside, Bauhaus. Qualsevol de David Bowie, Housemartins,  Ramones, Joy Division, the Cramps, Adam and the Ants, Psychedelic Furs, Rory Gallagher, The Who, The Jam… i un llarg etcètera.

R-263051-1155238873.jpeg.jpg

  1. La millor cançó que s’ha escrit mai sobre Tarragona.

Ni idea.

  1. El disc que t’hauria agradat veure enregistrar.

Buff, molts. Per dir algun: Heroes, David Bowie. Qualsevol de James Brown. London Calling, The Clash. El disc blanc dels Beatles. El disc del meu pare, Murallas de Tarragona.

81l9QUH5aEL._SL1414_.jpg

  1. La cançó perfecta per clausurar una altre edició d’èxit de Santa Teca.

“Addio”, de Il Gran Teatro Amaro. Qualsevol altra d’ells. Són enormes.

R-7860978-1450390033-1570.jpeg.jpg

  1. El disc que certifica el bon estat de salut de la escena musical tarragonina.

Islandia Nunca Quema, Harrison Ford Fiesta, Ivori, Crim, Teatre Magnètic, Tico Brae, Krav Maga, Mostassa… hi ha una qualitat espectacular.

LP 10.jpg
Islandia Nunca Quema. Foto: Luis Pérez Contreras.

10.La cançó que t’agradaria que sonés al teu funeral.

Djavan, Nick Cave, Nick Mulvey, Nick Drake i “Fiesta”, The Pogues. Per aquest ordre.

 

 

 

 

 

Melòmans: David Castillo.

Per Frederic Cervelló

David-Castillo-©-Ferran-Sendra-4.jpg
Foto: Ferran Sendra.

David Castillo, poeta, escriptor i activista cultural nascut al barri barceloní del Poblenou i criat a Vallcarca, va participar activament, de ben jove, en els moviments àcrates, llibertaris i contraculturals de mitjans dels anys 70, una època carregada de rebel·lia i promeses en la què semblava que tot era possible però que es va acabar marcint ràpidament, tal i com passà a la ciutat de Londres, en les mateixes dates, amb el fenomen del moviment punk. Tota aquesta experiència vital ha nodrit bona part de la seva obra, tant poètica com narrativa.

Castillo va començar a destacar com a poeta als anys 70 en publicacions clandestines i contraculturals. L’any 1989 va passar a dirigir el suplement de llibres i cultura del diari Avui i es va encarregar de publicar l’antologia Ser del segle. Antologia dels nous poetes catalans. Als anys 90 va dirigir la revista Lletra de canvi i va guanyar els premis Carles Riba amb el poemari Game Over i Joan Crexells amb la novel·la El cel de l’infern. L’any 2000 va publicar el poemari Seguint l’huracà, amb un altre il·lustre de l’escena contracultural catalana, Marcel Pey. Al 2001 va guanyar el premi Sant Jordi amb la novel·la No miris enrere i el 2005 el premi Atlàntida al millor articulista de l’any en llengua catalana. També ha organitzat diferents cicles poètics i ha estat el fundador i director de la Setmana de la Poesia de Barcelona.

El 2016 va ser el seu gran any. Se li va concedir el Premi Internacional Ciutat de Cartago de l’Associació d’Hispanistes Tunisians pel diàleg que ha establert entre les llengües castellana, àrab i catalana; es va traduir a l’italià la seva novel·la Barcelona no existeix; es va publicar un recull dels seus poemes d’infantesa i joventut, El túnel del tiempo, i, juntament amb Marc Valls, va editar l’antologia Poesia Contracultura Barcelona, que recull l’obra de divuit poetes de l’escena contracultural barcelonina morts prematurament, des de Zane Speer fins a Roberto Bolaño, passant pels germans Pau i Mònica Maragall o Pepe Sales.

Gran fan de Bob Dylan, Castillo n’ha publicat dues biografies, una l’any 1992 i una altra el 2016.

  1. El primer disc punk que vas escoltar.

Sens dubte, Anarchy in the UK. Prefereixo, però, els Clash.

  1. La cançó que més cops vas ballar al Orfeo Negro.

Jo no ballava, allò era massa estret per ballar, Havia estat una casa de putes en forma de barra americana.

  1. El disc que et transporta a l’adolescència.

No em transporto enlloc, ho sento. De fet, no tinc gaire noció del temps i vaig i vinc entre somnis, percepcions i records.

  1. La cançó de Bob Dylan que no et cansaràs mai d’escoltar.

“Idiot Wind”, entre altres…

  1. El disc que millor defineix l’underground barceloní dels 70.

El del Perucho’s va ser sensacional. El vaig escoltar moltes vegades quan encara vivia a casa dels meus pares. I el conservo…

Perucho-concert-1-680x450

  1. La cançó que s’amaga darrera els poemes de Carlos Iguana.

El Carlitos l’associo més a Com acabar amb el judici de Déu, d’Antonin Artaud, com a l’Albert Subirats.

Artaud_BNF.jpg

  1. La banda sonora ideal per a una exposició de Marcel Pey.

El Marcel escolta molta música, però crec que David Bowie o els Bauhaus, coincidirien.

bowie.jpg

  1. El disc que demostra que, certament, Barcelona no existeix.

Licors, de Pau Riba, per exemple. O Mi calle, de Lone Star

pau-riba-licors.jpg

  1. Una cançó actual que hauria pogut sonar als funerals de Durruti.

Espero que no fos d’aquests horribles grups punks que toquen cada cop que els anarquistes fan unes jornades. Aniria perfecte, però, “The return of de Durutti Column”,  amb els ocellets i tot plegat..

return-of-the-durutti-column-feature-title.jpg

  1. El disc en el qual la música i la poesia es donen la mà.

Pocs realment, però sóc eclèctic, i podríem dir que des de l’inevitable Leonard Cohen al no canonitzat George Michael, que fa també molt bones lletres. Gainsbourg o Léo Ferré també podrien entrar en aquesta loteria. Els discos que va fer Ferré sobre Verlaine, Rimbaud, Baudelaire i els altres són memorables.

leo-ferre_exo_revolte_angelo_deligio_mondadori-portfolio_1024.jpg