Melòmans: Ferran Baucells

 

Per LNE

12322714_1030433900360706_3842445370306205240_o

Darrera de Ran Ran Ran hi trobem Ferran Baucells i Jordi Farreras. Ran Ran Ran és la nova encarnació amb la que Ferran Baucells importa l’esperit de l’americana i s’empapa de la tradició del folk per acabar coquetejant amb l’electrònica. Sorgit de les cendres de Tired Hippo ha anat creixent poc a poc, estirant sorolls de l’ipad, amb en Jordi donant el contrapunt rítmic i estrenyent llaços amb bandes de l’underground del Poblenou o de l’escena antifolk. El 2015 van recollir les seves enigmàtiques cançons en un cd homònim, “Ran Ran Ran” (Bankrobber, 2015) i aquest 2017 han publicat “L’hereu” (Bankrobber, 2017), un dels discos candidats a estar a les llistes del millor de l’any. 

1.- Un disc de Dylan: “New Morning” (Columbia, 1970)

Comença el disc amb “If not for you” i “Day of the locusts” transmetent una calidesa que fa sentir bé. Segur que no és una de les obres de referència de Dylan però aquest disc té un encant i cançons tan rodones com “The man in me” o “Sign on the window” que fan que no m’hagi cansat mai d’escoltar-lo.

2.- Un disc amb el que vaig aprendre a tocar la guitarra: Izzy Stradlin and the Ju Ju Honds (Universal, 1992)

Quan començava a tocar la guitarra em passava tardes senceres tocant a sobre d’aquest disc (i els dos primers de The Black Crowes i els Use your illusion). així anava desxifrant afinacions, acords, canvis i estructures. Encara no tinc molt clar com és que vaig decidir comprar-me aquest disc. La portada va ser un dels factors clau i llavors vaig descobrir un disc molt stonià que em va atrapar.

3.- Un disc de The velvet Underground: “Loaded” (Warner, 1970)

Va ser el primer disc de la VU que vaig escoltar i en aquesta llista realment podríen entrar els quatre discos d’estudi que van gravar. tot i que en aquest no hi és la Moe Tucker a la bateria, la sensació d’escoltar per primer cop cançons perfectes com “Sweet Jane”, “Rock’n’Roll” o “I found a reason” no s’oblida… a més dels outtakes d’aquest disc on s’hi troben joies que anirà recuperant en Lou Reed durant anys com “Satellite of love” i un darrer argument a favor d’aquest disc: “Oh! Sweet nothing”

4.- Un disc impossible (però possible): “Bubble & Scrape” (SubPop, 1993) de Sebadoh

La màgia de tres persones fent música en un grup: les boniques cançons de Lou barlow, els hits directes de Jason Loewenstein i els temes més bojos d’Eric Gaffney i tot barrejat en un disc que no deixa de sorprendre. Singles perfectes com “Sister” o “Sixteen”, temes com “Soul and fire” o “Think ( let tomorrow bee)” que donen la mesura del compositor que és en Lou Barlow. Potser les cançons d’Eric Gaffney capgiren a les primeres escoltes però si entres en el seu univers et guanya.

5.- Un disc dels Rolling Stones: “Exile on Main Street” (Virgin, 1972)

El meu germà el posava molt sovint i en un primer moment a mi em flipava més la seva portada i les seves fotografies, que en format vinil lluia espectacular i em deixaven ben intrigat. Llavors vaig anar escoltant bé els temes, cara a cara, era un doble vinil i anaves topant amb clàssics a mesura que avançava el disc (“Rip this joint”, “Sweet black angel”, “Lovin’ cup”, “All down the line”, etc.). Descobrir després tot el que va ser el procés de gravació a un castell de França… difícil de superar…

6.- Un disc per viatjar: “Horses in the sky” (Constellation, 2005) de Silver Mt. Zion

Pocs discos han tingut tan impacte en mi com aquest. Cançons “circulars”, la intensitat amb la que canten i toquen i sentir la música com la transmet… els quasi 12 minuts del tema inicial deixen sense respiració i el disc segueix en la mateixa espiral sense aturar-se.

7.- Un disc dels YO LA TENGO: “Electr-o-pura” (Matador, 1995)

Recordo descobrir els YLT amb aquest disc i desmuntar-se el poc que sabia sobre tocar la guitarra, escales, solos, etc. Tot donava igual un cop escoltaves “My heart’s reflection” o “Blue line swinger”… I tots els discos que havien fet ja i els que havien de venir…

8.- Un disc que no falla mai: “Crooked rain, crooked rain” (Matador, 1994) de Pavement

“Elevate me later”, “Gold Soundz”, “Range life”… No, no falla mai aquest disc… L’inici demanegat ja presagia un disc imprevisible i irresistible. Stephen Malkmus i la seva afinació i la seva forma de tocar la guitarra… No crec que estigui prou reconegut el seu talent.

9.- Un disc de Sufjan Stevens: “The Age of Adz” (Ashmatic Kitty, 2010)

Penso que no tornaré a veure un concert com els dos que va fer a l’Auditori del Fòrum al Primavera de fa uns anys… Presentava aquest disc però qualsevol dels seus discos és imprescindible. Però és el final amb “I want to be well” i “Impossible soul” el que em decideix per aquest, sobretot perquè en dues cançons mostra més talent que en la majoria de discos que es publiquen i es publicaran (començant pels de Ran Ran Ran, és clar!)

10.- Un disc de guitarres: “Penthouse” (Elektra, 1995) de Luna

Luna presentava el “Pup tent” a Bikini, jo no els coneixia però l’Enric, el bateria de la banda amb la que estava en aquell moment, em va dir que hi anés, que em molarien i molts anys després és la banda que més cops he vist en directe. Com dos guitarristes s’ajunten per fer crèixer les cançons, sense que un destaqui més que l’altre, tods dos amb el seu espai, és un plaer veure’ls en concert i sentir discos com “Penthouse”. L’entrada de “Chinatown” ja et situa i “Sideshow by the seashore” o la genial “23 minutes in Brussels” et guanyen segur.

 

Melòmans: Marina Vives.

Per Frederic Cervelló.

imatge camp.jpeg

La tarragonina Marina Vives és una de les persones més inquietes i dinàmiques del panorama cultural i artístic de casa nostra. Actualment és editora en cap i codirectora d’ A*DESK, Institut Independent de Crítica i Art Contemporani, redactora a Encuentros, suplement cultural del Diari de Tarragona; col·laboradora a Artiga, revista d’art i pensament, i membre latent de l’Associació Cultural Laboratori Visual. A més, col·labora com a docent al Màster en Anàlisi i Gestió d’Art Actual (UB-IL3).

La Marina va comissariar el cicle “Dèria”, a la Capella de Sant Roc. Espai d’art contemporani de Valls, entre el febrer de 2015 i el desembre de 2016, durant el qual es va exposar l’obra d’artistes com Anna Dot, Enric Farrés – Duran, Pep Vidal, Ciprian Homorodean, Laura F. Gibellini, Marcel Pey i Regina de Miguel; va formar part del col·lectiu Supterranis, fundador del Plaga, festival barceloní dedicat a la proliferació de propostes artístiques en espais que habitualment no s’usen com a llocs expositius; va ser membre del jurat de la Biennal d’Art Ciutat d’Amposta (BIAM) en l’edició del 2014 i responsable de convidats del Rec Festival Internacional de Cinema de Tarragona entre el 2011 i 2015.

A banda de tot això, la Marina Vives es considera, en les seves pròpies paraules, gran fan del bailoteo, assídua al Groove i la seva pista de ball, amant de la seva música i no li fa lletjos MAI a un bon techno, tot i que poques vegades l’ha ballat a Tarragona.

A les facetes de politòloga, productora cultural, editora, crítica i comissària d’art de la Marina cal afegir, a partir d’avui, la de Melòmana. I donem fe que també se’n surt de meravella!

  1. El disc que fa que els viatges entre Tarragona i Barcelona siguin menys llargs.

Normalment viatjo en tren, llegint o escrivint. L’elecció musical va directe a les orelles amb els auriculars, així que acostumen a ser àlbums dirigits a aprofitar la intimitat de l’auricular. Se’m fa complicat donar-te una resposta clara… De vegades necessito bandes sonores més atmosfèriques, que em portin a un món concret, aquí hi encabiria grups com Efterklang, Grizzly Bear, Oso Leone, Timber Timbre, Poliça, Bonobo, fins i tot Mount Kimbie o James Blake. D’altres necessito ritmes sonoritats més denses com Moderat, Apparat, Darkside (una banda del Nicholas Jaar – de fet tot el que fa aquest m’agrada molt…).

  1. La cançó que t’agradava de petita i que encara ara et posa la pell de gallina.

You’re my best you’re my last, my everything, de Barry White. Hi associo el meu pare i moments únics amb ell que ja només poden formar part dels records. De totes maneres, a casa sempre hem sentit molta música. La meva mare és molt de Bossa Nova (Gilberto Gil, Vinicius de Moraes i Maria Creuza amb el Toquinho…), el meu pare era dels Rollings, Ian Dury, però també hi havia Serrat, Llach, Aute… tots els meus bons records tenen so, i créixer als 80 marca per sempre! (Gabinete Caligari, Hombres G, Loquillo, Alaska, Whitney Houston…quants dàncings!)

  1. El disc dins del qual et quedaries a viure.

Uf! He habitat en molts discos i no precisament semblants… Podria viure al “Blue”, o al “Brown” dels Orbital; a qualsevol de The Knife; a “Boxer”, de The National; vaig tenir una època que només escoltava cúmbia electrònica… i una altra que realment sentia cada dia (una o dues vegades) “Modern Drift” d’Efterklang. També vaig estar un temps a “Forever changes” de Love; a “In Rainbows” de Radiohead o a “English Riviera” de Metronomy... i un temps que només escoltava EBM…. Potser, a dia d’avui, et diria “Cave Rave” de Crystal Fighters. No és ni de bon tros el més recent però de tant en tant torna a mi i sempre em dóna molt bona energia…

Crystal-Fighters-Rave-Cave-Image.jpg

  1. La banda sonora ideal per a una exposició de Marcel Pey.

Aquesta és més fàcil. A la clausura del Festival REC 2013, i dins en la secció de “Clàssics al dia” (i amb la col·laboració del Centre d’art de Tarragona -el d’aleshores, que tenia una altra volada que el que s’ha esdevingut-), es va fer un homenatge a la cinematografia de Pey amb la interpretació en directe de peces seleccionades i versionades per un conjunt format especialment per l’ocasió. L’integraven membres de Don Simon y Telefunken i membres de Teatre Magnètic. El resultat va ser senzillament espatarrant. I si no poguessin venir ells, i com que estem parlant d’ideals, contractaria segurament el David Bowie. Quan vaig tenir ocasió (i honor) de treballar amb el Marcel Pey a la Capella de Sant Roc de Valls se’n va anar el Bowie i sentia com si al Marcel realment se li hagués anat un tros d’ell mateix. Crec que tenien una connexió secreta de dandys atemporals.

  1. La cançó que més cops has ballat al Groove.

Una altra pregunta que és complicada perquè n’he ballat moltes! El Ferran és una d’aquelles persones que fan de Tarragona un lloc únic. En els últims temps, m’agraden molt les sessions que munten els Ganjanights, però fa anys era una fan total del Pau de Banyoles i tot el seu estilàs, o de les Primmys. Precisament potser són elles les que més m’han arrencat amb cançons dedicades com Beggin, de Frankie Valli & The Four Seasons.

  1. Un clàssic del techno.

Bé, totes les respostes són subjectives però aquí vull recalcar-ho especialment. Jo em quedo amb “Minus Orange” de Richie Hawtin.

hqdefault

  1. La cançó que sonaria genial a la capella de Sant Roc – Espai d’Art Contemporani de Valls.

Doncs depèn de què hi exposis.  Mentre va durar el cicle que jo hi vagi comissariar, a l’exposició del Ciprian Homorodean s’hi van sentir gossos de carrer udolant en loop, i a l’expo de la Regina de Miguel, una pista de discurs en anglès que durava 20 minuts, i també un concert de Lucrecia Dalt… cada relat té les seves necessitats.

  1. El disc que aconsegueix que oblidem durant una estona que Donald Trump és el president dels Estats Units d’Amèrica.

Uf! Malauradament no me’n ve cap al cap. Em fa molt fàstic! Tinc moltes ganes que li facin un impeachment i marxi d’on és, pel bé de la humanitat. Potser només m’aniria bé escoltar “Never Mind the Bollocks, Here’s the Sex Pistols” i a tot drap… però ni això! És urgent treure aquest energumen d’on ha aconseguit arribar.

R-3885893-1348134310-5331.jpeg.jpg

  1. La cançó que, si l’escoltessin qui en tenen competències, de ben segur que milloraria la situació de la cultura i la seva gestió a la ciutat de Tarragona.

Què interessant! Potser els aniria bé escoltar HDA de Las Bistecs. Sé que té un toc d’irreverent però com a senyal d’atenció crec que funcionaria. Cal començar a fer les coses diferent, pensar a llarg termini, aprofitar el que tenim amb intel·ligència i sota els criteris de qualitat i de respecte per al consumidor i el productor de cultura, amb amplitud de mires, amb anàlisi del sector, amb projecció… és urgent fer canvis radicals!

  1. La teva darrera descoberta musical.

Últimament m’està interessant un tipus de música que no sabria com identificar. Implica una base molt elegant, sincopada i potser electrònica, una veu mig rapejant (o del tot) amb accent anglès tancadot. Em dóna molt bones vibracions, com un fortalesa transitòria. No sé si és la supèrbia de l’accent britànic o que senzillament és que són bons: Vaig començar amb King Krule fa uns anys, després s’hi ha unit Ghospoet i fa poc la Kate Tempest (potser no són agrupables, al meu cap sí…). Com a descoberta posaria també La Femme, que no són nous però jo els he descobert fa poc i m’agraden molt! Où va le monde podria ser un himne dels nostres temps.

Melòmans: Martí Sales.

Per Frederic Cervelló.

marti sales web cxf ok

Tots coneixem Martí Sales (Barcelona, 1979) per la seva faceta de músic, tan al capdavant dels enyorats Els Surfing Sirles, una de les bandes més salvatges i viscerals de l’escena catalana, com compartint el projecte Convergència i Unió amb Maria Rodés i Ramón Rodríguez.

Però Martí Sales és moltes coses més: ha traduït Harold Pinter, Kurt Vonnegut i John Fante, ha sigut codirector del festival Barcelona Poesia, ha coordinat durant quatre anys la secció LGBTI del Time Out Barcelona… però, sobretot, ha estat i és escriptor. I en aquesta decisió hi ha tingut molt a dir el seu entorn familiar. Martí és nebot-net de Joan Sales, autor d’ Incerta glòria i fundador de Club Editor, dirigit actualment per la seva cosina Maria Bohigas; el seu pare també va ser escriptor i la seva mare és traductora i il·lustradora. Per acabar de reblar el clau, Pepe Sales, poeta i músic de la contra-cultura barcelonina dels 70, era tiet seu.

Martí va publicar l’any 2012 Ara és el moment. Breu crònica oral dels indis catalans (Amsterdam), assaig indispensable per conèixer l’escena musical independent de casa nostra. El passat 2016 es va editar La cremallera (Males Herbes), poema narratiu en octosíl·labs l’edició de la qual també inclou la seva primera obra, el llibre de poemes Huckleberry Finn, publicat originalment l’any 2005. Aquesta tardor, LaBreu Edicions li publicarà un conte inèdit a l’obra Cremem cels, que també inclourà contes d’Antònia Vicens i Míriam Cano. El llibre és fruit de l’experiència compartida d’escriure al Mas de Bernis (l’Aldea, el Montsià).

Avui, doncs, descobrirem una de les altres facetes d’en Martí Sales: la de Melòman.

  1. El disc que va fer que pugessis a un escenari.

La discografia completa de Kortatu i Negu Gorriak.

  1. La cançó que millor ha descrit Barcelona.

La Rambla, Quimi Portet.

  1. El disc que et porta al centre del món.

Nefertiti, the beautiful one has come, de Cecil Taylor.

115733546

  1. El disc preferit de Francisco Casavella.

Això és dificilíssim de dir: li agradava tanta música… De John Coltrane a Héctor Lavoe, de Prince Buster a Joe Bataan

  1. La millor cançó de Pepe Sales.

“L’udol”.

1485258530062

  1. El disc que transmet una incerta glòria.

Coral romput, de l’Ovidi Montllor.

51prtT0xasL

  1. La cançó que més cops has ballat a l’Heliogàbal.

Ni idea, però m’acaba de venir al cap una nit que veníem d’un sopar de La Escuela Moderna i tots vam vibrar quan va sonar “Dream All Day”, de The Posies.

  1. Una cançó actual que hauria pogut sonar als funerals de Durruti.

“La processó”, de l’Agustí Fernández.

unnamed-11.jpg

  1. El disc que et transporta a l’adolescència.

Nothing’s shocking, Jane’s Addiction.

R-405633-1472314602-2637.jpeg.jpg

  1. El disc que sonava de fons mentre preparaves el teu darrer poemari.

Llegeixo molts llibres alhora i escolto música tot el dia, no hi ha només un disc que escoltés quan escrivia ‘La cremallera’. En puc dir tres que acabava de descobrir: Voces del extremo, Niño de Elche; 99.9%, Kaytranada; Music from the Big Pink, The Band.

Melòmans: Lyona.

Per Frederic Cervelló.

lyona2.jpg

La nostra melòmana del mes de juliol és la realitzadora i il·lustradora esparreguerina Marta Puig, més coneguda pel nom artístic de Lyona.

La Marta va descobrir el cinema de ben petita gràcies al seu avi, que la duia cada cap de setmana al cine. Va flipar amb Eduardo Manostijeras i va decidir que de gran seria cineasta. Dit i fet; un cop acabat l’institut va entrar a l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya) i es va llicenciar en direcció. Tot i que ha realitzat alguns curts, la Marta és reconeguda sobretot pels seus videoclips, que és el gènere que més l’atreu perquè combina les seves dues grans passions: el cinema i la música. Els seus vídeos són imaginatius i artesanals; els seus grans referents Spike Jonze i Michel Gondry. Com molts altres artistes de la seva generació, la Lyona va trobar el seu aparador en Internet i les xarxes socials, que van apropar la seva obra al públic.

El primer videoclip el va fer per la seva amiga Mürfila. En Santi Balmes, de Love of Lesbian, el va veure i li va proposar que dirigís un vídeo per la seva banda. El resultat va ser tan positiu que, des de llavors, mantenen una estreta col·laboració artística. També ha dirigit videoclips per bandes com Sidonie, Maria Coma, Pau Vallvé, The New Raemon, Els Pets, Inspira, Zahara o Lori Meyers.

Britpopera de pro i amb look d’eterna adolescent, la Marta Puig combina els vídeos amb la publicitat i la il·lustració. Fins ara ha publicat nou llibres il·lustrats, el primer dels quals el best seller infantil Yo mataré monstruós por ti, a mitges amb en Santi Balmes, autor del text. Actualment està preparant el que serà el seu primer llargmetratge que, segons hem pogut saber, serà un musical.

Més info a www.lyona.cat.

 

  1. La cançó que t’agradava de petita i que encara ara t’emociona.

Des de ben petita, quan veia una foto del David Bowie, hi veia a ma mare, i suposo que per això li tenia una admiració especial. M’encantava Ziggy Stardust and the spiders from Mars, l’imitava cantant “Lady Stardust”, baixant per les escales de casa com si fos una estrella del rock. Però va ser amb la pel·lícula de Yo, Christiane F, on la protagonista era fanàtica de Bowie, que em vaig enamorar de “Heroes”. A dia d’avui cap altra cançó ha aconseguit emocionar-me tant com aquesta. Només sentir les primeres notes i ja se’m posa la pell de gallina, i quan ell crida “I will be king…”, alguna cosa se’m trenca per dins.

 És una delícia el vídeo en què Toni Visconti explica com va ser la gravació del tema, on entre moltes coses explica qui era la parella que es feia un petó al costat del mur…

  1. El millor disc del Britpop.

En el seu moment hauria dit Dog Man Star de Suede, però amb la distància no puc evitar escollir His’n’hers de Pulp. El que passa és que jo em vaig enamorar de Pulp amb This is hardcore i vaig redescobrir els seus anteriors discs passat el moment àlgid del Britpop. Però His’n’hers conté dos dels meus temes preferits de Pulp: “Babies” i “Do you remember the first time”.

philip_castle_Enfilme_7918e.jpg

  1. La cançó que et fa ballar, ballar i ballar.

N’hi ha moltíssimes, però una infal·lible és “I follow rivers” de la Lykke Li, en qualsevol festa punxes aquest tema i és un subidón immediat.

  1. El disc que sona de fons mentre treballes.

Sóc molt d’entrar en bucles, quan trobo un disc que m’agrada no paro d’escoltar-lo. Fa un temps el Carrie & Lowell, de Sufjan Stevens va ser la meva banda sonora per treballar; l’estiu passat va ser el Everything You’ve Come To Expect, de The Last Shadow Puppets, i últimament he estat desgastant tota la discografia de La Casa Azul.

La-Casa-Azul-es-uno-de-los-gru_54347141569_54028874188_960_639.jpg

  1. La millor cançó del This is hardcore, de Pulp.

És un disc que estimo. Com deia abans em vaig enamorar de Pulp amb This is Hardcore. Va ser veient el videoclip de “Help the aged”, em va fascinar per la lletra. Però és una cançó més petita, “TV Movie”, la que m’emociona més. En el seu moment aquesta estrofa definia perfectament com em sentia:

Without you my life has become a hangover without end

A movie made for TV

Bad dialogue, bad acting, no interest

Too long with no story and no sex”

  1. Un disc que t’hagis comprat només perquè et molava la portada.

The golden mile,  de My life story; i el disc va resultar estar molt bé.

31133-the-golden-mile.jpg

  1. La cançó que més ràbia et fa que s’hagi convertit en sintonia d’un spot publicitari.

Fa poc vaig sentir “Changes” de Bowie en algun spot de cotxes. No vaig voler ni veure’l, em va semblar una heretgia.

  1. La portada de disc que t’hauria agradat dissenyar.

M’hauria encantat fer la primera portada de Placebo. M’encanten els colors de la fotografia, el gest del nen, la simplicitat de la imatge i l’actitud que transmet.

placebo-placebo

  1. El videoclip que has realitzat del què n’estàs més satisfeta.

“1999”. Suposo perquè tancava un cicle, una història, una relació. Fer els vídeos pel disc de Love of Lesbian va ser una experiència més enllà de lo professional, molt intensa. Vam crear un vincle molt fort amb tot l’equip, amb la Marina i el Carlos (protagonistes dels vídeos) i fer el video “1999” era la manera de tancar la història i despedir-nos dels personatges. Va ser molt emotiu el rodatge, i encara ara quan el miro, m’emociono, ja no pel propi video, sino per tot el que implica.

  1. El videoclip que més t’agrada dels què ha dirigit Spike Jonze

És difícil quedar-se només amb un, m’encanta la senzillesa de “Praise you”, m’agrada el punkisme de “Drunk girls” de LCD soundsystem, i estic enamorada de Christopher Walken i els seus balls a “Weapon of Choice” de Fatboy Slim.

Melòmans: Vladimir Lozano

Vladimir és un nom comú a Rússia el diminutiu del qual és Vova però ni és rus ni mai ningú l’ha cridat així. En Vladi té el cap ple de melodies, passa les hores pensant en la música, rodejat de cançons i col·leccionant discos. Ara el coneixem per ser membre fundador del Club Vinil Tarragona, l’entitat que presideix i que des de fa 3 anys reuneix a la nostra província malalts de la música com ell. En el passat va exercir durant un període de tres anys de col·laborador de la revista Mondosonoro, a més de ser membre de la formació tarragonina Fred Secret. Actualment segueix tocant la guitarra amb The Clantons i, de tant en tant, també el podem veure passejant vinils de la seva discoteca i punxant sota el nom de Mejor Playa. I el que ningú s’atreviria mai a discutir és que en Vladi és una gran persona.

Una cançó que ens alegri el dia

D’acord que el disc Cry to me de Solomon Burke no és una festa, però és difícil que una interpretació així no et reconciliï amb la humanitat. Pots tornar a néixer cada dia dins d’aquesta cançó. Crec que és bo rodejar-se de gent a qui li agrada la música, i per això vam crear el Club Vinil Tarragona. Descobrir per primer cop o recuperar-la després de molt temps sense escoltar-la pot veritablement arreglar-te el dia.

Una cançó que només m’agrada a mi (o això crec)

Això em passa bastant amb el country. No és que només m’agradi a mi, però hi ha molta gent que no el suporta. Hi ha coses tremendes com per exemple Driftwood on the River d’Ernest Tubb.

Un disc favorit

El 69 Love songs de The Magnetic Fields per exemple és molt favorit. Ho és des del primer dia que el vaig escoltar. La veritat és que amb Absolutely cuckoo, primera cançó del triple cd, ja vaig caure rendit. És colossal però sense atabalar, transparent també, i te’l pots fer teu si vols. Encara no entenc d’on va sortir tanta inspiració i com van poder quadrar tantes cançons en un sol disc sense avorrir. L’any passat el van tornar a reeditar en vinil, en una caixa de sis 10″ que crec que en facilita i millora l’escolta.

Una cançó per cantar amb les teves filles

Les meves filles tenen 3 i 9 anys… vull dir que, tot i que Mozart ja tenia simfonies a l’edat de la gran, encara són petites. Ho han de descobrir tot, imagina’t quina sort! Però ja comencen a reconèixer bones melodies. Per exemple Save it for a rainy day dels Jayhawks, cançons de Los Fresones Rebeldes i sobretot Jimmy had a Polaroid de Math and Physics Club agraden molt a les dues i ens les sabem de-re-que-te-memòria (i a mi em cau la bava, clar).

Un disc que no em canso d’escoltar

Juraria que a casa el Pet sounds dels Beach Boys el punxem a diari. Algú amb un poder extraordinari deu ocupar-se d’això. És un disc que sempre em tomba. Els seixanta van ser una època daurada per la música. Tampoc em canso mai d’escoltar el Forever breathes the lonely word de Felt, que també és bastant inabastable. Un disc que encara té misteri per a mi. Com quan vols mirar algo, però no… saps?

Una cançó favorita

In a sentimental mood de Duke Ellington & John Coltrane. Aquesta cançó m’ha quedat gravada d’una època en què estava obsessionat pel jazz. Tot en ella és immensitat i glòria. Encara ara li tinc respecte. De totes formes, les cançons on més em reconec tenen una quadratura pop, més simple però no per això més fàcils.  Estan fetes amb guitarres i tenen una bona tornada, com el que fan Teenage Fanclub o Lloyd Cole, per exemple.

El disc que més hagis escoltat

Possiblement hauria de tornar a l’adolescència a buscar-lo. I trobaria un k7 gravat de Bad Religion, segur. Vaig fondre uns quants walkman amb aquesta cinta, Against the grain la cara A i Generator a la B. També els discos de Belle & Sebastian de l’època Jeepster els he escoltat fins a la sacietat.

El disc que encara no tinc

Crec sincerament que si el que busques és tenir una col·lecció, el vinil és el format. Res et donarà més emoció, ni cd’s ni mp3, per descomptat. Et trobaràs amb discos impossibles, amb els que tens i els que sembla que no tindràs mai, els que sonaran regular i els que ho faran genial, els que t’apareixeran de casualitat, els originals, les reedicions… I llavors està aquesta espècie de deformitat del qui vol fer-se una discoteca, que consisteix en mirar-se la seva col·lecció i veure-hi només el que hi falta, els forats. Així que hi han molts discos que encara no tinc, molts. Per exemple, un que em faria especial il·lusió tenir és el disc perdut d’Islandia Nunca Quema.

https://islandianuncaquema.bandcamp.com/album/behold-the-evil-mind-dotted-lines-7

Un grup actual

Doug Tuttle està fent uns discos sensacionals, per pixar-te a sobre. Nick Waterhouse també és una passada, però també Real EstateUltimate Painting. N’hi ha tanta de música… I després estan els segells com Pretty Olivia Records o You are the Cosmos que treuen discos guapíssims, encara que no tot el que publiquin siguin grups actuals. Igual que Madmua Records i les seves precioses reedicions, que són un regal. El que et deia, mai escoltaries tota la música del món per molt temps que tinguessis.

Us aconsello un disc bo i barat 

A la segona mà hi ha molta cosa barata en vinil. Els LPs d’Aztec Camera, Roxy Music o Talking Heads. Discos canònics, barats i fàcils de trobar. I alguns clàssics en aquest sentit, això ja amb 7″, com el Limón limonero de Henry Stephen o els EPs de Renato Carosone, que n’hi ha patades i a mi m’agraden. Al Club també surt sovint el What do you think you’re doing de Billy Fury, un disc que es troba fàcil i tirat de preu per internet.

Melòmans: Laia Beltran.

Per Frederic Cervelló

Laia1.jpg
Foto: Guillem Duñó.

La Laia Beltran és una periodista freelance apassionada per la moda, el disseny i el procés creatiu. Fa poc va decidir tornar amb la família al seu poble natal: Ulldecona; però, per feina, segueix anant a Barcelona dos o tres cops a la setmana. Treballa al departament de comunicació de l’Editorial Gustavo Gili i col·labora setmanalment amb la revista Time Out Barcelona i el diari Ara, on ens presenta persones i projectes artístics que la inspiren. La Laia, llicenciada en Periodisme i Ciències Econòmiques per la Universitat Popeu Fabra, també ha donat classes de periodisme en un postgrau de comunicació de moda i fa consultoria per algunes marques de moda.

Encuriosida per saber com es formaven els dissenyadors de moda, va cursar estudis d’Estilisme de la Indumentària a l’escola Llotja. Precisament amb la moda està relacionat el seu projecte més personal: la pop-up (botiga efímera) Sastreria Moderna, que té com a principal objectiu generar un consum més sostenible, tot evitant la compra compulsiva i la generació d’ stocks. A Sastreria Moderna les clientes poden emprovar-se la roba i comprar-la, però no endur-se-la; només es confecciona sota comanda. Precisament, entre el 18 i el 20 d’aquest mes de maig es celebrarà la tercera edició de la pop-up, aquest cop a l’emblemàtica botiga de teixits Gratacós 1940, a la ciutat de Barcelona. Entre els expositors hi trobareu l’ebrenca Eva Humo, que presentarà la seva col·lecció de roba: Jazz, així com diverses marques d’accessoris.

Una altra de les seves creacions és la seva pàgina d’Instagram, on des de fa un temps ha endegat un projecte consistent en fotografiar parets de cases amb les què es topa tot passejant i que ben bé podrien ser obres d’art, en un exercici de buscar la bellesa en llocs on aparentment no hi és.

Ara la Laia ens demostrarà que, a banda de ser una persona molt inquieta i dinàmica, és també una gran Melòmana.

1 El disc que fa que els viatges entre Ulldecona i Barcelona es facin menys llargs.

Darrerament m’he enganxat a les llistes del suplement Play del diari ARA que hi ha penjades a Spotify. La de febrer ja l’hauré escoltat mil vegades. I tot per culpa de Say Something Lovely de The XX. M’encanta. I quan una cançó t’agrada te’n vas directe al disc. Haig de dir que “I See You” ha complert les meves expectatives (i el single On Hold també).

006056550_500.jpg

2 La banda sonora ideal per un recorregut en cotxe pel Delta de l’Ebre.

Un recorregut en cotxe pel Delta sempre s’hauria de fer amb les finestres baixades. Cal sentir aquella olor d’arròs tan característica que forma part del paisatge. I el “Summerteeth” de Wilco sonant a tota pastilla.

MI0002429233.jpg

3 La cançó que situa Ulldecona al mapa.

Ara em posaré nostàlgica. Molt nostàlgica. I diré cançons que van marcar la meva adolescència al poble i que a vegades encara ara escolto (tinc una llista a l’iTunes). Somebody d’Escape with Romeo, The Promise de When in Rome, Friday I’m in love de The Cure, Nowhere Girl de B-Movie, Candy Candy d’Iggy Pop… En podria dir desenes. I mai em sobraria Depeche Mode.

4 El disc que sona de fons mentre tu penges les teves fotos a Instagram.

Els meus gustos són eclèctics, fins i tot irracionals. Així que podria sonar des del “Singles” de Future Islands o “Stories From The City, Stories From The Sea” de PJ Harvey al “Batiscafo Katiuscas” d’Antònia Font o el “Born To Die” de Lana del Rey (per cert, m’agrada molt la versió que va fer del Summer Wine de Nancy Sinatra i Lee Hazelwood). O bossa nova. O pop rock en castellà (durant un temps escoltava molt Love of Lesbian i Christina Rosenvinge). O, senzillament, silenci. A vegades és la millor companyia.

5 La cançó que a tu t’encanta i que els teus companys de redacció no suporten.

Fa tants anys que sóc freelance que fins i tot enyoro aquestes “negociacions” musicals amb companys de redacció. Però ara recordo una festa de Cap d’Any on vaig posar en bucle Last Nite de The Strokes. És una mala costum que tinc (que tenim, la meva germana fa igual). Una cançó ens atrapa i no sabem escapar-ne.

6 El disc dins del qual et quedaries a viure.

Ara mateix “Art Angels” de Grimes. M’agrada sentir aquesta espècie d’instint primari que et fa connectar amb un disc o una cançó i no saps explicar ben bé perquè. Això em passa amb Grimes. I el directe que vaig anar a veure a Birmingham reforça la meva teoria. Havia d’experimentar-ho.

59ef246f.jpg

7 El disc que aconsegueix que, almenys per uns minuts, oblidem que Donald Trump és l’home més poderós del món.

Si em canten fluixet Yard of Blonde Girls de Jeff Buckley m’evadeixo del món. I millor ho deixo aquí, no?

8 La cançó que et fa ballar, ballar i ballar.

Podria dir uns quants hits (des de Madonna a Javiera Mena), però em quedaré amb el Single Ladies de Beyoncé. Somiar és creure que algun dia podré ballar com ella (o com Rihanna, que també em mola).

9 La cançó que no podrà faltar a la llista de reproducció de la nova edició del Sastreria Moderna.

Sastreria Moderna més que una pop-up no convencional és una petita heroïcitat. Així que a la play-list de la tercera edició -que farem el 18, 19 i 20 de maig a la botiga Gratacós de Barcelona- haurà de sonar Heroes de David Bowie. Sí o si.

10 La teva darrera descoberta musical.

Conviure amb un periodista musical té avantatges. Ni que sigui perquè compartim el mateix espai vital acabes escoltant de tot (Hip hop valencià? També, també…). Quan alguna cosa em crida l’atenció li pregunto qui són. Així vaig descobrir a Kate Tempest. Encara flipo. La recomano a tothom, les seves lletres són poesia, un retrat molt cru del món que vivim.

At this very moment, on this very street

Seven different people in seven different flats

Are wide awake, they can’t sleep

Now, of all these people, in all these houses

Only these seven are awake

And they shiver in the middle of the night

Counting their sheepish mistakes

 

Més informació:

@laiabeltranquerol

@sastreriamoderna

Melòmans: Napoleón Pincha.

Per Frederic Cervelló

Napoleón Pincha.JPG

El tarragoní Napoleón Pincha desprèn il·lusió sempre que parla de música; per tant, no ens hem pogut estar de demanar-li que sigui un dels nostres Melòmans.  Fan dels Kinks, de les jaquetes d’entretemps i dels divendres al vespre, us el trobareu punxant en llocs petits de Tarragona. A la seva col·lecció de discos hi pots trobar des de Northern Soul fins a Italo Disco, fent paradeta a Manchester. Forma part del Club Vinil Tarragona i col·labora estretament amb Madmua Records, un segell tarragoní que reedita joies oblidades de l’underground nacional dels 60 i dels 70 de la mà dels autors i intèrprets originals.

Napoleón Pincha confesa que ja està cansat de clubs i d’anar amb les maletes plenes de discos amunt i avall. S’ha recorregut mig país punxant, així que li permetrem que seleccioni al seu gust les punxades. Sens dubte, un personatge amb mil històries per explicar.

  1. La cançó que va fer que et convertissis en DJ.

Comencem per no considerar-me DJ. M’agrada punxar discos però no em considero DJ. I espero no arribar a ser-ho mai. Sempre m’he vist molt lluny d’aquesta figura. Em sento molt més còmode com a “punxadiscos”. I pel que fa a la pregunta, no seria cap cançó. Vaig començar a punxar per amor a compartir moments i cançons.

  1. Un disc que t’hagis comprat només perquè et molava el disseny de la portada.

N’he comprat dotzenes per la portada, sobre tot durant els meus anys d’adolescència en els què no hi havia Internet. Arriscada pràctica amb resultats dispars. Recordo comprar-me sense dubtar el Ogdens’ Nut Gone Flake dels Small Faces al veure que aquella portada es convertia en un desplegable preciós. I aquest cop la vaig encertar de llarg.

small_faces-ogdens_nut_gone_flake4.jpg

  1. La primera cançó que vas punxar.

Ho recordo com si fos ahir. Tardor del 96 al Cau de Tarragona: Teenage Fanclub – “About you (1995).

  1. El millor disc del Brit Pop.

No hi ha lloc ni pel dubte ni pel debat: el Different Class de Pulp (1995). Deixant palès que la relació entre la banda i el Brit Pop és mera coincidència en el temps. Pulp jugava en una lliga molt superior a la resta d’aquells grups i no els puc catalogar com a tal. No hi ha ni mitja cançó dolenta. Jarvis Cocker és un dels millors lletristes de la història de la música anglesa juntament amb Ray Davies i Scott Walker. Aquest disc els hi va atorgar el reconeixement que injustament se’ls hi havia negat amb anterioritat. La pregunta difícil de contestar seria amb quina cançó del Different Class em quedo. Abans intentaria donar resposta a la conjectura de Hodge.

81BS3JZWOJL._SL1200_-e1446229185775.jpg

  1. Un hit incontestable del Northern Soul.

Avui em ve molt de gust cantar i ballar el “Do I love you”, de Frank Wilson. Encaixa molt bé per avui. Demà probablement escolliré una altra.

  1. La cançó que més cops has ballat al Groove.

El “Limon limonero”, de Henry Stephen. No et pots quedar quiet quan la sents. Hauria de sonar en qualsevol sessió digna del Groove. Una petita recomanació napoleònica: doneu-li la volta al disc i escolteu la cara B. Fa una versió del “Hang on sloopy exorbitant.

  1. El disc que més il·lusió et fa que hagi reeditat Madmua Records.

Això és com escollir entre un dels fills! Mmmmmh… vull pensar que està per arribar, però és més que evident que tots ells són molt i molt especials. Prou Matic per ser els primers i delicatessen de proximitat. Juan Muro perquè ens ha permès conèixer a un músic extraordinari i a una persona encara millor. Los Brujos per no haver-se editat mai i rescatar gravacions perdudes. Los Amis és un doble two-sider magnífic i amb una història increïble al darrera. Amb “Atardecer” vaig veure claríssim des del minut 1 que aquella joia s’havia de reeditar. La sisena, perquè canvia d’estil virant cap a la Bossa nova i sense deixar de banda l’essència del segell. I la que serà la setena referència, que es presentarà en els propers dies, perquè la remasterització ha sortit d’un disc de la meva col·lecció i, a més a més, és un dels meus preferits. Us puc avançar que nos va a contar muchas cosas bonitas.

  1. Una cançó que et flipa però que, quan la punxes, el públic no respon com tu voldries.

Aquesta sí que la tinc molt clara i, si m’ho permeteu, la vull posar en majúscules: “THE HAIR STYLE OF THE DEVIL” de MOMUS. És pop, New Wave, Synth, llum, foscor, pista de ball, habitació, poesia, temor, esperança… és tot. Malauradament, l’únic que la balla sóc jo.

  1. El single que no punxaràs mai més per por de ratllar-lo.

Hi ha poquets discos que no tregui de casa per punxar. Pot ser la primera edició d’Un soplo en el corazón de Family, que li tinc una estima especial. Si un cas, trec les reedicions a passejar.

a4111116863_10.jpg

  1. La millor cançó per tancar una altra sessió memorable del club Old Wave New Wave.

 “God only knows”. Se us acut una altra de millor? Ja contesto jo: no. No n’hi ha.