5 discos nascuts d’una ruptura amorosa

Tots hem plorat i ens hem desfogat d’una forma o altra amb el final d’una relació amorosa. Cadascú lluita contra els seus dimonis com pot o sap fer-ho. Alguns dels nostres artistes favorits ho fan publicant discos per després d’un divorci.

BECK “ Sea Change” (2002) 

Beck no té por de mostrar les seves emocions després del final de la seva relació amb Leigh Limon. I ho fa amb aquest fantàstic àlbum. Un disc introspectiu, amb un so càlid i unes cançons tristes però alhora reconfortants. Lletra i música són completament evocadores en un disc molt allunyat del Beck d’”Odelay” (1996) o “Midnite Vultures” (1999). A Already Dead canta “Days fade to Black / In the light of what they lack / Nothing’s measured by what it needs / Already dead to me now / ‘Coz it feels like I’m watching something dyin’” mostrant-nos com tot s’esmicola. Un disc que creix cada cop que s’escolta. Possiblement el millor disc sobre ruptures sentimentals d’aquest segle XXI.

Cançons destacades:  Already Dead / Guess I’m Doing Fine

MARVIN GAYE “Here, My Dear” (1978)

Les cançons d’aquest disc són el so d’un divorci, el final de la relació entre el músic i Anna Gordy Gaye (germana del creador de Motown Records) que li envià els papers del divorci després de confirmar les infidelitats del seu marit amb Janis Hunter amb la que ja tenia un fill. Catorze cançons confessionals on Gaye aprofundeix en la forma i el per què d’una ruptura. Musicalment el disc segueix la línia habitual dels seus àlbums de l’època: soul i R&B sedós, brillant i seductor. Això sí, un disc per sota de la mitjana respecte els seus àlbums anteriors. Un cop reconeguda la infidelitat i vist l’estil de vida luxós i tot terreny d’un Gaye sense diners per pagar la manutenció a la seva exdona, un jutge va decidir que havia de cedir els beneficis del seu proper disc, és a dir, aquest “Here, My Dear” a la seva exdona. D’aquí el títol del disc.

Cançons destacades: I Meet a Girl / You Can Leave, But It’s Going to Cost You

BOB DYLAN “Blood on the Tracks” (1975)

A mitjans de 1974 el matrimoni entre Dylan i Sara, primera esposa del músic, no funcionava. En les darreres espurnes d’aquesta relació en Dylan va ser capaç d’escriure i publicar aquesta joia de disc on canta sobre el que passa entre els amants. L’artista sempre ha negat que sigui un disc d’experiències personals però el seu fill Jakob Dylan va dir que escoltant aquest àlbum escoltava als seus pares parlar. Finalment es van divorciar l’any 1977. És un disc sobre finals, un treball on Dylan accepta l’inevitable situació traumàtica que viu la parella amb una sèrie de cançons pausades, tristes i amargues. Però com ja sabeu, tot final també és un nou inici.

Cançons destacades: Simple Twist of Faith / If You See Her, Say Hello

ABBA “The Visitors” (1981)

L’últim disc d’ABBA es va gestar en un moment de màxima tensió entre les parelles del grup ja que Benny i Frida havien decidit passar pel jutjat per divorciar-se de la mateixa manera que ho havien fet en Björn i l’Agnetha no feia gaire. Un darrer disc sofisticat amb tots els trets estilístics del quartet suec. La cançó que dona títol a l’àlbum parla de dissidents durant la Guerra Freda, una metàfora del divorci? When All Is Said and Done és una balada que ens diu molt sobre les seves situacions personals i a One OF Us reflexionen sobre les conseqüències d’una infidelitat (One of us is crying / One of us is lying / In her lonely bed / Staring at the ceiling)

Cançons destacades: When All Is Said and Done / One Of Us

BLUR “13” (1999)

En Damon Albarn i la Justine Frischmann (Elastica) han trencat i els Blur es treuen de la màniga aquest disc amb cançons com Tender, No Distance Left to Run, 1992 o Mellow Song que mostren la desesperació i el caos sentimental del músic. Així, a la calmada i amb aires gospel Tender canta “Tender is the ghost / The ghost I love the most / Hiding from the sun / Waiting for the night to come / Tender is my heart / I’m screwing up my life / Lord I need to find / Someone who can heal my mind” mentre que a No Distance Left to Run comença cantant “It’s over / You don’t need to tell me / I hope you’re with someone who makes you / feel safe in your sleeping tonight / I won’t kill / myself, trying to stay in your life / I got no distance left to run”. Està tot dit, no?

Cançons destacades: Tender / No Distance Left to Run

 Jordi Ximeno

 

Música per llegir i lectures per escoltar

S’apropa Sant Jordi, una festa que aquest 2020 serà diferent degut al maleït virus, però no volem deixar passar l’oportunitat de recomanar-vos 7 llibres per llegir o per regalar.

cubierta_Material_inflamable-779x1024RICHARD LLOYD “Material inflamable” (Contraediciones, 2019)

A Richard Lloyd el coneixem per ser, al costat de Tom Verlaine, un dels dos guitarres de Television (formació que des de LNE no ens cansarem de reivindicar). També per haver estat al servei de Matthew Sweet a principis dels ’90 facturant alguns clàssics del power pop de l’època. A “Material inflamable” trobem al llarg de 69 breus capítols les aventures i desventures d’un artista en una de les èpoques més creatives i convulses de la història del rock. Aventures creïbles i d’altres que ens fan dubtar de la seva veracitat però clar, al Nova York de finals dels ’70 tot era possible. Una història que comença amb el seu naixement i acaba l’any 2007 amb la seva retirada definitiva de Television passant per pàgines carregades de vivències personals on riurem, ens entristirem o al·lucinarem.

5 Discos per escoltar amb aquesta lectura: Television “Marquee Moon” (1977) / Television “Adventure” (1978) / Richard Lloyd “Field of Fire” (1985) / Matthew Sweet “100% Fun” (1995) / Richard Lloyd “The Radiant Monkey” (2007)

33-revoluciones-por-minuto

DORIAN LYNSKEY “33 revoluciones por minuto. Historia de la canción protesta” (Malpaso, 2015)

La història social, política i econòmica del món contemporani a través de grans artistes com Billie Holiday, Woody Guthrie, Bob Dylan, Nina Simone, John Coltrane, Beatles, Aretha Franklin, John Lee Hooker, Stevie Wonder, The Clash, Bob Marley, REM, Billy Bragg, Prince, Public Enemy, Sonic Youth, Víctor Jara, Rage Against the Machine i un llarg etcètera de noms coneguts i no tan coneguts. Un gran assaig dividit en cinc capítols, un gran viatge a través de cançons que han ajudat a despertar la consciència humana a través d’estils com el jazz, el blues, el rock, el pop o el punk. Un llibre que atrau i sedueix des de la primera pàgina, una lectura obligatòria. L’únic però és que està centrat en el món anglosaxó i trobem a faltar referències d’artistes altres països.

Cançons per acompanyar aquesta lectura: 

Old-Records_med_3D-802x1024ERIC SPITZNAGEL “En busca de los discos perdidos” (Contraediciones, 2017)

En plena crisi d’identitat el periodista Eric Spitznagel decideix recuperar alguns dels discos de la seva vida. Discos que havia venut en el passat. Però no vol una còpia qualsevol, tampoc vol reedicions actuals. Vol recuperar la seva còpia de discos dels Rolling Stones, Replacements, Kiss, Bon Jovi o Guns n’ Roses. Aquella còpia ratllada en una cançó en concret, amb la portada escrita amb una amenaça de son germà o amb el número de telèfon d’una noia, o la còpia del disc que feia servir per amagar la marihuana. Ho aconseguirà? Tranquils que no us farem un spolier. Només dir-vos que, com a melòmans i adults de certa edat que som, hem rigut molt amb la lectura d’aquesta obra que podríem ficar en línia amb títols com “Alta Fidelitat” de Nick Hornby, “Lost in Music” de Giles Smith o “No olvides las canciones que te salvaron la vida” de Carlos Pérez de Ziriza.

5 Discos per escoltar amb aquesta lectura: The Replacements “Let it be” (1984) / The Rolling Stones “Exile on Main St.” (1972) / Bon Jovi “Slippery when wet” (1986) / Kiss “Alive II” (1977) / Guns N’ Roses “Appetite for Destruction” (1987)

santiago-auseron

SANTIAGO AUSERÓN “Semilla del son. Crónica de un hechizo” (Libros del Kultrum, 2019)

El que va ser líder de Radio Futura i també conegut artísticament com Juan Perro ha mantingut des de mitjans dels anys ‘80 una història d’amor amb el son cubà. Una història sincera i honesta que l’ha portat a produir discos recopilatoris i antologies d’artistes cubans com Compay Segundo. Una finestra a la història d’una illa que ara es complementa amb aquest llibre. Una compilació de textos previs i un inèdit sobre l’impacte de la música africana en la música peninsular a través del carib i on també trobem la influència de la música cubana en els orígens del rock.  La música no té fronteres geogràfiques ni mentals. La curiositat musical tampoc i aquest llibre és una bona mostra d’arqueologia musical molt ben feta.

5 discos produïts per Santiago Auseron per escoltar amb aquesta lectura: Diversos artistes “Semilla del son” (2008) / Antología de Francisco Repilado, “Compay Segundo” (1996) / Benny Moré “Benny Moré” (1992) / El Trío Matamoros “El Trío Matamoros” (1992) /Arsenio Rodríguez “Arsenio Rodríguez” (1992)

Freak-scene_medium-802x1024RICHARD KING “Freak Scene” (Contraediciones, 2018)

Amb el subtítol “Los chalados e incorformistas que crearon la música independiente, 1975-2005” ja està tot explicat. Una lectura àgil, documentada, divertida i amb situacions per a tots els gustos al llarg de 30 anys d’història per on trobem segells discogràfics (4AD, Rough Trade, Factory, Domino, Mute, Beggars Banquet o Creation) artistes diversos (Buzzcocks, Joy Division, Orange Juice, Smiths, The Go-Betweens, Sonic Youth, Pixies, Smog o Teenage Fanclub entre molts altres), promotors, dissenyadors de portades, managers, sales de concerts o tendes de discos. Una obra impagable per als que, d’una forma o un altra, vam viure amb intensitat aquella moguda.

10 discos per escoltar amb aquesta lectura: Buzzcocks “Another Music in a Different Kitchen” (1978) / Joy Division “Unknown Pleasures” (1979) / The Smiths “Meat is Murder” (1985) / Pixies “Surfer Rosa” (1988) / The Go-Betweens “Liberty Belle and the Black Diamond Express” (1986) /Depeche Mode “Violator” (1990) / KLF “Chill Out” (1990) / Teenage Fanclub “Bandwagonesque” (1991) / Boo Radleys “Wake Up!” (1995) / The Strokes “Is this it” (2001)

libro3DPEPE PRIETO “Sonidos circulares. Tesoros melódicos para el inicio de un nuevo milenio” (autoeditat, 2018)

Al Madrid de principis d’aquest segle, un jove inquiet i intrèpid al capdavant del programa de ràdio Hotel Arizona s’enfronta al repte de compilar amb rigor, serietat, bon gust i bona documentació una obra gairebé enciclopèdia amb alguns dels millors discos publicats durant les dos primeres dècades del segle XXI. “Sonidos circulares” és un excel·lent cofre on descobrirem molts tresors musicals inesperats. Per a mèrit seu i plaer nostre, Pepe Prieto, ens descobreix tota una sèrie de discos de folk, powerpop, countrycosmic, pop, indie, rock’n’roll o psicodèlia que hauries d’escoltar. Distribuït en 21 capítols i centenars de ressenyes que es poden llegir de forma independent, aquest és un llibre imprescindible pels amants de la música disposats a circular per carreteres secundàries.

10 discos per escoltar amb aquesta lectura: The Go-Betweens “The Friends of Rachel Worth” (2000) / Sufjan Stevens “Sufjan Stevens Invites You To: Come On feel The Illinoise” (2005) / Absentee “Schmotime” (2006) / Arthur & Yu “In càmera” (2007) / Eilen Jewell “Sea of Tears” (2009) / John Paul Keith “The Man That Time Forgot” (2011) / Kelley Stoltz “Double Exposure” (2013) / Phychic Ills “Inner Journey Out” (2016) / Jake La Botz “Sunnyside” (2017) / La Luz “Floating Features” (2018)

PORTADA-ROCK_addde97e-cabe-429e-98f4-28bcf6509440_1024x1024

SUSANA MONTEAGUDO & LUIS DEMANO “Historia ilustrada del Rock” (Litera Libros, 2018)

Un llibre destinat als més petits de la casa? No té perquè ser així. Estem segur que grans i petits gaudiran d’aquest llibre. Dividit en dinou capítols amb textos de Susana Monteagudo i il·lustracions de Luis Demano ens transporta de forma cronològica i temàtica pels moments clau i les anècdotes de la Història del Rock. A les seves pàgines trobareu els clàssics de cadascuna de les dècades a partir dels anys ’50 però també capítols dedicats a les tribus, a les cançons i àlbums imprescindibles, a les dones i el rock, a les discogràfiques o als cadàvers il·lustres. Un volum de gran format atractiu i divulgatiu a parts iguals que pot ser el mitjà perfecte per introduir als vostres fills o filles al rock.

10 artistes per escoltar amb aquesta lectura: Chuck Berry, Buddy Holly, The Beatles, Velvet Underground, Bob Marley, David Bowie, The Cure, Nirvana, Wilco, Amy Winehouse.

SMOG, (SMOG) & BILL CALLAHAN, 10 DISCOS QUE ELS NÉTS HAURIEN DE CONÈIXER

 

Smog

Entre les primeres espurnejants col·leccions de lo-fi experimental facturades a principis dels anys ’90 fins a “Dream River” (Drag City, 2013) hi ha un artista que encara segueix sent un misteri per a molts de nosaltres malgrat haver-lo escoltat amb devoció. Un músic que sota l’alies d’Smog, (Smog) o signant amb el seu propi nom ha facturat 16 discos que encara a dia d’avui ens meravellen. Bill Callahan, home petri de veu profunda, discret i amant del silenci ens ha deixat alguns dels millors àlbums del canvi de segle i s’ha convertit en un dels més poderosos narradors d’històries de la música americana. Inspirat en els seus inicis per l’escena hardcore de Washington DC de principis dels ’80 ben aviat deixà clar que la seva major influència provenia de la novela negra (per exemple de l’obra de l’escriptor James M. Cain) i d’artistes com Lou Reed, Leonard Cohen, John Lee Hooker, Joy Division, Nick Drake, Scott Walker, Kris Kristofferson, Mickey Newbury o Jerry Jeff Walker.

Mentre esperem el proper disc (ja van 5 llargs anys de silenci discogràfic) d’un dels nostres artistes favorits anem a repassar 10 discos que vam escoltar i que encara devorem amb passió. Com sempre, l’ordre en la tria dels discos és indiferent i no significa res de res.

  1. SMOG “Knock Knock” (Drag City, 1999)

El setè disc de la discografia de Bill Callahan és tot un clàssic ple de grans cançons que es gestà amb la col·laboració del fan i coproductor Jim O’Rourke. Un disc amb un grau d’intensitat on destaca el ritme funk de Held, els cors infantils que alliten la duresa de No Dancing, el picar de mans de la velvetiana Cold Blooded Old Times (possiblement la cançó més coneguda de l’artista), o les confessionals Teenage Spaceship i River Guard. Aquesta última és una de les cançons més tristes mai escrites sobre els plaers fugaços on un guarda de presó observa un grup de reclusos nedant a l’aire lliure i reflexiona sobre el fet que ell, igual que els reclusos, només gaudeixi d’una llibertat efímera. Un disc que, en part, es pot veure com la continuació de “Red Apple Falls” (1997) però que s’enriqueix amb guitarres elèctriques, loops de bateria i cors infantils. Anys després de la seva publicació seguim pensant que és un dels millors discos d’Smog.

  1. BILL CALLAHAN “Sometimes I wish we were an eagle” (Drag City, 2009)

Amb facilitat ens omplim la boca dient que aquest o aquell disc és un clàssic però m’heu de creure quan us dic que un cop hàgiu escoltat “Sometimes I wish…”  no podreu viure sense ell. El segon disc signat amb el seu propi nom coincideix amb el trasllat a Austin i amb la ruptura sentimental amb Joanna Newsom. Un disc que no té la sonoritat dels discos d’Smog. Un disc que sona net i polit, amb guitarres càlides i òrgans que acompanyen la veu baríton de Callahan.  Un treball completament accessible que acumula un total de nou cançons fosques i iròniques signades per un dels grans compositors dels darrers vint-i-cinc anys. Si hagués de destacar alguna cançó les destacaria totes en un àlbum on trobem inquietants aforismes i enigmes sobre l’amor, la natura i la tristor. Però ja ficats em quedo amb els violins que acompanyen la tensió rítmica d’uns tom-toms que no deixen de créixer a All thoughts are prey to some beast; amb l’extraordinària Jim Cain que obre el disc amb la suavitat d’una guitarra agermanada amb una caixa, un charles i una secció de cordes; amb la delicadesa de Rococo Zephyr;  amb la culminació de Two many birds amb en Callahan fent créixer la frase “If you could only stop your heartbeat for one heartbeat” en cada nova repetició o amb el dramatisme de les primeres paraules de Eid Ma Clack Shaw (“Working through death’s pain / Last night I swear I felt your touch, gentle and warm / The hair stood on my arms – how, how, how? / Show me the way, show me the way / Show me the way to shake a memory”). Ja ho he dit abans, el clàssic.

  1. SMOG “Red Apple Falls” (Drag City, 1997)

Si la memòria no em falla, Ex-con va ser la primera cançó d’Smog que vaig escoltar. O potser va ser Bathysphere inclosa a “Wild Love” (Drag City, 1995). Bé, tant se val.  En aquest sisè treball trobem per primer cop un raig de llum i esperança en les lletres, però Bill Callahan segueix sent trist i divertit alhora, tot un misteri. Piano, vents, pedal steel, guitarres acústiques, sintetitzadors i bateria acompanyen una veu profunda en un viatge de poc més de 40 minuts on s’apropa al country, al folk i al rock de la mà de Jim O’Rourke a la producció i alguns instruments. Un àlbum on va deixant enrere el lo-fi a favor d’un so més net i acústic. Cal destacar The Morning Paper, cançó que obre el disc, on el narrador prefereix dormir a enfrontar-se als horrors del món actual (“The morning paper is on it’s way / And it’s all bad news on every page / So I roll right over / And go to sleep / The evening sun will be so sweet”). El ritme, la trompeta i el piano d’Ex-con la converteixen en la cançó més pop del disc. També ens deixem enlluernar per la brillantor de I was an estranger cantant “You should have seen what I was in the last town / Or in the last town / I was worse than a estranger / I was well known”. Finalment, ens enganxem a To be of use amb el seu característic to confessional barrejant plaer i dolor cantant “Most of my fantasies are to be of use / like a spindle, like a candle”.

  1. SMOG “A river ain’t too much to Love” (Drag City, 2005)        

Enregistrat als estudis Spicewood de Willie Nelson a Texas amb la col·laboració de Connie Lovatt al baix, Joanna Newsom al piano i Jim White dels Dirty Three a la bateria, ens trobem amb un disc que evoca de nou l’esperit del country i del folk.  És un disc càlid, gairebé conceptual on s’entrellacen imatges d’arbres, aigua, cavalls, infantesa, mort i renaixement. Un disc proper al que seria una pregaria, on la veu baríton i confessional de Bill Callahan t’abraça i no et deixa marxar. Un disc que intuïa (o no) el que quatre anys després facturaria amb “Sometimes I wish we were an eagle”.  De nou sorprèn convertint allò senzill i comú en un gran disc. Menys és més que dirien alguns. El silenci i el control del temps segueixen sent una part important de la seva obra. Un disc que enamora pels aires vals de Rock Bottom Riser  amb una melodia que flota sobre una guitarra hipnòtica acompanyada per les escobilles de Jim White sobre les quals Callahan canta amb gratitud a la memòria d’una amant absent. Un disc que enganxa per la reflexió sobre la brutalitat de l’amor de Say Valley Maker (Because there is no Love / Where there is no obstacle / And there is no Love /Where there is no bramble); per la fantàstica I’m new here (anys més tard recuperada per Gil Scott Heron), per la tradicional In the pine, per Drinking at the dam o amb Let me see the colts que tanca el disc. Què més es pot demanar?

  1. SMOG “Dongs of sevotion” (Drag City, 2000)

Només per incloure Dress sexy at my funeral ja s’ha guanyat un lloc entre els 10 millors discos de Bill Callahan. Els aires velvetians han sobrevolat molts dels discos del nostre protagonista però Lou Reed i companyia no són la única referència musical del nord-americà. En cinc minuts i mig construeix una cançó que es clava al cervell des de la primera escolta. Una cançó d’un humor ferotge, una cançó d’amor on el difunt marit convida a la vídua a seguir vivint. Però hi ha més raons per seguir gaudint d’un l’àlbum on continua abordant temes com el sexe, l’amor o la mort. Ja sigui per la misteriosa Nineteen on canta “My movements were slow / She didn’t even know / What she was taking away”, pels sons més durs de Hard Road, per les textures riques i ballables d’aires africans de Bloodflow amb cors de cheerleades incloses. I tancant un dels discos de major minutatge d’Smog trobem Permanent Smile una cançó de devoció amb presència important dels tambors. I si tot això no és suficient dir-vos que dos membres de Tortoise, en John McEntire a la bateria i percussions i Jeff Parker a la guitarra es troben als crèdits del disc.

  1. SMOG “The doctor came at dawn” (Drag City, 1996)

Fragilitat, molta fragilitat i delicadesa omplen tots els racons d’aquest àlbum. El disc més folk d’Smog és un recull de cançons de com es pot trencar un cor. Un disc per gaudir en solitud i a mitjanit amb deu cançons intimes i intenses que tracten de relacions trencades o en vies d’extinció. Un disc que conté una joia anomenada All your women things, possiblement una de les millors cançons mai escrita per Callahan. Guitarres atmosfèriques, pianos, palmes, percussions mínimes, violoncels i altres cordes es troben en un disc on també brillen You moved in, Somewhere in the night o Lize. Un disc que, com el vaixell de la portada amb les veles recollides, sembla (només sembla) estar quiet. El primer disc d’un artista ja madur que començava a multiplicar el nombre de seguidors.

  1. BILL CALLAHAN “Dream River” (Drag City, 2013)

L’últim disc publicat a dia d’avui per Bill Callahan flota sobre un núvol de percussions, escobilles, flautes i violins. La veu continua en forma: calmada, greu i profunda. Al llarg de vuit cançons fa un viatge a través de paisatges íntims que exploren el silenci i l’alliberament.  Possiblement, el seu disc més meditatiu. “Dream River” és tota una declaració pertorbadora que transita entre els moments més tranquils de Small Plane fins als més tempestuosos de Summer Painter on les guitarres, les percussions i les flautes creixen per donar pas a una estranya calma. Una experiència sensorial que comença amb The Sign, la història d’un home a l’hotel d’un bar buscant consol i que descobreix que “The only words I’ve said today are ‘beer’ and ‘thank you’/ Beer/ Thank you”. Altres moments realment interessants els trobem a Spring gràcies al joc de guitarra, flauta i percussions llatines o també als aires nocturns i jazzístics que semblen créixer sense acabar d’explotar de Ride my arrow. Un disc on tot es desenvolupa gradualment, sense presses, sense un final predeterminat i on els arranjaments són gairebé tan importants com les lletres.

  1. SMOG “Wild Love” (Drag City, 1995)

El primer gran disc de Bill Callahan el signà a meitat dels noranta després de diferents experiments lo-fi que a vegades s’apropaven sense voler al punk (actitudinal). Un disc d’una bellesa pertorbadora que es desenvolupa a través d’històries fosques i còmiques d’infanteses problemàtiques amb lletres claustrofòbiques i vertiginoses. Bathysphere podria ser l’himne de l’introvertit que tots portem dins. En ella, el protagonista de set anys li demana a sa mare que el baixi en un enginy submergible al fons del mar on vol viure i  “… if the water should cut my line, set me free / I don’t mind””, canta amb naturalitat seguit d’una sèrie de “Ah Ah Ah” que simulen l’aire dins l’enginy. També és la història d’un somni fallit. Una història de frustració que es torna a repetir a Goldfish bowl. Un disc on també destaquen les guitarres de It’s rough o el saber fer de The emperor i Prince alone in the Studio que deixen entreveure que a mitjans dels ’90 no hi havia límits per a en Callahan.

  1. (SMOG) “Supper” (Drag City, 2003)

Ben entrat el segle XXI en Callahan tenia les coses clares. Coneixia els seus límits i tenia clars els seus objectius. És un artista segur de si mateix i que controla amb seguretat tots els seus recursos expressius. Segon disc que signa com (Smog) després del lo-fi i urgent “Rain on Lens” (Drag City, 2001). A “Supper” trobem 43 minuts de fantàstiques harmonies alt-country acompanyades per suaus pedal steel, òrgan Hammond, banjos i els cors femenins de Sarabeth Tucek. Un disc que d’alguna manera podem lligar amb “Knock Knock” (1999) i amb “Dongs of sevotion” (2000). Un disc on els punts de vista de Callahan sobre l’amor o altres temes, com passa en tota la seva obra, sovint són més desconcertants que reconfortants. D’aquí, cal destacar Feather by feather, Butterflies drowned in wine, Morality , Our anniversary i, sobretot l’elegant Truth Serum. Callahan tornava a repetir amb èxit la mateixa formula.

  1. BILL CALLAHAN “Apocalypse” (Drag City, 2011)

Amb pocs acords de guitarra acompanyats per la seva veu, flautes, violins i teclats ocasionals construeix set cançons expressionistes que es mantenen tranquil·les malgrat explotar ocasionalment en plena distorsió. Bill Callahan sap jugar les seves cartes fent ús de pinzellades d’on obté el màxim rendiment. Pinzellades que es tradueixen en una percussió obsessiva i repetitiva de la ma de Neal Morgan o en uns arranjaments sobris i efectius.  Un disc que flueix de forma captivadora com ja ho havia fet “A river ain’t too much to Love” (2005) o “Sometimes I wish we were an eagle” (2009) i on es mostra de nou com un veritable trobador de la fragilitat humana. Set cançons de llarg minutatge on brilla amb llum pròpia el vals Riding for the feeling, possiblement la cançó més melangiosa i confessional d’un àlbum on també destaca el ritme country de Drover i America. Aquesta última és la cançó del disc que més crida l’atenció a les primeres escoltes. És un blues hipnòtic, electrificat i repetitiu que examina el passat mític dels EEUU i el seu trist present, on Callahan canta una desafiant celebració d’imperialisme cultural intentant reclutar un imaginari i patriòtic exèrcit de cantautors.

Jordi Ximeno

Buffalo Tom “Quite and Peace” (Schoolkids/Scrawny records, 2018)

Buffalo Tom

Seems like I was just a kid not so long ago / So many arrivals / So many lows / Now my time behind is greater than my time ahead

J. Ximeno

Deuen haver passat uns vint-i-cinc anys des del primer cop que vaig sentir a parlar dels bostonians Buffalo Tom, un trio liderat per Bill Janovitz, Chris Colbourn i Tom Maginnis que signaren a la primera meitat dels noranta grans discos com Birdbrain (1990), Let me come over (1992) i Big red letter day (1993). Àlbums que els van permetre fer-se un nom en l’escena del rock alternatiu que arribava des de l’altre costat de l’Atlàntic.

Per alguna raó els hi vaig perdre la pista fins fa pocs mesos amb el naixement de Quiet and Peace. Un disc sòlid i madur on recuperen el so que els va caracteritzar i els va alinear estilísticament amb formacions com Dinosaur Jr. (per cert, J Mascis va produir Birdbrain), Replacements, REM, Bettie Serveert o American Music Club.

Han signat els Buffalo Tom el millor treball de la seva vida? Doncs no sé si ficaria la mà al foc per assegurar que sí però el que està clar és que han facturat un gran disc carregat de melodies on imprimeixen la seva pròpia petjada. Quiet and Peace s’obre amb “All be gone” on les guitarres de Bill són acompanyades immediatament pel baix de Colbourn i les timbales de Maginnis, una estructura base allitada sobre un òrgan per demostrar amb una veu aspra i apassionada que els Buffalo Tom encara saben rockejar. Al llarg de l’àlbum Bill i Chris segueixen compartint veus i hi trobem les guitarres acústiques i elèctriques marca de la casa que sovint comparteixen espai amb teclats com és el cas de “Freckless” o a l’evocadora versió de Paul Simon “The only líving boy in New York” que tanca el disc.  Però el més destacat de l’àlbum són les cançons on el rock s’obre pas com a la ja citada “All be gone” i a “Lonely fast and deep” on la solidesa de la bateria de Maginnis és acompanyada per frenètiques guitarres. Destaca també la faceta powerpop de “Roman cars” i els mitjos temps reflexius on els Buffalo Tom sempre s’han sentit còmodes amb “Overtime” (que podria estar signada perfectament pels Jayhawks) i “In the ice” al capdavant. Un disc que ens permet recordar per quina raó als ’90 ens vam enamorar del seu so i de les seves cançons i per què és important no oblidar-los.

The Kinks en 10 versions

Here’s wishing you the bluest sky / And hoping something better comes tomorrow / Hoping all the verses rhyme / And the very best of choruses to / Follow all the doubt and sadness / I know that better things are on the way

Jordi Ximeno

Des de mitjans dels seixanta The Kinks han facturat algunes de les cançons més grans, contundents, fràgils i emocionants del pop rock. Puc assegurar, sense por a equivocar-me, que qualsevol grup passat i present s’ha atrevit en algun moment a reinterpretar les cançons dels germans Davies i companyia.

És relativament fàcil trobar deixebles que en algun moment o altre han mostrat els seus respectes a la banda britànica. La llista no és curta: The Jam, Pretenders, Madness, Bad Religion, Los Flechazos, Yo la tengo, The Cactus Blossoms, Holly Golightly, Malcolm Scarpa, The Fall, Los Hermanos Dalton, Nancy Sinatra & Lee Hazlewood, David Bowie, Los Salvajes, Plimsouls, Fountains of Wayne, Van Halen, Los Imposibles, Josh Rouse, François Hardy, Frank Black, Islandia Nunca Quema, Elvis Costello, Big Star, Elliot Smith, Matthew Sweet & Susana Hoffs o Jonathan Richman per citar-ne alguns.

Tot i que sovint és millor recórrer a l’original, aquí teniu 10 versions de The Kinks que tothom hauria d’escoltar en algun moment de la seva vida.

  1. FOUNTAINS OF WAYNE “Better things”

L’any 1996 el quartet de Northampton (EEUU) deixà clar amb un disc debut homònim que eren una de les apostes més interessants del power pop nord-americà de finals de segle XX i hereus del llegat de The Kinks. Anys més tard, amb aquest tema obrien un excel·lent disc tribut a les cançons de Ray Davies & The Kinks titulat This is where I belong (2002). L’original de “Better Things” es troba tancant Give the people what they want (1981). És una dolça joia sentimental que la converteix possiblement en la millor cançó d’un disc irregular dels britànics i que els Fountains of Wayne transformen en un gran hit que no ens cansem de tatarejar.

  1. THE STRANGLERS “All day and all of the night”

Si hi ha dos o tres cançons que tots hem cantat de The Kinks aquestes són “You really got me”, “Victoria” i “All day and all of the night”, no? Bé, a aquesta llista en podríem afegir unes quantes més. Dos minuts i mig de rock cru i visceral amb un dels riffs de guitarra més fàcils de reconèixer de la història del rock però en aquest cas de la mà dels també britànics The Stranglers, i amb secció de vents inclosa. És possible que la versió superi l’original?

  1. DAVID BOWIE “Where have all the good times gone”

Entre 1970 i 1973 Bowie publicà quatre discos que tothom hauria de tenir i escoltar amb atenció. Encara no sabeu quins són? Preneu nota: The Man who sold the world (1970), Hunky Dory (1971), The rise and fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars (1972) i Aladdin Sane (1973). El mateix 1973 també arribà Pin ups, un disc de versions on perd cert ganxo però on redescobrim temes d’altres apropiats i passats pel filtre del glam rock tan propi del Bowie d’aquells anys. Tancant el disc es troba “Where have all the good times gone”, una peça divertida, amb nervi i amb un potent riff de guitarra que el gran duc blanc reinterpreta amb classe.

  1. ELVIS COSTELLO “Days”

Difícil, per no dir impossible, és crear una cançó que sigui alegre i trista a la vegada. Però The Kinks ho van aconseguir quan els germans Davies van escriure sobre l’adéu agredolç a un vell amor.  Un single que va rebre poc entusiasme entre la crítica musical de l’època. A propòsit de “Days”, Keith Moon de The Who deixà escrit a Melody Maker que li agradaven The Kinks però que mai li havien semblat una banda de veritat. Afegia que “Days” era el tipus de cançó que Pete Townshend guardava a la nevera. Alguna cosa més a dir? Aquesta delicada versió per part d’Elvis Costello es va incloure a la BSO del film de Wim Wenders Until the end of the world (1991)

  1. YO LA TENGO“Fancy”

Des dels inicis els Yo la tengo van deixar clar que els germans Davies ocupaven un espai important en l’altar musical del trio de Hoboken. Així, “Big Sky” va ser inclosa a Ride the Tiger (1986), àlbum de debut del trio, I “Oklahoma, USA” uns anys més tard al fantàstic Fakebook (1990). Sense oblidar “King Kong” inclosa a Murder in the second degree, és a dir aquell divertimento que els YLT enregistren a l’emissora de ràdio WFMU. A més, en alguna ocasió hem escoltat els YLT versionejant en directe alguna cançó de The Kinks. Però ens hem volgut quedar amb “Fancy”, publicada en el seu moment a l’àlbum tribut This is where I belong (2002). Els YLT respecten els aires de l’original aconseguint donar un aire eteri i nocturn a aquest tema publicat originàriament a Face to face (1966).

També molt recomanable és l’adaptació feta pels californians Redd Kross.

  1. THE JAM “David Watts”

L’any 1978 Paul Weller donà un petit gir a The Jam publicant All Mod Cons. Un disc més madur que els anteriors i que en el mateix moment de la seva publicació es guanyà el títol de clàssic convertint al músic anglès en veu de tota una generació. Entre la dotzena de cançons trobem aquesta excel·lent mostra de respecte al “David Watts” de Ray Davies.

  1. FRANÇOISE HARDY “Who’ll be the next in line”

Després de quatre anys de la publicació de Kindsa Kinks (1965), segon disc dels britànics, la francesa Françoise Hardy publicà En Anglais. Un disc on s’atrevia a reinterpretar acompanyada per una  orquestra i amb cert èxit clàssics del rock i el folk anglès. Al segon disc de The Kinks destacaven joies com “Tired of waiting for you”, “Set me free” o “A well respected man” però també una petita gran cançó com “Who’ll be the next in line” que en boca de Françoise Hardy sona atractiva i suggerent.

Si el que busqueu és una versió més rockera sempre és recomanable escoltar-la de la mà dels Queens of the Stone Age.

  1. THE FALL “Victoria”

Aproximadament una dècada després de la creació de The Fall, Mark E. Smith va aconseguir (si és que en alguna ocasió això havia estat un objectiu) incloure una cançó a les llistes britàniques. I fou gràcies a la versió d’aquest “Victoria” de The Kinks inclosa a The Frenz Experiment (1988). Un disc caracteritzat, com la resta de l’obra de Mark E. Smith, per l’energia, la provocació i la ferocitat. De l’original podem dir que obria l’excel·lent Arthur (or the Decline and Fall of the British Empire) (1969). Un disc conceptual on es canta la història d’un londinenc que decideix un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial emigrar a Austràlia per fugir dels horrors de la guerra. Una cançó que és una canonada satírica a la reina britànica i als signes d’identitat d’aquesta illa.

També molt recomanable és la versió que van despatxar Los Hermanos Dalton a Nada suena igual (1993) o les que han realitzat Sonic Youth, Belle & Sebastian o The Kooks.

  1. MADNESS “Lola”

El soul, el reggae o el pop britànic van ser igual d’importants en el creixement musical dels Madness que en aquesta ocasió ens mostren una “Lola” molt més ballable. Possiblement aquesta sigui una de les 5 cançons més populars mai escrites per Ray Davies. Per cert, l’original està inclosa a Lola versus Powerman and the Moneygoround, part one (1970) un disc on destaquen també grans cançons com “Strangers” (d’obligada escolta és la versió que fan els Golden Smog) i “Apeman”. Au vinga…. a ballar amb la banda que va reviure l’ska tot just acabava la dècada dels setanta!

  1. JONATHAN RICHMAN “Stop your sobbing”

Inclosa a The Kinks (1964), àlbum de debut dels britànics,  aquesta cançó va tenir una segona vida quan l’any 1980 Chrissie Hynde la va incloure al disc debut dels Pretenders. Ha estat difícil decidir-se entre la versió dels Pretenders o la de Jonathan Richman però finalment hem triat la del bostonià membre fundador de The Modern Lovers per la debilitat que tenim per aquest artista. La cançó és bastant “tonta” però té un no sé què que la converteix en una veritable joia a tenir present. En Jonathan n’és conscient de tot això, juga amb ella despreocupadament i amb alegria aconseguint millorar l’original.

I si encara en voleu més…

Elza Soares “A mulher do fim do mundo” (Mais Um Discos, 2016)

A bossa negra

Jordi Ximeno

Deixant de banda la música anglosaxona i les seves arrels hi ha tres estils musicals propis d’altres països, si és que hi ha músiques pròpies d’un sol país, que en ocasions m’han atret. Així, de forma puntual (no negaré la meva devoció pel pop-rock en algunes de les seves branques i èpoques) m’he apropat amb curiositat i passió al fado portuguès, al son cubà i a la música brasilera. La intenció inicial d’aquest tercer Afers exteriors era fer un breu repàs a alguns dels discos més emblemàtics procedents del Brasil però des de fa uns mesos A mulher do fim do mundo m’ha captivat fins a extrems insospitables.

Elza Soares va néixer l’any 1937 en una favela de Río de Janeiro o, segons les seves pròpies paraules, va néixer al planeta fam. Llegint la seva biografia titulada Cantando para no enloquecer (1997) descobrim com ha estat de dura la vida personal (obligada pel seu pare a casar-se als 12 anys, mare un any després, vídua als 21, ha vist morir cinc dels seus fills, exiliada per la junta militar brasilera el 1966 són algunes de les adversitats a les que s’ha enfrontat) i artística d’aquesta mulata d’ulls ametllats que publicà un dels àlbums brasilers més interessants del 2016.

A mulher do fim do mundo s’obre amb “Coração do mar”, una peça a capella del poeta modernista Oswald de Andrade musicada per José Miguel Wisnik. Aquesta primera mostra d’intimitat serena desapareix en la major part d’un disc on destaca la veu ronca i trencada de Soares acompanyada per diversos patrons rítmics que van des de la samba més bruta al rock and roll distorsionat, on a més de les percussions destaquen els vents metall que trobem en algunes peces. És un disc de pop avantguardista on el Brasil xoca amb la resta del món. Un disc resultat del món global on vivim. Un disc violent com la vida mateixa de l’artista. Fet que queda ben reflectit en les seves lletres. A “Maria da Vila Matilde” canta en contra de la violència que pateixen les dones: “E quando o samango chedar / Eu mostro o roxo no meu braço”, “Cê vai se arrepender de lavantar a mão pra mim”; a “Benedita” retrata el submón de drogues i violència a través dels ulls d’un transvestit i a la sexualment explícita ”Pra fuder” canta “Meu temporal me transforma em loba / Presa, você vai gemer / Feito um cordeiro entregue pra morte / Seu susurra a pedir: / Pra fuder! Pra fuder! Pra fuder!”. Suposo que no cal traducció, no? . Aquestes tres cançons, juntament amb la cançó que dóna nom al disc i “Solto” són possiblement les millors cançons d’un àlbum on Soares, dirigida i produïda pel bateria Guilherme Kastrup, es fa acompanyar per músics de l’escena independent de São Paulo. Un disc que captiva d’inici a final, un disc que trenca convencionalismes.

A mulher do fim do mundo és l’obra d’una dona ferida però amb la suficient força per enfrontar-se a qualsevol adversitat. Una dona que ha rebut cops a tort i a dret i que al llarg dels anys ha renascut en diferents ocasions.

The Softies “It’s love” (KRecords, 1995)

En algun lloc crec haver vist una cicatriu en forma de cor

Jordi Ximeno

Si faig un ràpid repàs mental dels discos que més vaig escoltar l’any 1995 recordo precipitadament àlbums d’Elastica, Luna, Yo la tengo, Smog, Pavement, The Amps, Cake, Spain, Vic Chesnutt, Foo Fighters, Sonic Youth, PJ Harvey o Teenage Fanclub. Discos descoberts gràcies a recomanacions de revistes especialitzades, programes de ràdios locals amb criteris allunyats de les clàssiques ràdio formules, amistats o per riscos assumits quan t’enamores d’una portada.

Un any dóna per descobrir i escoltar molta música però sempre hi ha discos que s’escapen del nostre radar. Discos que només el temps o la casualitat fiquen en la nostra trajectòria. Alguns diuen que l’atzar regeix la vida de l’univers i dels humans. No sé si serà cert o no però la casualitat, el destí, la sort, l’atzar o com cony li vulguis dir van fer que un dia de principis d’aquest segle XXI una amiga decidís regalar-me una petita part dels vinils que tenia abandonats al traster de casa dels seus pares. Entre el lot de discos hi havia “It’s Love” (K Records, 1995), àlbum de debut del duo de Sacramento The Softies.

El primer que crida l’atenció d’aquest disc és el fantàstic treball gràfic d’Adrian Tomine, també responsable de les portades i les il·lustracions de “What were once flames now smolder” (1997) de The Crabs, “Daisies of the Galaxy” (2000) i “End Times” (2010) d’Eels o “The Best of” (2006) de Luna. Un artista que a Espanya ha vist publicat alguns dels seus còmics gràcies a l’editorial La Cúpula. He de reconèixer que des del primer moment em vaig enamorar d’aquesta portada, pensant que amb tota seguretat deuria ser obra de Jaime o Beto Hernández. Però estava ben equivocat. Una portada que ens transporta a una altra època, possiblement a un carrer de qualsevol petita ciutat nord-americana dels anys ’50. Una portada que per si sola ja és tota una declaració d’intencions del que descobrirem quan l’agulla comenci a recórrer el camí marcat al vinil. Un disc i unes cançons que perfectament podrien formar part de la banda sonora de “Ghost World” de Daniel Clowes.

It’s love” és un disc extraordinàriament melancòlic signat pel duet format per Rose Melberg i Jen Sbragia. Totes dues amb un passat més o menys interessant en l’escena indie nord-americana, sobretot la senyoreta Melberg al capdavant de Tiger Trap. Un any abans, però, ja havien facturat “Love Seat” un primer single de quatre cançons al segell Slumberland.

De les cendres de Tiger Trap, una de les formacions femenines més carismàtiques de l’indie dels EEUU caracteritzada per un so fresc i energètic concentrat en petites píndoles de pop punk, va sorgir una nova proposta que buscava trencar amb tot el que Melberg havia fet fins aleshores. És a dir, havia arribat el moment d’arriscar i de buscar una nova veu. Amb aquest propòsit naixia The Softies, allitant un so angelical, innocent i naïve.

It’s Love” és un disc amb dues guitarres i melodies fràgils perfectes per formar part de la banda sonora d’un dia plujós. Melberg i Sbragia van facturar catorze cançons per a cors solitaris i ànimes en pena sota la influència d’altres artistes que van des de les britàniques The Caravelles fins a Heavenly, passant pels Everly Brothers, Talulah Gosh, Simon & Garfunkel, Beat Happening o Everything but the girl. Deixant una petjada important en formacions posteriors com Camera Obscura, The Owls o Belle & Sebastian.

La formula és senzilla però no per això fàcil de dur a terme: una guitarra porta els acords, l’altra recull la melodia; una veu principal canta, l’altra tatareja melosament la melodia principal. Un disc pop sense secció rítmica. Les millors cançons són les més tristes, justament aquelles que ens mostren paisatges de tardor on els arbres ja no tenen fulles i comença el compte enrere per anunciar l’arribada de la primavera. Imatges d’enyorança i a la vegada carregades d’esperança. “Hello Rain”, cançó que dóna el tret de sortida al disc, ja deixa clares les intencions: “packing boxes all night / reading letters from you for the last time for real / leaving you behind was easy / now I know how little you feel / now I wasted all my wishes on you / I have nothing left to gain / so goodbye, wishing you well and hello rain / I made a paper boat and watched it going down the drain / so goodbye, wishing you well and hello rain”. Dues veus, dues guitarres i unes lletres quotidianes que fixen la seva mirada en els petits detalls il·luminen grans cançons com “I love you more”, “Charms around your wrist”, “Alaska”, “An Awful Mess”, “Fragile, don’t crush”, “Heart condition” o la fantàstica versió “I can’t get no satisfaction, thank God” dels britànics Talulah Gosh. Difícil, molt difícil resulta triar una, dues o tres cançons preferides en aquest disc.

Si faig un ràpid repàs mental dels discos que més he escoltat en els darrers anys, aquest primer treball de The Softies es cola, al costat d’altres grans clàssics que tots tenim en ment, en la meva llista de preferits. Pocs discos de debut transmeten tanta fragilitat i serenor com “It’s love”. Un disc que sona trist sense ser trist i que amb el temps s’ha convertit en punt de referència per a tot un seguit de bandes i melòmans d’arreu del món. Amb el temps, el duet signaria dos discos més: “Winter Pageant” (1997) i “Holiday in Rhode Island” (2000). Sense oblidar també els tres àlbums altament recomanables en solitari de Rose Melberg o altres aventures musicals amb Go Sailor, Gaze, l’interessant trio femení Brave Irene o Knife Pleats.

Bob Dylan, 10 cançons que els néts haurien de conèixer

To live outside the law you must be honest

 Jordi Ximeno

No sóc ningú per discutir-li el Nobel de Literatura ni tampoc per opinar si aquest és merescut o no. Això sí, en cap moment he dubtat que Dylan és un gran autor de cançons, un gran escriptor d’històries humanes. Només els illetrats podrien negar-li aquest reconeixement. La seva obra veu de moltes fonts que van des de les que tots coneixem (la generació de poetes beatnicks, Woody Guthrie o Hank Williams per citar-ne només alguns) fins a aquelles més quotidianes que la nostra mirada és incapaç de reconèixer.

Amb tota seguretat ningú coneix millor a en Bob Dylan que el mateix Bob Dylan. El jove amb fam de conquesta que estava a punt de facturar grans himnes de cançó protesta a principis dels seixanta s’ha reinventat constantment en els darrers cinquanta anys fent viatges del folk al rock i de l’acústic a l’elèctric en totes dues direccions. Un trajecte marcat pel seu propi pas, essent ell mateix l’únic responsable dels seus actes i decisions. Tot i això, el Dylan del segle XXI és el mateix artista lliure i contracultural que es negà a ser gurú i portaveu de tota una generació. Canvis i metamorfosis que amb tota seguretat no han fet desaparèixer aquell jove de Minnesota que gaudia de les cançons que programava la ràdio de l’època.     

He de reconèixer que no sóc un gran seguidor de l’obra del geni de Duluth. No sóc cap gran seguidor en el sentit que no he aprofitat cap de les oportunitats de veure’l en directe quan s’ha apropat a casa nostra. Per una altra banda, i possiblement tampoc no diu molt al meu favor, només he escoltat i devorat amb passió una dotzena dels seus discos.

Al cap tinc en ment altres grans lletristes com Leonard Cohen, Ray Davies, John Lennon, Bob Marley, Lou Reed, David Bowie o Ian Curtis però avui no toca parlar d’ells. Les cançons de Dylan són grans històries plenes de dones, rodamóns, predicadors, bromistes i espavilats que han marcat l’imaginari popular de la música. Cançons sovint introspectives i universals alhora.

10 cançons que els néts haurien de conèixer és un simple llistat d’imprescindibles, amb cert ordre de preferència. Un llistat personal, subjectiu, gens fàcil de realitzar i que es queda curt. Són 10 i només 10 com podrien ser 25, 50 o 100. Dit això, retorno la paraula a en Dylan i que siguin les seves pròpies cançons el meu sincer homenatge:

https://open.spotify.com/user/ashtmaticcat/playlist/2Rs96aflRFo82DDAMrW2dP 

  1. Visions of Johanna, inclosa a “Blonde on Blonde” (1966)

 The ghost of ‘lectricity howls in the bones of her face

Visions of Johanna o com jugar a dues bandes. L’obsessió de Dylan per Joan Baez mentre estava, des de novembre de 1965, casat amb Sara Lownds. Possiblement aquest sigui el seu millor disc. Catorze cançons enregistrades a Memphis i impregnades d’un so dens proper al blues, al country, al rock i al folk per parts iguals. Les lletres són incòmodes i esbiaixades, abandona la crítica social i canta a l’amor en una obra mestra on també cal destacar Rainy Day Women nos. 12&35, I want you, Just like a woman, Stuck inside of mobile with the Memphis blues again (si un dia parlem de les versions que s’han fer de Dylan no podrem deixar passar el Memphis Blues Again de Kiko Veneno) o Absolutely Sweet Jane. Segons ell mateix: “Es lo más cerca que he estado nunca del sonido que oigo en mi cerebro”

 

  1. All Along the Watchtower, inclosa a “John Wesley Harding” (1968)

There must be some kind of way outta here / Said the joker to the thief / There’s too much confusion / I can’t get no relief

Jimi Hendrix incendià aquest tema en una versió possiblement més coneguda que l’original de Dylan. Després res va seguir sent igual.  Tot i això, l’original de Dylan ja brillava amb llum pròpia. Amb la seva veu trencada, una guitarra, una harmònica i acompanyat per un baix i una bateria factura en poc més de dos minuts i mig una de les peces clau d’aquest disc.

 

  1. Tangled up in blue, inclosa a “Blood on the tracks” ( 1974)

We always did feel the same / We just saw it from a different point of view

Combinant diferents perspectives, aquesta cançó obre el disc mirant enrere per buscar el moment on desapareix l’amor i creix el desamor, per fer-se fort en la nostàlgia confessional i autocrítica d’una cançó escrita per un cor trencat ple d’angoixa. És el disc on retrata el seu divorci a Sara Lownds. Si els seus discos de la segona meitat dels seixanta són punt de referència aquest és, amb tota probabilitat, la seva gran obra mestra dels setanta.  

 

  1. Like a Rolling Stone, inclosa a “Highway 61 Revisited” (1965)

 How does it feel, ah how does it feel? / To be on your own, with no direction home / Like a complete unkown, like a Rolling stone

Un cop de caixa i un gairebé imperceptible eco de bombo donen entrada a una de les cançons més grans de la història del rock. Hi ha cançons que marquen una època i queden en la memòria de la humanitat com va passar posteriorment amb Heroes de Bowie o Smells like teen spirits de Nirvana. Qui no coneix o ha cantat en algun moment Like a Rolling Stone? Una altra peça clau en el cançoner de Dylan que obre un disc essencial on també trobem joies com Ballad of a thin man, Just Like Tom Thumb’s Blues o Desolation Row. Segons Dylan: “Nunca seré capaz de hacer un disco mejor que este. Es sencillamente demasiado bueno. Hay un montón de cosas en él que hasta yo escucharía”

  1. Lay Lady Lay, inclosa a “Nashville Skyline” (1969)

 Until the break of day, let me see you make him smile / His clothes are dirty but his hands are clean /And you’re the best thing that he’s ever seen

El primer cop que vaig escoltar aquesta cançó no va ser a través de la veu de Dylan, sinó per la versió de Ministry que punxà algun amic de la desapareguda Punt 6 Ràdio. Des d’aquell moment vaig quedar meravellat al descobrir l’original. Interpretada amb delicadesa i amb una de les veus més netes que mai ha enregistrat trobem un Dylan que canta al desig de forma luxuriosa i romàntica a la vegada. En aquest mateix disc també hi ha grans cançons com Girl from the north country (interpretada amb en Jhonny Cash) o I threw it all away. Per cert, sabíeu que aquesta cançó havia de ser la cançó central de la BSO de Midnight Cowboy però al no entregar-la a temps van acabar escollint Everybody’s talkin de Fred Neil?

 

  1. Cold Irons Bound, inclosa a “Time Out of Mind” (1997)

There’s a wall of pride high and wide / Can’t see over to the other side / It’s such a sad thing to see beauty decay / It’s sadder still to feel your heart torn away

L’obra mestra dels ’90 inclou aquest blues pantanós on la instrumentació (guitarres, baix, orgue, percussions i veu) es retorça com si hagués fet un viatge en el temps per descobrir un Dylan que cerca els orígens amb una lletra que transmet desesperació i mal d’amor.

 

  1. Jokerman, inclosa a “Infidels” (1983)

Jokerman dance to the nightingale tune, / Bird fly high by the light of the moon, / Oh, oh, oh, Jokerman

L’ambigüitat sempre ha estat una eina literària al servei de Dylan i en aquesta cançó també ho és de la seva religiositat. S’apropa als ritmes caribenys i al reggae i també a una nova forma d’entendre la fe. Només ell és capaç de capturar el sentit d’allò que és important en poètiques cançons d’amor. Per cert, també és recomanable la versió rockera que ell mateix va fer quan visità el show de David Letterman l’any 1984 (la trobareu a youtube).  

 

  1. Hurricane, inclosa a “Desire” (1975)

Pistol shots ring out in the barroom night / Enter Patty Valentine from the upper hall / She sees a bartender in a pool of blood / Cries out my God, they killed them all / Here comes the story of the Hurricane / The man the authorities came to blame / For somethin’ that he never done

Dylan retorna a la cançó protesta amb la història del boxejador Ruben “Hurricane” Carter, acusat injustament de triple assassinat, feta cançó. Construeix un text sòlid i articulat, un himne contra la discriminació en uns Estats Units on encara a dia d’avui hi ha greus problemes de racisme.

 

  1. Ain’t talkin, inclosa a “Modern Times” (2006)

As I walked out in the mystic garden / On a hot summer day, a hot summer lawn / Excuse me, ma’am, I beg your pardon / There’s no one here, the gardener is gone

Gairebé nou minuts d’extrema delicadesa per tancar el darrer gran disc de Dylan. El Dylan del segle XXI es mostra íntim i reflexiu en la forma i el contingut. Veu suau, piano, guitarra acústica i percussions subtils per meditar sobre la vida i l’envelliment després d’un llarg viatge espiritual iniciat als seixanta. 

  1. A hard rain’s a gonna fall, inclosa a “The Freewheelin’ Bob Dylan” (1963)

I saw guns and sharp swords in the hands of young children / And it’s a hard, and it’s a hard, it’s a hard, it’s a hard / It’s a hard rain’s a-gonna fall

L’octubre de 1962 el món aguantà la respiració amb la crisi dels míssils de Cuba. En plena guerra freda el desenllaç d’aquest conflicte podia ser catastròfic si es produïa una guerra nuclear. En el seu moment Dylan assegurà que cada línia d’aquesta cançó era l’inici per a una de nova però creient que no viuria el suficient per escriure tantes cançons va decidir unir-les. D’aquesta manera creà la que és possiblement la millor cançó protesta de la història, un cant de lluita contra la foscor en totes les seves formes.