Per Frederic Cervelló.
El nostre Melòman del mes de maig és en Jordi Garrigós, periodista cultural i músic barceloní.
A finals dels 2000, en acabar la carrera de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra, en Jordi va crear, amb una colla d’amics, el blog Gent Normal. La majoria d’ells eren periodistes recent llicenciats que tot just començaven a foguejar-se, amb feines precàries que no els motivaven i que trobaven en aquest blog un lloc on aixoplugar-se. Al cap de poc, però, el que va començar com un divertiment es va convertir en una de les capçaleres de referència de l’incipient nova escena musical de casa nostra. La seva proposta era fresca, entusiasta i pretesament subjectiva: com que no s’hi guanyaven la vida, no tenien cap lligam amb ningú i podien fer (i dir) el que els donava la gana. Segons explica Garrigós, van tenir la sort de topar-se amb una segona generació de músics indie en català, sorgida després de l’eclosió de Mazoni, Antònia Font, Sanjosex, i amb la qual Gent Normal va anar consolidant-se en paral·lel a l’ascens de les seves carreres. Parlem de gent com Joan Colomo, El Petit de Cal Eril, La Brigada, els Surfing Sirles i, òbviament, Manel. Garrigós afirma que la millor època de Gent Normal va ser la compresa entre els anys 2012 i 2013, “amb pics de visites que ja voldrien en aquell moment alguns mitjans convencionals de cultura”. Amb el pas dels anys, el projecte va anar perdent pistonada. Calia guanyar-se la vida en mitjans professionals i el temps que podien dedicar al blog era més escàs. Set anys després, del nucli fundador de Gent Normal només restava en actiu en Jordi Garrigós.
Una de les coses que més el satisfà de la creació de Gent Normal és el nombre de persones que van accedir a participar-hi de manera totalment voluntària; molts dels quals es guanyaven la vida escrivint i que al blog ho feien només per entusiasme: Kiko Amat, que va arribar a tenir-hi una secció, Alicia Kopf, que en va ser la coordinadora de la secció de llibres, el flixanco Joan Ferrús – actualment, i si el 155 ho permet, subdirector de El Jueves -, Miqui Otero, Martí Sales, Tomàs Fuentes, Isabel Sucunza…
A dia d’avui, Gent Normal està en estat latent, tot i que no se’l pot donar per mort del tot, assegura Garrigós; això si, amb ell fora de primera línia.
Un dels moments crucials en la seva carrera fou quan els escriptors Kiko Amat i Miqui Otero, amb qui havia coincidit a Gent Normal, li van demanar de treballar amb ells al Primera Persona, festival que reuneix anualment al CCCB creadors de diverses disciplines artístiques que basen la seva obra en la pròpia experiència vital i del qual Amat i Otero en són els directors. L’edició d’enguany tindrà lloc entre els dies 11 i 12 de maig i hi prendran part, entre d’altres, les escriptores Virginie Despentes i Marina Garcés, les cineastes Elena Martín i Carla Simón, i la músic Christina Rosenvinge.
Actualment en Jordi Garrigós escriu al diari ARA, sobretot crítiques de concerts, i col·labora regularment amb el Time Out Barcelona i amb el suplement Tendències del diari El Mundo. A més, toca la guitarra amb les Kiwis, nova banda barcelonina d’inspiració nou-zelandesa, format també per Ines Martínez de Albornoz, Marta Millet i Marc Andreu. El grup ha publicat fa poc el seu EP de debut, de títol homònim.
https://kiwisbarcelona.bandcamp.com/
1- La primera cançó que vas aprendre a tocar a la guitarra.
A dia d’avui encara no toco massa bé la guitarra, però pots més o menys encertar quina és si pares bé la orella i li poses una mica d’imaginació. No m’agradaria convertir aquest test en un monogràfic sobre Teenage Fanclub, ja sóc prou objecte de befa amb els meus amics i amigues per culpa de la meva obsessió amb aquest grup. Però fent honor a la veritat, va ser ‘Baby Lee’, del seu penúltim disc. Crec que la segona va ser ‘Cast a Shadow’ dels Beat Happening, que vindria a ser la cançó més fàcil del món per aprendre tocar juntament amb ‘1000000 Kisses’ dels Half Japanese: dos acords i el Jad Fair desafinant a sobre: qui necessita més?
2- El primer disc que vas ressenyar.
Impossible de recordar, a nivell professional seria a l’Enderrock i deu fer uns 10 o 12 anys. Últimament no faig massa crítica de disc, a l’ARA ja no en fem, però l’any passat vaig publicar-ne alguna a Time Out, i si no recordo malament l’última va ser de l’EP de Coldplay, un bodrio.
3- La millor cançó dels Teenage Fanclub.
No puc dir-ne una, són el grup de la meva vida i m’agraden d’una manera irracional. Recomano fugir dels hits habituals i anar a buscar cançons “menors” (n’hi ha mil: ‘Planets’, ‘Accidental life’, ‘Slow fade’, ‘Speed of light’, ‘When I still have thee’, ‘The first sight’). També és molt recomanable seguir els projectes paral·lels de cada un d’ells (Lightships de Gerard Love, The New Mendicants i Jonny del Norman Blake o en Francis McDonald fent Nice Man). Ara, si n’haig de dir una que sigui molt especial, la més tatuable és ‘If I never see you again’, la cançó que tanca el ‘Howdy!’.
4- Un disc que t’hagis comprat només perquè et molava la portada.
Hooked, dels Brilliant Corners. Són un grup extremadament irregular, i tot i que tenen desenes de cançons xulíssimes, a Hooked no n’hi ha cap. Però la portada em va fer gràcia.
5- El disc o cançó “culpable” de la creació del blog Gent Normal.
És complicat reduir-ho tot a un disc, i una cançó ni t’explico. A més, el nucli que vam començar el GN érem força heterogenis. A risc de que els meus excompanys estiguin en desacord, escolliria Contra todo pronóstico, l’elapé de debut del Joan Colomo. Ens va volar el cap a tots, i la primera notícia que vam publicar a Gent Normal va ser sobre la seva sortida, així que quadra bastant bé de citar-lo aquí.
6- El disc que confirma l’excel·lent estat de salut de l’escena musical catalana.
Crec que és la resposta amb la que menys dubtaré de totes: Futbol d’avantguarda, de Da Souza. Aquests nois són uns genis absoluts. Ja heu sentit ‘Migracions de salmons’? Feu-ho!
7- La cançó perfecta per clausurar una altra edició d’èxit del festival Primera Persona.
Crec que ja han sonat cançons meravelloses a dia d’avui. Escoltar en directe ‘Dive for your memory’ dels Go Betweens cantada pel Norman Forster, ‘All my little word’ dels Magnetic Fields, ‘Amazing glow’ dels Pernice Brothers o ‘Sparky’s dreams’ dels Teenage Fanclub, amb en Gerard Love i els Beach Beach, en un festival al que has ajudat a organitzar és una sensació indescriptible i de llagrimeta. Cançons que serien un somni: ‘Never said goodbye’ dels Bats, ‘I’m a little dinosaur’ de Jonathan Richman i ‘Waiting room’ de Fugazi.
8- El millor disc produït per Joan Colomo.
Aquí m’agafes amb un dilema bastant gran, perquè en Joan va produir els discos de Els Surfing Sirles, que és un grup molt especial. A nivell col·lectiu era EL grup. Però per qüestions personals i justícia poètica diré Menos mal, de Me and the Bees. Que coi li passa a aquest país per a que aquest gent no siguin estrelles, els parin pel carrer per fer-se selfies i actuin als Goya? Ningú fa millors melodies i harmonies que elles. Són el meu grup favorit de l’estat.
9- La cançó que tothom hauria de conèixer ja de les Kiwis.
El més normal és que pràcticament ningú conegui a les Kiwis, a més és una mica lleig que en digui jo una. Però com que les cançons que hem gravat no són meves, recomano ‘Mapes infinits’, que és el tema més Kiwi-pop que tenim i el Marc i la Inés estan espectaculars amb les veus.
https://kiwisbarcelona.bandcamp.com/track/mapes-infinits
10- Un disc per escoltar al cotxe, de camí cap al Festival Pingüí.
Per anar de camí a Flix o a qualsevol altre lloc del món: The Supremes A’ go go. L’hecatombe de la Motown i un dels cims de la música popular.
11- El single que no punxaràs més per por de ratllar-lo.
El meu set polsades favorit és “Perdido amor”, de Rumba Tres. La cançó me la va ensenyar el Miqui Otero, el meu sensei en el noble art de la rumba, i està al podi emocional i bailongo. També el ‘Hey little rich girl’ dels Specials. Però em temo que els seguiré punxant tots dos.
12- El disc que aconsegueix que oblidem, almenys durant una estona, que Donald Trump és el president dels Estats Units d’Amèrica.
The young mods, dels Impressions, Lo mato, d’Héctor Lavoe, 69 love songs, de Magnetic Fields, Dye it blonde, d’Smith Westerns, Come’on feel, dels Lemonheads, Dusk at cubist castle, d’Olivia Tremor Control’, #1 record, de Big Star. Qualsevol d’aquests discos nord-americans podria servir.
lanovaescena.cat 