Per Frederic Cervelló.
La Maria Cabrera, nascuda a Girona però resident a Barcelona, és una de les poetes més destacades de la seva generació. Va debutar l’any 2004 amb Jonàs (Editorial Galerada), amb el què va guanyar el premi Amadeu Oller per a joves poetes inèdits. Curosa i perfeccionista de mena, va trigar sis anys en publicar la seva segona referència, La matinada clara (Accent editorial), amb il·lustracions de Maria Alcaraz. L’any següent va participar en l’obra col·lectiva Ningú no ens representa. Poetes emprenyats (Editorial Setzevents, 2011), sorgida de l’acampada del moviment 15-M a la plaça Catalunya de Barcelona. Al 2017 va veure la llum la seva obra més reconeguda, La ciutat cansada (Proa), guanyadora del premi Carles Riba de poesia 2016. Aquest 2018 ha escrit el pròleg de l’edició en català de Teoria King Kong (L’Altra editorial), l’assaig feminista de l’escriptora francesa Virginie Despentes. Grups i músics com Panellet, Manel, Sílvia Pérez Cruz, Miss Carrussel, Clara Peya o Bikimel han musicat alguns dels seus poemes.
A banda de la poesia, l’altra gran passió de la Maria és la música. De fet, forma part, com a rapsoda, del grup barceloní El pèsol feréstec, el darrer disc dels quals, l’imprescindible Treure’n robins (The Indian Runners, 2017), inclou vàries adaptacions de poemes de La ciutat cansada. Amb la Irene Fontdevila comparteix el projecte Vladivostock, en el qual es fusionen els seus poemes amb el piano de la Irene. Al 2013 va crear, junt amb Les Sueques i la complicitat d’un bon grapat d’amics i poetes contemporanis, el fanzine de publicació menstrual Cor Pelut.
Llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, la Maria és professora associada de literatura a la Universitat de Barcelona, a més de traductora i correctora lingüística. Entre els seus darrers treballs en aquests camps hi trobem la traducció d’ El seu cos i altres festes (Llibres Anagrama, 2018), de l’escriptora nord-americana d’origen cubà Carmen Maria Machado, i la correcció de Monòleg del perdó (Males Herbes, 2018), del seu admirat Enric Casasses.
- El disc que et transporta a l’adolescència.
Zen Arcade, de Hüsker Dü.
- La cançó que t’agradaria poder tocar.
Hahahà, n’hi ha moltíssimes! M’agradaria, algun dia, aconseguir acompanyar El pèsol feréstec amb el violoncel –intento tocar-lo, una mica en lluita contra la natura perquè soc negada per a la música.
- El disc que necessites escoltar quan tens el «cor pelut».
Música per a esos días difíciles? Doncs, per exemple, Big Mama Thorton: senyores amb veus columnars i que toquen la bateria. Devoció.
- La millor adaptació musical que s’ha fet, fins ara, d’un poema teu.
«Cançó dels dies de cada dia», de Miss Carrussel. No la té gravada en cap disc, però l’havia tocada unes quantes vegades, i em sembla que és la versió d’un poema meu en què la interpretació musical dels versos em resulta més propera.
- El disc en el què la música i la poesia es donen la mà.
Spiderland, de Slint, em sembla una rotunda meravella lírica; m’agrada molt la gravetat del dir, la veu que sembla que baixi de bosc «carregada de foscúries» —que diu Joan Vinyoli. N’hi ha mil més, es clar; en català, les lletres més delicades i punxegudes (i aquest contrast m’és cabdal en poesia: so i dissonància) són i seran, per mi, les de Les Sueques.
- La cançó que tothom hauria de conèixer d’El pèsol feréstec.
«Escàs voler», Ausiàs March a ritme de reggaeton (del disc Cor de carn). També em fa molt feliç «Virgo Vamp», un poema de Pepe Sales, quan el toquen en directe i en Gerard Segura (guitarra, veu, EL pèsol primigeni) explica l’anècdota que el va motivar. Per a mi El pèsol és pell, és directe, i crec que cal veure’l en concert per gaudir-lo.
- El disc perfecte per acompanyar una lectura de poemes de la Blanca Llum Vidal.
Emmaar, de Tinariwen, podria fer-li una trena, a la Blanca, mentre recita Aquest amor que no és u, que és un diàleg i una brega amb el Càntic dels càntics i un jardí florit d’emoció i llengua que, sisplau!, si no heu llegit cuiteu a fer-ho. I no sé si tot Let them eat chaos, però la força de la Kate Tempest i la de la Blanca em casen, perquè els puja de terra com la saba.
- La cançó de Les Sueques que et fa perdre el món de vista.
M’agrada molt «Ara és aquí», d’Educació física: és una cançó tan esmolada, tan escrita i composta en un moment de clarividència estripada, que em fa mal, la trencadissa de vidres que retrata. Tot i que n’hi ha moltes, que em fan perdre el món de vista… Soc molt feliç, jo, escoltant Les Sueques.
- El disc dins del qual et quedaries a viure.
Soc cul de mal seient, i em costaria, quedar-me a viure en un sol lloc… Ara fa setmanes que escolto molt Moonshine Freeze, de This is the Kit.
- La cançó que s’hauria de convertir en l’himne de la revolució feminista.
Ual·la, que difícil. «Faldilles i soroll», de Les Sueques? (És nota que en soc fan?)
- La banda sonora d’un poema de l’Enric Casasses.
«I Set my Face to the Hillside», una cançó de TNT, de Tortoise, que crec que funcionaria de meravella per dir-hi a sobre algun tros del Monòleg del perdó, una obra de teatre de l’Enric que m’encanta.
- Un disc per escoltar al cotxe, de camí a una nova edició del Festival Pingüí.
I Like Fun, de They Might Be Giants.
lanovaescena.cat 