Per Frederic Cervelló Rodes
La Ludwig Band és un grup d’Espolla (Alt Empordà) format per Gabriel Bosch, a la guitarra elèctrica, Quim Carandell, a la veu i guitarra acústica, Roger Cassola, a la bateria, Andreu Galofré, al baix, Pau Lanzetta, als teclats, i Lluc Valverde al clarinet, saxo i segones veus. L’Helena Ros i la Marta Torrella (Tarta Relena) solen acompanyar-los en algunes cançons.
Lo seu és un pop-rock, folk-rock de tota la vida. Sense grans pretensions ni modernors. “Música de revetlla i envelat”, que en diuen ells. Això si, molt ben tocat, amb excel·lents lletres i melodies, un gran directe i un frontman amb pintes de monitor d’esplai i sandàlies que, en un gir de guió, resulta ser magnètic. Deixem-ho dit ja només començar: La Ludwig Band és una de les nostres bandes preferides. N’estem enamorats!
A les evidents referències a Bob Dylan, Pau Riba i Sisa, els ludwigs en reconeixen d’altres, potser més sorprenents: ABBA, Power Burkas, Els Surfing Sirles i vàlius. De fet, es diu, que un dels seus propòsits inicials era ser una banda tribut a ABBA que es mogués en el circuit dels BBC (casaments, batejos i comunions)…
Però deixem la mitologia i anem als fets consumats. Els origens de la Ludwig els trobem en una banda formada per alguns dels futurs ludwigs quan anaven a l’insitut. Es feien dir Hostis Planta i tocaven les cançons del Quim Carandell. En acabar l’institut, la banda es va desfer i els seus membres es van disseminar en totes direccions. Anys després, l’estiu del 2017, El Quim i l’Andreu Galofré, avorrits a Espolla, van reprendre el projecte, els van sortir alguns bolos i van tornar a unir el grup. El Cuartelillo, una antiga caserna de la Guàrdia Civil, es va convertir en el seu camp base i van arranjar i perfeccionar les cançons del Quim. La resta és història.
El novembre de 2018 van publicar el seu primer EP: La Ludwig Band (autoeditat, 2018). L’amistat amb les Tarta Relena els va fer entrar en contacte amb el segell i associació cultural barcelonina The Indian Runners. Començava una col·laboració que continua fins als nostres dies.
El juny del 2020 van editar el seu primer llarga durada: Al límit de la tonalitat (The Indian Runners, 2020), enregistrat i mesclat per Andreu Galofré a El Cuartelillo Records i masteritzat per Pau Esteve a Locus Estudio. Com que la pandèmia no els va permetre girar el disc i tenien moltes cançons al sarró, van decidir enregistrar, tot seguit, el seu segon llarga durada: La mateixa sort (The Indian Runners, 2021). El disc es va publicar el juny del 2021 i de seguit es va guanyar els favors de la crítica i del públic. La mateixa sort, que segueix una temàtica i una sonoritat molt semblant al disc immediatament precedent, va ser enregistrat, mesclat i produït per Pau Esteve i Andreu Galofré al Locus Estudio, amb l’ajuda de Paolo Licari. La masterització va anar a càrrec de Ferran Conangla i el disseny i maquetació són de Louise Good, amb l’ajuda d’Arnau Seguí. La mateixa sort va rebre el Premi Enderrock 2022 de la crítica al millor disc de l’any.
Abans, el desembre de 2020, La Ludwig Band va publicar un disc de nadales, General Mitre & Camí de Natzaret (The Indian Runners, 2020), amb la col·laboració de les Tarta Relena i amb portada de la Margot Humbert.
El juny passat, es va donar a conèixer el primer dels quatre singles que està previst que els ludwigs publiquin aquest 2022: “Fins on t’arribi el braç” (The Indian Runners). La cançó, produïda per Quim Carandell, Pau Esteve i Andreu Galofré, és la banda sonora original del curtmetratge homònim de Robert Molist. “Fins on t’arribi el braç es va enregistrar i mesclar per Pau Esteve i Andreu Gaolfré al Locus Estudio. La portada és de Joana A. Abril.
1. El primer disc que us vau comprar.
No som grans compradors de discos. Mai hem tingut gaire afició a col·leccionar-los. De totes maneres, ara farà 4 anys, quan sortíem amb l’Andreu d’un concert del Pau Riba, vam anar corrents a comprar-nos el Dioptria doble en CD.
2. La primera vegada que vau pujar a un escenari.
El primer concert (amb escenari) de La Ludwig va ser en un escenari enorme en una festa major de Vilablareix. Després van tocar Lágrimas de sangre. Llavors érem 4 a La Ludwig i l’escenari no se’ns acabava. No vam saber massa on posar-nos durant els 20 minutets que vam tocar.
3. El primer grup del qual vau formar part.
A l’institut vem fer un grup. És deia Hostis Planta i fèiem Rock vegetal. D’allà surten les primeres cançons. Algunes, com Marta, encara les arrosseguem avui dia.
4. La primera cançó vostra que va sonar a la ràdio.
Diria que Les Calderes d’en Pere Buteru en un programa del Sona9.
5. El músic o productor amb qui us agradaria treballar.
Quan ja ens coneguem tots els trucs entre nosaltres i ja no ens sorprenguem amb cap sortida improvisada, amb cap solo, amb cap línia o cap break que no hi era i de sobte hi és, pensarem amb qui anem a buscar les sorpreses.
6. La cançó o disc sense la qual no existiria La Ludwig Band.
Curtains del bo de’n John Frusciante
7. La cançó d’un estil molt diferent del vostre de què voldríeu fer-ne una versió.
El regetton es un camp molt fèrtil.
8. El disc que fa més agradables les hores a la carretera.
L’altre dia vem escoltar la Núria Graham força estona i no ens en cansàvem
9. La darrera descoberta musical.
Les Angeladorrrm, boníssimes!
10. Un grup o solista a reivindicar del vostre poble o ciutat.
Els Bouzuki Dance Beta són un grup molt amic i veïns nostres de Bellvitge. Fan Pink Pink i rock sense rols. Boníssim!
lanovaescena.cat 