Per Frederic Cervelló.
La Mar Cianuro (Marta Nieto Postigo) és una poeta i programadora cultural barcelonina. Llicenciada en Humanitats i Màster en Edició per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha col·laborat en diversos projectes editorials com a traductora, correctora i editora.
Des del 2012 forma part de Drac Màgic, cooperativa per a la promoció de mitjans audiovisuals, de la què n’és corresponsable dels projectes educatius i programadora de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona, festival que té per objectiu promoure el cinema dirigit per dones i fer visible la cultura audiovisual femenina. Enguany, el festival, que s’estén entre els mesos de febrer i desembre, celebra la seva 26ª edició.
L’any 2013 va crear, junt a l’artista i gran amiga seva Tania Terror (Tania Berta Judith), el fanzín BRAVAS, en el què es mesclen els textos de la Mar (que ja anteriorment havia encetat el blog Escarnio kaboom para mujeres amables) amb els collages de la Tania. BRAVAS, que recentment ha publicat el seu quart número, és un fanzín com els d’abans, amb les pàgines fotocopiades en blanc i negre, plegades per la meitat i grapades. Segons les seves pròpies paraules, «BRAVAS neix per compartir les seves vivències com a nenes i dones en aquestes coordenades particulars del món i per proposar imaginaris que subverteixin l’univers avorrit i la memòria seca de l’androcentrisme».
El 2015 va formar amb Oliver Mancebo el col·lectiu artístic Mancebía Postigo, un espai des del qual auto-editen fanzines, llibres i pamflets, enregistren sons de receptes tradicionals, de mercats i d’arbres i organitzen la FRESCA (Fira d’Autoedició del Mercat de l’Abaceria), al barceloní barri de Gràcia.
- El disc que et transporta a l’adolescència.
L’altre dia vaig recuperar una còpia del disc Mi pequeño animal, de Christina y los Subterraneos, que corria per una bobina de cds que porto al cotxe. Em vaig adonar que és un disc brutal per conduir de nit i vaig fer un viatge llampec a la post-adolescència. «Flores raaaraaaaaas!» Però a la meva infància i adolescència hi havia moltíssima referència a aquella televisió musical dels 90. Les meves primeres vegades tenien banda sonora de No Doubt, PJ Harvey, The Cranberries, Nathalie Imbruglia, Alanis Morrisette o Dover. Tinc la sensació que sempre que encenia la televisió apareixia aquell magnífic one-hit-wonder de Meredith Brooks: “Bitch”. El girl power comercial que va seguir al “pelotazo” de les Spice Girls va tenir algun inconvenient, però també va fer que moltes nenes i noies creixéssim amb la convicció (era certa!) que la música estava plena de ties poderoses.
- La cançó que et posa BRAVA.
El segon disc sencer de Le Butcherettes (Sin, sin, sin) m’encén la sang amb la bona flama.
- El disc en el qual la poesia i la música es fusionen a la perfecció.
Let England Shake, de PJ Harvey em va semblar una meravella com a poemari decolonial. És una espècie de disc anacrònic, però alhora reflecteix la imatge d’un món globalitzat que irradia la mateixa violència que aquell altre món dels “descobriments”. La tia endinsa la navalla en la història colonial d’Anglaterra (i d’occident) i va i li surt un disc deliciós que només ens pot portar a deixar la violència de banda. Durant mesos vaig estar molt obsessionada amb el canvi de melodia cap al minut 2 del tema “In The Dark Places”…
- Una cançó de Bikini Kill.
Una de Bikini Kill: “New Radio”. I us diré també una de Julie Ruin, el nom sota el qual Kathleen Hanna va publicar un disc preciós el 1997 mentre estaven fent un descans amb Bikini Kill. La cançó que em ve al cap és “Tania”, que a més porta el nom de la meva millor amiga <3.
- El disc que millor descriu la ciutat de Barcelona.
Què difícil! Sortiré per la tangent de l’humor: No cities to Love, de Sleater -Kinney.? «It’s not the city, is the weather we love!».
- La cançó que s’hauria de convertir en l’himne de la lluita feminista.
Res d’un sol himne! Hi ha tantes cançons! Ha de ser alguna que t’ompli de bon rotllo, amor i ganes de compartir coses i cuidar a les col·legues, perquè el feminisme ha de ser la construcció d’una vida comuna, feliç, no violenta i corresponsable amb la resta de vides humanes i també no-humanes! Ara mateix el HIT feminista que sona al meu ordinador es la meravellosa “Jota antipatriarcal”, d’Ajuar. Potser després segueixo amb “Credit Card Babie$”, de MEN…
https://ajuar.bandcamp.com/track/jota-antipatriarcal
- Un disc per ballar, ballar, ballar…
Per ballar mentre et fas el cafè del matí: Live in Paris, de Nina Simone.
Per ballar de camí a la feina: WHOKILL, de Tune Yards.
Per ballar arrossegant els peus: The Fool, de Warpaint.
Per ballar en un local fosc a la matinada: Plunge, de Fever Ray.
- Una cançó per fer la revolució.
Qualsevol cançó que estigui construint discurs en contra del patriarcat, el capitalisme, o qualsevol altra forma d’opressió. “Novias”, de Lorena Álvarez y Su Banda Municipal o “Abducida por formar una pareja”, de Tronco, o “Ex”, de Cosmo K són cançons sobre relacions afectives que revolucionen els imaginaris personals… i col·lectius!
- El disc que sona de fons mentre escrius els teus poemes.
This Fool Can Die Now, d’ Scout Niblett.
- Una cançó per tancar una nova edició d’èxit de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona.
“We are Family”, de les Sister Sledge! «I got all my sisters with me!».
- La cançó que t’agradava de petita i que encara ara t’emociona.
Doncs dues cançons que em va ensenyar de nena el meu pare: “Nothing compares 2U”, de Sinéad O’Connor i In The Middle Of The Road, de The Pretenders.
- La darrera descoberta musical.
Un amic em va posar l’altre dia mentre sopàvem el disc The Kid, de Kaitlyn Aurelia Smith i em va deixar sense paraules. És una obra mestra d’aquelles que et transforma en pols d’estrella i et permet sentir-te fora del teu cos. A més, si us fixeu, els títols dels temes, un rere l’altre, fan una poesia en si mateixa. Què més es pot demanar?
lanovaescena.cat 