Per Frederic Cervelló.
La Júlia Bertran és una periodista cultural especialitzada en arts escèniques. Des del 2005 treballa a Televisió de Catalunya, on ha estat redactora i reportera de programes culturals com Silenci?, Ànima o Tria33. També ha treballat a Catalunya Ràdio, Icat i Com Radio. Actualment és reportera del programa Quan arribin els marcians, de Televisió de Catalunya, i col·laboradora de la revista musical Enderrock.
Va ser la cantant dels TEJERO, banda barcelonina de pop-punk formada per ella mateixa i Juanpe González (La Banda Municipal del Polo Norte). Junts van publicar la demo Esto no volverá a ocurrir (2012) i el disc Drimin is pósibol (2013).
Al 2016 va exposar les seves il·lustracions a la Galeria H2O (Barcelona), sota el títol Imagina’t que fóssim normals. Afirma que la il·lustració va començar com un hobbie, però que poc a poc va descobrir que dibuixar li permetia desconnectar de tot el que l’amoïnava. El seu estil es caracteritza per la pinzellada ràpida i lluminosa, senzilla, sempre amb aquarel·la. I pel sentit de l’humor; segons ella, tant o més important que la pròpia il·lustració.
El 2017 va publicar el llibre M’estimes i em times (Editorial Bridge), en el què es qüestiona l’amor romàntic, la cultura monògama, la família tradicional i el sistema binari de gènere i els seus rols sexistes. Totes aquestes reflexions van acompanyades d’il·lustracions (seves) i d’entrevistes amb persones que viuen una sexualitat no normativa: Mari Luz Esteban, El Niño de Elche, Carolina del Olmo, Brigitte Vasallo, María Riot, Coral Herrera i Teo Pardo. La Júlia explica que, durant la gestació del llibre, que ha arribat ja a la segona edició, la van acompanyar les cançons de Maria Arnal i Marcel Bagés, St. Vincent, vàlius, Charlotte Gainsbourg i Núria Graham.
1- El disc que et transporta a l’adolescència.
Una semana en el motor de un autobús, de Los Planetas. I LSXX, de The Breeders.
2- Aquella cançó de Bon Jovi que encara ara t’agrada.
Cap. Jaja. M’heu fet tornar a escoltar les cançons que tant havia cantat quan anava al cole i…no en salvo cap. Em peto. Quin mal gust tenia.
3- El disc que et fa ballar, ballar i ballar.
Baile de magos, de Joe Crepúsculo.
O Oferta, de Las Bistecs.
O qualsevol de Mujeres.
O qualsevol de El último vecino.
O… (ballo fàcilment).
4- La cançó que tothom hauria de conèixer dels TEJERO.
Totes! “Víctimas”, “Todas las amas de casa han muerto”, “El rey puede violarte”, “Xavier García Albiol”, “Marca España”…a la presó de pet.
5- El disc que confirma que estimar és «timar».
Estrella del mar, de Amaral.
6- La cançó que sonarà a tot drap el dia que els marcians arribin a la Terra.
“¡Viva!”, de Los Punsetes.
7- El disc que crea el clima perfecte per posar-se a dibuixar.
Quemadero, de Juventud Juché, per dibuixos plens de ràbia. I Burn your fire, d’Angel Olsen, per dibuixos més reflexius.
8- La cançó que a tu et torna boja i que els teus companys de redacció no poden sofrir.
“Raka raka”, de Crimen Pasional.
9- El disc que demostra el bon estat de salut de l’actual escena musical catalana.
45 cerebros y un corazón, de Maria Arnal i Marcel Bagés.
10- La cançó que es podria convertir en la banda sonora de la lluita feminista.
“Faldilles i soroll”, de Les Sueques.
11- El disc dins del qual et quedaries a viure.
Stories from the city, stories from the sea, de la PJ Harvey.
LP2, de Los Punsetes.
Los Peces de colores, de Nueva vulcano.
Set tota la vida, de Mishima.
(és molt difícil només un!)
12- Una cançó per follar.
“Break on through (to the other side)”, dels The doors.
lanovaescena.cat 