Melòmans: Nete Vericat.

Per Frederic Cervelló.

Nete4.jpg

La música és el motor de l’Agustí Nete Vericat; sense ella no funciona. Ja d’adolescent formava part d’una banda de rock sinistre del seu poble, Ulldecona. Es feien dir De Dol i estaven influenciats per The Cure, Bauhaus i l’escena punk i afterpunk. També estava involucrat en l’associacionisme local, endegant iniciatives musicals autogestionades.

Al 1997 se’n va anar a viure a Barcelona. Allà es va llicenciar en Història per la Universitat de Barcelona i va entrar en contacte amb l’escena musical i cultural de la capital. Va treballar de gestor cultural a La Capsa. Centre de Cultura Contemporània del Prat (de Llobregat) i a l’agència musical independent ZerodB, que s’encarregava del management de bandes com Love of Lesbian, Standstill, Élena o Tokio Sex Destruction. També va col·laborar com a crític musical en diverses revistes musicals (Muzikalia, Bad Music). L’any 2003 va tornar a Ulldecona, on va començar a elaborar el projecte de gestió patrimonial “Un passeig per la Història”, en el què posava en valor el patrimoni cultural de la seva vila natal. A Ulldecona va tenir una experiència gairebé mística amb l’Ermita de la Pietat, situada a la mola de Godall i amb una freqüentació humana des de temps immemorials. Es va convertir en l’epicentre de la seva activitat professional i del seu univers. De fet, fins i tot hi va viure durant una temporada.

Actualment treballa com a tècnic de Turisme i Patrimoni de l’Ajuntament d’Ulldecona i és el Director del Centre d’Interpretació d’Art Rupestre Abrics de l’Ermita. Del seu amor per l’ermita i la música va néixer el seu projecte més personal, el cicle Jornades Musicals a l’Ermita de la Pietat. Creades l’any 2005, s’han convertit en un dels referents musicals de les Terres de l’Ebre i del nord del País Valencià. Aquest any se n’ha celebrat la 14ª edició.

Nete va ser comissari de l’edició del 2015 del cicle Ebre, Música & Patrimoni, és autor de diversos articles sobre pensament i creació  contemporània i ofereix xerrades i conferències a universitats, museus, festivals i entitats culturals.

 

1- El disc dins el qual et quedaries a viure.

Ufff, l’etern dilema de triar no se’m dóna bé, perquè cada temporada tinc els meus preferits. Però posats a triar, en quan a influència i emocions, diria que tota la discografia dels Dead Can Dance, sense excepció. Bueno, cada setmana et diria algo diferent….

dead can dance antigua.jpg

2- El disc en el què la música i la ciència-ficció es donen la mà.

Ohhhh, Space Ritual, dels Hawkwind, o el Dark Side of the Moon, dels Pink Floyd, me van influir d’una forma tremenda. I com no, The Rise And Fall Of Ziggy Stardust And The Spiders From Mars, del grandíssim David Bowie.

81vbWlaEupL._SY355_.jpg

3- El disc que t’hauria agradat veure enregistrar.

Pel moment en què va ser creat i l’estat dels seus membres, me pirraria per haver estat a les sessions lisergico-musicals del Ponography, dels The Cure, per la foscor tòxica i potència que desprèn; o els 4 discos seguits: Scott 1, 2, 3 i 4, de l’infravalorat Scott Walker. Però en nº 1 seria el Marble Index, Desertshore i The End, de la meua musa Nico. Aquell moment històric i la influència que va causar en mi són enormíssimes!

Nico.jpg
Nico.

4- El disc que confirma el bon estat de salut de l’actual escena musical catalana.

Ara mateix, flipo amb el nou d’en Guillamino: Fra Jupiter, o l’últim dels freakys Za! Ah, i amb la personalitat musical enorme de la Núria Graham!

IMG_5874.JPG
Foto Núria Graham: Frederic Cervelló.

5- Un disc per preparar un bon àpat.

Pos mira, porto uns quants dies cuinant amb tots els discos de Connan Mockasin, el Nocturne, dels Wild Nothing. Però l’estrella és Brian Eno en qualsevol dels seus inabarcables discos. No sé què té però m’inspira espiritual, psicològica i gastronòmicament.

A1vOFDuCi+L._SL1000_.png.jpg
Brian Eno.

6- La banda sonora ideal per fer un recorregut per la serra del Montsià.

L’experiència a la natura, m’agrada sense música, perquè ella mateixa ja me genera algo paregut; però si ara tingués que triar BSO per a passejar pel Montsià, crec que seria Nick Drake o Piano Magic. Demà segur que et diria una altra cosa….

f82de8f6-14e7-4dc9-9bf5-a6937b654da9_1510617600.png
Nick Drake.

7- El millor disc facturat per un grup o solista de les Terres de l’Ebre.

Radio Clotxa i Xurrac Asclat, dels Very Pomelo, o La Rosada, d’en Xarim Aresté, que ve a ser el mateix…. També els paisatges sonors de Panorama i Vaseline, del gran Shoeg. Ah, i els so actual de Benicarló underground com KLS, Anacardos Lata, Zé….

DSC_4565ret.jpg
Foto Xarim Aresté: Noemí Elias.

8- El grup que t’agradaria que vingués a tocar a les Jornades Musicals a l’Ermita de la Pietat.

La llista seria interminable i caòtica, però ara mateix et diria que els Za!, els Derbi Motoretta’s Burrito Kachimba, Mfc Chiken, Cheetah Brava, Capsula, Soledad Velez…. i així fins a l’infinit.

MP 1.JPG
Foto ZA!: Maria Palacios.

9- La cançó ideal per clausurar una altra edició d’èxit de les Jornades Musicals.

 “Currency”, dels The Black Angels, o un clàssic com el “Rock the Kashbah”, dels The Clash.

10- El disc que, per la seva càrrega espiritual, sonaria de lujo dins l’Ermita de la Pietat.

Dead Magic, d’Anna Von Hausswolff….crec expandiria los límits físics i espirituals del públic de les JMEP per com està composat i interpretat en directe. Poques propostes musicals equilibren taaaan bé els extrems de la clàssica contemporània, l’experimental, el drone, doom, Black….pop……

AnnaVonHausswolff_anders+nydam.jpg

11- La darrera descoberta musical.

Tot i que escolto molta música i a cada lluna canvio de preferències, els Derbi Motoretta’s Burrito Kachimba me tenen al·lucinat. Banda sevillana que només tenint un parell de singles fan una barreja irresistible d’estils psicodèlics trencadors. Imagina’t a uns King Lizzard & the Lizard Wizard asalvatjats amb lo millor de la influència dels Triana més psicotròpics. S’han inventat un estil propi, únic i veritablement sugerent que se diu “kinkidelia”. La veritat és que és de lo millor que he escoltat en temps. Me tenen capturat i embruixat i intentaré fer lo que estigue a les meues mans per a que puguen estar a les 15esJMEP.

DMBK.jpg

12- La cançó que voldries que sonés al teu funeral.

O “The Funeral Party”, dels The Cure, o “The misterious vanishing of Electra”, de la meua nova  musa post-Nico què és l’Anna Von Hausswolff…..i a un volum atronador. D’estos que fan tremolar la carcanada!!!

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s