Melòmans: Jota Vizcarro.

Per Frederic Cervelló.

El nostre primer Melòman del 2019 és el rapitenc Joan Ramon “Jota” Vizcarro, exfutbolista de la U.E. Rapitenca i, quan la feina de mecànic nàutic li permet, DJ i dinamitzador cultural i musical.

La seva passió per la música li ve de ben jove, quan parava l’orella a les novetats musicals que, en forma de vinil, portava a casa la seva germana mitjana. Va ser en l’àmbit domèstic que va descobrir a Radio Futura, Los Pegamoides, Los Negativos… Amb la seva colla d’amics, que es feien dir els Rockers per la seva predilecció pel rock dels 80 i començaments dels 90, freqüentava l’Arsenal, una sala recreativa en la què el propietari alliçonava als seus joves parroquians a base de Talking Heads, The Smiths o Pixies. Quan l’època de les «maquinetes» va quedar enrere, van canviar l’Arsenal pel Subway, mítica sala rapitenca reconeguda per l’aposta pels grups novells i per la bona música que s’hi escoltava. Va ser allà on Vizcarro va començar a punxar. Durant els anys, ha anat emprant diversos noms de guerra, depenent de l’estil de música que punxi: ByJota, DJ Jota, Los Mezcal… A les seves sessions, força eclèctiques, hi podreu escoltar música dels 80, indie, britpop, electrònica o soul.

Jota Vizcarro és, també, un dels impulsors de l’Associació Cultural El Petit Comité, que, amb seu a la Ràpita, organitza diversos esdeveniments musicals que s’han convertit ja en referents a les Terres de l’Ebre. Un dels més arrelats és el We Are Not Djs (WANDJS), una marató de deu hores de música ininterrompuda en la què es convida a punxar a gent que, tot i el seu bon gust musical, no acostuma a fer de DJ. El festival, que es celebra al Parc del Garbí de la Ràpita, va complir l’any passat la seva 11ª edició, dedicada exclusivament a dones no DJ. L’Associació també organitza, dins les festes de Sant Jaume, el Ball de Zafan, una nit de concerts en la què es vol recuperar com a espai lúdic l’antiga via del túnel de la Val de Zafán, que antigament donava accés al port de la Ràpita.

Una de les darreres «creacions» del Petit Comité és el SELECTES, un petit festival de música en directe que l’any passat va celebrar la primera edició amb concerts de Ferran Palau i Elle Belga a l’Auditori Sixto Mir de la Ràpita i que, ben aviat, donarà a conèixer la programació de l’edició d’enguany.

 

1- El disc que et transporta a l’adolescència.

Deseo Carnal, de Alaska y Dinarama. Adolescència pura, dissabte tarde, amics, variants 49 cc, xiques interessants, poble  veí i les cançons de Berlanga i Cia de Banda Sonora a tothora.

2- Un clàssic de Radio Futura.

“La estátua del Jardín Botánico”, estiu del 86 a la Devesa, jo 14 anys, los Auserón i esta cançó travessant la pell i arribant-me fins al cor per quedar-se a viure sempre.

 3- La primera cançó que vas punxar al Supway.

Tinc lo podi  gravat a sang: la primera “ANA”, del Bossanova dels Pixies,  la segona “Hand in Glove” dels Smiths, i la tercera “It’s the End of the World as We know it ( and I Feel Fine)”, dels meus estimats REM.

 4- El millor disc de David Bowie.

Molt complicat de contestar perquè estem parlant d’un artiste vital i té molts lp’s brillants, però escolliré el que em va impactar molt més per el moment meu personal, el HEROES.

 5- La cançó que s’hauria de convertir en el nou himne de la UE Rapitenca.

“Pon tu mente al Sol”, dels inigualables El Niño Gusano; una lletra immillorable per fer bandera i pintar a la sortida al camp: «No, ninguno de nosotros, estamos hechos con frío».

 6- La millor manera d’obrir una sessió de DJ de ByJota.

Sempre amb instrumentals, soul, rock, pop, funky, garatge o amb àudios de pel·lícules o inclòs diàlegs de Hugo Chávez.

 7- La cançó que tothom hauria d’escoltar de Charles Bradley.

Del Victim of Love, “Strictly Reserved for You”; classe en majúscules i una Menahan Street Band en estat de gràcia. Recomano totalment els Lp’s editats instrumentals dels mateixos lp’s de Charles Bradley per adonar-te’n que són músics brutals.

 8- El grup o solista que més feliç et faria poder programar amb el Petit Comitè.

Pascal Comelade, un geni únic, el seu directe és una experiència per a tots els sentits.

 9- El single que no punxaràs més per por de ratllar-lo.

“You Can Count on Me ( Theme From Hawai 5 – 0 )”, de Sammy Davis Jr. Pura dinamita per les  pistes de ball de fusta.

 10- Un disc que t’hagis comprat només perquè et molava la portada.

The La’s i la sorpresa va ser que té una de les millors cançons Pop més boniques de sempre, “There She Goes”, la cançó pop perfecta.

 11- La banda sonora ideal per un recorregut en cotxe pel Delta de l’Ebre.

A mi m’agrada, quan faig alguna sortida per la ribera i el Trabucador, escoltar bandes folk i aquí entrem en un món molt gran de infinita qualitat,  així que triaré l’últim que vaig fer en la família i escoltàvem el Excuses For Travellers, dels Mojave 3. Va ser sensacional escoltar la veu de Neil Hastead i visualitzar els camps d’arròs daurats i amb lo sol amagant-se per darrera el Montsià, pura poesia.

 12- La darrera descoberta musical.

Lawrence Rothman, el vaig veure a la última edició de l’Eufònic i vaig flipar amb la llum que desprèn artística i musicalment parlant.