Autor: lanovaescena

Per Frederic Cervelló Rodes

[entrevista feta el 16 d’abril de 2021]

Tot i que la cantautora Lia Sampai va néixer a Cerdanyola del Vallès, té un vincle estret amb les Terres de l’Ebre. La primera vegada que va pujar a cantar a un escenari va ser a Tortosa (d’on prové la seva família), al Concurs de Cantautors de Ferreries. Era el juny del 2017 i la Lia va rebre el segon premi del certamen. El seu primer concert el va fer a Benifallet, l’any 2018, a les Nits d’estiu a l’Antiga Estació, i el primer videoclip, el de la cançó “Pinyols de Gel”, el va gravar el 2019 a la Ribera d’Ebre.

Amb referents com Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Raimon, Georges Brassens, Jacques Brel, Edith Piaf, Roger Mas, Pep Mirambell o Magalí Sare, la Lia va guanyar, l’octubre del 2018, el primer premi del Concurs de Cantautors La Fada Ignorant, d’Andorra la Vella, que li va permetre gravar el seu primer disc, La Fada Ignorant (Rosazul Discos, 2019). Al disc va comptar amb la col·laboració del guitarrista i compositor Adrià Pagès, que des de llavors l’acompanya en el projecte.

Aquest 2021, la Lia i l’Adrià han publicat el seu segon treball, Amagatalls de llum (Microscopi), en el que amplien la seva sonoritat amb la incorporació d’instruments de corda, guitarres elèctriques i sintetitzadors. El disc es va gravar a Cardamomo Studio (La Bisbal d’Empordà) i va ser produït i mesclat pels germans Emili i Jordi Bosch (Medusa Box) i masteritzat per Jan Valls.

El passat 7 de maig, la Lia Sampai va presentar aquest disc a l’Auditori Malapeira dins la Fira de Música Emergent i Familiar de Vila-seca (FiM).

1. El primer disc que et vas comprar.

Coser i cantar, d’Antònia Font. Els vaig veure a l’Ateneu de Cerdanyola del Vallès i em vaig enamorar.

2. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

El piano, als 7-8 anys. Després, cap als 20, em vaig apropar a la guitarra.

3. El primer grup del qual vas formar part.

Late, de música indie. Després ja va ser amb l’Adrià Pagès, amb les meves cançons. Som Lia Sampai.

4. El primer cop que vas actuar en directe.

Al Concurs de Cantautors de Ferreries, el 2017.

5. La primera cançó teva que va sonar a la ràdio.

Em penso que “SENTO” dins el primer disc, La Fada Ignorant.

6. El lloc més especial on has tocat.

El primer Barnasants (2019), per mi, el primer concert. Va ser al Harlem Jazz Club.

A l’Ateneu de Cerdanyola, el passat 28 de març.

La Cisterna, a Vilafranca del Penedès. Un lloc molt especial, sorprenent! (2019).

7. El músic o productor amb qui t’agradaria treballar.

Raimon, Roger Mas. Magalí Sare.

8. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten a incloure’t.

Cançó d’autor, i ben entestats, perquè faig pura i dura cançó d’autor.

9. La cançó d’un estil molt diferent del teu de la qual en voldries fer una versió.

Torno a ser jo – Oques grasses.

10. Si ens agrada Lia Sampai, també ens hauria d’agradar…

Magalí Sare, Roger Mas, Raquel Lua, Raimon, Maria del Mar Bonet, Brassens, Édith Piaf.

11. Un grup o solista del sud de Catalunya.

Els Jovens, Quico el Celio, Montse Castellà.

12. El darrer cop que vas tocar a la demarcació de Tarragona.

Fa uns dies a Tac12, entrevistada per Joan Reig. Vam tocar un parell de temes: La nina i La caixeta. Va ser molt especial perquè vam trobar-nos amb ell i Lluís Gavaldà, i va ser molt emocionant tenir Els Pets tan a prop. Vam sentir passar-nos per davant la nostra infància i adolescència musicals.

En concert, al festival Ja Veus, al Teatret del Serrallo, l’estiu abans del Coronavirus.

https://tac12.tv/programes/auditori-12/item/17861-auditori-1-2-capitol-252

Per Frederic Cervelló Rodes

[entrevista feta l’11 d’abril de 2021]

Monkey Jane és el nou projecte musical de la tarragonina Txell Mas, guanyadora del premi a la millor artista local del concurs Portautors 2020. La seva proposta beu del folk acústic, amb referents com Mumford and sons, Ed Sheeran o Passenger.

El gener d’aquest 2021, la Monkey Jane va publicar el seu primer treball, Changes (Ventilador Music) i fa només una setmana, el 7 de maig, va veure la llum el seu segon disc, Silent Noise (Ventilador Music), gravat a Llimac Estudis (Valls) per Nil Llorach i presentat en primícia el 9 de maig a la Fira de Música Emergent i Familiar de Vila-seca (FiM).

1. El primer disc que et vas comprar.

Testify, de Phil Collins.

2. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

La guitarra clàssica a l’escola de música. Vaig durar poc, però, no m’agrada tant la música reglada com la música que va “per vibra”.

3. El primer grup del qual vas formar part.

Versión Pirata. Uff ja fa molts anys. Em faig gran jajaja.

4. El primer cop que vas actuar en directe.

Del primer cop dalt de l’escenari ja fa uns 10 anys, però he de reconèixer que no recordo el lloc.

5. La primera cançó teva que va sonar a la ràdio.

This Time, el single del primer disc Changes.

6. El lloc més especial on has tocat.

El Convent de les Arts, a Alcover. És un lloc amb molta bellesa.

7. El músic o productor amb qui t’agradaria treballar.

Els músics amb què treballo ja em semblen molt cracks, però tinc debilitat per la sensibilitat de Michael Kiwanuka (Cold Little Heart).

8. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten a incloure’t.

Pel que fa al gènere musical em solen incloure dins el Folk-Indie-Pop-Acústic, el qual em sembla bé. M’agrada experimentar amb la música i no m’agradaria que m’encasellessin dins un sol estil.

9. La cançó d’un estil molt diferent del teu de la qual en voldries fer una versió.

Em queda pendent fer la versió d’alguna cançó de Daft Punk. I potser ara que s’han separat és el millor moment.

10. Si ens agrada Monkey Jane, també ens hauria d’agradar…

Passenger, Angus and Julia Stone, Vance Joy, Mumford and sons…

11. Un grup o solista del sud de Catalunya.

On comença el sud? jejeje M’agrada molt la personalitat de Xarim Aresté i destaco el seu disc “Polinèsies”.

https://bankrobberbcn.bandcamp.com/album/polin-sies

Per Frederic Cervelló Rodes

[entrevista feta el 23 d’abril de 2021]

Chaqueta de Chandal és una banda de punk rock barcelonina formada per Alfonso “Pocho” Méndez (lo:muêso, Fighterpillow), a la bateria, percussions i cors; Natalia Brovedanni (Santa Rita), a la guitarra, veu i cors, i Guillem Caballero (Els Surfing Sirles, Joan Colomo) als teclats, percussions, veu i cors. Es defineixen com el resultat d’una lisèrgica mescla entre La Polla Records, Los Brincos i Neu!

Van debutar amb l’LP Gimnasia menor, coeditat per Bankrobber i To Be Confirmed, considerat un dels millors treballs del 2019. El disc es va gravar a Ultramarinos Costa Brava per Borja Pérez, va ser mesclat per Santi Garcia i masteritzat per Victor Garcia. Aquest 2021 han editat el doble single “La insoportable levedad del ser rico” / “Cayetana”. Les dues cançons es van enregistrar a una buida Sala Apolo amb l’equip de Soldesants, l’ajut de Sergio Pérez a la producció i de Victor Garcia al mastering.

El passat 7 de maig, Chaqueta de Chandal van actuar al Jardí de la Casa Rull de Reus dins el cicle Reus Cultura Contemporània, organitzat pels companys d’Anima’t.

1. El primer disc que us vau comprar.

GUILLEM: diria que va ser el “Let’s Talk About Feelings” de Lagwagon, a la Fira del Disc de Barcelona de 1998 o així. Abans el meu pare me’n regalava, coses com Pet Shop Boys, The Corrs i música clàssica.

POCHO: Crec que en vinil, el “Refried Ectoplasm:switched on volume 2” de Stereolab. En casette em penso que el “azken guda dantza” de kortatu.

NATALIA: “Joyride” de Roxette i “Mujer Amante” del grup heavy metal argentí Rata Blanca.

2. El primer instrument que vau aprendre a tocar.

G: l’organillo Casio, quan tenia 6 anys.

P: jo també… Casio pt20. L’edat no la tinc clara, pero el Casio encara corre per casa.

N: la cítara. Va ser molt popular al meu país quan era petita i el meu tiet-avi m’ho va portar per alguna celebració que no recordo.

3. El primer grup del qual vau formar part.

G: els Mitre Cats, un grup ultra-localista barceloní, mescla de Belle & Sebastian i Monty Python. Vam tocar per a nosaltres mateixos a les cases dels nostres pares i als parcs de la Creueta i del Putxet. Tenim pendent regravar els temes, en teníem bastants!

P: “la última iglesia”. El local d’assaig era l’habitació d’un amic i era tot molt precari. Això es va transformar en “god’s phone” i finalment en (Lo:muêso).

N: Santa Rita, però abans vam fer un pre-projecte que es deia Bakersellers.

4. El primer cop que vau actuar en directe.

G: a la Festa Major de Sabadell, cap al 2000 o així, amb el Niño del Parxe y Muletitas. Fèiem versions dels Chichos o del Gitano de Balaguer. Jo vaig tocar el cajón i el teclat (fent teclat pròpiament i… bateria!).

P: A les Festes Majors de Premià de Mar, amb God’s Phone. Devia ser el 91 més o menys. El concert es va tenir que parar perquè un veí estava amb una escopeta al balcó de casa seva (davant el camp de futbol a on era el festival) i deia que si no parava la música la faria parar ell.

N: a l’Elèctric de Gràcia amb Santa Rita el 2009 o així amb la primera vegada també de les Mee & the Bees.

5. La primera cançó vostra que va sonar a la ràdio.

G: ni idea, suposo que devia ser alguna dels Surfing Sirles, “Pubilla” o “Poble d’Stars”, segurament.

P: Jo crec que alguna dels God’s Phone pero ni idea de quina.

6. El lloc més especial on heu tocat.

G: molts… el Sugar Il.legal de Vic, diversos anys (i els que vinguin!), el primer PopArb que vam fer amb els Sirles, el Vermell de Manresa, un bar de moteros a Benidorm, Llessui amb Chaqueta… Realment molts llocs especials, per molts motius diferents, normalment relacionats amb la germanor i les noves coneixences.

P: Complicat… Pot ser el concert amb (lo:muêso) al festival Freak show a  Gigors, França.  Enmig de la natura, amb bons grups, bona gent, bon menjar, bona companyia…

N: A Andorra a la neu a una pista de sky a molts metres d’alçada i a l’hivern…

7. El músic o productor amb qui us agradaria treballar.

G: m’agradaria treballar amb qui ja he treballat moltes vegades, i per molts anys! En Joan Colomo (com a músic i com a productor), en Santi Garcia, en Sergio Pérez…

P: A mi em faria il·lusió treballar amb Steve Albini… Sóc un clàssic.

N: Jo no tinc ni idea la veritat, però m’agradaria que vingués la Leititia Sadier a cantar alguna cançó amb nosaltres.

8. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten a incloure-us.

G: no sé… Indie? Punk? Rock Urbano? No paro molta atenció a això, sincerament.

P: El rock sempre és present.

N: Rock suposo.

9. La cançó d’un estil molt diferent del vostre de la qual en voldríeu fer una versió.

G: “Orinoco Flow” d’Enya, sens cap mena de dubte.

P: Alguna d’ABBA.

N: Chavela Vargas o algún bolero sudamericà.

10. Si ens agrada Chaqueta de Chandal, també ens hauria d’agradar…

G: Les brometes cutres de barra de bar, l’emancipació dels pobles oprimits en general, la truita de patates, les aventures gràfiques, els grups que no toquen molt bé, però li posen tones de ganes i d’amor a allò que fan.

P: La verdura fresca i de proximitat, el ping-pong, la ruralitat i els gats.

N: La cervesa i fumar.

11. Un grup o solista del sud de Catalunya.

G: jo era fan de Pupille i de Harrison Ford Fiesta, però diria que ja no existeixen. Així actual, les Roba Estesa em semblen molt guais, les recomano molt fort.

P: Pupille molaven molt. Actuals no estic gaire al dia. Ostres! Don Simon i Telefunken.

N: Mmm Crim són de Tarragona? Perquè molen.

https://pupille.bandcamp.com/

12. El darrer cop que vau tocar a la demarcació de Tarragona.

G: Si per demarcació entenem província, diria que va ser amb els Hijos del Trueno al Delta, a l’Eufònic de 2019, just davant d’un mini-aiguamoll molt cuqui. Tornant ens va petar el cotxe, però tret d’això va ser una experiència fantàstica.

P: Amb (lo:muêso), per variar, al festival Formes Diverses de Vida de 2016, a la zona del Castell d’Amposta. Un lloc maquíssim, amb vistes del riu i amb propostes molt interessants.

N: Crec que mai!

Per Frederic Cervelló Rodes

b1n0 (pronunciïs bino) és un projecte musical encapçalat per l’Emili Bosch (sintetitzadors, veu, sampler i piano) i en Malcus Codolà (bateria i sampler), dos músics de la Bisbal de l’Empordà residents a Barcelona. A b1n0, en Malcus i l’Emili fusionen l’experimentació electrònica amb el pop i els sons urbans, a la manera de The Blaze, James Blake, Mura Masa o Tyler, The Creator.

El seu disc de debut, b1n0 (Foehn Records, 2019), enregistrat a Cardamomo Studios (Girona), anticipava una de les senyes d’identitat de la banda, la manca d’una veu principal, suplida per la col·laboració de músics amics, en aquest cas Núria Graham, PHOAC (aka Pau Vehí, de North State) i Adriano Galante (Seward). El disc els va convertir en una de les bandes a tenir en compte de l’escena electrònica de casa nostra. L’abril del 2020 van publicar el single “Dance, Dance, decadence” (Foehn Records), amb la veu d’en Joan Pons (El Petit de Cal Eril). Aquest 2021 han presentat dues cançons del que serà el seu nou treball, l’EP bi, “DAUS”, de nou amb la veu d’en Joan Pons, i “BUM BUM”, amb en Ferran Palau.

Els b1n0 prendran part del cartell d’una nova edició de la FiM de Vila-seca, després d’una aturada de cinc anys, que tindrà lloc els dies 7, 8 i 9 de maig. Serà la primera vegada que els podrem veure a la nostra demarcació. Per al concert, comptaran amb les veus de Núria Graham, Meritxell Neddermann i PHOAC.

1. El primer disc que us vau comprar.

EMILI BOSCH: El Meteora de Linkin Park o potser l’American Idiot de Green Day. Potser els dos de cop.

2. El primer instrument que vau aprendre a tocar.

EB: La guitarra elèctrica i en Malcus el tible.

3. El primer grup del que vau formar part.

The Jumps i Nowadays.

4. El primer cop que vau actuar en directe.

Al Tràmit de la Bisbal d’Empordà i a l’institut de La Bisbal.

5. La primera cançó vostra que va sonar a la ràdio.

B1.

6. El lloc més especial on heu tocat.

A la Model, dins el BAM.

7. El músic o productor amb qui us agradaria treballar.

Dominic Maker.

8. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten a incloure-us.

“Música electrònica”.

9. La cançó d’un estil molt diferent del vostre de la qual en voldríeu fer una versió.

Ligeti-Poème Symphonique per a 100 metrònoms.

10. Si ens agrada b1n0, també ens hauria d’agradar…

PHOAC.

https://foehnrecords.bandcamp.com/album/phoac-2020

11. Un grup o solista del sud de Catalunya.

Espaldamaceta.

12. El darrer cop que vau tocar a la demarcació de Tarragona.

No hi hem tocat mai.

Per Frederic Cervelló Rodes

Fernanda (Bankrobber, 2020) és el segon treball en solitari del músic mallorquí Lluís Cabot (Da Souza). El disc es va gestar a casa d’en Lluís, a Barcelona, durant el confinament, i es va gravar l’estiu passat a Pollença, amb en Jordi Matas, que també en firma la producció i les mescles. La masterització va anar a càrrec d’en Víctor García. Les cançons són austeres, amb predomini de veu i guitarres, ja que la intenció era mostrar-les tal com van ser compostes, sense massa artificis. La també mallorquina Maria Jaume col·labora a “Verí de s’altra punta”.

El divendres 9 d’abril, en Lluís Cabot presentarà aquest disc a Tarragona, a la Sala Zero, en un concert inclòs en el cicle Curtcircuit en el qual també prendran part els igualadins Marialluïsa.

1. El primer disc que et vas comprar.

“El viaje de Copperpot” de La Oreja de Van Gogh.

2. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

La guitarra.

3. El primer grup del qual vas formar part.

“No Som Aficionats”, amb uns 12-13 anys. Fèiem versions d’Els Pets i rock català en general, i evidentment sí que érem “aficionats”.

4. El primer cop que vas actuar en directe.

Amb 13-14 anys, amb el mateix grup. Jo només em sabia 2 o 3 acords i no podia tocar la guitarra a totes les cançons. Quan no em sabia els acords d’una, tocava la caixa xinesa.

5. La primera cançó teva que va sonar a la ràdio.

Ni idea. Potser “Aixopluc” de Da Souza.

https://dasouza.bandcamp.com/track/aixopluc

6. El lloc més especial on has tocat.

Festival Hoteler.

7. El músic o productor amb qui t’agradaria treballar.

Clara Rockmore.

8. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten a incloure’t.

Primer era l’escena punk de Vic. Ara l’escena pop Balear. Si seguim així suposo que el següent serà l’escena italo-disco de Sardenya.

9. La cançó d’un estil molt diferent al teu de la qual en voldries fer una versió.

“Gangnam Style” de PSY.

10. Si ens agrada Lluís Cabot, també ens hauria d’agradar….

Da Souza.

11. Un grup o solista del sud de Catalunya.

Valero Sanmartí.

12. El darrer cop que vas tocar a la demarcació de Tarragona.

Al Minipop de 2018, amb Da Souza.

Per Frederic Cervelló Rodes

Los Sara Fontán és un duet barceloní de clàssica contemporània i postrock format per la violinista Sara Fontán (Manos de Topo, The New Raemon, Árbol) i el baterista Edi Pou (ZA!).

La Sara i l’Edi van tocar junts per primer cop a La Orquesta del Caballo Ganador, un col·lectiu d’improvisació conduïda fundat pels germans Junquera (Negro, Betunizer) i ZA!. Posteriorment, van coincidir a Big OK, un trio completat pel Paul Fuster, on es van adonar que podien funcionar com a duet.

Fidels als seus ideals, Los Sara Fontán no graven la seva música. El seu territori és el directe, sempre canviant i col·laboratiu i amb grans dosis d’improvisació.

Per escoltar-los, doncs, cal veure els vídeos que ténen penjats a les xarxes o acudir als seus concerts. En tindreu una bona oportunitat aquest diumenge 14 de març, que actuaran al Teatre El Magatzem (Tarragona) gràcies a la bona feina i valentia de La Sonora Producciones.

1. El primer disc que us vau comprar.

Sara: No ho recordo, però sí recordo demanar als reis mags molta música clàssica.

Edi: algun CD de punk adolescent al carrer Tallers. Diria que el primer de Rancid (1993).

2. El primer instrument que vau aprendre a tocar.

Sara: El violí.

Edi: El piano.

3. El primer grup del qual vau formar part.

Sara: La Camerata Viguesa, orquestra de corda on tocaven música clàssica i cubana.

Edi: Homeless?, amb interrogant en el nom. Fèiem hardcore melòdic. Teníem quinze anys.

4. El primer cop que vau actuar en directe.

Sara: Molt petita, 11 anys amb el meu profe de violí fent un duo i amb aquest projecte, no recordo exactament, ha estat un procés lent. Va començar com una col·laboració en un parell de cançons en 2016 fins que l’any 2018 vam decidir que érem un duo. De duo en duo!

Edi: l’any 96 o 97 a l’Altell de Cabrils amb Homeless?, compartint cartell amb Ragnarok que feien black metal.

5. La primera cançó vostra que va sonar a la ràdio.

Ni idea, com que només tenim 5 cançons penjades a les xarxes ha hagut de ser alguna d’elles.

6. El lloc més especial on heu tocat.

Molts, però el més inoblidable a l’interior de l’MS Stubnitz, un antic vaixell pesquer comunista de 80 metres d’eslora, ara reconvertit en local autogestionat itinerant. Aquell dia es trobava al port d’Hamburg.

7. El músic o productor amb qui us agradaria treballar.

Moltissims, Hauschka, Yoshimi P, Colleen, Carles Viarnès, Mursego, Greg Saunier, Sarah Davachi. Moltissims no és ni músic ni productor, encara que sona a nom de DJ italià.

8. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten a incloure-us.

Els mitjans no ens inclouen perquè no encaixem en la seva rutina productiva: en fugir de la imposada roda disco-promo-gira, no hi ha notícia, però si ens han hagut de definir, han escrit que som un grup de rock experimental.

9. La cançó d’un estil molt diferent del vostre de la qual en voldríeu fer una versió.

Hem intentat versionar quelcom de trap, però no ens n’hem sortit, hehe!

10. Si ens agrada Los Sara Fontán, també ens hauria d’agradar…

Swans, Tortoise, Schoenberg, Julia Kent, Godspeed you Black Emperor, Colin Stetson, Bartok, Lucrecia Dalt, Bach, Negro, Einstürzende Neubauten ...

11. Un grup o solista del sud de Catalunya.

 Ubaldo, Espaldamaceta, Auver Less

12. El darrer cop que vau actuar a la demarcació de Tarragona.

Al Festival Terrer del Priorat, compartint l’espectacle amb la ballarina Sonia Gómez. Va ser una experiència compartida inoblidable que esperem poder tornar a repetir plegades.

Per Frederic Cervelló Rodes

[entrevista feta el 23 de setembre de 2020]

El passat 3 d’octubre de 2020, els matadeperencs Caseta van presentar al festival MAIG (Santa Coloma de Queralt) les cançons dels seus dos darrers treballs, caracteritzats per un viratge electrònic que els allunya del folk del seu disc de debut, Naufragi (Hidden Track Records, 2017).

El canvi estilístic es va iniciar amb Surto del son (Au! Records, 2019), amb referents com Kiasmos, John Hopkins, Apparat o els darrers Piratas, i s’ha consolidat en el seu darrer EP, Ok (Au! Records, 2020), parit i enregistrat des de la distància del confinament, totalment casolà, sense artificis ni material de gravació professional.

1. El primer disc que us vau comprar.

Xevi Garcia (bateria): RHCP – Californication.

Jan Buxeda (veus, guitarra, producció, composició): Radiohead – Ok Computer.

Josep Duran (guitarra, sintetitzadors): Algun dels Pets.

Enric Camarero (baix, sintetitzadors): Estopa – Estopa.

2. El primer instrument que vau aprendre a tocar.

Xevi Garcia: Clarinet.

Jan Buxeda: flauta.

Josep Duran: La guitarra.

Enric Camarero: Violoncel.

Pol Codina (teclats, sintetitzadors): Flauta.

3. El primer grup del qual vau formar part.

Xevi Garcia: K2.

Jan Buxeda: Jiminy Cricket.

Josep Duran: Big Pig.

Enric Camaero: Els PPBJ.

Pol Codina: Caseta.

4. El primer cop que vau tocar en directe.

Xevi Garcia: Aniversari familiar.

Jan Buxeda: Institut IES Matadepera, Solista.

Josep Duran: El Xou de Sant Sebastià de Matadepera.

Enric Camarero: Recepció d’esdeveniment. Covers de Robbie Williams.

Pol Codina: Amb Caseta a Matadepera.

5. El darrer cop que vau sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Xevi Garcia: Fa pocs mesos abans d’una audició de clarinet.

Jan Buxeda: Concert del Pep Ventura a Matadepera.

Josep Duran: A Caseta som una mica pájaros, tinc pànic a tots els concerts.

Enric Camarero: Cloenda de festa major de Sabadell amb Albercocks, despres de Bebe.

Pol Codina: L’any 2019 a la Fàbrica d’Estrella Damm.

6. Si ens agrada Caseta, també ens hauria d’agradar….

Xevi Garcia: Est Oest, Pau Vallvé i Mishima.

Jan Buxeda: La Iaia, Ferran Palau, Manel.

Josep Duran: El Petit de Cal Eril.

Enric Camarero: The Blaze, b1n0.

Pol Codina: Pau Vallve, Sigur Ros, El Petit de Cal Eril, The National.

7. La primera cançó vostra que va sonar a la ràdio.

Xevi Garcia: “1104m”.

Jan Buxeda: “1104m”.

Josep Duran: “1104m”.

Enric Camarero: “Ve l’Estiu” – PPBJ

Pol Codina: “La Muntanya”, actualment es diu “1104m”.

8. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten a incloure-us.

Xevi Garcia: Pop atmosfèric català.

Jan Buxeda: Pop atmosfèric.

Josep Duran: Tots els mitjans? Això li passa a un grup emergent?

Enric Camarero: Pop català.

Pol Codina: Pop atmosfèric.

9. El músic o productor amb qui us agradaria treballar.

Xevi Garcia: Nuria Graham.

Jan Buxeda: David Carabén (Per no dir Núria Graham).

Josep Duran: En Jordi Casadesús (La Iaia) o en Jordi Matas (Ferran Palau i el Petit de Cal Eril), són músics de referència en l’escena catalana, multistrumentistes i tot allò que toquen sóna deliciós!

Enric Camarero: Meritxell Neddermann.

Pol Codina: Pau Vallve.

10. El lloc més especial on heu actuat.

Xevi Garcia: Parc Pep Ventura de Matadepera.

Jan Buxeda: Parc Pep Ventura de Matadepera.

Josep Duran: No sé si és el més especial, però tinc un record fantàstic del concert que vam fer a l’Heliogàbal.

Enric Camarero: Un festival de l’Hospitalet.

Pol Codina: Heliogàbal.

11. La cançó d’un estil molt diferent del vostre de la qual voldríeu fer-ne una versió.

Xevi Garcia: “Reggeaton lento”.

Jan Buxeda: Sau – “El Tren de Mitjanit”.

Josep Duran: Sent mestre seria molt graciós poder fer un temazo versionant alguna canço infantil.

Enric Camarero: “Sky and Sand” – Paul Kalkbrenner.

Pol Codina: Qualsevol de Sigur Ros.

12. Un grup o solista del sud de Catalunya que us agradi.

Xevi Garcia: Senior i el Cor Brutal.

Jan Buxeda: Són de Lleida però, Renaldo & Clara.

Josep Duran: Un dels grans músics catalans és Xarim Aresté.

Enric Camarero: Crim.

Pol Codina: Estopa.

13. El primer concert en directe que vau fer després del confinament per la Còvid-19.

Xevi Garcia: Aquest.

Jan Buxeda: Festival de Maig serà el primer.

Josep Duran: Els que teniem es vna posposar i re-debutem el dia 3  d’octubre al Festival de Maig.

Enric Camarero: Festa major a Terrassa.

 14. El darrer cop que vau tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.

Mai.

Per Frederic Cervelló Rodes

[entrevista feta el 26 de setembre del 2020]

Rampaire és el projecte personal del músic i artista visual ampostí Alfred Porres. Rampaire és, també, el nom de l’arrossar que la família de l’Alfred fa generacions que conrea al Delta de l’Ebre. Música i tradició es donen la mà en aquest petit projecte, que beu del rock anglès dels 60 i 70 (Beatles, Stones, Kinks, Clash, Specials, Madness) i de bandes més actuals com Wilco o Bon Iver.

Rampaire dóna els seus primers passos l’abril del 2015, amb la publicació a Bandcamp de l’EP Sol (autoeditat), gravat a Airestudios amb l’ajut de Josep Lanau als teclats i la producció tècnica. La proposta musical de Rampaire es defineix bé en el seu segon EP, Pedretes (Segell Microscopi): cançons pop amb referències als clàssics dels 60 però amb la saó de la música i la cultura ebrenca.

El 2019, Rampaire publica el seu primer llarga durada, L’era de les revolucions (Segell Microscopi), un recull de cançons pop de factura més elèctrica que les del treball anterior. El disc és enregistrat i mesclat per l’Eduard González a 8 BITS ESTUDI (Sabadell) i masteritzat per Marc Ferrando als estudis El Molinet (Santa Coloma de Gramanet).

En directe, l’Alfred (veu i guitarres) es fa acompanyar d’una banda formada per Kike Pellicer (baix), Sergi Molina (bateria i percussions) i Josep Lanau (acordió i teclats).

Rampaire havia d’actuar el 17 d’octubre als Jardins de la Casa Rull (Reus) en el marc del Festival Accents, però la Còvid ho va impedir.

1. El primer disc que et vas comprar.

A casa sempre va haver música i conservo amb especial estima la col·lecció de ‘singles’ de grups dels seixanta del meu pare. Lo primer vinil que recordo haver-me comprat és Help! (The Beatles).

2. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

La guitarra. Una guitarra clàssica que vaig aconseguir d’un catàleg de regals d’SPAR. Me sembla recordar que van ser tretze llibretes i mitja, emplenades amb punts que et donaven amb cada compra.

3. El primer grup del qual vas formar part.

Atzucac va ser el primer projecte propi. Abans van haver altres grups o reunions esporàdiques amb amics per a aprendre i tocar versions dels grups que ens agradaven.

4. El primer cop que vas actuar en directe.

Als 14 anys, a un festival de música de l’institut, l’any 1982.

5. La darrera vegada que vas sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Pànic no n’he sentit mai, però sí responsabilitat i un cert vertigen just abans, que s’esvaeix al primer compàs.

6. Si ens agrada Rampaire, també ens hauria d’agradar…

Si us agrada Rampaire, segur que abans ja us agradava el pop britànic des de The Beatles, The Kinks, Radiohead, Ocean Colour Scene…

7. La primera cançó teva que va sonar a la ràdio.

“Per a ser tauró”, lo primer senzill del disc Paradisos possibles d’Atzucac.

8. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten a incloure’t.

Rampaire no té gaire presència als mitjans. Això ens situa dins l’escena musical del “sotabosc”, de la munió de propostes de qualsevol signe que formiguegen per sota el mainstream. A banda d’això, l’única escena on los mitjans han situat Rampaire és l’escena musical ebrenca. Tot i reivindicar-la i sentir-me’n molt vinculat, esta classificació estrictament geogràfica emmascara la diversitat musical de les propostes que en formen part.

9. El músic o productor amb qui t’agradaria treballar.

Jeff Tweedy (Wilco).

10. El lloc més especial on has tocat.

Lo concert més especial que recordo no és pel lloc, sinó per la gent. Fa un any, just abans de la presentació amb banda del disc “L’era de les revolucions”, vaig fer una pre-estrena en solitari per a quinze amics i amigues. Vaig tocar només les cançons de “L’era de les revolucions”, en el mateix ordre en que apareixien al disc, i vaig aprofitar per explicar-les amb un nivell de detall que no s’adiu amb el ritme que intentem imposar habitualment als concerts. No recordo cap altre cop en que hagi arribat a un nivell de connexió i complicitat com el d’aquell dia. Va ser màgic!

11. La cançó d’un estil molt diferent al teu de la qual en voldries fer una versió.

“All you fascists bound to lose” (Woody Guthrie).

12. Un grup o solista del sud de Catalunya.

Ubaldo.

13. El primer concert en directe que vas fer després del confinament per la Còvid-19.

Va ser en solitari a la Ràpita, un concert de retrobament amb amics i amigues del SUPWAY.

Per Frederic Cervelló Rodes.

[entrevista feta el 5 de setembre de 2020]

Gaya és el projecte personal de la cantant i grallera junedenca Heura Gaya i Escué, que ha format part de diverses formacions de música d’arrel (Tornaveus, Marcel Caselles, Cobla Catalana dels Sons Essencials). El seu repertori és intimista i viatja entre el pop, el folk i la cançó d’autor més arrelada a la terra.

El seu primer disc, Gaya (Segell Microscopi), es va publicar el 8 de març del 2019 i està format per cançons pròpies i versions. El disc es va enregistrar als estudis Aurha (Esplugues de Llobregat), a càrrec de Mauricio Tonelli, i va ser mesclat per David Casamitjana als seus estudis de Montoliu de Segarra. Eduard Iniesta es va encarregar de la producció i els arranjaments. L’Heura Gaya és, també, la responsable del disseny gràfic. El disc es va estrenar en directe al Festival Tradicionàrius (Barcelona).

A l’Heura l’acompanyen en directe l’Eduard Iniesta (guitarres i cordes), la Cristina Menbrive (baix i contrabaix), la Cati Plana (acordió diatònic), l’Andreu Moreno (bateria) i el Marc Vall (percussions).

L’Heura Gaya va actuar el passat 3 d’octubre a l’ermita del Loreto d’Ulldemolins en el marc del Festival Terrer.

1. El primer disc que et vas comprar.

Algún de Sopa de cabra.

2. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

El violí, el piano, la veu, unes olles… tot servia per fer música.

3. El primer grup del qual vas formar part.

Skalivada i els grallers dels nou salts de Juneda.

4. El primer cop que vas actuar en directe.

Amb Gaya el 8 de març del 2019, al Tradicionàrius; de la vida devia ser amb els grallers de Juneda.

5. La darrera vegada que vas sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Pànic em sembla molt dur, no recordo haver tingut mai pànic de sortir a l’escenari, nervis en graus diversos sempre. Potser quan he passat més nervis recentment, ha sigut en alguna audició de cant a l’Esmuc on portava repertori força arriscat.

6. Si ens agrada Gaya, també ens hauria d’agradar…

Un passeig a la natura, la pluja, la poesia, el silenci…

7. La primera cançó teva que va sonar a la ràdio.

D’aquest projecte, “La teva pell”; d’altres, suposo que alguna de la Cobla dels Sons Essencials.

8. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten a incloure’t.

Folk.

9. El músic o productor amb qui t’agradaria treballar.

Em quedo en blanc, depèn del camí que volgués seguir…

10. El lloc més especial on has tocat.

Al mig de les Garrigues, al festival Delicadeses.

11. La cançó d’un estil molt diferent al teu de la qual en voldries fer una versió.

“Walk on by”, de Dionne Warwick.

12. Un grup o solista del sud de Catalunya.

Pau Puig.

13. El primer concert en directe que vas fer després del confinament per la còvid-19.

Cobla dels Sons Essencials + Germà negre al Rodafolk (20 persones a l’escenari, ideal).

14. El darrer cop que has tocat a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.

El Cant de la Sibil·la amb Tornaveus al monestir de Poblet, el Nadal passat.

Per Frederic Cervelló Rodes

[entrevista feta el 29 d’agost del 2020]

The Escarteen Sisters és un duet format per les germanes Laia (violí, veu i percussió) i Flavia Escartin Pede. Naturals de Font-rubí (Alt Penedès), actualment resideixen a Rotterdam, on estudien. La seva proposta musical és molt eclèctica: hi podem trobar jazz, folk, bossa nova, funk i, sobretot, la naturalesa de la masia on es van criar, envoltades de vinyes i oliveres.

L’any 2016 van guanyar el primer premi i el premi del públic del concurs Música Acústica Barcelona. El 2018 van publicar el seu primer disc, Escarteen Sisters (Rocket Music), que, segons la Laia Escartin, és la benvinguda al món imaginari que porten creant des de petites: íntim, colorit, femení i on tothom està convidat a descobrir-lo.

El passat 3 d’octubre van actuar al Teatre La Renaixença (Cornudella de Montsant), dins la programació del Festival Terrer.

1. El primer disc que us vau comprar.

Highlander’s Farwell – Alisdair Fraser and Natelie Haas.

2. El primer instrument que vau aprendre a tocar.

El violí (Laia) i el violoncel (Flavia).

3. El primer grup del qual vau formar part.

Sense comptar els grups de cambra i d’orquestra:

Laia: Goscomfuig, un quintet amb els meus amics d’adolescència. Assajàvem al garatge i versionavem a Lou Reed, The Beach Boys, The Fugees… Però tant se’m valia a mi el repertori perquè estava enamorada del pianista.

Flavia: The Escarteen Sisters.

4. El primer cop que vau tocar en directe.

Amb el nostre duet, el 2014, per l’open mic que organitzàvem a les festes de tardor que fèiem anualment a casa al Penedès.

5. El darrer cop que vau sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Flavia: Més que pànic, els nervis per pujar a l’escenari. El que recordo és quan havia de tocar de memòria la Tercera suite de J. S. Bach, ara farà un any d’això, davant els meus companys i professors en una audició al conservatori de Codarts (Rotterdam). Aquell moment que se t’escalfen les galtes i sents una veueta dins teu dient-te “Seràs capaç?”. I com qui es tira a una piscina freda, fas el salt i ja no vols escoltar la veueta que sols et provoca més nervis.

Laia: En les audicions del conservatori. Tinc pànic quan sento que haig de sortir a l’escenari per obligació. No se’m dóna bé fer exàmens, perquè puc oblidar que hi ha examinadors i això em posa molt nerviosa, em fa terriblement conscient i autocrítica de cada gest que faig. En els concerts normalment no em sento obligada a pujar perquè gaudeixo molt de compartir música, però si que tinc por i respecte a vegades, especialment quan hi ha gent al públic els quals la seva opinió m’importa, i a vegades m’importa massa, la por t’emmuralla.

6. Si ens agrada The Escarteen Sisters, també ens hauria d’agradar….

Tants caps tants barrets, no ens considerem d’un estil molt definit i el bonic és que cada u faci les seves associacions i que combini al seu gust. Nosaltres mateixes escoltem un popurri d’estils durant el dia: per exemple, de vegades comences el dia amb una Aria de Purcell, pel migdia Ron Carter amb Rosa Passos amb el seu so tan acollidor i pel vespre acabes les intrínseques peces de la Maria Schneider.

7. La primera cançó vostra que va sonar a la ràdio.

“Split of Light”.

8. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten a incloure-us.

Folk extrany.

9. El músic o productor amb qui us agradaria treballar.

Amb en Dani Lopez.

10. El lloc més especial on heu actuat.

A la festa major de Alcafar en una cala a Menorca.

11. La cançó d’un estil molt diferent del vostre de la qual voldríeu fer-ne una versió.

Pel primer disc vam arranjar “Please Don’t Stop the Music”, de la Rihanna, cercant un estil molt diferent i adaptar-lo a la nostra formació. En el repertori nou tenim algunes sorpreses. Petits spoilers: l’arranjament d’una peça impressionista i l’arranjament d’una cançó d’un cantautor català molt emblemàtic.

12. Un grup o solista del sud de Catalunya que us agradi.

Anna Roig.

13. El primer concert en directe que vau fer després del confinament per la Còvid-19.

El 8 d’agost a les Caves Rexach Baqués, a Guardiola de Font Rubí.

14. El darrer cop que vau tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.

Als concerts a la fresca de La Secuita, l’estiu passat. L’escenari amb millor vista que hem tingut mai, envers els camps d’oliveres i la posta de sol, preciós!