Categoria: Sense categoria

Per Frederic Cervelló Rodes

Foto: Sílvia Poch

Fa un parell de dies ens assabentàvem que l’ admirat Ferran Palau, pal de paller del pop metafísic, deixa els escenaris. No és un adéu definitiu; més aviat, una parada en el camí. En el comunicat que va emetre el segell Hidden Track Records es deia el següent: «Ferran deixa els escenaris una temporada per agafar aire i respirar tranquil». L’ última ocasió que tindrem de veure’l en directe abans de l’ aturada serà el pròxim 17 de desembre a la sala Paral·lel 62 (Barcelona), en una festa en la qual es celebrarà el final de gira del seu darrer disc i el cinquè aniversari de Hidden Track Records.

L’ últim concert de Ferran Palau a casa nostra va ser el que va oferir en solitari el passat 22 d’ octubre al Santuari de la Mare de Déu de Montserrat (Montferri) en el marc de Fermenta!, la fira de fermentats organitzada per l’ Associació Cultural Santa Teca.

Hi presentava Joia, el disc que, en un principi, havia de ser una pel·lícula inspirada en les sectes. Com que els tempos del cinema són lents i Ferran ja tenia les cançons enllestides, el projecte de pel·lícula es va reconvertir en un videoclip: el de la cançó que dóna nom al disc. El vídeo, realitzat pel col·lectiu Òrbita, mostra la família (o la secta) del Ferran i la Louise Sansom: les artistes i les responsables del segell Hidden Track Records reunides en un espai de seguretat, amor i creativitat.

Joia és un disc a pèl, sense arranjaments ni (gaire) producció. Tal com raja. Gravat durant tot el 2021 en els moments de descans de les produccions dels discs de Maria Hein, Carlota Flaneur i Iris Deco, artistes que han acabat posant veus, com petits mantres amagats, a algunes de les cançons. El disc s’ ha enregistrat a casa del Jordi Matas (Esparreguera), als Estudis Dotze (Banyoles), amb Panxii Badii, i al Konvent Puntzero (Berga), amb Ildefons Alonso. La producció ha anat a càrrec de Jordi Matas i Ferran Palau, la mescla és de Jordi Matas i el master de Víctor Garcia. El disseny del disc és una gran foto de família amb totes les artistes de Hidden Track vestides de groc (tornem a la secta!) feta per la gran Sílvia Poch al Konvent.

Amb motiu del concert a Montferri, li vam demanar al Ferran que ens respongués el Qüestionari. Aquestes són les seves respostes:

1. El primer disc que et vas comprar

To The Extreme de Vanilla Ice. En realitat el va comprar el meu germà però va ser el primer disc que recordo escoltar molt.

2. El primer grup del que vas formar part

El meu primer grup va ser Tipex on tocava la guitarra i cantava. Rollo hardcore skater.

3. El primer cop que vas pujar a un escenari

Cuan tenia 13 anys a la festa Major de La Font del Còdol a Collbató.

4. La primera cançó teva que va sonar a la ràdio

1,2,3 (es el títol de la cançó)  Del primer disc d anímic. Va ser la meva primera cançó que va sonar a les ràdios i recordo que també posaven el videoclip a la tele

5. El músic o productor amb qui t’ agradaria treballar

Sam Evian te un so que li aniria molt bé a les meves cançons però en realitat el productor dels meus somnis ja el tinc al costat. Es el Jordi Matas, el millor productor del mon.

Foto: Frederic Cervelló Rodes

6. La cançó o disc sense la qual no existiria Ferran Palau

Five Leaves Left de Nick Drake

7. La cançó d’ un estil molt diferent al teu de la qual en voldries fer una versió

Potu de Sandré

8. El disc que fa més agradables les hores a la carretera

Hell Among The Yearlings de Gillian Welch

9.  La darrera descoberta musical

Aldous Harding. Ja la coneixia però no la seguia gaire i ara m’ he enganxat molt al seu últim disc.

10. Un grup o solista a reivindicar del teu poble o ciutat

El pianista Carles Viarnès que viu entre Monistrol i Collbató.

Per Frederic Cervelló Rodes

Foto: Juan Miguel Morales

La nit de divendres 18 de novembre, al Racó de La Palma i dins el cicle Reus Cultura Contemporània, organitzat per l’ Associació Cultural Anima’t, Miquel Serra, músic eivissenc resident a Manacor, presentarà el seu darrer disc: Una casa és pànic (Foehn Records, 2022), el desè de la seva extensa carrera musical.

El disc, publicat el passat febrer, confirma a Miquel Serra com un dels artistes més singulars i respectats de l’ escena musical balear. Reivindicat per músics més joves, com la mallorquina Maria Jaume, Serra és encara, paradoxalment, força desconegut pel gran públic.

Una casa és pànic suposa un cop de timó en la seva trajectòria artística. No només perquè no s’ha gravat, com de costum, als estudis Favela (Palma de Mallorca), sota la batuta de Pep Toni Ferrer (Oliva Trencada), sinó perquè amplia el seu ventall sonor, caracteritzat, fins ara, per la fusió entre folk i psicodèlia. Bona mostra d’això és “Quadre lleial”, cançó que descol·locarà al seguidor més incondicional de Serra i amb la qual s’endinsa en paisatges sonors orientals del bracet de Soleá Morente. La de la cantaora granadina no és la única col·laboració del disc: l’ admirada Carlota Serrahima (El Pèsol Feréstec, vàlius) canta amb Miquel Serra a “Amèrica dorm”.

Acudiu al Racó de La Palma, divendres. Penseu que és una de les poques ocasions que tindreu per veure en directe a Miquel Serra, poc amant de les gires i els avions. A més, l’acompanyarà la seva banda habitual: Miquel Perelló a la bateria, Michael Mesquida al baix i el gran Jorra Santiago (Jorra i Gomorra) a les guitarres. Us hem avisat!

1. El primer disc que et vas comprar.

El primer casset va ser A kind of magic de Queen, estava senzillament al·lucinat de posseïr allò tan meravellós i intrigant.

2. El primer cop que vas pujar a un escenari.

Amb una banda més que oblidable que se deia Mosques i vespes, tenia 17 anys, a un poliesportiu d’un poble.

3. El primer grup del que vas formar part.

Aquest, Mosques i vespes

4. La primera cançó teva que va sonar a la ràdio.

Degué ser alguna dels primers discs que feia i repartia pel meu redol; ja no record els noms, la veritat, no eren gran cosa…

5. El músic o productor amb qui t’ agradaria treballar.

Amb na FKA twigs

6. La cançó o disc sense la qual no existiria Miquel Serra.

Petit omnívor o Opilions

7. La cançó d’un estil molt diferent al teu de la qual en voldries fer una versió.

Gosh, Jamie XX

8. El disc que fa més agradables les hores a la carretera.

Nebraska, Bruce Springsteen

9.  La darrera descoberta musical.

En Fermí, un músic que teniu a Catalunya que fa unes cançons molt amables, o la Ludwig band, que són massa

10. Un grup o solista a reivindicar del teu poble o ciutat.

Jorra i Gomorra

Per Frederic Cervelló Rodes

Na Maria Jaume, jove cantautora de Lloret de Vistalegre (Mallorca), és una de les nostres músics de capçalera. Amb referents que van de Nick Drake, Julia Jackin i Angel Olsen a Miquel Serra, la mallorquina defensa un cançoner que es mou entre el pop independent, la cançó intimista i el folk acústic.

L’any 2019 va guanyar el concurs Sona 9 i el setembre de 2020 va publicar el seu disc de debut: Fins a maig no revisc (Bankrobber), produït, arranjat, gravat i mesclat per Pau Vallvé i masteritzat per Victor Garcia. La foto de portada és de Noemí Elías i el disseny gràfic de Ramon Ponsatí. El disc es va presentar oficialment al Teatre Principal de Palma el 26 de gener de 2021, en un concert en el qual la Maria Jaume es va fer acompanyar de les osonenques Maria Espinosa (Junco y Mimbre) al baix i la Núria Graham a la bateria. Enguany, la Maria ha publicat el single “Un bon berenar” (Bankrobber), produït per Lluís Cabot (Da Souza) i gravat per Panxii Badii.

Aquest dissabte 7 d’agost, la Maria Jaume actuarà a les piscines municipals de Falset, en el marc del festival Garbinada Pop, del qual La Nova Escena n’és mitjà col·laborador. Al tanto, perquè, un cop més, la banda que l’acompanyarà és de traca i mocador: a l’habitual Maria Espinosa se li afegiran en Lluís Cabot i l’Andreu Ribas (Junco y Mimbre, Germà Aire, Mates Mates)!!

1. El primer disc que et vas comprar.

¡No me tomes las palmas que me conozco! – María Isabel.

2. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

Als vuit anys em van regalar una guitarra, i des de llavors no he après a tocar en condicions cap altre instrument.

3. El primer grup de què vas formar part.

Maria Jaume hahaha.

4. El primer cop que vas actuar en directe.

L’estiu de 2018 a les festes del meu poble, a un claustre preciós. 

5. La primera cançó teva que va sonar a la ràdio.

“Autonomia per principiants”.

6. El lloc més especial on has tocat.

Potser diria al Paranimf de la UB, dels primers concerts i més especials que he fet mai. O a la Mobofest fa molt poquet, un festival mallorquí que per primera vegada s’ha fet al meu poble i s’hi juntaven moltes emocions, gent propera i un paisatge massa familiar.

7. El músic o productor amb qui t’agradaria treballar.

Juan Wauters, crec que seria una combinació increïble i una experiència quasi religiosa.

8. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten a incloure’t.

“Escena mallorquina”. És evident que existeix una escena mallorquina però hi ha una diversitat grandiosa dins aquesta i moltes vegades no es transmet així.

9. La cançó d’un estil molt diferent del teu de la qual en voldries fer una versió.

“Easy Easy” – King Krule.

10. Si ens agrada Maria Jaume, també ens hauria d’agradar….

Miquel Serra.

11. Un grup o solista del sud de Catalunya.

Els Pets, per descomptat.

12. El darrer cop que vas tocar a la demarcació de Tarragona.

Havia de tocar a La Palmera aquest juliol però vaig donar positiu en covid dies abans. Així, la última vegada va ser a l’agost del 2020, obrint per Pi de la Serra a Camp de Mart.

Per Frederic Cervelló Rodes

[Entrevista feta el 21 de maig de 2021]

Ariox és l’alter ego musical de la jove cardedeuenca Ariadna Casas. El seu projecte va neixer una tarda de finals de març de 2020, en ple confinament per la Covid-19. Tot trastejant programes d’edició musical, va acabar gravant el seu EP de debut, Venir fins aquí (autoeditat), que la va convertir en una celebritat entre el públic més jove.

La seva és una proposta en què es donen la mà l’autotune, la melanconia, cert costumisme, la música urbana i l’indie pop, tot amb un segell lo fi casolà. Ella ho anomena “pop d’escriptori”.

Enguany, l’Ariox ha editat el seu segon EP, Ens hem deixat els fogons encesos i s’ha cremat la cuina (Luup Records), produït pel també carededeuenc Massaviu; ha participat en el primer disc infantil de música urbana, Animalari urbà (Luup Records), a cura de The Tyets, i, aquest mes de juliol, ha publicat el single “L’estiu amb tu” amb Galgo Lento.

El divendres 23 de juliol la podrem veure a Barberà de la Conca, en el marc d’una nova edició de Nit 5.1, la festa d’estiu de La Conca 5.1.

1. El primer disc que et vas comprar.

Un divendres quan sortia de l’escola vam anar al Fnac amb la meva àvia i em vaig comprar el meu primer disc; Atletes, baixin de l’escenari de Manel.

2. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

Vaig aprendre a tocar el piano, però no ho feia gaire bé i mira que la professora em deia que tenia dits de pianista.

3. El primer grup del qual vas formar part.

Abans d’iniciar el projecte Ariox només puc dir que vaig formar part al grup que teníem les cosines pels dinars familiars.

4. El primer cop que vas actuar en directe.

L’estiu del 2019 vaig pujar a cantar dalt d’un escenari per primer cop amb un amic.

5. La primera cançó teva que va sonar a la ràdio.

Crec que va ser “Dies D’estiu” i clarament era estiu!

6. El lloc més especial on has tocat.

L’espai Boca Nord de Barcelona. Petit i amb bona companyia.

7. El músic o productor amb qui t’agradaria treballar.

M’encanta treballar amb en Biel! Però si puc posar-me a demanar, m’agradaria treballar amb en Pau Vallvè.

8. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten a incloure’t.

L’escena musical del Baix Montseny és bonica, envoltada d’artistes molt guais com Massaviu, Moli, Pau Roget, Noxtorn…

9. La cançó d’un estil molt diferent del teu de la qual en voldries fer una versió.

“Si estuviésemos juntos” de Bad Bunny.

10. Si ens agrada Ariox, també ens hauria d’agradar…

Paunezzz, Socunbohemi, Maio, Vennus, Xicu.

11. Un grup o solista del sud de Catalunya.

Els macos de FigaFlawas!

12. El darrer cop que vas tocar a la demarcació de Tarragona.

Doncs no hi he tocat mai i em moro de ganes de tocar-hi el dia 23 de juliol a Laconca 5.1, esteu totes convidades!

Per Frederic Cervelló Rodes

Ubaldo és un dels múltiples projectes del músic ampostí Andreu Garcia Serra, però possiblement el més personal, ja que l’ha batejat amb el nom de sun pare i sun iaio (el dels rètols) i amb el renom amb el qual es coneix l’Andreu a Amposta.

La premisa d’Ubaldo és l’experimentació. Una experimentació sonora, des de la seva habitació, que s’amara dels llocs on ha viscut (Amposta, Barcelona, Lisboa, Brusel·les) i que podem trobar embolcallada amb capes de noise, ambient i molta improvisació. Entre els seus referents, hi reconeix Esperit!, Negro, Marco Bernacchia (Above the Tree) i Berger (Jealously Mountain Duo).

L’any 2014, Ubaldo va debutar amb el disc Sud Ego, editat pel segell ebrenc Boira Discos, del qual l’Andreu n’és responsable. El disc es va gravar entre Amposta i Barcelona i va ser produït i mesclat per un altre gran nom de l’escena de l’Ebre, Carlos Martorell (Shoeg). El disseny era d’Alex Basterra. El gener del 2015, Ubaldo va publicar Santos beheaded at Floridablanca, treball compartit amb el músic i productor mexicà Mr. Vampire.

La pèrdua de l’estat (Boira Discos, 2017), va ser el treball que el va posar en el punt de mira. El disc, més intimista i melancòlic que l’anterior, va ser gravat per l’Andreu al pis on residia a Barcelona, a excepció de la cançó “Tremolor”, enregistrada a La Isla Estudio (Barcelona) per Pablo Miranda i que comptava amb la col·laboració de Jose Pitarch a la bateria. A finals del 2018 va editar el single Martinique Imaginaire, format per dues cançons gravades entre el 2015 i el 2016.

Aquest estiu, Ubaldo ha publicat el seu darrer disc, Casa, editat pel segell barceloní Urpa i Musell. Segons explica l’Andreu, és el seu treball més personal i introspectiu i en el que la guitarra queda en un segon pla, jugant un paper més important els instruments de vent. El disc es va gravar i mesclar entre el 2018 i el 2019 a Brussel·les, Amposta i La Ferme du Riu Ferrer (França).

Després de presentar Casa el passat setembre al festival Sónar, Ubaldo tocarà de nou el disc a casa seva, aquest cop en un concert molt especial a l’Auditori de la Societat Musical La Unió Filharmònica, on l’Andreu, de petit, va aprendre música. El concert s’inclou en el 26è Cicle de Música Ciutat d’Amposta.

1. El primer disc que et vas comprar.

No recordo exactament un disco (cd) en concret, però molt probablement algo de Rage Against the Machine, era el meu grup preferit d’adolescent. Si que et puc dir que el primer vinil que vaig comprar-me era un 10” de R.A.T.M. on apareixien ‘People of the Sun’, ‘Bullet in the Head’ i ‘Killing in the Name Of’.

2. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

El saxo alt.

3. El primer grup del qual vas formar part.

Last Blind, un grup de versions amb els amics de l’institut, tot i que la que considero la meua primera banda va ser The Noise of Mutt, on no hi havien limitacions ni a l’hora de crear, ni tampoc al plantejar-nos portar els directes cap a territoris performatius.

https://thenoiseofmutt.bandcamp.com/

4. El primer cop que vas actuar en directe.

Les audicions de l’escola de música compten? Hahah

Als 16 anys amb Last Blind.

5. La darrera vegada que vas sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Pànic no sé si seria la paraula, crec que no he sentit mai això, nervis més d’una vegada…als dos últims concerts que he fet presentant el nou disc ‘CASA’, tant al Sonar Festival com a Lo Pati d’Amposta estava bastant nerviós, nou directe, nous instruments, etc.

6. Si ens agrada Ubaldo, també ens hauria d’agradar…

A nivell nacional: Sara Fontan, Orquesta de las Nubes, Jason Kolar, Boliden, Anur, Rayo 60, Negro, Atomizador, Suso Saiz, Naraisneus, Carles Santos, Lloret Salvatge, Tostadas, ITW.

I internacional: Kali Malone, Ellen Arkbro, Tuxe, Ssaliva, Kiran Leonard, Mabe  Fratti, DBH, Orphan Fairytale, Vica Pacheco, Sarnadas, Saloli, Above the Tree, Felicia Atkinson,  Leya.

7. La primera cançó teva que va sonar a la ràdio.

Ni idea. Però sempre fa il·lusió que algú te fiqui al seu programa ja sigui a “Apartament18” de Ràdio Alfacs a la Ràpita o al “Are You Before” de la NTS a Londres.

8. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure’t.

Això d’escena és una paraula complicada, però imagino que parles a nivell estilístic. Podríem dir que a l’escena “folkie”, blues i ambient… i en part tenen raó, faig un tipus de música bastant contemplatiu i que beu molt d’aquest gènere, però prefereixo dir que faig NAPCORE.

9. El músic o productor amb qui t’agradaria treballar.

Moltes i molts els he dit a la pregunta n.6, però aquí en van uns quants que són bastant difícils  d’assolir: Efrim Manuel Menuck de GY!BE, Brian McBride de Stars of the Lid, Karlos Osinaga de Lisabo, Brian Eno, o qualsevol dels minimalistes: Terry Riley, Steve Reich, Roberto Cacciapaglia, Charlemagne Palestine i ja per a acabar amb un impossible, el recent difunt Mark Hollis de Talk Talk.

10. El lloc més especial on has tocat.

No puc triar, però podria dir que a l’Ermita  de la Pietat d’Ulldecona per les vistes, llocs  autogestionats com Estrela Decadente de Lisboa, Rumsteek a Brussel·les, Rincón Pio Sound de Don Benito o l’últim que em va fer especial il·lusió va ser el primer del 2020, un “house show” ubicat a un garatge de Long Beach a Califòrnia.

11. La cançó d’un estil molt diferent al teu de la qual en voldries fer una versió.

Així a vote pronto…”Dolerme”, de Rosalia, últimament l’he escoltat en loop.

12. Un grup o solista del sud de Catalunya.

Miquel Angel Marin, Shoeg, Ensemble Topogràfic, Purkinje, Ethos, William Luke Valerio, Mont i crec que ara mateix no me ve ningú més al cap, però amb el teu permís allargaré fins als veïns nord   valencians i te diré a KLS, Anacardos Lata i ITW una altra vegada.

13. El primer concert en directe que vas fer després del confinament per la Còvid-19.

El dia 16 de juliol al Centre d’Art Lo Pati d’Amposta.

“Una llum tímida” de La Cicatriz: art necessàri per pensar i reflexionar

 Per Nerea S. Also

L’actual situació causada per la pandèmia de la Covid-19 ha provocat una important aturada en el sector cultural. Les circumstàncies que estem vivint han fet que la cultura tingue la necessitat de trobar formes de mantenir-se i sobreviure, per això, reinventar-se ha estat una opció gairebé obligada i en moltes ocasions s’ha buscat fer-ho de forma digital. Una de les propostes que ha seguit este camí ha estat el Femme in Arts d’enguany. El festival, organitzat per Lo Pati del 25 al 29 de novembre, ha oferit una edició totalment digital amb actes que es podien veure tant al seu web com a les xarxes socials.

El Femme in arts ha arribat a la seua quarta edició en una situació excepcional que l’ha obligat a canviar el seu format, però que no ha impedit que mantingue la seua essència crítica i reflexiva que busca tractar temes al voltant de la violència contra les dones. L’edició d’enguany s’ha centrat en el plaer i la identitat sexual mitjançant diferents disciplines artístiques amb una programació que inclou les projeccions d’audiovisuals o la performance, tot seguit de col·loquis que busquen posar sobre la taula diferents temes dels quals encara avui dia és necessari parlar.

Entre les activitats programades hi ha un espectacle musical de La Cicatriz, un col·lectiu feminista i autogestionat que té per objectiu donar visibilitat a sexualitats dissidents i de crear referents per dones artistes, ja que com a dones lesbianes i bisexuals no es veuen representades en àmbits com el teatre. L’espectacle que presenten al Femme in arts porta per títol “Una llum tímida” i amb una gran delicadesa i mescla de narració amb música ens expliquen la història d’amor entre dues dones a mitjans del s. XX, que com explicaran més tard les artistes, està basada en una història real.

L’espectacle està construït amb música de violoncel, guitarra i veu i juntament amb un joc de llums que ajuda a crear atmosfera ens endinsem dintre la història de la Carme i la Isabel, una parella de professores que viuen una relació amorosa molt marcada pel context en el qual viuen, on una de les dues és enviada a teràpia electroconvulsiva per “ser curada”. Malauradament, estes teràpies eren habituals, però és un tema amagat i el col·lectiu també ho vol visibilitzar.

En el transcurs d’esta narració, gràcies a la gran capacitat interpretativa de les artistes, passem de sentiments com la tendresa a la tristor i la ràbia en un instant, perquè “La llum tímida” és una obra que parla de sentiments, però també d’una societat que no és capaç d’acceptar un amor. Es tracta d’una obra punyent, reivindicativa i colpidora que ens manté volent saber com segueix la història tot fent-nos reflexionar i qüestionar.

Amb una mica més de vint minuts, la Cicatriz en fa sentir, pensar, qüestionar i reflexionar, tot recordant-nos que encara necessitem este art, i que encara hi ha moltes coses per canviar.

https://www.lopati.cat/es/actividades/femme-in-arts/femme-in-arts-2020/549/

Per Frederic Cervelló Rodes

[entrevista realitzada el 22 de setembre del 2020]

Pinpilinpussies és un duet basc-català, amb seu a Barcelona, format a finals del 2017 per l’Ane Barcena  (bateria, veu i guitarra) i la Raquel Pagés (guitarra, veu i bateria). El nom del grup és fruit d’una variació punk de la paraula «pinpilinpauxa», que significa papallona en euskera. Amb referents com Courtney Barnett, Bikini Kill o Sleater-Kinney, la seva proposta musical es pot definir, segons afirmen elles mateixes, com garatge- pop amb actitut post-punk.

L’any 2018 van publicar la seva primera referència, la demo Live at Freedonia, una gravació en directe a la sala barcelonina Freedonia del seu primer concert. La demo va ser escollida com una de les millors del 2018 per la revista Mondo Sonoro. El febrer del 2019 van editar l’EP 80/B (autoeditat), produït per Bernat Sánchez i masteritzat per Víctor Garcia. El títol de l’EP feia referència a la talla de sostenidor de totes dues.

Aquest 2020 ha sortit a la llum el seu primer LP, Fuerza 3 (Aloud Music), el títol del qual fa esment al gel fixador que solen usar la Raquel i l’Ane en els seus concerts. El disc ha estat gravat i mesclat per Raúl Pérez a l’estudi La Mina (Sevilla) i masteritzat per Cem Oral als estudis Jammin Masters (Berlín). L’artwork és obra de l’Ari Schneider.

El passat 3 d’octubre, les Pinpilinpussies van oferir el seu primer concert a terres tarragonines, prenent part del festival MAIG (Santa Coloma de Queralt), amb motiu del qual els hi vam fer aquest Qüestionari.

1. El primer disc que us vau comprar.

RAQUEL (R): No ho tinc gaire clar, però juraria que dels primers que em vaig comprar amb els meus diners va ser el “Stripped”, de Christina Aguilera.

ANE (A): No m’en recordo de quin exactament, però un dels Berri Txarrak 100%.

2. El primer instrument que vau aprendre a tocar.

(R): Si la flauta dolça no compta com a primer instrument… el piano.

(A): L’acordió.

3. El primer grup del qual vau formar part.

(R): L’únic grup així com professional que he tingut ha sigut Pinpilinpussies. Tot i així, a una escola de música vaig tenir un combo.

(A): L’orquestra simfònica d’acordions de Bilbao.

4. La primera vegada que vau tocar en directe.

(R): Jo, la primera vegada que vaig actuar en directe va ser a la coral de l’escola, quan tenia 7 o 8 anys. I a nivell d’instrument… a l’escola de música on tocava el piano.

(A): Amb l’orquestra simfònica d’acordions de Bilbao.

5. El darrer cop que vau sentir pànic abans de pujar a un escenari.

(R): Doncs va ser fa poc, al concert que vam fer al Castell de Montjuïc dins la programació de Sala Bcn. Feia molts mesos que no tocàvem en directe i jo era un flam abans de pujar a l’escenari. El cor m’anava a mil.

(A): Lo mateix, però estaven els nostres amics i ho van fer tot més senzill cridant tonteries entre cançó i cançó.

6. Si ens agrada Pinpilinpussies, també ens hauria d’agradar….

(R): No sé que dirà l’Ane, però… us podria agradar potser Belako, Courtney Barnett o Bikini Kill.

(A): Dua Lipa.

7. La primera cançó vostra que va sonar a la ràdio.

(R): Crec que va ser “Gritos”, no Ane?

(A): Sí, va ser el nostre primer single.

https://pinpilinpussies.bandcamp.com/track/gritos

8. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure-vos.

(R): Ufff… Jo crec que no ens han encasellat mai en una escena en concret o almenys, si ho han fet, jo no m’enterat. Però entenc que si fos alguna, seria com l’escena underground de Barcelona.

(A): L’escena dels músics precaris, com tots, no?

9. El músic o productor amb qui us agradaria treballar.

(R): Jo clarament diré Courtney Barnett. Seria el meu somni fer una cançó amb ella. O el que vulgui, realment.

(A): Amb Gorka Urbizu.

10. El lloc més especial on heu actuat.

(R): Hem tocat a llocs molt especials per diferents motius. Al Primavera Weekender pel fet d’estar tocant a un parc aquàtic tematitzat en Robin Hood, al carrer a un callejero de la Setmana Gran de Bilbao…

(A): A les festes del meu poble (Durango).

11. La cançó d’un estil molt diferent al vostre de la què voldríeu fer-ne una versió.

(R): Jo ara mateix tinc al cap dues cançons: “Toxic”, de Britney Spears, i la versió que han fet al The Last Of Us 2 de la cançó “Take On Me”, dels a-ha.

(A): Ja vam fer una cover de “Gimme, Gimme, Gimme”, d’ABBA, a un programa de la tele. Era el meu fetiche.

12. Un grup o solista del sud de Catalunya que us agradi.

(R): La veritat és que no en coneixem gaires, tot i que també és veritat que moltes vegades coneixem molts grups però no sabem d’on són. Haurem d’aplicar-nos més!

(A): Personalment, ningú; però segur que al MAIG coneixem algun músic del sud.

13. El primer concert en directe que vau fer després del confinament per la Còvid-19.

(R): El primer després del confinament va ser el concert que vam fer juntament amb Yawners al cicle de Sala Bcn al Castell de Montjuïc. Va ser èpic. [16 d’agost del 2020]

(A): Amém, hermana.

14. El darrer cop que vau tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.

(R): Juraria que no hem tocat mai pel sud de Catalunya. Ane?

(A): Lo més al sud ha sigut L’Hospitalet, o sigui que estem encantades de tocar al MAIG i descobrir nous llocs.

Per Frederic Cervelló Rodes

[entrevista feta el 28 d’agost del 2020]

Súper Gegant podria ser una banda de Glasgow dels 80. Les seves cançons estan farcides de melodies, guitarres distorsionades, reverbs, ecos i delays i practiquen un estil a mig camí entre el shoegaze i el noise. Però no, són de Reus i editen els seus discos amb The Indian Runners.

Súper Gegant el formen Claudi Herreros (veu i guitarres), Marcel Mercadé (bateria) i el molinenc Miquel Bernís (baix i veus). De vegades recorden als The Pains of Being Pure at Heart, altres als The Cure, però sempre duen The Velvet Underground i The Jesus and Mary Chain ben presents.

Van debutar el 2013. Al maig sortia la seva primera referència, Súper Gegant EP, i a l’octubre el seu primer disc, Camina i Oblida, que va merèixer el Premi Enderrock en la categoria de Grup Revelació. Després, un llarg silenci. Fins al novembre del 2019, que es va publicar el seu segon disc, Una casa als aiguamolls. Entremig, un intent fallit de gravació el 2015 i la marxa i tornada a la banda del seu bateria.

Amb Una casa als aiguamolls, Súper Gegant amplien la seva paleta de colors, incorporant-hi traços de post punk, blues, folk i americana. Pau Albà (Les Sueques, Joan Colomo) hi posa les bateries i l’Ota Quílez (Estruç) i la Clara Molins i la Montse Martín (Rombo) les veus. El disc va ser gravat i mesclat per Roger Marín a Barcelona, entre el novembre del 2018 i l’octubre del 2019; produït per Claudi Herreros i masteritzat per Àngel Medina. L’artwork és obra de Basora.  

El març del 2020 van editar el single “La llum blanca”, una versió lliure del “White Light / White Heat” de The Velvet Underground, gravada per Magí Batalla i produïda per Claudi Herreros i Magí Batalla.

El passat 25 de setembre, Súper Gegant van oferir, junt a la vigatana Núria Graham, el concert inaugural del Festival Terrer (Priorat).

1. El primer disc que us vau comprar.

El Nevermind, de Nirvana.

2. El primer instrument que vau aprendre a tocar.

Un teclat de joguina.

3. El primer grup del que vau formar part.

Un grup de Reus que es deia Cigarro.

4. El primer cop que vau tocar en directe.

Amb Súper Gegant vam fer el primer concert un Festival Hoteler de Vic l’any 2012.

5. El darrer cop que vau sentir pànic abans de pujar a un escenari.

L’any 2015, al Hi Jauh de Barcelona.

6. Si ens agrada Súper Gegant, també ens hauria d’agradar….

Velvet Underground, Spaceman3, Yo la tengo.

7. La primera cançó vostra que va sonar a la ràdio.

“Abisme”, que curiosament va acabar essent un separador en un programa de ràdio de Rac 1.

https://supergegant.bandcamp.com/track/labisme

8. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure-vos.

Potser amb el primer disc si que hi havia més grups de la nostra onda, però ara ja no ens inclouen en cap escena.

9. El músic o productor amb qui us agradaria treballar.

Ostres, no ho sé…

10. El lloc més especial on heu actuat.

En una piscina al Festival Faraday. Part del públic estava a l’aigua, nedant molt content.

11. La cançó d’un estil molt diferent al vostre de la què voldríeu fer-ne una versió.

“Siempre que quiera”, de Muchachito Bombo Infierno. De fet, algun cop l’hem tocada al local.

12. Un grup o solista del sud de Catalunya que us agradi.

Pepet i Marieta.

13. El primer concert en directe que vau fer després del confinament per la Còvid-19.

A l’Heliogàbal. Crec que és dels millors concerts que hem fet mai. Hi havia bastanta mala lluna acumulada.

14. El darrer cop que vau tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.

A Reus, poc abans del confinament [28 de febrer, a l’Absenta].