Espaldamaceta i Manel a Falset

Espaldamaceta i Manel omplen l’Envelat de l’Euterpe a Falset. Organitzat per Reusdigital i LANOVA, els prioratins van poder gaudir d’una nit amb doble concert.

José Juan González Nieto va presentar els temes del seu últim treball “Els pares som públic d’un gran espectacle” (autoeditat, 2017) acompanyat a la bateria per Gerard Joan i al baix per Oriol Maymó Gatell. Va donar pas a Manel, que van centrar el seu repertori en el seu últim disc “Jo competeixo” (Warner Music Spain, 2016). Tot i que també van repassar els èxits dels seus anteriors treballs, ja que era la primera vegada que actuaven al Priorat. El públic va corejar les cançons dels barcelonins i va ser partícip en temes com “Boomerang”, “La Serotonina” o “Teresa Rampell” per acabar amb un “Sabotatge” col·lectiu amb Espaldamaceta.

Fotografies de Marta Escolà · @laMartu30

El Qüestionari: vàlius.

Per Frederic Cervelló.

IMG_3887.JPG
Foto: Frederic Cervelló.

Aquest diumenge 30 de juliol, vàlius, grup de capçalera d’aquesta revista, toca, segons expliquen ells mateixos a la seva pàgina de Facebook, prop de Tarragona, en un concert “secret, tàcit, ocult i privat”. Si hi voleu anar, cal que us poseu en contacte amb el grup a través de les xarxes socials. Ells mateixos us donaran les coordenades per trobar el lloc del concert.

Nosaltres hem volgut parlar amb el duet, format per Gerard Segura (guitarra i veu) i Pol Serrahima (bateria i cors), abans de tal misteriós esdeveniment.

  1. El primer disc que us vau comprar.

Gerard: Un de Bob Dylan el títol del qual no recordo. Bé, ara que hi penso, abans que Bob Dylan m’agradaven molt Whisky’ns collons i me’n vaig comprar algun disc. 13 anys…

Pol: No ho recordo, la veritat… deuria ser algun de Blur o Oasis amb 12 o 13 anys.

  1. El primer instrument que vau tocar.

Gerard: La guitarra. La flauta dolça no compta, oi? I la veu, tampoc, oi?

Pol: A l’escola ens feien tocar el teclat electrònic.

  1. El primer grup del què vau formar part.

Gerard: Amb un amic de l’escola, l’Aleix (Extraperlo, Ulldeter, el Guincho) vam fer un grup de dues guitarres que es deia àdhuc.

Pol: vàlius és el primer grup de què he format part. Àdhuc l’únic.

  1. El primer cop que vau tocar en directe.

Gerard: Amb El pèsol feréstec al parc de les infantes, Barcelona. Tenia 17 o 18 anys.

Pol: Per mi va ser el primer concert de vàlius, a la Piella, ara ja fa set anys…

  1. Si no fóssiu músics, segurament ara estaríeu…

Gerard: Com que no som gaire músics, podem considerar que faríem el que fem.

Pol: Si no hagués perdut tant temps amb vàlius potser seria catedràtic.

  1. Si ens agrada vàlius també ens hauria d’agradar….

Gerard: Raimon.

Pol: The Fall.

  1. Un músic amb qui vulgueu col·laborar.

Gerard: Toti Soler.

Pol: Les Sueques.

  1. El millor moment de la vostra vida com a músics.

Gerard: N’hi ha tants… m’agrada especialment quan alguns amics que tenen fills t’expliquen que algunes cançons són himnes familiars.

Pol: Les invasions d’escenari són moments que m’encanten. Diria que a l’Embassa’t del 14 vam tocar sostre en aquest sentit.

  1. L’escena musical o estil dins el qual tots els mitjans s’entesten en incloure-us.

Gerard: Escena lo-fi?

Pol: Ens inclouen en alguna escena? La del Pop Català?

  1. El darrer cop que vau sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Gerard: A cada concert.

Pol: No ho recordo… sóc poc de pànic escènic.

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya.

Gerard: Súper Gegant, encara que fa molts anys que viuen a Barcelona

Pol: Islandia Nunca Quema.

  1. L’última vegada que vau tocar a la província de Tarragona.

Al Festival Pingüí fa ben poquet! Però no es diu província, no? A TV3 en diuen demarcació.

Melòmans: Vladimir Lozano

Vladimir és un nom comú a Rússia el diminutiu del qual és Vova però ni és rus ni mai ningú l’ha cridat així. En Vladi té el cap ple de melodies, passa les hores pensant en la música, rodejat de cançons i col·leccionant discos. Ara el coneixem per ser membre fundador del Club Vinil Tarragona, l’entitat que presideix i que des de fa 3 anys reuneix a la nostra província malalts de la música com ell. En el passat va exercir durant un període de tres anys de col·laborador de la revista Mondosonoro, a més de ser membre de la formació tarragonina Fred Secret. Actualment segueix tocant la guitarra amb The Clantons i, de tant en tant, també el podem veure passejant vinils de la seva discoteca i punxant sota el nom de Mejor Playa. I el que ningú s’atreviria mai a discutir és que en Vladi és una gran persona.

Una cançó que ens alegri el dia

D’acord que el disc Cry to me de Solomon Burke no és una festa, però és difícil que una interpretació així no et reconciliï amb la humanitat. Pots tornar a néixer cada dia dins d’aquesta cançó. Crec que és bo rodejar-se de gent a qui li agrada la música, i per això vam crear el Club Vinil Tarragona. Descobrir per primer cop o recuperar-la després de molt temps sense escoltar-la pot veritablement arreglar-te el dia.

Una cançó que només m’agrada a mi (o això crec)

Això em passa bastant amb el country. No és que només m’agradi a mi, però hi ha molta gent que no el suporta. Hi ha coses tremendes com per exemple Driftwood on the River d’Ernest Tubb.

Un disc favorit

El 69 Love songs de The Magnetic Fields per exemple és molt favorit. Ho és des del primer dia que el vaig escoltar. La veritat és que amb Absolutely cuckoo, primera cançó del triple cd, ja vaig caure rendit. És colossal però sense atabalar, transparent també, i te’l pots fer teu si vols. Encara no entenc d’on va sortir tanta inspiració i com van poder quadrar tantes cançons en un sol disc sense avorrir. L’any passat el van tornar a reeditar en vinil, en una caixa de sis 10″ que crec que en facilita i millora l’escolta.

Una cançó per cantar amb les teves filles

Les meves filles tenen 3 i 9 anys… vull dir que, tot i que Mozart ja tenia simfonies a l’edat de la gran, encara són petites. Ho han de descobrir tot, imagina’t quina sort! Però ja comencen a reconèixer bones melodies. Per exemple Save it for a rainy day dels Jayhawks, cançons de Los Fresones Rebeldes i sobretot Jimmy had a Polaroid de Math and Physics Club agraden molt a les dues i ens les sabem de-re-que-te-memòria (i a mi em cau la bava, clar).

Un disc que no em canso d’escoltar

Juraria que a casa el Pet sounds dels Beach Boys el punxem a diari. Algú amb un poder extraordinari deu ocupar-se d’això. És un disc que sempre em tomba. Els seixanta van ser una època daurada per la música. Tampoc em canso mai d’escoltar el Forever breathes the lonely word de Felt, que també és bastant inabastable. Un disc que encara té misteri per a mi. Com quan vols mirar algo, però no… saps?

Una cançó favorita

In a sentimental mood de Duke Ellington & John Coltrane. Aquesta cançó m’ha quedat gravada d’una època en què estava obsessionat pel jazz. Tot en ella és immensitat i glòria. Encara ara li tinc respecte. De totes formes, les cançons on més em reconec tenen una quadratura pop, més simple però no per això més fàcils.  Estan fetes amb guitarres i tenen una bona tornada, com el que fan Teenage Fanclub o Lloyd Cole, per exemple.

El disc que més hagis escoltat

Possiblement hauria de tornar a l’adolescència a buscar-lo. I trobaria un k7 gravat de Bad Religion, segur. Vaig fondre uns quants walkman amb aquesta cinta, Against the grain la cara A i Generator a la B. També els discos de Belle & Sebastian de l’època Jeepster els he escoltat fins a la sacietat.

El disc que encara no tinc

Crec sincerament que si el que busques és tenir una col·lecció, el vinil és el format. Res et donarà més emoció, ni cd’s ni mp3, per descomptat. Et trobaràs amb discos impossibles, amb els que tens i els que sembla que no tindràs mai, els que sonaran regular i els que ho faran genial, els que t’apareixeran de casualitat, els originals, les reedicions… I llavors està aquesta espècie de deformitat del qui vol fer-se una discoteca, que consisteix en mirar-se la seva col·lecció i veure-hi només el que hi falta, els forats. Així que hi han molts discos que encara no tinc, molts. Per exemple, un que em faria especial il·lusió tenir és el disc perdut d’Islandia Nunca Quema.

https://islandianuncaquema.bandcamp.com/album/behold-the-evil-mind-dotted-lines-7

Un grup actual

Doug Tuttle està fent uns discos sensacionals, per pixar-te a sobre. Nick Waterhouse també és una passada, però també Real EstateUltimate Painting. N’hi ha tanta de música… I després estan els segells com Pretty Olivia Records o You are the Cosmos que treuen discos guapíssims, encara que no tot el que publiquin siguin grups actuals. Igual que Madmua Records i les seves precioses reedicions, que són un regal. El que et deia, mai escoltaries tota la música del món per molt temps que tinguessis.

Us aconsello un disc bo i barat 

A la segona mà hi ha molta cosa barata en vinil. Els LPs d’Aztec Camera, Roxy Music o Talking Heads. Discos canònics, barats i fàcils de trobar. I alguns clàssics en aquest sentit, això ja amb 7″, com el Limón limonero de Henry Stephen o els EPs de Renato Carosone, que n’hi ha patades i a mi m’agraden. Al Club també surt sovint el What do you think you’re doing de Billy Fury, un disc que es troba fàcil i tirat de preu per internet.

Màrius Serra i Dani Alegret: “La Residència Creativa és una iniciativa magnífica, original i valenta”

Màrius Serra i Dani Alegret han participat en la tercera residència creativa organitzada per la Fira Litterarum de Móra d’Ebre. La creació en la que han estat treballant es podrà veure el 25 de maig al Teatre la Llanterna de la població.

Litterarum se celebrarà els dies 25, 26, 27 i 28 de maig a Móra d’Ebre. Més informació: http://www.llibresebrencs.org/

Agraïm a Sergio Bassa de Bassa, La Papereria que ens cedís els vídeos de la presentació de la residència creativa al seu establiment. Més informació: http://www.bassa1903.com/

Agraïm a Adriana Monclús de Ràdio Móra d’Ebre que ens cedís els micròfons. Més informació: http://radiomoradebre.cat/wp/

Càmera i edició: Marta Escolà