Música per llegir i lectures per escoltar

S’apropa Sant Jordi, una festa que aquest 2020 serà diferent degut al maleït virus, però no volem deixar passar l’oportunitat de recomanar-vos 7 llibres per llegir o per regalar.

cubierta_Material_inflamable-779x1024RICHARD LLOYD “Material inflamable” (Contraediciones, 2019)

A Richard Lloyd el coneixem per ser, al costat de Tom Verlaine, un dels dos guitarres de Television (formació que des de LNE no ens cansarem de reivindicar). També per haver estat al servei de Matthew Sweet a principis dels ’90 facturant alguns clàssics del power pop de l’època. A “Material inflamable” trobem al llarg de 69 breus capítols les aventures i desventures d’un artista en una de les èpoques més creatives i convulses de la història del rock. Aventures creïbles i d’altres que ens fan dubtar de la seva veracitat però clar, al Nova York de finals dels ’70 tot era possible. Una història que comença amb el seu naixement i acaba l’any 2007 amb la seva retirada definitiva de Television passant per pàgines carregades de vivències personals on riurem, ens entristirem o al·lucinarem.

5 Discos per escoltar amb aquesta lectura: Television “Marquee Moon” (1977) / Television “Adventure” (1978) / Richard Lloyd “Field of Fire” (1985) / Matthew Sweet “100% Fun” (1995) / Richard Lloyd “The Radiant Monkey” (2007)

33-revoluciones-por-minuto

DORIAN LYNSKEY “33 revoluciones por minuto. Historia de la canción protesta” (Malpaso, 2015)

La història social, política i econòmica del món contemporani a través de grans artistes com Billie Holiday, Woody Guthrie, Bob Dylan, Nina Simone, John Coltrane, Beatles, Aretha Franklin, John Lee Hooker, Stevie Wonder, The Clash, Bob Marley, REM, Billy Bragg, Prince, Public Enemy, Sonic Youth, Víctor Jara, Rage Against the Machine i un llarg etcètera de noms coneguts i no tan coneguts. Un gran assaig dividit en cinc capítols, un gran viatge a través de cançons que han ajudat a despertar la consciència humana a través d’estils com el jazz, el blues, el rock, el pop o el punk. Un llibre que atrau i sedueix des de la primera pàgina, una lectura obligatòria. L’únic però és que està centrat en el món anglosaxó i trobem a faltar referències d’artistes altres països.

Cançons per acompanyar aquesta lectura: 

Old-Records_med_3D-802x1024ERIC SPITZNAGEL “En busca de los discos perdidos” (Contraediciones, 2017)

En plena crisi d’identitat el periodista Eric Spitznagel decideix recuperar alguns dels discos de la seva vida. Discos que havia venut en el passat. Però no vol una còpia qualsevol, tampoc vol reedicions actuals. Vol recuperar la seva còpia de discos dels Rolling Stones, Replacements, Kiss, Bon Jovi o Guns n’ Roses. Aquella còpia ratllada en una cançó en concret, amb la portada escrita amb una amenaça de son germà o amb el número de telèfon d’una noia, o la còpia del disc que feia servir per amagar la marihuana. Ho aconseguirà? Tranquils que no us farem un spolier. Només dir-vos que, com a melòmans i adults de certa edat que som, hem rigut molt amb la lectura d’aquesta obra que podríem ficar en línia amb títols com “Alta Fidelitat” de Nick Hornby, “Lost in Music” de Giles Smith o “No olvides las canciones que te salvaron la vida” de Carlos Pérez de Ziriza.

5 Discos per escoltar amb aquesta lectura: The Replacements “Let it be” (1984) / The Rolling Stones “Exile on Main St.” (1972) / Bon Jovi “Slippery when wet” (1986) / Kiss “Alive II” (1977) / Guns N’ Roses “Appetite for Destruction” (1987)

santiago-auseron

SANTIAGO AUSERÓN “Semilla del son. Crónica de un hechizo” (Libros del Kultrum, 2019)

El que va ser líder de Radio Futura i també conegut artísticament com Juan Perro ha mantingut des de mitjans dels anys ‘80 una història d’amor amb el son cubà. Una història sincera i honesta que l’ha portat a produir discos recopilatoris i antologies d’artistes cubans com Compay Segundo. Una finestra a la història d’una illa que ara es complementa amb aquest llibre. Una compilació de textos previs i un inèdit sobre l’impacte de la música africana en la música peninsular a través del carib i on també trobem la influència de la música cubana en els orígens del rock.  La música no té fronteres geogràfiques ni mentals. La curiositat musical tampoc i aquest llibre és una bona mostra d’arqueologia musical molt ben feta.

5 discos produïts per Santiago Auseron per escoltar amb aquesta lectura: Diversos artistes “Semilla del son” (2008) / Antología de Francisco Repilado, “Compay Segundo” (1996) / Benny Moré “Benny Moré” (1992) / El Trío Matamoros “El Trío Matamoros” (1992) /Arsenio Rodríguez “Arsenio Rodríguez” (1992)

Freak-scene_medium-802x1024RICHARD KING “Freak Scene” (Contraediciones, 2018)

Amb el subtítol “Los chalados e incorformistas que crearon la música independiente, 1975-2005” ja està tot explicat. Una lectura àgil, documentada, divertida i amb situacions per a tots els gustos al llarg de 30 anys d’història per on trobem segells discogràfics (4AD, Rough Trade, Factory, Domino, Mute, Beggars Banquet o Creation) artistes diversos (Buzzcocks, Joy Division, Orange Juice, Smiths, The Go-Betweens, Sonic Youth, Pixies, Smog o Teenage Fanclub entre molts altres), promotors, dissenyadors de portades, managers, sales de concerts o tendes de discos. Una obra impagable per als que, d’una forma o un altra, vam viure amb intensitat aquella moguda.

10 discos per escoltar amb aquesta lectura: Buzzcocks “Another Music in a Different Kitchen” (1978) / Joy Division “Unknown Pleasures” (1979) / The Smiths “Meat is Murder” (1985) / Pixies “Surfer Rosa” (1988) / The Go-Betweens “Liberty Belle and the Black Diamond Express” (1986) /Depeche Mode “Violator” (1990) / KLF “Chill Out” (1990) / Teenage Fanclub “Bandwagonesque” (1991) / Boo Radleys “Wake Up!” (1995) / The Strokes “Is this it” (2001)

libro3DPEPE PRIETO “Sonidos circulares. Tesoros melódicos para el inicio de un nuevo milenio” (autoeditat, 2018)

Al Madrid de principis d’aquest segle, un jove inquiet i intrèpid al capdavant del programa de ràdio Hotel Arizona s’enfronta al repte de compilar amb rigor, serietat, bon gust i bona documentació una obra gairebé enciclopèdia amb alguns dels millors discos publicats durant les dos primeres dècades del segle XXI. “Sonidos circulares” és un excel·lent cofre on descobrirem molts tresors musicals inesperats. Per a mèrit seu i plaer nostre, Pepe Prieto, ens descobreix tota una sèrie de discos de folk, powerpop, countrycosmic, pop, indie, rock’n’roll o psicodèlia que hauries d’escoltar. Distribuït en 21 capítols i centenars de ressenyes que es poden llegir de forma independent, aquest és un llibre imprescindible pels amants de la música disposats a circular per carreteres secundàries.

10 discos per escoltar amb aquesta lectura: The Go-Betweens “The Friends of Rachel Worth” (2000) / Sufjan Stevens “Sufjan Stevens Invites You To: Come On feel The Illinoise” (2005) / Absentee “Schmotime” (2006) / Arthur & Yu “In càmera” (2007) / Eilen Jewell “Sea of Tears” (2009) / John Paul Keith “The Man That Time Forgot” (2011) / Kelley Stoltz “Double Exposure” (2013) / Phychic Ills “Inner Journey Out” (2016) / Jake La Botz “Sunnyside” (2017) / La Luz “Floating Features” (2018)

PORTADA-ROCK_addde97e-cabe-429e-98f4-28bcf6509440_1024x1024

SUSANA MONTEAGUDO & LUIS DEMANO “Historia ilustrada del Rock” (Litera Libros, 2018)

Un llibre destinat als més petits de la casa? No té perquè ser així. Estem segur que grans i petits gaudiran d’aquest llibre. Dividit en dinou capítols amb textos de Susana Monteagudo i il·lustracions de Luis Demano ens transporta de forma cronològica i temàtica pels moments clau i les anècdotes de la Història del Rock. A les seves pàgines trobareu els clàssics de cadascuna de les dècades a partir dels anys ’50 però també capítols dedicats a les tribus, a les cançons i àlbums imprescindibles, a les dones i el rock, a les discogràfiques o als cadàvers il·lustres. Un volum de gran format atractiu i divulgatiu a parts iguals que pot ser el mitjà perfecte per introduir als vostres fills o filles al rock.

10 artistes per escoltar amb aquesta lectura: Chuck Berry, Buddy Holly, The Beatles, Velvet Underground, Bob Marley, David Bowie, The Cure, Nirvana, Wilco, Amy Winehouse.

El Qüestionari: Marta Knight

Per Frederic Cervelló

28161496_559039517812085_2669796510702859212_o.jpg

La Marta Knight és una jove cantautora de Martorell (Baix Llobregat, Barcelona). Als 9 anys va descobrir als Oasis i als 13, en sortir d’un concert de Bruce Sprinsteen a l’Estadi Olímpic de Barcelona, va tenir clar que es volia dedicar a la música. Així que va començar a tocar la guitarra, sola, a la seva habitació, aprenent acords amb tutorials de Youtube.

Amb referents com Mac DeMarco, Declan McKenna, The Kooks i el Noel Gallagher de les cares B dels singles de Definetily Maybe, la seva proposta musical oscil·la entre el folk alternatiu i el britpop.

A inicis del 2017 va debutar amb l’EP Peterloo Heroes (autoeditat), gravat amb Xavier Nadal (Grushenka, Creamy Creature) als Binary Emotions Records. El disc va obtenir el vist-i-plau de crítica i públic i la va convertir, en un obrir i tancar d’ulls, en un dels fenòmens de l’escena musical més emergent.

Al 2018 va fitxar per Great Canyon Records, el segell de la vigatana Joana Serrat, amb el que va editar el single digital Resurrection, gravat, mesclat i masteritzat de nou per Xavier Nadal a Binary Emotions Records.

El passat 20 de juliol, Marta Knight va actuar a Altafulla en el marc del festival Altacústic, on va cloure la seva actuació amb una crua versió del “Atlantic City” de Bruce Springsteen.

Està previst que aquest 2019 la Marta publiqui el seu primer llarga durada. Mentrestant, podeu escoltar els seus treballs anteriors a: https://martaknight.bandcamp.com/

  1. El primer disc que et vas comprar.

Nevermind The BollocksSex Pistols.

0ea4bd09-999a-4ff5-883a-26f8269a8fe4.jpg

  1. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

El primer (i l’únic) va ser la guitarra.

  1. El primer grup del que vas formar part.

A l’institut hi havia un grup i anàvem fent covers, però ni teníem nom ni vam fer mai cap bolo.

  1. El primer cop que vas tocar en directe.

El primer cop tocant davant de gent va ser a la Xarcuteria La Tieta fa dos anys, però el primer cop a un escenari va ser dies després a la Sidecar.

  1. El darrer cop que vas sentir pànic abans de pujar a un escenari.

A l’Antiga Fàbrica de l’Estrella Damn, al novembre de l’any passat. Vaig prendre massa cafè abans de sortir.

  1. Si no fóssis músic, t’agradaria treballar de… / estudiar…

Estic estudiant Estudis Anglesos i m’agrada bastant, però la veritat és que encara no sé de què m’agradaria més treballar.

  1. Trap si o trap no.

Trap si!

  1. Si ens agrada Marta Knight, també ens agradarà/n….

Phoebe Bridgers, Julien Baker, Mac DeMarco, King Krule, Angel Olsen

Phoebe-Bridgers-1.jpg
Phoebe Bridgers.
  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure’t.

L’indie folk local.

  1. El músic amb qui t’agradaria col·laborar.

M’encantaria col·laborar a alguna cançó de The National.

p05p05tt.jpg

  1. La cançó d’un estil molt diferent al teu de la qual t’agradaria fer-ne una versió.

Ready Pa Morir, de Yung Beef.

  1. El lloc més especial on has tocat.

Per algun motiu, a un campament de surf a França, vaig tocar a una rampa d’ skate.

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya que t’agradi.

Els VLIVM.

15137672_611203722420934_8821228650594317258_o.jpg

  1. El darrer cop que vas tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre. 

A Les Granotes de Tarragona.

 

 

 

El Qüestionari: Aloha Bennets.

Per Frederic Cervelló.

Carlota Figueras.jpg
Foto: Carlota Figueras.

Guateque Sangriento (Hidden Track Records, 2019) és la darrera referència d’Aloha Bennets, quartet de garatge-punk amb tocs surfs del Baix Llobregat format per la Mireia (veu i guitarra), l’Olga (veu i baix), la Cris (veu i guitarra) i l’Álvaro (bateria). L’EP, que es va publicar el passat mes de febrer, conté dues cançons inèdites: “Katana” i “No Acabará” més un clàssic de la banda, “¿Qué es eso?”, inclosa ja en el seu EP de debut, Varadero (autoeditat, 2016). Guateque Sangriento es va gravar, mesclar i masteritzar a Binary Records per part de Xavi Nadal; l’artwork és de les mateixes Aloha Bennets.

Podeu veure en directe a les Aloha Bennets al Festival MAIG, que tindrà lloc aquest dissabte 18 de maig a Sant Gallard (Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà).

  1. El primer disc que us vau comprar.

Olga: Segurament seria de La Oreja de Van Gogh.

Cris: En tinc dos que recordo molt. Let Go, de l’Avril Lavigne, i On, dels Whyskin’s.

Mireia: El de l’Avril Lavigne, també.

Álvaro: Abbey Road, dels Beatles.

97803-l.jpg

  1. El primer instrument que vau aprendre a tocar.

Olga: La flauta al cole. Per elecció pròpia, l’ukelele.

Cris: També la flauta, m’encantava tocar la de Titanic. Després la guitarra.

Mireia: La guitarra.

Álvaro: El pal de l’escombra imaginant que era una guitarra.

  1. El primer grup del que vau formar part.

Olga: Aloha Bennets.

Cris: També.

Mireia: Un grup a l’institut, amb 16 anys, en el que només fèiem covers.

Álvaro: Un grup amb uns amics, amb 15 anys, fent covers dels Arctic Monkeys.

  1. El primer cop que vau tocar en directe.

Olga: Aloha Bennets.

Cris: Amb Aloha, a un concurs de “jóvenes talentos”.

Mireia: A la festa de l’Institut, a 4rt de la ESO.

Álvaro: Amb 15 anys, a un centre cívic de Barcelona intentant donar una nota on corresponia.

  1. El darrer cop que vau sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Olga: Abans del primer concert d’Aloha Bennets.

Cris: Al Low Festival vaig sentir uns nervis que només havia tingut quan vaig fer l’examen del carnet de conduir.

Mireia: El primer concert sempre és el més difícil.

Álvaro: ¡NO LE TEMO A NADA!

  1. Si no fóssiu músics us hauria agradat treballar de… / estudiar…

Olga: Muntant concerts o fent la comunicació d’aquests.

Cris: Alguna cosa relacionada igualment amb la música. Si no, criminòloga.

Mireia: Amb poder viure de la música em conformaria.

Álvaro: You never know but I would like to see myself in anywhere where I can develop my skills and myself and be happy with that. (Això deia quan buscava feina a Liverpool)

  1. Trap si o trap no.

Olga: Trap si, segons l’artista, com tot.

Cris: Trap molt sí.

Mireia: Sempre.

Álvaro: Què és el trap?

  1. Si ens agrada Aloha Bennets, també ens agradarà/n….

Cris: Los Blenders.

Olga: Camellos.

Álvaro: Novedades Carminha.

LosBlenders.jpg
Los Blenders.
  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure-vos.

No sería escena musical, però a vegades ser un grup majoritàriament de dones sembla un gènere musical.

  1. El músic amb qui us agradaria col·laborar.

Amb alguna trapera.

  1. La cançó d’un estil molt diferent al vostre de la qual us agradaria fer-ne una versió.

Cris: “La de la reina del Pop”, de La Oreja de Van Gogh.

Olga: “No Scrubs”, TLC.

Álvaro: Danny Ocean, “Me rehúso” (la millor cançó del món).

  1. El lloc més especial on heu tocat.

Cris: El Maldaltura, i aquí a Tarragona amb Sidonie ❤

Álvaro: A la sala 1 de Razz, a les 2:45 de la matinada.

Olga: Idem.

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya que us agradi.

Segurament ens agraden uns quants més, però no els situem al mapa. A VLIVM els hem vist algun cop en directe i ens molen, i Gebre, que els hem descobert fa poc.

0006936327_10.jpg
VLIVM.
  1. El darrer cop que vau tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre. 

Al Festival Pingüí, a Flix [2017].

19748571_807368296097417_75393887194872154_n.jpg

 

 

 

 

El Qüestionari: Maria Arnal i Marcel Bagés.

Per Frederic Cervelló

Lita Bosch.jpg
Foto: Lita Bosch.

Un dels plats forts de l’edició d’enguany del Festival Accents és l’actuació que oferirà aquesta nit de dissabte (21h) el duet format per la cantant badalonina Maria Arnal i el guitarrista flixanco Marcel Bagés al Teatre Fortuny de Reus. El concert forma part del fi de gira del seu celebrat disc de debut, 45 cerebros y 1 corazón (Fina Estampa, 2017), que els ha portat a actuar durant un any i mig per arreu de la geografia estatal i de l’estranger (incloent concerts als Estats Units, Rússia, el Regne Unit, Bulgària o el Marroc) i els ha convertit en una de les propostes indispensables de l’actual escena musical i en el grup català més important del que portem del segle XXI.

Nosaltres hem aprofitat l’ocasió per demanar-li al Marcel que ens respongui les preguntes del nostre Qüestionari.

  1. El primer disc que et vas comprar.

Doncs no ho recordo ben bé. Els primers van ser regals o cartes als reis… Amb 10-11 anys recordo que tenia i escoltava a tope l’Appetite for Destruction, de Guns’n’roses, Violator, de Depeche Mode, On every street, de Dire Straits…en k7. Un d’aquests devia ser el primer.

J22101000000000_IMAGE_00.jpg

  1. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

La guitarra. La primera la vaig comprar a Ca Pujol de Flix per 5mil pessetes. Em va caure i es va trencar el màstil…Des de llavors que sempre ho he volgut fer dalt d’un escenari.

  1. El primer grup del què vas formar part.

Aldea del Arce. Érem 4 flixancos que assajàvem a una granja i imitàvem descaradament a Los Planetas.

  1. El primer cop que vas tocar en directe.

Va ser amb Aldea del Arce a les Festes Majors del poble. El segon i últim concert el teníem a les Cotxeres de Sants invitats per uns amics de la Universitat, però el cotxe ens va deixar tirats a l’alçada de Reus i vam tornar cap al poble. Ja no vam aixecar cap després d’allò.

  1. El/la músic amb qui us agradaria col·laborar.

Complicat triar…però bé, últimament estic re-escoltant tota la discografia de John Frusciante (té més de 30 discos) i em fascina com ha transitat per tants estils diferents. De fa uns anys està editant discos techno amb el pseudònim Trickfinger i la veritat és que també molen. PJHarvey i Damon Albarn també em semblen 2 carreres exemplars per la seva continua reformulació i que m’agradaria conèixer d’a prop. Somiar…

john-frusciante.jpg

  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure-os.

Folk. Imagino que és pel format cantant-guitarrista…però no ens hi sentim gens representats.

  1. Si ens agrada Maria Arnal i Marcel Bagés també ens hauria d’agradar.

Sóc molt dolent fent associacions…però bé, El Niño de Elche és algú de qui ens sentim molt a prop.

NINO_DE_ELCHE

  1. El darrer cop que vau sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Potser no va arribar a pànic, però l’últim concert que vam fer a Sevilla estava mooolt nerviós. El públic estava molt a sobre i jo pensava tota l’estona…”aquí tothom toca la guitarra increïble i es riuen de mi”…Ara, res a veure a quan feia un examen de guitarra al Conservatori, Em paralitzava. Sort que van ser molt benevolents amb mi.

  1. El lloc més especial on heu tocat.

Segurament a la fossa de La Pedraja (Burgos) on van trobar els 45 cervells i el cor que dóna nom al nostre disc. Vam ser-hi l’1 de novembre en un acte amb els familiars de les víctimes i va ser molt emotiu. Indescriptible.

  1. El darrer cop que vau tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.

Si no recordo malament, fa molt. Diria que va ser a Flix de fet, per les festes Majors de l’any passat. Un gustasso tocar a casa.

02 Helena B.jpg
Foto: Helena Blanch.
  1. Si no fóssiu músics, segurament ara estaríeu treballant de/ estudiant….

Jugaria a la NBA, probablement…

  1. La cançó d’un estil molt diferent al vostre que us agradaria fer-ne una versió.

“A.D.R.O.M.I.C.F.M.S”, de Yung Beef.

  1. Trap si o trap no.

Com en tots els estils, n’hi ha que m’agraden i n’hi ha que no. Al final és una qüestió d’artistes. No sé, Yung beef em flipa.

yung-beef.jpg

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya.

No sé…estic entre Joan Bagés i Genís Bagés. Els dos grandíssims músics i artistes.

 

Lluís Capdevila al Teatre-Auditori Felip Pedrell de Tortosa

El passat 2 de desembre al Teatre-Auditori Felip Pedrell de Tortosa, el pianista falsetà Lluís Capdevila, va presentar el seu àlbum de debut en el món del jazz “Diàspora”, publicat el 2016 a partir d’una campanya de micromecenatge. El va acompanyar el contrabaixista Petros Klampanis. El concert el va organitzar les Joventuts Musicals de Tortosa.

Fotografies de Marta Escolà · @laMartu30

Entrevista a Joan Miquel Oliver: “Avui en dia la música és molt pirotècnica, prefabricada i el que busca és impressionar”

Text: Laura Julià. Fotografies: Marta Escolà.

Dos anys després d’enlairar el seu Pegasus (2015), Joan Miquel Oliver va tornar dissabte a Tarragona a presentar el seu nou àlbum, Atlantis (Sony Music, 2017) al Teatre Tarragona.

Ex fundador, compositor i guitarrista d’Antònia Font, Joan Miquel es defineix com un músic que es dedica a fer una espècie de món paral•lel a la realitat amb música i paraules. Remarca que la realitat no li agrada i està desordenada. Ell fa discos que fan que tot tingui més sentit.

jmotgn23

  • Què podem trobar a Atlantis? És una continuació de Pegasus?

Sí, però no és que jo m’ho proposés, jo crec que és perquè la música que m’agrada sempre va una mica a la mateixa línia i els meus discos en realitat sempre cerquen el mateix. Podríem dir que tant Pegasus com Atlantis són un intent de crear un micromón de Mediterrani, fantasia, molt de cromatisme, intentar cercar veritats molt pures i a la vegada molt senzilles. Són dos discos molt fets de la mateixa manera.

  • En el nou disc es nota un canvi a més electrònic. Pot afectar al directe?

Sí, hi ha un canvi més electrònic. Crec que la meva relació amb les maquinetes culmina una mica amb el disc Atlantis. A la cançó pròpia d’Atlantis, no hi ha ni una sola pista acústica, és 100% electrònica.

Pel que fa el directe, crec que és molt diferent respecte al disc. Si plantegéssim els discos de cara com s’han de fer en directe, tant el disc com el directe, perdrien molt. Crec que son dos àmbits molt diferents, especialment en el meu cas, ja que jo treballo sol en el disc i damunt l’escenari treballo en companyia. Es com si fóssim dos formacions musicals totalment diferents amb les mateixes cançons. Es podria dir que són versions diferents dels mateixos temes.

  • Ets el productor dels teus discos?

Sí, normalment si. La figura del productor en el meu cas és diferent. Les meves cançons no existeixen abans de començar a sonar, és a dir escric la música i la lletra tot a la vegada inclús abans de gravar, quan la cançó encara no està acabada. La meva música en el mateix temps que és creada ja comença a sonar d’una manera molt determinada. 

  • Com creus que has evolucionat com a músic?

Crec que cada vegada entenc més què és la música. Quan comences en aquest món ho fas copiant o imitant sonoritats d’altra gent. I poc a poc arribes a relacionar-te amb la música d’una manera molt intima i directa. La teva pròpia música es transforma amb un fenomen físic i tu duus a terme el teu projecte amb un material sonor, abstracte… que no té límits. És un llenguatge que pot ser molt experimental.

 jmotgn72

  • També escrius llibres, tens pensat publicar-ne algun de nou?

Sí, els llibres m’agraden molt. Sempre tinc una idea molt concreta i li poso paraules. La primera vegada que vaig escriure el llibre tenia la sensació de que estava fent un disc sense música. Jugava en les paraules sense el condicional musical. I em va agradar molt. Ara mateix he acabat d’escriure una novel·la i estem preparant la publicació per aquest any vinent. L’estil serà semblant a tot el que he fet fins ara.

  • Quins grups t’han influenciat més per a que ara et dediquis a la música?

The Police, Dire Straits, Mike Oldfield… els grups que havia en aquella època. Avui en dia aquesta música ja està superada, fins i tot superades pels seus propis autors. Ara mateix val molt més el que està fent; per exemple, Mark Knopfler, guitarrista i compositor de Dire Straits. Tot té la seva època, però jo encara els escolto.

Penso que avui en dia la música és molt pirotècnica, és prefabricada i el que busca és impressionar. En canvi als anys seixanta o setanta, es feia tot d’una manera molt més rudimentària, espontània o artesanal. Tot i que avui en dia també hi ha molts músics que et sorprenen, penso que estan més pendents de si funcionarà que de gaudir de la pròpia música.

  • Amb quin músic t’agradaria col·laborar?

M’encantaria fer una cançó amb Mike Oldfield o amb Frank Zappa, si estés viu.

  • A quin festival, ja sigui a nivell nacional o internacional, t’agradaria tocar que tinguis pendent?

Els festivals m’agraden tots pel que signifiquen. Tens cinquanta minuts per demostrar el que vals a davant de molta gent que no t’ha escoltat mai, i a mi això m’encanta. T’estimula molt trobar públic nou. Personalment m’és igual tocar a un festivalet d’un poble petit que al Primavera Sound.

No sabria dir-te un festival en concret perquè el més important per mi és tocar, és el que  més m’agrada.

  • Tens algun ritual abans de sortir a actuar?

Abans de sortir a actuar encara em fa una mica de por. Sempre surto preocupat per la veu. Per si cantaré bé o si tindré el to interpretatiu correcte… però és una cosa que he après a patir en silenci.

Ser cantant no és fàcil, el teu instrument és la veu i mai saps com reaccionarà.

La veu et defineix com a persona i per un músic és la seva identitat. Per això m’agrada molt fer servir la veu per comunicar-me amb la gent . Però no tinc cap ritual apart del típic per saber que tinc la veu bé.

  • Com composes i quan saps que una cançó està acabada?

Trec la meva guitarra i em poso a pensar i a improvisar. Intento posar paraules a totes les imatges que em passen pel cap.

La realitat m’inspira fins a cert punt, jo tinc molta imaginació.

Una cançó està acabada quan veus que no podia ser d’un altra manera. He de reconèixer que tinc cançons que no les he acabat i estan publicades. Cançons que no eren perfectes, però tenien les seves virtuts suficients com per justificar que algú a banda de mi les escoltés.

jmotgn08

  • Alguna de les teves cançons té un significat especial per a tu?

 Hi ha cançons que m’agraden del meu repertori. Com per exemple; “milers d’habitants”, una cançó d’Antònia Font o “marès a radial” del meu anterior treball Pegasus.

“Marès a radial” té una frase que per mi és el millor que he escrit mai “veig piràmides de sal coniformes”. Crec que la poesia es tracta d’això, de poder expirar l’actitud de la vida real.

  • M’agradaria preguntar-te sobre el panorama musical mallorquí i català. Com ho veus en els darrers anys?

 Molt bé, en els darrers anys ha pegat un salt increïble. Abans estava molt limitada, sempre amb els mateixos grups, però ara la música de casa nostra és molt més efímera i s’ha fet un espai dins la indústria musical. Ara l’èxit d’una cançó no dura res però està bé, així tenim més varietat.

  • Ja per acabar… quins plans de futur tens?

Pegasus i Atlantis eren dos discos d’una trilogia que em vaig comprometre a acabar. I em falta publicar aquest tercer disc, que ja el tinc bastant avançat. També comptaré amb la col·laboració del pintor Albert Pinya i a més el nom del disc torna a tenir un nom amb referències mitològiques.

Es traurà al mercat a principis del 2019, però després de publicar-lo no em sotmetré més a aquest ritme de mercat. Després potser faré un disc per any o descansaré una bona temporada.