Lluís Capdevila al Teatre-Auditori Felip Pedrell de Tortosa

El passat 2 de desembre al Teatre-Auditori Felip Pedrell de Tortosa, el pianista falsetà Lluís Capdevila, va presentar el seu àlbum de debut en el món del jazz “Diàspora”, publicat el 2016 a partir d’una campanya de micromecenatge. El va acompanyar el contrabaixista Petros Klampanis. El concert el va organitzar les Joventuts Musicals de Tortosa.

Fotografies de Marta Escolà · @laMartu30

Entrevista a Joan Miquel Oliver: “Avui en dia la música és molt pirotècnica, prefabricada i el que busca és impressionar”

Text: Laura Julià. Fotografies: Marta Escolà.

Dos anys després d’enlairar el seu Pegasus (2015), Joan Miquel Oliver va tornar dissabte a Tarragona a presentar el seu nou àlbum, Atlantis (Sony Music, 2017) al Teatre Tarragona.

Ex fundador, compositor i guitarrista d’Antònia Font, Joan Miquel es defineix com un músic que es dedica a fer una espècie de món paral•lel a la realitat amb música i paraules. Remarca que la realitat no li agrada i està desordenada. Ell fa discos que fan que tot tingui més sentit.

jmotgn23

  • Què podem trobar a Atlantis? És una continuació de Pegasus?

Sí, però no és que jo m’ho proposés, jo crec que és perquè la música que m’agrada sempre va una mica a la mateixa línia i els meus discos en realitat sempre cerquen el mateix. Podríem dir que tant Pegasus com Atlantis són un intent de crear un micromón de Mediterrani, fantasia, molt de cromatisme, intentar cercar veritats molt pures i a la vegada molt senzilles. Són dos discos molt fets de la mateixa manera.

  • En el nou disc es nota un canvi a més electrònic. Pot afectar al directe?

Sí, hi ha un canvi més electrònic. Crec que la meva relació amb les maquinetes culmina una mica amb el disc Atlantis. A la cançó pròpia d’Atlantis, no hi ha ni una sola pista acústica, és 100% electrònica.

Pel que fa el directe, crec que és molt diferent respecte al disc. Si plantegéssim els discos de cara com s’han de fer en directe, tant el disc com el directe, perdrien molt. Crec que son dos àmbits molt diferents, especialment en el meu cas, ja que jo treballo sol en el disc i damunt l’escenari treballo en companyia. Es com si fóssim dos formacions musicals totalment diferents amb les mateixes cançons. Es podria dir que són versions diferents dels mateixos temes.

  • Ets el productor dels teus discos?

Sí, normalment si. La figura del productor en el meu cas és diferent. Les meves cançons no existeixen abans de començar a sonar, és a dir escric la música i la lletra tot a la vegada inclús abans de gravar, quan la cançó encara no està acabada. La meva música en el mateix temps que és creada ja comença a sonar d’una manera molt determinada. 

  • Com creus que has evolucionat com a músic?

Crec que cada vegada entenc més què és la música. Quan comences en aquest món ho fas copiant o imitant sonoritats d’altra gent. I poc a poc arribes a relacionar-te amb la música d’una manera molt intima i directa. La teva pròpia música es transforma amb un fenomen físic i tu duus a terme el teu projecte amb un material sonor, abstracte… que no té límits. És un llenguatge que pot ser molt experimental.

 jmotgn72

  • També escrius llibres, tens pensat publicar-ne algun de nou?

Sí, els llibres m’agraden molt. Sempre tinc una idea molt concreta i li poso paraules. La primera vegada que vaig escriure el llibre tenia la sensació de que estava fent un disc sense música. Jugava en les paraules sense el condicional musical. I em va agradar molt. Ara mateix he acabat d’escriure una novel·la i estem preparant la publicació per aquest any vinent. L’estil serà semblant a tot el que he fet fins ara.

  • Quins grups t’han influenciat més per a que ara et dediquis a la música?

The Police, Dire Straits, Mike Oldfield… els grups que havia en aquella època. Avui en dia aquesta música ja està superada, fins i tot superades pels seus propis autors. Ara mateix val molt més el que està fent; per exemple, Mark Knopfler, guitarrista i compositor de Dire Straits. Tot té la seva època, però jo encara els escolto.

Penso que avui en dia la música és molt pirotècnica, és prefabricada i el que busca és impressionar. En canvi als anys seixanta o setanta, es feia tot d’una manera molt més rudimentària, espontània o artesanal. Tot i que avui en dia també hi ha molts músics que et sorprenen, penso que estan més pendents de si funcionarà que de gaudir de la pròpia música.

  • Amb quin músic t’agradaria col·laborar?

M’encantaria fer una cançó amb Mike Oldfield o amb Frank Zappa, si estés viu.

  • A quin festival, ja sigui a nivell nacional o internacional, t’agradaria tocar que tinguis pendent?

Els festivals m’agraden tots pel que signifiquen. Tens cinquanta minuts per demostrar el que vals a davant de molta gent que no t’ha escoltat mai, i a mi això m’encanta. T’estimula molt trobar públic nou. Personalment m’és igual tocar a un festivalet d’un poble petit que al Primavera Sound.

No sabria dir-te un festival en concret perquè el més important per mi és tocar, és el que  més m’agrada.

  • Tens algun ritual abans de sortir a actuar?

Abans de sortir a actuar encara em fa una mica de por. Sempre surto preocupat per la veu. Per si cantaré bé o si tindré el to interpretatiu correcte… però és una cosa que he après a patir en silenci.

Ser cantant no és fàcil, el teu instrument és la veu i mai saps com reaccionarà.

La veu et defineix com a persona i per un músic és la seva identitat. Per això m’agrada molt fer servir la veu per comunicar-me amb la gent . Però no tinc cap ritual apart del típic per saber que tinc la veu bé.

  • Com composes i quan saps que una cançó està acabada?

Trec la meva guitarra i em poso a pensar i a improvisar. Intento posar paraules a totes les imatges que em passen pel cap.

La realitat m’inspira fins a cert punt, jo tinc molta imaginació.

Una cançó està acabada quan veus que no podia ser d’un altra manera. He de reconèixer que tinc cançons que no les he acabat i estan publicades. Cançons que no eren perfectes, però tenien les seves virtuts suficients com per justificar que algú a banda de mi les escoltés.

jmotgn08

  • Alguna de les teves cançons té un significat especial per a tu?

 Hi ha cançons que m’agraden del meu repertori. Com per exemple; “milers d’habitants”, una cançó d’Antònia Font o “marès a radial” del meu anterior treball Pegasus.

“Marès a radial” té una frase que per mi és el millor que he escrit mai “veig piràmides de sal coniformes”. Crec que la poesia es tracta d’això, de poder expirar l’actitud de la vida real.

  • M’agradaria preguntar-te sobre el panorama musical mallorquí i català. Com ho veus en els darrers anys?

 Molt bé, en els darrers anys ha pegat un salt increïble. Abans estava molt limitada, sempre amb els mateixos grups, però ara la música de casa nostra és molt més efímera i s’ha fet un espai dins la indústria musical. Ara l’èxit d’una cançó no dura res però està bé, així tenim més varietat.

  • Ja per acabar… quins plans de futur tens?

Pegasus i Atlantis eren dos discos d’una trilogia que em vaig comprometre a acabar. I em falta publicar aquest tercer disc, que ja el tinc bastant avançat. També comptaré amb la col·laboració del pintor Albert Pinya i a més el nom del disc torna a tenir un nom amb referències mitològiques.

Es traurà al mercat a principis del 2019, però després de publicar-lo no em sotmetré més a aquest ritme de mercat. Després potser faré un disc per any o descansaré una bona temporada.

El Qüestionari: Últim Cavall.

Per Frederic Cervelló.

ULTIMCAVALL1

La ciutat de Tarragona acollirà el proper divendres 15 de setembre una de les quatre semifinals de l’edició d’enguany del concurs per a grups novells Sona9. Les altres tres semifinals es celebraran, també aquest mes de setembre, al Festival Acústica de Figueres, al Mercat de Música Viva de Vic i al BAM de Barcelona.

A la semifinal tarragonina (Capsa de Música – Antiga Tabacalera, 20h, gratuït) hi participarà, junt a Lildami (hip-hop & trap, Terrassa), Barbaritats (funk-rock, Xàtiva) i els locals Mostassa, com a grup convidat en la seva condició de guanyadors de la darrera edició del D.O. Tarragona, una de les bandes del moment, Últim Cavall. Els garrafencs, que ja ens van cridar l’atenció amb el seu debut, Últim Cavall EP (auto-editat, 2015), han publicat el que està cridat a ser un dels grans discs d’aquest 2017, Records de Kyoto (Discos de Kirlian), disc que acabem de saber que serà editat ben aviat a Amèrica per la discogràfica mexicana Emma’s House Records.

Els de La Nova Escena hem demanat a Rafa Monzó (veu, guitarres i sintetitzadors) i Francesc Pascual (bateria), jockeys d’Últim Cavall, que ens responguin el nostre Qüestionari abans d’estrenar-se en directe a la nostra ciutat.

  1. El primer disc que us vau comprar.

Francesc: no recordo quin va ser el primer però sí que recordo quin va ser el primer que em va fer especial il·lusió. Un dels primers discs que em vaig comprar va ser Live After Death, un àlbum en directe d’ Iron Maiden gravat a Los Angeles l’any 1985.

Rafa: el primer amb els meus diners va ser un cassette de Lo Mejor del Soul al Guitar Shop de Sitges, que ja no existeix. Em va enamorar la portada, que sortia una noia amb una mirada enigmàtica. Al cassette posava “anunciado en TV”. Hi havia cançons de Sam Cooke, l’Otis, etc. Era l’any 92 i tenia 11 anys.

  1. El primer instrument musical que vau tocar.

Cada un dels components de la banda té una història i relació diferent amb la música i amb el seu instrument; alguns van començar a tocar el mateix instrument que toquen amb Últim Cavall. Per exemple, en Jacob (guitarra), Francesc (bateria) o en Toni (baix), i d’altres van començar tocant un instrument diferent, com per exemple en Rafa (piano) i la Valle (que va començar a tocar el piano i ara toca un germà cosí com és el sintetitzador).

  1. El primer grup del què vau formar part.

A la comarca del Garraf hi havia força afició, a formar bandes en èpoques d’estudiant. Nosaltres érem uns d’aquells joves que vem començar a tocar amb amics en varies bandes de l’època.

  1. El primer cop que vau tocar en directe.

Ens va fer especial il·lusió tocar a la Sala Apolo, és una sala mítica, si no la millor de les millors del país, on hem anat a veure molts concerts. Hi vam tocar el segon concert de la història d’Últim Cavall dins del BIS Festival 2016 i ens va fer molta il·lusió.

  1. Si no fóssiu músics, segurament ara estaríeu estudiant/treballant a/de...

Cadascú tenim altres professions, tot i que per a nosaltres, donar-li la importància que es mereix la música al nostre dia a dia, és vital i necessari.

  1. Si ens agrada Últim Cavall també ens hauria d’agradar….

No ho sabem si us hauria d’agradar alguna banda en concret, però últimament estem enganxats als discos d’ Acid Ghost.

  1. Un músic amb qui vulgueu col·laborar.

Hi ha moltes bandes que admirem que seria un plaer col·laborar amb ells. No hi cabrien aquí.

  1. El millor moment de la vostra vida com a músics.

No sabem si és el nostre millor moment, però fa un parell de setmanes ens va escriure un segell mexicà que es diu Emma’s House Records. Ens explicaven que volien editar en físic el nostre disc Records de Kyoto al continent americà. Ens va fer moltíssima il·lusió perquè ens faran una edició limitada i especial, amb 3 bonus tracks de l’EP del 2015, que només el vem publicar en digital. Sortirà el proper 27 de setembre.

  1. L’escena musical o estil dins el qual tots els mitjans s’entesten en incloure-us.

Ens diuen que estem de camí entre el dream-pop i el shoegaze. Pensem que etiquetar i emmarcar dins d’un estil a una banda, és tasca dels periodistes, crítics i oients. Nosaltres aspirem a fer cançons que ens agradin i que transmetin emocions.

  1. El darrer cop que vau sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Sempre hi ha molts nervis abans de pujar a l’escenari, però també és cert que una mica de tensió ja va bé. En tot cas, gaudim molt quan estem tocant.

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya.

Un grup del sud que ens agrada molt és VLIVM, i compartim segell amb ells, a més! (Discos de Kirlian).

  1. L’última vegada que vau tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.

No hi hem tocat i en tenim moltes ganes. El proper divendres 15 de setembre serà la primera vegada. A l’Espai Tabacalera – Capsa de Música, dins de les semifinals del concurs Sona9, a les 21h.

Espaldamaceta i Manel a Falset

Espaldamaceta i Manel omplen l’Envelat de l’Euterpe a Falset. Organitzat per Reusdigital i LANOVA, els prioratins van poder gaudir d’una nit amb doble concert.

José Juan González Nieto va presentar els temes del seu últim treball “Els pares som públic d’un gran espectacle” (autoeditat, 2017) acompanyat a la bateria per Gerard Joan i al baix per Oriol Maymó Gatell. Va donar pas a Manel, que van centrar el seu repertori en el seu últim disc “Jo competeixo” (Warner Music Spain, 2016). Tot i que també van repassar els èxits dels seus anteriors treballs, ja que era la primera vegada que actuaven al Priorat. El públic va corejar les cançons dels barcelonins i va ser partícip en temes com “Boomerang”, “La Serotonina” o “Teresa Rampell” per acabar amb un “Sabotatge” col·lectiu amb Espaldamaceta.

Fotografies de Marta Escolà · @laMartu30

El Qüestionari: vàlius.

Per Frederic Cervelló.

IMG_3887.JPG
Foto: Frederic Cervelló.

Aquest diumenge 30 de juliol, vàlius, grup de capçalera d’aquesta revista, toca, segons expliquen ells mateixos a la seva pàgina de Facebook, prop de Tarragona, en un concert “secret, tàcit, ocult i privat”. Si hi voleu anar, cal que us poseu en contacte amb el grup a través de les xarxes socials. Ells mateixos us donaran les coordenades per trobar el lloc del concert.

Nosaltres hem volgut parlar amb el duet, format per Gerard Segura (guitarra i veu) i Pol Serrahima (bateria i cors), abans de tal misteriós esdeveniment.

  1. El primer disc que us vau comprar.

Gerard: Un de Bob Dylan el títol del qual no recordo. Bé, ara que hi penso, abans que Bob Dylan m’agradaven molt Whisky’ns collons i me’n vaig comprar algun disc. 13 anys…

Pol: No ho recordo, la veritat… deuria ser algun de Blur o Oasis amb 12 o 13 anys.

  1. El primer instrument que vau tocar.

Gerard: La guitarra. La flauta dolça no compta, oi? I la veu, tampoc, oi?

Pol: A l’escola ens feien tocar el teclat electrònic.

  1. El primer grup del què vau formar part.

Gerard: Amb un amic de l’escola, l’Aleix (Extraperlo, Ulldeter, el Guincho) vam fer un grup de dues guitarres que es deia àdhuc.

Pol: vàlius és el primer grup de què he format part. Àdhuc l’únic.

  1. El primer cop que vau tocar en directe.

Gerard: Amb El pèsol feréstec al parc de les infantes, Barcelona. Tenia 17 o 18 anys.

Pol: Per mi va ser el primer concert de vàlius, a la Piella, ara ja fa set anys…

  1. Si no fóssiu músics, segurament ara estaríeu…

Gerard: Com que no som gaire músics, podem considerar que faríem el que fem.

Pol: Si no hagués perdut tant temps amb vàlius potser seria catedràtic.

  1. Si ens agrada vàlius també ens hauria d’agradar….

Gerard: Raimon.

Pol: The Fall.

  1. Un músic amb qui vulgueu col·laborar.

Gerard: Toti Soler.

Pol: Les Sueques.

  1. El millor moment de la vostra vida com a músics.

Gerard: N’hi ha tants… m’agrada especialment quan alguns amics que tenen fills t’expliquen que algunes cançons són himnes familiars.

Pol: Les invasions d’escenari són moments que m’encanten. Diria que a l’Embassa’t del 14 vam tocar sostre en aquest sentit.

  1. L’escena musical o estil dins el qual tots els mitjans s’entesten en incloure-us.

Gerard: Escena lo-fi?

Pol: Ens inclouen en alguna escena? La del Pop Català?

  1. El darrer cop que vau sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Gerard: A cada concert.

Pol: No ho recordo… sóc poc de pànic escènic.

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya.

Gerard: Súper Gegant, encara que fa molts anys que viuen a Barcelona

Pol: Islandia Nunca Quema.

  1. L’última vegada que vau tocar a la província de Tarragona.

Al Festival Pingüí fa ben poquet! Però no es diu província, no? A TV3 en diuen demarcació.

Melòmans: Vladimir Lozano

Vladimir és un nom comú a Rússia el diminutiu del qual és Vova però ni és rus ni mai ningú l’ha cridat així. En Vladi té el cap ple de melodies, passa les hores pensant en la música, rodejat de cançons i col·leccionant discos. Ara el coneixem per ser membre fundador del Club Vinil Tarragona, l’entitat que presideix i que des de fa 3 anys reuneix a la nostra província malalts de la música com ell. En el passat va exercir durant un període de tres anys de col·laborador de la revista Mondosonoro, a més de ser membre de la formació tarragonina Fred Secret. Actualment segueix tocant la guitarra amb The Clantons i, de tant en tant, també el podem veure passejant vinils de la seva discoteca i punxant sota el nom de Mejor Playa. I el que ningú s’atreviria mai a discutir és que en Vladi és una gran persona.

Una cançó que ens alegri el dia

D’acord que el disc Cry to me de Solomon Burke no és una festa, però és difícil que una interpretació així no et reconciliï amb la humanitat. Pots tornar a néixer cada dia dins d’aquesta cançó. Crec que és bo rodejar-se de gent a qui li agrada la música, i per això vam crear el Club Vinil Tarragona. Descobrir per primer cop o recuperar-la després de molt temps sense escoltar-la pot veritablement arreglar-te el dia.

Una cançó que només m’agrada a mi (o això crec)

Això em passa bastant amb el country. No és que només m’agradi a mi, però hi ha molta gent que no el suporta. Hi ha coses tremendes com per exemple Driftwood on the River d’Ernest Tubb.

Un disc favorit

El 69 Love songs de The Magnetic Fields per exemple és molt favorit. Ho és des del primer dia que el vaig escoltar. La veritat és que amb Absolutely cuckoo, primera cançó del triple cd, ja vaig caure rendit. És colossal però sense atabalar, transparent també, i te’l pots fer teu si vols. Encara no entenc d’on va sortir tanta inspiració i com van poder quadrar tantes cançons en un sol disc sense avorrir. L’any passat el van tornar a reeditar en vinil, en una caixa de sis 10″ que crec que en facilita i millora l’escolta.

Una cançó per cantar amb les teves filles

Les meves filles tenen 3 i 9 anys… vull dir que, tot i que Mozart ja tenia simfonies a l’edat de la gran, encara són petites. Ho han de descobrir tot, imagina’t quina sort! Però ja comencen a reconèixer bones melodies. Per exemple Save it for a rainy day dels Jayhawks, cançons de Los Fresones Rebeldes i sobretot Jimmy had a Polaroid de Math and Physics Club agraden molt a les dues i ens les sabem de-re-que-te-memòria (i a mi em cau la bava, clar).

Un disc que no em canso d’escoltar

Juraria que a casa el Pet sounds dels Beach Boys el punxem a diari. Algú amb un poder extraordinari deu ocupar-se d’això. És un disc que sempre em tomba. Els seixanta van ser una època daurada per la música. Tampoc em canso mai d’escoltar el Forever breathes the lonely word de Felt, que també és bastant inabastable. Un disc que encara té misteri per a mi. Com quan vols mirar algo, però no… saps?

Una cançó favorita

In a sentimental mood de Duke Ellington & John Coltrane. Aquesta cançó m’ha quedat gravada d’una època en què estava obsessionat pel jazz. Tot en ella és immensitat i glòria. Encara ara li tinc respecte. De totes formes, les cançons on més em reconec tenen una quadratura pop, més simple però no per això més fàcils.  Estan fetes amb guitarres i tenen una bona tornada, com el que fan Teenage Fanclub o Lloyd Cole, per exemple.

El disc que més hagis escoltat

Possiblement hauria de tornar a l’adolescència a buscar-lo. I trobaria un k7 gravat de Bad Religion, segur. Vaig fondre uns quants walkman amb aquesta cinta, Against the grain la cara A i Generator a la B. També els discos de Belle & Sebastian de l’època Jeepster els he escoltat fins a la sacietat.

El disc que encara no tinc

Crec sincerament que si el que busques és tenir una col·lecció, el vinil és el format. Res et donarà més emoció, ni cd’s ni mp3, per descomptat. Et trobaràs amb discos impossibles, amb els que tens i els que sembla que no tindràs mai, els que sonaran regular i els que ho faran genial, els que t’apareixeran de casualitat, els originals, les reedicions… I llavors està aquesta espècie de deformitat del qui vol fer-se una discoteca, que consisteix en mirar-se la seva col·lecció i veure-hi només el que hi falta, els forats. Així que hi han molts discos que encara no tinc, molts. Per exemple, un que em faria especial il·lusió tenir és el disc perdut d’Islandia Nunca Quema.

https://islandianuncaquema.bandcamp.com/album/behold-the-evil-mind-dotted-lines-7

Un grup actual

Doug Tuttle està fent uns discos sensacionals, per pixar-te a sobre. Nick Waterhouse també és una passada, però també Real EstateUltimate Painting. N’hi ha tanta de música… I després estan els segells com Pretty Olivia Records o You are the Cosmos que treuen discos guapíssims, encara que no tot el que publiquin siguin grups actuals. Igual que Madmua Records i les seves precioses reedicions, que són un regal. El que et deia, mai escoltaries tota la música del món per molt temps que tinguessis.

Us aconsello un disc bo i barat 

A la segona mà hi ha molta cosa barata en vinil. Els LPs d’Aztec Camera, Roxy Music o Talking Heads. Discos canònics, barats i fàcils de trobar. I alguns clàssics en aquest sentit, això ja amb 7″, com el Limón limonero de Henry Stephen o els EPs de Renato Carosone, que n’hi ha patades i a mi m’agraden. Al Club també surt sovint el What do you think you’re doing de Billy Fury, un disc que es troba fàcil i tirat de preu per internet.