LNE us recomana: Albert Lax.

Per Frederic Cervelló

ALbert Lax por Andreu Riba.jpg
Foto: Andreu Riba

Albert Lax és un jove cantautor de Granollers amb influències evidents de Jeff Buckley i Muse. Al 2014 va publicar un recull de les seves primeres cançons sota el títol de First Demos. Aquest setembre ha editat el seu àlbum de debut, The Deepest String (Hidden Track DIY, 2017), format per cançons  que beuen del rock alternatiu dels 90 (Pearl Jam, Alice in Chains) i del folk-rock americà. El disc, produït per Victor Valiente, ha estat gravat entre Arenys de Mar (Nautilus) i Barcelona (La Mole). Victor Garcia s’ha encarregat de la masterització i Enric Lax del dibuix de la portada.

 Podeu escoltar-lo a https://albertlax.bandcamp.com/

LNE us recomana: Júlia.

Per Frederic Cervelló

Jordi Arques2
Foto: Jordi Arques.

Júlia és un duet d’Alcoi (l’Alcoià, València) format per Estela Tormo (guitarra elèctrica, baix, programacions i veu) i Lídia Vila (sintetitzadors, bases, guitarra elèctrica). La seva proposta musical fusiona folk, pop i electrònica, fet que fa que se les compari amb bandes de dreampop com Beach House, els primers Maga o Austra.

L’any 2012 van editar la seva primera referència, El mecanoscrit, que va rebre el premi Ovidi Montllor a la millor maqueta. El seu debut en llarg no va arribar fins tres anys més tard, amb la publicació de Nuvolàstic (Malatesta Records, 2015), produït per Dani Cardona, gravat i mesclat a El Sotano, València, i masteritzat per Enrique Soriano a Crossfade Mastering, València. L’artwork del disc, a càrrec de Soysoft, va guanyar el premi Ovidi Montllor a la categoria de millor disseny.

El passat 14 d’octubre van presentar, en un concert al Centre Cultural Mario Silvestre d’Alcoi, el seu segon disc, Pròxima B (Malatesta Records / Hidden Track Records, 2017), un treball ple d’atmosferes lo –fi i en el què l’electrònica juga un paper més destacat que les ha convertit en una de les bandes emergents més interessants de l’escena musical valenciana. Pròxima B ha estat gravat als estudis White Recorder d’Alcoi per Adrià Sempere, mesclat per Javier Vicente Carasueño a Saragossa i masteritzat per Javier Roldón als estudis Vacuum de Saragossa. La producció ha anat a càrrec de Carasueño i de Júlia; l’artwork és obra de Magda Arques i Sofia Hernández.

Podeu escoltar-les a: https://malatestarecords.bandcamp.com/album/pr-xima-b

LNE us recomana: L’Hereu Escampa.

Per Frederic Cervelló

Alberto Polo.jpg
Foto: Alberto Polo.

Algun dia ens haurem d’arromangar les mànigues i escriure amb deteniment sobre la proliferació dins l’escena musical de casa nostra en els darrers anys de grups de hardcore – en totes les seves variants – formats només per un guitarra i un bateria, reduint el set a la mínima expressió, des de Les Aus a Cala Vento passant per vàlius, Meconio o Retirada!

Avui, però, toca parlar en exclusiva d’un d’aquests grups: L’Hereu Escampa, duet punk de Manlleu (Osona, Barcelona) format l’any 2010 per Carles Generó (guitarra i veus) i Guillem Colomer (bateria i veus), músics que ja havien participat anteriorment en altres projectes musicals sorgits a la Plana de Vic, epicentre musical del país, com Woses, Desperdicios o Turnstile.

Influenciats per bandes com Japandroids, Cap’n Jazz o Japanther, la seva proposta es basa en l’austeritat en el format, els canvis de ritme, la contundència de les percussions, l’agressivitat de les guitarres i el crit com a màxima expressió. El nom del grup el prenen del títol d’un dels capítols de La memòria dels cargols, mítica sèrie de TV3, i d’un text de Josep Pla.

Al 2011 van editar la seva primera referència, el seminal S/T (Famèlic Records), gravat, coproduït i mesclat per Edgar Rodríguez, masteritzat per Ryan Schwabe i amb artwork de Tània Terror. Un any després van compartir EP amb els Her Only Presence en l’ Split EP, editat per Famèlic. El debut en llarg de la banda va arribar el 2013, amb Llamp de Déu (Famèlic Records), amb el què començaren una prolífica relació amb els germans Garcia, d’Ultramarinos Costa Brava, responsables de la gravació, mescla i masterització del disc. Al 2015 van editar el single L’Esclafit (Famèlic Records), gravat i mesclat per Edgar Rodríguez i masteritzat per Victor Garcia a Ultramarinos Costa Brava.

Aquest mes d’octubre han editat el seu segon disc, Pren la matinada (Famèlic Records), que arriba quatre anys després del primer, un lapse de temps provocat, segons indiquen des del seu segell, per diversos canvis de local d’assaig i per un seguit de dificultats que han acabat tenyint les seves noves cançons d’un to més reflexiu, personal i místic. L’ LP ha estat gravat entre Cal Pau Recordings i Ultramarinos Costa Brava i ha comptat amb la participació de Santi Garcia, Borja Pérez i Víctor Garcia en la gravació, producció, mescla i masterització. L’artwork ha anat de nou a càrrec de la Tània Terror.

Podeu escoltar-los a: https://lhereuescampa.bandcamp.com/

LNE us recomana: Somadamantina.

Per Frederic Cervelló

somadamantina-1200x590

La madrilenya Somadamantina és considerada una de les pioneres de l’escena dancehall i trap de l’Estat espanyol. Va debutar el 2012 penjant, com la resta dels seus col·legues, les seves cançons a Internet i adquirint immediatament el rang de reina del trap. Vinculada amb el col·lectiu La Vendición, va col·laborar amb Young Beef abans que aquest passés a formar part de Pxxr Gvng, (actualment coneguts com Los Santos).

Se la va catalogar com a rara avis dins l’escena, doncs a banda de la qualitat de les seves lletres (reconeix la influència de Oscar Wilde, Plató, Oriana Fallaci o Miguel Hernández) tenia gustos musicals diversos: The Strokes, Led Zepellin, Nirvana o La Mala Rodríguez.

Durant uns anys va estar desconnectada de la música però aquest 2017 ha tornat amb força amb l’edició de dos senzills: Wet (amb el àlies de Original Brillantes) i Hermoso, tots dos sota el paraigües de La Vendición Records. Aquest any ha ofert més concerts del que era habitual en ella, fet que li donava cert toc enigmàtic, i l’hem pogut veure, per exemple, al Eufònic Festival.

https://soundcloud.com/somadamantina

http://lavendicion.com/

LNE us recomana: Ubaldo.

Per Frederic Cervelló.

ubaldo5-1200x590.jpg

Ubaldo és el projecte més personal del guitarrista ampostí Andreu G. Serra, responsable del segell discogràfic Boira Discos i ex-membre dels també ebrencs Ensemble Topogràfic.

La seva proposta veu del noise, l’ambient, la improvisació i la música experimental. L’any 2014 va editar el seu primer treball, Sud Ego (Boira Discos), un disc, produït i mesclat per Carlos Martorell (Shoeg, Ensemble Topogràfic), que «sorgeix de les improvisacions en un mateix, entre Amposta i Barcelona, entre el local d’assaig de Tosses i l’habitació del carrer Unió durant el 2014». L’artwork i el disseny del disc anava a càrrec d’Alex Basterra.

Aquest 2017 ha editat la seva segona referència, La pèrdua de l’estat (Boira Discos), en el què hi predominen atmosferes humides que contrasten amb guitarres hiperactives i veus que es perden entre capes i repeticions. Aquest cop ha estat ell mateix, llicenciat en Art i Disseny a l’Escola Massana (Barcelona), qui s’ha encarregat de l’art i el disseny del disc.

La pèrdua de l’estat es va editar originalment en cassette però l’Andreu ha aconseguit aquest estiu els diners suficients, gràcies a una exitosa campanya de verkami, per poder-lo publicar també en format vinil.

Es comenta que quan els Yo La Tengo va efectuar la seva mítica visita a l’Ultra-Local Records de Poblenou, aprofitant que prenien part del cartell del Tibidabo Live Festival (2015), d’entre els discos que es van comprar hi figurava el cassette de debut d’Ubaldo. Ira Kaplan ja coneix la proposta musical de l’Andreu. Ara us toca a vosaltres.

https://ubaldo.bandcamp.com/

LNE us recomana: Últim Cavall.

Per Frederic Cervelló

ultimoca

Aquesta setmana us recomanem Últim Cavall, banda de Sant Pere de Ribes (el Garraf, Barcelona) capitanejada per Rafa Monzó (veu, guitarres elèctriques, sintetitzadors) i Francesc Pascual (bateria). Els acompanyen Valle Plaza (teclats i veus), Jacob Serra (guitarra i veus) i Toni Jordan (baix). Amb influències de grups post-punk com Joy Division o The Jesus and Mary Chain, la proposta d’ Últim Cavall es mou entre el dream pop, el shoegaze i el noise pop.

L’any 2015 van editar la seva primera referència, Últim Cavall EP (auto-editat), gravat i masteritzat per Jordi Moncho, col·laborador de la banda des de l’inici i responsable del seu so. Al març d’aquest any van publicar el seu primer LP, Records de Kyoto (Discos de Kirlian), de nou gravat i masteritzat per Jordi Moncho als estudis La cova i Two Ties Recording.

Podeu escoltar-los a:

https://ultimcavall.bandcamp.com/

LNE us recomana: El Pèsol Feréstec.

Per Frederic Cervelló

Estrenem-Lot-avancament-pesol-ferestec_1768033259_39788630_3971x2647.jpg

El Pèsol Feréstec és una banda barcelonina que combina l’esperit i la immediatesa del punk amb la poesia. Formats l’any 2003, actualment en formen part en Gerard Segura (vàlius) a la guitarra i veu, en Marià Codina (Estruç) a la bateria i teclat, la Carlota Serrahima a la veu, la Montserrat Martin (Rombo) al baix i la poeta Maria Cabrera a la rapsòdia. També hi han pres part anteriorment en Vito Spampinato (baix) i la Cèlia Nadal (rapsòdia). Entre els seus referents trobem Pau Riba, Sisa, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, The Feelies i Young Marble Giants.

Després d’un primer disc fallit, Fa temps que ho diem (La Salseta Records, 2011), la banda es va fer un lloc a l’escena independent de casa nostra amb Cor de carn (The Indian Runners, 2015), gravat, mesclat i masteritzat per Cristian Pallejà i Ferran Resines als estudis cavall fort. El disc incloïa sis poemes musicats (Maria Mercè Marçal, Blai Bonet, Jordi Vintró, Carles Riba, Ausiàs March, Gabriel Ferrater i Marià Vilangómez), dos poemes d’Enric Casasses, una versió de Pepe Sales (“Virgo Vamp”) i tres cançons pròpies.

Aquest abril han editat la seva tercera referència, l’imperdible Treure’n robins (The Indian Runners, 2017), gravat, produït i mesclat als estudis Caballo Grande per en Ferran Resines i en Cristian Pallejà i masteritzat a l’Estudio Hukot per en Milo Gomberoff. El disc inclou tres poemes musicats de Maria Cabrera, recent guanyadora del premi Carles Riba de poesia, dos dels quals pertanyents a La Ciutat Cansada (Óssa Menor, 2017); un poema de Joan Vinyoli, quatre cançons pròpies i una versió del clàssic de Rino Gaetano Ma il cielo è sempre piu blu, que tanca el disc. La il·lustració de la coberta és de Pol Montserrat.

Els podeu escoltar a: https://pesol.bandcamp.com/