Melòmans: Ferran Baucells

 

Per LNE

12322714_1030433900360706_3842445370306205240_o

Darrera de Ran Ran Ran hi trobem Ferran Baucells i Jordi Farreras. Ran Ran Ran és la nova encarnació amb la que Ferran Baucells importa l’esperit de l’americana i s’empapa de la tradició del folk per acabar coquetejant amb l’electrònica. Sorgit de les cendres de Tired Hippo ha anat creixent poc a poc, estirant sorolls de l’ipad, amb en Jordi donant el contrapunt rítmic i estrenyent llaços amb bandes de l’underground del Poblenou o de l’escena antifolk. El 2015 van recollir les seves enigmàtiques cançons en un cd homònim, “Ran Ran Ran” (Bankrobber, 2015) i aquest 2017 han publicat “L’hereu” (Bankrobber, 2017), un dels discos candidats a estar a les llistes del millor de l’any. 

1.- Un disc de Dylan: “New Morning” (Columbia, 1970)

Comença el disc amb “If not for you” i “Day of the locusts” transmetent una calidesa que fa sentir bé. Segur que no és una de les obres de referència de Dylan però aquest disc té un encant i cançons tan rodones com “The man in me” o “Sign on the window” que fan que no m’hagi cansat mai d’escoltar-lo.

2.- Un disc amb el que vaig aprendre a tocar la guitarra: Izzy Stradlin and the Ju Ju Honds (Universal, 1992)

Quan començava a tocar la guitarra em passava tardes senceres tocant a sobre d’aquest disc (i els dos primers de The Black Crowes i els Use your illusion). així anava desxifrant afinacions, acords, canvis i estructures. Encara no tinc molt clar com és que vaig decidir comprar-me aquest disc. La portada va ser un dels factors clau i llavors vaig descobrir un disc molt stonià que em va atrapar.

3.- Un disc de The velvet Underground: “Loaded” (Warner, 1970)

Va ser el primer disc de la VU que vaig escoltar i en aquesta llista realment podríen entrar els quatre discos d’estudi que van gravar. tot i que en aquest no hi és la Moe Tucker a la bateria, la sensació d’escoltar per primer cop cançons perfectes com “Sweet Jane”, “Rock’n’Roll” o “I found a reason” no s’oblida… a més dels outtakes d’aquest disc on s’hi troben joies que anirà recuperant en Lou Reed durant anys com “Satellite of love” i un darrer argument a favor d’aquest disc: “Oh! Sweet nothing”

4.- Un disc impossible (però possible): “Bubble & Scrape” (SubPop, 1993) de Sebadoh

La màgia de tres persones fent música en un grup: les boniques cançons de Lou barlow, els hits directes de Jason Loewenstein i els temes més bojos d’Eric Gaffney i tot barrejat en un disc que no deixa de sorprendre. Singles perfectes com “Sister” o “Sixteen”, temes com “Soul and fire” o “Think ( let tomorrow bee)” que donen la mesura del compositor que és en Lou Barlow. Potser les cançons d’Eric Gaffney capgiren a les primeres escoltes però si entres en el seu univers et guanya.

5.- Un disc dels Rolling Stones: “Exile on Main Street” (Virgin, 1972)

El meu germà el posava molt sovint i en un primer moment a mi em flipava més la seva portada i les seves fotografies, que en format vinil lluia espectacular i em deixaven ben intrigat. Llavors vaig anar escoltant bé els temes, cara a cara, era un doble vinil i anaves topant amb clàssics a mesura que avançava el disc (“Rip this joint”, “Sweet black angel”, “Lovin’ cup”, “All down the line”, etc.). Descobrir després tot el que va ser el procés de gravació a un castell de França… difícil de superar…

6.- Un disc per viatjar: “Horses in the sky” (Constellation, 2005) de Silver Mt. Zion

Pocs discos han tingut tan impacte en mi com aquest. Cançons “circulars”, la intensitat amb la que canten i toquen i sentir la música com la transmet… els quasi 12 minuts del tema inicial deixen sense respiració i el disc segueix en la mateixa espiral sense aturar-se.

7.- Un disc dels YO LA TENGO: “Electr-o-pura” (Matador, 1995)

Recordo descobrir els YLT amb aquest disc i desmuntar-se el poc que sabia sobre tocar la guitarra, escales, solos, etc. Tot donava igual un cop escoltaves “My heart’s reflection” o “Blue line swinger”… I tots els discos que havien fet ja i els que havien de venir…

8.- Un disc que no falla mai: “Crooked rain, crooked rain” (Matador, 1994) de Pavement

“Elevate me later”, “Gold Soundz”, “Range life”… No, no falla mai aquest disc… L’inici demanegat ja presagia un disc imprevisible i irresistible. Stephen Malkmus i la seva afinació i la seva forma de tocar la guitarra… No crec que estigui prou reconegut el seu talent.

9.- Un disc de Sufjan Stevens: “The Age of Adz” (Ashmatic Kitty, 2010)

Penso que no tornaré a veure un concert com els dos que va fer a l’Auditori del Fòrum al Primavera de fa uns anys… Presentava aquest disc però qualsevol dels seus discos és imprescindible. Però és el final amb “I want to be well” i “Impossible soul” el que em decideix per aquest, sobretot perquè en dues cançons mostra més talent que en la majoria de discos que es publiquen i es publicaran (començant pels de Ran Ran Ran, és clar!)

10.- Un disc de guitarres: “Penthouse” (Elektra, 1995) de Luna

Luna presentava el “Pup tent” a Bikini, jo no els coneixia però l’Enric, el bateria de la banda amb la que estava en aquell moment, em va dir que hi anés, que em molarien i molts anys després és la banda que més cops he vist en directe. Com dos guitarristes s’ajunten per fer crèixer les cançons, sense que un destaqui més que l’altre, tods dos amb el seu espai, és un plaer veure’ls en concert i sentir discos com “Penthouse”. L’entrada de “Chinatown” ja et situa i “Sideshow by the seashore” o la genial “23 minutes in Brussels” et guanyen segur.

 

Melòmans: Vladimir Lozano

Vladimir és un nom comú a Rússia el diminutiu del qual és Vova però ni és rus ni mai ningú l’ha cridat així. En Vladi té el cap ple de melodies, passa les hores pensant en la música, rodejat de cançons i col·leccionant discos. Ara el coneixem per ser membre fundador del Club Vinil Tarragona, l’entitat que presideix i que des de fa 3 anys reuneix a la nostra província malalts de la música com ell. En el passat va exercir durant un període de tres anys de col·laborador de la revista Mondosonoro, a més de ser membre de la formació tarragonina Fred Secret. Actualment segueix tocant la guitarra amb The Clantons i, de tant en tant, també el podem veure passejant vinils de la seva discoteca i punxant sota el nom de Mejor Playa. I el que ningú s’atreviria mai a discutir és que en Vladi és una gran persona.

Una cançó que ens alegri el dia

D’acord que el disc Cry to me de Solomon Burke no és una festa, però és difícil que una interpretació així no et reconciliï amb la humanitat. Pots tornar a néixer cada dia dins d’aquesta cançó. Crec que és bo rodejar-se de gent a qui li agrada la música, i per això vam crear el Club Vinil Tarragona. Descobrir per primer cop o recuperar-la després de molt temps sense escoltar-la pot veritablement arreglar-te el dia.

Una cançó que només m’agrada a mi (o això crec)

Això em passa bastant amb el country. No és que només m’agradi a mi, però hi ha molta gent que no el suporta. Hi ha coses tremendes com per exemple Driftwood on the River d’Ernest Tubb.

Un disc favorit

El 69 Love songs de The Magnetic Fields per exemple és molt favorit. Ho és des del primer dia que el vaig escoltar. La veritat és que amb Absolutely cuckoo, primera cançó del triple cd, ja vaig caure rendit. És colossal però sense atabalar, transparent també, i te’l pots fer teu si vols. Encara no entenc d’on va sortir tanta inspiració i com van poder quadrar tantes cançons en un sol disc sense avorrir. L’any passat el van tornar a reeditar en vinil, en una caixa de sis 10″ que crec que en facilita i millora l’escolta.

Una cançó per cantar amb les teves filles

Les meves filles tenen 3 i 9 anys… vull dir que, tot i que Mozart ja tenia simfonies a l’edat de la gran, encara són petites. Ho han de descobrir tot, imagina’t quina sort! Però ja comencen a reconèixer bones melodies. Per exemple Save it for a rainy day dels Jayhawks, cançons de Los Fresones Rebeldes i sobretot Jimmy had a Polaroid de Math and Physics Club agraden molt a les dues i ens les sabem de-re-que-te-memòria (i a mi em cau la bava, clar).

Un disc que no em canso d’escoltar

Juraria que a casa el Pet sounds dels Beach Boys el punxem a diari. Algú amb un poder extraordinari deu ocupar-se d’això. És un disc que sempre em tomba. Els seixanta van ser una època daurada per la música. Tampoc em canso mai d’escoltar el Forever breathes the lonely word de Felt, que també és bastant inabastable. Un disc que encara té misteri per a mi. Com quan vols mirar algo, però no… saps?

Una cançó favorita

In a sentimental mood de Duke Ellington & John Coltrane. Aquesta cançó m’ha quedat gravada d’una època en què estava obsessionat pel jazz. Tot en ella és immensitat i glòria. Encara ara li tinc respecte. De totes formes, les cançons on més em reconec tenen una quadratura pop, més simple però no per això més fàcils.  Estan fetes amb guitarres i tenen una bona tornada, com el que fan Teenage Fanclub o Lloyd Cole, per exemple.

El disc que més hagis escoltat

Possiblement hauria de tornar a l’adolescència a buscar-lo. I trobaria un k7 gravat de Bad Religion, segur. Vaig fondre uns quants walkman amb aquesta cinta, Against the grain la cara A i Generator a la B. També els discos de Belle & Sebastian de l’època Jeepster els he escoltat fins a la sacietat.

El disc que encara no tinc

Crec sincerament que si el que busques és tenir una col·lecció, el vinil és el format. Res et donarà més emoció, ni cd’s ni mp3, per descomptat. Et trobaràs amb discos impossibles, amb els que tens i els que sembla que no tindràs mai, els que sonaran regular i els que ho faran genial, els que t’apareixeran de casualitat, els originals, les reedicions… I llavors està aquesta espècie de deformitat del qui vol fer-se una discoteca, que consisteix en mirar-se la seva col·lecció i veure-hi només el que hi falta, els forats. Així que hi han molts discos que encara no tinc, molts. Per exemple, un que em faria especial il·lusió tenir és el disc perdut d’Islandia Nunca Quema.

https://islandianuncaquema.bandcamp.com/album/behold-the-evil-mind-dotted-lines-7

Un grup actual

Doug Tuttle està fent uns discos sensacionals, per pixar-te a sobre. Nick Waterhouse també és una passada, però també Real EstateUltimate Painting. N’hi ha tanta de música… I després estan els segells com Pretty Olivia Records o You are the Cosmos que treuen discos guapíssims, encara que no tot el que publiquin siguin grups actuals. Igual que Madmua Records i les seves precioses reedicions, que són un regal. El que et deia, mai escoltaries tota la música del món per molt temps que tinguessis.

Us aconsello un disc bo i barat 

A la segona mà hi ha molta cosa barata en vinil. Els LPs d’Aztec Camera, Roxy Music o Talking Heads. Discos canònics, barats i fàcils de trobar. I alguns clàssics en aquest sentit, això ja amb 7″, com el Limón limonero de Henry Stephen o els EPs de Renato Carosone, que n’hi ha patades i a mi m’agraden. Al Club també surt sovint el What do you think you’re doing de Billy Fury, un disc que es troba fàcil i tirat de preu per internet.

Melòmans: Marta Salicrú

Per Frederic Cervelló

marta-salicru1

La nostra melòmana d’aquest mes de setembre és la periodista barcelonina Marta Salicrú, coautora, juntament amb l’Andreu Gomila, del llibre Putos himnes generacionals (Empúries, 2015), relat de l’escena musical catalana dels darrers quinze anys, i cap de redacció i coordinadora de la secció de música de la revista Time Out Barcelona.

Llicenciada en Humanitats (2002) i Periodisme (2004) per la Universitat Pompeu Fabra, va començar a escriure crítiques de discos i concerts a la web Popchild i a la revista Go Mag. Va ser cap de redacció de la fugaç revista musical 33 RPM i va tenir un programa de ràdio durant quatre temporades a Scanner FM. Des del 2008 treballa a Time Out Barcelona, feina que compagina amb col·laboracions en altres mitjans, com la revista musical Rockdelux i l’emissora de ràdio per internet iCat.cat.

És membre, juntament amb l’Alex Cabau, de la parella de djs Bonnie & Clyde, habituals en sales com Razzmatazz, de la què en van ser residents, Cassette Bar, Mond Bar, la [2] de Nitsa o la BeCool. També han punxat al festival britànic Indietracks i al club londinenc How Does It Feel To Be Loved.

Aquest final d’estiu, la Marta Salicrú i els seus companys de redacció de Time Out Barcelona s’enfronten a un nou repte. A partir del 14 de setembre, la revista, que fins ara es podia aconseguir els dimecres en quioscos i els divendres encartada amb El Periódico, es distribuirà gratuïtament i sense intermediaris, com ja passa en les edicions de Londres i Nova York, en més de 150 punts de la ciutat de Barcelona i altres municipis de l’àrea metropolitana. Estan treballant per arribar també a les principals ciutats de la resta de Catalunya.

Mentre els àvids lectors del Time Out residents al sud de Catalunya esperem constatar com ens afectarà aquesta decisió, la Marta ens demostra el tros de melòmana que és tot responent el següent qüestionari.

  1. Un puto himne generacional.

Per fer una mica de promo del llibre que vaig publicar ara fa un any amb l’Andreu Gomila, ‘Putos himnes generacionals’ (Empúries), i alhora explicar el per què del títol, triaré una cançó del ‘Set tota la vida’ (2007), de Mishima. D’una banda, perquè el títol del llibre és una frase que vaig robar a la Flora Saura, parella del David Carabén: la va deixar anar al concert de presentació de ‘L’ànsia que cura’, el 2014, i em va semblar perfecta com a títol d’aquest llibre de no ficció en què l’Andreu i jo expliquem en primera persona com hem viscut la història d’alguns dels músics que han fet possible aquesta era daurada del pop català que vivim des de fa uns quinze anys. A mi el ‘Set tota la vida’ va ser el disc que em va obrir els ulls amb el pop d’aquí: era una indie amb prejudicis només interessada en el pop estranger. I que un àlbum fet aquí m’agradés tant, em va obrir les portes a tots els grans discos catalans que havien de venir. La meva favorita és ‘Un tros de fang’, però com a puto himne generacional em funciona millor ‘Qui n’ha begut’.

  1. La cançó que et fa ballar, ballar i ballar.

M’agrada molt ballar i ho ballo tot: des de ZA! (ells mateixos admeten que és tot un repte) a trap (el meu twerking ha millorat bastant amb la pràctica) passant per la rumba i el pop africà. Podria dir ‘Heatwave’, de Martha Reeves and the Vandellas, però com que m’agrada molt escoltar música nova em decantaré per sons més contemporanis amb ‘Formation‘, carta de presentació de l’últim disc de Beyoncé, ‘Lemonade’, que em sembla una obra mestra i el millor disc de pop del 2016.

  1. El millor disc de pop fet a Escòcia.

Uf, quina pregunta més difícil! El pop escocès és una de les meves debilitats: Orange Juice i Edwyn Collins, Aztec Camera i Roddy Frame, The Pastels, The Vaselines, BMX Bandits, són tots grups de capçalera. Però si m’haig de quedar amb un disc dubto entre ‘If you’re feeling synister’, de Belle and Sebastian, i ‘Songs from Northern Britain‘ (1997), de Teenage Fanclub, que també formen part de l’Scottish pop, esclar.

  1. La cançó perfecta per tancar una sessió memorable de Bonnie & Clyde.

Tot i que l’Aleix i jo ja no punxem gaire, una de les cançons que hem fet servir per tancar o apropar-nos al final de la sessió les últimes vegades ha estat ‘Everywhere’, de Fleetwood Mac. Per tancar els clàssics són infal·libles. Però potser el tema amb què hem tancat més cops, quan érem DJs residents del Pop Bar del Razzmatazz, és ‘Porque te vas’, de Jeanette. Ens assegurava els aplaudiments finals, que sempre s’agraeixen.

  1. Una cançó que a tu et torna boja i que la resta de la redacció del Time Out Barcelona no pot sofrir.

A la redacció estem prou ben avinguts musicalment, i trobo cert quòrum tant en la meva devoció per les dives del pop com en la meva afició més recent al trap i el reggaeton. Però la meva admiració pels Pet Shop Boys, un dels meus grups favorits des de fa dècades, em comporta agres polèmiques amb la facció més rockista de Time Out.

  1. El teu guilty pleasure; és a dir, la cançó o disc que et fa una mica de vergonya admetre que t’agrada.

No tinc ‘guilty pleasures’, perquè m’encanta molta música comercial i no em fa cap vergonya: no crec en les divisions d’alta i baixa cultura i em sento orgullosa de tenir gustos prou eclèctics com per poder gaudir tant d’Steve Reich com de Britney Spears o Camela. Em va causar sorpresa que m’agradessin tant els últims discos de Carly Rae Jepsen (‘Emotion’, del 2015), un disc que hagués hagut de tenir molta més sort) i Justin Bieber (‘Purpose’, 2015; aquest cop sí que l’aniré a veure en directe). Però també em vaig fer un fart de ballar ‘El taxi’ i ‘La gozadera’, i el ‘hit de la Shakira i el Carlos Baute d’aquest any, ‘La bicicleta’, em fa cert ’tilín’.

  1. La cançó que t’agradava de petita i que encara ara t’emociona.

M’omple d’orgull dir que he vist Madonna totes les vegades que ha actuat a Barcelona, la primera el 1990, amb el seu icònic Blond Ambition World Tour, que va passar per l’Estadi Olímpic. Jo tenia 10 anys i hi vam anar amb ma mare perquè jo li ho vaig demanar siuplau sisplau: recordo perfectament el moment en què em va ensenyar que teníem entrades. 26 anys després continuo admirant la Madge, i ‘Like a prayer’ em sembla una obra mestra del pop.

  1. La darrera descoberta musical.

La meva última cançó favorita és ‘Antes de morirme’, la col·laboració del raper C. Tangana amb la cantant Rosalía, per mi la cançó de l’estiu del 2016. Però l’últimíssim grup que he descobert i que m’ha interessat és un jove quartet punk-pop escocès, The Spook School (els vaig veure a l’edició d’aquest estiu del festival anglès Indietracks), que tenen un discurs ‘queer’ molt interessant, contra la separació de gèneres, i que en directe sonen molt contundents. El seu segon LP es diu ‘Try to be hopeful’ (2015).