Entrevista a Joan Miquel Oliver: “Avui en dia la música és molt pirotècnica, prefabricada i el que busca és impressionar”

Text: Laura Julià. Fotografies: Marta Escolà.

Dos anys després d’enlairar el seu Pegasus (2015), Joan Miquel Oliver va tornar dissabte a Tarragona a presentar el seu nou àlbum, Atlantis (Sony Music, 2017) al Teatre Tarragona.

Ex fundador, compositor i guitarrista d’Antònia Font, Joan Miquel es defineix com un músic que es dedica a fer una espècie de món paral•lel a la realitat amb música i paraules. Remarca que la realitat no li agrada i està desordenada. Ell fa discos que fan que tot tingui més sentit.

jmotgn23

  • Què podem trobar a Atlantis? És una continuació de Pegasus?

Sí, però no és que jo m’ho proposés, jo crec que és perquè la música que m’agrada sempre va una mica a la mateixa línia i els meus discos en realitat sempre cerquen el mateix. Podríem dir que tant Pegasus com Atlantis són un intent de crear un micromón de Mediterrani, fantasia, molt de cromatisme, intentar cercar veritats molt pures i a la vegada molt senzilles. Són dos discos molt fets de la mateixa manera.

  • En el nou disc es nota un canvi a més electrònic. Pot afectar al directe?

Sí, hi ha un canvi més electrònic. Crec que la meva relació amb les maquinetes culmina una mica amb el disc Atlantis. A la cançó pròpia d’Atlantis, no hi ha ni una sola pista acústica, és 100% electrònica.

Pel que fa el directe, crec que és molt diferent respecte al disc. Si plantegéssim els discos de cara com s’han de fer en directe, tant el disc com el directe, perdrien molt. Crec que son dos àmbits molt diferents, especialment en el meu cas, ja que jo treballo sol en el disc i damunt l’escenari treballo en companyia. Es com si fóssim dos formacions musicals totalment diferents amb les mateixes cançons. Es podria dir que són versions diferents dels mateixos temes.

  • Ets el productor dels teus discos?

Sí, normalment si. La figura del productor en el meu cas és diferent. Les meves cançons no existeixen abans de començar a sonar, és a dir escric la música i la lletra tot a la vegada inclús abans de gravar, quan la cançó encara no està acabada. La meva música en el mateix temps que és creada ja comença a sonar d’una manera molt determinada. 

  • Com creus que has evolucionat com a músic?

Crec que cada vegada entenc més què és la música. Quan comences en aquest món ho fas copiant o imitant sonoritats d’altra gent. I poc a poc arribes a relacionar-te amb la música d’una manera molt intima i directa. La teva pròpia música es transforma amb un fenomen físic i tu duus a terme el teu projecte amb un material sonor, abstracte… que no té límits. És un llenguatge que pot ser molt experimental.

 jmotgn72

  • També escrius llibres, tens pensat publicar-ne algun de nou?

Sí, els llibres m’agraden molt. Sempre tinc una idea molt concreta i li poso paraules. La primera vegada que vaig escriure el llibre tenia la sensació de que estava fent un disc sense música. Jugava en les paraules sense el condicional musical. I em va agradar molt. Ara mateix he acabat d’escriure una novel·la i estem preparant la publicació per aquest any vinent. L’estil serà semblant a tot el que he fet fins ara.

  • Quins grups t’han influenciat més per a que ara et dediquis a la música?

The Police, Dire Straits, Mike Oldfield… els grups que havia en aquella època. Avui en dia aquesta música ja està superada, fins i tot superades pels seus propis autors. Ara mateix val molt més el que està fent; per exemple, Mark Knopfler, guitarrista i compositor de Dire Straits. Tot té la seva època, però jo encara els escolto.

Penso que avui en dia la música és molt pirotècnica, és prefabricada i el que busca és impressionar. En canvi als anys seixanta o setanta, es feia tot d’una manera molt més rudimentària, espontània o artesanal. Tot i que avui en dia també hi ha molts músics que et sorprenen, penso que estan més pendents de si funcionarà que de gaudir de la pròpia música.

  • Amb quin músic t’agradaria col·laborar?

M’encantaria fer una cançó amb Mike Oldfield o amb Frank Zappa, si estés viu.

  • A quin festival, ja sigui a nivell nacional o internacional, t’agradaria tocar que tinguis pendent?

Els festivals m’agraden tots pel que signifiquen. Tens cinquanta minuts per demostrar el que vals a davant de molta gent que no t’ha escoltat mai, i a mi això m’encanta. T’estimula molt trobar públic nou. Personalment m’és igual tocar a un festivalet d’un poble petit que al Primavera Sound.

No sabria dir-te un festival en concret perquè el més important per mi és tocar, és el que  més m’agrada.

  • Tens algun ritual abans de sortir a actuar?

Abans de sortir a actuar encara em fa una mica de por. Sempre surto preocupat per la veu. Per si cantaré bé o si tindré el to interpretatiu correcte… però és una cosa que he après a patir en silenci.

Ser cantant no és fàcil, el teu instrument és la veu i mai saps com reaccionarà.

La veu et defineix com a persona i per un músic és la seva identitat. Per això m’agrada molt fer servir la veu per comunicar-me amb la gent . Però no tinc cap ritual apart del típic per saber que tinc la veu bé.

  • Com composes i quan saps que una cançó està acabada?

Trec la meva guitarra i em poso a pensar i a improvisar. Intento posar paraules a totes les imatges que em passen pel cap.

La realitat m’inspira fins a cert punt, jo tinc molta imaginació.

Una cançó està acabada quan veus que no podia ser d’un altra manera. He de reconèixer que tinc cançons que no les he acabat i estan publicades. Cançons que no eren perfectes, però tenien les seves virtuts suficients com per justificar que algú a banda de mi les escoltés.

jmotgn08

  • Alguna de les teves cançons té un significat especial per a tu?

 Hi ha cançons que m’agraden del meu repertori. Com per exemple; “milers d’habitants”, una cançó d’Antònia Font o “marès a radial” del meu anterior treball Pegasus.

“Marès a radial” té una frase que per mi és el millor que he escrit mai “veig piràmides de sal coniformes”. Crec que la poesia es tracta d’això, de poder expirar l’actitud de la vida real.

  • M’agradaria preguntar-te sobre el panorama musical mallorquí i català. Com ho veus en els darrers anys?

 Molt bé, en els darrers anys ha pegat un salt increïble. Abans estava molt limitada, sempre amb els mateixos grups, però ara la música de casa nostra és molt més efímera i s’ha fet un espai dins la indústria musical. Ara l’èxit d’una cançó no dura res però està bé, així tenim més varietat.

  • Ja per acabar… quins plans de futur tens?

Pegasus i Atlantis eren dos discos d’una trilogia que em vaig comprometre a acabar. I em falta publicar aquest tercer disc, que ja el tinc bastant avançat. També comptaré amb la col·laboració del pintor Albert Pinya i a més el nom del disc torna a tenir un nom amb referències mitològiques.

Es traurà al mercat a principis del 2019, però després de publicar-lo no em sotmetré més a aquest ritme de mercat. Després potser faré un disc per any o descansaré una bona temporada.

Joan Miquel Oliver al Teatre Tarragona

Aquest dissabte 11 de novembre, Joan Miquel Oliver ha presentat “Atlantis” (Sony Music, 2017) al Teatre Tarragona. Acompanyat de Jaume Manresa als teclats i Xarli Oliver a la bateria i percussions, ha alternat els temes del seu nou disc amb els clàssics de la seva discografia.

Fotografies de Marta Escolà · @laMartu30

Instagramer de la quinzena: Albert Jordà

 

El nostre Instagramer de la Quinzena és el músic tarragoní Albert Jordà, @albert_jorda a IG. Ens diu això:

“Puc dir amb veu alta que no tinc ni idea de fotografia. La única tècnica que faig servir és la de l’impuls que em surt de dins quan veig alguna cosa susceptible a ser fotografiada o bé perquè en vull guardar el record.

L’esperit de l’app instagram em recorda els anys que duia una càmera lomogràfica  i cercava per racons intrèpids l’espontaneïtat d’una imatge atractiva i atrevida que se’m creués pel camí, però a més, aquesta aplicació gaudeix de la gràcia de compartir amb amics i seguidors allò que ens emociona i hem volgut retratar.

El meu compte instagram (@albert_jorda) es basa majoritàriament en instantànies  dedicades a les meves tres grans passions: paisatges (mar, muntanya, Tarragona…), música (concerts, discos, coses meves…) i tot allò que forma part del meu dia a dia (gent, família, objectes, etc).

Com veureu he fet una petita tria basant-me en aquest tres conceptes bàsics que m’envolten a diari. Imatges que tinc al cap, que guardo dins el meu cor i que ara també les comparteixo amb tots vosaltres”.

També el trobareu a: albertjorda.com o bé al Twitter com @albert_jorda

 

Melòmans: Ferran Baucells

 

Per LNE

12322714_1030433900360706_3842445370306205240_o

Darrera de Ran Ran Ran hi trobem Ferran Baucells i Jordi Farreras. Ran Ran Ran és la nova encarnació amb la que Ferran Baucells importa l’esperit de l’americana i s’empapa de la tradició del folk per acabar coquetejant amb l’electrònica. Sorgit de les cendres de Tired Hippo ha anat creixent poc a poc, estirant sorolls de l’ipad, amb en Jordi donant el contrapunt rítmic i estrenyent llaços amb bandes de l’underground del Poblenou o de l’escena antifolk. El 2015 van recollir les seves enigmàtiques cançons en un cd homònim, “Ran Ran Ran” (Bankrobber, 2015) i aquest 2017 han publicat “L’hereu” (Bankrobber, 2017), un dels discos candidats a estar a les llistes del millor de l’any. 

1.- Un disc de Dylan: “New Morning” (Columbia, 1970)

Comença el disc amb “If not for you” i “Day of the locusts” transmetent una calidesa que fa sentir bé. Segur que no és una de les obres de referència de Dylan però aquest disc té un encant i cançons tan rodones com “The man in me” o “Sign on the window” que fan que no m’hagi cansat mai d’escoltar-lo.

2.- Un disc amb el que vaig aprendre a tocar la guitarra: Izzy Stradlin and the Ju Ju Honds (Universal, 1992)

Quan començava a tocar la guitarra em passava tardes senceres tocant a sobre d’aquest disc (i els dos primers de The Black Crowes i els Use your illusion). així anava desxifrant afinacions, acords, canvis i estructures. Encara no tinc molt clar com és que vaig decidir comprar-me aquest disc. La portada va ser un dels factors clau i llavors vaig descobrir un disc molt stonià que em va atrapar.

3.- Un disc de The velvet Underground: “Loaded” (Warner, 1970)

Va ser el primer disc de la VU que vaig escoltar i en aquesta llista realment podríen entrar els quatre discos d’estudi que van gravar. tot i que en aquest no hi és la Moe Tucker a la bateria, la sensació d’escoltar per primer cop cançons perfectes com “Sweet Jane”, “Rock’n’Roll” o “I found a reason” no s’oblida… a més dels outtakes d’aquest disc on s’hi troben joies que anirà recuperant en Lou Reed durant anys com “Satellite of love” i un darrer argument a favor d’aquest disc: “Oh! Sweet nothing”

4.- Un disc impossible (però possible): “Bubble & Scrape” (SubPop, 1993) de Sebadoh

La màgia de tres persones fent música en un grup: les boniques cançons de Lou barlow, els hits directes de Jason Loewenstein i els temes més bojos d’Eric Gaffney i tot barrejat en un disc que no deixa de sorprendre. Singles perfectes com “Sister” o “Sixteen”, temes com “Soul and fire” o “Think ( let tomorrow bee)” que donen la mesura del compositor que és en Lou Barlow. Potser les cançons d’Eric Gaffney capgiren a les primeres escoltes però si entres en el seu univers et guanya.

5.- Un disc dels Rolling Stones: “Exile on Main Street” (Virgin, 1972)

El meu germà el posava molt sovint i en un primer moment a mi em flipava més la seva portada i les seves fotografies, que en format vinil lluia espectacular i em deixaven ben intrigat. Llavors vaig anar escoltant bé els temes, cara a cara, era un doble vinil i anaves topant amb clàssics a mesura que avançava el disc (“Rip this joint”, “Sweet black angel”, “Lovin’ cup”, “All down the line”, etc.). Descobrir després tot el que va ser el procés de gravació a un castell de França… difícil de superar…

6.- Un disc per viatjar: “Horses in the sky” (Constellation, 2005) de Silver Mt. Zion

Pocs discos han tingut tan impacte en mi com aquest. Cançons “circulars”, la intensitat amb la que canten i toquen i sentir la música com la transmet… els quasi 12 minuts del tema inicial deixen sense respiració i el disc segueix en la mateixa espiral sense aturar-se.

7.- Un disc dels YO LA TENGO: “Electr-o-pura” (Matador, 1995)

Recordo descobrir els YLT amb aquest disc i desmuntar-se el poc que sabia sobre tocar la guitarra, escales, solos, etc. Tot donava igual un cop escoltaves “My heart’s reflection” o “Blue line swinger”… I tots els discos que havien fet ja i els que havien de venir…

8.- Un disc que no falla mai: “Crooked rain, crooked rain” (Matador, 1994) de Pavement

“Elevate me later”, “Gold Soundz”, “Range life”… No, no falla mai aquest disc… L’inici demanegat ja presagia un disc imprevisible i irresistible. Stephen Malkmus i la seva afinació i la seva forma de tocar la guitarra… No crec que estigui prou reconegut el seu talent.

9.- Un disc de Sufjan Stevens: “The Age of Adz” (Ashmatic Kitty, 2010)

Penso que no tornaré a veure un concert com els dos que va fer a l’Auditori del Fòrum al Primavera de fa uns anys… Presentava aquest disc però qualsevol dels seus discos és imprescindible. Però és el final amb “I want to be well” i “Impossible soul” el que em decideix per aquest, sobretot perquè en dues cançons mostra més talent que en la majoria de discos que es publiquen i es publicaran (començant pels de Ran Ran Ran, és clar!)

10.- Un disc de guitarres: “Penthouse” (Elektra, 1995) de Luna

Luna presentava el “Pup tent” a Bikini, jo no els coneixia però l’Enric, el bateria de la banda amb la que estava en aquell moment, em va dir que hi anés, que em molarien i molts anys després és la banda que més cops he vist en directe. Com dos guitarristes s’ajunten per fer crèixer les cançons, sense que un destaqui més que l’altre, tods dos amb el seu espai, és un plaer veure’ls en concert i sentir discos com “Penthouse”. L’entrada de “Chinatown” ja et situa i “Sideshow by the seashore” o la genial “23 minutes in Brussels” et guanyen segur.

 

Cicle Accents: Renaldo & Clara

Aquest dissabte 14 d’octubre, Renaldo & Clara han ofert el que ha estat l’últim concert a Cal Massó, ja que l’espai tanca l’etapa gestionada pel periodista Isaac Albesa i el seu equip.

Renaldo & Clara van presentar el seu últim disc “Els afores” (Bankrobber, 2017) dins la quarta edició del Cicle Accents, que continua la seva programació al Teatre Bartrina fins el 5 de novembre.

Fotografies de Marta Escolà · @laMartu30

Albino Tena a Tortosa

El 7 d’octubre, el músic tortosí Albino Tena Mauri  va presentar al Teatre-Auditori Felip Pedrell de Tortosa, el seu primer treball “Cap a on vas” (La Cúpula Music, 2017). Davant un públic entregat, va desgranar les cançons del seu àlbum i va versionar clàssics com “Hallelujah” de Leonard Cohen i “Knockin’ on Heaven’s Door” de Bob Dylan.

Cançons d’autor a cavall del pop i el folk americà on l’amor hi és ben present, conformen el seu disc.

Per a la seva posada de llarg va comptar amb David Espinós Querol (guitarra elèctrica), Manel Miró (teclats), Kike Pellicer Plazas (baix), Marc Pinyol (bateria), Eba Peransi (veu), Dani Bonnin (percussió), Maria Rosa Pons Tena (violoncel) i Lluís Figuerola Monzonís (fliscorn).

Fotografies de Marta Escolà · @laMartu30

Mishima a Tortosa

Mishima  va portar “Ara i res” (Warner Music Spain, 2017) a les Festes de la Cinta de Tortosa.

El passat dia 3 de setembre, la capital del Baix Ebre va acollir a l’escenari del Parc Teodor González el concert de la banda barcelonina liderada per David Carabén Vandermeer. Van presentar els temes del seu últim treball “Ara i res” i també van incloure en el seu repertori cançons dels seus anteriors treballs: “L’ànsia que cura”, “L’amor feliç”, “Ordre i aventura”, “Set tota la vida” i “Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa.” Feia 4 anys que no actuaven a les Terres de l’Ebre.

 

Fotografies de Marta Escolà · @laMartu30