Melòmans: Marta Salicrú

Per Frederic Cervelló

marta-salicru1

La nostra melòmana d’aquest mes de setembre és la periodista barcelonina Marta Salicrú, coautora, juntament amb l’Andreu Gomila, del llibre Putos himnes generacionals (Empúries, 2015), relat de l’escena musical catalana dels darrers quinze anys, i cap de redacció i coordinadora de la secció de música de la revista Time Out Barcelona.

Llicenciada en Humanitats (2002) i Periodisme (2004) per la Universitat Pompeu Fabra, va començar a escriure crítiques de discos i concerts a la web Popchild i a la revista Go Mag. Va ser cap de redacció de la fugaç revista musical 33 RPM i va tenir un programa de ràdio durant quatre temporades a Scanner FM. Des del 2008 treballa a Time Out Barcelona, feina que compagina amb col·laboracions en altres mitjans, com la revista musical Rockdelux i l’emissora de ràdio per internet iCat.cat.

És membre, juntament amb l’Alex Cabau, de la parella de djs Bonnie & Clyde, habituals en sales com Razzmatazz, de la què en van ser residents, Cassette Bar, Mond Bar, la [2] de Nitsa o la BeCool. També han punxat al festival britànic Indietracks i al club londinenc How Does It Feel To Be Loved.

Aquest final d’estiu, la Marta Salicrú i els seus companys de redacció de Time Out Barcelona s’enfronten a un nou repte. A partir del 14 de setembre, la revista, que fins ara es podia aconseguir els dimecres en quioscos i els divendres encartada amb El Periódico, es distribuirà gratuïtament i sense intermediaris, com ja passa en les edicions de Londres i Nova York, en més de 150 punts de la ciutat de Barcelona i altres municipis de l’àrea metropolitana. Estan treballant per arribar també a les principals ciutats de la resta de Catalunya.

Mentre els àvids lectors del Time Out residents al sud de Catalunya esperem constatar com ens afectarà aquesta decisió, la Marta ens demostra el tros de melòmana que és tot responent el següent qüestionari.

  1. Un puto himne generacional.

Per fer una mica de promo del llibre que vaig publicar ara fa un any amb l’Andreu Gomila, ‘Putos himnes generacionals’ (Empúries), i alhora explicar el per què del títol, triaré una cançó del ‘Set tota la vida’ (2007), de Mishima. D’una banda, perquè el títol del llibre és una frase que vaig robar a la Flora Saura, parella del David Carabén: la va deixar anar al concert de presentació de ‘L’ànsia que cura’, el 2014, i em va semblar perfecta com a títol d’aquest llibre de no ficció en què l’Andreu i jo expliquem en primera persona com hem viscut la història d’alguns dels músics que han fet possible aquesta era daurada del pop català que vivim des de fa uns quinze anys. A mi el ‘Set tota la vida’ va ser el disc que em va obrir els ulls amb el pop d’aquí: era una indie amb prejudicis només interessada en el pop estranger. I que un àlbum fet aquí m’agradés tant, em va obrir les portes a tots els grans discos catalans que havien de venir. La meva favorita és ‘Un tros de fang’, però com a puto himne generacional em funciona millor ‘Qui n’ha begut’.

  1. La cançó que et fa ballar, ballar i ballar.

M’agrada molt ballar i ho ballo tot: des de ZA! (ells mateixos admeten que és tot un repte) a trap (el meu twerking ha millorat bastant amb la pràctica) passant per la rumba i el pop africà. Podria dir ‘Heatwave’, de Martha Reeves and the Vandellas, però com que m’agrada molt escoltar música nova em decantaré per sons més contemporanis amb ‘Formation‘, carta de presentació de l’últim disc de Beyoncé, ‘Lemonade’, que em sembla una obra mestra i el millor disc de pop del 2016.

  1. El millor disc de pop fet a Escòcia.

Uf, quina pregunta més difícil! El pop escocès és una de les meves debilitats: Orange Juice i Edwyn Collins, Aztec Camera i Roddy Frame, The Pastels, The Vaselines, BMX Bandits, són tots grups de capçalera. Però si m’haig de quedar amb un disc dubto entre ‘If you’re feeling synister’, de Belle and Sebastian, i ‘Songs from Northern Britain‘ (1997), de Teenage Fanclub, que també formen part de l’Scottish pop, esclar.

  1. La cançó perfecta per tancar una sessió memorable de Bonnie & Clyde.

Tot i que l’Aleix i jo ja no punxem gaire, una de les cançons que hem fet servir per tancar o apropar-nos al final de la sessió les últimes vegades ha estat ‘Everywhere’, de Fleetwood Mac. Per tancar els clàssics són infal·libles. Però potser el tema amb què hem tancat més cops, quan érem DJs residents del Pop Bar del Razzmatazz, és ‘Porque te vas’, de Jeanette. Ens assegurava els aplaudiments finals, que sempre s’agraeixen.

  1. Una cançó que a tu et torna boja i que la resta de la redacció del Time Out Barcelona no pot sofrir.

A la redacció estem prou ben avinguts musicalment, i trobo cert quòrum tant en la meva devoció per les dives del pop com en la meva afició més recent al trap i el reggaeton. Però la meva admiració pels Pet Shop Boys, un dels meus grups favorits des de fa dècades, em comporta agres polèmiques amb la facció més rockista de Time Out.

  1. El teu guilty pleasure; és a dir, la cançó o disc que et fa una mica de vergonya admetre que t’agrada.

No tinc ‘guilty pleasures’, perquè m’encanta molta música comercial i no em fa cap vergonya: no crec en les divisions d’alta i baixa cultura i em sento orgullosa de tenir gustos prou eclèctics com per poder gaudir tant d’Steve Reich com de Britney Spears o Camela. Em va causar sorpresa que m’agradessin tant els últims discos de Carly Rae Jepsen (‘Emotion’, del 2015), un disc que hagués hagut de tenir molta més sort) i Justin Bieber (‘Purpose’, 2015; aquest cop sí que l’aniré a veure en directe). Però també em vaig fer un fart de ballar ‘El taxi’ i ‘La gozadera’, i el ‘hit de la Shakira i el Carlos Baute d’aquest any, ‘La bicicleta’, em fa cert ’tilín’.

  1. La cançó que t’agradava de petita i que encara ara t’emociona.

M’omple d’orgull dir que he vist Madonna totes les vegades que ha actuat a Barcelona, la primera el 1990, amb el seu icònic Blond Ambition World Tour, que va passar per l’Estadi Olímpic. Jo tenia 10 anys i hi vam anar amb ma mare perquè jo li ho vaig demanar siuplau sisplau: recordo perfectament el moment en què em va ensenyar que teníem entrades. 26 anys després continuo admirant la Madge, i ‘Like a prayer’ em sembla una obra mestra del pop.

  1. La darrera descoberta musical.

La meva última cançó favorita és ‘Antes de morirme’, la col·laboració del raper C. Tangana amb la cantant Rosalía, per mi la cançó de l’estiu del 2016. Però l’últimíssim grup que he descobert i que m’ha interessat és un jove quartet punk-pop escocès, The Spook School (els vaig veure a l’edició d’aquest estiu del festival anglès Indietracks), que tenen un discurs ‘queer’ molt interessant, contra la separació de gèneres, i que en directe sonen molt contundents. El seu segon LP es diu ‘Try to be hopeful’ (2015).

El grup del mes: Pupille

Per Frederic Cervelló (amb la col·laboració de Salva Miranda)

IMG_0489
Foto: Eva Moreno

Quan un servidor va tornar a Tarragona a finals dels 90, després d’una idíl·lica infància i adolescència a Flix, es va sentir encuriosit ràpidament per tres grups de la llavors escena musical de la ciutat: April Fool’s Day, Spy Light i Pupille. Dels tres, Pupille eren, sense cap tipus de dubte, els marcians de torn, amb una proposta musical arriscada i estripada: dosis de post-rock i post-hardcore sense contemplacions i, a sobre, instrumental. Curiosament, dos d’aquests grups, Spy Light i Pupille, han reprès la seva activitat musical aquest 2016 (tot i que en el cas dels segons sigui només temporalment), mentre que els April Fool’s Day mai han acabat de marxar del tot.

La gènesi dels Pupille cal buscar-la l’any 1997, quan tres amics de tota la vida, d’aquells que es passen música i van plegats a concerts, l’Iván Díaz, el Chris Moya i el Salva Miranda, decideixen muntar una banda. Influenciats per Sonic Youth, Stereolab, Diabologum, Mogwai i el krautrock, l’Iván (guitarra), el Chris (baix) i el Salva (guitarra) comencen a assajar. Ho fan a Barcelona, però ben aviat consoliden el grup a Tarragona, amb dos músics locals més, el Rubén Martínez (guitarra) i el Gerard Fernández (bateria).

L’any 2000 graven el seu primer disc, Monochrome, als estudis Grabaciones de Mentira (GDM) de Vila-nova i la Geltrú (el mateix estudi on gravaven els Beef), a les ordres d’en Pere Serrano. Per editar-lo, els Pupille van crear el seu propi segell, Slow Coloured Records, amb el què també editarien els seus discs altres bandes tarragonines com Don Simón Y Telefunken, Zul o H de Casa. Poc després, es produeixen canvis en la formació original. Gerard Fernández és substituït a la bateria per David Martínez (Maika Makovski, El Teatre Magnètic).

Al 2002, Pupille grava el seu segon disc, s/t (Slow Coloured Records), de nou als estudis GDM de Vila-nova i la Geltrú, amb en Pere Serrano. En aquest treball es nota una major influència del post-rock. Es produeixen nous canvis en la formació. Rubén Martínez passa a formar part dels Standstill i és suplert a la guitarra per Gerard Gil (Zul, El Teatre Magnètic, H de Casa). El grup comença a transcendir i passen a tocar per tota la península, compartint escenari amb bandes com Lisabö, Standstill o Mermaid.

L’any 2005 fitxen per BCore, el segell d’en Jordi Llansamà, tot un referent del hardcore a Barcelona, que els edita el seu tercer disc, Himnos olímpicos. La seva música es torna cada cop més agressiva, amb influències de grups de post-hardcore com Fugazi, Unwound, The Ex o Blonde Redhead. Augmenten els bolos, giren per Europa i toquen a la festa del 15è aniversari de BCore, compartint escenari amb Aina i la resta de patums del segell.

Tocar per Europa els permet entrar en contacte amb altres bandes, com els francesos Superstatic Revolution, amb qui graven un split que es publica al 2006 pel segell francès Basement Apes Industries.

Al 2008 graven el seu darrer disc, La música de moda (BCore), als estudis Más Allá d’en Jordi Pàmies, a Valls. Ens trobem amb uns Pupille més enrevessats que introdueixen nous matisos a les seves cançons. Poc després de la publicació del disc, l’Iván Díaz, un dels membres fundadors del grup, se’n va a viure al Japó. Tot i que el seu lloc el cobreix Kiko Álvarez (Derviche), la marxa de l’Iván suposa un cop dur per als Pupille. TV3 els convida a gravar un concert per al programa De Prop, però la manca de bolos fa que deixin d’assajar i que, al 2009, decideixin separar-se.

Pupille cessen la seva activitat però alguns dels seus membres segueixen en actiu i contribueixen al floriment de l’actual escena musical tarragonina: Gerard Gil i David Martínez formen El Teatre Magnètic i en Salva Miranda s’incorpora als Islandia Nunca Quema.

Mentre el pas dels anys converteix als Pupille en un grup de culte i es comença a reconèixer i enyorar el seu llegat, l’any 2015 els seus ex-membres s’adonen de l’escassa presència de la banda en les xarxes socials i creen un compte de Facebook i un perfil al Bandcamp on es pot escoltar la seva música de manera gratuïta. Al desembre del 2015, aprofitant una de les dues visites anuals a Tarragona de l’Iván, que continua al Japó, els Pupille queden per assajar i organitzen dos concerts per al setembre del 2016: un a Barcelona i l’altre a la seva ciutat, Tarragona.

Estem a començaments de setembre del 2016. Salva Miranda ens confessa als de La Nova Escena que porten tot l’agost suant la cansalada al local d’assaig per preparar aquests dos concerts. Els vídeos que pengen a la seva pàgina de Facebook en donen fe. Seran els concerts més llargs de la seva història, ens diu. 75 minuts en els què hi tindran cabuda cançons de tots els seus discos, split inclòs. Ho gravaran tot en vídeo. El primer concert serà el 9 de setembre a Barcelona, a la sala Sidecar, en el marc de la festa de presentació de la nova edició, la 20ª ja, del Fusiònica, el festival independent i no comercial de música i art visual, en la què compartiran escenari amb Murnau B i Yahi. Ja hi van actuar en les edicions del 2002 i el 2005. El segon serà a Tarragona, el 10 de setembre, a la Sala Zero, amb els Zien Años de teloners.

Ens asseguren que finalitzats aquests dos concerts tornaran a plegar de manera indefinida. Ens ho hem de creure? Tota la parròquia underground de Tarragona està expectant per tornar a veure als Pupille dalt d’un escenari, set anys després. S’espera un ple absolut. Poc importa si la seva tornada és temporal o no; el retrobament d’aquests músics ha estat la notícia musical a casa nostra del 2016 i el concert que oferiran a la Zero l’esdeveniment cultural més esperat d’aquest final d’estiu.

IMG_0449
Foto: Eva Moreno

 

 

El grup del mes: Euler

Per Frederic Cervelló

Euler és un grup reusenc de grunge, stoner, rock alternatiu i metal liderat pel Pep Santacruz (guitarra i veu) i l’Anabel Folch (bateria). El nom de la banda recorda la figura del matemàtic i físic suís Leonhard Euler (1707-1783), un dels científics més brillants del segle XVIII. Euler és també el nom del gat de l’Anabel.

Amb influències de grups tan dispars com The Mars Volta, Mastodon, Mr. Bungle, Led Zeppelin o Soundgarden, el Pep i l’Anabel van fundar Euler l’any 2010. Poc després, el 8 de juny del 2011, editaven el seu primer EP, de títol homònim, acompanyats pel Gerard Juanpere (guitarra i segones veus) i el Jordi Prieto (baix i segones veus). Amb la gravació d’aquest EP, Euler iniciaven una estreta relació professional amb els estudis La Casa Murada i amb en Jesús Rovira (Lax’n’Busto), que els feu de productor. Al 2011 també varen incloure la cançó “Blau Cian” al disc col·lectiu Un Munt d’Idees, produït i editat per l’Associació de Músics de Tarragona.

Al 12 d’agost del 2012 van editar el seu segon EP, Glop de Mar, gravat de nou als estudis La Casa Murada i produït pel Jesús Rovira. L’any 2014 la banda es refunda i en passa a formar part l’Albert Vilella (baix i segones veus). Amb aquesta formació van enregistrar el seu primer LP, Cendra (Rock&Soul Records), de nou als estudis La Casa Murada i sota la producció de Xabier Eguia (We Are Standard) i Jesús Rovira. El disc, masteritzat per Victor Garcia, es va publicar el 20 de febrer del passat 2015.

 Aquest estiu, els Euler han aconseguit el segon premi en el certamen musical Reussona.

 Podeu escoltar-los a: euler.bandcamp.com.

12751805_10208992559429802_949094060_o
Foto: Joan Abella

El Qüestionari: El Petit de Cal Eril

05 Joan La força promo
Foto: Roman Yñan

El passat cap de setmana es va celebrar una nova i reeixida edició de l’Altacústic, el festival de música independent d’Altafulla. Nosaltres vam aprofitar l’avinentesa per fer-li un Qüestionari al Petit de Cal Eril, que acudia per presentar en directe el seu darrer treball, La Força (Bankrobber, 2016). El de Guissona va oferir un concert memorable, amb una banda immensa, que va ser el colofó perfecte per tancar l’Altacústic d’enguany. Els de La Nova Escena comencem ja a comptar els dies que falten per l’Altacústic vinent.

  1. Amb quin músic t’ agradaria col·laborar?

      Amb l’Emilio José.

  1. Amb quin músic, de qualsevol època, t’ agradaria sortir de festa?

     Amb Schubert.

  1. Quin ha estat el millor moment de la teva vida com a músic?

     En concert!

  1. Amb qui no compartiries mai escenari?

     Amb ningú, sempre és divertit compartir escenari! Sempre!

  1. Quin clàssic de la música creus que està sobrevalorat?

     Iron Maiden i Wilco.

  1. Que vas fer el darrer cap de setmana?

     Tocar al Festival Son Solers i fer un trasllat.

  1. Quina és la teva principal musa?

     La vida.

  1. Quin va ser el primer disc que et vas comprar?

    Diria que un cassette de Lax’n Busto

  1. Sents que formes part d’una escena musical?

    Si, una escena ben variada i n’estic al fil de l’abisme.

  1. És la primera vegada que toques a Altafulla com a El Petit de Cal Eril?

    No! L’any passat hi vaig tocar amb en Colomo i en Mau, com Es Declivi però toquem  versions dels tres!

  1. Et costa trobar bolos a la província de Tarragona?

   No!

  1. Coneixes algun grup o solista del Camp de Tarragona i/o les Terres de l’Ebre?

  Harison Ford Fiesta, Los Sirgadors, Shoeg, Els Pets i l’Ensemble Topogràfic.

10 raons per anar al Festival Pingüí

Per Núria Calvó, Frederic Cervelló i Jordi Ximeno.

Festival Pingüí '15 (12 de 229)
Foto Festival Pingüí 2015: Ireneu Visa

El proper dissabte 6 d’agost tindrà lloc la segona edició del Festival Pingüí, el festival de música alternativa de les Terres de l’Ebre, organitzat per l’Associació de Músics de Flix i l’Ajuntament de Flix. Sota el lema “hits, piscina i pingüins”, els seus organitzadors ens han preparat una intensa jornada musical que s’iniciarà a l’hora del vermut, amb tres concerts a les piscines del poble, que seguirà durant tota la tarda amb sessions de djs i que finalitzarà a la nit, a la veïna pista poliesportiva, amb quatre concerts més i la selecció musical de djs fins ben entrada la matinada. Com a gran novetat, el festival comptarà amb la presència de food trucks per satisfer el paladar de tots els assistents.

 Si encara no esteu del tot convençuts, nosaltres us donem 10 raons més per anar-hi!

  1. Per travessar aquesta frontera psicològica que tenim molta gent de Tarragona al cap i que ens fa pensar, equivocadament, que “per allà baix” (és a dir, cap al Sud), tot és el mateix i ho posem tot en un mateix sac i ens costa mobilitzar-nos i anar a comprovar que no és igual Flix que Móra La Nova, ni La Sènia que Sant Carles de la Ràpita.
  1. Perquè fa molt de goig que al teu poble es munti un «tinglado» d’aquestes característiques, en el qual puguis veure, sense sortir de casa, a bandes referents de la nova escena musical catalana com Las Ruinas, vàlius, Da Souza, Beach Beach, Me and The Bees, i altres d’emergents com Vlivm i Twin Drama. Gent de la Ribera d’Ebre i comarques veïnes, veniu, que xalareu!
  1. Perquè la veterania és un grau i tornar a veure els Biscuit sobre un escenari sempre és un plaer. Des de fa anys que estem enamorats de les seves descàrregues de pop via seixantes i setantes i, sobretot, de les seves guitarres energètiques carregades de powerpop. Al Festival Pingüí volem retrobar-nos amb els hereus més clars de clàssics com els Byrds, Flamin’Groovies, Who, Posies, Matthew Sweet, Model Rockets o Tom Petty. A més a més, creiem que amb Biscuit (La Castanya, 2016), sisè disc d’una modèlica trajectòria de més de vint anys, han tornat a signar una petita gran obra mestra.
  1. Per coincidir, potser, amb personatges interessants autòctons de la zona: Valero Sanmartí, Xarim Aresté, Laura Sangrà, Pàtric Marin, Ramir Guiu, Andreu Carranza, els germans Bagés, que encara que no hi toquin ens han cridat l’atenció últimament i que estan fent que el seu accent s’escolti als mitjans de tota Catalunya – que no és fàcil.
  1. Perquè hem de fer gran el Pingüí. No n’hi ha prou en garantir-ne la seva continuïtat. A Flix ens va la èpica i els somnis de grandesa. Sempre hem “capitalejat”, a la barcelonina, i mai no en tenim prou. Volem que el Pingüí es converteixi en el FESTIVAL de les Terres de l’Ebre i, per assolir-ho, necessitem el màxim de gent possible en cada edició.
  1. Perquè volem quedar-nos afònics cantant i cridant les lletres de vàlius; volem tornar a contagiar-nos de cançons que tot just sobrepassen els dos minuts de durada; volem gaudir de les seves tornades, de les seves guitarres nervioses, dels canvis de ritme subtils i recordar que són uns dels grans d’allò que anomenem indie (concepte molt o completament desprestigiat avui dia). Volem que tornin per cada edició del Festival Pingüí i volem deixar-nos seduir pel llegat dels Go-Betweens, dels Chills o The Clean.
  1. Perquè la segona edició del Festival Pingüí es clourà de la millor de les maneres, amb una sessió de Jose y yo (AKA Lambretta Pop), pinchadiscus de referència de la nit flixanca, amb una dilatada trajectòria a les seves esquenes. Guardeu-vos un raconet per als postres, perquè Jose us farà moure cames, braços, peus i pelleringues a cop d’himnes d’indie nacional, britpop rock alternatiu i tot el que pugui passar per les seves mans. Si sou més de Djs que de grups de rock, el Pingüí també és el vostre festival!
  1. Per descobrir en directe grups que ja estan sonant i que ja han estat recomanats per La Nova Escena!
  1. Unus pro omnibus, omnes pro uno” no és el títol de cap disc ni cançó dels Yumi Yumi Hip Hop, però sembla ser part de la filosofia d’aquests tres amics de la capital. Així, la Lorena, l’Eli i l’Oriol van decidir un dia qualsevol muntar una banda de pop-rock de baixa fidelitat i intensitat sonora amb influències als seus estimats BMX Bandit, Pastels o Talulah Gosh. D’aquesta manera s’han fet un racó en l’escena barcelonina gràcies a cançons com “Flowers” i “Love at the first sight”.
  1. Perquè els de La Nova Escena punxarem (si, els organitzadors del Pingüí són uns insensats) i us demostrarem que molons i melòmans som. Serà el nostre debut a un festival i el segon cop que ens disfressem de selectors, després d’una primera punxada a La Cantonada (Tarragona), i estem molt excitats i nerviosos. Esperem que en gaudiu!

    Festival Pingüí '15 (59 de 229)
    Foto Festival Pingüí 2015: Ireneu Visa

LNE us recomana: Boreals

Aquesta setmana us recomanem Boreals, un trio de post-rock de Barcelona format per Miquel Serra i els bessons Victor i Xavier Paradis.

Influïts per bandes com Boards of Canada, Mogwai o Fuck Buttons, Boreals ens presenta una proposta musical que combina electrònica, rock i jazz i que els converteix en una de les bandes més estimulants i interessants de casa nostra.

La seva darrera referència és el disc S/T, publicat per Foehn Records el maig del passat 2015. Abans havien publicat un altre disc, Antípodas (Irregular, 2013) i un parell d’EPs, Rome (2011) i Grecia (Irregular, 2012).

 Els podeu escoltar a: https://boreals.bandcamp.com/

Més informació a: http://www.boreals-music.com.

Boreals amb idep

L’Entrevista: Judit Neddermann regala una tarda màgica al Minipop

Per Helle Kettner

La cantautora Judit Neddermann ha enamorat a Tarragona, a Minipop i a La Nova Escena amb la seva sensibilitat, veu preciosa i bon rotllo. La Nova Escena va parlar amb la de Vilassar de Mar després del seu concert a Minipop 2016.

Producció i edició: Helle Kettner

Càmera: Nils Gisli