El Qüestionari: Myriam Swanson.

Per Frederic Cervelló.

Noemí Elias.jpg
Foto: Noemí Elias.

Entre els dies 24 i 27 del proppassat mes de juliol es va celebrar al claustre de l’antic convent del Carme, a Valls, el cicle enVIu. Com en edicions anteriors, el cicle proposava un maridatge entre música en directe i vins de la D.O. Tarragona.

De la programació d’enguany, destacava l’actuació de la cantant i compositora barcelonina Myriam Swanson, aquest cop al capdavant de Magnòlia, un quartet de tall clàssic que li permet explorar la seva vessant més jazzística. El repertori incloïa temes propis i homenatges a les cançons i intèrprets que l’han acompanyat des dels seus inicis: Ella Fitgerald, Billie Holiday, o Etta James.

Els de La Nova Escena vam aprofitar l’avinentesa per fer-li un dels nostres Qüestionaris.

 

  1. El primer disc que et vas comprar.

Algo de la Billie Holiday, però no recordo què; un cassette.

1498044720732.jpg
Billie Holiday.
  1. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

La flauta al cole? Vale, la guitarra.

  1. El primer grup del què vas formar part.

Un grup de blues de barri, de Sants; jo tenia uns catorze anys.

  1. La primera vegada que vas tocar en directe.

Amb ells, a les festes de Sants.

  1. Si no fossis músic, segurament et dedicaries/faries de…

Alguna cosa relacionada amb estudiar molt… recerca.

  1. Trap si o trap no?

La gent que faci el que li doni la gana, tu… masclisme no… hi ha trap feminista?

  1. El darrer cop que vas sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Fa un mes, que m’havia pres un relaxant muscular per l’esquena i creia que em desmaiaria

  1. Si ens agrada la Myriam Swanson, també ens hauria d’agradar…

Gizelle o la Nikki Hill … ojalá m’hi assembli una miqueta, Bellrays o Alabama Shakers.

nikkimain.jpg
Nikki Hill.
  1. El músic amb qui t’agradaria col·laborar.

Dr. John ….per demanar…

1513531786_188497_1513543533_noticia_normal.jpg
Dr. John.
  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure’t. 

Rockabilly.

  1. L’ última vegada que vas tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.  

A les jornades de l’ermita d’Ulldecona!!!! Fa un parell d’anys….

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya.

Roger Mas? N’hauria de conèixer molts!

FITT. Noves Dramatúrgies 2018

“El teatro es la poesía que se levanta del libro y se hace humana. Y al hacerse, habla y grita, llora y se desespera. El teatro necesita que los personajes que aparezcan en la escena lleven un traje de poesía y al mismo tiempo que se les vean los huesos, la sangre.”

Federico García Lorca

I així és la vida, i el món, i la petita parcel·la d’un mateix: poesia i realitat. I així ha estat el Vè Festival de Teatre de Tarragona. Per uns dies Tarragona i els seus teatres (no sempre oberts lamentablement a l’experimentació, als nous formats i a una mirada rupturista i nova) han respirat drama, dansa, paraula, silenci, música i  vida.

Assaborim-ho, recordem-ho. Només queden 365 dies per la propera edició!

 

 

Text i fotografies: LauretART Fotografies · @castafioredixit

Instagramer de l’estiu: Ariadna Pujol

Ariadna Pujol

@adnapujol

En una ocasió vaig creuar-me amb un professional del sector que em va dir “Aquí tenemos a una diseñadora gráfica haciendo fotos, buscas el orden, la composición, las líneas. Tus fotos son fotos gráficas”.

Després de dir-me això em va preguntar perquè fotografia i disseny, quan són dues disciplines completament oposades. Per mi, en canvi, hi ha un punt on les dues es troben, i és en aquest punt quan es complementen l’una amb l’altre.

La primera joguina que jo recordo de quan era petita és una càmera d’aquelles que quan feies una foto, l’objectiu sortia disparat de l’aparell acompanyat d’un soroll. La meva mare sempre em diu –Et tronxaves de riure!–. Més tard, als catorze anys, la meva tieta em va regalar una càmera compacta. Ella ja no la volia. Era una d’aquelles primeres càmeres digitals, grosses, lentes, i on es veien tots els píxels. Amb aquesta càmera vaig guanyar el meu primer concurs de fotografia.

No sé si ve d’aquí, o ve de les ganes d’explicar (d’explicar amb els meus ulls), però a partir d’aquell moment crec que sempre he portat una càmera a sobre (una reflex, una d’analògica, la Polaroid, el mateix iPhone…).

Qualsevol cosa que em cridi l’atenció em serveix: un moment, un raig de llum, una combinació de colors, textures, formes, línies, espais, buits… Per mi, la fotografia, és una manera d’escapar-me, de no pensar amb res més, de fer desaparèixer totes les preocupacions, i l’Instagram és l’eina que utilitzo al meu dia a dia (@adnapujol), hi penjo una mica el què faig i el que sóc. Cada fotografia és un món, una història, un sentiment, és com una autobiografia (només visual), ensenyant poc puc explicar molt.

Si voleu veure el seu treball: www.ariadnapujol.com

 

El Qüestionari: The Unfinished Sympathy.

Per Frederic Cervelló

Alberto Polo.jpg
Foto: Alberto Polo.

Els barcelonins The Unfinished Sympathy, una de les bandes més rellevants de l’escena hardcore de casa nostra, tancaran aquest dissabte 21 de juliol l’edició d’enguany de l’Altacústic, el festival musical d’Altafulla. El concert tindrà lloc a l’escenari del Pou, a les 23,45 hores.

El quartet, liderat pel cantant i guitarrista Eric Fuentes, a qui acompanyen Oriol Casanovas a la guitarra, Joan Colomo al baix i Víctor Garcia a la bateria, presentarà les cançons del seu darrer treball, It’s a Crush! (Bcore Disc), editat a finals del passat 2017. El disc, gravat a Ultramarinos Costa Brava per Santi Garcia, significa el retorn de la banda després d’un període d’inactivitat.

Els de La Nova Escena li hem demanat a l’Eric Fuentes que ens respongui el nostre Qüestionari.

  1. El primer disc que et vas comprar.

A-ha, Scoundrel days.

51apfdN1K4L._SY355_.jpg

  1. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

El Casiotone.

  1. El primer grup del què vas formar part.

Mad Squad.

  1. La primera vegada que vas tocar en directe.

Maig del 1991, a l’Institut Maragall de Barcelona, amb Mad Squad.

  1. Si no fossis músic, segurament et dedicaries/faries de…

Zoòleg.

  1. Trap si o trap no.

Clar que sí.

  1. El darrer cop que vas sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Festival de Benicassim, 2009.

  1. Si ens agrada The Unfinished Sympathy, també ens hauria d’agradar…

Jets To Brazil, Jimmy Eat World, Knapsack, Chamberlain.

Jets To Brazil.jpg
Jets To Brazil.
  1. El músic amb qui voldríeu col·laborar.

Joe Crepúsculo.

joe-crepusculo-1517915004.04.2560x1440.jpg

  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure-us. 

Punk-rock.

  1. L’ última vegada que vau tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.  

Recordo una Festa del Vi de Vilabella on el Ramon Rodríguez, The New Raemon, que hi anava a tocar amb Madee, es va trencar el braç en una gasolinera. Era la prehistòria, segur que n’hi ha alguna de més recent que ara no hi caic.

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya.

TMN, de Tarragona.

LP 08.jpg
Foto: Luis Pérez Contreras.

Melòmans: Aleix Ferrús.

Per Frederic Cervelló

36569216_10155319972022130_813756531471286272_n.jpg

L’Aleix Ferrús va néixer a Flix l’any 1986. De ben jove, cap a meitats dels 90, va començar a interessar-se per la música. La primera cançó que recorda és “Country House”, dels Blur, que estava a un cassette de son germà Joan. Amb ell ha rebuscat i intercanviat grups de música i ha compartit molts concerts.

Confessa que el «cuquet» de ser músic li va despertar en Xarim Aresté. Xarim i son germà petit, Germán Aresté, són amics seus de tota la vida, però el primer cop que el va veure dalt d’un escenari, cantant i tocant la guitarra amb els flixancos Mala Sang, va quedar del tot impressionat. No el reconeixia! Així que, al cap d’uns anys, va començar a tocar el baix amb uns amics del poble. No van arribar a tocar en directe però van omplir molts estius de suor i soroll. Més tard, ja a Barcelona, va formar part de diversos grups, dels quals Parlament és amb qui va fer més concerts. Actualment toca la guitarra amb el grup de punk-rock Pigmeo i amb Gebre, una mena de superbanda formada per músics de l’escena underground barcelonina, entre ells Adrià González (Samitier, L’Anna és un Koala) i Pol Serrahima (vàlius), que s’han unit per fer pop dels 90, inspirats en bandes com Teenage Fanclub o Guided By Voices, i que ben aviat entraran a l’estudi per gravar les seves primeres cançons.

L’Aleix és també un dels organitzadors del Festival Pingüí, impulsat des del 2015 per l’Associació de Músics de Flix i que aquest dissabte 7 de juliol celebrarà la seva quarta edició. El Pingüí té com a objectius dinamitzar l’oferta cultural de la zona, ser un impacte econòmic pel poble (sobretot d’ençà el tancament de la Fàbrica el desembre passat) i normalitzar la figura de la dona dalt dels escenaris.

  1. El disc que et transporta a l’adolescència.

Els dos discs que em recorden a l’adolescència són el Blue Album, dels Weezer, i El Escarabajo Más Grande de Europa, de El Niño Gusano. Tots dos els vaig escoltar sense parar durant molt de temps… El primer, li va deixar Fernando Barbero, de Flix, a mon germà, i des de llavors me l’he comprat quatre vegades més. M’encantava la frescor que tenia i el so de les guitarres amb els solos del Rivers Cuomo. El segon, me’l va deixar Genís Bagés, el germà petit de Marcel Bagés, i m’encantaven les lletres del Sergio Algora. En aquell moment escoltava molts grups que cantaven en anglès i em va sobtar molt el fet que es poguessin fer aquelles lletres en castellà.

El_Nino_Gusano-El_Escarabajo_Mas_Grande_De_Europa-Frontal-600x600.jpg

  1. La primera cançó que vas aprendre a tocar amb el baix.

Quan vaig començar a aprendre a tocar el baix va sortir el Green Album, dels Weezer. No sé quantes hores vaig passar tocant la intró de “Hash Pipe”!

  1. El millor disc dels Teenage Fanclub.

És molt complicat quedar-te amb un sol disc dels Teenage Fanclub. És una de les bandes més completes que conec. Depenent del dia podria triar el Bandwagonesque, el Songs From Northern Britain o el Gran Prix, que són els tres discs més compactes que tenen.

MI0001392478.jpg

  1. La cançó que t’hauria agradat composar.

N’hi ha tantes! El “Heavenly Pop Hit”, dels The Chills, potser hagués estat una. És la cançó pop gairebé perfecta.

  1. Un disc que t’hagis comprat només perquè et molava la portada.

Come Pick Me Up, dels Superchunk. A Flix no hi havia cap botiga de discos i, de tant en tant, quan anava a Lleida, passava per la mítica Sony Gallery, que ara mateix està tancada. Allí, sovint hi havia cds molt barats. No coneixia Superchunk i em va cridar l’atenció aquella portada tan roja amb un moixó. Gran descoberta!

a0001329364_10.jpg

  1. La cançó que s’hauria de convertir ja en el nou himne de la Joventut Esportiva de Flix.

“Freedom”, dels Housemartins, perquè m’imagino el camp del Flix ple i tot el públic cantant la tonada. Crec que és una de les millors tornades de grups de pop amb lletres polítiques.

  1. El disc que fa més curts els viatges entre Flix i Barcelona.

El viatge entre Flix i Barcelona no es fa mai curt. A l’hivern hi passes calor i a l’estiu fred, perquè posen la calefacció i l’aire condicionat com volen. Els discos més pausats fan més curtes les quasi tres hores de trajecte i, en canvi, els més “tralleros” el fan més llarg. Per tant, Neil Young sempre és una bona opció per tornar a casa i els The Hives queden totalment descartats.

Neil_Young.jpg

  1. La cançó de Gebre que, quan es publiqui, ho petarà.

És difícil parlar del que passarà amb una cançó pròpia que ni tan sols s’ha gravat. Ara mateix, una de les cançons que gaudim més tocant és “Caixes”, que tracta d’un trasllat.

  1. El disc que fa menys amarga (si és possible) la trista notícia del tancament de la Fàbrica de Flix.

No hi ha cap disc que em faci oblidar la situació actual del poble; és un veritable drama. Però si haig de triar un disc per animar-me i no pensar-hi gaire, diria el From Langley Park To Memphis, dels Prefab Sprout. És un àlbum que va ser un canvi sonor radical en la carrera d’aquesta banda i sempre em posa de bon humor.

R-605827-1262722102.jpeg.jpg

  1. La millor cançó de Xarim Aresté.

“La Nova Cançó” és, per mi, la seva millor cançó. És meravellosament simple i amb els amics sempre l’acabem cantant com hooligans als seus concerts.

  1. El disc que t’hauria agradat veure enregistrar.

Sóc molt fan de Wilco i el Yankee Hotel Foxtrot és el millor que han fet. És un disc preciós que mai em canso de sentir. Està carregat de detalls i sempre que l’escolto em transmet el mateix que vaig sentir el primer dia.

71-J4jMNfCL._SL1500_.jpg

  1. La cançó perfecta per donar el tret de sortida a una nova edició del Festival Pingüí.

La cançó que defineix el Pingüí es “Malament”, de vàlius. És exactament com va el nostre festival. Comencem i sembla que tot va bé i, de sobte, tenim problemes. El primer any vam haver de tallar una porta perquè un camió no ens passava. Un altre any, al final de la nit, vam acabar tres persones desmuntant tot el festival. O l’any passat, que va ploure com no havia vist ploure mai al poble. Sort que al final sempre ens en sortim i acabem rient.

 

 

El Qüestionari: The Bird Yellow.

Per Frederic Cervelló.

the bird yellow 2

The Bird Yellow és el projecte en solitari del jove músic barceloní Gerard Vidal Barrena. Foguejat en bandes com Cassandra’s Sons & The Bastard’s Band o LeJournal, el 2016 va publicar la seva primera referència com a The Bird Yellow – nom manllevat d’un poema de Zbigniew Herbert i que fa referència a un tipus de color -, The Bird Yellow EP (auto-produït). L’EP, que ja contenia una primera versió en acústic de la cançó “Roses in The Sand”, el va donar a conèixer i li va permetre oferir les seves primeres actuacions, algunes d’elles en concerts íntims a cases particulars.

A començaments del present 2018, Gerard va editar el seu segon disc, Little Kids, sota el paraigües de la discogràfica Delirics; un àlbum d’indie-folk de tradició anglosaxona amb regust melancòlic que li ha valgut el favor de la crítica i que ha fet que se’l comparés amb músics de la talla de Ben Harper, Johnny Cash, Nick Cave, Micah P. Hinson o Elliott Smith. Sobretot gràcies al primer single del disc, una adaptació elèctrica d’aquella “Roses in The Sand” que ja es trobava en el seu EP i que s’ha fet viral.

Aquest divendres, 22 de juny, tenim una bona oportunitat de veure en directe per primer cop a Tarragona a The Bird Yellow a l’Espai Jove La Palmera, en un concert coproduït pel Festival Mirall Sonor i el Festival Sota La Palmera i que comptarà a més amb la participació d’Esperit!, el geni del Montseny, i dels Brave Coast Djs. Tot plegat a partir de les 21h. I gratuït!

Nosaltres hem aprofitat l’ocasió per demanar-li al Gerard que ens respongui el nostre Qüestionari.

  1. El primer disc que et vas comprar.

AC/DC Live, probablement.

71pC173hqVL._SL1500_.jpg

  1. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

Si la flauta dolça de l’escola no compta, la guitarra elèctrica.

  1. El primer grup del què vas formar part.

Crash Van. Un grup de versions de l’institut.

  1. La primera vegada que vas tocar en directe.

A la Bodega la Riera, de Vallcarca; durant l’entreacte d’un concert del grup del meu germà. Devia tenir 17 anys. Vaig tocar dues versions: “Love Is All”, de Tallest Man On Earth, i “Working Titles”, de Damien Jurado.

  1. Si no fossis músic, segurament ara estaries treballant/ fent de…

Cineasta o dramaturg.

  1. Si en agrada The Bird Yellow, també ens hauria d’agradar…

Nick Drake, Villagers, Steve Smyth, Glen Hansard, Eliott Smith,… i tants altres.

Nick-Drake.jpg

  1. El/la músic amb qui t’agradaria col·laborar.

D’aquí, amb Nico Roig o Núria Graham. D’allà, amb Patrick Watson o Johnny Flynn.

Núria Graham - Albert Rué1.jpg
Foto: Albert Garcia Rué
  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure’t.

El folk americà.

  1. El darrer cop que vas sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Tant com pànic, mai. Nervis, sempre. El darrer cop de nervis forts va ser el 26 de maig a La Nau, vam fer-hi un concert amb banda. Un cop vam arrencar, però, tot bé.

  1. Trap si o trap no?

Trap si!

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya.

Xarim Aresté.

IV 19.jpg
Foto: Ireneu Visa
  1. La última vegada que vas tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.

Juraria que és la 1a vegada. Espero que n’hi hagi moltes més!

Melòmans: Mar Cianuro.

Per Frederic Cervelló.

cianu.jpg

La Mar Cianuro (Marta Nieto Postigo) és una poeta i programadora cultural barcelonina. Llicenciada en Humanitats i Màster en Edició per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha col·laborat en diversos projectes editorials com a traductora, correctora i editora.

Des del 2012 forma part de Drac Màgic, cooperativa per a la promoció de mitjans audiovisuals, de la què n’és corresponsable dels projectes educatius i programadora de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona, festival que té per objectiu promoure el cinema dirigit per dones i fer visible la cultura audiovisual femenina. Enguany, el festival, que s’estén entre els mesos de febrer i desembre, celebra la seva 26ª edició.

L’any 2013 va crear, junt a l’artista i gran amiga seva Tania Terror (Tania Berta Judith), el fanzín BRAVAS, en el què es mesclen els textos de la Mar (que ja anteriorment havia encetat el blog Escarnio kaboom para mujeres amables) amb els collages de la Tania. BRAVAS, que recentment ha publicat el seu quart número, és un fanzín com els d’abans, amb les pàgines fotocopiades en blanc i negre, plegades per la meitat i grapades. Segons les seves pròpies paraules, «BRAVAS neix per compartir les seves vivències com a nenes i dones en aquestes coordenades particulars del món i per proposar imaginaris que subverteixin l’univers avorrit i la memòria seca de l’androcentrisme».

El 2015 va formar amb Oliver Mancebo el col·lectiu artístic Mancebía Postigo, un espai des del qual auto-editen fanzines, llibres i pamflets, enregistren sons de receptes tradicionals, de mercats i d’arbres i organitzen la FRESCA (Fira d’Autoedició del Mercat de l’Abaceria), al barceloní barri de Gràcia.

  1. El disc que et transporta a l’adolescència.

L’altre dia vaig recuperar una còpia del disc Mi pequeño animal, de Christina y los Subterraneos, que corria per una bobina de cds que porto al cotxe. Em vaig adonar que és un disc brutal per conduir de nit i vaig fer un viatge llampec a la post-adolescència. «Flores raaaraaaaaas!» Però a la meva infància i adolescència hi havia moltíssima referència a aquella televisió musical dels 90. Les meves primeres vegades tenien banda sonora de No Doubt, PJ Harvey, The Cranberries, Nathalie Imbruglia, Alanis Morrisette o Dover. Tinc la sensació que sempre que encenia la televisió apareixia aquell magnífic one-hit-wonder de Meredith Brooks: “Bitch”. El girl power comercial que va seguir al “pelotazo” de les Spice Girls va tenir algun inconvenient, però també va fer que moltes nenes i noies creixéssim amb la convicció (era certa!) que la música estava plena de ties poderoses.

  1. La cançó que et posa BRAVA.

El segon disc sencer de Le Butcherettes (Sin, sin, sin) m’encén la sang amb la bona flama.

a3625666962_5.jpg

  1. El disc en el qual la poesia i la música es fusionen a la perfecció.

Let England Shake, de PJ Harvey em va semblar una meravella com a poemari decolonial. És una espècie de disc anacrònic, però alhora reflecteix la imatge d’un món globalitzat que irradia la mateixa violència que aquell altre món dels “descobriments”. La tia endinsa la navalla en la història colonial d’Anglaterra (i d’occident) i va i li surt un disc deliciós que només ens pot portar a deixar la violència de banda. Durant mesos vaig estar molt obsessionada amb el canvi de melodia cap al minut 2 del tema “In The Dark Places”…

  1. Una cançó de Bikini Kill.

Una de Bikini Kill: “New Radio”. I us diré també una de Julie Ruin, el nom sota el qual Kathleen Hanna va publicar un disc preciós el 1997 mentre estaven fent un descans amb Bikini Kill. La cançó que em ve al cap és “Tania”, que a més porta el nom de la meva millor amiga <3.

  1. El disc que millor descriu la ciutat de Barcelona.

Què difícil! Sortiré per la tangent de l’humor: No cities to Love, de Sleater -Kinney.? «It’s not the city, is the weather we love!».

sleater-kinney-no-cities-to-love-1b-696x696.jpg

  1. La cançó que s’hauria de convertir en l’himne de la lluita feminista.

Res d’un sol himne! Hi ha tantes cançons! Ha de ser alguna que t’ompli de bon rotllo, amor i ganes de compartir coses i cuidar a les col·legues, perquè el feminisme ha de ser la construcció d’una vida comuna, feliç, no violenta i corresponsable amb la resta de vides humanes i també no-humanes! Ara mateix el HIT feminista que sona al meu ordinador es la meravellosa “Jota antipatriarcal”, d’Ajuar. Potser després segueixo amb “Credit Card Babie$”, de MEN

1520330733_archive_1_ajuar_2.jpg

https://ajuar.bandcamp.com/track/jota-antipatriarcal

  1. Un disc per ballar, ballar, ballar…

Per ballar mentre et fas el cafè del matí: Live in Paris, de Nina Simone.

Per ballar de camí a la feina: WHOKILL, de Tune Yards.

Per ballar arrossegant els peus: The Fool, de Warpaint.

Per ballar en un local fosc a la matinada: Plunge, de Fever Ray.

R-4198515-1358319306-8211.jpeg.jpg

  1. Una cançó per fer la revolució.

Qualsevol cançó que estigui construint discurs en contra del patriarcat, el capitalisme, o qualsevol altra forma d’opressió. “Novias”, de Lorena Álvarez y Su Banda Municipal o “Abducida por formar una pareja”, de Tronco, o “Ex”, de Cosmo K són cançons sobre relacions afectives que revolucionen els imaginaris personals… i col·lectius!

  1. El disc que sona de fons mentre escrius els teus poemes.

This Fool Can Die Now, d’ Scout Niblett.

CS1272803-02A-BIG.jpg

  1. Una cançó per tancar una nova edició d’èxit de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona.

“We are Family”, de les Sister Sledge! «I got all my sisters with me!».

  1. La cançó que t’agradava de petita i que encara ara t’emociona.

Doncs dues cançons que em va ensenyar de nena el meu pare: “Nothing compares 2U”, de Sinéad O’Connor i In The Middle Of The Road, de The Pretenders.

  1. La darrera descoberta musical.

Un amic em va posar l’altre dia mentre sopàvem el disc The Kid, de Kaitlyn Aurelia Smith i em va deixar sense paraules. És una obra mestra d’aquelles que et transforma en pols d’estrella i et permet sentir-te fora del teu cos. A més, si us fixeu, els títols dels temes, un rere l’altre, fan una poesia en si mateixa. Què més es pot demanar?

Kaitlyn_Aurelia_Smith_-_The_Kid___WV170.jpg