SMOG, (SMOG) & BILL CALLAHAN, 10 DISCOS QUE ELS NÉTS HAURIEN DE CONÈIXER

 

Smog

Entre les primeres espurnejants col·leccions de lo-fi experimental facturades a principis dels anys ’90 fins a “Dream River” (Drag City, 2013) hi ha un artista que encara segueix sent un misteri per a molts de nosaltres malgrat haver-lo escoltat amb devoció. Un músic que sota l’alies d’Smog, (Smog) o signant amb el seu propi nom ha facturat 16 discos que encara a dia d’avui ens meravellen. Bill Callahan, home petri de veu profunda, discret i amant del silenci ens ha deixat alguns dels millors àlbums del canvi de segle i s’ha convertit en un dels més poderosos narradors d’històries de la música americana. Inspirat en els seus inicis per l’escena hardcore de Washington DC de principis dels ’80 ben aviat deixà clar que la seva major influència provenia de la novela negra (per exemple de l’obra de l’escriptor James M. Cain) i d’artistes com Lou Reed, Leonard Cohen, John Lee Hooker, Joy Division, Nick Drake, Scott Walker, Kris Kristofferson, Mickey Newbury o Jerry Jeff Walker.

Mentre esperem el proper disc (ja van 5 llargs anys de silenci discogràfic) d’un dels nostres artistes favorits anem a repassar 10 discos que vam escoltar i que encara devorem amb passió. Com sempre, l’ordre en la tria dels discos és indiferent i no significa res de res.

  1. SMOG “Knock Knock” (Drag City, 1999)

El setè disc de la discografia de Bill Callahan és tot un clàssic ple de grans cançons que es gestà amb la col·laboració del fan i coproductor Jim O’Rourke. Un disc amb un grau d’intensitat on destaca el ritme funk de Held, els cors infantils que alliten la duresa de No Dancing, el picar de mans de la velvetiana Cold Blooded Old Times (possiblement la cançó més coneguda de l’artista), o les confessionals Teenage Spaceship i River Guard. Aquesta última és una de les cançons més tristes mai escrites sobre els plaers fugaços on un guarda de presó observa un grup de reclusos nedant a l’aire lliure i reflexiona sobre el fet que ell, igual que els reclusos, només gaudeixi d’una llibertat efímera. Un disc que, en part, es pot veure com la continuació de “Red Apple Falls” (1997) però que s’enriqueix amb guitarres elèctriques, loops de bateria i cors infantils. Anys després de la seva publicació seguim pensant que és un dels millors discos d’Smog.

  1. BILL CALLAHAN “Sometimes I wish we were an eagle” (Drag City, 2009)

Amb facilitat ens omplim la boca dient que aquest o aquell disc és un clàssic però m’heu de creure quan us dic que un cop hàgiu escoltat “Sometimes I wish…”  no podreu viure sense ell. El segon disc signat amb el seu propi nom coincideix amb el trasllat a Austin i amb la ruptura sentimental amb Joanna Newsom. Un disc que no té la sonoritat dels discos d’Smog. Un disc que sona net i polit, amb guitarres càlides i òrgans que acompanyen la veu baríton de Callahan.  Un treball completament accessible que acumula un total de nou cançons fosques i iròniques signades per un dels grans compositors dels darrers vint-i-cinc anys. Si hagués de destacar alguna cançó les destacaria totes en un àlbum on trobem inquietants aforismes i enigmes sobre l’amor, la natura i la tristor. Però ja ficats em quedo amb els violins que acompanyen la tensió rítmica d’uns tom-toms que no deixen de créixer a All thoughts are prey to some beast; amb l’extraordinària Jim Cain que obre el disc amb la suavitat d’una guitarra agermanada amb una caixa, un charles i una secció de cordes; amb la delicadesa de Rococo Zephyr;  amb la culminació de Two many birds amb en Callahan fent créixer la frase “If you could only stop your heartbeat for one heartbeat” en cada nova repetició o amb el dramatisme de les primeres paraules de Eid Ma Clack Shaw (“Working through death’s pain / Last night I swear I felt your touch, gentle and warm / The hair stood on my arms – how, how, how? / Show me the way, show me the way / Show me the way to shake a memory”). Ja ho he dit abans, el clàssic.

  1. SMOG “Red Apple Falls” (Drag City, 1997)

Si la memòria no em falla, Ex-con va ser la primera cançó d’Smog que vaig escoltar. O potser va ser Bathysphere inclosa a “Wild Love” (Drag City, 1995). Bé, tant se val.  En aquest sisè treball trobem per primer cop un raig de llum i esperança en les lletres, però Bill Callahan segueix sent trist i divertit alhora, tot un misteri. Piano, vents, pedal steel, guitarres acústiques, sintetitzadors i bateria acompanyen una veu profunda en un viatge de poc més de 40 minuts on s’apropa al country, al folk i al rock de la mà de Jim O’Rourke a la producció i alguns instruments. Un àlbum on va deixant enrere el lo-fi a favor d’un so més net i acústic. Cal destacar The Morning Paper, cançó que obre el disc, on el narrador prefereix dormir a enfrontar-se als horrors del món actual (“The morning paper is on it’s way / And it’s all bad news on every page / So I roll right over / And go to sleep / The evening sun will be so sweet”). El ritme, la trompeta i el piano d’Ex-con la converteixen en la cançó més pop del disc. També ens deixem enlluernar per la brillantor de I was an estranger cantant “You should have seen what I was in the last town / Or in the last town / I was worse than a estranger / I was well known”. Finalment, ens enganxem a To be of use amb el seu característic to confessional barrejant plaer i dolor cantant “Most of my fantasies are to be of use / like a spindle, like a candle”.

  1. SMOG “A river ain’t too much to Love” (Drag City, 2005)        

Enregistrat als estudis Spicewood de Willie Nelson a Texas amb la col·laboració de Connie Lovatt al baix, Joanna Newsom al piano i Jim White dels Dirty Three a la bateria, ens trobem amb un disc que evoca de nou l’esperit del country i del folk.  És un disc càlid, gairebé conceptual on s’entrellacen imatges d’arbres, aigua, cavalls, infantesa, mort i renaixement. Un disc proper al que seria una pregaria, on la veu baríton i confessional de Bill Callahan t’abraça i no et deixa marxar. Un disc que intuïa (o no) el que quatre anys després facturaria amb “Sometimes I wish we were an eagle”.  De nou sorprèn convertint allò senzill i comú en un gran disc. Menys és més que dirien alguns. El silenci i el control del temps segueixen sent una part important de la seva obra. Un disc que enamora pels aires vals de Rock Bottom Riser  amb una melodia que flota sobre una guitarra hipnòtica acompanyada per les escobilles de Jim White sobre les quals Callahan canta amb gratitud a la memòria d’una amant absent. Un disc que enganxa per la reflexió sobre la brutalitat de l’amor de Say Valley Maker (Because there is no Love / Where there is no obstacle / And there is no Love /Where there is no bramble); per la fantàstica I’m new here (anys més tard recuperada per Gil Scott Heron), per la tradicional In the pine, per Drinking at the dam o amb Let me see the colts que tanca el disc. Què més es pot demanar?

  1. SMOG “Dongs of sevotion” (Drag City, 2000)

Només per incloure Dress sexy at my funeral ja s’ha guanyat un lloc entre els 10 millors discos de Bill Callahan. Els aires velvetians han sobrevolat molts dels discos del nostre protagonista però Lou Reed i companyia no són la única referència musical del nord-americà. En cinc minuts i mig construeix una cançó que es clava al cervell des de la primera escolta. Una cançó d’un humor ferotge, una cançó d’amor on el difunt marit convida a la vídua a seguir vivint. Però hi ha més raons per seguir gaudint d’un l’àlbum on continua abordant temes com el sexe, l’amor o la mort. Ja sigui per la misteriosa Nineteen on canta “My movements were slow / She didn’t even know / What she was taking away”, pels sons més durs de Hard Road, per les textures riques i ballables d’aires africans de Bloodflow amb cors de cheerleades incloses. I tancant un dels discos de major minutatge d’Smog trobem Permanent Smile una cançó de devoció amb presència important dels tambors. I si tot això no és suficient dir-vos que dos membres de Tortoise, en John McEntire a la bateria i percussions i Jeff Parker a la guitarra es troben als crèdits del disc.

  1. SMOG “The doctor came at dawn” (Drag City, 1996)

Fragilitat, molta fragilitat i delicadesa omplen tots els racons d’aquest àlbum. El disc més folk d’Smog és un recull de cançons de com es pot trencar un cor. Un disc per gaudir en solitud i a mitjanit amb deu cançons intimes i intenses que tracten de relacions trencades o en vies d’extinció. Un disc que conté una joia anomenada All your women things, possiblement una de les millors cançons mai escrita per Callahan. Guitarres atmosfèriques, pianos, palmes, percussions mínimes, violoncels i altres cordes es troben en un disc on també brillen You moved in, Somewhere in the night o Lize. Un disc que, com el vaixell de la portada amb les veles recollides, sembla (només sembla) estar quiet. El primer disc d’un artista ja madur que començava a multiplicar el nombre de seguidors.

  1. BILL CALLAHAN “Dream River” (Drag City, 2013)

L’últim disc publicat a dia d’avui per Bill Callahan flota sobre un núvol de percussions, escobilles, flautes i violins. La veu continua en forma: calmada, greu i profunda. Al llarg de vuit cançons fa un viatge a través de paisatges íntims que exploren el silenci i l’alliberament.  Possiblement, el seu disc més meditatiu. “Dream River” és tota una declaració pertorbadora que transita entre els moments més tranquils de Small Plane fins als més tempestuosos de Summer Painter on les guitarres, les percussions i les flautes creixen per donar pas a una estranya calma. Una experiència sensorial que comença amb The Sign, la història d’un home a l’hotel d’un bar buscant consol i que descobreix que “The only words I’ve said today are ‘beer’ and ‘thank you’/ Beer/ Thank you”. Altres moments realment interessants els trobem a Spring gràcies al joc de guitarra, flauta i percussions llatines o també als aires nocturns i jazzístics que semblen créixer sense acabar d’explotar de Ride my arrow. Un disc on tot es desenvolupa gradualment, sense presses, sense un final predeterminat i on els arranjaments són gairebé tan importants com les lletres.

  1. SMOG “Wild Love” (Drag City, 1995)

El primer gran disc de Bill Callahan el signà a meitat dels noranta després de diferents experiments lo-fi que a vegades s’apropaven sense voler al punk (actitudinal). Un disc d’una bellesa pertorbadora que es desenvolupa a través d’històries fosques i còmiques d’infanteses problemàtiques amb lletres claustrofòbiques i vertiginoses. Bathysphere podria ser l’himne de l’introvertit que tots portem dins. En ella, el protagonista de set anys li demana a sa mare que el baixi en un enginy submergible al fons del mar on vol viure i  “… if the water should cut my line, set me free / I don’t mind””, canta amb naturalitat seguit d’una sèrie de “Ah Ah Ah” que simulen l’aire dins l’enginy. També és la història d’un somni fallit. Una història de frustració que es torna a repetir a Goldfish bowl. Un disc on també destaquen les guitarres de It’s rough o el saber fer de The emperor i Prince alone in the Studio que deixen entreveure que a mitjans dels ’90 no hi havia límits per a en Callahan.

  1. (SMOG) “Supper” (Drag City, 2003)

Ben entrat el segle XXI en Callahan tenia les coses clares. Coneixia els seus límits i tenia clars els seus objectius. És un artista segur de si mateix i que controla amb seguretat tots els seus recursos expressius. Segon disc que signa com (Smog) després del lo-fi i urgent “Rain on Lens” (Drag City, 2001). A “Supper” trobem 43 minuts de fantàstiques harmonies alt-country acompanyades per suaus pedal steel, òrgan Hammond, banjos i els cors femenins de Sarabeth Tucek. Un disc que d’alguna manera podem lligar amb “Knock Knock” (1999) i amb “Dongs of sevotion” (2000). Un disc on els punts de vista de Callahan sobre l’amor o altres temes, com passa en tota la seva obra, sovint són més desconcertants que reconfortants. D’aquí, cal destacar Feather by feather, Butterflies drowned in wine, Morality , Our anniversary i, sobretot l’elegant Truth Serum. Callahan tornava a repetir amb èxit la mateixa formula.

  1. BILL CALLAHAN “Apocalypse” (Drag City, 2011)

Amb pocs acords de guitarra acompanyats per la seva veu, flautes, violins i teclats ocasionals construeix set cançons expressionistes que es mantenen tranquil·les malgrat explotar ocasionalment en plena distorsió. Bill Callahan sap jugar les seves cartes fent ús de pinzellades d’on obté el màxim rendiment. Pinzellades que es tradueixen en una percussió obsessiva i repetitiva de la ma de Neal Morgan o en uns arranjaments sobris i efectius.  Un disc que flueix de forma captivadora com ja ho havia fet “A river ain’t too much to Love” (2005) o “Sometimes I wish we were an eagle” (2009) i on es mostra de nou com un veritable trobador de la fragilitat humana. Set cançons de llarg minutatge on brilla amb llum pròpia el vals Riding for the feeling, possiblement la cançó més melangiosa i confessional d’un àlbum on també destaca el ritme country de Drover i America. Aquesta última és la cançó del disc que més crida l’atenció a les primeres escoltes. És un blues hipnòtic, electrificat i repetitiu que examina el passat mític dels EEUU i el seu trist present, on Callahan canta una desafiant celebració d’imperialisme cultural intentant reclutar un imaginari i patriòtic exèrcit de cantautors.

Jordi Ximeno

El Qüestionari: Judit Neddermann.

Per Frederic Cervelló.

HK 01.jpg
Foto: Helle Kettner.

Aquest dissabte 19 de maig la Judit Neddermann, cantant i compositora de Vilassar de Mar, presentarà a Tarragona el seu tercer disc en solitari, Nua (Satélite K, 2018), produït per en Pau Figueres – que l’acompanyarà a l’escenari -, i en el qual es mesclen estils musicals com el pop, el jazz, el folk i algunes pinzellades de sons del Brasil, una de les passions de la Neddermann.

El concert, que tindrà lloc a les 20.30h al Teatret del Serrallo, servirà per clausurar l’edició d’enguany del Ja Veus, festival de recent creació que aposta per la interpretació vocal com a protagonista principal i que busca la proximitat entre espectadors i artistes.

  1. El primer disc que et vas comprar.

No ho recordo bé, però un dels primers va ser Carmen Mc Rae live at Montreaux 1982.

la-me-carmen-mcrae-19941112.jpg

  1. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

La guitarra!

  1. El primer grup del què vas formar part.

El grup que vam fer amb els amics del poble, que tots érem alumnes de l’Aula de Música de Vilassar de Mar. Primer ens dèiem G de Jazz i després Fade Out.

  1. El primer cop que vas tocar en directe.

  El primer cop que vaig cantar en directe va ser quan anava a l’escola, em van fer cantar la meitat de la cançó de ‘La vida és bella’ amb una altra amiga. Va ser la primera sensació de cantar sola davant de molta gent. Més endavant, als 13 anys, vaig fer el meu primer concert com a cantant, amb micròfon, amb el meu grup d’amics.

  1. Si no fossis músic, segurament ara estaries treballant/fent de…

Periodista o professora. Alguna cosa que tingui a veure amb la comunicació.

  1. Si en agrada la Judit Neddermann també ens hauria d’agradar…

Mayra Andrade.

4875672205_18a5bfabf3_b.jpg

  1. Un músic amb qui t’ agradaria col·laborar.

Jorge Drexler.

jorge-drexler-int.jpg

  1. El millor moment de la teva carrera musical.

Ara!

  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure’t.

Crec que els hi sóc molt complicada, perquè no sóc ni pop, ni cançó d’autor, ni folk… Però quan em posen a ‘Cançó d’autor’ em sento còmode.

  1. El darrer cop que vas sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Ahir mateix! [3 de maig 2018] Al concert dels Gossos, teníem una actuació a duet amb en Ramon Mirabet, i havia de baixar les escales mentre tocava i cantava i no veia res, tenia molta por de caure!

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya.

Roba Estesa, Joan Rovira!

untitled-3.jpg

  1. L’última vegada que vas tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.

  L’any passat vaig ser a Móra la Nova.

El Qüestionari: Joana Serrat.

Per Frederic Cervelló.

Joana Serrat (by Elba Fernández) 01.jpg
Foto: Elba Fernández.

Aquest dissabte 12 de maig la vigatana Joana Serrat presentarà en directe a Tarragona el seu darrer treball, Dripping Springs (Great Canyon Records, 2017), un disc gravat a la ciutat de Dripping Springs (Texas, EUA) i produït per Israel Nash.

El concert, que tindrà lloc a les 20.30h al Teatre El Magatzem, forma part del Ja Veus, un festival de recent creació que aposta per  la interpretació vocal com a protagonista principal de la seva programació i que busca la proximitat entre espectadors i artistes. Enguany, el Ja Veus ha crescut exponencialment, doncs de celebrar-se en un sol cap de setmana i en un únic espai en la seva primera edició (2016) ha passat a estendre’s aquest cop entre els mesos d’abril i maig i a programar set concerts i dues activitats culturals en diferents espais de la ciutat (claustre de Sant Pau del Seminari de Tarragona, Biblioteca Pública de Tarragona, Teatret del Serrallo, Teatre El Magatzem i Teatre Tarragona).

Els de La Nova Escena hem volgut fer-li un Qüestionari a la Joana Serrat abans del seu concert d’aquest dissabte.

  1. El primer disc que et vas comprar.

BROKEN ARROW, de NEIL YOUNG.

Neil-Young-Broken-Arrow-Photo

  1. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

EL PIANO.

  1. El primer grup del què vas formar part.

DEVA.

  1. El primer cop que vas tocar en directe.

DE PETITA CANTAVA EN UNA CORAL, DEURIA TENIR 6 O 7 ANYS…

  1. Si no fossis músic, segurament ara estaries treballant/fent de…

VES A SABER… MÓN CONVULS.

  1. Si en agrada la Joana Serrat també ens hauria d’agradar…

SERA CAHOONE, FUTUREBIRDS, MOJAVE 3.

1200px-Sera_Cahoone_02.jpg

  1. Un músic amb qui t’ agradaria col·laborar.

HE COL·LABORAT AMB MOLTS MÚSCIS AMB QUI VOLIA TREBALLAR. NEIL YOUNG SERIA UN AUTÈNTIC SOMNI FET REALITAT.

1035x683-20140630-neilyoung-x1800-1404159132.jpg

  1. El millor moment de la teva carrera musical.

GRAVAR DRIPPING SPRINGS A TEXAS AMB ISRAEL NASH I TED YOUNG, AMB TOTA LA BANDA JOEY MCCLELLAN, AARON MCCLELLAN, ERIC SWANSOM, JOSH FLEISCHMANN.

  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure’t.

POP.

  1. El darrer cop que vas sentir pànic abans de pujar a un escenari.

QUAN ERA ADOLESCENT I CANTAVA ESTÀNDARS DE JAZZ.

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya.

NO ESTIC AL DIA…

  1. L’última vegada que vas tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.

EL 24 DE SETEMBRE DEL 2016 A GINESTAR, A L ESGLÉSIA VELLA. L’INDRET ERA ESPECTACULAR I LA PROXIMITAT AMB EL PÚBLIC VA SER MOLT BONICA.

cartell_joanaSerrat_1_tiny1.jpg

 

Fira Trapezi 2018

Trapezi, Fira del Circ de Catalunya, celebra la seva 22a edició de l’10 al 13 de maig omplint de circ places, carrers i equipaments de Reus. Multitud de companyies mostraran els seus espectacles a la capital del Baix Camp que, durant quatre dies, serà la vitrina del millor circ nacional i internacional a Catalunya.

Llarga vida al circ!

 

Fotografies: LauretART fotografies · @castafioredixit

Instagramer de la quinzena: pieces_of_me

Ella és la Pilar. A Instagram la coneixem amb el nom de @pieces_of_me. Té 79 mil seguidors a la xarxa i és una de les fotògrafes emergents del Camp de Tarragona.

Ens presenta el seu projecte “Desde el interior” i ens diu:

Desde el interior llegó como un accidente de la razón. Un asidero del inconsciente, ese lugar en el que secretos y miedos se refugian.

Mi cuerpo sustituyó a la palabra, mis manos al verbo y me pareció natural que se expresaran en su propio lenguaje. Así empecé una serie de autorretratos con la ambición de entender el arraigo de la soledad.

Utilizar el Smartphone fue una consecuencia lógica de la necesidad de capturar un estado de ánimo siempre efímero y no planificado, en pro de una mayor espontaneidad y veracidad.

Quise que las imágenes fueran un reflejo fiel de lo que se esconde debajo de la piel, un espejo del alma. Que pudieran desvelar, sin engaños, la verdadera naturaleza de mi “yo”, de nuestro “yo”.

Desde el interior, nació y creció con un único objetivo, el de auto complacerme. No fue hasta mucho después que intuí en la serie, un propósito mayor; el de un viaje desde el “yo” más puro a un ente más universal, dramático aunque honesto y descarnado. Viaje que deseo compartir con el espectador.

 

 

Melòmans: Jordi Garrigós.

Per Frederic Cervelló.

Lucía Boned.JPG
Foto: Lucía Boned.

El nostre Melòman del mes de maig és en Jordi Garrigós, periodista cultural i músic barceloní.

A finals dels 2000, en acabar la carrera de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra, en Jordi va crear, amb una colla d’amics, el blog Gent Normal. La majoria d’ells eren periodistes recent llicenciats que tot just començaven a foguejar-se, amb feines precàries que no els motivaven i que trobaven en aquest blog un lloc on aixoplugar-se. Al cap de poc, però, el que va començar com un divertiment es va convertir en una de les capçaleres de referència de l’incipient nova escena musical de casa nostra. La seva proposta era fresca, entusiasta i pretesament subjectiva: com que no s’hi guanyaven la vida, no tenien cap lligam amb ningú i podien fer (i dir) el que els donava la gana. Segons explica Garrigós, van tenir la sort de topar-se amb una segona generació de músics indie en català, sorgida després de l’eclosió de Mazoni, Antònia Font, Sanjosex, i amb la qual Gent Normal va anar consolidant-se en paral·lel a l’ascens de les seves carreres. Parlem de gent com Joan Colomo, El Petit de Cal Eril, La Brigada, els Surfing Sirles i, òbviament, Manel. Garrigós afirma que la millor època de Gent Normal va ser la compresa entre els anys 2012 i 2013, “amb pics de visites que ja voldrien en aquell moment alguns mitjans convencionals de cultura”. Amb el pas dels anys, el projecte va anar perdent pistonada. Calia guanyar-se la vida en mitjans professionals i el temps que podien dedicar al blog era més escàs. Set anys després, del nucli fundador de Gent Normal només restava en actiu en Jordi Garrigós.

Una de les coses que més el satisfà de la creació de Gent Normal és el nombre de persones que van accedir a participar-hi de manera totalment voluntària; molts dels quals es guanyaven la vida escrivint i que al blog ho feien només per entusiasme: Kiko Amat, que va arribar a tenir-hi una secció, Alicia Kopf, que en va ser la coordinadora de la secció de llibres, el flixanco Joan Ferrús – actualment, i si el 155 ho permet, subdirector de El Jueves -, Miqui Otero, Martí Sales, Tomàs Fuentes, Isabel Sucunza

A dia d’avui, Gent Normal està en estat latent, tot i que no se’l pot donar per mort del tot, assegura Garrigós; això si, amb ell fora de primera línia.

Un dels moments crucials en la seva carrera fou quan els escriptors Kiko Amat i Miqui Otero, amb qui havia coincidit a Gent Normal, li van demanar de treballar amb ells al Primera Persona, festival que reuneix anualment al CCCB creadors de diverses disciplines artístiques que basen la seva obra en la pròpia experiència vital i del qual Amat i Otero en són els directors. L’edició d’enguany tindrà lloc entre els dies 11 i 12 de maig i hi prendran part, entre d’altres, les escriptores Virginie Despentes i Marina Garcés, les cineastes Elena Martín i Carla Simón, i la músic Christina Rosenvinge.

Actualment en Jordi Garrigós escriu al diari ARA, sobretot crítiques de concerts, i col·labora regularment amb el Time Out Barcelona i amb el suplement Tendències del diari El Mundo. A més, toca la guitarra amb les Kiwis, nova banda barcelonina d’inspiració nou-zelandesa, format també per Ines Martínez de Albornoz, Marta Millet i Marc Andreu. El grup ha publicat fa poc el seu EP de debut, de títol homònim.

https://kiwisbarcelona.bandcamp.com/

1- La primera cançó que vas aprendre a tocar a la guitarra.

A dia d’avui encara no toco massa bé la guitarra, però pots més o menys encertar quina és si pares bé la orella i li poses una mica d’imaginació. No m’agradaria convertir aquest test en un monogràfic sobre Teenage Fanclub, ja sóc prou objecte de befa amb els meus amics i amigues per culpa de la meva obsessió amb aquest grup. Però fent honor a la veritat, va ser ‘Baby Lee’, del seu penúltim disc. Crec que la segona va ser ‘Cast a Shadow’ dels Beat Happening, que vindria a ser la cançó més fàcil del món per aprendre tocar juntament amb ‘1000000 Kisses’ dels Half Japanese: dos acords i el Jad Fair desafinant a sobre: qui necessita més?

Teenage-Fanclub-resize-1a-1280x620.jpg

2- El primer disc que vas ressenyar.

Impossible de recordar, a nivell professional seria a l’Enderrock i deu fer uns 10 o 12 anys. Últimament no faig massa crítica de disc, a l’ARA ja no en fem, però l’any passat vaig publicar-ne alguna a Time Out, i si no recordo malament l’última va ser de l’EP de Coldplay, un bodrio.

CS656981-01A-BIG.jpg

3- La millor cançó dels Teenage Fanclub.

No puc dir-ne una, són el grup de la meva vida i m’agraden d’una manera irracional. Recomano fugir dels hits habituals i anar a buscar cançons “menors” (n’hi ha mil: ‘Planets’, ‘Accidental life’, ‘Slow fade’, ‘Speed of light’, ‘When I still have thee’, ‘The first sight’). També és molt recomanable seguir els projectes paral·lels de cada un d’ells (Lightships de Gerard Love, The New Mendicants i Jonny del Norman Blake o en Francis McDonald fent Nice Man). Ara, si n’haig de dir una que sigui molt especial, la més tatuable és ‘If I never see you again’, la cançó que tanca el ‘Howdy!’.

4- Un disc que t’hagis comprat només perquè et molava la portada.

Hooked, dels Brilliant Corners. Són un grup extremadament irregular, i tot i que tenen desenes de cançons xulíssimes, a Hooked no n’hi ha cap. Però la portada em va fer gràcia.

R-2140563-1283695924.jpeg.jpg

5- El disc o cançó “culpable” de la creació del blog Gent Normal.

És complicat reduir-ho tot a un disc, i una cançó ni t’explico. A més, el nucli que vam començar el GN érem força heterogenis. A risc de que els meus excompanys estiguin en desacord, escolliria Contra todo pronóstico, l’elapé de debut del Joan Colomo. Ens va volar el cap a tots, i la primera notícia que vam publicar a Gent Normal va ser sobre la seva sortida, així que quadra bastant bé de citar-lo aquí.

a2470611813_10.jpg

6- El disc que confirma l’excel·lent estat de salut de l’escena musical catalana.

Crec que és la resposta amb la que menys dubtaré de totes: Futbol d’avantguarda, de Da Souza. Aquests nois són uns genis absoluts. Ja heu sentit ‘Migracions de salmons’? Feu-ho!

7- La cançó perfecta per clausurar una altra edició d’èxit del festival Primera Persona.

Crec que ja han sonat cançons meravelloses a dia d’avui. Escoltar en directe ‘Dive for your memory’ dels Go Betweens cantada pel Norman Forster, ‘All my little word’ dels Magnetic Fields, ‘Amazing glow’ dels Pernice Brothers o ‘Sparky’s dreams’ dels Teenage Fanclub, amb en Gerard Love i els Beach Beach, en un festival al que has ajudat a organitzar és una sensació indescriptible i de llagrimeta. Cançons que serien un somni: ‘Never said goodbye’ dels Bats, ‘I’m a little dinosaur’ de Jonathan Richman i ‘Waiting room’ de Fugazi.

8- El millor disc produït per Joan Colomo.

Aquí m’agafes amb un dilema bastant gran, perquè en Joan va produir els discos de Els Surfing Sirles, que és un grup molt especial. A nivell col·lectiu era EL grup. Però per qüestions personals i justícia poètica diré Menos mal, de Me and the Bees. Que coi li passa a aquest país per a que aquest gent no siguin estrelles, els parin pel carrer per fer-se selfies i actuin als Goya? Ningú fa millors melodies i harmonies que elles. Són el meu grup favorit de l’estat.

meandthe-bees.jpg

9- La cançó que tothom hauria de conèixer ja de les Kiwis.

El més normal és que pràcticament ningú conegui a les Kiwis, a més és una mica lleig que en digui jo una. Però com que les cançons que hem gravat no són meves, recomano ‘Mapes infinits’, que és el tema més Kiwi-pop que tenim i el Marc i la Inés estan espectaculars amb les veus.

https://kiwisbarcelona.bandcamp.com/track/mapes-infinits

10- Un disc per escoltar al cotxe, de camí cap al Festival Pingüí.

Per anar de camí a Flix o a qualsevol altre lloc del món: The Supremes A’ go go. L’hecatombe de la Motown i un dels cims de la música popular.

R-4847100-1377359187-3212.jpeg.jpg

11- El single que no punxaràs més per por de ratllar-lo.

El meu set polsades favorit és “Perdido amor”, de Rumba Tres. La cançó me la va ensenyar el Miqui Otero, el meu sensei en el noble art de la rumba, i està al podi emocional i bailongo. També el ‘Hey little rich girl’ dels Specials. Però em temo que els seguiré punxant tots dos.

12- El disc que aconsegueix que oblidem, almenys durant una estona, que Donald Trump és el president dels Estats Units d’Amèrica.

The young mods, dels Impressions, Lo mato, d’Héctor Lavoe, 69 love songs, de Magnetic Fields, Dye it blonde, d’Smith Westerns, Come’on feel, dels Lemonheads, Dusk at cubist castle, d’Olivia Tremor Control’, #1 record, de Big Star. Qualsevol d’aquests discos nord-americans podria servir.

R-2358907-1468785942-5812.jpeg.jpg

El Qüestionari: Illa Carolina.

Per Frederic Cervelló

foto02 -L.jpg

El proper divendres 11 de maig els vallesans Illa Carolina presentaran en directe a Reus (Sala Japan, 22.30h, 6-8 euros) el seu tercer treball discogràfic, Bellavista (DiscMedi, 2017), en el marc d’una nova edició del cicle de concerts Radar Palmfest.

La Carol Badillo (veu) i l’Aleix Prats (guitarres) han respost les preguntes del nostre Qüestionari.

  1. El primer disc que us vau comprar.

Aleix: What’s the story (Morning Glory).

Carol: Little plastic castle, d’Ani di Franco.

715BBBXdWnL._SL1100_.jpg

  1. El primer instrument que vau aprendre a tocar.

Aleix: encara cap… però vaig començar amb la guitarra i un teclat elèctric petitet Yamaha.

Carol: el piano, però sense èxit. Només sé tocar els “PicaPiedra”.

  1. El primer grup del què vau formar part.

  Aleix: Overgrown.

  Carol: Speakers.

  1. El primer cop que vau tocar en directe.

Aleix: sobre el ’96… crec… amb Overgrown.

Carol: 2001 amb Speakers.

  1. Si no fóssiu músics, segurament ara estaríeu treballant/fent de…

Carol: Tot i ser-ho, no m’hi guanyo la vida i faig de profe d’anglès.

Aleix: Jo igual, treballo de tècnic de so en un estudi de doblatge.

  1. Si en agrada Illa Carolina també ens hauria d’agradar…

Crec que una barreja del que es feia als finals dels 80s 90s. A nosaltres ens agraden els grups amb reverbs delays i chorusPrefab Sproud, Ben Watt

classic.jpg

  1. Un músic amb qui us agradaria col·laborar.

         Aleix: Somiant… Ben Watt.

         Carol: a mi m’agradaria pujar a l’escenari amb la  Caroline Polachek de Chairlift.

music-mag.jpg

  1. El millor moment de la vostra carrera musical.

         El millor moment és sempre que arribes a algú amb les teves cançons.

  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure-us.

 No ho acaben de tenir clar… sempre estem entre el pop “mainstream” i l’indie… (nosaltres tampoc).

  1. El darrer cop que vau sentir pànic abans de pujar a un escenari.

         Sempre hi ha un punt de pànic que és com el picant. T’atrau.

  1.   Un grup o solista del sud de Catalunya.

 En Xarim Aresté.

IV 3.jpg
Foto: Ireneu Visa.
  1. L’última vegada que vau tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre. 

A un cicle de concerts que organitzava L’espai Jove la Palmera, a Tarragona, amb Copa Lotus.

Podeu escoltar-los a: https://illacarolina.bandcamp.com/album/illa-carolina