Instagramer de la quinzena: David Montserrat

David Montserrat

@davidmontserrat_

Ens diu en David:

Entenc la fotografia com una eina d’estudi i anàlisi, una manera de
mirar amb especial atenció quelcom m’envolta. No busco la perfecció en
la imatge, més aviar la senzillesa que permet posar el focus en el
moment que vull captar. Un llenguatge monocromàtic em permet
sintetitzar la imatge, i evidenciar els contrast, no tan sols en la
propia imatge sinò en una societat farcida de contrastos, i
desigualtat entre individus, ja sigui en questió de classes, raça,
sexe; o diferències culturals entre diferents regions.

La fotografia analògica em permet, o m’hi obliga més ben dit, a tenir
especial cura en el moment de premer l’obturador, no valen ràfagues,
no es pot repetir l’instant, de fer-ho ja seria un de nou. He perdut
imatges per falta de precisió a l’hora de disparar, aixi com per
aspectes tècnics dels processos químics del revelat; és part de
l’encant i al final tot aixó m’empeny a posar els cinc sentits a cada
imatge i a cada rodet. Vaig apendre fotografia amb camares
analògiques, amb una càmera dels anys setanta que encara m’acompanya.
M’agrada la textura, el gra la sencillesa i les imatges modestes i
sense pretensions que aquesta em regala.

M’nteressa la fotografia social i documental. Tracto de centrar-me en
allò que la gent no veu, o no vol veure. Per afinitat, m’agrada
treballar el tema de “l’art urbà”, bé, el graffiti més ben dit; per a
gran part de la societat molest i degradant, però on jo hi trobo una
una enorme dòsis de llibertat i i lleialtat als principis étics de
cada individu. El graffiti és molest per al sistema, un sistema al que
preten deixar en evidència. Per a mi l’art del graffiti no està tan
sols en l’obra, sinó en una forma de viure i entendre la societat; una
forma de sortir del sistema del qual ens considero esclaus, i sense el
qual no te sentit el graffiti en si. És en quest terreny on
desenvolupo part del meu treball en estudiar el MODVS VIVENDI i la
relació d’aquests individus amb la ciutat, el sistema, i la societat.

Una fotografia pot tenir sentit o no tenir-lo, i aquest pot variar
segons la seqüencia d’imatges que l’acompanyin; és amb la
seqüencialització on crec que les meves fotografies agafen un sentit
més trascendent, quan es relacionen amb altres imatges i formen part
d’un conjunt. De fet gran part de les imatges de la galeria formen
part d’un mateix projecte editorial, autoeditat, en el que treballo i
que espero aviat pugui enllestir i publicar.

A tot això gràcies per l’oportunitat de mostrar i explicar part del
meu treball, i als lectors per perdre uns minuts en llegir la meva
humil opinió.

www.davidmonserrat.com

 

Melòmans: Esther Canals.

Per Frederic Cervelló

Esther Canals.jpg

La nostra melòmana del mes de març és l’Esther Canals, educadora i comunicadora tarragonina.

Llicenciada en Història de l’Art per la Universitat Rovira i Virgili, l’Esther és educadora en espais expositius, des del 2008, i en espais patrimonials des del 2011.

Al 2010 va començar a escriure al Encuentros, suplement cultural del Diari de Tarragona, sobre projectes artístics, exposicions i els vincles entre l’art i l’educació. Alguns d’aquests articles es recullen a la pàgina Des de les vísceres, escrits sobre art i altres històries (esthercanals.wordpress.com).

Entre el 2010 i el 2013 es va encarregar de la coordinació i comunicació del projecte Display, mostra d’art al carrer de l’Associació Cultural Laboratori Visual. Amb el mateix objectiu d’apropar l’art a la gent, va aparèixer la Capsa Ambulant d’Artistes del Teler de Llum en el qual l’Esther, amb el suport de Jordi Abelló i amb en Joan Rioné de company de viatge, va dur-ne a terme, des del 2014 fins al 2016, la coordinació, comissariat, gestió, comunicació, documentació i muntatge. La Capsa Ambulant era un projecte de mediació que s’articulava entorn al que anomenaven Accions públiques, que pretenien donar a conèixer l’artista a través de la seva pròpia veu, la de la seva obra i d’altres veus que enriquien el contingut del discurs mitjançant accions que tenien lloc en els punts més concorreguts de Tarragona, i Accions paral·leles, en les quals es desenvolupava el pla pedagògic del projecte a partir de tallers que pretenien generar experiències d’ensenyament – aprenentatge amb l’art contemporani com a punt de partida i que es realitzaven en diversos centres educatius de la ciutat.

Actualment l’Esther Canals treballa d’educadora al Caixa Fòrum de Barcelona i a la Sagrada Família. Paral·lelament cursa el Màster d’Arts Visuals i Educació: un enfocament construccionsita, a la Universitat de Barcelona. El seu objecte d’estudi versa sobre cóm es poden fer més interessants els processos d’aprenentatge i en investigar sobre altres formes de vincular l’art i la pedagogia. El seu grup d’edat preferit en aquest estudi són els adolescents, tot i que, com ella remarca, la paraula adolescent prové del mot llatí «adolescere», que té connotacions negatives, fet pel qual creu que és millor anomenar-los senzillament «joves».

  1. El primer disc que recordes haver escoltat.

 La memòria es perd en el passat i barreja coses… A mi m’agradava que m’expliquessin contes sempre, cada nit. Quan a casa es van cansar em van comprar un radiocassette amb contes i també amb música, recordo “Susanita tiene un ratón”, “Un globo dos globos”, “Mambrú se fue a la guerra”…

Si parlem de discs, em venen la Raffaela Carrà (ens el posàvem els dissabtes amb ma mare quan l’ajudava a fer neteja de la casa i ja de pas ens dedicàvem uns bons balls entre plumerassos) i els dels meus germans: Els Pets, Sangtraït, Los Inhumanos, Màquina Total!!

  1. La cançó que més ràbia et fa que s’hagi convertit en sintonia d’un anunci publicitari.

 No miro massa la tele i quan fan anuncis aprofito per fer coses, així que no sé què dir… Però a mi em fan ràbia sintonies com la de la Grossa de TV3 o la del PP, aquestes que s’introdueixen al cervell i no les pots fer marxar. Una cançó que m’agradi i que després serveixi d’ham publicitari és quelcom que no em genera ràbia sinó ganes de ballar (mentre faig les coses que aprofito per fer quan fan anuncis 😉

  1. El disc que aconsegueix que els viatges entre Barcelona i Tarragona es facin menys llargs.

 Durant els viatges en tren llegeixo, durant els viatges en cotxe escolto la ràdio, m’agrada ràdio 3 i els meus programes preferits són El Sótano y Flor de Pasión. Si a la ràdio no m’agrada el que fan, normalment em poso els cds que faig jo amb música molt diversa, cançons que m’encanten, una darrera l’altra.

juandpablos

  1. La cançó que millor descriu l’adolescència.

 L’adolescència té moltes cares i, per tant, moltes cançons… Per un costat, dramatisme, amb Laura Pausini i el seu “Marco se ha marchado para no volver” (si, ho reconeixo) o The Cranberries amb “Zombie”. Per l’altre Dover amb “Serenade”, Offspring amb “Kids aren’t alright” o Green Day amb “Basket Case” amb les que em pensava que em menjaria el món. I després cançons que em recordaven a moments de l’estiu al meu poble, tranquils com Ottis Redding amb “Sittin On the Dock of the Bay” o bailongos com Gala amb “Freed from desire”.

  1. El disc que sonaria genial a la Sagrada Família.

Cada dia a les 12, per l’Angelus, posen l’”Ave Maria”, de Schubert i sempre m’agrada parar d’explicar i deixar que el grup escolti mentre passeja per allà. La veritat és que sona prou bé.

Seria interessant una sessió d’un dj que es diu Nicola Cruz que fa música electrònica però que te un punt com tribal… Poder anar descobrint cada un dels detalls de l’edifici mentre et deixes emportar pel ritme.

M’imagino alguna cosa així:

  1. La cançó que més t’ha sorprès que s’escoltés un dels grups de joves que visita el Caixa Fòrum.

El problema és que estic molt poc temps amb ells i mai arribo a conèixer-los tant com per saber certes coses. Ara no tinc grups perquè estan de vacances però al primer que faci els hi pregunto 🙂

  1. La cançó que, si l’escoltessin els que en tenen competències, de ben segur que milloraria la situació de la cultura i la seva gestió a la ciutat de Tarragona.

 Qualsevol cançó de Lyubomira Stoycheva, la magnífica violinista que tocava amb gran sensibilitat al carrer August i que va ser multada per la Guàrdia Urbana.

http://www.diarimes.com/noticies/tarragona/2017/03/09/multen_amb_100_euros_una_violinista_que_tocava_carrer_august_16183_1091.html

  1. La cançó que més cops has ballat al Groove.

 “Heroes” de David Bowie. No sé si és la que més he ballat però si una de les que més em recorda a una persona molt especial que ja no hi és.

  1. Un disc per acompanyar un bon sopar.

 Depèn amb qui sigui el sopar… però alguna cosa tranquil·la i fluixeta que no agredeixi la conversa;  Marlango, per exemple.

30b2da6d424f88d24f65d50c2e636639689dc388.jpeg

  1. Una cançó per fer l’amor.

 Des de joveneta que crec que “Losing my religion” de Rem és una cançó per fer l’amor.  I també “Cry to me” de Solomon Burke (Dirty Dancing)…. Blanco y en botella, hahaha

Instagramer de la quinzena: Jordi Flores

Jordi Flores

@miralflores

En Jordi ens proposa una reflexió molt interessant sobre la seva mirada:

“La ciència ens parla de la capacitat per a aprendre al llarg de la vida, l’epigenètica admet que fins i tot podem modificar els gens mitjançant l’aprenentatge. Un dels elements que participen i propicien aquest canvi es la creativitat, tan present en tots els processos artístics i també a la fotografia. A través de la pràctica artística podem impulsar canvis a l’àmbit personal i al social, però aquests processos únicament es donen a partir de la consciencia i les formes de creació producte de la reflexió.

Un dels majors enemics dels processos creatius i d’elaboració dins el marc de les disciplines artístiques i de la imatge es l’actual cultura d’impacte visual i el seu gran abast divulgatiu pels medis de comunicació i les xarxes socials. Immediat, efímer, espectacular, prolífic i frenètic el mon de la cultura de la imatge actual es fidel reflex de la contemporaneïtat, la principal característica de la qual es la superficialitat d’un model primordialment estètic i generalment per sobre del contingut.

Des del mon de la fotografia tenim la gran oportunitat de generar projectes basats en el respecte i l’elaboració de treballs per posar en valor els continguts i mantenir uns estàndards estètics i de qualitat. S’escau potenciar fluxos de treball pensats, treballats i amb fonaments que creixin i posin en valor una forma alternativa de fer les coses de forma diferent, que respecti els ritmes i que ofereixin una oportunitat de reflexionar sobre la societat a la qual vivim i aposti per crear un mon mes just, mes sa i mes digne.

El meu projecte actualment en curs es diu La memòria de l’aigua i te com a principal fil conductor el territori del Delta del Llobregat i la seva antropologia, la seva gent i els seus costums, com a gran oportunitat per a reflexionar sobre el nostre passat recent, el nostre present i el futur que ens volem trobar. La particularitat d’un espai antigament inundat, d’un riu assetiat, que ha sofert diverses modificacions en el seu curs fins a arribar a la definitiva canalització actual i que s’ha vist envaït per les grans àrees logístiques del port i l’aeroport de la ciutat de Barcelona, pel gran creixement urbanístic , vial i de serveis de la seva àrea metropolitana i pel frenètic desenvolupament industrial del darrer terç del segle passat fins a convertir-la en una de les zones mes contaminades d’Europa, li confereixen un particular i delicat estatus d’espai en risc permanent de desaparició. El seu present es un present de supervivència, i la lluita per la seva preservació es mes necessària que mai. Mitjançant el meu projecte vull mostrar el gran valor d’aquest territori que conté un parc agrari amb una de les vegues mes fèrtils del mon juntament amb la del Nil, de la lluita per la pervivència de molts dels seus habitants, de la importància per a la ciutat de Barcelona i la seva àrea metropolitana com a espai natural protegit , com a parc natural i per la seva enorme oportunitat d’acollir tot tipus d’activitats a l’aire lliure d’oci i pràctica esportiva amb desenes de camins i entorns recuperats que inclou la pròpia llera del riu i el renovat litoral”.

 

Acompanyo l’article amb algunes de les fotos que integren aquest projecte amb l’esperança d’ajudar a enfortir el valor del territori del Delta del Llobregat, les seves gents i la seva riquesa natural, els seus usos i la seva delicada casuística.

“La memòria de l’aigua” gener 2018

 

LNE recomana: La Mano del Marciano

Per Frederic Cervelló

Lydia Beltri
Foto: Lydia Beltri.

La Mano del Marciano és una nova banda flixanca d’ indie-pop amb influències de Love of Lesbian, Sidonie o Piratas, formada per Andreu Peral (veu, cors i percussió), Marcel Bagés (guitarra elèctrica), Genís Bagés (bateria), Julián López (teclats i sintetitzadors) i Aleix Meix (baix).

Al juny del 2017 van publicar el seu EP de debut, Dios los cria y ellos se asustan (auto-editat), gravat i mesclat a Blind Records, Barcelona, per Sergi Bautista i Roger Marín, disc que presentaran oficialment a la capital catalana el proper 7 d’abril a la Sidecar, tot i que ja en van oferir un tastet a la seva vila natal, Flix, el Nadal passat.

Podeu escoltar-los a: https://lamanodelmarciano.bandcamp.com/releases

Instagramer de la quinzena: David Magriñà

David Magriñà

@davidmvalls

@cestlaviemyfriend

En David ens diu:

Fotografia de viatge, reportatge i streetphoto són les variants que més m’atrauen. Sempre intento buscar la fotografia espontània, mostrar les coses tal com les trobo, sense manipular. M’agrada buscar aquells racons que acostumen a passar per alt però que a la vegada són molt representatius del lloc o de la situació, els que quan veus la fotografia rapidament et transporten.

Utilitzo Instagram com a diari personal visual, les meves fotografies són memòries del que veig, concretament en aquest compte (@davidmvalls) la gran part són fotografies de viatges.

M’encanta utilitzar instagram en aquest sentit, ja que és la manera de mostrar fàcilment a tothom totes aquestes imatges, sense tindre-ho que buscar per alguna xarxa més especifica, i a la vegada et permet publicar el contingut que tu vols sense passar pel filtre d’algun client.

També tinc un altre compte (@cestlaviemyfriend) amb imatges més del dia a dia, en què només utilitzo el mòbil per a fer-les.

També el podeu trobar a:

https://www.behance.net/davidmvalls

Instagramer de la quinzena: Aitor Estévez

Aitor Estévez

@aitorestevez

Aitor Estévez Olaizola (Irún, 1977) es arquitecto, fotógrafo de arquitectura, y profesor de Proyectos y Análisis de las Formas en la School of Architecture-UIC en Barcelona.

“Hago fotos para aprender a mirar. La belleza existe en los ojos del que mira. Aprendo a cultivar mi mirada. Cultivo mi capacidad de sorprenderme ante la realidad. Es una lucha constante contra la monotonía y la displicencia. Es una derrota anticipada, lo sé. Alcanzar la belleza es como alcanzar el horizonte, imposible. Pero la falsa esperanza de conseguirlo me mantiene despierto.

Hago fotos con cualquier cosa que sea capaz de registrar una imagen, con cámaras digitales,  con el teléfono móvil, con cámaras analógicas de gran y medio formato, de 35mm, incluso he convertido cajetillas de tabaco en cámaras estenopéicas. Lo que sea para poder seguir mirando.”

 

Si voleu veure més coses sobre l’Aitor no dubteu ni un minut, el trobareu a http://www.aitorestevez.com