A Cel Obert 2018

Durant els dies 5, 6 i 7 d’octubre ha tingut lloc a Tortosa i a l’EMD de Jesús, la cinquena edició del festival d’art efímer A Cel Obert. Ha comptat amb 9 intervencions artístiques distribuïdes en alguns dels espais més emblemàtics del municipi.

Enguany la temàtica girava entorn del moviment. Els artistes convidats han estat Benjamin Joudrier i Léa Girault, que han instal·lat un Anemògraf a l’Espai ImmArt de Jesús. El premi del jurat s’ha otorgat a ELS ULLS AL VENT, de Sergi Roca i Núria Hernández, el premi del públic ha estat per ACÚSTIC, de Maria Gabriela Bondancia i Miguel Lorente i els xiquets han concedit un premi a ONES, de LA+LA.

Més informació: http://www.acelobertfestival.cat/

Fotografies de Marta Escolà · @laMartu30

Instagramer de la quinzena: Desirée Casimiro

Desirée Casimiro

@safoworld

Ens diu la Desirée:

La fotografia ha estat sempre una mena d’abric, una eina d’evasió important i necessària que m’allunya de la quotidianitat i m’apropa a un espai propi de calma i serenitat. Sovint anem atrafegats amunt i avall, sense ser conscients ni de nosaltres mateixos. Tant és així que actuem per una mena d’inèrcia poderosa i caòtica, més pròpia dels robots i els autòmats que de persones amb alè i esperit.

La fotografia és una manera que tinc d’escapolir-me de la biònica i la cibernètica, almenys durant uns instants, i trobar un espai propi, un refugi. Em permet justament trobar i encaixar diferents peces, tenir una altra manera més de nodrir la creativitat que el model de societat tracta de posar a fer nones i d’estar en constant moviment a la recerca de noves mirades.

La fotografia que m’atreu i crec que configura la meva galeria és la fotografia de detall, tot i que darrerament no en faig tant, i de paisatge. La natura és essència i pilar important, però de vegades també m’agrada homenatjar alguns elements quotidians que solen passar desapercebuts i, que a través d’una imatge sòbria i de concepció minimalista tenen el seu moment de glòria.

 

FITT. Noves Dramatúrgies 2018

“El teatro es la poesía que se levanta del libro y se hace humana. Y al hacerse, habla y grita, llora y se desespera. El teatro necesita que los personajes que aparezcan en la escena lleven un traje de poesía y al mismo tiempo que se les vean los huesos, la sangre.”

Federico García Lorca

I així és la vida, i el món, i la petita parcel·la d’un mateix: poesia i realitat. I així ha estat el Vè Festival de Teatre de Tarragona. Per uns dies Tarragona i els seus teatres (no sempre oberts lamentablement a l’experimentació, als nous formats i a una mirada rupturista i nova) han respirat drama, dansa, paraula, silenci, música i  vida.

Assaborim-ho, recordem-ho. Només queden 365 dies per la propera edició!

 

 

Text i fotografies: LauretART Fotografies · @castafioredixit

Instagramer de l’estiu: Ariadna Pujol

Ariadna Pujol

@adnapujol

En una ocasió vaig creuar-me amb un professional del sector que em va dir “Aquí tenemos a una diseñadora gráfica haciendo fotos, buscas el orden, la composición, las líneas. Tus fotos son fotos gráficas”.

Després de dir-me això em va preguntar perquè fotografia i disseny, quan són dues disciplines completament oposades. Per mi, en canvi, hi ha un punt on les dues es troben, i és en aquest punt quan es complementen l’una amb l’altre.

La primera joguina que jo recordo de quan era petita és una càmera d’aquelles que quan feies una foto, l’objectiu sortia disparat de l’aparell acompanyat d’un soroll. La meva mare sempre em diu –Et tronxaves de riure!–. Més tard, als catorze anys, la meva tieta em va regalar una càmera compacta. Ella ja no la volia. Era una d’aquelles primeres càmeres digitals, grosses, lentes, i on es veien tots els píxels. Amb aquesta càmera vaig guanyar el meu primer concurs de fotografia.

No sé si ve d’aquí, o ve de les ganes d’explicar (d’explicar amb els meus ulls), però a partir d’aquell moment crec que sempre he portat una càmera a sobre (una reflex, una d’analògica, la Polaroid, el mateix iPhone…).

Qualsevol cosa que em cridi l’atenció em serveix: un moment, un raig de llum, una combinació de colors, textures, formes, línies, espais, buits… Per mi, la fotografia, és una manera d’escapar-me, de no pensar amb res més, de fer desaparèixer totes les preocupacions, i l’Instagram és l’eina que utilitzo al meu dia a dia (@adnapujol), hi penjo una mica el què faig i el que sóc. Cada fotografia és un món, una història, un sentiment, és com una autobiografia (només visual), ensenyant poc puc explicar molt.

Si voleu veure el seu treball: www.ariadnapujol.com

 

Fira Trapezi 2018

Trapezi, Fira del Circ de Catalunya, celebra la seva 22a edició de l’10 al 13 de maig omplint de circ places, carrers i equipaments de Reus. Multitud de companyies mostraran els seus espectacles a la capital del Baix Camp que, durant quatre dies, serà la vitrina del millor circ nacional i internacional a Catalunya.

Llarga vida al circ!

 

Fotografies: LauretART fotografies · @castafioredixit

Instagramer de la quinzena: pieces_of_me

Ella és la Pilar. A Instagram la coneixem amb el nom de @pieces_of_me. Té 79 mil seguidors a la xarxa i és una de les fotògrafes emergents del Camp de Tarragona.

Ens presenta el seu projecte “Desde el interior” i ens diu:

Desde el interior llegó como un accidente de la razón. Un asidero del inconsciente, ese lugar en el que secretos y miedos se refugian.

Mi cuerpo sustituyó a la palabra, mis manos al verbo y me pareció natural que se expresaran en su propio lenguaje. Así empecé una serie de autorretratos con la ambición de entender el arraigo de la soledad.

Utilizar el Smartphone fue una consecuencia lógica de la necesidad de capturar un estado de ánimo siempre efímero y no planificado, en pro de una mayor espontaneidad y veracidad.

Quise que las imágenes fueran un reflejo fiel de lo que se esconde debajo de la piel, un espejo del alma. Que pudieran desvelar, sin engaños, la verdadera naturaleza de mi “yo”, de nuestro “yo”.

Desde el interior, nació y creció con un único objetivo, el de auto complacerme. No fue hasta mucho después que intuí en la serie, un propósito mayor; el de un viaje desde el “yo” más puro a un ente más universal, dramático aunque honesto y descarnado. Viaje que deseo compartir con el espectador.

 

 

Instagramer de la quinzena: Sergi Gavaldà

Sergi Gavaldà

@serpiaka

Ens diu en Sergi:

“Fa cosa de quatre anys vaig començar a fotografiar els carrers de Barcelona. Feia molts anys que no agafava una càmera així que es podria dir que vaig començar de 0. No tenia cap intenció de fer res en concret, però poc a poc vaig començar a jugar amb el blanc i negre, les llums i les ombres. Amb el temps te n’adones que aquestes són eines molt potents per a jugar amb la realitat i veure-la d’una altra manera.

Sóc una persona de poques paraules, una mica introvertit, i les meves fotos no són menys. No expliquen cap historia ni tenen cap discurs. Són directes, instintives, però m’agrada pensar que fan volar la imaginació i que força a l’espectador a buscar la seva pròpia historia. De fet es pot dir que és el que més m’agrada de tot això, i el que dóna sentit a sortir a buscar instantànies, la realitat s’ha tornat massa avorrida.”