El Qüestionari: Judeline

Per Frederic Cervelló Rodes

Lara Fernández és una jove compositora, músic i productora de Los Caños de Meca (Cadis). Va descobrir la música de ben petita, amb els discos que sonaven a casa seva: The Beatles, Camarón, Chet Baker i cançons veneçolanes, país d’origen del seu pare. La seva àvia materna, gran seguidora de Lola Flores, li va ensenyar a cantar flamenco. Als 13 anys, la Lara tocava en un grup punk. Als 14 va iniciar el seu projecte en solitari, escollint Judeline (pronunciïs yudlain) com a nom artístic. El nom és una deformació de “Hey, Jude”, la cançó dels Beatles preferida del seu pare.

El punt d’inflexió en la seva carrera artística el trobem el 2020, quan va ser escollida per participar en l’EP Desclasificados d’Alizzz. La Lara va posar lletra i veu a una de les bases del productor de Castelldefels. Això li va donar la confiança necessària per professionalitzar-se i mudar-se a Madrid amb 17 anys. A la capital espanyola va conèixer a Mayo i Tuiste, que es convertirien en els seus productors habituals. Com les seves companyes de generació, les influències musicals de Judeline són tan eclèctiques com la seva proposta musical: Gal Costa, Laylow, Dellafuente, Lady Gaga, Lole y Manuel, bedroom pop, flamenc, trap, reggaetón…

L’any 2022 va publicar el seu primer EP, de la luz, amb el segell madrileny Sonido Muchacho. Enguany ha tret dos singles: “Canijo” i “2+1”, amb el segell Interscope Records, convertint-se en un dels grans noms de l’escena urbana. Es preveu que el 2024 es publiqui el seu primer llarga durada.

1. El primer disco que te compraste.

Pues nunca compraba discos como tal casi siempre teníamos copias bajadas de ares, como con 3 años tenía una copia que solo tenía antes muerta que sencilla de maría Isabel en bucle, ese es el primero que recuerdo en mis manos. Al principio de mi adolescencia le compré algún vinilo de los Beatles a mi padre que también escuchaba yo, y recuerdo comprarme un cd cry baby de Melanie Martínez como con 12 años

2. La primera vez que subiste a un escenario.

Probablemente con mi padre en un evento de prem Rawat allí en jerez, la primera ves que era un concierto mío me acuerdo que canté eye of the tiger en Vejer y era Justo antes de un concierto de Leticia sabater, salió después de mi vestida de Elsa de frozen no se muy buena primera vez

3. El primer grupo en el que tocaste.

Pues tenía un grupo de punk… no voy a decir el nombre por si alguien encuentra algo jajajajja

4. La primera canción tuya que sonó en la radio.

De una manera jiji

5. El músico o productor con el que te gustaría trabajar.

Fran dukes, wood kid, laylow… hay un millón

6. La canción o el disco sin el cual no existiría Judeline.

Nuevo día de lole y Manuel

7. La canción de un estilo muy diferente al tuyo que te gustaría versionar.

Mi Estrella blanca de fondo flamenco, o vuelvo a la nena de soto asa

8. El disco que hace más agradables las horas a la carretera.

Ahora mismo Lost and found de jorja y busca una mujer de Luis Miguel

9. El último descubrimiento musical.

Sobe de CHAMOS

10. Un grupo o solista a reivindicar de tu pueblo o ciudad.

de Mi Pueblo creo q no existe nadie pero de mi ciudad LA NIÑA PASTORI q es la mejor

La Niña Pastori

El Qüestionari: Walking Lands

Per Frederic Cervelló Rodes

Walking Lands és un quartet barceloní format per Paloma Durán (Glitterhouse, Robot Emilio) al baix i veu, Clara Roman ((Shortfin) Mako Shark) a la guitarra i veu, Ernest Gómez (Salina, Wann, Lullavy) a la bateria, i Nina Anyayahan (Heartworms, The Creepy Eepys) a la guitarra principal. Amb The Van Pelt i American Football com a principals influències, la seva proposta musical abraça lo millor del rock alternatiu dels 90.

Escoltar-los em transporta a la meva adolescència. A Ràdio 3, la Tipo i la BID. A compartir mixtapes amb els amics del poble. A anar a correus a recollir els discos que m’havia demanat. A l’eufòria i l’ansietat de descobrir noves bandes. A Violent Brains i els concerts a la plaça de Mercat. Als estius  Flix. A pensar que amb quatre acords ens menjaríem el món.

Però tornem a Walking Lands.  Per què m’agraden tant? Per la contundència de la secció rítmica. Pels arpejats i arranjaments brillants de guitarra. Pel recitat de les lletres. Pel “I’m fucking alive”.  Per la sensació coneguda i reconfortant (Weezer, The Smashing Pumpkins, Nirvana) de navegar entre la calma i la tempesta. Pels dos EPs collonuts que han publicat fins a la data: We Live & Breathe on the Same Planet (Beauty-fool Records, 2019) i Are You Coming? (Beauty-fool Records / Naife / Discos Delejos, 2021).

Si encara no els heu escoltat, ja trigueu a buscar-los per les plataformes. Si encara no els heu vist en directe, apunteu aquestes dates a l’agenda: 30 de setembre al Saltamarges Fest, a Sarrià de Ter; el 7 d’octubre al Beauty Fool Day, el festival que organitza el seu segell, Beauty-fool Records al Pumarejo, amb Island of Love, Phoac i Mai Jamàs; i el 14 d’octubre a l’Heliogàbal amb Pena Máxima.

1. El primer disc que us vau comprar.

Clara: tanto en cassette como en CD, seguro que fue alguno de los Backstreet Boys. En vinilo, tal vez uno de Lucero que se llama The Attic Tapes.

Nina: El primer disco que recuerdo haber comprado fue Reptile de Eric Clapton, lo compré con Let Go de Avril Lavigne.

Ernest: Brothers in Arms de Dire Straits.

Paloma: En CD y con mi propio dinero, The Greatest de Cat Power.

2. La primera vegada que vau pujar a un escenari.

Clara: Hice ballet y sevillanas de pequeña y teatro de adolescente. Con una banda fue en 2009, con The Destroyed Room en Madrid.

Nina: La primera vez fue en 2002 para un concurso de talentos, pero con una banda completa en 2013.

Ernest: Noviembre de 2008 con mi primera banda Fiun Poin tocando con las bandas alemanas Tick Trick und Fuck y Don’t Feed the Monkeys.

Paloma: En 2017, en LaContra en Poble Sec (Barcelona) con Glitterhouse.

3. El primer grup del que vau formar part.

Clara: (Shortfin) Mako Shark, un grupo que tuve entre 2008-2010 en Madrid. Tocábamos un estilo de pop/folk/twee inspirado en bandas de Plan-It-X, No Idea, etc.

Nina: Hillary Chillton (2013-2016), apodado más adelante Hill Chill. Mucha gente pensaba que se llamaba así por la política Hillary Clinton, pero en realidad se llamaba así por mi perra. El grupo era una hermosa y caótica mezcla de muchos géneros, con influencias desde el blues hasta el punk y el emo.

Ernest: Fiun Poin, haciendo locuras instrumentales de Mathrock con guitarra, stick y batería.

Paloma: Glitterhouse al bajo con Dani y Edu -ahora en Heal-. 90s a tope.

4. La primera cançó vostra que va sonar a la ràdio.

Clara: Creo que eso nunca ha pasado…

Nina: De mi primer grupo, Hill Chill, era o “Lola” o “Tunnel Vision” de nuestro EP, Bourbon Breath en 2014.

Ernest: Juraría que el tema “Rubicone” en Radio Ciutat Vella del primer LP de Wann Rubicone.

Paloma: “Nineteen Nineties”, de Glitter, en Capitán Demo de Radio3.

5. El músic o productor amb qui us agradaria treballar.

Clara: Me gustaría escribir canciones con Arlo Parks.

Nina: Siempre he querido grabar algo con Jack Shirley de Atomic Garden en Oakland, California o, en Headroom Studios en Philadelphia.

Ernest: Grabar con Paco Loco sería un puntazo, pero con Albini también me conformo!

Paloma: Sylvia Massy a los mandos 4ever.

6. La cançó o disc sense el qual no existiria Walking Lands.

Clara: “Trois Murs Pour la Salle de Torture” de Daïtro.

Ernest: The Bed is in the Ocean de Karate y Spiderland de Slint.

Paloma: “Axons and Dendrites” de Shipping News y “Berlitz” de Seam.

7. La cançó d’un estil molt diferent al vostre de la què voldríeu fer-ne una versió.

Clara: “In Your Eyes” de Kylie Minogue.

Nina: “Echolalia” de Yves Tumor.

Ernest: “Samaritans” de Idles.

Paloma: Últimamente pienso mucho en “Say It Ain’t So” de Weezer. Pero me imagino tocando la guitarra.

8. El disc que fa més agradables les hores a la carretera.

Clara: De día, Hugo de Loyle Carner. De noche, Kid A de Radiohead.

Nina: De día, Fambly 42 de Toys That Kill. De noche, Well Soon de Walter Mitty and His Makeshift Orchestra o Self Titled de Winter Break.

Ernest: Ill Communication de los Beastie Boys y Pinkerton de Weezer.

Paloma: Any Day de The Sea and Cake.

9. La darrera descoberta musical.

Clara: Ghost Power. Su disco homónimo de 2022 es una mezcla de electrónica psicodélica cósmica bastante guay. La portada también es muy chula.

Nina: KAIYI, una rapera que rapea en inglés y chino. No puedo parar de escuchar su canción, “Psycho”.

Ernest: Taqbir, banda de hardcore protesta referente a la situación social en Marruecos. Con un par!

Paloma: Tomberlin. Ahora mismo la escucho en bucle.

10. Un grup o solista a reivindicar del vostre poble o ciutat.

Clara: De Madrid, Meeky. De Barcelona, Ultimate Frisbee.

Nina: Del sur de California, Summer Vacation / Winter Break. De Barcelona… Walking Lands.

Ernest: de L’Hospitalet de Llobregat el Indiosingracia, de Barcelona siempre Dcurs.

Paloma: Mis queridas Me and the Bees, de Barcelona.

El Qüestionari: Arnau Obiols

Per Frederic Cervelló Rodes

Foto: Pepe Camps

El bateria, compositor i cantador Arnau Obiols va començar amb Tost (Segell Microscopi, 2019) un projecte íntim i personal que actualitza la música tradicional del Pirineu català. Aquest projecte ha assolit el seu cim amb Mont cau (Segell Microscopi, 2022), la darrera referència del músic urgellenc.

El disc pivota en músiques i lletres pròpies, a excepció de les tradicionals “Cobles dels pagesos”. Com en el disc anterior, Obiols interpreta tots els papers de l’auca: toca tots els instruments i grava totes les veus, ajudant-se de bases electròniques i gravacions de camp. Incorpora textos i reflexions d’autors contemporanis, com l’escriptor i artista Perejaume o el científic ambiental Martí Boada. Posa música al recordatori de la mort de la seva padrina materna, escrit pel seu pare, l’escriptor Joan Obiols.

El disc el va gravar Adrià Serrano a Santa Eugènia del Relat (el Bages), entre gener i febrer de 2022, i el va produir el guitarrista Santi Careta, amb qui Obiols va coincidir en el projecte Folk Souvenir (Bubota Discos, 2016) de la músic mallorquina Joana Gomila.

Mont cau és un disc esplèndid, ancestral com un batec, com la percussió d’un tambor. Per qui escriu aquestes línies, un dels millors treballs del 2022. Mont cau i Arnau Obiols tenen un missatge per difondre. Escolteu-lo: com diu Martí Boada en un tall de veu del disc, el medi és el nostre cos. No tenir cura de la natura és no tenir cura de nosaltres mateixos.

  1.  El primer disc que et vas comprar.

En casset, “Contes i llegendes” de Sangtraït i en CD, “Eskizofrenia” d’Eskorbuto.

2. El primer cop que vas pujar a un escenari.

Diria que el diumenge de la Trobada amb els acordionistes del Pirineu a Arsèguel de ara no se quin any. Eren els anys d’institut.

3. El primer grup del que vas formar part.

Escamot Tamarro.

4. La primera cançó teva que va sonar a la ràdio.

No ho recordo, algun tema de l’àlbum “Projecte Pirene” suposo.

https://arnauobiols.bandcamp.com/album/projecte-pirene

5. El músic o productor amb qui tagradaria treballar.

Beñat Achiary.

Beñat Achiary

6. La cançó o disc sense la qual no existiria el teu projecte musical.

Tots els meus discs forment part de mi, però “Tost” m’ha marcat especialment. I avui, doncs et diria el disc “Mont cau” que és el que em representa més ara mateix.

https://arnauobiols.bandcamp.com/album/mont-cau

7. La cançó dun estil molt diferent al teu de la qual en voldries fer una versió.

No ho sé… potser “Volcán” de Fajardo.

8. El disc que fa més agradables les hores a la carretera.

“Cavalo” de Rodrigo Amarante n’és un.

9.  La darrera descoberta musical.

No sé si la darrera però aquest any he redescobert Jake Xerxes Fussell amb el seu últim disc. Als seus anteriors discs no li havia fet gaire cas.

10. Un grup o solista a reivindicar del teu poble o ciutat.

Mmm… d’un poble veí, Artur Blasco.

El Qüestionari: Sounds from the supermarket

Per Frederic Cervelló Rodes

Sounds from the supermarket és un grup de Torredembarra format l’any 2019 per Jack Gilbert (guitarra), Guillem Cot (bateria), Martí Juan (baix) i el poeta anglès Ben Crawshaw a la veu. La seva proposta musical és força heterogènia. Hi trobem noise rock, spoken word, indie, garatge i punk. Tot plegat, fa de Sounds from the supermarket una banda salvatgement emocionant i molt personal, amb un so fàcilment identificable.

Al novembre del 2021 van publicar un EP de títol homònim, gravat i produït per ells mateixos, que, degut a les restriccions de la còvid-19, no van poder presentar en directe fins l’abril del 2022. Ho van fer al temple punk de Tarragona, el Mojo Club.

La banda està treballant en el que serà, quan es publiqui, el seu primer llarga durada. Aquesta nit podrem escoltar a la Sala El Cau, el temple indie pop dels 90 a Tarragona, algunes d’aquestes cançons. Unes cançons no tan eclèctiques com les precedents i que marquen un estil més definit, que deriva cap al post punk de bandes britàniques com black midi, Fontaines D.C. i Idles.

1. El primer disc que us vau comprar.

BEN: El single “Anarchy In The UK”, dels Sex Pistols.

JACK: “Spice”, de les Spice Girls.

GUILLEM: “74’ Jailbreak”, d’AC/DC.

MARTÍ: “Nimrod”, de Green Day.

2. La primera vegada que vau pujar a un escenari.

B: El 1993, a la sala Communiqué de Barcelona.

J: Amb quinze anys al casal municipal de Torredembarra.

G: 2011, durant un Sant Jordi a l’Institut Torredembarra.

M: Suposo que durant algun recital de Cant Coral amb cinc o sis anys.

3. El primer grup del que vau formar part.

B: Far From Equilibrium.

J: The Kraits.

G: The Barbars.

M: També The Barbars.

4. La primera cançó vostra que va sonar a la ràdio.

B: “Fear in my veins”, d’Slowflames.

J: “Sixty”, de Nemesis.

G: “Heading South”, de Sounds From The Supermarket.

M: També “Heading South”.

5. El músic o productor amb qui us agradaria treballar.

B: Kate Bush.

J: Brendan o’Brien.

G: Kim Gordon, Josh Homme o James Murphy.

M: Sent realista dins el panorama nacional, Eric Fuentes. Sent utòpic, Steve Albini.

Steve Albini

6. La cançó o disc sense la qual no existiria Sounds From The Supermarket.

B: “Why They Hide Their Bodies Under My Garage”, de Gilla Band.

J: “OK Computer”, de Radiohead.

G: “Schlagenheim”, de black midi.

M: El primer disc de christian fitness.

7. La cançó d’un estil molt diferent al vostre de la què voldríeu fer-ne una versió.

B: “Falling”, de Julee Cruise.

J: “Hanging Around”, de The Stranglers.

G: “Harder, Better, Faster, Stronger”, de Daft Punk.

M: “Run Away With Me”, de Carly Rae Japsen.

8. El disc que fa més agradables les hores a la carretera.

B: “La Planète Sauvage”, d’Alain Goraguer.

J: “GP”, de Gram Parsons.

G: El debut d’LCD Soundsystem.

M: “Fate”, de Dr Dog.

9. La darrera descoberta musical.

B: Opus Kink.

J: Steve Earl.

G: Weatherday.

M: Charlotte Adigéry.

Charlotte Adigéry

10. Un grup o solista a reivindicar del vostre poble o ciutat.

B: Lynne Martin Band.

J: Devorate the Universe.

G: Engendro.

M: Lua Baumann.

El Qüestionari: socunbohemio

Per Frederic Cervelló Rodes

Foto: Nereis Ferrer

Avui, 17 de març, es publica el primer disc de socunbohemio, el projecte musical del jove barceloní Artur Viñas. La seva proposta mescla la música d’autor amb l’indie més suau i el pop metafísic, amb influències de Bon Iver, Men I Trust, Manel, la iaia o el Petit de Cal Eril. Socunbohemio es va donar a conèixer el 2020, en plena pandèmia, amb l’EP Les coses que no et diré mai.

Per la gravació del seu primer LP, de títol Conte de les quatre estacions (Vida Records, 2023), l’Artur s’ha envoltat d’alguns dels músics més destacats de la seva generació: Oscar Acón (Nasty Walkers, Baobab), Gerard Lopez (Sabana) i Biel Colomer (Massaviu, Lluc Planes, Moli), que també l’acompanyaran en els seus directes. El disc ha estat produït per socunbohemio i Biel Colomer i el Màster ha anat a càrrec de l’omnipresent Víctor Garcia.  

El divendres 24 de març, socunbohemio presentarà el seu flamant nou disc en directe a l’Espai Orfeó de Lleida, en el marc de la 16ª edició del MUD – Músiques Disperses, festival pioner de neo-folk a l’estat espanyol, que tindrà lloc del 23 al 26 de març i en el que també hi prendran part artistes tan interessants com Pau Vallvé i Baiuca.

  1. La cançó o disc sense el qual no existiria el projecte Socunbohemio.

Les ratlles del banyador, La Iaia. Va ser l’àlbum que vaig tenir més present en la creació del meu EP Les coses que no et diré mai, amb el qual el projecte va començar a funcionar veritablement. Fins aleshores havia tret música encara sense un estil i direcció molt clars, va ser aleshores quan vaig entendre què volia fer, què volia dir i cap on volia que anessin les coses.

2. El músic o productor amb qui t’agradaria treballar.

La veritat és que no ho tinc molt clar, em venen al cap en Joan Pons, Pau Vallvé, Jordi Casadesús, Arnau Vallvé, Alizz...

3. La primera cançó que vas aprendre a tocar.

Crec que la cançó amb que més he donat la tabarra segurament és Al Mar, de Manel. La tocava amb els amics a totes hores, és amb ells on vaig començar-ho tot.

4. La cançó d’un estil molt diferent al teu que t’agradaria fer-ne una versió.

En verano, Carolina Durante. M’encanta aquest grup.

5. El disc que fa més agradables les hores a la carretera.

Out of the blue, Electric Light Orchestra.

6. Un guilty pleasure; és a dir, aquella cançó que et fa una mica de vergonya admetre que t’agrada.

Lana del Rey, en general. M’agradava molt d’adolescent i escoltar-la em genera comoditat i bons records.

Lana del Rey

7. Un grup o solista a reivindicar del teu poble/ciutat.

Sempre que puc reivindico tota la comunitat emergent d’artistes que vam iniciar farà any i mig, parlo de Massaviu, Roserona, Lluc, Moli, Iglú, Xicu, Ven’nus, Paunez, Maio, Ariox…Espero no deixar-me a ningú! És amb ells amb qui vaig tenir el primer contacte amb el món musical.

8. L’última descoberta musical.

Últimament escolto bastant Sen Senra, Matt Maltese i The Marías.

9. La cançó o disc dins del qual et quedaries a viure.

Atletes baixin de l’escenari, Manel.

10. Els discos que van fer més suportable el confinament del 2020.

Fins a maig no revisc, Maria Jaume

Les ratlles del banyador, La Iaia

També em vaig tornar una mica boig i vaig escoltar molta música de Txaikovski.

El Qüestionari: Shego

Per Frederic Cervelló Rodes

Foto: Xavi Souto

Shego és una banda nascuda a Madrid el 2020, en plena pandèmia, i formada actualment per Maite, a la veu i guitarra, Raquel, a la veu i guitarra, Charlotte, al baix, i Aroa (aroa ay) a la bateria. La seva proposta mescla actitud, frescor, talent, veritat i píndoles de punk, rock i pop lo-fi. Entre els seus referents, trobem les Hinds, The Cure, Bad Gyal, Sen Senra, Lilly Allen i Simona.

Després de començar el 2021 publicant un grapat de bons singles, al juny va sortir el seu primer EP: Tantos chicos malos y tan poco tiempo, amb el segell gallec Ernie Records. El disc, produït per Bronquio i Carlangas (Novedades Carminha), era intencionadament eclèctic en el seu so (per no poder ser etiquetades en cap gènere musical en concret) però compacte en el seu discurs, que versava sobre els comportaments tòxics, tant els exercits per altres com els propis. El treball va obtenir una molt bona acollida i va sacsejar l’escena, posant el focus d’atenció sobre aquestes quatre amigues madrilenyes apassionades per la música.

Entre finals del 2022 i inicis del 2023 van girar per la península amb San Miguel On Air, parant a Tarragona, a la Sala Zero, el 13 de gener.

El 16 de febrer trauran el seu esperat LP de debut: Suerte, chica (Ernie Records), del qual n’han avançat dos poderosos singles: “LUCKY” i “QVAH – Qué Voy a Hacer”, cançó en la que col·labora Natalia Lacunza. El 17 de març presentaran el disc a Madrid, al Teatro Barceló.

Més informació a @shegomanda

1. La canción o disco sin el cual no existiría Shego.

‘Tantos chicos malos y tan poco tiempo’

https://shegomanda.bandcamp.com/album/tantos-chicos-malos-y-tan-poco-tiempo

2. El músico o productor con el que os gustaría trabajar.

Caroline Polachek

Maika Makovski

Maika Makovski

3. Aquel instrumento musical que se os resiste.

Arpa

4. La canción de un estilo musical muy diferente al vuestro que quisierais versionar.

1, 2, 3 las tres melliiiiizas

5. El disco que hace más agradables las horas a la carretera.

El silencio porque solo dormimos

6. Vuestro guilty pleasure; es decir, la canción o disco que os hace un poco de vergüenza admitir que os gusta.

No tenemos vergüenza

7. Un grupo o solista a reivindicar de vuestro pueblo o ciudad.

Charlotte: Baldosa (Canarias)

Raquel: Kay Rose y Sensenven (de Alcalá de Henares)

Maite: Constanza (Madrid)

Aroa: navxja (Leganés)

8. El último descubrimiento musical.

Maite: Policías y Ladrones

Aroa: Los Panchos

Raquel: Jelani Aryeh

Charlotte: The Cairos

9. La canción o disco dentro del cual os quedaríais a vivir.

Caribe 2000

10. Los discos que hicieron más soportable el confinamiento.

Aiko el grupo – va totalmente en serio

El Qüestionari: Selva Nua

Per Frederic Cervelló Rodes

Foto: Arnau Mas

Selva Nua és un grup format el 2019 pels ponentins Joana Jové (veu, guitarra i composicions), Adrià Garcia (baix) i Gerard Català (bateria). Entre els seus referents trobem Alice Phoebe Lou, Men I Trust, Faye Webster o Yellow Days.

El 2020, en el moment més cru de la pandèmia, van gravar, cadascú des de casa seva, la cançó “Nuvolosa”, que els feu guanyadors del concurs per talents emergents confinats #UnaEstrellaACasa, organitzat per Estrella Damm i Cases de la Música. El premi era gravar un disc en un estudi professional i actuar a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm (Barcelona).

El disc resultant, titulat Momentani, es va gravar, produir i arranjar a Vstudio (Corbins) amb Josep Maria Serra, i es va mesclar i masteritzar a Camaleó Estudi (Tordera) amb Aleix Iglesias. Les cançons que el formen tenen una sonoritat pop, amb influències soul i picades d’ullet a l’electrònica. Les lletres de la Joana són introspectives i evocadores, amb aquell puntet mordaç de les d’una altra lleidatana il·lustre: la Clara Viñals de Renaldo & Clara. El disc inclou la cançó “No m’és”, que ens va atrapar ja a la primera escolta.

Momentani es va publicar el 14 d’octubre de 2022 amb el segell Bankrobber i es va presentar oficialment el 3 de desembre al teatre de la Biblioteca de Catalunya (Barcelona) dins el festival Encalma.

Aquest dissabte 28 de gener, Selva Nua seran els protagonistes de la presentació i tret de sortida de la segona part de la temporada d’ enguany del cicle Reus Cultura Contemporània, programat per l’Associació Cultural Anima’t. L’acte i el concert es faran a l’Absenta, a les 20.30h.

1. El primer disc que us vau comprar

Joana: La oreja de Van Gogh – Guapa

Adrià: Nevermind – Nirvana

2. La primera vegada que vàreu pujar a un escenari

Joana: va ser a la sala Manolita de Lleida. Era un concert solidari que organitzava l’institut.

Adrià: al Centre Cívic de les Borges Blanques. En un concert de Nadal amb el primer grup de música que vaig tenir.

3. El primer grup del que vàreu formar part

Joana: ‘Alatzar‘. Érem una colla d’amics que estàvem farts del batxillerat i procrastinàvem fent versions. 

Adrià: ‘Level’. Era un grup de versions punk-rock nord-americà. Amb 4 acords ens fèiem nostres himnes de Green Day o Blink-182.

4. La primera cançó vostra que va sonar a la ràdio o que vàreu compartir a les xarxes socials

Fums d’algú va ser el primer single!

5. El/la músic o productor/a amb qui us agradaria treballar

The Bird Yellow

Foto: Juan Miguel Morales

6. La cançó o disc sense la qual no existiria Selva Nua

Alice Phoebe Lou – Witches

7. La cançó d’un estil molt diferent al vostre de la què voldríeu fer-ne una versió

Xarim Aresté – Indomables

8. El disc que fa més agradables les hores a la carretera

Parcels – Day/Night

9. La darrera descoberta musical

Alvvays

Foto: Eleanor Petry

10. Un grup o solista a reivindicar del vostre poble o ciutat

Renaldo & Clara

El Qüestionari: Magalí Datzira

Per Frederic Cervelló Rodes

La Magalí Datzira és una contrabaixista, cantant, compositora i productora barcelonina. Va formar part de la Sant Andreu Jazz Band, una banda de jazz integrada per músics joves que compta amb la direcció artística de Joan Chamorro. En aquesta etapa, la Magalí va publicar dos discos: Joan Chamorro presenta Magalí Datzira (Temps Record, 2014) i Joan Chamorro presenta La Màgia de la Veu (Jazz to Jazz, 2015). Aquest darrer disc es va gravar amb altres talents de la Sant Andreu Jazz Band com l’ Andrea Motis, la Rita Payés i la Eva Fernández. La Magalí també ha cursat estudis musicals al Conservatori del Liceu, l’ Escola Superior de Música de Catalunya i el Conservatori d’Amsterdam.

A partir del 2020, la Magalí Datzira va iniciar el seu projecte personal, amb cançons pròpies i amb una proposta musical que beu de moltes fonts: jazz, funk, pop electrònic, ritmes urbans … La seva primera referència va ser el single “Better To The Top”, publicat el 2 d’abril de 2020. En la gravació hi va participar la Magalí al baix i veu, l’ Arnau Figueras a la bateria, el Leonardo Mezzini a la guitarra, el Toni Mora al teclat, l’Iscle Datzira al saxo, el Klaus Stroink a la trompeta, la Rita Payés al trombó, i l’Anna Blasco i la Xiluva Tomas a les veus. El van seguir els singles “Sad & Bad” i “Fruites”, el seu primer èxit, produït per Josep Munar. El 3 d’agost de 2021, va sortir l’ EP </3, una petita joia amb música i lletres de la Magalí, producció de Josep Munar, mescla d’Alex Pyle i Abbigail Lewis, i master de Jett Galindo. Del mateix any també és el single “Casida de la Rosa”, adaptació musical d’un poema de Federico Garcia Lorca, publicat el 21 de setembre, gravat i mesclat per Aniol Bastit i masteritzat per Raphael Jonin.

Aquest 2022, Magalí Datzira ha publicat dos singles amb el segell barceloní Bankrobber. El primer és “Ghosting”, tema que suposa un canvi en la sonoritat i estil de la músic barcelonina. Enregistrat a Ámsterdam i amb producció de Dario Trapani, hi predominen l’electrònica i els ritmes urbans. El segon és “Pedres blanques”, una cançó amb sonoritats mediterrànies editada en col·laboració amb el productor Tomás Susevich.

A l’estiu, la Magalí es va embarcar en una minigira en la que compaginava concerts en solitari i altres amb banda i que va fer parada a la ciutat de Tarragona el 7 de juliol, a l’ Espai Jove la Palmera. El passat mes de desembre, va viatjar a Mèxic per oferir un seguit de concerts, un dels quals al Festival de Jazz de Polanco (Ciudad de México).

Està previst que el febrer del 2023 es publiqui el seu primer disc en solitari, sota el segell Bankrobber. Es sap que estarà produït per la Magalí i que serà un compendi de moments viscuts i experiències recents, amb una sonoritat principalment acústica. El llançament del disc anirà acompanyat d’una nova gira en què Magalí Datzira actuarà al capdavant del seu quartet, amb guitarra, bateria i teclats, acompanyant la seva veu i el seu contrabaix.

1. El primer disc que et vas comprar

No me’n recordo del primer disc que em vaig comprar sincerament. Un dels primers va ser el de Mel Tormé – Comin’ home baby

2. El primer cop que vas pujar a un escenari

Tampoc me’n recordo. Si compta, l’escenari de l’aula d’orquestra de l’escola de música municipal de sant andreu, on vaig començar a tocar.

3. El primer grup del que vas formar part

Segurament el que eren els inicis de la Sant Andreu Jazz Band, i paralelament la Cartellà Jazz Teen Band, o les ‘Girls Code’

4. La primera cançó teva que va sonar a la ràdio o a les xarxes

Segurament ‘Fruites’

5. El músic o productor amb qui t’ agradaria treballar

Moltíssima gent!!! James Blake m’encantaria per exemple.

James Blake

6. La cançó o disc sense la qual no existiria el teu projecte en solitari

Tot el que he fet a partir de Fruites. Alies, la meva música. 

7. La cançó d’un estil molt diferent al teu de la qual en voldries fer una versió

El concert per contrabaix de Koussevitzky, o la Elegia de Bottesini.

8. El disc que fa més agradables les hores a la carretera

Moderat – III (Deluxe Edition)

9.  La darrera descoberta musical

Estrella Morente

10. Un grup o solista a reivindicar del teu poble o ciutat

No és de la meva ciutat, són d’Eivissa, i fan una feina genial recuperant cançons tradicionals que són precioses d’eivissa, i és ‘UC’.

El Qüestionari: Ferran Palau

Per Frederic Cervelló Rodes

Foto: Sílvia Poch

Fa un parell de dies ens assabentàvem que l’ admirat Ferran Palau, pal de paller del pop metafísic, deixa els escenaris. No és un adéu definitiu; més aviat, una parada en el camí. En el comunicat que va emetre el segell Hidden Track Records es deia el següent: «Ferran deixa els escenaris una temporada per agafar aire i respirar tranquil». L’ última ocasió que tindrem de veure’l en directe abans de l’ aturada serà el pròxim 17 de desembre a la sala Paral·lel 62 (Barcelona), en una festa en la qual es celebrarà el final de gira del seu darrer disc i el cinquè aniversari de Hidden Track Records.

L’ últim concert de Ferran Palau a casa nostra va ser el que va oferir en solitari el passat 22 d’ octubre al Santuari de la Mare de Déu de Montserrat (Montferri) en el marc de Fermenta!, la fira de fermentats organitzada per l’ Associació Cultural Santa Teca.

Hi presentava Joia, el disc que, en un principi, havia de ser una pel·lícula inspirada en les sectes. Com que els tempos del cinema són lents i Ferran ja tenia les cançons enllestides, el projecte de pel·lícula es va reconvertir en un videoclip: el de la cançó que dóna nom al disc. El vídeo, realitzat pel col·lectiu Òrbita, mostra la família (o la secta) del Ferran i la Louise Sansom: les artistes i les responsables del segell Hidden Track Records reunides en un espai de seguretat, amor i creativitat.

Joia és un disc a pèl, sense arranjaments ni (gaire) producció. Tal com raja. Gravat durant tot el 2021 en els moments de descans de les produccions dels discs de Maria Hein, Carlota Flaneur i Iris Deco, artistes que han acabat posant veus, com petits mantres amagats, a algunes de les cançons. El disc s’ ha enregistrat a casa del Jordi Matas (Esparreguera), als Estudis Dotze (Banyoles), amb Panxii Badii, i al Konvent Puntzero (Berga), amb Ildefons Alonso. La producció ha anat a càrrec de Jordi Matas i Ferran Palau, la mescla és de Jordi Matas i el master de Víctor Garcia. El disseny del disc és una gran foto de família amb totes les artistes de Hidden Track vestides de groc (tornem a la secta!) feta per la gran Sílvia Poch al Konvent.

Amb motiu del concert a Montferri, li vam demanar al Ferran que ens respongués el Qüestionari. Aquestes són les seves respostes:

1. El primer disc que et vas comprar

To The Extreme de Vanilla Ice. En realitat el va comprar el meu germà però va ser el primer disc que recordo escoltar molt.

2. El primer grup del que vas formar part

El meu primer grup va ser Tipex on tocava la guitarra i cantava. Rollo hardcore skater.

3. El primer cop que vas pujar a un escenari

Cuan tenia 13 anys a la festa Major de La Font del Còdol a Collbató.

4. La primera cançó teva que va sonar a la ràdio

1,2,3 (es el títol de la cançó)  Del primer disc d anímic. Va ser la meva primera cançó que va sonar a les ràdios i recordo que també posaven el videoclip a la tele

5. El músic o productor amb qui t’ agradaria treballar

Sam Evian te un so que li aniria molt bé a les meves cançons però en realitat el productor dels meus somnis ja el tinc al costat. Es el Jordi Matas, el millor productor del mon.

Foto: Frederic Cervelló Rodes

6. La cançó o disc sense la qual no existiria Ferran Palau

Five Leaves Left de Nick Drake


7. La cançó d’ un estil molt diferent al teu de la qual en voldries fer una versió

Potu de Sandré

8. El disc que fa més agradables les hores a la carretera

Hell Among The Yearlings de Gillian Welch

9.  La darrera descoberta musical

Aldous Harding. Ja la coneixia però no la seguia gaire i ara m’ he enganxat molt al seu últim disc.

10. Un grup o solista a reivindicar del teu poble o ciutat

El pianista Carles Viarnès que viu entre Monistrol i Collbató.

El Qüestionari: Miquel Serra

Per Frederic Cervelló Rodes

Foto: Juan Miguel Morales

La nit de divendres 18 de novembre, al Racó de La Palma i dins el cicle Reus Cultura Contemporània, organitzat per l’ Associació Cultural Anima’t, Miquel Serra, músic eivissenc resident a Manacor, presentarà el seu darrer disc: Una casa és pànic (Foehn Records, 2022), el desè de la seva extensa carrera musical.

El disc, publicat el passat febrer, confirma a Miquel Serra com un dels artistes més singulars i respectats de l’ escena musical balear. Reivindicat per músics més joves, com la mallorquina Maria Jaume, Serra és encara, paradoxalment, força desconegut pel gran públic.

Una casa és pànic suposa un cop de timó en la seva trajectòria artística. No només perquè no s’ha gravat, com de costum, als estudis Favela (Palma de Mallorca), sota la batuta de Pep Toni Ferrer (Oliva Trencada), sinó perquè amplia el seu ventall sonor, caracteritzat, fins ara, per la fusió entre folk i psicodèlia. Bona mostra d’això és “Quadre lleial”, cançó que descol·locarà al seguidor més incondicional de Serra i amb la qual s’endinsa en paisatges sonors orientals del bracet de Soleá Morente. La de la cantaora granadina no és la única col·laboració del disc: l’ admirada Carlota Serrahima (El Pèsol Feréstec, vàlius) canta amb Miquel Serra a “Amèrica dorm”.

Acudiu al Racó de La Palma, divendres. Penseu que és una de les poques ocasions que tindreu per veure en directe a Miquel Serra, poc amant de les gires i els avions. A més, l’acompanyarà la seva banda habitual: Miquel Perelló a la bateria, Michael Mesquida al baix i el gran Jorra Santiago (Jorra i Gomorra) a les guitarres. Us hem avisat!

1. El primer disc que et vas comprar.

El primer casset va ser A kind of magic de Queen, estava senzillament al·lucinat de posseïr allò tan meravellós i intrigant.


2. El primer cop que vas pujar a un escenari.

Amb una banda més que oblidable que se deia Mosques i vespes, tenia 17 anys, a un poliesportiu d’un poble.


3. El primer grup del que vas formar part.

Aquest, Mosques i vespes

4. La primera cançó teva que va sonar a la ràdio.

Degué ser alguna dels primers discs que feia i repartia pel meu redol; ja no record els noms, la veritat, no eren gran cosa…


5. El músic o productor amb qui t’ agradaria treballar.

Amb na FKA twigs


6. La cançó o disc sense la qual no existiria Miquel Serra.

Petit omnívor o Opilions

7. La cançó d’un estil molt diferent al teu de la qual en voldries fer una versió.

Gosh, Jamie XX


8. El disc que fa més agradables les hores a la carretera.

Nebraska, Bruce Springsteen


9.  La darrera descoberta musical.

En Fermí, un músic que teniu a Catalunya que fa unes cançons molt amables, o la Ludwig band, que són massa

10. Un grup o solista a reivindicar del teu poble o ciutat.

Jorra i Gomorra