LNE us recomana: Matagalls

Per Frederic Cervelló

matagalls

Aquesta setmana us recomanem Matagalls, una súper-banda del Baix Montseny influenciada per Calexico, Giant Sand, Xavier Baró i Leatherface, que acaba d’editar el seu primer disc, de títol homònim, publicat pel seu propi segell discogràfic, El Bon Tall.

El projecte es va començar a cuinar l’estiu del 2015, quan en Ramon Mas, cantant dels FP i editor de Les Males Herbes, i en Xavi Garcia (Els Surfing Sirles, Zeidun, Joan Colomo, Les Cruet) van entrar a un estudi de gravació per enregistrar unes cançons que havien compost a mitges. En Mau Boada (Esperit!, Zeidun, Les Aus) n’havia de ser només el productor però aviat es va apuntar a tocar la bateria en un parell de temes. Després van començar a desfilar per l’estudi un bon grapat d’amics comuns, tots ells músics nascuts al Montseny, que hi van anar posant el seu granet de sorra fins convertir el que havia de ser un disc d’un duet acústic en un projecte coral i inclassificable. Alguns en diuen emo-folk, ells prefereixen anomenar-ho «emo-jevi acústic descatxarrat dissimulat cridant molt fort».

Matagalls està format pels ja esmentats Xavi Garcia (guitarra acústica), Ramon Mas (veus) Mau Boada (bateria) i per Albert Trabal (Zeidun, L’Orquestra de Sant Celoni) a la guitarra elèctrica, Guille Caballero (Els Surfing Sirles, Els Amics del Bosc, Joan Colomo) als teclats i percussió, Andreu Renau (Sudor Cósmico) a l’acordió i el baix, i en Marçal Calvet (Mumus Circus) al violí i la trompeta. A més, hi ha col·laborat Joan Colomo, Inés Martínez (La Célula Durmiente), Laura Crehuet (Les Cruet) i Roger Peláez, dibuixant, poeta i músic, autor de la lletra d’una de les cançons del disc, “Pobres, lletjos i curts”, tota una declaració d’intencions.

 Aquest dijous, 24 de novembre, Matagalls presentarà el seu disc de debut a la Sala Sidecar de Barcelona, juntament amb Les Cruet i Roger Peláez (canta Sau); 21h (9/12 euros).

Pistoles. Poemes. Patates de vermut.

Per Núria Calvó.

marcel-pey-per-josep-zaragoza
Marcel Pey. Foto: Josep Zaragoza.

Marcel Pey és un artista (re-)conegut del qual havíem sentit parlar tota la vida, en els cercles més o menys underground que freqüentem, i també havíem coincidit sovint, d’esquitllèbit, en activitats diverses, sobretot les que ja des dels temps de la revista Fenici (1985-1993) organitzaven els incansables Francesc Vidal i Montserrat Cortadellas. Ell era sempre aquell personatge de les ulleres fosques que se situava cap al fons i sabíem que feia coses importants, però no gosàvem saludar-lo. Prejudicis.

Aquesta tardor hi ha hagut una conjunció astral que ens ha permès acostar-nos de primera mà a la seva obra, en llibre i en exposició. I ho celebrem i us ho volem explicar des de la secció “Altres escenes”, on creiem que encaixa molt bé. Ell i els altres artistes que anomenarem…

El 29 d’octubre vam compartir un preciós matí-migdia assolellat, amb una boira als peus del Montsant que et feia sentir, literalment, flotant per sobre dels núvols. A La Morera de Montsant se celebrava la Festa popular del Vin Blanc i a la terrassa de la seu del Parc Natural, a l’hora del vermut, vam gaudir de la presentació de l’últim poemari de Marcel Pey, The Liquid Dark, editat per Arola aquest any 2016 i amb fragments recitats per David Castillo, Lluís Figuerola i Joan Pascual. Va ser tot un plaer escoltar aquells poemes de navalles, cicatrius i drogues sintètiques… i alhora molt més que això, a ple sol i enmig d’aquell paisatge potent. Després ho van rematar amb música electrònica hipnòtica i algunes guitarres per part de Projecte NA! amb K-Sero (és a dir, la col·laboració entre Antonio Puertas, Andrés Udry C. Vera i Sergi Casero).

Aquesta activitat estava organitzada des d’Addend, la nova aposta per part de Vidal i Cortadellas al poble de la Morera. Després d’anys treballant des de la plataforma Priorat Centre d’Art sense un centre d’operacions estable, van decidir bastir el seu propi espai: una impressionant casa de colors construïda amb disseny bioclimàtic (l’arquitecte, Josep Bunyesc, Premi Nacional de Cultura 2012, ja hi ha impartit dos tallers sobre edificis eficients), on s’organitzen esdeveniments relacionats amb la cultura, la investigació i la creació (si pot ser conjunta). Ells aporten el continent, i les persones que hi realitzen estades d’un dia o més (perquè hi ha lliteres per dormir, cuina i espais per treballar en comú) hi posen el contingut. Fins ara hi ha hagut els dos tallers d’arquitectura, un de pedagogia (que va impartir la pròpia Montserrat Cortadellas, professional del sector), un de videopoesia a càrrec de Lis Costa i un de música per part d’Edu Comelles. Com que no paren mai i no se’n poden estar, han organitzat també presentacions de llibres (per exemple, Les paraules són punys de Jordi Martí), concerts d’Anki Toner (Superelvis) al Celler Joan Ametller i de Florenci Salesas a l’església de Scala Dei, i una exposició de Jordi Abelló també a la seu del Parc Natural, amb inauguració musical a càrrec de Gerard Gil (creador de la banda sonora de la darrera pel·lícula d’Isaki Lacuesta i Isa Campo, entre d’altres antecedents com Pupille, Don Simón y Telefunken, El Teatre Magnètic)

La veritat és que és un espai difícil d’explicar, però que integra i transmet la força tel·lúrica de la geografia on es troba. No van triar el lloc aleatòriament: havia de ser allà. Tot en fusta, aïllaments fets amb llana d’ovella, amb unes qualitats acústiques desconcertants i unes vistes inspiradores… Quan hi vas de visita ja t’hi quedaries a viure, a compartir, a aprendre. Suposem que la idea és aquesta: que la gent hi vagi a fer aportacions interessants i es quedi amb ganes de tornar.

Els tallers de novembre i desembre són els següents:

18-19-20 novembre: New Media Art amb Processing i Arduino: interacció món real amb virtual, amb Fèlix Vinyals

2-3-4 desembre: Taller de ediciones raras i variopintas, a càrrec de La Más Bella

8-11 desembre: on/off performance: proposició, configuració, inferència, per part d’Itziar Okariz

Tota la informació, acurada i ben presentada amb els dissenys sempre impecables del Francesc Vidal a:

http://addend.comissariat.cat/

I continuant amb el nexe d’unió d’aquest escrit, tancàvem el cercle el passat 13 de novembre al Museu de Valls, a la cloenda de l’exposició d’una colla d’obres de Marcel Pey, datades entre els anys 1972 i 2014 (per cert, el catàleg de l’exposició l’ha dissenyat l’Àlex Rull, un dels músics de la banda vallenca Murmur, que també seguim des de La Nova Escena).

Ja ens havien recomanat l’exposició apassionadament, i a banda de la visita l’últim dia que estava oberta al públic, hi havia l’atractiu de comptar amb la presència de l’artista, junt amb la comissària de l’exposició, Assumpta Rosés. I per acabar-ho de lligar, Gerard Gil (veus i guitarra), aquest cop amb David Martínez (l’altre membre del Teatre Magnètic) a la percussió, hi posarien música.

Mentre Marcel Pey explicava les seves obres “clàssiques” des del punt de vista de l’ara i l’aquí davant una cinquantena ben bona de persones de diverses edats i estètiques, totes molt interessades, vam poder deambular entre fotografies inquietants, llibres d’artista preciosos, instal·lacions (una pistola que va disparar el mateix artista en ple concert), poemes escrits amb majúscules; tot molt vigent, en la seva època molt modern… però Pey recalcava que les polaroids per exemple han quedat anacròniques: la poca producció i les noves tecnologies han fet que hagi abandonat algunes de les tècniques que utilitzava. Ara es dedica a altres coses. Sempre a l’ombra, evitant la llum directa. Sempre apartat del ramat.

L’ambient era distès i només faltava afegir-hi unes quantes cançons… I quines cançons! Van començar improvisant sobre tres peces escollides entre Assumpta Rosés, el mateix Marcel Pey i el públic… i van sonar dos trets que ens van eixordar i alhora ens van acabar d’obrir tots els sentits a allò que estava passant. Després ens van regalar dues versions, que van quedar molt ben enquadrades amb l’estètica de l’exposició: Ceremony de Joy Division i Venus in Furs de The Velvet Underground. Pell de gallina i calfreds. Va ser una matinal alternativa perfecta. Reivindicació de la perifèria i la transversalitat. Amb algunes cares conegudes i altres d’inesperades. Ressonant per fora i per dintre. Per acabar compartint vermuts i converses interessants.

Núria Calvó, novembre 2016

Si voleu més informació (rigorosa) sobre Addend i sobre l’exposició de Marcel Pey a Valls podeu consultar els articles extensos que ha publicat David Castillo al diari El Punt Avui:

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/986683-natura-paisatge-i-art-total.html

http://reusdigital.cat/noticies/tendencies/des-de-lany-de-blind-machine

                                       Fotos presentació The Liquid Dark: Francesc Vidal.

LNE us recomana: Hinds

Per Frederic Cervelló

hinds-by-salva-lopez-2
Foto: Salva López

Hinds són una banda madrilenya de garatge lo-fi fundada l’any 2011 per dues amigues, la Carlotta Cosials (veu principal i guitarra) i l’Ana Gracia Perrote (veu i guitarra). Després d’una llarga pausa van reprendre l’activitat l’any 2013, encara sota el nom primigeni de Deers. Al març del 2014 van publicar a la seva pàgina de Bandcamp el single Demo i, des de llavors, tot es va accelerar. Capçaleres de referència com New Musical Express les van ressenyar, The Guardian les va escollir com a grup de la setmana i músics com Bobby Gillespie les recomanava efusivament.

Tot aquest ressò mediàtic les hi va obrir les portes dels escenaris i aviat l’agenda s’omplí de bolos. Per afrontar la situació van passar de duet a quartet tot incorporant a la banda a la baixista Ade Martín i a la baterista Amber Grimbergen. Al juny del 2014 el segell britànic Lucky Number va reeditar el single de debut de les encara Deers en una edició limitada en vinil i, poc després, van fer el seu primer concert a Londres, al que el seguiria una gira per tot Europa. Al novembre del 2014, Lucky Number les hi va editar el segon single, Barn, en una nova edició limitada en vinil que es va esgotar ràpidament. A finals del 2014 es van veure obligades a canviar el nom del grup per evitar confusions amb una banda canadenca de nom similar i es van rebatejar com a Hinds.

 El 2015 se’l van passar tocant per tot el mon i actualment estan immerses en una gira europea, amb parada aquest cap de setmana a Copenhagen i Aarhus, que es tancarà el proper 7 de gener a la madrilenya sala La Riviera. Entremig han tingut temps per gravar un split compartit amb els també madrilenys The Parrots, el cantant dels quals va fer d’enginyer de so a les seves dues primeres maquetes, i publicar el seu disc de debut, Leave Me Alone (Lucky Number, 2016), produït per Paco Loco.

 Podeu escoltar a les Hinds a: https://hinds.bandcamp.com/

El Festival Big Draw torna a Reus

Què seria de la vida si no tinguéssim el valor d’intentar coses noves?

Vincent Van Gogh

Els dies 28 i 29 d’octubre es va celebrar a Reus la tercera edició del Festival Big Draw.

L’objectiu d’aquest festival, d’abast mundial, és entendre el dibuix com a eina de pensament, creativitat i compromís social. També pretén que l’educació artística sigui considerada com una matèria fonamental al costat de les ciències, llengües i la tecnologia.

Per tota la ciutat de Reus es van fer xerrades i activitats obertes a tots els públics. Respirem, caminem, mengem, vivim i també dibuixem!

Fotografies i text: Laura Rodríguez · @castafioredixit

Festival Cos 2016

“El cuerpo es lo más hermoso que existe en el mundo… Nuestro cuerpo es un traje sagrado. Es el primer y el último traje de la persona. Es con él como entramos a la vida y es con él con quien partimos de ella, debe ser tratado con honra, alegria y con miedo también. Pero […]

via Festival Cos 2016 — ariadnabrunet

Melòmans: Albert Jordà

Per Jordi Ximeno

albertjorda_x_fernandoprats-5348-2

L’Albert Jordà (Tarragona, 1972) debutà al món de la música tocant els teclats a Sarau Nocturn, Cese i altres grups del Camp de Tarragona. L’any 1996 començà una carrera en solitari gravant dues maquetes: “Natural” i “Photogènic”. Quatre anys més tard,  amb el seu nou grup Papa:Noes guanyà el concurs de maquetes de la revista Enderrock (ara anomenat Sona9). Amb aquesta banda enregistrà una maqueta i dos discos editats els anys 2002 i 2006. L’any 2009 continuà la seva carrera en solitari editant “Mal temps sobre la mar” (2009), “La vida esclata quan es para el temps” (2011), “Cançons visibles” (2014) i el seu darrer àlbum recentment publicat que porta per títol “Punt i a part“, un disc que resumeix 20 anys de carrera musical.

Una vida que ha anat estretament lligada a les fonts sonores que ha anat bevent. De ben petit va aprendre una sèrie de noms que alguns d’ells perdurarien en el pas del temps i d’altres acabarien perdent-se pel camí. Per començar, bandes com Police, Adam & The Ants, Queen, OMD i altres fenòmens dels 80’s quedaven plasmades en cintes de casset gravades i regravades. Però no va ser fins que va trepitjar l’institut que tot va canviar,  o millor dit, tot va començar. Recorda que a la vegada que va començar a estudiar piano, solfeig i harmonia, cassetes com el “The Joshua Tree” dels U2 i el “Canciones” de Duncan Dhu li servien per lligar a la sortida de classe. Però el que més recorda eren els amics “instructors” que va tenir i amb els que observà que hi havia tot un univers musical per descobrir. “Els grans” sovint alimentaven les tertúlies dels esmorzars al pati de l’insti, clàssics com The Beatles, Pink Floyd, Dire Straits, U2, Depeche Mode, Supertramp, Alan Parsons Project, Bruce Springsteen Bob Dylan. De tant en tant algun grup català o espanyol com Radio Futura, Loquillo, l’Último de la Fila, Kortatu, Lluís Llach o l’Elèctrica Dharma. Aquells van ser la base del que és ara, ja que després de 30 anys pot dir amb el cap ben alt que escolta gairebé la mateixa música. Després van arribar els 90’s amb el que això representa: el so Manchester, el britpop, el so de Bristol, el french tecno, es a dir, Massive Attack, Pixies, Blur, Oasis, Suede o els Air. Una sèrie de grups que van ser la font principal per a què acabés formant els Papa:Noes. Els noranta anaven drets cap un nou segle: Beck, Eels, Micah P. Hinson, Radiohead, Sigur Ros, Coldplay, Placebo, Mogwai,  i un llarg etcètera de grups i noms propis que al cap i a la fi no el fa diferent de qualsevol altre melòman. Al contrari, se sent afortunat de compartir amb els lectors de LNE la mateixa música que l’ha fet créixer i que deixarem d’herència als nostres fills i filles.

Escollir 6 discos/cançons li ha resultat molt complicat després d’aquest background sonor. Ens ha confesat que ha volgut ser fidel a aquells que sempre l’han acompanyat, traspassant anys, barreres, mudances i tota mena de canvis que hagi pogut tenir la seva vida. Així que …. aquesta és la seva tria.

  1. U2 – The Joshua Tree (1986)

No em considero col·leccionista però tinc les edicions en k7, vinil i cd. Un disc 10 de dalt a baix, que malgrat classics com “With or without you” es manté al capdamunt dels meus referents.

2. Beck – Odelay (1996)

Recordo ballar “Devil’s Haircut” a la sala El Cau fins que en Lluís Gavaldà em va deixar el cd. Em vaig enamorar tant d’aquest cantant que mai més l’he abandonat. Un altre disc rodó i imprescindible.

3. The Beatles – Sgt Peppers (1967)

A vegades dubto entre aquest àlbum i el Revolver, en tot cas aquest me’l podria endur a una illa deserta i escoltar en mode repeat “A day in the life”.

4. Lluís Llach – Viatge a Itaca (1975)

Aquí em passa igual que amb els Beatles. Qualsevol disc del cantant de Verges gravat entre 1971 i 1981 és una autèntica joia. Em quedo amb aquest pel gran missatge que el poeta grec Kavafis ens va transmetre. Gràcies Lluís per fer-lo visible.

5. Micah P. Hinson – …and the Gospel of Progress (2004)

Apareix aquest artista d’Abeline (Texas) en un moment molt complicat de la meva vida que alhora es converteix en un moment de transició a la vida que tinc ara. Li dec cada una de les cançons d’aquest disc. Em quedo sobretot amb “Beneath the rose”

6. David Bowie – Lazarus (2016)

El Bowie dels 70’s probablement sigui el millor per molts de nosaltres però l’impacte del disc Blackstar, la cançó “Lazarus” amb la seva escruixidora lletra i l’impacte de la seva mort en tots nosaltres, fa, especialment d’aquesta cançó, una píndola que aniré prenent de tant en tant per seguir l’aprenentatge d’aquest vida.