Instagramer de la quinzena: Jordi Abelló, per un Instagram creatiu.

Jordi Abelló

@abellovilella

El nostre instagramer d’aquest mes ens diu:

Sempre he reivindicat que les noves tecnologies poden estar al servei de la creació, de l’art… i, a més, ser un lloc d’experimentació i, per què no, d’exposició. Per aquest motiu, des que vaig començar a publicar a Instagram, he intentat desenvolupar sèries específiques per al mitjà per tal d’aportar treballs coherents i pensats específicament per a aquesta xarxa.

Actualment, i després de penjar prop de 3.000 imatges, he fet les següents sèries:

#gaudiriudoms

Hi fotografiava elements populars i de la natura que em recordaven Gaudí. Intentava trobar fonts d’inspiració ficticis que en l’imaginari del que ho veia el transportessin a l’arquitectura del mestre

#compintaeltemps

Vaig documentar-hi com pintava el temps en multitud de superfícies, on descobria pintures d’una gran bellesa. El treball em va servir per reivindicar el Temps com el millor i més prolífic pintor de tota la història.

#souvenirs

Fotos executades amb la meva càmera Harinezumi en els viatges que anava fent. Les fotos, desenfocades i borroses, eren suggerents pel seu misteri i per ser poc precises, tot al contrari de les fotografies que fan els turistes.

#real

Sèrie fotogràfica en què em vaig dedicar a fotografiar persones i situacions de carrer que em semblaven reals i que desprenien una aura especial. Volia trobar la humanitat en estat pur.

#dibuixos

Sèrie a  l’estil del diari de dibuixos que feia i de dibuixos que em trobava pel camí. Una manera d’entendre el que veia i de transportar-ho al sentiment del dibuix.

#grotesc

Dibuixos de la sèrie que vaig realitzar per definir el rostre grotesc de la societat. La deformació, el gest, l’expressió… per descobrir les passions amagades i obscures.

#arttrobat

És la sèrie que estic desenvolupant actualment en què fotografio elements de la realitat que em semblen art. Una reivindicació que l’art és arreu i que la realitat és el més gran museu que existeix. (Les fotos que he seleccionat formen part d’aquest treball)

 

Totes les sèries han comptat amb la participació d’algunes persones que em segueixen i que m’han fet arribar aportacions, cosa que m’encanta perquè complementa i millora el propi treball.

Segur que en el futur arribaran noves sèries. Estic segur que, com a pintor, continuaré mirant la realitat amb ulls de sorpresa, compartint mirada, pensant que hi ha moments màgics, i que el mòbil és el pinzell que més a prop tinc.

 

Instagramer de la quinzena: Chema Novell

Chema Novell

@chemeta

 

Les meves fotos són un itinerari vital. Instagram em permet explicar el meu dia a dia. En el que busco instants, parets,arquitectures,carrers, terres… que em provoquin una determinada bellesa… i poder-los habitar per un moment i per un #today.

La moda, l’estilisme, els collarets que em poso (que em faig jo mateixa i d’altres d’adquirits) determinen el meu apropament al món de la moda. D’una moda viscuda i real. I que veu i s’inspira dels grans popes, com Chanel, i sobretot de Karl Lagerfeld al que considero el meu pare.

Instagramer de la quinzena: Frederic Navarro

Frederic Navarro

@fredericnavarro

“Soy Diseñador Gráfico por profesión y un apasionado de la fotografía analógica.  En mi cuenta de instagram sólo publico fotografías hechas con cámaras de carrete.

Utilizo básicamente una Miranda Sensorex de 1975, es la cámara que compró mi padre el día que nací, así que lleva algo más de 40 años en la familia y le tengo un cariño especial. Es la cámara con la que aprendí fotografía de la mano de mi padre. Además tengo también una Rolleiflex de medio formato y la pequeña Rollei35 que utilizo sobretodo para callejear, su tamaño me permite pasar desapercibido.

Una de las cosas que más me apasionan de la fotografía analógica es poder probar multitud de carretes diferentes, cada uno aporta una sensibilidad única.  Experimento con carretes caducados que dan acabados imperfectos y aleatorios. Siempre es una sorpresa su resultado.

Mis temáticas son bastante variadas, suelo fotografiar todo aquello que me rodea, casi siempre llevo una de mis cámaras conmigo allá donde vaya. Viajes, naturaleza, familia, dobles exposiciones, lugares abandonados y fotografía callejera suelen ser mis objetivos.

Web: www.fredericnavarro.com

Facebook: https://www.facebook.com/fredericnavarrodesign

 

Torreforta Cara B

L’Associació “Resistencia Bandera Negra” té com a principal objectiu ensenyar l’anomenada “cara b” de la ciutat de Tarragona. En definitiva, documentar fotogràficament aspectes de la nostra ciutat que normalment s’escapen de les guies turístiques. Petits detalls i vivències que aporten una visió global del que representa la ciutat. Mostrar el caleidoscopi cultural que forma la nostra societat, vivencial i culturalment i donar-li a la fotografia un valor cultural que s’allunyi dels típics estereotips que trobem a les xarxes.

Els interessa reflectir la vida social: com viu cada barri els dies de mercat, com són les cases, la vida al voltant de les places i com cada barri ha creat tradicions o se les ha anat fent pròpies. Els interessa la vivència autòctona i escoltar la veu dels agents que hi formen part. Imatges i paraules s’uneixen essencialment.

Dediquen 3 mesos a cada barri. D’aquí en surt un document fotogràfic intens i extens que té com a resultat una exposició fotogràfica que s’exposa als diferents centres cívics de la ciutat. És un projecte col·lectiu que s’enriqueix de la mirada dels diferents fotògrafs que acudeixen lliurement a les trobades que organitzen.

De moment han realitzat el seu projecte a Sant Salvador i Sant Ramon i Torreforta i barris adjacents. El proper és el barri del port.

Si voleu més informació del projecte:

https://banderanegra.org/

IG: @r_bandera_negra // TW: @Bandera_Negra_

01bandera02bandera03bandera04bandera08bandera09bandera03122016-_dsc4386bn03

 

Text: Laura Rodríguez

Imatges: LauretART fotografies / @castafioredixit

Pistoles. Poemes. Patates de vermut.

Per Núria Calvó.

marcel-pey-per-josep-zaragoza
Marcel Pey. Foto: Josep Zaragoza.

Marcel Pey és un artista (re-)conegut del qual havíem sentit parlar tota la vida, en els cercles més o menys underground que freqüentem, i també havíem coincidit sovint, d’esquitllèbit, en activitats diverses, sobretot les que ja des dels temps de la revista Fenici (1985-1993) organitzaven els incansables Francesc Vidal i Montserrat Cortadellas. Ell era sempre aquell personatge de les ulleres fosques que se situava cap al fons i sabíem que feia coses importants, però no gosàvem saludar-lo. Prejudicis.

Aquesta tardor hi ha hagut una conjunció astral que ens ha permès acostar-nos de primera mà a la seva obra, en llibre i en exposició. I ho celebrem i us ho volem explicar des de la secció “Altres escenes”, on creiem que encaixa molt bé. Ell i els altres artistes que anomenarem…

El 29 d’octubre vam compartir un preciós matí-migdia assolellat, amb una boira als peus del Montsant que et feia sentir, literalment, flotant per sobre dels núvols. A La Morera de Montsant se celebrava la Festa popular del Vin Blanc i a la terrassa de la seu del Parc Natural, a l’hora del vermut, vam gaudir de la presentació de l’últim poemari de Marcel Pey, The Liquid Dark, editat per Arola aquest any 2016 i amb fragments recitats per David Castillo, Lluís Figuerola i Joan Pascual. Va ser tot un plaer escoltar aquells poemes de navalles, cicatrius i drogues sintètiques… i alhora molt més que això, a ple sol i enmig d’aquell paisatge potent. Després ho van rematar amb música electrònica hipnòtica i algunes guitarres per part de Projecte NA! amb K-Sero (és a dir, la col·laboració entre Antonio Puertas, Andrés Udry C. Vera i Sergi Casero).

Aquesta activitat estava organitzada des d’Addend, la nova aposta per part de Vidal i Cortadellas al poble de la Morera. Després d’anys treballant des de la plataforma Priorat Centre d’Art sense un centre d’operacions estable, van decidir bastir el seu propi espai: una impressionant casa de colors construïda amb disseny bioclimàtic (l’arquitecte, Josep Bunyesc, Premi Nacional de Cultura 2012, ja hi ha impartit dos tallers sobre edificis eficients), on s’organitzen esdeveniments relacionats amb la cultura, la investigació i la creació (si pot ser conjunta). Ells aporten el continent, i les persones que hi realitzen estades d’un dia o més (perquè hi ha lliteres per dormir, cuina i espais per treballar en comú) hi posen el contingut. Fins ara hi ha hagut els dos tallers d’arquitectura, un de pedagogia (que va impartir la pròpia Montserrat Cortadellas, professional del sector), un de videopoesia a càrrec de Lis Costa i un de música per part d’Edu Comelles. Com que no paren mai i no se’n poden estar, han organitzat també presentacions de llibres (per exemple, Les paraules són punys de Jordi Martí), concerts d’Anki Toner (Superelvis) al Celler Joan Ametller i de Florenci Salesas a l’església de Scala Dei, i una exposició de Jordi Abelló també a la seu del Parc Natural, amb inauguració musical a càrrec de Gerard Gil (creador de la banda sonora de la darrera pel·lícula d’Isaki Lacuesta i Isa Campo, entre d’altres antecedents com Pupille, Don Simón y Telefunken, El Teatre Magnètic)

La veritat és que és un espai difícil d’explicar, però que integra i transmet la força tel·lúrica de la geografia on es troba. No van triar el lloc aleatòriament: havia de ser allà. Tot en fusta, aïllaments fets amb llana d’ovella, amb unes qualitats acústiques desconcertants i unes vistes inspiradores… Quan hi vas de visita ja t’hi quedaries a viure, a compartir, a aprendre. Suposem que la idea és aquesta: que la gent hi vagi a fer aportacions interessants i es quedi amb ganes de tornar.

Els tallers de novembre i desembre són els següents:

18-19-20 novembre: New Media Art amb Processing i Arduino: interacció món real amb virtual, amb Fèlix Vinyals

2-3-4 desembre: Taller de ediciones raras i variopintas, a càrrec de La Más Bella

8-11 desembre: on/off performance: proposició, configuració, inferència, per part d’Itziar Okariz

Tota la informació, acurada i ben presentada amb els dissenys sempre impecables del Francesc Vidal a:

http://addend.comissariat.cat/

I continuant amb el nexe d’unió d’aquest escrit, tancàvem el cercle el passat 13 de novembre al Museu de Valls, a la cloenda de l’exposició d’una colla d’obres de Marcel Pey, datades entre els anys 1972 i 2014 (per cert, el catàleg de l’exposició l’ha dissenyat l’Àlex Rull, un dels músics de la banda vallenca Murmur, que també seguim des de La Nova Escena).

Ja ens havien recomanat l’exposició apassionadament, i a banda de la visita l’últim dia que estava oberta al públic, hi havia l’atractiu de comptar amb la presència de l’artista, junt amb la comissària de l’exposició, Assumpta Rosés. I per acabar-ho de lligar, Gerard Gil (veus i guitarra), aquest cop amb David Martínez (l’altre membre del Teatre Magnètic) a la percussió, hi posarien música.

Mentre Marcel Pey explicava les seves obres “clàssiques” des del punt de vista de l’ara i l’aquí davant una cinquantena ben bona de persones de diverses edats i estètiques, totes molt interessades, vam poder deambular entre fotografies inquietants, llibres d’artista preciosos, instal·lacions (una pistola que va disparar el mateix artista en ple concert), poemes escrits amb majúscules; tot molt vigent, en la seva època molt modern… però Pey recalcava que les polaroids per exemple han quedat anacròniques: la poca producció i les noves tecnologies han fet que hagi abandonat algunes de les tècniques que utilitzava. Ara es dedica a altres coses. Sempre a l’ombra, evitant la llum directa. Sempre apartat del ramat.

L’ambient era distès i només faltava afegir-hi unes quantes cançons… I quines cançons! Van començar improvisant sobre tres peces escollides entre Assumpta Rosés, el mateix Marcel Pey i el públic… i van sonar dos trets que ens van eixordar i alhora ens van acabar d’obrir tots els sentits a allò que estava passant. Després ens van regalar dues versions, que van quedar molt ben enquadrades amb l’estètica de l’exposició: Ceremony de Joy Division i Venus in Furs de The Velvet Underground. Pell de gallina i calfreds. Va ser una matinal alternativa perfecta. Reivindicació de la perifèria i la transversalitat. Amb algunes cares conegudes i altres d’inesperades. Ressonant per fora i per dintre. Per acabar compartint vermuts i converses interessants.

Núria Calvó, novembre 2016

Si voleu més informació (rigorosa) sobre Addend i sobre l’exposició de Marcel Pey a Valls podeu consultar els articles extensos que ha publicat David Castillo al diari El Punt Avui:

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/986683-natura-paisatge-i-art-total.html

http://reusdigital.cat/noticies/tendencies/des-de-lany-de-blind-machine

                                       Fotos presentació The Liquid Dark: Francesc Vidal.

El Festival Big Draw torna a Reus

Què seria de la vida si no tinguéssim el valor d’intentar coses noves?

Vincent Van Gogh

Els dies 28 i 29 d’octubre es va celebrar a Reus la tercera edició del Festival Big Draw.

L’objectiu d’aquest festival, d’abast mundial, és entendre el dibuix com a eina de pensament, creativitat i compromís social. També pretén que l’educació artística sigui considerada com una matèria fonamental al costat de les ciències, llengües i la tecnologia.

Per tota la ciutat de Reus es van fer xerrades i activitats obertes a tots els públics. Respirem, caminem, mengem, vivim i també dibuixem!

Fotografies i text: Laura Rodríguez · @castafioredixit