Autor: lanovaescena

El Qüestionari: MAVICA.

Per Frederic Cervelló.

MAVICA BY Vitoria cranstoun.jpg
Foto: Vitoria Cranstoun

MAVICA és el projecte musical de la jove compositora i guitarrista Marta Casanova, originària de Cartagena i resident a Londres, on estudia música i producció. La seva proposta veu del folk i el pop, amb influències de Bon Iver, Sufjan Stevens, Amy Winehouse o Ben Howard.

Al març del 2018 va publicar la seva primera referència, el single digital “Hot Sand” (Hidden Track Records), gravat, produït i mesclat per ela mateixa i PBSR (Pablo Serrano) als estudis del London College and Creative Media. La masterització va anar a càrrec d’ Scott Harker. El single anava acompanyat d’un videoclip realitzat per Sofía Boriosi. A l’octubre va publicar un altre single digital, “Fire” (Hidden Track Records), avançament del seu EP de debut, Gone (Hidden Track Records / Beatnik Creative, 2019). Gone, que va veure la llum el gener d’aquest 2019, està produït per MAVICA amb l’ajut de PBSR, es va gravar i mesclar a l’estudi de Malena Zavala a Hemmel (Londres) i va ser masteritzat per Tim Rowkins a Hell Yeah Mastering. El disc es va presentar oficialment el 24 de gener a l’Auditori de Barcelona, dins el cicle Sit Back.

El proper 13 d’abril, MAVICA prendrà part del cartell del festival Selectes, organitzat pels companys del Petit Comité, que comptarà també amb la participació de Lu Rois Trio, Amorante i Joana Serrat & The Great Canyoners, que en seran el cap de cartell, i que es celebrarà a l’Auditori Sixto Mir de la Ràpita (18h, 10 euros).

  1. El primer disco que te compraste.

Recopilatorio de los Beatles.

  1. El primer instrumento que aprendiste a tocar.

La flauta.

  1. El primer grupo en el que tocaste.

El mío.

  1. La primera vez que actuaste en directo.

Hace 5 o 6 años en Mr. Witt, una sala pequeñita en Cartagena.

  1. La última vez que sentiste pánico antes de subir a un escenario.

El auditori de Barcelona (risas).

  1. Si no fueras músico, te habría gustado trabajar de… / estudiar…

Diseñadora de cualquier cosa en la que se pueda crear.

  1. ¿Trap si o trap no?

Cero patatero.

  1. Si nos gusta MAVICA, también nos gustará/n…

Phoebe Bridgers, Big Thief, Aldous Harding…

PB09194x.jpg
Phoebe Bridgers.
  1. La escena musical en la que todos los medios se empeñan en incluirte.

Folk pop.

  1. El músico con el que te gustaría colaborar.

Rey Lobo.

29790816_1468896036555375_2739230094420606976_o

  1. La canción de un estilo muy diferente al tuyo que te gustaría versionar.

“Say what you want”, de Texas.

  1. El lugar más especial en el que has actuado.

Detrás del telón, en un pueblo de Barcelona llamado Porqueres.

  1. Un grupo o solista catalán que te guste.

Ferrán Palau.

LR 18altacust.jpg
Foto: Laureta Rodríguez.
  1. La última vez que actuaste en Catalunya.

Hace menos de un mes, para la presentación del Vida.

 

Podeu escoltar a MAVICA a: https://hiddentrackrecords.bandcamp.com/album/gone

 

El Qüestionari: Paula Valls.

Per Frederic Cervelló.

_DSF4378.jpg

La Paula Valls és una jove músic de Manlleu (Osona). La seva proposta artística beu de la música negra (soul, blues, funk) i del folk nord-americà. Se l’ha comparat amb artistes com Norah Jones i Amy Winehouse. Formada al Taller de Músics de Barcelona, va debutar l’any 2016 amb l’EP Black and White (RGB Suports). Al 2018 va publicar el seu primer llarga durada, I AM (Satélite K), produït per David Soler. Aquest 2019 editarà un doble single que incorporarà una cançó inèdita, “Time”, i una versió de “Monsters”, cançó ja inclosa a I AM. El single, que ha estat produït de nou per David Soler, veurà la llum en format vinil en una edició limitada exclusiva per al Record Store Day (13 d’abril).

Aquest divendres 29 de març, la Paula Valls actuarà a Tarragona, al Teatre El Magatzem, dins del festival Ja Veus, acompanyada de David Soler a la guitarra.

Nosaltres hem aprofitat l’ocasió per demanar-li que respongui el nostre Qüestionari.

1. El primer disc que et vas comprar.

No ho recordo quin va ser, però sí que recordo a on: Manlleu (on he crescut i viscut sempre). Hi havia una botiga de discos, “El mallot de la Margot”, i sovint hi passava perquè l’Agustí em recomanés alguna cosa. Normalment l’encertava sempre.

2. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

El piano.

3. El primer grup del que vas formar part.

Quan estava estudiant a l’escola de música de Manlleu, vaig estar fent alguns concerts a duo (piano i veu) amb alguna amiga en actes que organitzava la mateixa escola o l’ajuntament. El primer grup on vaig cobrar va ser un grup de versions de Ripoll que es deia SuitUp.

4. El primer cop que vas tocar en directe.

El primer que recordo és en el bateig del meu germà Aniol (quatre anys més petit que jo).

5. El darrer cop que vas sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Ostres, no sé si he arribat a sentir-lo mai. M’he posat nerviosa però no he arribat al punt de passar-ho tant malament.

6. Si no fóssis músic, t’hauria agradat treballar de… / estudiar…

Escriure i fer llibres bonics.

7. Trap si o trap no?

De moment no, però qui sap.

8. Si ens agrada la Paula Valls, també ens agradarà/n….

Amos Lee, Meshell Ndegeocello, Over the Rhine, Glen Hansard, Wilco, Josh Rouse…

lee_0.jpg
Amos Lee.

9. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure’t.

Jazz i soul, tot i que no entenc massa per què aquest primer. El projecte ara és moltes coses però s’ha desprès de la part mes jazzy.

10. El músic amb qui t’agradaria col·laborar.

N’hi ha masses, però ara mateix m’agradaria fer un cafè amb Patrick Watson.

maxresdefault.jpg
Patrick Watson.

11. La cançó d’un estil molt diferent al teu de la qual t’agradaria fer-ne una versió.

Els Stones, per què no? No els he versionat mai en directe.

BN-NW458_Stones_P_20160504165415.jpg
The Rolling Stones.

12. El lloc més especial on has tocat.

Tinc molt bon record de molts concerts, un dels que recordo bonic va ser a Cap Roig.

13. Un grup o solista del sud de Catalunya que t’agradi.

Xarim Aresté, tinc moltes ganes d’escoltar amb calma el seu últim disc!

capcaleraxarim.jpg
Xarim Aresté.

14. El darrer cop que vas tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre. 

Va ser a Cambrils, a la Cripta de l’Ermita.

D0Ph0tVXcAIOfXc.png

 

 

Melòmans: Marcel Pey.

Per Frederic Cervelló.

Maite Blay.jpg
Foto: Maite Blay.

Marcel Pey és un poeta que utilitza diferents llenguatges per expressar-se, des dels llibres d’artista a les instal·lacions, passant pel cinema i l’obra plàstica. Nascut a Cardona, des dels anys 60 viu a Tarragona, on va començar la seva carrera artística, primer escrivint poesia i després interessant-se pels llibres d’artista. Entre el 1973 i el 1998, Pey va publicar una trentena de llibres d’artista, des de Blind Machine (1973) fins a Black Japan (1998). A la dècada dels 80 hi predomina l’obra plàstica, amb treballs sobre suport fotogràfic divers en les que experimenta amb ampliacions de gran format i amb la tècnica Polaroid. Una part important d’aquesta obra plàstica es troba a la col·lecció de fotografia i art conceptual de Rafael Tous. També ha realitzat diverses instal·lacions multimèdia, en les que ha emprat suports fotogràfics, objectes, poemes, rètols lluminosos i projeccions. Des del 2008 es mostra actiu a Internet, amb intervencions en diverses plataformes: blogs, Facebook, YouTube o Vimeo.

S’ha tendit a incloure la seva obra en corrents artístics com el Pop Art i les seves derivacions, pel fet d’emprar imatges de la societat de consum, i en l’Art Conceptual, pel contingut ideològic de la seva obra. Ell, però, es sent més còmode com a artista undergound, des d’on té més llibertat per fer el que li ve de gust.

Gran afeccionat al cinema, Pey té predilecció pel cinema undergound americà, sobretot el de directors com Andy Warhol o David Lynch, i pel cinema de terror italià dels 70, el giallo, de Dario Argento o Mario Bava.

En els darrers anys, ha estat objecte de dues exposicions importants al Camp de Tarragona, totes dues comisariades per Assumpta Rosés, en les quals s’ha reivindicat la vigència de la seva obra: M. Pey Remastered (2016), al Museu de Valls, una extensa exposició antològica que reunia obres que feia temps que estaven en col·leccions privades o en diferents museus, i The Burning Blade (2018), al Tinglado 2 – Centre d’Art Tarragona, una selecció de treballs representatius de la seva carrera artística en diferents formats (fotografia, cinema, vídeo) acompanyats d’obres més recents, moltes d’elles inèdites. En ambdós casos, Rafael Tous va cedir peces que formen part de la seva col·lecció.

La seva darrera producció és Slasher (2019), que es va exposar des del 26 de gener fins al 15 de març a La Grey, espai d’art contemporani situat al carrer de Sant Llorenç, Tarragona. Marcel Pey hi presentava algunes de les seves peces més recents, en les que hi continua tractant els temes habituals però des d’un punt de vista més objectual. L’obra que s’hi mostrava estava basada en l’atrezzo recurrent dels films del gènere cinematogràfic al qual feia referència el títol de l’exposició, les eines necessàries  per a perpretrar un hipotètic crim (màscares, armes, parafernàlia militar) que quedava fora de càmera.

  1. La cançó que fa que trobis a faltar la teva Cardona natal.

“Cuesta Abajo”, del Carlos Gardel.

  1. El disc que et transporta a l’adolescència.

King Creole, d’Elvis Presley, La Bagarre, de Johnny Halliday, i, més endavant, Aftermath, dels Rolling Stones.

6893923-l

  1. El primer grup punk (o post-punk) que vas escoltar.

Suposo que els Sex Pistols, com tothom. Blondie. O els Public Image Limited. O els Clash. El John Foxx..

sex-pistols-dr-martens.jpg

  1. El disc on el rock i la poesia es donen la mà.

Potser Horses, de Patti Smith. O Marquee Moon, de Television.

horses-cover_custom-95bd29494bd12ecab828302378aa305f62fb5ccf-s800-c85.jpeg

  1. La cançó més perillosa de Lou Reed / The Velvet Underground.

“White Light , White Heat”. O “The End”, amb la Nico.

  1. El millor disc de David Bowie.

Outsider.

41cE66HorJL._SY355_.jpg

  1. El videoclip que més t’agrada dels Bauhaus.

“Ziggy Stardust”.

  1. La cançó que més et commou de la Marianne Faithfull.

“Working Class Hero” o “They Come At Night”.

  1. El disc més seductor d’en Bryan Ferry / Roxie Music.

Bête Noire.

R-2423163-1289666548.jpeg.jpg

  1. La cançó que es podria amagar rere un poema d’Allen Ginsberg.

Qualsevol tema de Bob Dylan.

a4-4.jpg

  1. El disc que t’hauria agradat veure enregistrar.

Exile On Main Street, dels Rolling Stones. Slave to the Rythm o Nightclubbing, de Grace Jones.

gram-parsons-keith-richards-mick-jagger-villa-nellcôte-Copyright-Dominique-Tarle.jpg 

  1. La banda sonora d’una exposició de Marcel Pey.

La selecció musical de The Burning Blade, que vaig fer al Tinglado 2, va anar a càrrec de Rafel DJ i Gerard Gil, que també va posar música a peces meves quan vaig exposar Remastered al Museu de Valls. A The Red Circle, presentada a Juan Naranjo galeria & documents, va sonar Depeche Mode. També va haver-hi una intervenció de Jordi Valls un altre dia. A Slasher, ho he deixat en mans d’Antonio Luque i els de La Grey.

 

Instagramer del mes: Oriol Clavera

Oriol Clavera

@oriolclavera

Ens diu l’Oriol:

De vegades m’etiqueten com a “fotògraf especialitzat en temes socials i humans” i la veritat és que em sento còmode amb aquesta definició. Tot i això, també és cert que toco diferents tecles.
M’agrada la fotografia d’espectacles (he fet cobertura de festivals i concerts), la de natura i paisatge (quan vaig decidir que volia ser fotògraf i vaig començar a fer les primeres fotos, somiava dedicar-me a la fotografia de fauna salvatge), la de tradicions i etnologia (aquí sí, la vessant social i humana que comentava), però també el fotoperiodisme estricte i que tant admiro de companys de professió.
El meu compte d’instagram és una olla barrejada. Pretén ser un recull d’imatges, un aparador de feines que faig, de projectes personals i un simple ‘divertimento’. Us en poso una mostra de sis imatges, intentant obrir un ventall que inciti a qui estigui llegint això (ep! sí sí, tu, no dissimulis…) a xafardejar més en el meu treball.
Per veure les coses fantàstiques que fa l’Oriol podeu consultar també:
La Teresa, de Casa Toà, plega olives a Pessonada. Pallars Jussà © Oriol Clavera
Xerallo, Vall de Manyanet (Pallars Jussà) © Oriol Clavera
República Bolivariana de Venezuela, 2005 © Oriol Clavera
Salvador tirant el rall. Pesca artesanal al Delta de l’Ebre © Oriol Clavera

El Concert: Espaldamaceta.

Per Núria Calvó

54436271_10157154539969207_2839228404929134592_o.jpg
Foto: Núria Calvó.

ESPALDAMACETA BALLABLE!

Teatret del Serrallo (16.3.2019)

Qui ho havia de dir, quan anava sol amb la guitarra de nylon i a cada concert t’agafaven ganes de suïcidar-te… si no fos pels comentaris entre cançó i cançó, que feien petar de riure. Doncs sí, Espaldamaceta (José Juan González) torna, l’eloqüència no l’ha perdut, i proclama que està Millor que mai. En format de trio renovat: amb Gerard Joan a les percussions, sampler i veus, i Oriol Maymó tocant el baix, el sintetitzador (i donant suport amb sampler i veus); tots dos amb experiència en diferents formacions des de fa una pila d’anys. I dissabte 16 de març (dia del seu aniversari) van presentar el nou treball a casa, entre amics, coneguts i saludats, que van omplir el Teatret del Serrallo, amb totes les entrades venudes des d’unes hores abans.

Ja des del primer moment que van trepitjar l’escenari es notava que estaven eufòrics. Darrera d’aquest disc, que ha acollit l’escuderia Hidden Track Records, hi ha la col·laboració de tot de pencaires que han contribuït a fer que sigui ben especial. Sona diferent. Des del primer tema et remous a la cadira i t’aixecaries a ballar.

Espaldamaceta (en singular), més desinhibit que mai, i ens sembla que modula la veu millor que mai, va repassar els temes del nou disc, explicant-los i explicant-se. Són cançons que evoquen sentiments (bàsicament l’amor, i alguna frustració) en contextos ben quotidians. Destaca Fes-ho ara, que s’ha estrenat fa uns dies com a single, amb vídeo de Gerard Gil (sempre garantia de qualitat). Va recuperar la versió de la Dona estrangera (deconstruïda) de Manel i també Àngel, inclòs a Els pares som públic d’un gran espectacle (2017), que ja havia tocat amb en Gerard en directe a la gira anterior i “funcionava molt bé”.

Es va fer molt curt, i ja deien que acabaven… però faltava la traca final, en què es van lluir. Dues cançons més en format típic: Igual, igual, l’avançament que ja ha anat rodant pels mitjans i que fa esborronar i se’t clava al cervell durant hores, que va sonar més magnètic i catàrtic que mai, i una ferotge Avui no és massa tard. Intensitat màxima i ganes de més.

En aquest punt, van baixar tots tres a peu de públic, amb càntics d’aniversari feliç per part del personal més proper al José Juan, i finalment van rematar amb una versió a pèl de The Partisan de Leonard Cohen, que ja havia interpretat fa uns anys amb Maria Rodés i Petons als dits, també acústica. I el públic va aplaudir amb ganes i ells ho van rebre amb un somriure de dos pams. Nit màgica per encetar la gira de presentació de Millor que mai. Hi haurà més oportunitats de veure’ls en directe: la propera, 30 de març al Twinpalm, a L’Hospitalet de l’Infant. Espaldamaceta no enganya: ha aconseguit expressar el seu projecte millor que mai!

El Qüestionari: PAVVLA.

Per Frederic Cervelló.

image2.jpeg

El passat 23 de novembre es publicava secretly hoping you catch me looking (Luup Records, 2018), el segon treball de la jove músic barcelonina PAVVLA, un disc valent, madur i nocturn que reforça la vessant electrònica del seu disc de debut, Creatures (Luup Records, 2016), i en el què prenen protagonisme els sintetitzadors i les caixes de ritmes. El disc, com el seu predecessor, ha estat gravat a Camaleó Estudi i produït per Aleix Iglesias.

La PAVVLA prendrà part de l’edició d’enguany del festival Twinpalm, que es celebrarà el proper dissabte 30 de març al Centre Cultural Infant Pere (l’Hospitalet de l’Infant) i que comptarà també amb les actuacions de El Petit de Cal Eril, Enric Montefusco, Espaldamaceta i Slowflames.

Hem aprofitat l’ocasió per demanar-li a la PAVVLA que respongui el nostre Qüestionari.

  1. El primer disc que et vas comprar.

El primer que recordo comprar perquè era fan del grup és Songs About Jane, de Maroon 5.

600x600bf.png

  1. El primer instrument que vas aprendre a tocar.

El piano.

  1. El primer grup del què vas formar part.

Un grup que vam assajar 3 dies i prou. Ens dèiem Polaroid. Fatal tot.

  1. El primer cop que vas tocar en directe.

Quan tenia 17 anys, davant del meu institut. Vaig tocar una barreja entre “Thinking Out Loud”, de l’Ed Sheeran, i “Let’s Get It On”, d’Al Green.

  1. El darrer cop que vas sentir pànic abans de pujar a un escenari.

No fa gaire! La meva feina m’obliga a pujar constantment a escenaris i jo tinc ansietat des de ben petita. Per tant, depenent del dia, si un dia em llevo amb ansietat i he d’anar a treballar és possible que m’entri el pànic. Tot i que atacs de pànic sobre l’escenari n’he tingut poquíssims i els he pogut controlar tots!

  1. Si no fóssis músic, t’hauria agradat treballar de… / estudiar…

Si no fos músic ni actriu, m’hauria agradat fer qualsevol altra cosa artística. Pintar o escriure.

  1. Trap si o trap no?

Trap si i molt!

  1. Si ens agrada la PAVVLA, també ens agradarà/n…

Aurora.

aurora-1515673858.-1x2560

  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure’t.

Qualsevol escena em sembla bé! Això de posar etiquetes a tot em costa molt i mai sé quina em descriu millor. Tot va bé!

El músic amb qui t’agradaria col·laborar.

The 1975.

2016_The1975_MattSalacuse_070316-2-920x584.jpg

  1. La cançó d’un estil molt diferent al teu de la qual t’agradaria fer-ne una versió.

“Estando contigo”, de Marisol.

  1. El lloc més especial on has tocat.

Dins d’una cova, a València.

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya.

Xarim Aresté.

DSC_4511ret2.jpg
Foto: Noemí Elias.
  1. El darrer cop que vas tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.

Vam tocar a Tarragona amb el Minipop!

Laureta2.jpg
Foto: Laureta Rodríguez.

 

El Qüestionari: Power Burkas.

Per Frederic Cervelló.

Íngrid Ferrer.jpg
Foto: Íngrid Ferrer.

El passat 15 de febrer es va publicar Mai Nego l’Oci (Famèlic / Bcore Disc, 2019), el segon disc dels vigatans Power Burkas. El disc, de nou una exquisida barreja d’estils (garatge, punk, power pop, hardcore) i influències (Fugazi, FP, The Velvet Underground, Els Surfing Sirles), el van gravar ells mateixos a casa del Martí Ferrer, bateria de la banda, i compta amb la col·laboració de Joan Peirón (guitarra de FP) en la coproducció, les mescles i el master.

El proper 29 de març els Power Burkas presentaran aquest disc a Tarragona, en un concert al Mister Mojo (22.30h, 6-8 euros) que comptarà també amb l’actuació dels Groogy Rude i els Bonestorm.

Abans, però, els Burkas responen els nostre Qüestionari.

  1. El primer disc que us vau comprar.

Aleix (guitarra): Ska-P – El vals del obrero.

Marcel (baix i veu): Smashmouth – Greatest hits.

Claudi (guitarra i veu): 3xL Dance.

Martí (bateria): Linkin Park – Live in Texas.

Vals-Del-Obrero-cover.jpg

  1. El primer instrument que vau aprendre a tocar.

Aleix: piano.

Marcel: saxo.

Claudi: flauta dolça.

Martí: piano.

Ens plantejarem fer un concert on tothom toqui el seu instrument original. Us ho farem saber!

  1. El primer grup del que vau formar part.

Aleix: Binijazz.

Marcel: Manguitus

Claudi: White trashers

Martí: Carrouages

  1. El primer cop que vau tocar en directe.

Amb aquest projecte, a la Jazz Cava el 2013. Abans ens havíem entrenat tots amb altres bandes especialment per aquest moment.

  1. El darrer cop que vau sentir pànic abans de pujar a un escenari.

L’últim concert, sigui quin sigui i el proper també. Especialment el dia que ens van dir que havíem de tocar una hora.

  1. Si no fóssiu músics, us hauria agradat treballar de… / estudiar…

Ens agradaria haver estat músics de veritat, de fet.

  1. Trap si o trap no.

Som més de música clàssica, o sigui, de rock.

  1. Si ens agraden els Power Burkas, també ens agradarà/n….

El menjar asiàtic, l’astronomia i els banys termals.

  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure-vos.

El Liverpool català (VIC mola).

  1. El músic amb qui us agradaria col·laborar.

En Josmar. A l’Aleix, amb l’Alfred d’OT.

1258925908433_f.jpg

  1. La cançó d’un estil molt diferent al vostre de la qual us agradaria fer-ne una versió.

“Hey ya” (Outkast). Ho hem intentat però aspirem a fer-la amb la lletra que toca.

  1. El lloc més especial on heu tocat.

La Bodegueta (Castefa), hi tornaríem cada dia perquè ho té tot menys escenari.

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya que us agradi.

N’Ubaldo.

ubaldo01.jpg

  1. El darrer cop que vau tocar a la demarcació de Tarragona – Terres de l’Ebre.

Al Cau de Tarragona, amb els Futuro Terror, alguna data inconcreta i borrosa del novembre de 2017. Amb ganes de tornar!

El nostre Instagramer: Tonet Bonet

Toni Bonet

@tonet001

Ens diu en Tonet:

Les sis fotos escollides no són les preferides, ni les que considero millors. Són una mostra que resumeix el meu pas per Instagram. Tinc una galeria molt eclèctica, tant en temàtica com en tractament visual, un petit caos de més de 3000 fotografies recopilades en 7 anys.

FOTO 1: Palmera, 2012

Els meus inicis a Instagram. Fotos quadrades i molt editades. Saturacions impossibles, hdr cutre, marcs lletjos i una qualitat gràfica baixa. El més important era capturar el moment i després jugar a empastifar la foto. Forjar les primeres amistats igers via les igertrobades, retratar-ho tot i penjar-ho sense prejudicis… La millor època a IG amb diferència.

FOTO 2: Manifestació d’Unió de Pagesos, 2014

Aquí mostro una de les meves pautes dins el caos, la crònica. És un dels temes que trobo més interessants, donar a conèixer una part dels esdeveniments socials i culturals on participo, amb missatge o simplement lúdics. En aquesta etapa encara pesava més la captura que ‘la FOTOGRAFIA’.

FOTO 3: Indiana Jones a Nîmes, 2016

Un altre dels meus temes recurrents, fotografiar ninots.  Sense solta ni volta, amb missatge o, com el cas que ens ocupa, explicar una història a través de diferents entregues/fotos. De fet, el 2016 va ser any d’inflexió a IG i en línies generals vaig començar a pensar més les captures.

FOTO 4: Instagramers Tarragona /IgersTGN, també 2016

Aquesta és una foto del 2016 però podria ser de qualsevol any des de que vaig aterrar a IG. Hi surten els IgersTgn, dos dels fundadors, la Rosa Comes i l’Albert Anguera i les darreres incorporacions, la Marta ‘Flower’ i l’Araceli Fortuny. Via les igertrobades he conegut una gran comunitat de persones maquíssimes i també forjat algunes amistats especials. Gràcies IgersTGN! Força!

FOTO 5: Maleta de l’avi, 2017
Retornant als temes de la meva galeria, un altre d’ells és el de les golfes. Objectes que habiten a les golfes o altres elements del passat, bàsicament de la infància. Aquestes fotografies han inspirat el meu primer projecte fotogràfic seriós.

A més de les comentades, hi ha altres temàtiques que van i venen, barrejant-se amb les fotografies aleatòries del dia a dia.

FOTO 6: Ocells, 2018

El blanc i negre ha anat agafant protagonisme a la meva galeria. Abans de pujar una fotografia a la xarxa em diu si necessita color o blanc i i negre. És com un diàleg. Com si li poso una ombra, un marc… o no. Faig un tractament individual per a cada imatge, sèries al marge.  Ara ja penso totalment les fotografies, però sempre amb alguna excepció.

He de dir que Instagram ja no em diverteix com als inicis, tot i això és una bona plataforma per descobrir fantàstiques fotògrafes i fotografies així com diferents maneres de mirar temes ben trillats.  Definitivament estimo les galeries amb diversitat i imperfectes J

2012201420162016B20172018

 

Melòmans: Anna Hierro.

Per Frederic Cervelló.

Noemí Elias.jpg
Foto: Noemí Elias.

La tortosina Anna Hierro va començar a ballar de petita, a l’escola de dansa de l’Anna Maria Bel, qui la va iniciar en la dansa contemporània i la va preparar per superar les proves d’accés a l’Institut del Teatre, on es va graduar, anys després, com a ballarina de contemporània. Des de llavors, ha combinat el treball d’intèrpret amb el d’assistent de moviment i coreografia per a obres de teatre i videoclips.

Des del 2009 forma part de La Veronal, una de les companyies de dansa més prestigioses del panorama internacional. Al 2014 va col·laborar com a assistent de moviment en l’obra “Los Esqueiters”, de Nao Albet i Marcel Borràs, estrenada al festival Temporada Alta. Al 2015 va formar part, com a ballarina i intèrpret, de l’espectacle “Football”, de la companyia Gelabert – Azzopardi, estrenada al Teatre Nacional de Catalunya. Al 2017 va ser l’encarregada d’obrir la primera edició del Femme In Arts – Visibles a Escena, un festival impulsat conjuntament pel Centre d’Art Lo Pati (Amposta) i els serveis d’atenció a les dones de l’Ajuntament d’Amposta i el Consell Comarcal del Montsià, amb la peça “Endosimbiòtica”, un solo de dansa creat especialment per a l’ocasió en el què interactuava amb l’exposició “Llots i Torbes”, de l’artista Mari Chordà. El passat 2018 va prendre part de l’obra “Euphemyth”, del col·lectiu Indi Gest, escrita i dirigida per Jordi Oriol, en el marc del festival The Future of Europe, celebrat a Suttgart, i va participar en la creació del col·lectiu de ballarins Hotel Escènic, amb qui ha estrenat obres de Marie Gyselbrecht i Quim Bigas.

En el camp del videoclip, ha col·laborat intensament amb el músic The New Raemon. Ha coreografiat i interpretat els vídeos de les cançons “Marathon Man” (2015), amb l’ Alba Pujol, “Reina del Amazonas” (2015), amb Nao Albet, i “En el centro del baile” (2018), amb Nao Albet i Alba Pujol, tots tres vídeos dirigits per la Lyona.

Des del 2013, forma part d’Ensemble Topogràfic, un projecte que experimenta amb el so i el moviment format en un origen per Carlos Martorell (Shoeg), so i programacions, Andreu Garcia (Ubaldo, The Noise of Mutt), guitarra, i ella mateixa, moviment, creat expressament per l’edició d’aquell any del festival Eufònic, on van presentar la peça “Sediment”, resultat d’una residència artística a Balada (en els límits municipals d’Amposta i Sant Jaume D’enveja, Montsià), facilitada pel propi festival i que també han obtingut altres artistes, com la Marina Herlop o la Maria Rodés, que hi van trobar la inspiració necessària per crear els seus darrers treballs, Babasha (Aloud Music, 2018) i Eclíptica (Satélite K, 2018), respectivament. Aquest mes de febrer, els Ensemble Topogràfic, ara reduïts al Carlos i l’Anna, van presentar “Meteora”, en col·laboració amb el músic Xavi Lloses, un espectacle que investiga amb la sonoritat, el moviment i la tecnologia, coproduït per l’Auditori de Barcelona i el Festival Salmon.

L’Anna Hierro és també professora de ballet i dansa contemporània a l’escola de dansa Assumpta Trens, de Vilafranca del Penedès, i professora de dansa contemporània per adults al Centre Cívic Barceloneta.

1- La primera cançó que recordes haver ballat.

“Pretty Woman”.

 2- El disc que et transporta a l’adolescència.

No need to argue, de The Cranberries.

R-369633-1437271439-6809.jpeg.jpg

 3- El disc que fa més curts els viatges entre Tortosa i Barcelona.

Qualsevol de música antiga.

 4- La cançó o grup que et fa una mica de vergonya admetre que t’agrada.

Les Spice Girls.

DESTACADA_spice20cosas.jpg

 5- El disc que sempre et fa ballar, ballar, ballar…

Cross, de Justice.

31cplnMj+jL.jpg

 6- La cançó que no aconseguirà mai que moguis ni un múscul del teu cos.

Qualsevol de les que representa Espanya a Eurovisió des que existeix OT.

 7-  El disc on la música i el cinema es donen la mà.

M’inspiren molt els compositors de bandes sonores Nino Rota i Thomas Newman, les seleccions musicals que sonen a les pel·lis de Paolo Sorrentino, la BSO de Hans Zimmer per al film “Interstellar” i un llarg etcètera, etcètera!!

8- La cançó que et suposaria un repte fer-ne una coreografia.

Qualsevol del Destroyed Room, de Sonic Youth.

MI0001525134.jpg

9- La millor cançó de The New Raemon.

“Charlestón (flores y dolores)”.

10- El videoclip de la Lyona que més t’agrada.

“Marathon Man”.

 11- La peça d’ Ensemble Topogràfic que més gaudeixes ballar.

Totes, però ara estic focalitzada i enamorada de “Meteora”, que és la darrera creació, juntament amb el Xavi Lloses, i m’ha representat un nou repte com a intèrpret per tractar-se d’una instal·lació.

 12- La darrera descoberta musical.

Julia Holter i Hank Williams.

julia-holter_larry-hirshowitz_wide-95dad41b7718da86b33ecd6fb7f05766e5b8b46b.jpg

 Per a saber-ne més: annahierro.com

El Qüestionari: Yawners.

Per Frederic Cervelló.

01.jpg

Aquest 2019 La Nova Escena enceta un dels seus projectes més arriscats i a la vegada excitants: La Nova Escena Club, un espai on pretenem acostar a casa nostra aquelles propostes artístiques emergents que ens emocionen i que des de la revista us anem recomanant.

La primera cita d’aquest club tindrà lloc el proper divendres 22 de febrer i es tractarà d’un concert que organitzem juntament amb la Marilén Selva de Let’s Go Productions, per la qual cosa durà el lema de Club La Nova Escena Go! El concert tindrà lloc al Mister Mojo (Tarragona), a partir de les 22.30h.

El cap de cartell del concert seran els Yawners, un duet format a Salamanca i assentat a Madrid, amb influències de lo millor del rock dels 90, compost per l’Elena Nieto (veu i guitarra) i el Martín Muñoz (bateria i veu). La banda, que encara no ha tocat mai a Tarragona, ens visitarà just un mes abans de que es publiqui el seu nou treball, Just Calm Down, sota el paraigües del segell barceloní La Castanya, disc que està destinat a ser un dels millors d’aquest 2019. Serà el concert de debut de la seva nova gira que els portarà a tocar arreu, icloent el prestigiós festival SXSW, que es celebra a Austin (Texas, EEUA).

Li hem demanat a l’Elena Nieto, capitana dels Yawners, que ens respongui el nostre Qüestionari.

  1. El primer disco que te compraste.

Mi hermano compró el Devil Came to Me cuando salió; yo era muy pequeña, tendría 4 o 5 años, y lo cantábamos en spanglish.

maxresdefault.jpg

  1. El primer instrumento que aprendiste a tocar.

Guitarra a tope y la flauta en el cole, claro.

  1. El primer grupo que montaste.

Mi primer grupo fue SPPACE, con mis amigos Altay y Pablo, en Salamanca. Tocaba la batería y me lo pasaba genial. Me motivó para seguir haciendo música.

0005880295_10.jpg

https://spppace.bandcamp.com/

  1. La primera vez que tocaste en directo.

La primera vez que toqué con Yawners en directo fue en el Trece Monos, de Salamanca, un local autogestionado que también hacia de local de ensayo y donde se gestaron un montón de grupos de la ciudad. Recuerdo que el concierto fue con BALA, en 2015. La primera vez que toqué con Martín [Martín Muñoz, actual bateria i veus de Yawners] fue en Madrid, en el Fotomatón, dentro de una minigira de tres fechas.

  1. La última vez que sentisteis pánico antes de subir a un escenario.

Creo que somos bastante tranquilxs y nunca nos ponemos supernerviosos. A lo mejor, cuando presentemos el disco sí que nos afectará un pelín más.

  1. Si no fuerais músicos, seguramente ahora estaríais trabajando de…/estudiando…

Bueno, trabajamos igual, igualmente. Ja,ja,ja! Yo trabajo en un sello discográfico (La Castanya), pero supongo que si no fuera músico tal vez ahora no tendría esta profesión. Martín es productor de música, así que más de lo mismo.

  1. Trap si o trap no.

Todo lo bien hecho, con fundamento y bien defendido, mola.

  1. Si nos gustan Yawners, también nos gustaran…

Grupos de fuera, como Watchahatchee, Snail Mail…

SnailMail_TeragramBallroom_MG_0144.jpg
Snail Mail.
  1. La escena musical en la que todos los medios se empeñan en incluiros.

En la de “jovencísimos”, pero yo no soy TAN joven. Ja,ja,ja!

  1. El músico con el que os gustaría colaborar.

Mmmm…

  1. La canción de un estilo muy diferente al vuestro de la que os gustaría hacer una versión.

Algo rollo Cher, pero en melancólico.

GJeICsC.jpg

  1. El sitio más especial en el que habéis tocado.

Muchos. Tal vez uno el festival Prestoso, en Asturias, con un paraje superbonito.

  1. Un grupo o solista catalán que os guste.

Nueva Vulcano, entre otros muchos.

LP 6.jpg
Foto: Luis Pérez Contreras.
  1. La última vez que tocasteis en Catalunya.

Fue este verano. Tocamos en el Maldaltura, en Llessui, y en Barcelona, en los conciertos que organiza Apolo por las fiestas del Poble Sec.