El Concert: Marina Herlop.

Per Núria Calvó.

IMG-20161018-WA0004.jpg

MARINA HERLOP: Catarsi col·lectiva al Pumarejo (24.03.2018)

El Pumarejo s’està convertint en un local de culte sense ser ben bé una sala de concerts, tot i que sona a glòria perquè està molt ben equipat. És un lloc gestionat per músics i s’hi respira un respecte per la música i per la cultura en general que no hauria de ser l’excepció. Està fora del perímetre de la Barcelona més cool i costa trobar l’entrada. Per accedir t’has de fer soci. I ja en som uns quants centenars. En realitat es tracta d’un local d’assaig que de vegades s’obre al públic per oferir algun concert (i jam sessions), projecció cinematogràfica o taller. En definitiva, un d’aquells santuaris on l’amor per la música passa per davant de l’obsessió per sortir a la foto o ser rendible econòmicament.

Marina Herlop és una habitual d’aquesta escena incipient i molt interessant que s’ha forjat al voltant dels components del grup Ljubliana & The Seawolf entre d’altres formacions a tenir en compte. El passat 16 de febrer ja havia donat per tancada la gira de Nanook (el seu primer disc, publicat amb Aloud Music Ltd.) al mateix local. Però va ser un concert tan especial i hi va haver gent que es va quedar fora per falta d’aforament i va decidir repetir-lo. De fet es tractava d’un assaig general tancat per preparar els propers concerts que han de venir.

La seva amiga Mariona va obrir el foc recitant de memòria i amb molta gràcia el llarguíssim poema Profecía de Rafael de León -tota una perla: gràcies per la descoberta! Entre el públic pocs telèfons mòbils en acció -s’agraeix, també: és allò que dèiem del respecte. I respecte també per haver limitat l’aforament a 50 entrades, permetent que els assistents ens sentíssim còmodes amb un espai vital suficient per gaudir de l’esdeveniment. La Marina ja ho diu, que quan toca li interessa aconseguir la sensació de ritual.

Va arrencar sola amb el piano, i sonava clàssica i sonava experimental però hem de reconèixer que no s’assembla a res en concret. Omplia l’escenari amb la seva delicadesa i la seva força, a parts iguals, alternant la calma i el crit. De tant en tant pausa per respirar. Profundament. I tornar-hi. I s’hi van anar afegint músics, fins arribar a sis i un sarau de guitarres important, que fins i tot en algun moment sonava a rock and roll. La Marina es va anar relaxant a mesura que avançava la vetllada i va començar a repartir somriures i mirades de complicitat. Li brillaven els ulls. Vam esperar fins al final per dedicar-li una explosió d’aplaudiments. I tot seguit cadena d’abraçades, d’aquelles de veritat. L’efecte de catarsi col·lectiva s’havia produït. A fora quedaven la pluja i els llaços grocs que van inundar tot el cap de setmana.

La Marina va aconseguir crear un caliu especial d’energia ben canalitzada. Una persona molt propera ens la posa com a exemple de tenacitat i esforç. Esperem que tingui la seva recompensa en aquest món de la música tan dur on de vegades es perd la perspectiva entre tant de soroll. Té a punt de sortir el seu segon treball i el començarà a presentar ben aviat. Esperem que es torni a acostar per les nostres terres del sud.

I atenció al Pumarejo, que ens sembla un epicentre cultural a tenir en compte: constantment hi passen coses. Els trobareu a internet, Facebook, Instagram… Però res comparable a les vibracions en directe.

El Concert: Harrison Ford Fiesta.

Per Núria Calvó.

Harrison-Ford-Fiesta-58RP-1800x1200-©-Pablo-Luna-Chao-1012x675

HARRISON FORD FIESTA, Teatret del Serrallo (7.4.2018)

El cosmos i el caos

Era la presentació molt esperada del seu segon treball, La Fête, publicat de nou amb el segell Foehn Records, que tantes alegries (això sí, entre llums i ombres) ens ha donat durant els seus més de 15 anys d’existència.

M’instal·lo a l’última fila del Teatret del Serrallo, un espai acollidor i fins ara desconegut per a mi (i per a molts altres dels presents). Tinc de veïna la Helle Kettner, companya de La Nova Escena. No hem quedat però era el dia idoni per sortir sola perquè sabies que allà et trobaries “lo mejor de cada casa”. I així va ser. Molts músics entre el públic, moltes cares conegudes. Totes les entrades venudes. German Rull (Murmur) a la taula de so: un més de la colla.

Els quatre components de Harrison Ford Fiesta havien passat per la perruqueria. Fins i tot el cap pelat del cantant, Romain Aleberteau, lluïa una fantàstica i negra ratlla al mig. Elegància i sobrietat. Tots mudats. Tots nerviosos (al principi, i es van anar relaxant). Els dos primers temes costen, però després la veu va guanyant nitidesa i ja s’entén (gairebé) tot. Tots fan cors en francès. A Romain se li escapa algun somriure entre les escletxes de la seva timidesa. El so dels instruments es va ajustant. Tot quadra. Però és molt fosc.

La festa sembla que és un mal rotllo, una pel·lícula de por al bosc, i el protagonista és un tal Dimitri Arselan que s’intueix que acabarà fatal… Tot ben dramàtic. César Meler fent les seves genuflexions característiques. A David Cobo li costa aguantar assegut a la bateria. Pablo Vidal, darrera de la seva trinxera d’aparells, és el més contingut. Banda sonora ideal per a l’expiació de pecats. Lonely Ben (vell conegut del primer disc) torna a ser un viatge intergalàctic (de fet ens recorda Interestellar Overdrive de Pink Floyd, sense tenir-hi gaire a veure). Sensació de forat negre. L’invité ens sona més lluminosa. Amb L’Ascension de Dimitri Arselan (l’últim tema del repertori previst) arriba el festival de guitarres i l’èxtasi psicodèlic. El bis és Crédit Agricole, el tema que obria l’anterior treball, cantussejat per part del públic. Ens sentim ja com a casa.

Resumint, ens sembla un enorme disc defensat amb un enorme directe. Tots estem esgotats després de la tensió, però ens hem quedat la mar de bé. És l’efecte catàrtic, com en la tragèdia grega. Mentre a fora plou fang

Properes oportunitats per escoltar-los en viu: 4 de maig a Barcelona (a Artte, un local molt especial), 18 de maig a Reus (Sala Japan, per gentilesa de Radar Palmfest). I més que en vindran.

P.S: La primavera comença a donar fruits a la zona de Tarragona. José Juan (Espaldamaceta) també ens comenta que està treballant en format trio i aviat l’escoltarem. TMN (nova versió de Tarde Mañana Noche) van sonar al Siglo XXI de Radio 3, treuen disc (Matinada) aquesta mateixa setmana, i pinta molt i molt bé. Si tot va com s’espera, Islandia Nunca Quema presentaran un nou single coincidint amb el Record Store Day el dia 21.

 

 

 

Albino Tena a Tortosa

El 7 d’octubre, el músic tortosí Albino Tena Mauri  va presentar al Teatre-Auditori Felip Pedrell de Tortosa, el seu primer treball “Cap a on vas” (La Cúpula Music, 2017). Davant un públic entregat, va desgranar les cançons del seu àlbum i va versionar clàssics com “Hallelujah” de Leonard Cohen i “Knockin’ on Heaven’s Door” de Bob Dylan.

Cançons d’autor a cavall del pop i el folk americà on l’amor hi és ben present, conformen el seu disc.

Per a la seva posada de llarg va comptar amb David Espinós Querol (guitarra elèctrica), Manel Miró (teclats), Kike Pellicer Plazas (baix), Marc Pinyol (bateria), Eba Peransi (veu), Dani Bonnin (percussió), Maria Rosa Pons Tena (violoncel) i Lluís Figuerola Monzonís (fliscorn).

Fotografies de Marta Escolà · @laMartu30

Outer Space – Jornades Musicals de l’Ermita de La Pietat (Ulldecona)

Outer Space van actuar el passat 18 de juny a l’Ermita de la Pietat d’Ulldecona dins les Jornades Musicals, que ja van per la seva 13a edició.

El grup el formen Jordi Casas (percussió), Danko Compta (bateria), Àlex Molas (baix), Joan Urpinell (guitarra), Marc Mena (trompeta), Gorka Garay (saxo) i Aram Montagut (trombó). Es caracteritzen per interpretar ritmes africans com l’afrosoul,  l’ethnojazz i l’afrobeat.

Fotografies de Marta Escolà · @laMartu30

Sílvia Pérez Cruz – Teatre Fortuny de Reus

El passat 30 de maig, Sílvia Pérez Cruz va presentar el seu últim treball, “Vestida de nit” (Universal Music, 2017) acompanyada per un quintet de corda format per Elena Rey (violí), Carlos Montfort (violí), Anna Aldomà (viola), Miquel Àngel Cordero (contrabaix) i Joan Antoni Pich (violoncel). Feia 9 anys que no actuava a Reus.

Fotografies de Marta Escolà · @laMartu30