La crònica: Minipop 2019.

MINIPOP 2019: “De mini res, perquè veig unes ànimes molt grans!”

El titular ens el va proporcionar en Xarim Aresté des de l’escenari just abans de començar el seu concert del divendres, per a mi la perla d’aquesta edició.

Explicaré el Minipop des de la perspectiva de l’equip, del qual tinc la sort de formar part, i també com a enllaç entre La Nova Escena i els altres participants en la sessió en directe a la Silent Disco; esperem repetir l’experiència en la propera edició: va ser molt gratificant, un altre exemple de col·laboració-espontània-de-tothom-pel-que-calgui. I també com a mare de dues personetes amb una curiositat infinita i un esperit crític agut.

Arribàvem divendres amb les portes ja obertes i tot fent xup-xup. Els nens van anar directes a buscar la Gemma Ventura -gràcies, Helle Kettner per recollir-los a l’entrada!- mentre jo intentava aparcar el cotxe a una distància raonable del Passeig de les Palmeres. Anàvem tard per a la trobada amb en Xarim, la del taller de periodisme: diu que va ser la millor i la més difícil entrevista que li han fet mai, i m’ho puc creure. El vídeo que van gravar ho acreditarà.

Mentrestant, Nyandú encetaven l’activitat musical del festival, amb el seu pop directe, ideal per escoltar mentre la marinada pujava del Mediterrani. I tot el Passeig era un formiguer de criatures grans i petites, cotxets, membres de l’organització amunt i avall, i públic gaudint dels variadíssims tallers i propostes repartides per les diferents àrees. Ah! I divendres també a primera hora vam tenir el recital espatarrant de la Meritxell Cururella amb l’Amat Baró (que sí: és fill d’en Xavier Baró, músic), predicant el seu evangeli poètic tan necessari en temps difícils per a la lírica, recitant-bramant poemes de tots els colors i amb pinzellades de rock and roll.

Jo em vaig instal·lar a la parada a vendre el material promocional del festival però gràcies a les companyes gironines aquest any m’he pogut escapar més que mai. Vaig viure amb la meva filla gairebé a primera fila el concert de Quimi Portet -tones de carisma acumulat, després de tants anys!-, un dels moments àlgids d’epifania col·lectiva del festival.

Després, l’aportació local d’enguany, Islandia Nunca Quema, amb l’elegància i el savoir faire que els caracteritza, cantant molts temes en castellà (es veu que en el proper disc deixen l’anglès aparcat) i amb en Jorxi Ximeno, també company de La Nova Escena, a la bateria. Simultàniament, el Miniquiz va ser un èxit com cada any, amb la nostra Helle acompanyada d’una jove representant del miniequip que la va ajudar a presentar, amb simpatia i bon humor.

I tancava la nit en Xarim Aresté. A mi no em va sorprendre perquè el tinc ben estudiat, però hi ha qui el va descobrir i va flipar. Jo ja anava ben preparada amb el disc après, i li tenia moltes ganes al directe d’aquest monstre, que s’ha convertit en una realitat consolidada dins el panorama musical català. Crec que aquest últim treball (El nus i altres mons) li ha sortit més atmosfèric, més vital, més sensual que mai. En va tocar alguns temes, i en va recuperar alguns del seu repertori anterior. La música entrava directa a la part baixa de l’estómac, i quan passa això és màgic -crec que jo no ho sentia des dels Eels al Teatre Grec-. En Xarim és magnètic, i ha aconseguit un grau de compenetració amb els seus músics que converteix cadascun dels seus concerts en un viatge sense retorn. Si un dia el vam batejar com “el Rory Gallaguer de Flix” ara tira més cap a Neil Young -quin solo de guitarra etern a Indomables!

20190531_230723.jpg
Foto: Núria Calvó.

Divendres s’acabava amb la satisfacció d’haver cobert expectatives de públic, d’haver aconseguit tenir-ho tot al seu lloc quan tocava, d’haver gaudit amb bons concerts. I amb moltes ganes de tornar-hi l’endemà!

Dissabte s’havia de materialitzar per primer cop l’experiment de punxar a la Silent Disco en directe, tres grups de djs convidats, i simultàniament pels tres canals. Va ser molt divertit fer les primeres pràctiques amb en Lluís Gavaldà i en Frederic Cervelló (La Nova Escena), amb el suport de l’Anna (11 anys: assistència tècnica amb el mac que controla més que els nosaltres), preparar els equips i intentar que funcionessin, i anar comentant amb els convidats per part de La Nova Escena, del Club Vinil i del programa d’iCat El Celobert que anaven arribant: gràcies a tots ells i elles, que diria que s’ho van passar molt bé i van deixar el nivell ben amunt. Hi havia un ambient de germanor entre melòmans que justifica tot el que ens toca pringar (de vegades) i compensa (sempre). El públic també va xalar, i tothom comentava que era estranya la sensació de tenir la música només per a tu i no saber què escoltava la resta del personal. Una altra experiència per repetir.

190601_Anna_silent.jpg
Foto: Minipop.

I la mateixa tarda Rombo ens refrescaven amb el seu pop directe i sense manies, endolcit amb un gelat deliciós que ens havíem procurat en una de les parades veïnes. Aprofito aquí per fer menció especial a la bona qualitat de l’oferta gastronòmica durant el festival.

Després venien Germà Aire: “pop metafísic” -quina gràcia, aquesta etiqueta!-, que jo l’entenc com un pas més un cop superades les excursions galàctiques que ens proposava en Jaume Sisa (i per cert aquest grup porta el nom d’una cançó seva). I donaven pas a Invisible Harvey, molt sòlids en directe, i un dels grups més esperats entre els músics que circulaven pel recinte.

El Petit de Cal Eril, que també se situa en l’univers del “pop metafísic” envaïa l’escenari amb la seva energia fosca, amb punts lluminosos, proporcionant moments de calma previs a l’espetec de tempesta tropical que va generar en Carlos Sadness: rècord d’assistència fulminat, gernació abduïda pels ritmes contagiosos del protagonista del vídeo promocional del Minipop d’enguany. Èxtasi multitudinari que el Passeig de les Palmeres trigarà molt de temps a oblidar.

Però encara quedava una petita cirereta per rematar els directes: Yawners, descobriment per cert del nostre Frederic, que mesos enrere els va programar temeràriament a la sala Mister Mojo i se’n va sortir. Que valents, tots plegats! Aquest grup venia de Madrid a donar una última empenta punk perquè poguéssim marxar a dormir amb el cap ben ple de guitarres, com ens agrada.

I com a final de la jornada central, el luxe que ens permetem cada any per cloure la nit del dissabte: la meitat dels djs emèrits del Minipop, els Superpandas. David Cin, que ara no viu a Tarragona, no es va voler perdre la cita anual. I com sempre la sessió es va acabar a les tantes, amb canalla petita amuntegada dormint pels parterres -passa cada any, i cada any sobreviuen i volen tornar-, amb bona part de l’equip desbordada de felicitat, ballant i donant-ho tot: l’energia positiva és la droga més potent, n’estic convençuda.

I l’endemà, ben d’hora ben d’hora, tothom amb la samarreta rentada (menys una que va desaparèixer del terrat mentre s’estava eixugant) i la cara ben alegre, tothom al seu lloc i tot a punt per culminar la bona feina, en una jornada diürna que ja ens preníem tots plegats com un regal. Tot i la son (la fotògrafa oficial anava pràcticament d’empalmada: se li havia fet de dia descarregant imatges) i la ressaca benigna després de tantes emocions, ens vam espavilar ràpidament amb tot el que quedava per gaudir aquell matí.

El Pèsol Feréstec són un bombonet: resulta xocant la combinació de profunditat i lleugeresa de la seva proposta. Textos que no són cap broma. A banda dels reconeguts Enric Casasses o Joan Vinyoli, volem destacar els versos implacables de la Maria Cabrera que amb la seva rapsòdia contundent i seriosa es complementa la perfecció amb la Carlota Serrahima refilant com un rossinyol. I les guitarres, és clar. Van aconseguir que el públic ballés una sardana sota el bat de sol; ells mateixos diuen que és el termòmetre per confirmar si un bolo ha funcionat o no.

20190602_125406.jpg
Foto: Núria Calvó.

Per acabar d’esgotar el que ens quedava de les nostres forces, la Lyona, il·lustre il·lustradora aquest cop fent de DJ, ens va fer volar amb les nostres músiques de fa 20 anys, quan encara no teníem menors al nostre càrrec i no sabíem que organitzaríem un sidral d’aquestes dimensions.

Diumenge quan faltava una hora per tancar en Pere Socias, l’arquitecte i un dels puntals del festival, comentava amb una sinceritat aclaparadora: “llàstima que ja s’acaba, n’hauríem de fer un cada tres o quatre mesos”. El Minipop és l’ecosistema en què es mou millor. I segur que ja està pensant, junt amb la seva tropa,  detalls per millorar de cara a l’any que ve un espai que sembla immillorable. Tot el que sorgeix s’anota i es té en compte. No doneu idees esbojarrades als arquipops -o sí: el que es proposen ho fan!

Igual que la dissenyadora, l’Eva Jolis, que conxorxada amb la Núria Serrano, enguany ens ha convertit a tots en fans de Yayoi Kusama, quan fa uns mesos ni sabíem que existia: aquella camisa de puntets de coloraines ja mai més la tornarem a veure amb els mateixos ulls.

No esmentaré més noms perquè no acabaria. És impossible abastar les aportacions de cadascuna de les més de cent persones (entre el nucli dur que són quatre o cinc, els satèl·lits com nosaltres, i l’exèrcit de voluntaris veterans i novells) que aporten la seva energia al Minipop en un parell de pàgines -de fet ja en porto tres. La paraula que surt més sovint per autodefinir-nos és FAMÍLIA. Una constel·lació de punts de diferents colors i textures, que orbiten en una mateixa direcció i aconsegueixen aquest resultat tan increïble.

Jo vull que els polítics treballin així! Que facin coses boniques, i ben fetes, aprofitant tots els recursos disponibles sense malbaratar ni una engruna de res, i sempre amb un somriure i amb els nivells de dopamina a dalt de tot!

Em quedo amb el treball en equip, ni que sigui un tòpic i ho hem repetit fins a l’infinit. Però és que folrar tanques fins passada la mitjanit uneix molt, i veure la directora enganxant moqueta al terra una hora abans d’obrir el recinte al públic motiva. Em quedo amb els riures, també algunes llàgrimes, i les abraçades que surten de dins, sense escatimar-ne ni una perquè aquest amor no té límits. Em quedo amb els nens que es rebel·len a l’hora de marxar i pregunten quan tornarà a ser el Minipop. Doncs l’any que ve: la desena edició que una vegada més serà la millor de la història.

Un cop superat el festival, i la setmana que hem tardat a tornar a la normalitat, se’ns acaben els adjectius per descriure aquesta borratxera de sensacions que ens demostren que encara som humans. Llarga vida al Minipop!

Núria Calvó (juny 2019)

P.S. Si teniu ganes de continuar reflexionant sobre la situació de la cultura a Tarragona, us enllacem alguns textos que han sortit en les últimes setmanes on des de diferents punts de vista s’arriba a la mateixa conclusió que nosaltres: alguna cosa ha de canviar.

https://www.lavanguardia.com/local/tarragona/20190531/462586388687/entrevista-nuria-serrano-tarragona-festival-minipop.html

https://www.diaridetarragona.com/opinion/La-cultura-de-les-pedres-20190604-0027.html?fbclid=IwAR2Av4k2LMbmG389rtuSAYoNVx9Ei1ROj3caHL31TQmtG0z08eG6L3rSmKQ

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-comarques/tarragona-es-queda-sense-festival-destiu/video/5864533/

https://www.fetatarragona.cat/2019/06/04/ni-festival-destiu-ni-politica-cultural/

El Concert: Espaldamaceta.

Per Núria Calvó

54436271_10157154539969207_2839228404929134592_o.jpg
Foto: Núria Calvó.

ESPALDAMACETA BALLABLE!

Teatret del Serrallo (16.3.2019)

Qui ho havia de dir, quan anava sol amb la guitarra de nylon i a cada concert t’agafaven ganes de suïcidar-te… si no fos pels comentaris entre cançó i cançó, que feien petar de riure. Doncs sí, Espaldamaceta (José Juan González) torna, l’eloqüència no l’ha perdut, i proclama que està Millor que mai. En format de trio renovat: amb Gerard Joan a les percussions, sampler i veus, i Oriol Maymó tocant el baix, el sintetitzador (i donant suport amb sampler i veus); tots dos amb experiència en diferents formacions des de fa una pila d’anys. I dissabte 16 de març (dia del seu aniversari) van presentar el nou treball a casa, entre amics, coneguts i saludats, que van omplir el Teatret del Serrallo, amb totes les entrades venudes des d’unes hores abans.

Ja des del primer moment que van trepitjar l’escenari es notava que estaven eufòrics. Darrera d’aquest disc, que ha acollit l’escuderia Hidden Track Records, hi ha la col·laboració de tot de pencaires que han contribuït a fer que sigui ben especial. Sona diferent. Des del primer tema et remous a la cadira i t’aixecaries a ballar.

Espaldamaceta (en singular), més desinhibit que mai, i ens sembla que modula la veu millor que mai, va repassar els temes del nou disc, explicant-los i explicant-se. Són cançons que evoquen sentiments (bàsicament l’amor, i alguna frustració) en contextos ben quotidians. Destaca Fes-ho ara, que s’ha estrenat fa uns dies com a single, amb vídeo de Gerard Gil (sempre garantia de qualitat). Va recuperar la versió de la Dona estrangera (deconstruïda) de Manel i també Àngel, inclòs a Els pares som públic d’un gran espectacle (2017), que ja havia tocat amb en Gerard en directe a la gira anterior i “funcionava molt bé”.

Es va fer molt curt, i ja deien que acabaven… però faltava la traca final, en què es van lluir. Dues cançons més en format típic: Igual, igual, l’avançament que ja ha anat rodant pels mitjans i que fa esborronar i se’t clava al cervell durant hores, que va sonar més magnètic i catàrtic que mai, i una ferotge Avui no és massa tard. Intensitat màxima i ganes de més.

En aquest punt, van baixar tots tres a peu de públic, amb càntics d’aniversari feliç per part del personal més proper al José Juan, i finalment van rematar amb una versió a pèl de The Partisan de Leonard Cohen, que ja havia interpretat fa uns anys amb Maria Rodés i Petons als dits, també acústica. I el públic va aplaudir amb ganes i ells ho van rebre amb un somriure de dos pams. Nit màgica per encetar la gira de presentació de Millor que mai. Hi haurà més oportunitats de veure’ls en directe: la propera, 30 de març al Twinpalm, a L’Hospitalet de l’Infant. Espaldamaceta no enganya: ha aconseguit expressar el seu projecte millor que mai!

JOSELE SANTIAGO AMB DAVID KRAHE, Bravium Teatre, Reus (24.11.2018)

Per Núria Calvó

Recta final del Festival Accents

No se’m va acudir millor refugi per resguardar-me del Black Friday que un concert de rock d’un històric indomable, ara més assossegat pel pas del temps i les batalles viscudes, acompanyat d’un altre guitarrista pluriempleat en bandes d’indubtable solvència: Josele Santiago i David Krahe. De fet, Krahe venia de València on havia fet un concert vermut amb Los Coronas. I tan content.josele 1

Elegància sòbria a l’escena: no calia attrezzo ni floritures. Dos guitarristes dels bons, lluint la seva destresa i delicadesa. Van fer un recital impecable, amb temes de Santiago i sense necessitat de recórrer als vells èxits de Los Enemigos. Van començar amb Pensando (“pensando no se llega a ná”), que després va explicar que la lletra havia sortit inspirada per un discurs de José María Aznar i a en Krahe li va agafar un atac de riure espontani i contagiós. Es nota molt que són amics i que es tenen apamats. Bones cançons, que s’aguanten perfectament en format acústic, comentaris amb altes dosis de lucidesa i misantropia, proporcionals a l’experiència adquirida al llarg de tots aquests anys que porten a dalt dels escenaris (i en Krahe també als plats del local més mític de Malasaña, la Via Láctea). L’un i l’altre són història viva del rock espanyol. Però han enllaçat amb les generacions més joves i, per exemple, inclouen una versió, cantada en català, del tema Monstres de Xarim Aresté, que va ser molt celebrada entre el públic i que forma part del repertori amb què van girant per tota la Península.

josele 2

El concert va bastir la part central sobre temes de Transilvania, l’últim disc de Josele Santiago (que està tan de tornada de tot que no en portava ni un per vendre). Però va repassar també cançons de la resta dels seus treballs en solitari, i ja cap al final van sonar Tragón, Olé papa, i Mi prima, rescatats d’aquell Las golondrinas, etcétera, que ens el va descobrir l’any 2003 com a cantautor indiscutible. El públic que gairebé omplia el Bravium va ser molt respectuós. Pocs mòbils enregistrant i silenci devot, trencat només per alguna rialla irreprimible i els aplaudiments sincers entre tema i tema. Vam detectar alguns músics, algun de Tarragona, gaudint també del saludable exercici de desconnectar per una estona del batibull. L’escriptura de Santiago és aparentment senzilla, però molt ben tramada, sobre detalls quotidians que a moltes persones ens passarien desapercebuts i ell en fa tot un poema. No perd el punt macarra i castís ni les ganes de continuar tocant.

Aquí podeu veure el vídeo, cortesia del Festival Accents, on Josele Santiago i David Krahe interpreten “Els monstres” de Xarim Aresté: Josele Santiago & David Krahe: Els monstres

Agraïm a l’organització del Festival Accents (Isaac Albesa) l’oportunitat d’haver pogut compartir aquesta vetllada entranyable amb aquests dos tòtems (no precisament de “la nova escena”) i us recordem que encara queden dos concerts abans de tancar el cicle, aquest cap de setmana:

Fito Luri al Teatre Auditori Casal Riudomenc, dissabte 1 a les vuit del vespre.

Paula Valls al Convent de les Arts d’Alcover, diumenge 2 a les set.

Des de La Nova Escena estem sortejant entrades. Pareu atenció al Facebook i Twitter.

Aplaudim aquesta iniciativa i esperem que tingui continuïtat i el suport que es mereix.

Pau Alabajos al Festival Accents

El passat 17 de novembre el cantautor de Torrent, Pau Alabajos,  va presentar el seu últim treball “Ciutat a cau d’orella” (Bureo Músiques, 2018), on musica textos de Vicent Andrés Estellés. Ho va fer a la Sala Santa Llúcia de Reus, dins el marc del Festival Accents que continua a Riudoms i Alcover fins el 2 de desembre.

Fotografies de Marta Escolà · @laMartu30

El Concert: Marina Herlop.

Per Núria Calvó.

IMG-20161018-WA0004.jpg

MARINA HERLOP: Catarsi col·lectiva al Pumarejo (24.03.2018)

El Pumarejo s’està convertint en un local de culte sense ser ben bé una sala de concerts, tot i que sona a glòria perquè està molt ben equipat. És un lloc gestionat per músics i s’hi respira un respecte per la música i per la cultura en general que no hauria de ser l’excepció. Està fora del perímetre de la Barcelona més cool i costa trobar l’entrada. Per accedir t’has de fer soci. I ja en som uns quants centenars. En realitat es tracta d’un local d’assaig que de vegades s’obre al públic per oferir algun concert (i jam sessions), projecció cinematogràfica o taller. En definitiva, un d’aquells santuaris on l’amor per la música passa per davant de l’obsessió per sortir a la foto o ser rendible econòmicament.

Marina Herlop és una habitual d’aquesta escena incipient i molt interessant que s’ha forjat al voltant dels components del grup Ljubliana & The Seawolf entre d’altres formacions a tenir en compte. El passat 16 de febrer ja havia donat per tancada la gira de Nanook (el seu primer disc, publicat amb Aloud Music Ltd.) al mateix local. Però va ser un concert tan especial i hi va haver gent que es va quedar fora per falta d’aforament i va decidir repetir-lo. De fet es tractava d’un assaig general tancat per preparar els propers concerts que han de venir.

La seva amiga Mariona va obrir el foc recitant de memòria i amb molta gràcia el llarguíssim poema Profecía de Rafael de León -tota una perla: gràcies per la descoberta! Entre el públic pocs telèfons mòbils en acció -s’agraeix, també: és allò que dèiem del respecte. I respecte també per haver limitat l’aforament a 50 entrades, permetent que els assistents ens sentíssim còmodes amb un espai vital suficient per gaudir de l’esdeveniment. La Marina ja ho diu, que quan toca li interessa aconseguir la sensació de ritual.

Va arrencar sola amb el piano, i sonava clàssica i sonava experimental però hem de reconèixer que no s’assembla a res en concret. Omplia l’escenari amb la seva delicadesa i la seva força, a parts iguals, alternant la calma i el crit. De tant en tant pausa per respirar. Profundament. I tornar-hi. I s’hi van anar afegint músics, fins arribar a sis i un sarau de guitarres important, que fins i tot en algun moment sonava a rock and roll. La Marina es va anar relaxant a mesura que avançava la vetllada i va començar a repartir somriures i mirades de complicitat. Li brillaven els ulls. Vam esperar fins al final per dedicar-li una explosió d’aplaudiments. I tot seguit cadena d’abraçades, d’aquelles de veritat. L’efecte de catarsi col·lectiva s’havia produït. A fora quedaven la pluja i els llaços grocs que van inundar tot el cap de setmana.

La Marina va aconseguir crear un caliu especial d’energia ben canalitzada. Una persona molt propera ens la posa com a exemple de tenacitat i esforç. Esperem que tingui la seva recompensa en aquest món de la música tan dur on de vegades es perd la perspectiva entre tant de soroll. Té a punt de sortir el seu segon treball i el començarà a presentar ben aviat. Esperem que es torni a acostar per les nostres terres del sud.

I atenció al Pumarejo, que ens sembla un epicentre cultural a tenir en compte: constantment hi passen coses. Els trobareu a internet, Facebook, Instagram… Però res comparable a les vibracions en directe.

El Concert: Harrison Ford Fiesta.

Per Núria Calvó.

Harrison-Ford-Fiesta-58RP-1800x1200-©-Pablo-Luna-Chao-1012x675

HARRISON FORD FIESTA, Teatret del Serrallo (7.4.2018)

El cosmos i el caos

Era la presentació molt esperada del seu segon treball, La Fête, publicat de nou amb el segell Foehn Records, que tantes alegries (això sí, entre llums i ombres) ens ha donat durant els seus més de 15 anys d’existència.

M’instal·lo a l’última fila del Teatret del Serrallo, un espai acollidor i fins ara desconegut per a mi (i per a molts altres dels presents). Tinc de veïna la Helle Kettner, companya de La Nova Escena. No hem quedat però era el dia idoni per sortir sola perquè sabies que allà et trobaries “lo mejor de cada casa”. I així va ser. Molts músics entre el públic, moltes cares conegudes. Totes les entrades venudes. German Rull (Murmur) a la taula de so: un més de la colla.

Els quatre components de Harrison Ford Fiesta havien passat per la perruqueria. Fins i tot el cap pelat del cantant, Romain Aleberteau, lluïa una fantàstica i negra ratlla al mig. Elegància i sobrietat. Tots mudats. Tots nerviosos (al principi, i es van anar relaxant). Els dos primers temes costen, però després la veu va guanyant nitidesa i ja s’entén (gairebé) tot. Tots fan cors en francès. A Romain se li escapa algun somriure entre les escletxes de la seva timidesa. El so dels instruments es va ajustant. Tot quadra. Però és molt fosc.

La festa sembla que és un mal rotllo, una pel·lícula de por al bosc, i el protagonista és un tal Dimitri Arselan que s’intueix que acabarà fatal… Tot ben dramàtic. César Meler fent les seves genuflexions característiques. A David Cobo li costa aguantar assegut a la bateria. Pablo Vidal, darrera de la seva trinxera d’aparells, és el més contingut. Banda sonora ideal per a l’expiació de pecats. Lonely Ben (vell conegut del primer disc) torna a ser un viatge intergalàctic (de fet ens recorda Interestellar Overdrive de Pink Floyd, sense tenir-hi gaire a veure). Sensació de forat negre. L’invité ens sona més lluminosa. Amb L’Ascension de Dimitri Arselan (l’últim tema del repertori previst) arriba el festival de guitarres i l’èxtasi psicodèlic. El bis és Crédit Agricole, el tema que obria l’anterior treball, cantussejat per part del públic. Ens sentim ja com a casa.

Resumint, ens sembla un enorme disc defensat amb un enorme directe. Tots estem esgotats després de la tensió, però ens hem quedat la mar de bé. És l’efecte catàrtic, com en la tragèdia grega. Mentre a fora plou fang

Properes oportunitats per escoltar-los en viu: 4 de maig a Barcelona (a Artte, un local molt especial), 18 de maig a Reus (Sala Japan, per gentilesa de Radar Palmfest). I més que en vindran.

P.S: La primavera comença a donar fruits a la zona de Tarragona. José Juan (Espaldamaceta) també ens comenta que està treballant en format trio i aviat l’escoltarem. TMN (nova versió de Tarde Mañana Noche) van sonar al Siglo XXI de Radio 3, treuen disc (Matinada) aquesta mateixa setmana, i pinta molt i molt bé. Si tot va com s’espera, Islandia Nunca Quema presentaran un nou single coincidint amb el Record Store Day el dia 21.

 

 

 

Albino Tena a Tortosa

El 7 d’octubre, el músic tortosí Albino Tena Mauri  va presentar al Teatre-Auditori Felip Pedrell de Tortosa, el seu primer treball “Cap a on vas” (La Cúpula Music, 2017). Davant un públic entregat, va desgranar les cançons del seu àlbum i va versionar clàssics com “Hallelujah” de Leonard Cohen i “Knockin’ on Heaven’s Door” de Bob Dylan.

Cançons d’autor a cavall del pop i el folk americà on l’amor hi és ben present, conformen el seu disc.

Per a la seva posada de llarg va comptar amb David Espinós Querol (guitarra elèctrica), Manel Miró (teclats), Kike Pellicer Plazas (baix), Marc Pinyol (bateria), Eba Peransi (veu), Dani Bonnin (percussió), Maria Rosa Pons Tena (violoncel) i Lluís Figuerola Monzonís (fliscorn).

Fotografies de Marta Escolà · @laMartu30