MINIPOP 2019: “De mini res, perquè veig unes ànimes molt grans!”
El titular ens el va proporcionar en Xarim Aresté des de l’escenari just abans de començar el seu concert del divendres, per a mi la perla d’aquesta edició.
Explicaré el Minipop des de la perspectiva de l’equip, del qual tinc la sort de formar part, i també com a enllaç entre La Nova Escena i els altres participants en la sessió en directe a la Silent Disco; esperem repetir l’experiència en la propera edició: va ser molt gratificant, un altre exemple de col·laboració-espontània-de-tothom-pel-que-calgui. I també com a mare de dues personetes amb una curiositat infinita i un esperit crític agut.
Arribàvem divendres amb les portes ja obertes i tot fent xup-xup. Els nens van anar directes a buscar la Gemma Ventura -gràcies, Helle Kettner per recollir-los a l’entrada!- mentre jo intentava aparcar el cotxe a una distància raonable del Passeig de les Palmeres. Anàvem tard per a la trobada amb en Xarim, la del taller de periodisme: diu que va ser la millor i la més difícil entrevista que li han fet mai, i m’ho puc creure. El vídeo que van gravar ho acreditarà.
Mentrestant, Nyandú encetaven l’activitat musical del festival, amb el seu pop directe, ideal per escoltar mentre la marinada pujava del Mediterrani. I tot el Passeig era un formiguer de criatures grans i petites, cotxets, membres de l’organització amunt i avall, i públic gaudint dels variadíssims tallers i propostes repartides per les diferents àrees. Ah! I divendres també a primera hora vam tenir el recital espatarrant de la Meritxell Cururella amb l’Amat Baró (que sí: és fill d’en Xavier Baró, músic), predicant el seu evangeli poètic tan necessari en temps difícils per a la lírica, recitant-bramant poemes de tots els colors i amb pinzellades de rock and roll.
Jo em vaig instal·lar a la parada a vendre el material promocional del festival però gràcies a les companyes gironines aquest any m’he pogut escapar més que mai. Vaig viure amb la meva filla gairebé a primera fila el concert de Quimi Portet -tones de carisma acumulat, després de tants anys!-, un dels moments àlgids d’epifania col·lectiva del festival.
Després, l’aportació local d’enguany, Islandia Nunca Quema, amb l’elegància i el savoir faire que els caracteritza, cantant molts temes en castellà (es veu que en el proper disc deixen l’anglès aparcat) i amb en Jorxi Ximeno, també company de La Nova Escena, a la bateria. Simultàniament, el Miniquiz va ser un èxit com cada any, amb la nostra Helle acompanyada d’una jove representant del miniequip que la va ajudar a presentar, amb simpatia i bon humor.
I tancava la nit en Xarim Aresté. A mi no em va sorprendre perquè el tinc ben estudiat, però hi ha qui el va descobrir i va flipar. Jo ja anava ben preparada amb el disc après, i li tenia moltes ganes al directe d’aquest monstre, que s’ha convertit en una realitat consolidada dins el panorama musical català. Crec que aquest últim treball (El nus i altres mons) li ha sortit més atmosfèric, més vital, més sensual que mai. En va tocar alguns temes, i en va recuperar alguns del seu repertori anterior. La música entrava directa a la part baixa de l’estómac, i quan passa això és màgic -crec que jo no ho sentia des dels Eels al Teatre Grec-. En Xarim és magnètic, i ha aconseguit un grau de compenetració amb els seus músics que converteix cadascun dels seus concerts en un viatge sense retorn. Si un dia el vam batejar com “el Rory Gallaguer de Flix” ara tira més cap a Neil Young -quin solo de guitarra etern a Indomables!
Divendres s’acabava amb la satisfacció d’haver cobert expectatives de públic, d’haver aconseguit tenir-ho tot al seu lloc quan tocava, d’haver gaudit amb bons concerts. I amb moltes ganes de tornar-hi l’endemà!
Dissabte s’havia de materialitzar per primer cop l’experiment de punxar a la Silent Disco en directe, tres grups de djs convidats, i simultàniament pels tres canals. Va ser molt divertit fer les primeres pràctiques amb en Lluís Gavaldà i en Frederic Cervelló (La Nova Escena), amb el suport de l’Anna (11 anys: assistència tècnica amb el mac que controla més que els nosaltres), preparar els equips i intentar que funcionessin, i anar comentant amb els convidats per part de La Nova Escena, del Club Vinil i del programa d’iCat El Celobert que anaven arribant: gràcies a tots ells i elles, que diria que s’ho van passar molt bé i van deixar el nivell ben amunt. Hi havia un ambient de germanor entre melòmans que justifica tot el que ens toca pringar (de vegades) i compensa (sempre). El públic també va xalar, i tothom comentava que era estranya la sensació de tenir la música només per a tu i no saber què escoltava la resta del personal. Una altra experiència per repetir.
I la mateixa tarda Rombo ens refrescaven amb el seu pop directe i sense manies, endolcit amb un gelat deliciós que ens havíem procurat en una de les parades veïnes. Aprofito aquí per fer menció especial a la bona qualitat de l’oferta gastronòmica durant el festival.
Després venien Germà Aire: “pop metafísic” -quina gràcia, aquesta etiqueta!-, que jo l’entenc com un pas més un cop superades les excursions galàctiques que ens proposava en Jaume Sisa (i per cert aquest grup porta el nom d’una cançó seva). I donaven pas a Invisible Harvey, molt sòlids en directe, i un dels grups més esperats entre els músics que circulaven pel recinte.
El Petit de Cal Eril, que també se situa en l’univers del “pop metafísic” envaïa l’escenari amb la seva energia fosca, amb punts lluminosos, proporcionant moments de calma previs a l’espetec de tempesta tropical que va generar en Carlos Sadness: rècord d’assistència fulminat, gernació abduïda pels ritmes contagiosos del protagonista del vídeo promocional del Minipop d’enguany. Èxtasi multitudinari que el Passeig de les Palmeres trigarà molt de temps a oblidar.
Però encara quedava una petita cirereta per rematar els directes: Yawners, descobriment per cert del nostre Frederic, que mesos enrere els va programar temeràriament a la sala Mister Mojo i se’n va sortir. Que valents, tots plegats! Aquest grup venia de Madrid a donar una última empenta punk perquè poguéssim marxar a dormir amb el cap ben ple de guitarres, com ens agrada.
I com a final de la jornada central, el luxe que ens permetem cada any per cloure la nit del dissabte: la meitat dels djs emèrits del Minipop, els Superpandas. David Cin, que ara no viu a Tarragona, no es va voler perdre la cita anual. I com sempre la sessió es va acabar a les tantes, amb canalla petita amuntegada dormint pels parterres -passa cada any, i cada any sobreviuen i volen tornar-, amb bona part de l’equip desbordada de felicitat, ballant i donant-ho tot: l’energia positiva és la droga més potent, n’estic convençuda.
I l’endemà, ben d’hora ben d’hora, tothom amb la samarreta rentada (menys una que va desaparèixer del terrat mentre s’estava eixugant) i la cara ben alegre, tothom al seu lloc i tot a punt per culminar la bona feina, en una jornada diürna que ja ens preníem tots plegats com un regal. Tot i la son (la fotògrafa oficial anava pràcticament d’empalmada: se li havia fet de dia descarregant imatges) i la ressaca benigna després de tantes emocions, ens vam espavilar ràpidament amb tot el que quedava per gaudir aquell matí.
El Pèsol Feréstec són un bombonet: resulta xocant la combinació de profunditat i lleugeresa de la seva proposta. Textos que no són cap broma. A banda dels reconeguts Enric Casasses o Joan Vinyoli, volem destacar els versos implacables de la Maria Cabrera que amb la seva rapsòdia contundent i seriosa es complementa la perfecció amb la Carlota Serrahima refilant com un rossinyol. I les guitarres, és clar. Van aconseguir que el públic ballés una sardana sota el bat de sol; ells mateixos diuen que és el termòmetre per confirmar si un bolo ha funcionat o no.
Per acabar d’esgotar el que ens quedava de les nostres forces, la Lyona, il·lustre il·lustradora aquest cop fent de DJ, ens va fer volar amb les nostres músiques de fa 20 anys, quan encara no teníem menors al nostre càrrec i no sabíem que organitzaríem un sidral d’aquestes dimensions.
Diumenge quan faltava una hora per tancar en Pere Socias, l’arquitecte i un dels puntals del festival, comentava amb una sinceritat aclaparadora: “llàstima que ja s’acaba, n’hauríem de fer un cada tres o quatre mesos”. El Minipop és l’ecosistema en què es mou millor. I segur que ja està pensant, junt amb la seva tropa, detalls per millorar de cara a l’any que ve un espai que sembla immillorable. Tot el que sorgeix s’anota i es té en compte. No doneu idees esbojarrades als arquipops -o sí: el que es proposen ho fan!
Igual que la dissenyadora, l’Eva Jolis, que conxorxada amb la Núria Serrano, enguany ens ha convertit a tots en fans de Yayoi Kusama, quan fa uns mesos ni sabíem que existia: aquella camisa de puntets de coloraines ja mai més la tornarem a veure amb els mateixos ulls.
No esmentaré més noms perquè no acabaria. És impossible abastar les aportacions de cadascuna de les més de cent persones (entre el nucli dur que són quatre o cinc, els satèl·lits com nosaltres, i l’exèrcit de voluntaris veterans i novells) que aporten la seva energia al Minipop en un parell de pàgines -de fet ja en porto tres. La paraula que surt més sovint per autodefinir-nos és FAMÍLIA. Una constel·lació de punts de diferents colors i textures, que orbiten en una mateixa direcció i aconsegueixen aquest resultat tan increïble.
Jo vull que els polítics treballin així! Que facin coses boniques, i ben fetes, aprofitant tots els recursos disponibles sense malbaratar ni una engruna de res, i sempre amb un somriure i amb els nivells de dopamina a dalt de tot!
Em quedo amb el treball en equip, ni que sigui un tòpic i ho hem repetit fins a l’infinit. Però és que folrar tanques fins passada la mitjanit uneix molt, i veure la directora enganxant moqueta al terra una hora abans d’obrir el recinte al públic motiva. Em quedo amb els riures, també algunes llàgrimes, i les abraçades que surten de dins, sense escatimar-ne ni una perquè aquest amor no té límits. Em quedo amb els nens que es rebel·len a l’hora de marxar i pregunten quan tornarà a ser el Minipop. Doncs l’any que ve: la desena edició que una vegada més serà la millor de la història.
Un cop superat el festival, i la setmana que hem tardat a tornar a la normalitat, se’ns acaben els adjectius per descriure aquesta borratxera de sensacions que ens demostren que encara som humans. Llarga vida al Minipop!
Núria Calvó (juny 2019)
P.S. Si teniu ganes de continuar reflexionant sobre la situació de la cultura a Tarragona, us enllacem alguns textos que han sortit en les últimes setmanes on des de diferents punts de vista s’arriba a la mateixa conclusió que nosaltres: alguna cosa ha de canviar.
https://www.fetatarragona.cat/2019/06/04/ni-festival-destiu-ni-politica-cultural/
lanovaescena.cat 