“Soy Diseñador Gráfico por profesión y un apasionado de la fotografía analógica. En mi cuenta de instagram sólo publico fotografías hechas con cámaras de carrete.
Utilizo básicamente una Miranda Sensorex de 1975, es la cámara que compró mi padre el día que nací, así que lleva algo más de 40 años en la familia y le tengo un cariño especial. Es la cámara con la que aprendí fotografía de la mano de mi padre. Además tengo también una Rolleiflex de medio formato y la pequeña Rollei35 que utilizo sobretodo para callejear, su tamaño me permite pasar desapercibido.
Una de las cosas que más me apasionan de la fotografía analógica es poder probar multitud de carretes diferentes, cada uno aporta una sensibilidad única. Experimento con carretes caducados que dan acabados imperfectos y aleatorios. Siempre es una sorpresa su resultado.
Mis temáticas son bastante variadas, suelo fotografiar todo aquello que me rodea, casi siempre llevo una de mis cámaras conmigo allá donde vaya. Viajes, naturaleza, familia, dobles exposiciones, lugares abandonados y fotografía callejera suelen ser mis objetivos.
Per Frederic Cervelló (amb la col·laboració de Julián López de Santa Maria).
Foto: Marta Cervelló
Goiko és una banda assentada a Barcelona i formada pels flixancos Julián López de Santa Maria (que havia estat fundador junt a Ramir Guiu dels enyorats Joint), a la veu, guitarra i teclats, Marcel Bagés, a la guitarra, i Genís Bagés, a la bateria. La seva proposta musical beu d’estils tant dispars com el lo-fi, el noise o l’americana i les seves cançons constitueixen una estimulant raresa, oscil·lant entre la calma i la distorsió, en les què destaca la particular veu d’en Julián, comparada per mitjans com Rockdelux amb la de Fernando Alfaro (Surfin’ Bichos, Chucho).
El grup va començar la seva trajectòria vital a finals del 2009, amb la incorporació al projecte del baixista Arnau Pàmies i el propòsit d’assajar regularment i crear un repertori propi a partir de les cançons que el Julián havia anat enregistrant en el seu vell 4-pistes. Els propòsits es van acomplir i només uns mesos després gravaven la seva primera maqueta, La Gran Evasión, formada per quatre cançons, que ells mateixos s’encarregaven de distribuir en els concerts que oferien per Barcelona i voltants.
A finals del 2012 van publicar el seu primer i, fins a la data, únic disc: Sin titular (auto-editat), gravat als estudis Infusiones Musicales per Jordi C. Corchs, col·laborador habitual de bona part de les bandes de l’escena independent de Barcelona (Refree, Standstill, Nacho Umbert…). Corchs va aconseguir traslladar al disc la sonoritat que el grup buscava, aquell so gairebé acústic que s’obté en els concerts que es fan en locals petits. Al disc, a banda de Julián, els germans Bagés i l’Arnau, també hi participaven la Mireia Garcia (veus a “Nana (para que no duerman)” i “Antihéroes”) i l’Àlvar Montfort (trompeta a “Sin titular”). Els discs anaven embolcallats amb cartrons estampats a mà pels mateixos Goiko, com –en paraules de Julián – una prolongació de la recerca del costumisme i el caire personal que traspuen les cançons que el configuren.
Durant els dos darrers anys s’ha produït una diàspora momentània dels membres que conformaven el projecte deguda tant a temes personals com professionals (paternitats, estades a l’estranger, altres projectes que han requerit dedicació especial – recordem que Marcel Bagés forma part junt a Maria Arnal d’un duet d’èxit) i que ha significat un parèntesi en l’activitat dels Goiko.
Actualment, segons hem pogut saber, Julián ha reprès la tasca de composició i està preparant nou material per tal d’intentar gravar un segon disc en el què es tornarà a fer acompanyar d’en Marcel i Genís i en el què incorporarà un nou baixista donada la baixa definitiva de l’Arnau Pàmies. Esperàrem impacients!
El nostre melòman del mes de març és Juan Antonio Moreno (Tarragona, 1978), una de les persones més inquietes i polifacètiques de l’actual escena independent de la ciutat. Al Juan Antonio us el podeu trobar dalt dels escenaris, ja sigui al capdavant de Tarde Mañana Noche (TMN), el seu projecte més personal i amb el qual està a punt de publicar el seu primer disc; com a baixista dels Zien Años, o formant part del col·lectiu Laboratorio de Beats del Mediterráneo. També ha col·laborat amb músics com Albert Jordà i en projectes multidisciplinaris com 13poemes. I, com no, us el podeu trobar a peu pla, entre el públic, assistint a gran part dels concerts que es fan i es desfan a la nostra ciutat.
A més de músic, en Juan Antonio Moreno és il·lustrador i historietista. Durant més de dos dècades ha estat al capdavant de diverses capçaleres, la darrera Junkie Python, amb els qui va editar una dotzena de números en tres anys. Ara acaba de crear la micro-editorial Kinky Comics, que presentarà aquest dissabte 11 de març al Feztival, el primer festival d’autoedició del Camp de Tarragona.
El disc dins del qual et quedaries a viure.
Odelay, de Beck. No m’avorriria mai allà dintre.
La cançó que més cops has ballat a la Zero.
Bufff… No sabria dir-ho. Podria ser des de Daft Punk a Rage Against the Machine passant per Beyoncé.
La millor línia de baix de Krist Novoselic.
“Stay Away” per exemple. Però com pots imaginar, m’agraden molt.
Un disc que t’hagis comprat només perquè et molava la portada.
Ara és molt difícil no haver escoltat un disc abans d’haver-lo comprat. En tot cas, A place to stand, de Youth Code, em va cridar l’atenció tant com per descobrir-ho.
La cançó que aconsegueix que, almenys per uns minuts, oblidem que Donald Trump és el nou president dels Estats Units.
El disc que constata que, en aquests moments, Tarragona (i voltants) té una escena musical envejable.
Se’n fan molts de discs bons ara mateix a Tarragona, però de tots el que he escoltat darrerament em quedaria amb La extraña sobremesa, dels Göttenberg.
La darrera descoberta musical.
Kate Tempest i el seu darrer disc Let them eat chaos. La vaig descobrir fa un mes i em sembla increïble, ho té tot, força, lletres, frassejat…
La cançó que sonarà al teu funeral.
Al meu funeral hi haurà pizza i cervesa (i aigua també!) per tothom, així que espero que soni alguna cosa alegre como el “Get Lucky” de Daft Punk.
Aquesta setmana us recomanem a Les Cruet, banda del Montseny formada per la Laura Crehuet a la guitarra i veu, el Xavi Garcia (Matagalls, Els Surfing Sirles, Zeidun) a la guitarra, l’Oscar Montero al baix i el Narcís Prat a la bateria. La seva proposta musical és clara: hardcore i punk primigeni: guitarres elèctriques distorsionades i estridents, potent secció rítmica i un crit, el de la Laura, estripat i visceral.
Al setembre passat van publicar el seu disc de debut, l’excel·lent Pomes Agres (Bankrobber), considerat un dels millors discs de punk del 2016, ben a la vora del darrer disc dels tarragonins Crim.El disc va ser gravat i mesclat per un altre dels músics històrics del Montseny, Mau Boada (Esperit!, Zeidun), a l’estudi CalaCari, a Santa Maria de Palautordera, i masteritzat a Ultramarinos Mastering per Víctor Garcia, un clàssic de l’escena hardcore de casa nostra. Al disc hi col·laboren Guille Caballero (Matagalls, Els Surfing Sirles), als teclats i veus, Joan Colomo, a les veus, Martina Fanizza, a les veus, Ramó Mas, a les veus, Mau Boada, a la guitarra, percussió i Glockenspiel, i Albert Trabal, veus.
Aquest dissabte 18 de febrer es celebra una nova edició (la sisena, ja!) del TWINPALM, el germà petit del difunt i enyorat PALMFEST. La programació, com sempre, és exquisida i enguany compta amb la següent alineació: Albert Jordà (19h), Xarim Aresté (20.30h), Animic (22h), Maïa Vidal (23.30h) i The Suicide of Western Culture (00.30h). A més, també hi punxaran alguns dels DJs més emblemàtics de casa nostra: Cin, Napoleón Pincha, Syphone, Figa, etc. El festival té lloc al Centre Cultural Infant Pere, a l’Hospitalet de l’Infant.
Nosaltres hem aprofitat l’ocasió per fer un dels nostres Qüestionaris als Animic, que presentaran en exclusiva el seu darrer disc, Skin (Bcore Disc, 2017), al TWINPALM, disc que sorprèn tant pel seu gir electrònic com pel seu format: cadascuna de les vuit cançons va acompanyada d’un videoclip, a mode de visual album.
Amb quin músic us agradaria col·laborar?
Con Geoff Barrow, de Portishead, Beak, Anika… o Danny Taylos, el batería fallecido de Silver Apples.
Amb quin músic, de qualsevol època, us agradaria sortir de festa?
Pues cualquier sitio mítico de Londres, entre los 60 y los 90, estaría bien para encontrarse con una joven Bjork, unos Pet Shop Boys o un George Michael, además de unos Led Zeppelin o algo así… Zuma añade a Giorgio Moroder, pero en 1978 y por Múnich.
Quin ha estat el millor moment de la vostra vida com a músics?
Nos hemos llevado muchas alegrías, pero a nivel personal de todos creo que el día que nos dijeron que Portishead habían estado mirando videos nuestros entre otras propuestas y nos aceptaron como teloneros de su único concierto en Barcelona. Tengo el mail enmarcado.
Amb qui no compartiríeu mai escenari?
Es difícil de responder porque a veces no es por el artista en sí, sino por el tipo de público que trae. Si son grupos con fans muy fanáticos, lo puedes pasar mal. Una vez lo pasamos mal en un concierto de Els Amics de les Arts porque el público quería verles y, bueno, casi nos echan del escenario. Era como si no estuviéramos. Gritaban y pedían que salieran. Fue horrible, y dijimos que nunca más. No es culpa del grupo, es culpa del poco respeto del público que les fue a ver ese día.
Quin clàssic de la música creieu que està sobrevalorat?
Otra difícil. Le hemos dado muchas vueltas pero, claro, para gustos los colores. Uno es ultra fan de los Beatles, otro te dirá que están sobrevalorados. Es muy difícil de contestar. Nosotros respetamos todos los tipos de música y no sabríamos elegir.
Quina és la vostra principal font d’inspiració?
La vida misma, la sociedad que nos rodea, la familia, las cosas que nos pasan en nuestro día a día. Antes nos inspiraba mucho la naturaleza, pero con todo lo que vemos ahora, es difícil inspirarse en otra cosa que no sea el dolor.
Quin va ser el primer disc que us vau comprar?
Louise Sansom: un cassette de Technotronic y otro de INXS.
Ferran Palau: no se acuerda. Puede que el Dookie, de Green Day.
Núria Monés: un cassette de Bon Jovi.
Juanjo Montañés: el Revolver, de los Beatles.
Miquel Plana, àlies Zuma: el cassette de la BSO de Licencia para Matar (tema principal de AHA).
Sentiu que formeu part d’una escena musical?
No, para nada. En Barcelona, entre nosotros nos conocemos muchos, y si algún proyecto te gusta te lo montas para conocerle y hacer cosas juntos. Pero no lo considero una escena, somos más bien amigos todos. La ciudad en ese sentido es pequeña. Sí que se están creando escenas de personas que montan cosas y, por lo tanto, de los grupos que se van asociando a esas cosas, como Ultralocal y Hijauh con grupos como Gúdar o Dead Moon (tienda de discos) con el festival Conjunto Vacío y grupos como Wind Atlas. Pero nosotros somos de salir poco.
Us costa trobar bolos a la província de Tarragona?
No, pero los dosificamos. Siempre se monta una cosa u otra (hay mucha gente chula y maja allí montado cosas) e intentamos pasar una vez al menos por sala (la última vez pasamos por La Vaquería y estuvo muy bien). Esta vez ha salido este festival tan bonito, el Twinpalm., ¡Veremos cómo va!
Creieu que teniu prou públic al sud de Catalunya?
No tenemos mucho, pero lo suficiente como para sentirnos acogidos y queridos. Tenemos un público que son pocos pero muy fieles y respetuosos. Les damos las gracias por ello.
Coneixeu algun grup o solista de la província de Tarragona?
Si, tenemos allí a nuestro gran amigo Espaldamaceta, con el que hemos hecho varias cosas. Luego hay grupos como Lecirke, Harrison Ford Fiesta… con los que tenemos contacto por una cosa u otra.
El nostre melòman del mes de febrer és el periodista tarragoní Roger Seró. Al Roger el coneixereu per ser el presentador, juntament amb l’Albert Miralles, de Els Experts, un programa de ràdio matinal d’Icat.cat farcit de bona música, cinema, tecnologia, llibres i entrevistes que podeu escoltar de dilluns a divendres de 8 a 10h. Llicenciat a la Universitat Rovira i Virgili, en Roger Seró ha treballat de guionista a Catalunya Ràdio i a Icat.cat i ha presentat els programes 5 minuts + i Generació Digital.
La cançó que aconsegueix que matinar no es faci tan dur.
“Lógico que salga mal” de Manos de topo, sempre hi ha algú més trist i més desgraciat que tu.
El disc que et transporta a l’adolescència.
Eurosis, d’Ska-P, em transporta a l’època de no menjar-me un rosco, que va començar al voltants del 1998 amb la pubertat i espero que acabi abans de 2020.
La millor cançó que ha sonat mai a Icat.cat.
No em puc dir només una així que… Nah, és mentida! Clar que en puc dir només una. Tothom que us respongui això menteix. Dius una i calles. “Fugitive air” d’ Of Montreal.
La cançó que fa que enyoris Tarragona.
“Ciudad vampira” de Nacho Vegas.
Un disc per fer-se l’Expert.
Las comarcas de Catalunya, el millor disc català de la història.
Ahir a la nit, Depedro va presentar a la tarragonina Sala Zero el seu darrer treball discogràfic, El Pasajero. Nosaltres el vam entrevistar abans del concert.
“Gent i escenaris. A vegades la gent és meravellosa, no en el sentit més tòpic i naïf de l’expressió, que també, sinó d’una manera inconscient, ni volguda ni buscada. En una expressió, un gest o una actitud ens mostrem tal com som enmig de tothom, al carrer. Intentar captar aquestes situacions és un repte quan passejo buscant fotos amb el mòbil a la mà. A vegades l’atzar i la llum em fan algun regal, alguna escenografia o alguna situació que jo només he de ser prou ràpid per transformar en una fotografia més. El fet de fer fotos i compartir-les a Instagram és també, almenys per a mi, una manera de mostrar-me.”
L’Associació “Resistencia Bandera Negra” té com a principal objectiu ensenyar l’anomenada “cara b” de la ciutat de Tarragona. En definitiva, documentar fotogràficament aspectes de la nostra ciutat que normalment s’escapen de les guies turístiques. Petits detalls i vivències que aporten una visió global del que representa la ciutat. Mostrar el caleidoscopi cultural que forma la nostra societat, vivencial i culturalment i donar-li a la fotografia un valor cultural que s’allunyi dels típics estereotips que trobem a les xarxes.
Els interessa reflectir la vida social: com viu cada barri els dies de mercat, com són les cases, la vida al voltant de les places i com cada barri ha creat tradicions o se les ha anat fent pròpies. Els interessa la vivència autòctona i escoltar la veu dels agents que hi formen part. Imatges i paraules s’uneixen essencialment.
Dediquen 3 mesos a cada barri. D’aquí en surt un document fotogràfic intens i extens que té com a resultat una exposició fotogràfica que s’exposa als diferents centres cívics de la ciutat. És un projecte col·lectiu que s’enriqueix de la mirada dels diferents fotògrafs que acudeixen lliurement a les trobades que organitzen.
De moment han realitzat el seu projecte a Sant Salvador i Sant Ramon i Torreforta i barris adjacents. El proper és el barri del port.
Recordo perfectament la primera vegada que vaig veure a en Lluís Gavaldà. Va ser a la tele, a un programa de debat presentat pel Joaquim Maria Puyal. Parlaven sobre el futur de la pagesia (crec) i en Lluís, alçat d’entre el públic, va aportar el seu testimoni. No va deixar escapar l’ocasió, murri com és, per dir que tocava en un grup llavors encara poc conegut, Els Pets. Poc després van començar a sonar per tot arreu i els van convertir, juntament amb Sopa de Cabra, Sau i Sangtraït, amb els abanderats d’una escena (mal) anomenada Rock Català. La darrera vegada que el vaig veure va ser a començaments de juny del 2016, a Tarragona, amb un somriure a la cara i arrambant-se a la Núria durant el concert de The New Raemon, tot celebrant una altra exitosa edició del Minipop, festival del qual n’és el director artístic.
Entremig d’aquestes dues dates me l’he anat trobant per la Rambla, l’he vist a la tele, dalt d’escenaris, he llegit les seves columnes en diferents periòdics i l’he escoltat al Celobert d’ Icat.cat. Fins i tot un cop em vaig morir de vergonya quan me’l vaig creuar pel carrer Fortuny mentre jo, distret, cantussejava la tornada d’una cançó dels Pets.
És per tota aquesta trajectòria vital compartida inconscientment i pel respecte i admiració que li tinc (va ser un dels meus primers herois musicals) que em fa molt feliç que en Lluís Gavaldà hagi accedit a la nostra invitació i sigui el primer melòman del 2017 de La Nova Escena.
La cançó que et va ajudar a menjar-te el món.
“A hard day’s night”, de The Beatles. Vaig veure la pel·lícula per la televisió als 10 anys, una mica d’amagat perquè era tard i em tocava ser al llit. Quan va acabar tenia claríssim que jo volia ser allò.
The Ramones, el seu primer disc. Fins aquell moment la idea de muntar un grup era impensable. Tots els discos que escoltava estaven plens de multi-instrumentistes, solos llarguíssims i virtuosisme a dojo. Jo ja tenia clar que mai sabria tocar be cap instrument, no tenia ni el talent ni la paciència. Però van arribar els Ramones i en sec ja no calia tocar be, només calia tenir coses a dir, encara que fossin molt primàries.
La cançó que et fa més ràbia que s’hagi convertit en la sintonia d’un anunci publicitari.
“Cruel to be kind”, de Nick Lowe, una cançó pop perfecta que jo tenia al cap fa temps per fer-ne una versió. La van fer servir per anunciar una cervesa amb la veu del “triunfito” mes repel·lent de la primera edició i quan la vaig sentir em vaig emprenyar tant que vaig fer la lletra de “Soroll”.
Un disc dins del qual et quedaries a viure.
Swoon de Prefab Sprout. No se dir-te el perquè. No és el seu millor disc, però em va agafar en el moment just. Bé, una raó si que la se. Paddy McAlloon fa les millors cançons del mon.
El disc que sona amb insistència pel teu celobert.
Palm of my hand dels Pale Fountains. Quan tries la sintonia d’un programa diari com el que faig a Icat has de ser molt curós, buscar-ne una que t’agradi prou per no cansar-te’n de sentir-la cada dia. Aquesta m’encanta.
Un hit incontestable d’Elvis Costello.
“Oliver’s Army”, o com fer un hit irresistible amb una lletra plena de ràbia i denúncia cap l’imperialisme mercenari, aquest que s’anuncia com una oportunitat de treball als instituts i universitats sense cap tipus de vergonya.
La cançó que t’hauria agradat composar.
“God only knows” dels Beach Boys. Ho te tot, és evocadora, melangiosa, innovadora, harmònicament ambiciosa sense que es noti i amb una instrumentació sorprenent. I la veu de Carl Wilson, clar.
El disc clau per passar del «rock agrícola» al «Pet pop».
Sol. És potser el primer disc on la crítica especialitzada ens va deixar ben parats. Encara no me’n se avenir.
La teva darrera descoberta musical.
Angel Olsen. Últimament tot el que m’agrada té veu de dona, Courtney Barnett, Brigid Mae Power, Bat for Lashes, Aquesta cantautora és de St Louis i canta com el seu nom indica.
Foto: Alicia J. Rose
La cançó perfecta per clausurar una altra edició d’èxit del Minipop.
“Common People” de Pulp, sense cap tipus de dubte!
lanovaescena.cat 