En algun lloc crec haver vist una cicatriu en forma de cor
Jordi Ximeno
Si faig un ràpid repàs mental dels discos que més vaig escoltar l’any 1995 recordo precipitadament àlbums d’Elastica, Luna, Yo la tengo, Smog, Pavement, The Amps, Cake, Spain, Vic Chesnutt, Foo Fighters, Sonic Youth, PJ Harvey o Teenage Fanclub. Discos descoberts gràcies a recomanacions de revistes especialitzades, programes de ràdios locals amb criteris allunyats de les clàssiques ràdio formules, amistats o per riscos assumits quan t’enamores d’una portada.
Un any dóna per descobrir i escoltar molta música però sempre hi ha discos que s’escapen del nostre radar. Discos que només el temps o la casualitat fiquen en la nostra trajectòria. Alguns diuen que l’atzar regeix la vida de l’univers i dels humans. No sé si serà cert o no però la casualitat, el destí, la sort, l’atzar o com cony li vulguis dir van fer que un dia de principis d’aquest segle XXI una amiga decidís regalar-me una petita part dels vinils que tenia abandonats al traster de casa dels seus pares. Entre el lot de discos hi havia “It’s Love” (K Records, 1995), àlbum de debut del duo de Sacramento The Softies.
El primer que crida l’atenció d’aquest disc és el fantàstic treball gràfic d’Adrian Tomine, també responsable de les portades i les il·lustracions de “What were once flames now smolder” (1997) de The Crabs, “Daisies of the Galaxy” (2000) i “End Times” (2010) d’Eels o “The Best of” (2006) de Luna. Un artista que a Espanya ha vist publicat alguns dels seus còmics gràcies a l’editorial La Cúpula. He de reconèixer que des del primer moment em vaig enamorar d’aquesta portada, pensant que amb tota seguretat deuria ser obra de Jaime o Beto Hernández. Però estava ben equivocat. Una portada que ens transporta a una altra època, possiblement a un carrer de qualsevol petita ciutat nord-americana dels anys ’50. Una portada que per si sola ja és tota una declaració d’intencions del que descobrirem quan l’agulla comenci a recórrer el camí marcat al vinil. Un disc i unes cançons que perfectament podrien formar part de la banda sonora de “Ghost World” de Daniel Clowes.
“It’s love” és un disc extraordinàriament melancòlic signat pel duet format per Rose Melberg i Jen Sbragia. Totes dues amb un passat més o menys interessant en l’escena indie nord-americana, sobretot la senyoreta Melberg al capdavant de Tiger Trap. Un any abans, però, ja havien facturat “Love Seat” un primer single de quatre cançons al segell Slumberland.
De les cendres de Tiger Trap, una de les formacions femenines més carismàtiques de l’indie dels EEUU caracteritzada per un so fresc i energètic concentrat en petites píndoles de pop punk, va sorgir una nova proposta que buscava trencar amb tot el que Melberg havia fet fins aleshores. És a dir, havia arribat el moment d’arriscar i de buscar una nova veu. Amb aquest propòsit naixia The Softies, allitant un so angelical, innocent i naïve.
“It’s Love” és un disc amb dues guitarres i melodies fràgils perfectes per formar part de la banda sonora d’un dia plujós. Melberg i Sbragia van facturar catorze cançons per a cors solitaris i ànimes en pena sota la influència d’altres artistes que van des de les britàniques The Caravelles fins a Heavenly, passant pels Everly Brothers, Talulah Gosh, Simon & Garfunkel, Beat Happening o Everything but the girl. Deixant una petjada important en formacions posteriors com Camera Obscura, The Owls o Belle & Sebastian.
La formula és senzilla però no per això fàcil de dur a terme: una guitarra porta els acords, l’altra recull la melodia; una veu principal canta, l’altra tatareja melosament la melodia principal. Un disc pop sense secció rítmica. Les millors cançons són les més tristes, justament aquelles que ens mostren paisatges de tardor on els arbres ja no tenen fulles i comença el compte enrere per anunciar l’arribada de la primavera. Imatges d’enyorança i a la vegada carregades d’esperança. “Hello Rain”, cançó que dóna el tret de sortida al disc, ja deixa clares les intencions: “packing boxes all night / reading letters from you for the last time for real / leaving you behind was easy / now I know how little you feel / now I wasted all my wishes on you / I have nothing left to gain / so goodbye, wishing you well and hello rain / I made a paper boat and watched it going down the drain / so goodbye, wishing you well and hello rain”. Dues veus, dues guitarres i unes lletres quotidianes que fixen la seva mirada en els petits detalls il·luminen grans cançons com “I love you more”, “Charms around your wrist”, “Alaska”, “An Awful Mess”, “Fragile, don’t crush”, “Heart condition” o la fantàstica versió “I can’t get no satisfaction, thank God” dels britànics Talulah Gosh. Difícil, molt difícil resulta triar una, dues o tres cançons preferides en aquest disc.
Si faig un ràpid repàs mental dels discos que més he escoltat en els darrers anys, aquest primer treball de The Softies es cola, al costat d’altres grans clàssics que tots tenim en ment, en la meva llista de preferits. Pocs discos de debut transmeten tanta fragilitat i serenor com “It’s love”. Un disc que sona trist sense ser trist i que amb el temps s’ha convertit en punt de referència per a tot un seguit de bandes i melòmans d’arreu del món. Amb el temps, el duet signaria dos discos més: “Winter Pageant” (1997) i “Holiday in Rhode Island” (2000). Sense oblidar també els tres àlbums altament recomanables en solitari de Rose Melberg o altres aventures musicals amb Go Sailor, Gaze, l’interessant trio femení Brave Irene o Knife Pleats.
lanovaescena.cat 