El 17 de març, Estúpida Erikah va presentar les cançons del seu últim disc “300 mil·lisegons per crear un record” a La Capsa de Música de l’Associació de Músics de Tarragona.
Fotografies de Marta Escolà · @laMartu30
Per Laura Julià.
Aquest passat divendres, dia 17 de març la Sala Zero de Tarragona va acollir el concert de Beach Beach + VLIVM dins del marc Radar Palmfest.
Beach Beach van revolucionar la sala amb cançons fresques i electrificants. Van sorprendre als espectadors tarragonins des del minut zero amb un fabulós directe on cada cançó contagiava al públic amb la seva energia.
Després del concert vam poder parlar una estona amb els mallorquins i això és el que ens van explicar.
Beach Beach som quatre amics de Mallorca.
12 cançons de pop que remeten, sense voler fer cap mena de revival, el millor pop dels 70, 80 i 90. Com M80. Tot i així, acabem de llançar un nou single Scrolling Down b/w Vegetating, dues cançons sobre la ressaca.
Malauradament, no ens podem dedicar exclusivament a la música: en Pau compatibilitza Beach Beach amb fer de músic de El Guincho, Extraperlo i Elsa de Alfonso y Los Prestigio, a part de fer música per a publicitat, en Lluís és professor de guitarra, l’Àngel treballa al bar Heliogàbal de Barcelona i en projectes artístico-educatius i en Tomeu és dissenyador gràfic.
La veritat és que tenim pocs grups de capçalera, i els que tenim són clàssics bàsics. Ara mateix suposo que no seríem qui som sense Teenage Fanclub, però al llarg dels anys també ens han influït molt The Cure, New Order o Nueva Vulcano. Tot i així, el que més ens agrada és explorar propostes noves.
Durant la gira, a la furgoneta, ha sonat molt i variat, desde Teenage Filmstars, Ducktails, Whitney, Real Estate, Antònia Font, Kiko Veneno, El Guincho, pop francès, Guided by Voices…
La veritat és que no, amb això som molt poc romàntics i ens agrada anar per feina.
I també Xile i Perú! Suposa el mateix que per a qualsevol grup, és a dir, una oportunitat de veure món i ensenyar la teva proposta lluny de casa i de la teva zona de comfort.
En Pau va anar a tocar a Austràlia amb El Guincho i en va tornar molt content, de com va anar tot, senyal de que hi hem d’anar!
Molt bé, sempre ens han tingut en bastanta bona consideració des del nostre primer Ep i la veritat és que les vegades que hi hem tocat, hem tingut molt bon tracte i una afluència de públic més que acceptable.
A casa i amb una guitarra.
Quan s’acosta el dia que hem de començar a gravar i hem d’anar enllestint coses.
Ara mateix crec que Scrolling Down és la nostra mimada.
Efectivament, nou LP a finals d’aquest any o al llarg de 2018.
Quedeu-vos amb aquest nom perquè els mallorquins han arribat per a quedar-se.
A bossa negra
Jordi Ximeno
Deixant de banda la música anglosaxona i les seves arrels hi ha tres estils musicals propis d’altres països, si és que hi ha músiques pròpies d’un sol país, que en ocasions m’han atret. Així, de forma puntual (no negaré la meva devoció pel pop-rock en algunes de les seves branques i èpoques) m’he apropat amb curiositat i passió al fado portuguès, al son cubà i a la música brasilera. La intenció inicial d’aquest tercer Afers exteriors era fer un breu repàs a alguns dels discos més emblemàtics procedents del Brasil però des de fa uns mesos A mulher do fim do mundo m’ha captivat fins a extrems insospitables.
Elza Soares va néixer l’any 1937 en una favela de Río de Janeiro o, segons les seves pròpies paraules, va néixer al planeta fam. Llegint la seva biografia titulada Cantando para no enloquecer (1997) descobrim com ha estat de dura la vida personal (obligada pel seu pare a casar-se als 12 anys, mare un any després, vídua als 21, ha vist morir cinc dels seus fills, exiliada per la junta militar brasilera el 1966 són algunes de les adversitats a les que s’ha enfrontat) i artística d’aquesta mulata d’ulls ametllats que publicà un dels àlbums brasilers més interessants del 2016.
A mulher do fim do mundo s’obre amb “Coração do mar”, una peça a capella del poeta modernista Oswald de Andrade musicada per José Miguel Wisnik. Aquesta primera mostra d’intimitat serena desapareix en la major part d’un disc on destaca la veu ronca i trencada de Soares acompanyada per diversos patrons rítmics que van des de la samba més bruta al rock and roll distorsionat, on a més de les percussions destaquen els vents metall que trobem en algunes peces. És un disc de pop avantguardista on el Brasil xoca amb la resta del món. Un disc resultat del món global on vivim. Un disc violent com la vida mateixa de l’artista. Fet que queda ben reflectit en les seves lletres. A “Maria da Vila Matilde” canta en contra de la violència que pateixen les dones: “E quando o samango chedar / Eu mostro o roxo no meu braço”, “Cê vai se arrepender de lavantar a mão pra mim”; a “Benedita” retrata el submón de drogues i violència a través dels ulls d’un transvestit i a la sexualment explícita ”Pra fuder” canta “Meu temporal me transforma em loba / Presa, você vai gemer / Feito um cordeiro entregue pra morte / Seu susurra a pedir: / Pra fuder! Pra fuder! Pra fuder!”. Suposo que no cal traducció, no? . Aquestes tres cançons, juntament amb la cançó que dóna nom al disc i “Solto” són possiblement les millors cançons d’un àlbum on Soares, dirigida i produïda pel bateria Guilherme Kastrup, es fa acompanyar per músics de l’escena independent de São Paulo. Un disc que captiva d’inici a final, un disc que trenca convencionalismes.
A mulher do fim do mundo és l’obra d’una dona ferida però amb la suficient força per enfrontar-se a qualsevol adversitat. Una dona que ha rebut cops a tort i a dret i que al llarg dels anys ha renascut en diferents ocasions.
Per Frederic Cervelló
Aquesta setmana us recomanem Die Katapult, banda barcelonina fundada l’any 2014 i formada per l’Anna Fredriksson (Los Ganglios), sintetitzadors i veus, i l’Elena Comas (Neleonard), al baix i veus. Elles defineixen el seu estil com krautpop mediterrani, fent referència als seus orígens: suecs, en el cas de l’Anna, i aragonesos en el de l’Elena.
Comparades amb grups com Telex, Partenaire Particulier o Reinghold, les Katapult van editar el seu disc de debut, Kristall Reinheit, el passat 2015 al prestigiós segell madrileny Elefant Records.
Podeu escoltar-les a: https://newadventuresinpop.bandcamp.com/album/kristall-reinheit
Per Helle Kettner
Celebrem que el concertàs de The Transistor Arkestra a la Sala Zero ja és demà amb la publicació de l’entrevista sencera que hem fet amb Paul Transistor i Joe Broadhurst del grup.
Des del Trójkat i La Nova Escena només podem dir que tenim MOLTES ganes que els Transistors tornin a cremar Tarragona amb el seu Sci-fi-delic folk!
I ja que estem, per molts anys, Joe!
Producció i edició: Helle Kettner
Càmera: Nils Gisli
Judit Neddermnn i el Quartet Brossa al Convent de les Arts d’Alcover. Entorn de silenci, on es va poder crear una atmosfera intensa i emotiva. En va parlar Franz Schubert i la música moderna. Ens van parlar d’emocions universals: amor, desamor, pèrdua i retrobament.
Fotografies: LauretART Fotografies · @castafioredixit
Per Frederic Cervelló
Tots els aquí presents haureu sentit a parlar de la Bad Gyal, la jove MC de Vilassar de Mar (el Maresme, Barcelona) que va assolir una gran notorietat tot just fa un any, quan dos vídeos seus penjats a YouTube es van convertir en virals. Els vídeos en qüestió eren els de les cançons “Pai”, adaptació al català del “Work”, de Rihanna, i “Indapanden”, de composició pròpia. Els vídeos van superar el milió de visites. Tot i la repercussió que va tenir llavors, molts pensaven que el que li havia passat a l’Alba Farelo, que és qui s’amaga rere la Bad Gyal, era només circumstancial i que amb el temps tots l’oblidaríem.
Doncs bé, un any després la Bad Gyal torna a ser notícia: aquest mes de març s’ha anunciat el seu fitxatge pel segell discogràfic CANADA, un dels més respectats de la ciutat comtal, i la seva participació a l’edició d’enguany del Sónar Festival.
Sorpresos? Potser caldria rebobinar i tornar al punt de partida. Març del 2016, l’Alba col·labora en la cançó “Bandulés”, del seu amic Lil Guiu, membre del col·lectiu P.A.W.N Gang (súper rivals dels altres galls del galliner trap barceloní, PXXR GVNG). Poc després penja a YouTube les seves primeres cançons en solitari i esclata la bogeria. S’havia convertit, com bona part de l’escena trap, en un èxit de masses sense el suport de cap companyia discogràfica ni agència de management. Només amb l’ajut de les xarxes socials. És el fenomen Arctic Monkeys 2.0. Novembre del 2016, Bad Gyal publica una mixtape auto-editada que du el títol de Slow Wine i que, segons ella mateixa, és el seu primer treball seriós, considerant una simple anècdota tot el que havia fet abans.
Slow Wine converteix a l’Alba Farelo en un dels noms més rellevants de l’escena nacional, enterra tots els prejudicis que s’havien pogut crear entorn a la seva figura i ens defineix, ara si, el seu projecte musical. Un projecte que beu, sobretot, del dancehall, dels ritmes jamaicans i del reggaeton. Res de trap. Tot i l’ús de l’autotune (processador d’audio que canvia la veu i el so dels instruments), la Bad Gyal es desmarca del gènere de moda. A ella el que li agrada és el dancehall, preferentment el new school, més mestís i influenciat per l’electrònica i les modes importades dels Estats Units.
Ball, sexe, diners i rutina, aquests són els conceptes sobre el qual gira el seu univers musical i que l’han dut, en tan sols un any, a girar per tota la península i part del continent. Ball, sexe, diners i rutina, les rules d’una jove catalana de 20 anys, que va a la universitat i treballa per pagar-se la carrera.
Escolteu-la a:
https://itunes.apple.com/es/album/slow-wine-mixtape/id1179821466
Un músic i un escriptor tenen el repte de compondre una cançó a la vora de l’Ebre. Dani Alegret d’Els Amics de les Arts i Màrius Serra han acceptat la proposta de Litterarum Fira d’Espectacles Literaris de Móra d’Ebre. El 10 de març van presentar la seva residència creativa a Bassa, La Papereria
Fotografies de Marta Escolà · @laMartu30
Més informació: http://www.llibresebrencs.org/ i http://bassa1903.com/
Per Helle Kettner
Recuperem l’entrevista que vàrem fer amb el valencià Miquel Àngel Landete, més conegut com el Senior de Senior i El Cor Brutal, abans del seu concert a Centre d’Art Cal Massó de Reus el 12 de novembre 2016.
Ara, al maig de 2017 està a punt de treure nou disc. A l’entrevista hi ha hagut temps de parlar d’aquest nou disc, però també de parlar sobre política, música i el paper del vàter.
Producció i edició: Helle Kettner
Càmera: Marta Escolà
Per Frederic Cervelló
Aquest divendres 17 de març, els egarencs Estúpida Erikah aterraran a Tarragona (Capsa de Música, 23h, 5 euros) per presentar-nos en directe el seu darrer treball, 300 mil·lisegons per crear un record (Música Global, 2016), un disc intimista i acústic en el què predomina la guitarra i la veu del líder de la banda, Lluís Bòria, que es fa acompanyar d’un quartet de corda.
Hem aprofitat l’ocasió per fer-li a el Lluís un dels nostres qüestionaris.
Sento admiració per moltíssims músics i triar-ne un és complicat. Però, suposo que Pj. Harvey i Bill Callahan serien dos regals increïbles.
M’agrada sortir de festa amb els amics. Però, aniria a sopar amb Nick Cave i parlaríem durant hores sobre música.
Jo em quedaria amb el concert de l’octubre passat a la Jazz Cava de Terrassa. Tot va encaixar al 100%. La sala era preciosa i sonava molt bé, perfecta per una proposta com la nostra. I tenir a 300 persones davant teu escoltant les teves cançons, amb un silenci tan respectuós, va ser molt bonic. Crec que ha estat el millor concert de EE.
Bertin Osborne. No cal què digui res més. Oi?
Uf..Bon Jovi? Rock stars amb lletres de primer de l’ESO.
Musicalment parlant el folk i pop. En les lletres busco la inspiració, sobretot, en el cinema i les coses que passant al meu voltant.
Una cassete de Sex Pistols en directe.
No sabria què contestar. Disculpa!
Des del primer disc, ara fa 7 anys, hem baixat a Tarragona a presentar tots els nostres treballs. Trobar concerts no és complicat, la dificultat rau a aconseguir arrossegar gent.
De mica en mica, anem guanyant públic.
Sí, en Jose de Espaldamaceta, per exemple. Hem compartit escenari vàries vegades i hem cantat junts “La Tieta”, de Serrat. Gran persona i músic.
lanovaescena.cat 