Melòmans: Salvador Miranda

Per Jordi Ximeno

salva

El Salvador Miranda té a les seves esquenes una llarga i interessant trajectòria en el món de la música. És fàcil trobar-lo en gairebé tots els siderals musicals que es gesten a Tarragona, ja sigui en el paper de periodista, fent de promotor cultural, al capdavant dels històrics Pupille o des de fa uns anys formant part dels Islandia Nunca Quema.

Per a la majoria dels nostres melòmans no és gens fàcil fer una llista de preferències musicals. I el Salva no n’és una excepció. Des de ben petit que la música és allò que més li agrada del món, i això es nota quan es parla amb ell de cançons i/o discos favorits. Les males llengües diuen que al bressol, al voltant de l’any 1979, ja feia espasmes amb no recordo quina cançó de la ràdio.  Ara, amb gairebé 37 anys no ha parat de sentir música. Encara que molta l’hagi oblidat, opina que continua havent-hi massa possibilitats com per fer una llista de sis discos o sis cançons. Ho ha intentat, en tenim constància. Sabem que al final va aconseguit reduir la llista a només una vintena de discos. Però aquests vint, avui, són irrenunciables (i em moro de curiositat per saber quins són aquests vint irrenunciables). Així que a allò que renuncia el Salva és a fer una llista de preferències i procedeix a enumerar els últims discos que ha apadrinat a casa meva.

  1. 20/20 – 20/20 (1979)

Banda de power-pop dels Estats Units, establida a Los Angeles. Aquest és el seu primer àlbum. Està prou bé, té algunes cançons moooolt xules. Fa uns anys que estic sentint bastant power-pop i similars, coses com Nick Lowe, The dB’s, The Records, The Only Ones, Let’s Active, Flamin’ Groovies, The Nerves, The Vapors…

2. Esquerita – Vintage Voola (1987)

Rock’n’roll de sèrie B i queer. Diu la llegenda que Little Richard va copiar Esquerita per crear el seu personatge i el seu so. O potser va ser al revés. O potser les dues teories són certes. La qüestió és que Esquerita va quedar en segon terme a la història oficial de la música popular, però es va convertir en una icona de la cultura thrash del rock’n’roll. Aquest LP de Norton recopila set inèdits i dos singles dels 50.

3. The Pantano Boas – Full blood crash (1987)

La Barcelona pre-olímpica i el rock pre-indie comencen a quedar lluny… Els membres d’Orgullo de España van caure en el costat fosc de la força i es van convertir en The Pantano Boas. Aquest va ser el seu primer LP, produït per Jaime Gonzalo (de la revista Ruta 66) i amb versions de The Velvet Underground i MC5. Si a NYC i Detroit hi afegiu rock’n’roll 50’s ens aproparem a la seva fòrmula.

4. Chris Spedding – Road runner / Lone rider (1978)

Cada vegada m’agrada més Chris Spedding. És més conegut com a guitarrista de sessió (Roxy Music, Nilsson, John Cale, Tom Waits, Vibrators…) i productor, però als seus discos d’entre finals dels 70 i principis dels 80 abunden les joies. Aquest single el vaig comprar perRoad runner, la cara A, però finalment m’ha pres el cor Lone rider, la cara B.

5. Terry Riley – A rainbow in curved air / Poppy Nogood & The Phantom Band (CBS, 1969)

No és habitual trobar-te un LP de Terry Riley en un mercadet a Cambrils, però molt de tant en tant passen coses meravelloses. Riley és un dels compositors més interessants de tots els anomenats minimalistes. La seva obra més coneguda és In C, però a mi m’agraden més les dues peces d’aquest disc. Tan de bo tingueu temps per sentir-les amb calma amb uns auriculars.

6. Cancer Moon – Flock, colibri, oil (Munster, 1992)

Els bilbains Cancer Moon, juntament amb els pamplonicas Los Bichos, els barcelonins The Pantano Boas o els també vascos La Secta, van conformar el rock underground peninsular dels minuts abans de l’explosió indie de Los Planetas, El Inquilino Comunista i companyia. Els de Jon Zamarripa i Josetxo Anitnua, i tots ells en general, agafaven coses de The Velvet Underground, Stooges, l’escena CBGB ’77, Sonic Youth i Austràlia per tocar un rock sorollós i de combustió instantània. Sentiu Atom Rhumba, El Inquilino o Sonic Trash i veureu la seva influència.

LNE us recomana: Yumi Yumi Hip Hop

elena-lasala
Foto: Elena Lasala

Yumi Yumi Hip Hop és un trio barceloní de punk-rock format per la Lorena Roma (guitarra i veu), l’Eli Meoz (baix i veu) i l’Oriol Roca (bateria). Tot i que la Lore i l’Eli ja feia temps que tocaven juntes, el grup no es va fundar oficialment fins l’estiu del 2015, amb l’arribada de l’Oriol, que, a part de tocar la bateria, és també el responsable de tot l’artwork de la banda. Poc després, entre l’octubre i el desembre del mateix 2015, van penjar a la seva pàgina de bandcamp les primeres cançons, recollides en els singles Yumi 01 i 655 918 083, que els van servir per començar a fer-se un nom en l’escena underground, no només de casa nostra sinó també de la resta de l’Estat. Els entesos us diran que les Yumis sonen a The Pastels, Heavenly o altres bandes de power-pop dels 90. A nosaltres ens recorden a Les Sueques i Rombo, dos grups de capçalera d’aquesta revista.

Aquesta mateixa setmana (el 28 de setembre, per ser més exactes) han publicat el seu darrer treball discogràfic, el 7 polsades Enamorats EP, editat pel segell barceloní Snap! Clap! Club. El presentaran en directe aquest divendres al Madrid Popfest, compartint cartell amb Pete Astor, Betacam i Juvenilia. Les mateixes Lore i Eli s’han encarregat de dirigir i filmar el primer vídeo de la banda, el de la cançó “Enamorats”, editat per Dani Cantó, que va sortir a la llum el passat 21 de setembre.

Més info a: https://yumiyumihiphop.bandcamp.com/

Instagramer de la quinzena: Albert Villena

La dèria de la fotografia em neix d’adolescent. La primera màquina de tirar fotos que vaig tenir va ser una Agfamatic 2008 (la numeració no té res a veure amb l’any, clar). Potser per aquesta raó, per com vaig començar a gaudir de la foto, no em sento un sacríleg quan tiro amb el mòbil.

Avui us presento un (allò que ara se’n diu) work in progress. Es tracta d’un projecte al voltant del viatge regular i monòton de Reus a Barcelona, anar i tornar. Del que passa al nostre voltant, a vegades com a ombres, mentre vivim instal·lats en la nostra ment. És un viatge d’imatges en moviment, de l’exterior cap a l’interior, o al revés, encara no ho tinc molt clar. Per això està tot just in progress.

Seguiu-lo a:

@albertvillena / @albertv_fujifilm

Qui som i què fem

La Nova Escena és una revista digital que vol donar a conèixer als seus lectors els músics, artistes i creadors de l’escena cultural del sud de Catalunya i, per extensió, de la resta del territori català.

Tot va començar l’estiu del 2013, quan Frederic Cervelló va crear una pàgina de Facebook que batejà amb el nom de La Nova Escena. En aquesta pàgina hi penjava vídeos i notícies relacionades amb la nova fornada de grups que, d’ençà l’any 2008, havien irromput amb força en l’escena musical catalana. També hi feia un seguiment de les noves i interessants bandes de la ciutat de Tarragona i voltants que anava descobrint. Poc a poc, la pàgina va començar a tenir els primers seguidors i Frederic, animat, va dedicar-hi més esforços. Fou quan aparegueren les primeres seccions (L’Agenda, El Grup del Mes, El Bolo del Mes, Altres Escenes), es feren les primeres cobertures de concerts i s’obtingué la col·laboració puntual de fotògrafs com Luís Pérez Contreras i Carles Llop, que cediren desinteressadament les seves fotos a la pàgina.

Al gener del 2014, Frederic es posà en contacte amb la Laura Adán, jove fotògrafa i artista tarragonina, a qui proposà involucrar-se en el projecte. Tot i que la Laura residia a Berlín s’hi mostrà interessada i junts van esbossar i assentar les bases del que més tard seria la “versió 2.0” de La Nova Escena: una revista musical on line de periodicitat determinada, amb pàgina web pròpia i presència a les Xarxes Socials. El projecte, però, queda en stand by fins al juny del 2014, quan la Laura tornà a Tarragona i entrà a formar part definitivament de La Nova Escena. Llavors, tot s’accelerà i al mes següent sortia a la llum el primer número de la revista digital.

A l’estiu del 2014 s’incorporaren a La Nova Escena la tarragonina Laura Rodríguez i la reusenca Ariadna Brunet, totes dues fotògrafes. Des de llavors, la Laura i l’Ariadna s’encarreguen de la cobertura gràfica de concerts i esdeveniments varis i gestionen la secció Altres Escenes, en la qual es fan ressò de les manifestacions artístiques més recomanables i des d’on cada quinze dies ens presenten l’obra d’un Instagramer. Al mateix estiu s’incorporà a la revista el reusenc Jordi Ximeno, que ja havia col·laborat anteriorment en altres mitjans i que s’afegí a l’equip de redacció. En Jordi creà les reconegudes seccions Melòmans i El Qüestionari.

A l’hivern del 2014 s’uní a l’equip la vallenca Núria Calvó, amb experiència en l’escena musical local com a membre del col·lectiu Anima’t i responsable del programa de Tarragona Ràdio Tràfic d’Abstraccions. La Núria s’afegí a l’equip de redacció.

Al març del 2015, La Nova Escena va iniciar un seguit de col·laboracions amb el programa radiofònic de la Núria Calvó. Un cop al mes, els membres de la revista hi prenen part i, a banda d’avançar els continguts del proper número, es compta amb la presència en els estudis de Tarragona Ràdio del grup que protagonitza la secció El Grup del Mes, que és entrevistat i interpreta unes cançons en directe.

A l’estiu del 2015 s’incorporà a la revista la periodista danesa establerta a Tarragona Helle Kettner, a qui l’equip de La Nova Escena coneixia de la seva tasca com a creadora i responsable del programa d’entrevistes Trójkat, a Ràdio Ciutat de Tarragona.

Actualment, l’equip de La Nova Escena està format per:

Frederic Cervelló: edició i redacció.

Ariadna Brunet: fotografia.

Núria Calvó: redacció.

Helle Kettner: vídeo, fotografia i entrevistes.

Laura Rodríguez: fotografia i redacció.

Jordi Ximeno: redacció.

Contacte:

info@lanovaescena.cat

Twitter: @LaNovaEscena

Instagram: instagram.com/lanovaescena

Facebook: http://www.facebook.com/lanovaescena

Melòmans: Marta Salicrú

Per Frederic Cervelló

marta-salicru1

La nostra melòmana d’aquest mes de setembre és la periodista barcelonina Marta Salicrú, coautora, juntament amb l’Andreu Gomila, del llibre Putos himnes generacionals (Empúries, 2015), relat de l’escena musical catalana dels darrers quinze anys, i cap de redacció i coordinadora de la secció de música de la revista Time Out Barcelona.

Llicenciada en Humanitats (2002) i Periodisme (2004) per la Universitat Pompeu Fabra, va començar a escriure crítiques de discos i concerts a la web Popchild i a la revista Go Mag. Va ser cap de redacció de la fugaç revista musical 33 RPM i va tenir un programa de ràdio durant quatre temporades a Scanner FM. Des del 2008 treballa a Time Out Barcelona, feina que compagina amb col·laboracions en altres mitjans, com la revista musical Rockdelux i l’emissora de ràdio per internet iCat.cat.

És membre, juntament amb l’Alex Cabau, de la parella de djs Bonnie & Clyde, habituals en sales com Razzmatazz, de la què en van ser residents, Cassette Bar, Mond Bar, la [2] de Nitsa o la BeCool. També han punxat al festival britànic Indietracks i al club londinenc How Does It Feel To Be Loved.

Aquest final d’estiu, la Marta Salicrú i els seus companys de redacció de Time Out Barcelona s’enfronten a un nou repte. A partir del 14 de setembre, la revista, que fins ara es podia aconseguir els dimecres en quioscos i els divendres encartada amb El Periódico, es distribuirà gratuïtament i sense intermediaris, com ja passa en les edicions de Londres i Nova York, en més de 150 punts de la ciutat de Barcelona i altres municipis de l’àrea metropolitana. Estan treballant per arribar també a les principals ciutats de la resta de Catalunya.

Mentre els àvids lectors del Time Out residents al sud de Catalunya esperem constatar com ens afectarà aquesta decisió, la Marta ens demostra el tros de melòmana que és tot responent el següent qüestionari.

  1. Un puto himne generacional.

Per fer una mica de promo del llibre que vaig publicar ara fa un any amb l’Andreu Gomila, ‘Putos himnes generacionals’ (Empúries), i alhora explicar el per què del títol, triaré una cançó del ‘Set tota la vida’ (2007), de Mishima. D’una banda, perquè el títol del llibre és una frase que vaig robar a la Flora Saura, parella del David Carabén: la va deixar anar al concert de presentació de ‘L’ànsia que cura’, el 2014, i em va semblar perfecta com a títol d’aquest llibre de no ficció en què l’Andreu i jo expliquem en primera persona com hem viscut la història d’alguns dels músics que han fet possible aquesta era daurada del pop català que vivim des de fa uns quinze anys. A mi el ‘Set tota la vida’ va ser el disc que em va obrir els ulls amb el pop d’aquí: era una indie amb prejudicis només interessada en el pop estranger. I que un àlbum fet aquí m’agradés tant, em va obrir les portes a tots els grans discos catalans que havien de venir. La meva favorita és ‘Un tros de fang’, però com a puto himne generacional em funciona millor ‘Qui n’ha begut’.

  1. La cançó que et fa ballar, ballar i ballar.

M’agrada molt ballar i ho ballo tot: des de ZA! (ells mateixos admeten que és tot un repte) a trap (el meu twerking ha millorat bastant amb la pràctica) passant per la rumba i el pop africà. Podria dir ‘Heatwave’, de Martha Reeves and the Vandellas, però com que m’agrada molt escoltar música nova em decantaré per sons més contemporanis amb ‘Formation‘, carta de presentació de l’últim disc de Beyoncé, ‘Lemonade’, que em sembla una obra mestra i el millor disc de pop del 2016.

  1. El millor disc de pop fet a Escòcia.

Uf, quina pregunta més difícil! El pop escocès és una de les meves debilitats: Orange Juice i Edwyn Collins, Aztec Camera i Roddy Frame, The Pastels, The Vaselines, BMX Bandits, són tots grups de capçalera. Però si m’haig de quedar amb un disc dubto entre ‘If you’re feeling synister’, de Belle and Sebastian, i ‘Songs from Northern Britain‘ (1997), de Teenage Fanclub, que també formen part de l’Scottish pop, esclar.

  1. La cançó perfecta per tancar una sessió memorable de Bonnie & Clyde.

Tot i que l’Aleix i jo ja no punxem gaire, una de les cançons que hem fet servir per tancar o apropar-nos al final de la sessió les últimes vegades ha estat ‘Everywhere’, de Fleetwood Mac. Per tancar els clàssics són infal·libles. Però potser el tema amb què hem tancat més cops, quan érem DJs residents del Pop Bar del Razzmatazz, és ‘Porque te vas’, de Jeanette. Ens assegurava els aplaudiments finals, que sempre s’agraeixen.

  1. Una cançó que a tu et torna boja i que la resta de la redacció del Time Out Barcelona no pot sofrir.

A la redacció estem prou ben avinguts musicalment, i trobo cert quòrum tant en la meva devoció per les dives del pop com en la meva afició més recent al trap i el reggaeton. Però la meva admiració pels Pet Shop Boys, un dels meus grups favorits des de fa dècades, em comporta agres polèmiques amb la facció més rockista de Time Out.

  1. El teu guilty pleasure; és a dir, la cançó o disc que et fa una mica de vergonya admetre que t’agrada.

No tinc ‘guilty pleasures’, perquè m’encanta molta música comercial i no em fa cap vergonya: no crec en les divisions d’alta i baixa cultura i em sento orgullosa de tenir gustos prou eclèctics com per poder gaudir tant d’Steve Reich com de Britney Spears o Camela. Em va causar sorpresa que m’agradessin tant els últims discos de Carly Rae Jepsen (‘Emotion’, del 2015), un disc que hagués hagut de tenir molta més sort) i Justin Bieber (‘Purpose’, 2015; aquest cop sí que l’aniré a veure en directe). Però també em vaig fer un fart de ballar ‘El taxi’ i ‘La gozadera’, i el ‘hit de la Shakira i el Carlos Baute d’aquest any, ‘La bicicleta’, em fa cert ’tilín’.

  1. La cançó que t’agradava de petita i que encara ara t’emociona.

M’omple d’orgull dir que he vist Madonna totes les vegades que ha actuat a Barcelona, la primera el 1990, amb el seu icònic Blond Ambition World Tour, que va passar per l’Estadi Olímpic. Jo tenia 10 anys i hi vam anar amb ma mare perquè jo li ho vaig demanar siuplau sisplau: recordo perfectament el moment en què em va ensenyar que teníem entrades. 26 anys després continuo admirant la Madge, i ‘Like a prayer’ em sembla una obra mestra del pop.

  1. La darrera descoberta musical.

La meva última cançó favorita és ‘Antes de morirme’, la col·laboració del raper C. Tangana amb la cantant Rosalía, per mi la cançó de l’estiu del 2016. Però l’últimíssim grup que he descobert i que m’ha interessat és un jove quartet punk-pop escocès, The Spook School (els vaig veure a l’edició d’aquest estiu del festival anglès Indietracks), que tenen un discurs ‘queer’ molt interessant, contra la separació de gèneres, i que en directe sonen molt contundents. El seu segon LP es diu ‘Try to be hopeful’ (2015).

El grup del mes: Pupille

Per Frederic Cervelló (amb la col·laboració de Salva Miranda)

IMG_0489
Foto: Eva Moreno

Quan un servidor va tornar a Tarragona a finals dels 90, després d’una idíl·lica infància i adolescència a Flix, es va sentir encuriosit ràpidament per tres grups de la llavors escena musical de la ciutat: April Fool’s Day, Spy Light i Pupille. Dels tres, Pupille eren, sense cap tipus de dubte, els marcians de torn, amb una proposta musical arriscada i estripada: dosis de post-rock i post-hardcore sense contemplacions i, a sobre, instrumental. Curiosament, dos d’aquests grups, Spy Light i Pupille, han reprès la seva activitat musical aquest 2016 (tot i que en el cas dels segons sigui només temporalment), mentre que els April Fool’s Day mai han acabat de marxar del tot.

La gènesi dels Pupille cal buscar-la l’any 1997, quan tres amics de tota la vida, d’aquells que es passen música i van plegats a concerts, l’Iván Díaz, el Chris Moya i el Salva Miranda, decideixen muntar una banda. Influenciats per Sonic Youth, Stereolab, Diabologum, Mogwai i el krautrock, l’Iván (guitarra), el Chris (baix) i el Salva (guitarra) comencen a assajar. Ho fan a Barcelona, però ben aviat consoliden el grup a Tarragona, amb dos músics locals més, el Rubén Martínez (guitarra) i el Gerard Fernández (bateria).

L’any 2000 graven el seu primer disc, Monochrome, als estudis Grabaciones de Mentira (GDM) de Vila-nova i la Geltrú (el mateix estudi on gravaven els Beef), a les ordres d’en Pere Serrano. Per editar-lo, els Pupille van crear el seu propi segell, Slow Coloured Records, amb el què també editarien els seus discs altres bandes tarragonines com Don Simón Y Telefunken, Zul o H de Casa. Poc després, es produeixen canvis en la formació original. Gerard Fernández és substituït a la bateria per David Martínez (Maika Makovski, El Teatre Magnètic).

Al 2002, Pupille grava el seu segon disc, s/t (Slow Coloured Records), de nou als estudis GDM de Vila-nova i la Geltrú, amb en Pere Serrano. En aquest treball es nota una major influència del post-rock. Es produeixen nous canvis en la formació. Rubén Martínez passa a formar part dels Standstill i és suplert a la guitarra per Gerard Gil (Zul, El Teatre Magnètic, H de Casa). El grup comença a transcendir i passen a tocar per tota la península, compartint escenari amb bandes com Lisabö, Standstill o Mermaid.

L’any 2005 fitxen per BCore, el segell d’en Jordi Llansamà, tot un referent del hardcore a Barcelona, que els edita el seu tercer disc, Himnos olímpicos. La seva música es torna cada cop més agressiva, amb influències de grups de post-hardcore com Fugazi, Unwound, The Ex o Blonde Redhead. Augmenten els bolos, giren per Europa i toquen a la festa del 15è aniversari de BCore, compartint escenari amb Aina i la resta de patums del segell.

Tocar per Europa els permet entrar en contacte amb altres bandes, com els francesos Superstatic Revolution, amb qui graven un split que es publica al 2006 pel segell francès Basement Apes Industries.

Al 2008 graven el seu darrer disc, La música de moda (BCore), als estudis Más Allá d’en Jordi Pàmies, a Valls. Ens trobem amb uns Pupille més enrevessats que introdueixen nous matisos a les seves cançons. Poc després de la publicació del disc, l’Iván Díaz, un dels membres fundadors del grup, se’n va a viure al Japó. Tot i que el seu lloc el cobreix Kiko Álvarez (Derviche), la marxa de l’Iván suposa un cop dur per als Pupille. TV3 els convida a gravar un concert per al programa De Prop, però la manca de bolos fa que deixin d’assajar i que, al 2009, decideixin separar-se.

Pupille cessen la seva activitat però alguns dels seus membres segueixen en actiu i contribueixen al floriment de l’actual escena musical tarragonina: Gerard Gil i David Martínez formen El Teatre Magnètic i en Salva Miranda s’incorpora als Islandia Nunca Quema.

Mentre el pas dels anys converteix als Pupille en un grup de culte i es comença a reconèixer i enyorar el seu llegat, l’any 2015 els seus ex-membres s’adonen de l’escassa presència de la banda en les xarxes socials i creen un compte de Facebook i un perfil al Bandcamp on es pot escoltar la seva música de manera gratuïta. Al desembre del 2015, aprofitant una de les dues visites anuals a Tarragona de l’Iván, que continua al Japó, els Pupille queden per assajar i organitzen dos concerts per al setembre del 2016: un a Barcelona i l’altre a la seva ciutat, Tarragona.

Estem a començaments de setembre del 2016. Salva Miranda ens confessa als de La Nova Escena que porten tot l’agost suant la cansalada al local d’assaig per preparar aquests dos concerts. Els vídeos que pengen a la seva pàgina de Facebook en donen fe. Seran els concerts més llargs de la seva història, ens diu. 75 minuts en els què hi tindran cabuda cançons de tots els seus discos, split inclòs. Ho gravaran tot en vídeo. El primer concert serà el 9 de setembre a Barcelona, a la sala Sidecar, en el marc de la festa de presentació de la nova edició, la 20ª ja, del Fusiònica, el festival independent i no comercial de música i art visual, en la què compartiran escenari amb Murnau B i Yahi. Ja hi van actuar en les edicions del 2002 i el 2005. El segon serà a Tarragona, el 10 de setembre, a la Sala Zero, amb els Zien Años de teloners.

Ens asseguren que finalitzats aquests dos concerts tornaran a plegar de manera indefinida. Ens ho hem de creure? Tota la parròquia underground de Tarragona està expectant per tornar a veure als Pupille dalt d’un escenari, set anys després. S’espera un ple absolut. Poc importa si la seva tornada és temporal o no; el retrobament d’aquests músics ha estat la notícia musical a casa nostra del 2016 i el concert que oferiran a la Zero l’esdeveniment cultural més esperat d’aquest final d’estiu.

IMG_0449
Foto: Eva Moreno

 

 

El grup del mes: Euler

Per Frederic Cervelló

Euler és un grup reusenc de grunge, stoner, rock alternatiu i metal liderat pel Pep Santacruz (guitarra i veu) i l’Anabel Folch (bateria). El nom de la banda recorda la figura del matemàtic i físic suís Leonhard Euler (1707-1783), un dels científics més brillants del segle XVIII. Euler és també el nom del gat de l’Anabel.

Amb influències de grups tan dispars com The Mars Volta, Mastodon, Mr. Bungle, Led Zeppelin o Soundgarden, el Pep i l’Anabel van fundar Euler l’any 2010. Poc després, el 8 de juny del 2011, editaven el seu primer EP, de títol homònim, acompanyats pel Gerard Juanpere (guitarra i segones veus) i el Jordi Prieto (baix i segones veus). Amb la gravació d’aquest EP, Euler iniciaven una estreta relació professional amb els estudis La Casa Murada i amb en Jesús Rovira (Lax’n’Busto), que els feu de productor. Al 2011 també varen incloure la cançó “Blau Cian” al disc col·lectiu Un Munt d’Idees, produït i editat per l’Associació de Músics de Tarragona.

Al 12 d’agost del 2012 van editar el seu segon EP, Glop de Mar, gravat de nou als estudis La Casa Murada i produït pel Jesús Rovira. L’any 2014 la banda es refunda i en passa a formar part l’Albert Vilella (baix i segones veus). Amb aquesta formació van enregistrar el seu primer LP, Cendra (Rock&Soul Records), de nou als estudis La Casa Murada i sota la producció de Xabier Eguia (We Are Standard) i Jesús Rovira. El disc, masteritzat per Victor Garcia, es va publicar el 20 de febrer del passat 2015.

 Aquest estiu, els Euler han aconseguit el segon premi en el certamen musical Reussona.

 Podeu escoltar-los a: euler.bandcamp.com.

12751805_10208992559429802_949094060_o
Foto: Joan Abella