Festival Cos 2016

“El cuerpo es lo más hermoso que existe en el mundo… Nuestro cuerpo es un traje sagrado. Es el primer y el último traje de la persona. Es con él como entramos a la vida y es con él con quien partimos de ella, debe ser tratado con honra, alegria y con miedo también. Pero […]

via Festival Cos 2016 — ariadnabrunet

Melòmans: Albert Jordà

Per Jordi Ximeno

albertjorda_x_fernandoprats-5348-2

L’Albert Jordà (Tarragona, 1972) debutà al món de la música tocant els teclats a Sarau Nocturn, Cese i altres grups del Camp de Tarragona. L’any 1996 començà una carrera en solitari gravant dues maquetes: “Natural” i “Photogènic”. Quatre anys més tard,  amb el seu nou grup Papa:Noes guanyà el concurs de maquetes de la revista Enderrock (ara anomenat Sona9). Amb aquesta banda enregistrà una maqueta i dos discos editats els anys 2002 i 2006. L’any 2009 continuà la seva carrera en solitari editant “Mal temps sobre la mar” (2009), “La vida esclata quan es para el temps” (2011), “Cançons visibles” (2014) i el seu darrer àlbum recentment publicat que porta per títol “Punt i a part“, un disc que resumeix 20 anys de carrera musical.

Una vida que ha anat estretament lligada a les fonts sonores que ha anat bevent. De ben petit va aprendre una sèrie de noms que alguns d’ells perdurarien en el pas del temps i d’altres acabarien perdent-se pel camí. Per començar, bandes com Police, Adam & The Ants, Queen, OMD i altres fenòmens dels 80’s quedaven plasmades en cintes de casset gravades i regravades. Però no va ser fins que va trepitjar l’institut que tot va canviar,  o millor dit, tot va començar. Recorda que a la vegada que va començar a estudiar piano, solfeig i harmonia, cassetes com el “The Joshua Tree” dels U2 i el “Canciones” de Duncan Dhu li servien per lligar a la sortida de classe. Però el que més recorda eren els amics “instructors” que va tenir i amb els que observà que hi havia tot un univers musical per descobrir. “Els grans” sovint alimentaven les tertúlies dels esmorzars al pati de l’insti, clàssics com The Beatles, Pink Floyd, Dire Straits, U2, Depeche Mode, Supertramp, Alan Parsons Project, Bruce Springsteen Bob Dylan. De tant en tant algun grup català o espanyol com Radio Futura, Loquillo, l’Último de la Fila, Kortatu, Lluís Llach o l’Elèctrica Dharma. Aquells van ser la base del que és ara, ja que després de 30 anys pot dir amb el cap ben alt que escolta gairebé la mateixa música. Després van arribar els 90’s amb el que això representa: el so Manchester, el britpop, el so de Bristol, el french tecno, es a dir, Massive Attack, Pixies, Blur, Oasis, Suede o els Air. Una sèrie de grups que van ser la font principal per a què acabés formant els Papa:Noes. Els noranta anaven drets cap un nou segle: Beck, Eels, Micah P. Hinson, Radiohead, Sigur Ros, Coldplay, Placebo, Mogwai,  i un llarg etcètera de grups i noms propis que al cap i a la fi no el fa diferent de qualsevol altre melòman. Al contrari, se sent afortunat de compartir amb els lectors de LNE la mateixa música que l’ha fet créixer i que deixarem d’herència als nostres fills i filles.

Escollir 6 discos/cançons li ha resultat molt complicat després d’aquest background sonor. Ens ha confesat que ha volgut ser fidel a aquells que sempre l’han acompanyat, traspassant anys, barreres, mudances i tota mena de canvis que hagi pogut tenir la seva vida. Així que …. aquesta és la seva tria.

  1. U2 – The Joshua Tree (1986)

No em considero col·leccionista però tinc les edicions en k7, vinil i cd. Un disc 10 de dalt a baix, que malgrat classics com “With or without you” es manté al capdamunt dels meus referents.

2. Beck – Odelay (1996)

Recordo ballar “Devil’s Haircut” a la sala El Cau fins que en Lluís Gavaldà em va deixar el cd. Em vaig enamorar tant d’aquest cantant que mai més l’he abandonat. Un altre disc rodó i imprescindible.

3. The Beatles – Sgt Peppers (1967)

A vegades dubto entre aquest àlbum i el Revolver, en tot cas aquest me’l podria endur a una illa deserta i escoltar en mode repeat “A day in the life”.

4. Lluís Llach – Viatge a Itaca (1975)

Aquí em passa igual que amb els Beatles. Qualsevol disc del cantant de Verges gravat entre 1971 i 1981 és una autèntica joia. Em quedo amb aquest pel gran missatge que el poeta grec Kavafis ens va transmetre. Gràcies Lluís per fer-lo visible.

5. Micah P. Hinson – …and the Gospel of Progress (2004)

Apareix aquest artista d’Abeline (Texas) en un moment molt complicat de la meva vida que alhora es converteix en un moment de transició a la vida que tinc ara. Li dec cada una de les cançons d’aquest disc. Em quedo sobretot amb “Beneath the rose”

6. David Bowie – Lazarus (2016)

El Bowie dels 70’s probablement sigui el millor per molts de nosaltres però l’impacte del disc Blackstar, la cançó “Lazarus” amb la seva escruixidora lletra i l’impacte de la seva mort en tots nosaltres, fa, especialment d’aquesta cançó, una píndola que aniré prenent de tant en tant per seguir l’aprenentatge d’aquest vida.

Tarragona va ballar al ritme de Miss Caffeina i Izal

Per Laura Julià

img_0995
Izal. Foto: Helena Blanch.

El passat divendres, dia 28 d’octubre, van actuar al Camp de Mart de Tarragona dues de les bandes indie nacionals del moment: Miss caffeina i Izal .

El Tan fan festival va començar a les 20h amb les actuacions dels grups locals Ñeku i Doble Rombo i va acabar amb els més esperats de la nit; de fet ja havien d’actuar el passat mes d’agost però per diferents motius la organització va posposar-ho fins ara.

Miss Caffeina van tornar molt enèrgics amb el seu directe, després d’estar gairebé un any retirats dels escenaris per oxigenar-se i renovar-se. Van presentar el seu darrer treball Detroit, però també recuperant altres èxits dels seu segon disc Polvo y Flores.  Van encetar el concert amb “Venimos”, i un públic entregat va cantar cançons comMi rutina preferida”, “Modo avión”, “Hielo-T”, “Capitán” i “ Gigantes”.

La banda madrilenya va confessar que després de la seva pausa, el que causava furor a Espanya era el reggaeton i ells volien fer un disc més ballable i diferent per desmarcar-se dels seus anteriors treballs, i d’això van sortir cançons com “El Rescate”.

També van sonar cançons com “Ácido”o “Lobos” i van acabar amb el seu nou single  “Mira cómo vuelo” que no para de sonar a les ràdios i que està revolucionant les llistes d’èxits. I “Oh, Sana” una de les cançons més reivindicatives de la banda que parla de l’homofòbia i clarament condemna les agressions a homosexuals.

Miss Caffeina tal i com el seu nom indica va despertar al públic tarragoní amb una gran dosi de cafeïna per poder rebre a Izal, amb la seva esperadíssima actuació

El líder de la banda Mikel Izal va saludar en català al públic i va engegar l’actuació amb “Copacabana” la cançó que dóna nom al seu darrer disc. I va continuar amb “Asuntos Delicados” i “Hambre”.

Els madrilenys van continuar l’espectacle amb “Prueba y error”, “Los seres que me llenan” i “Despedida”. Els assistents van vibrar en cada cançó, on el cantant de la banda entregadíssim sortia a ballar i a contagiar la seva energia al públic.

Abans de finalitzar el concert, Izal no podia acomiadar-se sense alguns dels seus grans  èxits com, “Agujeros de gusano”, “Magia y efectos especiales” i “La mujer de verde” que ja s’ha convertit amb tot un himne. Van sonar a tot volum en un Camp de Mar on l’acústica era immillorable. Mikel Izal també va aprofitar per reivindicar i recolzar als grups que comencen o que no tenen tant ressò mediàtic i que actuen en sales petites, animant al públic que els vagin a veure. Izal porta 6 anys lluitant per aconseguir aquest somni però molts grups tenen més dificultats i no poden arribar tan lluny. I recorden amb molta il·lusió els seus primers concerts en aquelles sales tan petites.

Se’ns dubte un gran exemple de devoció i treball constant que tenen aquests músics, i ens quedem amb l’última frase dels Izal; mai deixeu de somiar.

L’Entrevista: Xarim Aresté

Per Helle Kettner

El passat dissabte 15 d’octubre el músic flixanco Xarim Aresté va encetar oficialment la nova temporada del Teatre El Magatzem (Tarragona). Ho va fer amb un concert esplèndid en el qual va presentar el seu darrer treball discogràfic, La Rosada (Bankrobber, 2015), i va recuperar altres cançons del seu ja extens catàleg musical. Abans, però, vam aprofitar per fer-li una de les nostres entrevistes.

Producció i edició: Helle Kettner

Càmera: Nando Navarro

 

El Qüestionari: Twin Drama

twin-drama

L’estiu és moment per viure amb més intensitat i descobrir nous grups. I això és el que vam fer apropant-nos al Festival Pingüí. Allí vam jugar a punxar discos, vam viure bons moments i vam descobrir els TWIN DRAMA. Avui divendres trobareu al Fernando i al Xavi al Pileé de Reus presentant  cançons carregades de ritmes surf i melodies energètiques. Abans però han contestat aquest breu qüestionari per a La Nova Escena

  1. Amb quin músic t’ agradaria col·laborar?

      Amb Eric Sueiro

  1. Amb quin músic, de qualsevol època, t’ agradaria sortir de festa?

      Amb King Tuff

  1. Quin ha estat el millor moment de la teva vida com a músic?

      Probablement en l’actuació al PS16

  1. Amb qui no compartiries mai escenari?

      vaja, difícil aquesta…Ens encanta compartir escenari, difícil pregunta.

  1. Quin clàssic de la música creus que està sobrevalorat?

      Els 80?

  1. Es mereix Bob Dylan el Nobel de literatura?

      Sens dubte

  1. Que vas fer el darrer cap de setmana?

      Bufar espelmes amb Bearoid i Hal9000

  1. Quina és la teva principal musa?

      Ens agrada la PAVVLA

  1. Quin va ser el primer disc que et vas comprar?

       Heavy petting zoo dels NOFX

  1. Sents que formes part d’una escena musical?                                                                                                                                                                                                                           Probablement ens englobin dins d’una escena, però des de dins el que notem són diferents amistats amb diversitat d’estils… I ens trobem igual de còmodes compartint cartell amb propostes dispars.
  1. Coneixes algun grup o solista del Camp de Tarragona i/o les Terres de l’Ebre?                                                                                                                                                                              VLIVM no personalment però penso que són de Tortosa, i vaja podríem dir que tota l’organització del FESTIVAL PINGÜÍ són el millor grup que es pot conèixer.