Instagramer de la quinzena: Francisca Pageo

Francisca Pageo (1983)

IG: @franciscapageo

Artista visual,coeditora, redactora i directora d’art de Revista Détour.

Ens diu:

«El proceso formativo del collage es análogo al del gusano de seda en el interior de su cápsula maravillosa; hila continuamente e hilar delgado. Son imprescindibles las siguientes dotes: imaginación, memoria, si bien memoria visual, sentido plástico de las cosas, y un gran lirismo que nos evada del mundo de las formas representables. Las tijeras, como instrumento de trabajo, rivalizan con el alcaloide de la polilla.» ––Adriano del Valle

El grup del mes: Maurice Gene

Per Frederic Cervelló

95f349_16c3f41e3996448e927ef26974cbb48e-jpg_srz_1663_633_85_22_0-50_1-20_0-00_jpg_srz

El reusenc Maurici Gené és un corredor de fons; no té pressa per arribar a la meta. Després de vint anys formant part de grups com Seres, amb el també reusenc Samuel Sardà (veu i guitarra) i els flixancos Soren Mauri (baix) i Jacob Baiges (bateria), amb els què gravà la demo Seres del Desierto (2000), Ryan Dogs, The Hill Street Blues Cats i The Raining Frogs Band, el passat 2015 va decidir iniciar la seva carrera en solitari.

En aquesta nova etapa, Maurici, ara convertit en Maurice Gene, interpreta tots els papers de l’auca: composa, canta, toca, grava i produeix les seves pròpies cançons; unes cançons que beuen de la tradició de l’americana, el folk-rock i el rock més clàssic. A més, s’ha fet un estudi casolà en ple cor de la ciutat de Reus on cuina i condimenta amb exquisida paciència els temes que formaran part del seu primer treball discogràfic, un disc del què ja en sabem el títol: Where the sun shines. Segons ell mateix explica, la seva intenció és anar publicant, un per un, els temes que inclourà el disc. Poc a poc, a foc lent, com a ell li agrada.

El 10 d’octubre del passat 2015 ja va presentar en primícia –i encara en solitari- les cançons d’aquest disc en un concert al Centre d’Art Cal Massó, a Reus. Aquest estiu, després d’un nou concert a Cal Massó, ens va confessar que estava treballant en el primer dels singles que inclourà Where the sun shines i que ja tenia tancada el què serà la seva banda d’acompanyament.

Maurice Gene va tancant etapes, assolint metes. La propera, aquest mateix mes d’octubre, quan, en qualitat d’artista del mes de La Nova Escena, acudirà als estudis de Tarragona Ràdio per prendre part del Tràfic d’Abstraccions, el programa conduït per la nostra companya Núria Calvó. Serà una nova oportunitat per escoltar les seves noves cançons i saber més coses del seu disc de debut.

Més informació:

Web: http://www.mauricegene.com/

Instagram: https://www.instagram.com/mauricegene/

Facebook: https://www.facebook.com/mauricegenemusic

Twitter: https://twitter.com/maurice_gene

Mail: mauricegenemusic@gmail.com

Melòmans: Salvador Miranda

Per Jordi Ximeno

salva

El Salvador Miranda té a les seves esquenes una llarga i interessant trajectòria en el món de la música. És fàcil trobar-lo en gairebé tots els siderals musicals que es gesten a Tarragona, ja sigui en el paper de periodista, fent de promotor cultural, al capdavant dels històrics Pupille o des de fa uns anys formant part dels Islandia Nunca Quema.

Per a la majoria dels nostres melòmans no és gens fàcil fer una llista de preferències musicals. I el Salva no n’és una excepció. Des de ben petit que la música és allò que més li agrada del món, i això es nota quan es parla amb ell de cançons i/o discos favorits. Les males llengües diuen que al bressol, al voltant de l’any 1979, ja feia espasmes amb no recordo quina cançó de la ràdio.  Ara, amb gairebé 37 anys no ha parat de sentir música. Encara que molta l’hagi oblidat, opina que continua havent-hi massa possibilitats com per fer una llista de sis discos o sis cançons. Ho ha intentat, en tenim constància. Sabem que al final va aconseguit reduir la llista a només una vintena de discos. Però aquests vint, avui, són irrenunciables (i em moro de curiositat per saber quins són aquests vint irrenunciables). Així que a allò que renuncia el Salva és a fer una llista de preferències i procedeix a enumerar els últims discos que ha apadrinat a casa meva.

  1. 20/20 – 20/20 (1979)

Banda de power-pop dels Estats Units, establida a Los Angeles. Aquest és el seu primer àlbum. Està prou bé, té algunes cançons moooolt xules. Fa uns anys que estic sentint bastant power-pop i similars, coses com Nick Lowe, The dB’s, The Records, The Only Ones, Let’s Active, Flamin’ Groovies, The Nerves, The Vapors…

2. Esquerita – Vintage Voola (1987)

Rock’n’roll de sèrie B i queer. Diu la llegenda que Little Richard va copiar Esquerita per crear el seu personatge i el seu so. O potser va ser al revés. O potser les dues teories són certes. La qüestió és que Esquerita va quedar en segon terme a la història oficial de la música popular, però es va convertir en una icona de la cultura thrash del rock’n’roll. Aquest LP de Norton recopila set inèdits i dos singles dels 50.

3. The Pantano Boas – Full blood crash (1987)

La Barcelona pre-olímpica i el rock pre-indie comencen a quedar lluny… Els membres d’Orgullo de España van caure en el costat fosc de la força i es van convertir en The Pantano Boas. Aquest va ser el seu primer LP, produït per Jaime Gonzalo (de la revista Ruta 66) i amb versions de The Velvet Underground i MC5. Si a NYC i Detroit hi afegiu rock’n’roll 50’s ens aproparem a la seva fòrmula.

4. Chris Spedding – Road runner / Lone rider (1978)

Cada vegada m’agrada més Chris Spedding. És més conegut com a guitarrista de sessió (Roxy Music, Nilsson, John Cale, Tom Waits, Vibrators…) i productor, però als seus discos d’entre finals dels 70 i principis dels 80 abunden les joies. Aquest single el vaig comprar perRoad runner, la cara A, però finalment m’ha pres el cor Lone rider, la cara B.

5. Terry Riley – A rainbow in curved air / Poppy Nogood & The Phantom Band (CBS, 1969)

No és habitual trobar-te un LP de Terry Riley en un mercadet a Cambrils, però molt de tant en tant passen coses meravelloses. Riley és un dels compositors més interessants de tots els anomenats minimalistes. La seva obra més coneguda és In C, però a mi m’agraden més les dues peces d’aquest disc. Tan de bo tingueu temps per sentir-les amb calma amb uns auriculars.

6. Cancer Moon – Flock, colibri, oil (Munster, 1992)

Els bilbains Cancer Moon, juntament amb els pamplonicas Los Bichos, els barcelonins The Pantano Boas o els també vascos La Secta, van conformar el rock underground peninsular dels minuts abans de l’explosió indie de Los Planetas, El Inquilino Comunista i companyia. Els de Jon Zamarripa i Josetxo Anitnua, i tots ells en general, agafaven coses de The Velvet Underground, Stooges, l’escena CBGB ’77, Sonic Youth i Austràlia per tocar un rock sorollós i de combustió instantània. Sentiu Atom Rhumba, El Inquilino o Sonic Trash i veureu la seva influència.

LNE us recomana: Yumi Yumi Hip Hop

elena-lasala
Foto: Elena Lasala

Yumi Yumi Hip Hop és un trio barceloní de punk-rock format per la Lorena Roma (guitarra i veu), l’Eli Meoz (baix i veu) i l’Oriol Roca (bateria). Tot i que la Lore i l’Eli ja feia temps que tocaven juntes, el grup no es va fundar oficialment fins l’estiu del 2015, amb l’arribada de l’Oriol, que, a part de tocar la bateria, és també el responsable de tot l’artwork de la banda. Poc després, entre l’octubre i el desembre del mateix 2015, van penjar a la seva pàgina de bandcamp les primeres cançons, recollides en els singles Yumi 01 i 655 918 083, que els van servir per començar a fer-se un nom en l’escena underground, no només de casa nostra sinó també de la resta de l’Estat. Els entesos us diran que les Yumis sonen a The Pastels, Heavenly o altres bandes de power-pop dels 90. A nosaltres ens recorden a Les Sueques i Rombo, dos grups de capçalera d’aquesta revista.

Aquesta mateixa setmana (el 28 de setembre, per ser més exactes) han publicat el seu darrer treball discogràfic, el 7 polsades Enamorats EP, editat pel segell barceloní Snap! Clap! Club. El presentaran en directe aquest divendres al Madrid Popfest, compartint cartell amb Pete Astor, Betacam i Juvenilia. Les mateixes Lore i Eli s’han encarregat de dirigir i filmar el primer vídeo de la banda, el de la cançó “Enamorats”, editat per Dani Cantó, que va sortir a la llum el passat 21 de setembre.

Més info a: https://yumiyumihiphop.bandcamp.com/

Instagramer de la quinzena: Albert Villena

La dèria de la fotografia em neix d’adolescent. La primera màquina de tirar fotos que vaig tenir va ser una Agfamatic 2008 (la numeració no té res a veure amb l’any, clar). Potser per aquesta raó, per com vaig començar a gaudir de la foto, no em sento un sacríleg quan tiro amb el mòbil.

Avui us presento un (allò que ara se’n diu) work in progress. Es tracta d’un projecte al voltant del viatge regular i monòton de Reus a Barcelona, anar i tornar. Del que passa al nostre voltant, a vegades com a ombres, mentre vivim instal·lats en la nostra ment. És un viatge d’imatges en moviment, de l’exterior cap a l’interior, o al revés, encara no ho tinc molt clar. Per això està tot just in progress.

Seguiu-lo a:

@albertvillena / @albertv_fujifilm

Qui som i què fem

La Nova Escena és una revista digital que vol donar a conèixer als seus lectors els músics, artistes i creadors de l’escena cultural del sud de Catalunya i, per extensió, de la resta del territori català.

Tot va començar l’estiu del 2013, quan Frederic Cervelló va crear una pàgina de Facebook que batejà amb el nom de La Nova Escena. En aquesta pàgina hi penjava vídeos i notícies relacionades amb la nova fornada de grups que, d’ençà l’any 2008, havien irromput amb força en l’escena musical catalana. També hi feia un seguiment de les noves i interessants bandes de la ciutat de Tarragona i voltants que anava descobrint. Poc a poc, la pàgina va començar a tenir els primers seguidors i Frederic, animat, va dedicar-hi més esforços. Fou quan aparegueren les primeres seccions (L’Agenda, El Grup del Mes, El Bolo del Mes, Altres Escenes), es feren les primeres cobertures de concerts i s’obtingué la col·laboració puntual de fotògrafs com Luís Pérez Contreras i Carles Llop, que cediren desinteressadament les seves fotos a la pàgina.

Al gener del 2014, Frederic es posà en contacte amb la Laura Adán, jove fotògrafa i artista tarragonina, a qui proposà involucrar-se en el projecte. Tot i que la Laura residia a Berlín s’hi mostrà interessada i junts van esbossar i assentar les bases del que més tard seria la “versió 2.0” de La Nova Escena: una revista musical on line de periodicitat determinada, amb pàgina web pròpia i presència a les Xarxes Socials. El projecte, però, queda en stand by fins al juny del 2014, quan la Laura tornà a Tarragona i entrà a formar part definitivament de La Nova Escena. Llavors, tot s’accelerà i al mes següent sortia a la llum el primer número de la revista digital.

A l’estiu del 2014 s’incorporaren a La Nova Escena la tarragonina Laura Rodríguez i la reusenca Ariadna Brunet, totes dues fotògrafes. Des de llavors, la Laura i l’Ariadna s’encarreguen de la cobertura gràfica de concerts i esdeveniments varis i gestionen la secció Altres Escenes, en la qual es fan ressò de les manifestacions artístiques més recomanables i des d’on cada quinze dies ens presenten l’obra d’un Instagramer. Al mateix estiu s’incorporà a la revista el reusenc Jordi Ximeno, que ja havia col·laborat anteriorment en altres mitjans i que s’afegí a l’equip de redacció. En Jordi creà les reconegudes seccions Melòmans i El Qüestionari.

A l’hivern del 2014 s’uní a l’equip la vallenca Núria Calvó, amb experiència en l’escena musical local com a membre del col·lectiu Anima’t i responsable del programa de Tarragona Ràdio Tràfic d’Abstraccions. La Núria s’afegí a l’equip de redacció.

Al març del 2015, La Nova Escena va iniciar un seguit de col·laboracions amb el programa radiofònic de la Núria Calvó. Un cop al mes, els membres de la revista hi prenen part i, a banda d’avançar els continguts del proper número, es compta amb la presència en els estudis de Tarragona Ràdio del grup que protagonitza la secció El Grup del Mes, que és entrevistat i interpreta unes cançons en directe.

A l’estiu del 2015 s’incorporà a la revista la periodista danesa establerta a Tarragona Helle Kettner, a qui l’equip de La Nova Escena coneixia de la seva tasca com a creadora i responsable del programa d’entrevistes Trójkat, a Ràdio Ciutat de Tarragona.

Actualment, l’equip de La Nova Escena està format per:

Frederic Cervelló: edició i redacció.

Ariadna Brunet: fotografia.

Núria Calvó: redacció.

Helle Kettner: vídeo, fotografia i entrevistes.

Laura Rodríguez: fotografia i redacció.

Jordi Ximeno: redacció.

Contacte:

info@lanovaescena.cat

Twitter: @LaNovaEscena

Instagram: instagram.com/lanovaescena

Facebook: http://www.facebook.com/lanovaescena